59

En Joan havia viscut aquella escena moltes vegades de pensament. Hi havia el borni, l’assassí del pare, en una taula de la taverna, solitari, bevent, corcat pels remordiments. I amb l’excusa de voler enrolar-se com a grumet a la seva galera, en Joan s’asseia amb ell i el feia parlar. L’home li explicava on hi havia el mercat d’esclaus on havien venut la mare i la germana d’en Joan, i li donava tota la informació per trobar-les. I tot seguit ell decidia si el matava o no. Les vegades en què s’imaginava consumant la venjança, aquesta tenia lloc en un carreró fosc, i degollava l’home per fugir seguidament sense que el veiés ningú.

No obstant això, tot aniria de manera molt diferent.

En Joan ja tenia vint-i-dos anys i en feia deu de l’atac al seu poble. Aquelles terribles imatges continuaven tan fresques com el primer dia, gravades a foc a la seva memòria, igual que ho estaven el rostre xuclat de l’home i aquella cavitat i cicatriu on hauria d’haver tingut l’ull esquerre.

En veure’l, va notar que se li accelerava el cor. Era amb els jugadors de daus en un racó de la taverna i continuava sense fer servir el pedaç amb què s’hauria d’haver tapat aquell repulsiu buit de la cara. El jove va identificar els tafurs habituals i va suposar que els altres eren mariners de la flota d’en Vilamarí. Al principi semblava que el borni guanyaria una bona suma i l’home expressava la seva satisfacció amb aquell somriure que en Joan recordava amb ràbia i pesar. El xicot havia presenciat moltes partides de daus a les tavernes i va pensar que aviat s’esgotaria la bona ratxa del marí.

I així va ser. Entre renecs, l’home va anar perdent el que havia guanyat per començar a furgar dins la bossa, cada vegada més reduïda. Va apartar d’una empenta un dels seus companys reprotxant-li que se li arrambava massa i, amb un jurament, va apostar un grapat de monedes:

—Tot o res —va deixar anar.

En Joan va veure la mirada que van intercanviar els tramposos i va saber que l’home perdria els diners. Al noi l’amoïnava el mal humor amb què acabaria el mariner; necessitava parlar-li. Però ningú entre els assidus a les tavernes, coneixedors dels jugadors professionals, gosava espatllar-los un bon negoci; per tant, va presenciar com el plomaven.

Els companys del borni, més prudents en el joc, van continuar amb els daus, però l’home sense ull, maleint en veu baixa, va agafar una gerra de vi i un got del taulell, i se’n va anar per beure tot sol en una taula apartada.

En Joan va esperar que es calmés, sabia que no era un bon moment per abordar-lo, però havia esperat massa temps aquella oportunitat i va témer que no es repetís. Va agafar la gerra de vi i el got i es va asseure a la taula de l’home:

—Déu vos guard.

El mariner se’l va mirar i va deixar anar un gruny per resposta. Aquell únic ull es va clavar a l’ull esquerre d’en Joan, cosa que va fer estremir el noi; per un instant va sentir la mateixa por que deu anys enrere, quan aquell individu, juntament amb altres, havia emboscat el pare i els altres homes del poble. Tot seguit van venir la ràbia i l’odi. En Joan ja no era cap nen com aleshores, i superava en alçada i robustesa aquell tipus malcarat. Per més malhumorat que fos, no el guanyava pas pel que feia a ressentiment, però en Joan no buscava brega i va voler endolcir la mirada amb un somriure.

—Sou mariner de la flota d’en Vilamarí, oi? —va inquirir en Joan.

L’home el va tornar a mirar amb posat desafiador.

—Sóc algutzir. I què?

—Que a les tavernes s’expliquen moltes gestes vostres.

El borni va contestar amb un gruny i es va empassar el contingut del got. El va tornar a omplir.

—Com quan, a sou dels Mèdici de Florència, vau assaltar ni més ni menys que Gènova amb divuit galeres. —En Joan pretenia animar el marí recordant-li velles glòries—. O quan vau defensar el regne de Nàpols contra venecians i francesos, i després vau lluitar contra els turcs a Malta, el Goi i Sicília. O quan abans vau atacar Damiata, al delta del Nil, on vau enfonsar quinze naus enemigues i vau prendre el castell dels mamelucs per tallar així el trànsit marítim d’Egipte…

—És una vida de merda! —el va interrompre l’home.

—Sí, però també diuen que en traieu bons botins i que l’almirall és generós en el repartiment.

—La major part se la queda en Vilamarí per a les despeses de les naus, per a les seves butxaques i per al rei —va remugar el marí—. I a nosaltres, els que ens juguem la pell, ens dóna les engrunes. I de vegades per menjar no tenim més que galetes dures i el poc que podem pescar.

Malgrat la barreja de por i repugnància que li produïa aquest home, en Joan estava satisfet de si mateix. Havia aconseguit que aquest individu esquerp parlés, mentre ell s’empassava l’odi i reprimia els desitjos de venjança. Engrescat per l’èxit, es va abocar a estirar-li la llengua.

—Sí, però quan en teniu necessitat assalteu pobles de la costa —li va dir en to confidencial—. Agafeu tot el que té valor i veneu els captius al mercat d’esclaus. Això dóna diners.

L’home va fer baixar coll avall les escorrialles del got i, en intentar omplir-lo, es va adonar que la gerra era buida. Va cridar el taverner demanant-n’hi una altra i va mirar en Joan amb suspicàcia.

—Això només ho fem en territori enemic. —El seu ull va mirar alternativament els dos d’en Joan.

El jove va somriure, alhora que remenava el cap com si tractessin un secret entre compares, i li va picar l’ullet.

—Au, home, va. —I va abaixar la veu per adoptar un to confidencial—. Se sap que assalteu les costes catalanes i que, després de posseir les dones, les veneu a Itàlia.

L’home va omplir el got amb la gerra que el taverner li havia portat i va mirar fixament en Joan. Llavors li va etzibar:

—Qui ets, tu? —Alçava la veu—. Em vols fer parlar, oi?

—Només sóc un jove que admira les gestes de la flota i que somia poder embarcar-se amb vós.

—Amb mi? —Va deixar anar una riallada—. Què passa? Ets un marieta o què?

—No, és que…

—O és que vols que ho xerri tot… —I va picar a la taula amb el puny.

—Però si ja ho sé tot! —En Joan el volia tranquil·litzar—. Fins i tot sé que us poseu un turbant i que fingiu ser moro, quan assalteu els pobles de la costa.

L’ull del mariner, tèrbol a causa de la beguda, es va obrir amb sorpresa i esverament.

—Simplement vull que em digueu on veneu els captius catalans a Itàlia.

—Maleït sies! —va proferir l’home, picant novament la fusta—. Vols que me’n vagi de la llengua i acabi a la forca?

Va buscar a la faixa i, a l’instant, un navallot de fulla ampla d’un pam de llarg va brillar a la llum de la gresola mentre s’aixecava, disposat a encarar-se amb aquell xitxarel·lo.

En Joan havia vist moltes baralles de taverna, estava preparat per a aquella situació i sabia que, quan un mariner mostrava l’acer, no era únicament per espantar. Amb una agilitat sorprenent, es va aixecar i, agafant el tamboret, el va interposar entre la navalla i el seu cos alhora que exclamava:

—Assassí!

Ho va fer per cridar l’atenció dels taverners. Volia que veiessin el mariner amb el ganivet a la mà mentre ell encara no el tenia. Però aquella paraula era la que al llarg de deu anys havia somiat escopir a la cara del paio que tenia al davant, mentre li enfonsava al cos el punyal i venjava el pare. En pronunciar-la, va fer que brollés de dins seu una ràbia que el va embriagar; se sentia borratxo de fúria. Odiava sense mesura aquell home i alhora el temia. Tanmateix, en aquell moment, la seva vida depenia de si conservava la sang freda i aprofitava tot el que havia begut el seu enemic.

El marí li va etzibar una estocada mentre li aferrava el tamboret amb la mà esquerra. El crit d’en Joan havia semblat convèncer l’home del perill que representava el jove. Per un instant, aquell ull va buscar els del noi, i va veure-hi alguna cosa que va despertar-li els records.

En Joan va esquivar amb facilitat la ganivetada, però no va poder evitar que, amb una estrebada, l’home li arranqués el tamboret de les mans i el llancés a un costat. Aleshores el noi va desembeinar l’esmolada daga i, apuntant-lo, va recollir-se la capa amb la mà esquerra.

—Et tallaré la llengua, espia! —va rondinar l’home.

—Assassí! —va cridar una altra vegada en Joan.

En Joan va aprofitar el compàs d’espera, en què tots dos s’estudiaven, per donar unes quantes voltes a la capa al voltant del braç esquerre sense deixar d’amenaçar-lo amb la daga. Llavors el seu adversari va engrapar la gerra de vi amb la mà esquerra i l’hi va llançar. En Joan ja s’ho esperava, i va aturar el cop amb el braç protegit per la capa; tot seguit, amb el mateix braç, va frenar la ganivetada que sabia que l’altre li adreçaria, i que venia dirigida al coll.

En Joan sentia el tro d’un tret procedent dels seus records, alhora que veia aquest rostre somrient mentre el pare queia. I, després, aquest home estirant la mare pels cabells, clavant-li puntades sense compassió. La por es va convertir en odi, en fúria freda, en coratge. «Venjança!», li cridava una veu interior. Venjança!

Amb gran prestesa, sense donar temps a l’altre de recular, va projectar cap endavant la daga i l’hi va clavar a l’estómac. L’home va obrir més l’ull, sorprès, i va deixar anar un gemec. A l’instant, en Joan, cobrint-se amb el braç esquerre davant qualsevol possible moviment del contrincant, va treure veloçment l’acer del cos per clavar-lo amb tota la ràbia una mica cap a l’esquerra del centre del pit. De dret al cor. Va extraure la daga i la va tornar a enfonsar amb acarnissament. Deixant escapar un estrany sospir, el mariner es va desplomar i, mentre queia, en Joan el va tornar a ferir.

Sabia què calia fer tot seguit.

—Assassins! —va exclamar una altra vegada, amenaçant amb el punyal ensangonat els marins i els tafurs, que contemplaven l’escena amb curiositat morbosa. Desconcertats, van fer una passa enrere. No podia permetre que el capturessin. Va simular un atac que els va tenir a ratlla mentre es girava per col·locar-se d’esquena a la porta. Ningú més va desenfundar l’arma i, arraconats, li van deixar lliure la fugida. En Joan va aprofitar l’avinentesa per sortir disparat al carrer i es va perdre a corre-cuita en la foscor.