70

Quan els oficials van tornar a la nau, van trobar l’algutzir mort i la bona boia amb una ferida incisiva al ventre. El metge de bord va remenar el cap amb preocupació, allò no era una ferida neta com la d’una arma blanca convencional, i li va trobar estelles entre els budells. Va dir que s’infectaria i no es va equivocar en pronosticar la mort d’en Jerònim.

—T’has ficat en aquest embolic per ajudar-me —va dir en Carles a en Joan quan el van tornar a encadenar al banc—. Feia molt que els esperava, sabia que tornarien a buscar-me, tot i que no comptava pas amb la teva ajuda. T’ho agraeixo. La mort de l’algutzir i les ferides d’en Jerònim són únicament responsabilitat meva. Diré que tu ho has volgut impedir, però que no has pogut. Tu cal que donis la mateixa versió. Si dius que has colpejat en Guerau, et condemnaran a mort.

L’endemà al matí, després de l’esmorzar, el capità De Perelló va impartir justícia. La carrossa es va convertir en un tribunal on només els oficials eren presents. Va interrogar uns quants galiots en qualitat de testimonis, l’un rere l’altre i separadament. Després, els dos acusats. En Joan va dir, tal com li havia suggerit en Carles, que havia volgut impedir l’agressió del noi a l’algutzir i que no se n’havia sortit. Així i tot, també va insistir que el noi no havia fet altra cosa que defensar-se dels sodomites que provaven de violar-lo.

—Al meu vaixell no hi ha sodomites —va replicar el capità.

El jove, aleshores, va saber el que ja intuïa. Al capità no li importava gens ni mica la justícia, sinó mantenir l’ordre a la galera i reafirmar el respecte a l’autoritat. L’oficial no ignorava que, amb tota probabilitat, es practicava la sodomia a la nau, com a moltes altres. Però s’estimava més tancar els ulls, sempre que se seguissin les regles. I l’almirall Vilamarí, que contemplava el judici assegut a la seva luxosa cadira plegable, a part i sense intervenir-hi, per bé que observant-ho tot, era, amb tota seguretat, qui dictava aquelles regles.

Poc després els algutzirs van portar en Carles, en Joan i en Sanç per la cossia al pal major. En sentir el redoblament dels tambors, la tripulació va acudir a coberta i els galiots es van incorporar per presenciar el càstig exemplar que s’impartiria. El còmit va llegir la sentència:

—Tres-centes fuetades per al galiot Carles, que després serà penjat pel coll fins a la mort, per atacar un algutzir i donar-li mort i per sedició. Deu fuetades per als galiots Sanç i Joan, perquè, tot i intentar-ho, no van aconseguir impedir-l’hi.

Serè, en Carles va mirar en Joan.

—Gràcies per ajudar-me —li va dir—. Només són deu fuetades, viuràs.

—Em sap molt de greu —va replicar en Joan, apesarat—. És una gran injustícia.

—Ja et vaig dir que no sortiria viu d’aquí. —I el va abraçar.

En Joan va mantenir l’abraçada fins que els van separar per lligar-lo al pal major. Es va sorprendre que no se sentissin xiulets, ni befes ni riures. Tothom va acceptar l’abraçada en silenci. Tant la xusma com la resta de la tripulació sabien el que havia passat realment, i en Carles s’havia guanyat el seu respecte.

—Has estat el meu millor amic —va dir el noi.

En Joan i en Sanç van ser els primers a rebre les fuetades, mentre en Carles es confessava i rebia l’absolució del capellà. Quan li va arribar el torn, amb una serenitat admirable, es va plantar al davant del pal on el lligarien i va mirar els homes amb aquell somriure seu entre provocatiu i tràgic. Seguidament el van despullar i el van lligar al pal de manera que donés l’esquena al botxí, i va començar el càstig.

En Carles tenia la pell molt blanca i unes formes arrodonides, i si no hagués estat pels cabells rapats, d’esquena l’haurien pogut prendre per una noia. Els primers assots li van fer estralls a la pell. Però, a diferència dels esgarips que havia deixat anar en Sanç quan l’havien fuetejat o dels gemecs que se li van escapar a en Joan, en Carles, llevat d’algun sospir profund, no va dir res.

Era la seva última demostració de dignitat.

Les destrosses que el fuet causava eren enormes, la carn s’obria com si rebés ganivetades i la sang de l’esquena va començar a lliscar-li cames avall per formar-li tolls als peus. El silenci era absolut, només se sentien les xurriacades. En Joan, dret a la cossia, a poca distància del noi, tenia els ulls negats i es clavava les ungles als palmells, ple de ràbia i pena.

Al cap de poca estona, en Carles va quedar penjant dels nusos. No va tornar a bellugar-se, i en Joan es va imaginar que estava inconscient i a punt de morir dessagnat. Ni tan sols havia rebut cinquanta fuetades, però els algutzirs, que s’alternaven en el càstig, van continuar colpejant aquell cos inert fins arribar als tres-cents assots. La carn oberta deixava veure els ossos de l’esquena.

Quan el van deslligar, en Carles es va desplomar sobre el toll de la seva sang, i els algutzirs li van posar una soga al coll. Van obligar en Joan, en Sanç i un parell de forçats més a tibar l’amarra fins que el cadàver va quedar penjat ben amunt al pal. El tindrien allà dalt com a exemple del càstig per al galiot que s’amotinés; no n’hi havia prou amb la mort, les restes serien past dels ocells marins i de la seva pròpia descomposició.

El cos es gronxava amb el moviment de la nau i, amb el balanceig, la sang anava esquitxant la coberta. Algunes gotes d’aquella pluja porpra van tocar en Joan, que pregava per l’ànima del seu amic mentre tibava la soga que l’hissava; causava una impressió esgarrifosa, i el jove, amb llàgrimes als ulls, interrompia l’oració per maleir aquella injustícia.