125

A mitjan abril va tenir lloc el casament a San Lorenzo Maggiore, una esvelta església franciscana sota els arcs gòtics de la qual ell va rebre l’anhelat «sí» de la seva estimada. En Joan ja tenia vint-i-quatre anys, i ella, encara vint-i-tres. Quan el capellà els va declarar marit i muller, el jove es va sentir curull de goig, i alleujat. La mà de l’Anna lluïa el nou anell que en Joan li havia comprat. Representava la fi de l’angoixa. Era el símbol de la penitència, del perdó, de la redempció i de la felicitat que prometia El llibre de l’amor. Havia lluitant tant per aconseguir-ho…! Quan, després de besar-se, es van mirar als ulls, somrient ell no es podia creure la sort que tenia. Ara estarien tota l’estona plegats.

Va ser una cerimònia discreta, a la qual van assistir els pares de l’Anna i un parell d’amics per part de la núvia. En Genís de Solsona, capità de la Santa Eulàlia, va ser el padrí de noces del nuvi. En Joan sospitava que a ell i a la seva amistat devia bona part de l’afortunat rescat de l’Anna i la feliç llicència de la galera.

No sabia quan el tornaria a veure, ja que la flota d’en Vilamarí tornava a Catalunya. El rei Ferran, per afeblir els francesos impedint-los que enviessin reforços a Itàlia, havia obert un nou front atacant França des de Catalunya. El contraatac havia estat molt dur, els exèrcits espanyols retrocedien i els corsaris francesos devastaven la costa. Les ordres per a en Vilamarí eren capturar-los o enfonsar-los. En Joan va pensar que el rei l’encertava novament. Res millor que un pirata per acabar amb un altre pirata.

També els acompanyaven l’Antonello d’Errico amb la seva dona, Maria, i el matrimoni els havia convidat a tots a un banquet nupcial al menjador de casa, al primer pis de la llibreria.

—Per la felicitat d’Orlando i la seva estimada Angèlica, llibreters! —va brindar l’Antonello, festiu com sempre.

En Joan lamentava no tenir-hi la mare, la germana, en Gabriel, en Bartomeu i l’Abdal·là. Les distàncies feien la seva presència impossible. A elles les veuria aviat, i a ells ni tan sols sabia si els tornaria a veure. Però anava rebent cartes de felicitació i bons desitjos. En Gabriel li anunciava el seu casament amb l’Àgata, la filla petita de l’Eloi, i explicava entusiasmat que, entre canó i canó, havia fos amb èxit una gran campana, malgrat l’aliatge tan trencadís que calia per obtenir la ressonància adient. Tenia un so meravellós i tothom, tant de dins com de fora del gremi, s’admirava del resultat. Era un home feliç i li enviava una campaneta d’argent que havia fos personalment i que duia gravats els seus noms.

A la carta, en Bartomeu li donava l’enhorabona dient-li que només algú tan obstinat com ell havia pogut aconseguir per fi l’Anna. Li explicava que, en una altra carta, felicitava el seu amic Pere Roig, perquè no podia trobar un gendre millor. I li anunciava, il·lusionat, que la seva nova esposa esperava un fill. La nova va produir en en Joan una gran alegria. Després d’un primer matrimoni estèril i d’enviduar a causa de la pesta, el mercader s’havia casat amb una altra rica hereva. Ara havia d’ocupar-se també d’un pròsper negoci de teixits, però encara tenia el cor en els llibres. En Joan sabia que el seu amic comerciava novament amb llibres prohibits i que el vell mestre musulmà era el seu còmplice en la transmissió de la cultura perseguida. Va resar per ells, perquè la Inquisició no els enxampés.

Fos com fos, el regal més emocionant va ser la benedicció que l’Abdal·là li enviava en diferents idiomes, escrita amb la bellíssima cal·ligrafia dels seus millors temps.

Al pergamí hi havia reflectits els elegants i llargs traços de l’escriptura andalusí, els apuntats de la gòtica, els signes hebreus i la polida lletra itàlica en rodona. Per a algú que sabés apreciar l’art cal·ligràfic, aquesta era la millor de les joies. Ara bé, en Joan sabia que aquells traços, aquelles lletres, aquelles frases, eren alguna cosa més. En dibuixar-los, el granadí es convertia en sacerdot i aquells signes eren oracions al Senyor, en diferents llengües, cal·ligrafies i religions. El màxim exponent d’allò que era màgic i sagrat en les lletres. Llegint, delectant-se en aquell art, en Joan percebia en el cos i en l’esperit la gràcia d’aquelles benediccions.

En pensar en en Gabriel i en els amics, en Joan va escriure, emocionat, al llibre: «Gràcies, Senyor, per la gent meravellosa que heu posat en el meu camí. Ni mil tresors sarraïns igualarien el seu valor».

Pocs dies més tard van batejar el nen. Li van posar Ramon, igual que el pare d’en Joan. Va ser una idea de l’Anna que el jove va agrair de tot cor.

L’Anna encara es mostrava més engrescada que en Joan amb la llibreria, i estava impacient per marxar. Va assumir com a pròpia la tasca d’inventariar i classificar els llibres que ell havia demanat a en Bartomeu. L’entrada per mar a Roma continuava bloquejada, i Nàpols era una via segura per a les importacions des de la península Ibèrica. El jove llibreter es va sorprendre en saber que la seva esposa havia encarregat llibres pel seu compte a un parell d’impressors de la contrada i a l’Antonello en persona.

—Serà millor llibretera que tu —deia el napolità a en Joan entre riures—. No deu saber enquadernar ni imprimir, però sap molt de llibres i té bon nas per al que volen els lectors.

La següent sorpresa va ser assabentar-se que l’Anna, amb el crèdit de l’Íñigo de Ávalos i l’ajuda de l’Antonello, havia comprat un parell de carros i uns quants cavalls, i que ja tenia decidit el comboi, fortament armat, al qual s’incorporarien els serveis d’un parell de traginers i una criada napolitana disposada a viure a Roma.

—Em podríeu haver esperat per decidir tot això —li va dir en Joan, sorrut.

—Renyeu-me si he fet alguna cosa malament —el va desafiar l’Anna, somrient.

En Joan ja havia revisat aquelles compres i, llevat d’algun llibre que havia triat ella i que podia ser qüestionable, totes les decisions eren correctes. Però va comprendre que valia més estar-se de criticar allò que no el convencia. Potser ella tenia raó, i ell no volia quedar en ridícul i incomodar la seva bella dona tan d’hora en aquell matrimoni.

L’Anna va interpretar el silenci i la relaxació de celles per part d’en Joan igual que un aprovat a la seva gestió, i ho va agrair ampliant el somriure igual que si rebés un compliment. Després el va besar i, al cap d’una estona, ja corrien cap al dormitori per estimar-se entre rialles.

—Vinga, reconeixeu-ho —li deia ella, graciosament incisiva—. Digueu-me que ho he fet molt bé.

En Joan s’hi resistia seguint-li el joc, però finalment va haver d’elogiar aquelles iniciatives. La noia el va mirar sense esborrar el somriure.

—I què esperàveu, sinó?

Ell va sentir que se l’estimava com mai i, tot i preguntar-se amb recel fins on estaria disposada a arribar ella, va replicar:

—Esperava el millor.

Van emprendre el viatge quan corria el rumor que en Gonzalo Fernández de Córdoba ja marxava amb el seu exèrcit contra les posicions franceses de Cosenza.

La primavera omplia els camps de flors, i en Joan, amb espasa al cinyell i barret de cavaller, muntava un cavall bai mantenint-se sempre a prop de la seva esposa. Al carro on viatjaven l’Anna i la criada havien instal·lat una petita hamaca que esmorteïa les sacsejades del camí. En Ramon s’hi gronxava còmodament, el moviment li produïa son i dormia la major part del camí, amb la qual cosa plorava a la nit. En Joan va aprendre a bressolar-lo i a agafar-lo per fer-li aquelles palmelladetes a l’espatlla que el feien eructar després dels àpats i quedar-se adormit satisfet, amb un somriure. Cada dia provava de fer-se’l una mica més seu, compliria la promesa; tenir-ne cura amorosia el dolor amb què la consciència encara el castigava. Era un nadó bonic. Hauria desitjat tant que en Ramon fos fill seu…! Però cada vegada que el mirava encara es convencia més que aquests ulls que de vegades l’escrutaven eren els d’en Riccardo.

Al carro de l’Anna hi anaven les coses de la casa, per bé que pràcticament tota la càrrega eren llibres, i el segon carro s’havia destinat exclusivament a llibres. La noia havia pensat que a Roma seria fàcil trobar el que calia per a la casa, però no pas aquests llibres, i per tant eren prioritaris. En Joan li va haver de donar la raó. L’únic que ell va comprar per al viatge van ser bales, pólvora i un parell de bons arcabussos que sempre mantenia dins del carro, a punt per ser disparats.

L’Anna estava molt feliç i il·lusionada de camí a Roma. Veia en Joan dalt del seu cavall bai, sempre a la vora del carro, somrient-li, alt i atractiu, amb el fort nas, una mica aixafat, que lluny d’enlletgir-lo el tornava més viril, i aquells ulls castanys que l’acariciaven en mirar-la. Sabia que els protegiria a ella i al seu fill; al seu costat no els podia passar res de dolent.

Deixava enrere Nàpols i aquells dies horribles de depressió, culpa i remordiments, i es delia per prendre possessió del niu d’amor construït sobre la llibreria d’en Joan. I ben a prop, sota el banc del seient, guardava El llibre de l’amor d’Orlando a Angèlica. Mai no se’n separaria.