37

La convivència a casa dels Corró es va tornar molt difícil per a en Joan després de la pallissa que en Felip li havia propinat. Aquest últim li demanava petits favors constantment, com ara que li atansés el càntir o que li passés el pa de la taula. Únicament els hi demanava a ell. Però els aprenents prou sabien que eren ordres. Emprava un to desdenyós. En Joan tornava a ser un remença pallús al qual calia donar una lliçó. En veure que el noi se sotmetia, en Felip augmentava les exigències, volia fer palesa la seva autoritat i que ho veiés tothom.

Per en Joan era un alleujament treballar al pis de dalt amb l’Abdal·là, les maneres tranquil·les del musulmà el relaxaven. En aquell lloc s’imposava un món diferent, ordenat, on es retia culte tant a l’ànima, continguda en les lletres, com al cos del llibre, l’embolcall imprescindible que les altres necessitaven. Era un niu de cultura on l’aprenent se sentia fora de perill i on cada dia acumulava mots i conceptes nous, en diferents idiomes, que atresorava.

L’Abdal·là no va preguntar per les ferides ni els blaus de la cara d’en Joan, però l’observava en silenci. I per fi, en una de les ocasions que en Joan estava abstret mullant la ploma al tinter sense acabar d’eixugar-la, li va demanar:

—Què et passa, noi?

—Res.

—Sigui quina sigui la teva angoixa, no seràs pas el primer que la pateix al món —va insistir el mestre—. Potser et puc ajudar.

En Joan no va dir res i va continuar la feina de còpia. Quina solució podia aportar el pacífic Abdal·là?

L’abús no semblava tenir fi. Van transcórrer setmanes, el ganàpia continuava assetjant-lo, i en Joan, conscient del càstig que l’esperava si no obeïa, se sotmetia. En Felip no acceptava desercions a la quadrilla, però en Joan s’absentava tant com podia al·legant que el necessitaven al convent de Santa Anna. Una vegada allà, buscava aquell racó de l’hort on, amb fúria, practicava amb l’ascona del pare contra un blanc que imaginava que era el cos d’en Felip. Per alguna raó que no sabia concretar, guardava l’arma del pare al convent. Li feia l’efecte que allà estava més segura.

L’Anna no va tornar a la font, però ell acudia al carrer de l’Argenteria cada dia amb l’esperança de poder-la veure. I quan ho feia, tot i no gosar apropar-s’hi, se sentia feliç. A ella se li il·luminava la cara amb un somriure, i això feia que el noi s’omplís de goig, per bé que dissimulava perquè els pares de l’Anna no s’adonessin de l’intercanvi de mirades; no podria suportar que la recloguessin dins de la botiga. En una ocasió en què s’enviaven aquells missatges callats, en Joan li va veure el pànic reflectit al rostre. I l’Anna va entrar a casa precipitadament. Llavors el noi va notar un cop a l’esquena mentre li deien:

—Cada vegada m’agrada més la teva jueva. —Era la veuarra d’en Felip—. Ja veuràs el que li faig quan l’atrapi la propera vegada.

I va esclafir a riure. En Joan es va tombar esglaiat, els havia enxampat als dos.

—No la deixaré escapar i em donarà això que vols tu —va afegir.

El gallet es delectava amb la por del noi. En Joan no va saber què fer ni què dir, sentia pànic. En Felip no feia broma.

—Joan, no estic d’acord ni amb allò que en Felip et va fer ni amb la manera com et tracta —li va xiuxiuejar en Lluís en un moment que el pinxo no era al taller.

El noi el va mirar amb sorpresa.

—No? —va replicar.

—No. Estic fart de les seves fatxenderies. A mi també em va tocar suportar tot això quan vaig entrar. Però era molt petit per defensar-me i mai no vaig gosar fer el que vas fer tu l’altre dia.

—Li vas agafar por, oi?

—Sí, amb motius —va contestar en Lluís—. És més fort i no té pietat.

—Jo també li tinc por —va admetre en Joan.

Aquella nit no va dormir; quan semblava agafar el son, es despertava espantat. La imatge d’en Felip forçant l’Anna se li representava una vegada i una altra; el cor se li disparava, li faltava aire.

—Què t’ha passat aquesta nit? —li va preguntar l’Abdal·là al matí—. No paraves de donar voltes i més voltes al llit, no podies dormir.

—I vós com ho sabeu? —va replicar el noi—. Tampoc no heu dormit?

—Sí que he dormit, sí. Però els vells dormim menys i jo aprofito per tancar els ulls i somiar despert en la meva Granada, tornar-hi, recórrer els seus carrers. La Granada de quan era petit. No hi ha lloc més formós al món.

—Jo, de vegades, també somio despert en el meu poble, la meva mar i la meva família.

—Digue’m què et passa —li va demanar amb tendresa el mestre.

En Joan no s’hi va poder resistir més i, amb llàgrimes als ulls, li va explicar els abusos d’en Felip i el terror que li produïa l’amenaça contra l’Anna.

El vell el va escoltar atentament i en acabat va quedar pensatiu.

—La por ens fa més esclaus que les cadenes; la por i també la ignorància —va dir per fi—. No pots continuar vivint amb aquesta basarda.

—Sí, ja ho sé. Això era el que deia el pare —va replicar el noi, desconsolat—. Però, què hi puc fer? Ell és molt més fort. Em va clavar una pallissa, em va humiliar al davant de tothom, em va prendre la dignitat.

L’Abdal·là el va escrutar sospesant amb calma les paraules.

—T’ha pres la dignitat, amenaça la dona que t’estimes, et té atemorit… —Hi havia un to peremptori a la veu del musulmà—. I tu l’hi permetràs?

—Jo?

—Mira, Joan. M’he fixat que ja ets gairebé tan alt com ell.

—Però em va clavar una pallissa…

—Et va dominar, no pas per la teva mida, sinó perquè tu provaves d’apartar-lo d’ella, la seva intenció era fer-te mal. I ho va fer. A més, dius que va rebre ajuda, oi? Què hauria passat si haguéssiu estat els dos sols i tu preparat per lluitar?

En Joan va quedar pensatiu.

—T’hauria fet el que et va fer?

—No! —va afirmar l’aprenent, segur.

—I doncs? —va prosseguir l’Abdal·là—. Penses continuar vivint instal·lat en la por?

—Però ell és el cap de la quadrilla. No m’hi podré enfrontar tot sol, hi ha els altres.

L’Abdal·là va somriure.

—Bé, ja comences a pensar que ho pots fer, o almenys que tens possibilitats de vence’l si està sol. Decideix si vols deslliurar-te de la por o viure sempre amb ella. I quan ho sàpigues, parla amb mi. Ara tornem a la feina.

En Joan va tornar a treballar fet un embolic. Què importava el que ell volgués? Aquell ganàpia li trencaria els ossos si ell s’hi enfrontava. Era lògic que li tingués por. Es va passar la resta del dia adormint-se a la taula i corregint els esborralls que, cosa estranya en ell, produïa en escriure. No parava de donar voltes a les paraules de l’Abdal·là, però no creia que aquell pacífic intel·lectual el pogués ajudar.

Durant el sopar va haver de suportar una altra vegada més l’assetjament constant d’en Felip, i aquella nit el malson del pinxo atacant l’Anna el va despertar diversos cops.

L’endemà, al llarg del matí, no es podia concentrar en la feina. Al final es va acostar al mestre i li va dir:

—Abdal·là. Vull desempallegar-me d’aquesta por.

El mestre se’l va mirar atentament abans de parlar.

—Per desempallegar-te de la por, cal que t’enfrontis amb la seva causa —va dir per fi—. I qui és la causa de les teves pors?

—En Felip.

—Saps que, si t’hi enfrontes i perds, és capaç de matar-te?

—Sí.

—Llavors digue’m: per què estaries disposat a jugar-te la vida?

En Joan va rumiar-hi. La seva existència s’havia tornat miserable. La volia conservar per poder rescatar la família i venjar-se dels assassins del pare. I també volia viure per tornar a veure el somriure de l’Anna, per arribar a llegir llibres amb llibertat, per protegir el germà… Hi havia mil raons per les quals viure. Però sabia que, per gaudir de tot això, havia de vèncer aquella por punyent.

—Vull deixar de patir en pensar què pot fer-li a l’Anna, i que no m’humiliï més.

—Sents ràbia en recordar el que et va fer?

—Sí, molta. —El noi serrava les dents.

—Bé, molt bé —va replicar el mestre—. Ara escolta’m amb atenció: és bo, molt bo, que sentis ràbia, com més, millor. És fàcil mudar la por en odi; fes-ho. Però cal que actuïs amb fredor.

I li va explicar que, per guanyar una batalla, la primera condició necessària era el desig indestructible de vèncer. La ràbia i la por eren bons combustibles per mantenir encès aquell desig. Havia de recordar el que aquell mal bitxo li havia fet i l’amenaça que representava per a l’Anna. I quan tombés a terra en Felip, no li havia de donar treva, sinó arribar a les últimes conseqüències. Sense matar-lo, és clar.

—Rumia-t’ho i torna quan creguis que la teva voluntat de vèncer és més gran que la del teu rival.

La resta del matí en Joan va ocupar els pensaments a repassar les humiliacions que li infligia aquell gallet i la vida miserable que duia des que l’altre havia amenaçat l’Anna. La seva por s’anava transformant en desig de castigar aquell ganàpia, en desig que es girés la truita, que l’altre tingués por d’ell. A mesura que rememorava els insults, els menyspreus o les humiliacions, la seva determinació augmentava. Abans de l’hora del dinar es va acostar de nou a l’Abdal·là i li va dir:

—Li vull donar una lliçó. No hi ha res que desitgi més.

L’Abdal·là va somriure i va dir que ara era el moment de baixar a dinar i que ja en parlarien. La resposta va decebre en Joan, que es delia per abordar l’assumpte immediatament. Tot i això, les coses havien canviat per a ell. Sentia que podia plantar cara al pèl-roig amb èxit.

Després del descans de l’esmorzar, els dos van ocupar la seva taula corresponent i es van posar a treballar.

—Encara creus que la teva voluntat és més gran que la seva? —li va preguntar l’Abdal·là al cap d’una estona.

—Sí, mestre —va contestar en Joan, aixecant-se de la taula per acudir a la del musulmà.

—Per més que aquest sigui el teu desig, en Felip continua sent més fort —li va recordar, mirant-lo per damunt de les ulleres.

—Però, llavors…?

—Llavors et cal alguna cosa més.

—El què?

—Et cal tenir el teu atac ben planificat i agafar-lo per sorpresa.

En Joan va callar mentre intentava comprendre el significat de tot plegat.

—Sí, recorda —li va dir el mestre—. Tu volies apartar-lo de la noia. Però ell et va colpejar diverses vegades abans que poguessis reaccionar. Et va agafar per sorpresa.

L’aprenent va assentir amb el cap. No s’havia esperat una reacció tan violenta d’en Felip quan ell l’havia volgut apartar de l’Anna.

—I seguidament va ordenar que et subjectessin. Ell sabia que l’obeirien, i el van obeir. Dominava perfectament la resposta del conjunt del grup. Tu, en canvi, estaves a la seva mercè. Ara pensa en què pots fer tu per dominar la resposta del conjunt del grup i perquè tinguis el factor sorpresa al teu favor.

En Joan va tornar meditabund a la taula.

—Ah! —li va dir aleshores el mestre—. Me n’oblidava. T’he vist durant el dinar mirant-lo de fit a fit, sense acotar el cap. T’equivoques! Continua actuant com si li tinguessis por, no el previnguis.

En Joan va passar de tenir els pensaments dominats pel neguit i la por a ocupar-los en la maquinació d’un pla. De tant en tant interrogava l’Abdal·là i l’home somreia amb satisfacció en endevinar l’orientació dels plans de l’aprenent.

—Abdal·là —va preguntar un dia en Joan—, vós em vau dir que no éreu un home d’armes. Com sabeu tant de l’art de la guerra? Per què m’encoratgeu a lluitar?

—No m’agrada la sang —va contestar l’altre—. M’estimo més les lletres, però també vaig haver d’empunyar les armes i combatre en batalles. De vegades un home es veu obligat a lluitar per la seva dignitat.

—És curiós que ho digueu vós, que sou esclau.

—Ho sóc perquè així ho diuen, però visc la vida que m’estimo.

—De segur que no desitgeu tornar a la vostra bella Granada?

—Hi va haver una època en què només volia això, però ja no. No m’espera ningú allà. Les lluites entre germans han esgotat aquell regne gloriós. Granada està assetjada, i no vull ser testimoni de la seva capitulació. M’estimo més viure amb els meus llibres i somiar-la com era.

En Joan va assentir a les seves paraules i va inclinar el cap amb respecte, però els seus pensaments van tornar a l’instant a en Felip i els plans que estava concebent. Ja tenia decidit el dia.