9

El regidor va decidir el seu futur poc després d’enllestir el servei religiós d’aquell diumenge. Els soldats van dur en Joan davant la seva presència, i l’enuig del clergue va semblar remetre en veure el llavi inferior del noi tot inflat i amb sang.

—No us puc deixar a tu i al teu germà al poble —va explicar amb calma fingida—. Aquest hivern hi haurà fam i no us queda família. A més, heu de ser educats en el respecte a l’Església i l’autoritat. Si tinguessis alguns anys més, et donaria una lliçó que no oblidaries mai: ets una poma podrida; si no canvies, la teva ànima cremarà a l’infern, i no vull que contaminis els teus veïns, que són bons vassalls.

—No són pas vassalls, són lliures com les gavines —va replicar el noi.

—Els pescadors són vassalls de l’abat de Santa Anna de Barcelona.

—Són lliures, i si l’abat hi tenia algun dret, el va perdre, ja que vós no ens vau ajudar contra els pirates, com era la vostra obligació.

L’oficial va clavar a en Joan un clatellot que li va fer perdre de vista el regidor per un instant.

—Calla! —el va reprovar—. I escolta, ximple.

En Joan estava convençut que el religiós mentia. El pare li havia ensenyat que els poderosos tractaven de dominar els humils, i en Tomàs, que aquell home volia sotmetre els pescadors. Però va dir-se que l’oficial li havia trencat el llavi per estalviar-li mals pitjors, i que tenia raó, li convenia callar.

—Continues igual d’insolent! —va esclatar el regidor—. No penso perdre pas el temps discutint amb un marrec que parla com un vell heretge. Ni penso esperar tampoc. Hi ha un mercader de confiança que està a punt de marxar cap a Barcelona, i li pagaré perquè se us emporti. Deixaràs de ser responsabilitat meva i passaràs a ser-ho de l’abat de Santa Anna.

«Barcelona!», es va sorprendre en Joan. Havia sentit parlar tant de la gran ciutat…!

Preparar els fardells va ser fàcil, tenien poca cosa. Un enorme mocador on van dipositar una cullera de fusta, la cassoleta de terrissa que emprarien per beure i menjar, i la poca roba que gastaven: unes camises, una samarra i un parell de mocadors, record de la mare. Tan aviat com van lligar les quatre puntes, en Joan les va subjectar a l’extrem de l’ascona del pare per poder transportar així el farcell tot recolzant el mànec a l’espatlla. En Gabriel empraria l’arpó d’en Tomàs per carregar el seu farcell. Abans de marxar, en Joan va agafar les preuades branquetes de corall vermell i les va amagar entre la roba del bolic.

Els veïns els van acomiadar amb abraçades i mostres d’afecte, i els van donar una mica de pa, uns quants aglans, raïm i castanyes per al viatge. Era poca cosa, però molt per als pescadors.

—Vigileu, fills meus —deia plorosa la Clara, la dona d’en Daniel, besant-los novament—. Què se’n farà, de vosaltres?

—Quan siguem grans, ens farem soldats i marxarem a la terra dels sarraïns per rescatar la nostra família —insistia en Joan—. Oi, Gabriel?

El germà inflava el pit i afirmava amb el cap.

—Sí, i tornarem amb un tresor moro —va explicar el petit amb un gran somriure.

—Pobrissons! —va exclamar una altra de les dones.

—Ja són homes —els va recordar en Daniel, provant de convèncer-les.

—Tornarem! —va advertir en Joan a manera de comiat, però els rostres dels veïns del poble deien el contrari.

Tots es van aplegar a la platja, al mateix lloc on deixaven La Gavina, símbol perdut de la seva llibertat. El dia era ennuvolat, la mar estava una mica arrissada i bufava un garbí suau, ideal per navegar cap al sud. Els veïns es van quedar a la platja saludant i desitjant-los fortuna fins que van deixar de veure’ls. Aleshores en Gabriel va esclafir a plorar i, poc després, també en Joan.

—M’alegro que sigueu pescadors —va dir el patró als nois com a benvinguda a la barca—. Així no m’embrutareu la coberta amb vòmits.

La barca era del tipus llagut, prou gran per a sis tripulants i la mercaderia que transportava. La capitanejava un vell patró eixut i malhumorat que es deia Ferran, que parlava poc i que, quan ho feia, era per increpar el mariner que tenia sota el seu comandament amb renecs i expressions que haurien ruboritzat, si l’hagués sentit, el regidor de Palafrugell. Però es notava que coneixia l’ofici. Quan va veure plorar els germans els va dir:

—Millor. Com més plorin, menys pixaran.

Per contra, mossèn Bartomeu Sastre, el comerciant al qual els havia encolomat el regidor, era un home de prop de trenta anys, alt, ben plantat, d’ulls foscos, nas aquilí, mirada observadora de falcó i somriure fàcil. Duia els cabells tallats a mitja grenya i la cara afaitada. En Joan el va observar amb curiositat; al poble no s’afaitava cap home i a la vila només ho feien el regidor i un parell més. I aquells cabells no eren ni curts com els d’un home, ni llargs com els d’una dona. Per acabar-ho d’adobar, parlava de manera estranya, amb prou feines aconseguien entendre’l. Amb tot, era amable i els va dir on podien deixar els farcells i on seure a la nau. Va esperar que els nois s’instal·lessin per parlar-los i, tan aviat com li van agafar confiança, va aconseguir que li expliquessin la seva història. En Joan va percebre que aquell home, malgrat voler dissimular-ho, s’emocionava en alguns moments del relat.

—Que els sarraïns han tornat? —va demanar el patró, estranyat, quan en Bartomeu l’hi va comentar.

—Sí, van saquejar el poble d’aquests nois, els van matar el pare i es van endur molts captius.

—Els sarraïns? —va preguntar novament el vell marí.

—Sí —va confirmar en Joan.

—Que estrany —va comentar el vell—. Fa molt de temps que no en teníem notícia. De genovesos i francesos, sí; però de moros, no pas. Estàs segur que eren moros?

—Sí, sí que ho eren.

L’home va callar i se’n va allunyar per amarrar un dels caps de la vela, remugant alguna cosa entre dents.

—Com saps que ho eren? —va tornar a interrogar-lo el patró poc després.

—Duien turbants i fra Dionís, el regidor, va dir que eren sarraïns.

—El regidor? Puah! —El patró va escopir despectivament per damunt de la borda.