87

Quan no estava embarcat, en Joan era un assidu de la llibreria de l’Antonello, amb el qual mantenia una bona amistat. Sota l’aspecte jocós del llibreter, s’amagava un erudit amb un fervor inusitat pels llibres que gaudia amb la filosofia i la teologia. Aquella passió també la compartia en Joan, tots dos xerraven extensament sobre llibres, i quan l’Antonello estava enfeinat, el jove llegia. Aquell indret era un paradís, i la vasta selecció de volums del napolità, tant si es tractava de manuscrits com de llibres impresos, era inesgotable. Ara a en Joan li feia l’efecte que el seu antic somni de ser llibreter podia arribar a fer-se realitat.

La lectura era l’única cosa capaç de fer-li oblidar el desconsol per l’absència de l’Anna. Però quan, amb la delicadesa de la carícia d’un enamorat, tancava un llibre per desar-lo, tornava novament el desfici. Es preguntava amb desassossec, una vegada i una altra, per què ella no responia a la nota que ell havia deixat a l’Antonello a l’agost. L’aterria pensar que ja no se l’estimava.

Esperava durant hores, prop de la gran casa d’en Riccardo Luca, amb l’esperança de veure l’estimada. Era un casalici enorme de planta baixa i dos pisos, amb una entrada única i un pati interior per a carruatges. Totes les finestres tenien reixes, llevat d’algunes del primer pis i del segon, cobertes de gelosies perquè les dames poguessin veure el carrer sense ser vistes.

L’Anna sortia poques vegades al carrer i sempre ho feia acompanyada per la serventa; quan ells dos es trobaven, dissimulava i a tot estirar el mirava. Ell s’avançava per fer la volta i creuar-se una altra vegada amb ella i així poder-li veure els ulls de nou. Després pensava que s’havia de contenir, que potser es tornava pesat, que la serventa sospitaria.

De tornada d’una missió de la Santa Eulàlia que el va tenir quatre dies a la mar, en Joan va trobar l’Antonello més rialler que de costum.

—Tinc una cosa per a tu —li va dir, picant-li l’ullet.

—El què? —va preguntar en Joan, esperançat.

—La dama va visitar la llibreria.

—Què? —va exclamar en Joan—. Us va deixar alguna cosa?

Somrient, l’Antonello li va mostrar un petit plec segellat amb lacre vermell.

Ell l’hi va prendre d’una manotada i, mort d’impaciència, es va acostar a la llum de la finestra tot ocultant amb el cos la nota al llibreter, que, encuriosit, provava de llegir per damunt de l’espatlla d’en Joan. Així que va haver arrancat el lacre, el jove va llegir:

Estimat Joan,

Us continuo estimant i el vostre dolç record m’acompanya dia rere dia. Us estimo i mai no deixaré de fer-ho. Però sóc una dona casada i el meu matrimoni no es pot trencar. Us prego, per tant, que m’oblideu. Reso a Déu perquè us protegeixi i us ajudi a trobar una dona que us estimi i que vós estimeu. Déu vulgui que, almenys, vós trobeu la felicitat.

La vostra trista enamorada.

ANNA

El jove va sentir que se li trencava el cor. Era una nota de comiat. L’Antonello, en veure la seva expressió, va preguntar, amoïnat:

—Què passa?

En Joan li va allargar la nota.

—Us diu que us estima i que us estimarà sempre —va dir el llibreter—. Això són molt bones notícies. Serien dolentes si us digués que s’estima el marit.

—Sí, però s’acomiada de mi, m’allunya, vol que trobi una altra dona —es va lamentar en Joan.

L’Antonello va rellegir la nota i es va quedar pensatiu una estona.

—Aquí hi ha una cosa estranya que no acabo d’entendre —va dir al final.

—Què és el que no enteneu?

—Hi ha moltes dones casades a Nàpols, i en altres llocs, que no s’estimen el marit. I seria estrany que s’acomiadessin de l’amant si són correspostes. —L’Antonello es va gratar la closca—. I més estrany seria que li diguessin que trobi una altra dona. Has de parlar amb ella.

—Ja ho voldria jo. Però com?

—Citant-la aquí.

—Però…

—Fes el que jo et digui.

Quan l’Anna va sortir de casa l’endemà amb la serventa, es va trobar en Joan esperant-la com tantes vegades, però en aquesta ocasió tenia un llibre tancat a les mans. En passar davant seu, un marrec va clavar una bona estirada a la faldilla de la dona i se’n va anar corrent. La serventa va deixar anar un crit d’alarma, creient que li havien robat, i el va voler atrapar perseguint-lo, però de seguida es va aturar quan va veure que no l’atraparia i es va palpar el cinturó buscant la bossa. Hi era. Va sospirar alleujada i es va girar cap a l’Anna per comentar l’incident. Però l’Anna no li parava atenció.

Mentre la dona cridava, ella va sentir un suau contacte a l’espatlla i quan va mirar va veure en Joan amb un llibre entreobert de manera que només ella pogués llegir el que hi deia.

«Veniu demà a la llibreria. Us ho suplico».

Quan l’Anna i la serventa van arribar a l’establiment de l’Antonello, l’home les va fer passar a l’interior per mostrar-los uns llibres que acabaven d’arribar, amb tot l’aparat que corresponia a la bona clienta que era la signora di Luca.

Va deixar els llibres a una taula i els va pregar que se’ls miressin mentre ell enllestia un encàrrec. Mentre elles fullejaven els volums, l’home va manipular uns tinters que tenia dalt d’un prestatge elevat i, amb un gran crit, va vessar-ne un de tinta vermella al damunt de la serventa. Amb la perícia d’un actor consumat, desfent-se en excuses i al·legant que si actuaven ràpidament no hi quedaria cap taca permanent, es va endur la dona al taller a estrebades. Allà l’esperava la dona de l’Antonello, que, sense deixar-la anar, va cridar una criada perquè l’ajudés a canviar-se la roba tacada per submergir-la immediatament en un líquid que repararia el dany. Però, com que al taller hi havia els operaris, per treure’s la roba la serventa va haver d’anar al pis de dalt, on vivia la família, a una cambra escaient. Tot i que no tenia la presència per aixecar cap mena de passions entre els operaris, era obvi que calia conservar el pudor i la moral. I en aquella cambra es va quedar presonera, en roba interior, consolada per les disculpes i la xerrera de la llibretera, que superava en creativitat i color fins i tot la del seu marit.

L’Anna no sentia gaire estima per aquella dona, que veia com una carcellera i amb la qual tenia poques coses en comú; així doncs, recuperada de la sorpresa inicial i endevinant el muntatge, va reprimir el riure amb dificultat. En marxar l’Antonello, va quedar tota sola a la botiga, però amb prou feines van ser uns segons. Immediatament va aparèixer en Joan, que agafant-la de la mà se la va endur al despatx que el llibreter tenia a la rebotiga i va tancar la porta.

Es van quedar mirant-se l’un a l’altre un llarg instant, agafats de les mans; en Joan notava les de la noia deliciosament càlides i les seves, fredes. El jove se sentia tens i immensament feliç alhora. Ella li havia escrit dient-li que se l’estimava, però potser ho havia fet simplement per endolcir-li el dolor, ja que aquella nota era de comiat. De debò se l’estimava després de tant de temps? Contemplava els ulls de l’Anna en silenci i es repetia que era la dona més bonica de la terra. I de sobte, sense dir res, es van fondre en una abraçada. En Joan va sentir una cosa tan intensa com mai abans. Va notar que s’unia a la noia en un sol cos mentre una plaent energia els embolcallava. Es va dir que ella, en estrenye’s contra seu d’aquella manera, compartia plenament la seva felicitat. Va ser un instant gloriós que en Joan va desitjar etern i que la mateixa consciència de la seva brevetat, i del fet que potser no es repetís mai més, va tornar dolorosament intens.

Després, sense separar els cossos, les boques es van trobar i en Joan va experimentar una nova forma d’aquell mateix plaer indescriptible. De mica en mica van prendre consciència que el temps s’esgotava, i ella el va separar suaument per mirar-lo als ulls. Li rodolava una llàgrima galta avall.

—Us estimo —li va dir ell, anticipant-se al que ella pogués dir—. Us estimo com no he estimat mai ni mai estimaré. Ningú no pot estimar més que com us estimo jo.

—Jo també us estimo —li va confessar ella i, apartant la mirada, el va tornar a abraçar. Aleshores en Joan va sentir que li deia en veu baixa a cau d’orella—: Però no pot ser. Hem d’oblidar-nos.

«No», va pensar ell, sense contestar. Per res del món hi renunciaria. Però de nou era conscient que, llevat del seu amor, no li podia oferir res. Malgrat la falsa aparença d’aquell bon vestit i l’espasa al cinyell, no deixava de ser un esclau de galera al qual la fortuna i un valencià generós li havien ficat algunes monedes a la butxaca. Ella, en canvi, sí que era una dama respectada que vivia en un palau i que tenia el que volia. Aquesta era l’ocasió de suplicar-li que ho abandonés tot per fugir amb ell, abans que tornés la serventa. Embarcarien cap on poguessin viure el seu amor lliurement, amb tota plenitud. Però ell no era amo de la seva pròpia llibertat. L’únic futur que li podia oferir era la vida d’un esclau fugitiu que perseguirien sense treva.

—Per què? —va demanar ell per fi, apartant-la prou per mirar-li els ulls verds—. Per què no ens podem estimar?

—Estic casada.

—Però m’estimeu a mi —va replicar ell, alterat—. Ara com ara no us puc oferir res, tot i així us prometo que aconseguiré una gran fortuna per obsequiar-vos com a una reina…

Ella el va interrompre cobrint-li els llavis amb la mà en un gest tendre.

—No es tracta de diners ni de fortunes, sinó de lleialtat.

—Lleialtat? Cap al vostre marit?

—Cap a la meva família.

—I què hi té a veure la vostra família?

—Tot. El pare va acordar aquest matrimoni i jo vaig obeir i em vaig casar. Quan vam arribar a Nàpols com a refugiats, les coses no van ser gens fàcils; n’hi havia molts com nosaltres, conversos fugits dels regnes d’Espanya, tots amb ofici de qualitat, i els artesans de joieria com el pare abundaven. Amb allò que ens vam poder endur de Barcelona, no n’hi havia prou ni tan sols per obrir una botiga. En Riccardo Luca ens va ajudar i jo vaig formar part de l’acord. I no només això. Gràcies al meu marit, el meu germà gran podrà ser cavaller aquí, a Nàpols.

Un sanglot se li va escapar del pit.

—Ho enteneu ara? —Els ulls se li negaven de llàgrimes.

—Però m’estimeu!

Ella va afirmar amb el cap.

—Tot i això, li dec respecte, al meu marit. Per això ens hem d’oblidar.

—No! —va exclamar en Joan—. Jo no us oblidaré mai! Mai!

L’Anna va tancar els ulls i va fer que no.

—Escolteu —va insistir ell—. El vostre marit pot posseir el vostre cos, però no té cap dret sobre la vostra ànima ni sobre el vostre esperit. Ell no us pot forçar perquè deixeu d’estimar-me. L’autèntica llibertat és al nostre interior i ningú no ens pot obligar a canviar els pensaments, els sentiments. Ningú no té ni aquesta força ni aquest dret.

Ella continuava amb els ulls tancats, semblava decidida.

—Ja compliu la funció per la qual us paga! —va exclamar en Joan amb ràbia—. No us pot demanar res més!

L’Anna va obrir els ulls per mirar-lo alarmada, percebia la fúria del noi.

—Perdoneu-me —va prosseguir ell, en advertir la seva inquietud—. L’únic que us demano és que continuem veient-nos de la manera que sigui. Mirant-nos pel carrer. Deixant-nos notes a la llibreria. Gaudint de la felicitat que Déu ens concedeix en estimar-nos tant.

—Patirem molt —va dir ella amb un fil de veu.

—Patirem de tota manera! —va exclamar en Joan amb vehemència—. És que us penseu que podré oblidar-vos? Que trobi una altra dona, em vau posar en aquella nota! Però, de debò creieu que això és possible? Mai! Em sentiu? Mai! —Va callar un instant i va afegir, en un to calmat però ple de determinació—: A més, estic segur que arribarà el dia en què jo seré el vostre espòs. Us ho prometo.

Ella el va separar suaument en silenci, tenia llàgrimes als ulls i tornava a negar amb el cap.

—He de marxar —li va dir—. La serventa tornarà en qualsevol moment i no ens pot enxampar. El meu marit us faria matar.

Com confirmant les seves paraules, es va sentir xivarri; la dona de l’Antonello baixava les escales parlant a crits. L’Anna es va afanyar a sortir de la cambra per tornar a la llibreria. En Joan tan sols la va retenir un instant més.

—Us ho suplico, no em negueu la vostra mirada —li va dir—. I escriviu-me, si us plau.