78

-Parleu-me sobre Òtranto i el seu mercat d’esclaus —va demanar en Joan a en Genís.

La Santa Eulàlia navegava a vela i els galiots s’alternaven al rem. Feia un dia una mica rúfol, amb la mar picada i el vent fresc. Estaven asseguts a un extrem de la carrossa, amb els peus recolzats sobre la cossia; no els podia sentir ningú, amb el so del tambor marcant el ritme de voga, el vent, les veus dels oficials a l’interior de la carrossa i els crits dels algutzirs a fora.

En Joan volia aconseguir informació que li permetés esbrinar on era la seva família. I per bé que el tema dels assalts a poblacions cristianes era molt delicat, i llevat del que era estrictament necessari no se’n parlava, ara com ara era inevitable fer-ho.

El pilot devia tenir prop de trenta anys i en Joan es preguntava si havia estat a la galera d’en Vilamarí quan van assaltar el poble. No obstant això, temia interrogar-lo directament, que l’home notés algun interès estrany, que es posés alerta i que es tanqués a qualsevol conversa, tal com havia passat amb el borni a la taverna.

L’oficial va fer una pausa abans de contestar, com si la resposta fos llarga i prolixa, va mirar a la mar i per fi va parlar.

En primer lloc li va voler explicar l’heroica campanya en què en Vilamarí, al comandament d’una flota catalano-aragonesa i napolitana, va aconseguir trencar el setge dels turcs sobre l’illa de Rodes, el quarter general dels cavallers hospitalers. Emocionat, li va relatar que la flota turca era de cent cinquanta naus, cinc vegades més gran que la seva. I com la galera capitana de l’almirall, juntament amb un parell més, van entrar al port de Rodes fent onejar els gallardets de la Corona d’Aragó entre els víctors dels assetjats. Els otomans es van veure obligats a retirar-se poc després.

—Nosaltres vam ser decisius en la victòria cristiana de Rodes —deia en Genís, emocionat—. I jo hi vaig ser, Joan. No t’imagines com va ser allò.

En Joan va contemplar el somriure feliç en el rostre del pilot i els seus ulls humits en rememorar la gesta, i va comprendre la profunda admiració que l’home sentia per l’almirall. Ja havia percebut el mateix anteriorment per part de la tripulació de la Santa Eulàlia, però no deixava de sorprendre’l. Devien estar cecs per no veure com l’almirall s’acarnissava amb els pobres pescadors. Era cruel amb els febles.

En Joan va negar amb el cap abans de preguntar:

—I Òtranto?

—Òtranto pertany al regne de Nàpols, però està situada a l’entrada de la mar Adriàtica. Hi ha més de vuit dies de navegació des d’Òtranto a la ciutat de Nàpols, però es troba a la ruta comercial de Venècia amb la resta de la Mediterrània, i només a un dia des de les costes albaneses, part de les quals fa temps que estan sota domini de l’imperi turc.

»Davant del fracàs de Rodes, els turcs van llançar un atac sorpresa sobre Òtranto com a represàlia, també amb forces molt superiors, i la van conquerir. En Vilamarí, per ordre del rei de la Corona d’Aragó, es va posar al servei del rei Ferran I de Nàpols i, comandant les seves naus i les de la flota napolitana, va assetjar la ciutat per mar. Mentrestant, Alfons de Calàbria, hereu del tron de Nàpols, reforçat per tropes d’altres estats italians i hongaresos, va bloquejar la ciutat per terra i entre els dos van obligar els turcs a rendir-se.

»I ara Òtranto és un port franc, cobejat pels venecians, massa proper a l’imperi Otomà, del qual el protegeix una pau precària, i també massa allunyat de la capital del regne. Té un puixant mercat d’esclaus que provenen dels assalts corsaris i pirates.

—Però els esclaus que nosaltres portem són cristians! —va exclamar en Joan—. És que no pensa fer-hi res, el governador?

El pilot va somriure fent que no amb el cap.

—El governador és amic d’en Vilamarí des dels temps de la reconquesta de la ciutat i obté grans beneficis del tràfic de captius. Ha aconseguit una independència relativa de Nàpols i tothom que pagui impostos hi és benvingut, tant si és venecià com turc o barbaresc. No fa preguntes a qui aporta bon negoci. Els esclaus musulmans els compren tractants que els venen en països cristians, i els cristians es destinen a l’imperi turc i, fins i tot, a algunes zones cristianes més allunyades, com ara l’illa de Creta.

En Joan es va dir que Òtranto era massa lluny de Llafranc, que aquella no podia haver estat la destinació de la família.

A en Joan li van permetre baixar a terra i va assistir, amb el pilot, a la subhasta d’esclaus, que tenia lloc en un gran recinte emblanquinat que també es feia servir a les fires de bestiar i de cavalls. Allà, tant dones com homes eren exhibits despullats per a la seva humiliació i la delícia dels curiosos. N’hi havia que ploraven en silenci mentre es tapaven la nuesa amb les mans. Mostraven la mirada fugissera de la por, perquè qualsevol desobediència era castigada immediatament amb assots. Se’ls tractava com mercaderia i només les dones més belles rebien alguna mostra de consideració, tot i que els traficants les grapejaven i inspeccionaven com si estiguessin comprant mules. En aquell recinte, sempre sota l’atenta anotació dels escrivans, es rebien les ofertes i s’establien els preus sobre els quals el governador carregava els impostos, i els comerciants, els marges.

En Joan no va veure al mercat ni l’almirall ni el capità, i aquella mercaderia humana, pocs dies abans persones lliures, ara estava encadenada i va ser lliurada per l’oficial Torrent, acompanyat per un destacament de tropa, escrivans i algutzirs de les galeres. Algunes de les noies eren boniques i estaven molt ben formades, però en Joan no es va entretenir admirant-les i es va acomiadar del pilot tan aviat com hi va haver donat una ullada. No podia deixar de pensar en la mare, la germana i l’Elisenda, i ser testimoni d’aquell procés denigrant li regirava els budells. Temia acabar colpejant algun dels badocs que llançaven crits lascius a les esclaves i intentaven tocar-les quan les feien entrar o sortir.

No parava de repetir-se que tot allò era injust i que l’almirall no tenia cap dret de fer tan infeliç aquella gent.

Quan va arribar a la galera va treure el llibre de l’amagatall, sota un petit tauló que mantenia desclavat de manera que ningú es fixés que es podia moure.

«Quin preu té una vida?», va apuntar. «Quin preu té la llibertat? En Vilamarí és un lladre de vides i de llibertats. Algun dia pagarà pels seus crims».