56

En Joan amb prou feines va dormir aquella nit, la història del remença li ocupava els pensaments. Hi havia algun cap per lligar en aquell relat, una cosa que no hi encaixava. La inquietud no l’havia abandonat l’endemà al matí, i finalment ja no va poder més i va anar a preguntar al mestre Eloi.

—Mestre, després del tractat de Guadalupe ja no queden remences, ja no hi ha mals usos i els camperols són lliures, oi?

L’home polia l’interior d’un canó amb l’ajuda d’un aprenent, i se’l va mirar estranyat.

—A què treu cap tot això, Joan?

—Contesteu-me si ho sabeu, si us plau, és important. —Se li percebia neguit a la veu.

El vell es va treure els guants per gratar-se la closca.

—Bé, no tots van aconseguir la llibertat.

—Ah, no?

—Els més pobres, no. Segons el tractat havien de pagar una remença de seixanta sous als amos per aconseguir la llibertat, i molts no tenien aquests diners. Per tant, van continuar com a serfs.

—Seixanta sous! —va exclamar en Joan—. La suma que diu que li deu el rei!

De cop i volta ho entenia tot. El deute que en Joan de Canyamars pretenia cobrar del rei no era pas en diners.

—Disculpeu-me, mestre Eloi, me n’he d’anar! —va cridar-li; l’altre el mirava desconcertat.

En Joan es va treure el davantal de cuir i va sortir a corre-cuita, volia arribar a la plaça del Rei al més aviat possible. Però van tocar les dotze just quan creuava la porta Ferrissa. «Massa tard. Faré massa tard», es deia.

Mentre corria sense alè, es preguntava a qui desitjava salvar, si el vell remença de la seva bogeria, el rei, o tots dos.

—Senyor, que no sigui cert, que m’equivoqui —pregava.

Va trobar els voltants de la catedral abarrotats i va haver d’obrir-se pas a empentes; quan entrava a la plaça va sentir els víctors adreçats al rei. Va apartar els curiosos a cops de colze i sense parar esment en les protestes ni en els cops que li tornaven. I quan va arribar a primera línia, va veure que l’havia encertat; feia tard. Els que sortien de l’audiència pública formaven petits rotlles al peu de la gran escalinata que donava accés a les portes del palau i a la capella palatina de Santa Àgata. La gent feia lloc per a la comitiva i els mossos que preparaven les mules i els cavalls que traslladarien el seguici reial a la residència on s’allotjava. El rei Ferran es va aturar al penúltim esglaó per parlar amb un cortesà quan, des de la capella reial, va sortir un home que va baixar les escales veloçment cap al monarca, que li donava l’esquena. Alhora, deixava caure la capa i desembeinava una espasa curta i ampla.

Era en Joan de Canyamars, que es volia cobrar el deute. En Joan mai no va saber si va ser ell el primer a cridar, però alguns més ho van fer. Alarmat, el rei va fer un gest brusc, tot i que no va poder evitar la ganivetada.

—Traïció! —va exclamar el monarca mentre es protegia el coll amb una mà—. Traïció!

El remença va voler clavar-li un altre cop, però ja era tard. Un cortesà es va interposar entre tots dos mentre retenien el pagès pels braços i li clavaven tres punyalades.

—No el mateu! —va ordenar el rei Ferran, intentant reconèixer l’atacant.

Per un instant les mirades dels dos homes es van trobar, i el remença, tot i les ferides que havia rebut, li va cridar:

—Pels seixanta sous, traïdor!

El rei estava a punt de defallir, i entre uns quants el van pujar al palau reial mentre demanaven a crits un metge. També es van endur l’agressor. En Joan va quedar perplex, envoltat de gent tan desconcertada com ell, veient com les portes del palau es tancaven i uns quants homes d’armes prenien posicions a l’exterior. Temien que es tractés d’una conspiració i que volguessin matar el rei.

La turba es va dispersar de seguida, fent córrer la veu, i en Joan, encara esglaiat per l’escena, va tornar al taller del mestre Eloi per explicar el que acabava de presenciar. A mesura que la notícia s’esbombava per la ciutat, veïns armats sortien al carrer proferint visques al rei.

D’altres, els que durant la guerra havien lluitat contra el rei Ferran, es refugiaven a casa seva, temorosos que els inculpessin i que els exaltats descarreguessin la ira contra ells.

A dins del palau, van donar de beure un vi fort al rei i el van estirar. Amb incredulitat, el sobirà no parava de dir-se que agonitzava i alhora que no es podia morir, que encara no, que ell era l’elegit de Déu per culminar l’empresa més gran de la cristiandat.

Però el seu cos expressava el contrari.

—Em falla el cor —va mussitar amb els ulls tancats—. Agafeu-me fort.

Es va esvanir, tot i que al cap d’una estona, mentre els metges l’atenien, va recuperar la consciència.

—És una ferida tremenda —deien—. En algun punt s’enfonsa a la carn tres o quatre dits. Necessita set punts de sutura.

—El collaret d’or ha aturat el cop —comentava un altre—. Déu ha fet un miracle salvant-lo. S’ha escapat de la mort per un fil d’aranya.

«Déu, Déu em protegeix», es repetia Ferran mentre resava, encara sense voler obrir els ulls.

La reina Isabel va manar aparellar les galeres i tenir-les a punt al port per si la cort es veia obligada a fugir de Barcelona. Alguns cortesans afirmaven que era una conjura dels derrotats vint anys enrere, i els consellers de la ciutat i els nobles locals responien iradament que es tractava de l’acte d’un guillat i que Barcelona sencera donava suport al rei. Els carrers estaven plens de ciutadans armats que clamaven venjança, i no seria fàcil calmar-los.

La investigació encarregada per la reina es va centrar en el presoner per manca d’altres pistes. Per consegüent, li van guarir les ferides perquè sobrevisqués prou per torturar-lo, fer-lo parlar i seguidament executar-lo en públic.

En sentir-se fora de perill, el rei va voler veure el pres sense testimonis, malgrat les protestes dels metges. Quan aquell home l’havia ferit, l’havia situat, com en un malson, a la infantesa. Era el lleial Joan, el seu protector i el de la mare durant el setge de la Força! Va dir-se que no podia ser, que ja feia més de trenta anys. Però el dubte el mortificava.

—És com una roca —va dir el torturador al rei—. Ho encaixa tot sense ni un sol gemec. Fins ara només sabem el seu nom, Joan, i que ve de Canyamars, un llogarret a prop de Dosrius. Diu que ha actuat tot sol i que volia cobrar-se un antic deute.

El rei Ferran es va estremir. Era el mateix Joan de la Força?

Assegurant bé cada passa i aferrant-se a la llinda de la porta, amb molt de compte, ja que la ferida li feia mal i l’embenat era enutjós, va entrar a la cambra de tortures, la mateixa que emprava la Inquisició. Els metges i els cortesans van esperar al llindar de la porta, preparats per agafar-lo en braços si defallia i demanant-li que vigilés quins moviments feia. La ferida se li podia obrir.

Va trobar un home lligat a unes barres de ferro, cobert d’embenats per contenir les hemorràgies d’unes ferides fetes amb molta cura per tal que fessin mal sense arribar a matar. Tenia els ulls tancats, però els va obrir en sentir que entrava algú.

Les mirades es van trobar.

—Qui ets? —va preguntar el rei.

—Sóc en Joan. Sa Altesa no em reconeix?

Al monarca, el cor li va fer un salt i es va recolzar a la paret, panteixava i les cames li feien figa. Era un malson.

—En Joan? Ets en Joan de la Força?

—El mateix, Sa Altesa.

—Però, com és que m’has volgut matar, tu? —es va exclamar el rei, consternat—. Tu, a qui la mare anomenava el fidel Joan! Tu, que ens vas salvar la vida quan van assaltar la Força! Però si jugaves amb mi i em vas ensenyar a fer servir la rodella i l’espasa. Per què em traeixes? Què t’han donat? Diners, joies? Qui són els teus còmplices? Qui t’ha engalipat?

—El meu únic còmplice és en Pere Joan Sala.

—Però si és mort!

—Continua sent el meu camarada i ara em reuniré amb ell. I vós, altesa, sou un traïdor i lamento haver fallat el cop i que encara viviu.

—Com goses!

—Nosaltres vam lluitar per la vostra causa i la del vostre pare. Vam donar la nostra sang i tot allò que teníem. A canvi us demanàvem la llibertat. Vau guanyar la guerra i us vau oblidar de les promeses. Pitjor encara, ens vau vendre, amb les nostres famílies, als qui abans eren els vostres enemics, simplement per diners. Per diners els vau donar novament el dret dels mals usos. Vós sou el traïdor, altesa.

—Necessitava aquests diners per a la guerra de Granada. La guerra de Déu. No ho comprens? El fi bé que valia aquest sacrifici. I pocs anys més tard el vaig reparar amb la sentència de Guadalupe.

—Ho vau fer perquè sabíeu que mai no ens resignaríem i volíeu pau al país. Però va ser massa tard. Massa tard per a en Pere Joan Sala, per al meu fill, per a la meva nora, per a la meva néta i milers més. També va ser massa car. Vam ser molts els que no vam poder comprar la nostra llibertat per seixanta sous i vam continuar sent esclaus.

—Joan, ets un pobre pagès i no pots comprendre les raons d’Estat. Mai no ho podràs comprendre…

—Sí que ho comprenc! —va exclamar el pagès sorprenent el rei—. Comprenc que cal complir la paraula donada, comprenc el que és l’honor, el que és la dignitat. Comprenc que un home ha de protegir la família dels abusos, que ha de lluitar per la llibertat. I comprenc que un rei que traeix els súbdits és indigne, no té honor i mereix morir.

—Com goses! —El sobirà es va encendre d’ira—. Tinc una missió que està molt per damunt de tot això, és la voluntat de Déu. Un rei, com als escacs, de vegades ha de sacrificar les seves peces per guanyar la partida.

—Sou un traïdor. —I va intentar encertar-lo amb una escopinada.

En Ferran no es va moure; el vell estava tan feble que la saliva li va anar a parar al damunt. Eren les últimes forces del remença, que va tancar els ulls i es va deixar penjar de les cordes. El rei estava atònit, ningú no havia gosat mai escopir-li. Mai. De sobte va sentir un mal horrible a la ferida i va marxar fent tentines. Els metges el van agafar immediatament pels braços per acompanyar-lo.

—Vull saber amb qui està —va dir als botxins amb veu apagada.

—No diu res, senyor —va replicar el capità de la guàrdia—. Creiem que és un boig i que està tot sol.

—Sí que és un boig —va reconèixer el monarca—. Però assegureu-vos que no hi hagi ningú més.