121

Era la primeria de febrer i l’Anna es tapava del vent glaçat amb una gruixuda capa mentre es dirigia a la llibreria de l’Antonello. Els més de set mesos d’embaràs li inflaven el ventre i l’obligaven a caminar d’una manera estranya. Instintivament protegia amb una mà la criatura que li creixia a les entranyes mentre amb l’altra subjectava bé la roba perquè el vent no li arrenqués l’abric.

Es lamentava del futur incert del fill. Era d’en Riccardo, i si li assaltava el pensament que pogués ser d’en Joan, ho rebutjava enèrgicament i resava. Havia de ser d’en Riccardo, no podia pas ser el fruit d’aquella traïció miserable que havia comportat la terrible conseqüència de l’assassinat del marit. El fill que duia al ventre era legítim, ho havia de ser. I en memòria de l’espòs difunt lluitaria amb totes les forces perquè tirés endavant a la vida, encara que no pogués reivindicar la seva herència. El palau Luca de Nàpols ja només eren ruïnes, en Vilamarí li havia rampinyat tots els béns, i les propietats d’en Riccardo per herència eren a la Pulla i acabarien a les mans d’altres membres de la família. Els nobles angevins de la caravel·la que havien recuperat la llibertat després de pagar rescat i obtenir el perdó del rei Ferrandino vivien a la ciutat, però havien deixat de parlar-li. L’incident d’en Joan desafiant en Torrent en nom de l’amor que sentia per ella havia fet que la repudiessin i que no li reconeguessin el fill. Així doncs, el seu futur seria aprendre l’ofici de joier si era nen, o ser l’esposa d’un altre joier si resultava ser nena.

La passió que sentia per en Joan s’havia convertit en un record dolorós. Encara se l’estimava, però la idea de caure als seus braços, de ser feliç amb ell, li repugnava. No mereixien la felicitat.

En rebre les seves cartes, les llegia i rellegia, i s’imaginava a Roma, com a esposa, entre llibres, tractant-se amb aquella gent tan peculiar que en Joan descrivia, i somiava. Que feliç hauria estat amb en Joan si tot hagués anat d’una altra manera! Ara aquesta felicitat era impossible.

L’Anna va sospirar amb alleujament en entrar a la llibreria i deixar a fora el vent gèlid i ferotge. Aquest lloc sempre era un recés de pau, un refugi càlid de conversa assossegada i amistat. Era un món diferent i ple de relats i històries que li foragitaven les cabòries, que, incapaces de penetrar en aquest santuari, es quedaven esperant-la a la porta. Ahir havia rebut l’avís de l’Antonello dient-li que havia arribat un llibre molt especial i que l’havia de veure. L’Anna no tenia altres quefers que les feines domèstiques o polir l’argent del pare, per la qual cosa això era tot un al·licient, i, plena de curiositat, desitjava tenir aquell llibre entre les mans.

—Benvinguda, signora Anna —la va saludar l’Antonello, evitant pronunciar el cognom Luca.

—Gràcies, don Antonello —va contestar ella, inclinant el cap a manera de salutació—. Em teniu d’allò més encuriosida. De quin llibre es tracta?

—És molt especial, i tan bon punt l’he vist he pensat en vós —va respondre el llibreter, ajudant-la a treure’s la capa.

—Espero que no sigui car. Vaig molt curta de diners.

—Si us agrada, arribarem a un acord —va replicar el llibreter, mostrant-li el camí del despatx.

L’Anna es va aturar en sec. Aquella petita cambra era el lloc de les trobades clandestines amb en Joan i li portava records dolços i amargs. Però l’home va obrir la porta i la va empènyer delicadament cap a dins. Allà continuaven les prestatgeries de fusta massissa plenes de llibres, tal com les recordava, cobrint totes les parets llevat del gran finestral. Unes fines cortinetes filtraven la llum del dia. Al bell mig de l’estança hi havia una taula damunt la qual l’Anna va veure un únic llibre.

—És aquest —va dir l’Antonello assenyalant la taula—. Seieu, preneu-vos tot el temps que calgui, llegiu-lo amb cura. No us empiparà ningú.

I, tancant la porta, la va deixar tota sola. L’Anna va contemplar uns instants els lloms dels llibres de les prestatgeries per fixar l’atenció, tot seguit, en el llibre que hi havia a la taula. El llibre de l’amor, va llegir. I aleshores, en un tipus més petit: D’Orlando a Angèlica.

Les lletres estaven impreses, en tipus romans i tinta vermella, sobre una coberta d’un bon cuir castany clar. A la part superior i inferior s’entrellaçaven unes boniques sanefes daurades de fulles de vinya amb fruits que es repetien a la coberta posterior. Al llom el cuir mostrava quatre bonys que protegien el cosit interior dels fulls. No era gaire gros, feia poc més d’un pam de llargada i més de mig d’amplada. Mostrava una curosa elaboració i el tacte era suau i agradable.

Aquest llibre li resultava familiar i aviat el va identificar amb la traducció de l’Orlando innamorato amb què havia après l’italià culte quan ja feia un temps que era a Nàpols, i que contenia la carta d’amor d’en Joan. Aquest llibre era més prim, sens dubte tenia menys pàgines, però l’aspecte exterior era semblant.

El va agafar entre les mans, sentint el cos, sospesant-lo. Va acariciar la textura de les tapes i va assaborir l’aroma del cuir, la tinta i el paper, i el suau perfum que emanava. Un sospir se li va escapar del pit.

Va posar el llibre damunt la taula i es va acomodar a la cadira, emocionada, expectant. Sabia que Matteo Maria Boiardo havia escrit dos llibres més d’Orlando innamorato, però el que tenia en aquell moment al davant no semblava ser-ne un. Tan aviat com va obrir el llibre, va veure que era manuscrit i que l’aspecte de les lletres s’assemblava en tot a la traducció que li havia arribat de Barcelona. Els seus ulls van resseguir airosament els traços de les inicials i les corbes elegants de la cal·ligrafia itàlica, mentre palpava aquell paper, subtilment olorós, de textura vellutada.

A la primera pàgina es repetia el títol de la portada sense que s’esmentés l’autor. A la següent figurava una introducció escrita en boniques lletres. I va llegir:

Aquest és el llibre de l’amor d’Orlando a Angèlica.

En la trista nit de desventura en què Orlando va creure perdut l’amor d’Angèlica, li va escriure aquest llibre, la tinta del qual era la sang del seu cor, i les paraules, fruit de la seva ànima turmentada. Hi expressava a la seva dama tot l’afecte, la tendresa i la passió, i li relatava la seva història, la dels seus amors i la del seu turment. El llibre explicava a Angèlica que, sense ella, el cavaller moriria, ja que només per ella vivia. Que ella era metressa i senyora d’Orlando, que sense condicions li lliurava el seu amor pregant-li que acceptés aquest llibre. En aquest escrit i en la clemència de la dama confiava el cavaller el seu destí.

L’Anna es va estremir. Eren paraules belles, plenes de sentiment, que li arribaven molt endins, però la seva familiaritat la inquietava i pressentia que ocultaven alguna cosa que no acabava de comprendre. Va notar una esgarrifança i va buscar la capa rere la cadira només per recordar que l’havia deixada a l’entrada. No va voler sortir a buscar-la, havia de continuar la lectura.

Angèlica va llegir el llibre, i l’amor que n’emanava li va guarir les ferides, i juntament amb l’amor va arribar el perdó i la redempció d’Orlando.

Incòmoda, la jove es va regirar a la cadira i amb impaciència, acabat el pròleg, va passar la pàgina per continuar.

Orlando era encara un nen quan, un matí tràgic, va veure com una banda de facinerosos li assassinava de manera cruel el pare i li prenia amb gran brutalitat la mare i la germana per emportar-se-les molt lluny. Orfe, va ser arrencat del seu poblet i portat a la gran ciutat, un lloc fosc, desconegut, hostil i ple de mals auguris, que només li infonia basarda i recel. Però entre aquelles tenebres, Orlando es va trobar una nena tan bonica que no podia creure que fos real.

Tenia els ulls verds, la pell clara, els cabells de color atzabeja i vestia amb elegància. Es deia Angèlica i el seu port era el d’una princesa. Orlando, en canvi, tenia la pell torrada pel sol, duia roba basta i semblava un captaire.

Però, en comptes de menysprear-lo, la nena va correspondre a la seva mirada i li va somriure mostrant-li unes boniques dents blanques i uns graciosos clotets a les galtes. Aquest somriure va tornar lluminosa aquella ciutat fosca, foragitant pors i mals presagis. Orlando es va estremir i en aquell mateix instant, sense que ho pogués evitar, l’amor el va tocar com si fos un llamp. Aquell gran amor romandria per sempre en el noi i l’acompanyaria més enllà de la vida i de la mort.

L’Anna va maldar per apartar la vista d’aquella pàgina; les lletres l’atreien com un imant. Per uns instants la mirada es va quedar perduda en els llibres de les prestatgeries. Tenia por. La lectura d’aquestes línies li havia fet comprendre que ella era Angèlica, que en Joan era Orlando i que es tractava del relat del dia que s’havien vist per primera vegada. Havia reconegut la lletra, la mateixa que la del primer llibre, la d’en Joan, i havia sabut que eren les seves paraules; ell n’era l’autor. Va sentir que li tremolava el cos i va notar un nus a l’estómac mentre li venien llàgrimes als ulls. La seva era una història bonica però amb un final desgraciat. Què pretenia recordant-l’hi? Per què castigar-se amb allò que va poder ser i que mai no seria? L’aclaparava una pena terrible i va suposar que en Joan devia ser a la vora. No volia continuar llegint, no volia trobar-se amb ell, no el volia mirar als ulls. Titubejant, es va aixecar i va avançar fins a la porta, per fugir. Va sortir de la llibreria sense acomiadar-se, oblidant la capa, fins i tot, i va córrer pel carrer buit, fustigada pel vent i una pluja que queia barrejada amb calamarsa, mentre se subjectava el ventre amb les dues mans. Els sanglots l’estremien. Fugir, volia fugir.

En Joan va estar observant tota l’estona l’Anna. Veia el seu estimat rostre i provava d’interpretar els seus sentiments a través dels gestos i les expressions. L’Antonello li havia descobert el secret d’aquella sala de lectura. Entre les fileres de llibres es dissimulaven escletxes a la paret per les quals es podia espiar des de l’estança contigua. I aleshores va saber que els seus amors amb l’Anna en aquella cambra no havien estat tan secrets com es pensava, però no era el moment de reprotxar-ho al llibreter.

Esperançat, va contemplar el plaer que l’Anna demostrava. Li agradava el cos del llibre, n’aspirava l’aroma, l’acariciava. Però es va alarmar en veure-li l’expressió de desconsol després de la lectura de les primeres línies. I l’alarma es va convertir en pànic en veure que s’aixecava i fugia.

Va sortir corrent per retenir-la, però l’Antonello el va aturar abans que ella el veiés.

—Deixa-la —li va dir—. No ho empitjoris més.

En Joan va forcejar uns instants veient com l’Anna s’allunyava enmig de la pluja i la calamarsa.

—Què pot ser pitjor? —va demanar, desconsolat.

Però després va sentir una ràbia desesperada. Què més podia fer per recuperar-la? Maleïda Anna! No comprenia la vida miserable que els esperava a ella i al fill? I ell li podia donar tantes coses…! Haurien estat molt feliços junts! Com podia ser tan obcecada, com podia ser tan cabuda?

Descoratjat, es va dir que tota aquella penitència, tota aquella feinada, tots aquells resos, tot aquell amor, tota la màgia dels llibres no havien servit per a res.