23

Aquell Nadal va ser molt trist per als nois. Com podien estar alegres sense pares ni germanes? No feia ni quatre mesos que vivien tots junts a Llafranc, i aleshores creien que sempre serien feliços, que no els podia passar cap desgràcia, resguardats de la mar a casa seva, lluny de les onades i protegits de la resta de perills per la forta abraçada del pare, que feia anar tan bé l’ascona. En Gabriel plorava sovint.

—Vull el pare i la mare! —deia, conscient que era impossible—. Els trobo molt a faltar, i també a la Maria i l’Elisabet.

En Joan provava de consolar-lo com podia, però els ulls també se li omplien de llàgrimes. Compartia la seva pena, tot i que la dissimulava i s’amagava perquè el petit no el veiés plorar. En Gabriel fins i tot havia perdut la fascinació per les campanes, i alguns dels monjos, en veure’l tan trist, procuraven animar-lo, en particular fra Jaume, que sempre li guardava algun dolç.

Recordaven el Nadal anterior, a casa. I el petit altar amb una imatge del nen Jesús en un racó, vora la llar de foc, i aquell tronc meravellós, el tió, que els portava llaminadures la nit de Nadal mentre cantaven nadales i el colpejaven amb un pal. Quan en Gabriel va saber que enguany no farien cagar el tió, encara es va sentir més desgraciat.

—Digues als frares que posin el tió, li clavarem cops de pal, cantarem i així ens portarà dolços —insistia a en Joan, estirant-li la màniga de la saia—. Fixa’t quina quantitat de troncs grans que tenen vora el foc. Són més grans que els de casa nostra. Digue’ls-ho, que ells no ho saben.

En Joan sospitava que els frares no eren pas ximples, i si es tractava de miracles, ells en devien saber més que ningú. Però es resistia a renunciar a la màgia del Nadal i, amb cautela, en trobar-se tot sol amb el novici, l’hi va preguntar. En Pere va esclafir a riure, però en veure la cara d’en Joan es va contenir; estava a punt de rebre una altra puntada de peu.

—Als convents, el tió no porta llaminadures —va explicar en Joan a en Gabriel—. Deixa almoines al caixonet de l’església perquè els frares donin de menjar als pobres.

—Ah, els pobres! —va replicar en Gabriel, pensatiu—. I si no tenim gana, ja no som pobres?

—No, no tenim gana i ja no som pobres. Cal resar i donar gràcies al Senyor.

En Gabriel va assentir amb el cap, però en Joan li llegia la decepció al rostre.

Sempre que en Joan passava pel carrer de l’Argenteria es mantenia a l’aguait per si la petita joiera era a la botiga. Quan la veia, feia el ronsa pels voltants, adreçant-li mirades que cercaven algun reconeixement, un intercanvi de somriures com el de la primera trobada. Ja vestia amb elegància, i volia que el veiés. Però ella ni tan sols el mirava. Aviat va comprendre que no es tractava del fet que no el veiés, sinó que no el volia veure. Desil·lusionat, va començar a evitar el carrer. El menyspreu de la noia li feia molt més mal del que s’hauria imaginat mai.

Els frares van guarnir l’altar major amb una figura del nen Jesús, branques de pi i quatre ciris: dos per a santa Anna, la patrona, i dos per al nounat. Van posar dues espelmes més a l’altar de santa Eulàlia, i dues al de sant Agustí. Les espelmes cremaven nit i dia; era tot un dispendi, però la celebració ho mereixia. La categoria de la festa es mesurava segons la quantitat de cera cremada, i el Nadal era de les més importants.

L’hora nona es va celebrar a la taula; aquell dia el prior Gualbes presidia el dinar, i l’ambient era relaxat. Les disputes econòmiques i de drets entre el prior i la seva comunitat semblaven oblidades, i fins i tot hi va haver intercanvi de somriures amb el sotsprior.

Un foc excepcionalment generós temperava el refectori, sempre fred a l’hivern. L’escalforeta, el menjar i la beguda ajudaven a caldejar els ànims i els sentiments d’amor nadalencs. Hi havia sopa i després gallina farcida, rostida a la cassola, amb samfaina. A continuació venien la carn i les verdures de l’escudella i l’àpat s’acabava amb formatge torrat i unes neules. Per ajudar a pair-ho tot, es bevia abundantment la clarea, un preparat de vi, mel i espècies. El dinar es va allargar entre riures molt més del que era habitual, i els nois i el novici van obtenir permís per retirar-se a les cel·les. Amb la calor acumulada al refectori, el menjar en excés i la clarea, s’adormien a taula.

En Joan es va despertar poc després, en Gabriel es lamentava en somnis i això li va recordar la nit que van compartir cel·la amb el novici i l’angoixa d’aquest últim. Tenia un estrany pressentiment: la tristesa del seu germà no s’explicava únicament a causa del record de la família perduda, hi havia alguna cosa més que el neguitejava, alguna cosa li havia esborrat el somriure i fins i tot li feia oblidar l’emoció del so de les campanes. Quan l’hi va preguntar, en Gabriel no en va voler parlar, però en Joan va jurar-se que ho esbrinaria. Costés el que costés i encara que fos l’últim que fes a la vida. El petit era l’únic que li quedava de la família, se l’estimava amb tot el cor, i havia promès als pares que en tindria cura.

En Felip continuava dient-li «remença», tot i que des de la seva participació en l’atac als jueus el tractava amb més deferència. No era pas respecte, però, venint d’aquest individu, ja era molt.

—El ganàpia necessita tenir sempre algú a qui emprenyar —deia en Lluís—. I val més que no et toqui a tu.

Un dia en Felip li va dir que, tot i que encara era un mocós, el deixaria participar en una de les batusses amb la quadrilla. Cada conjunt de carrers pertanyia a una banda que s’enfrontava amb les altres bandes veïnes. La d’en Felip controlava els voltants del carrer dels Especiers, des de la catedral fins a l’església de Sant Just, i estava en guerra amb la del carrer de l’Argenteria i la del carrer del Regomir. Durant la setmana s’enviaven missatges de desafiament, reptant-se també de paraula, per escalfar els ànims a l’espera del diumenge.

El camp de batalla es trobava fora de les muralles que encerclaven la ciutat pel nord-oest. No gaire lluny de la mar i a prop de la zona del Canyet. Allà hi havia uns camps oberts on els nois jugaven a la guerra.

Cada quadrilla lluïa un pendó amb els seus colors; el dels Especiers era blau. Els mossos anaven armats amb un escut de fusta pintat del mateix color i un pal al cinyell a manera d’espasa. Ara bé, l’arma principal eren les pedres, i la tàctica, força simple; es tractava d’encertar els enemics i evitar ser encertat. En Joan estava nerviós, tots els nois eren més grans que ell, i es deia que en Felip el devia apreciar molt, ja que l’acceptava a la quadrilla malgrat la seva poca alçada. O potser li mancaven efectius. Van sortir de la ciutat pel portal Nou, evitant així creuar per territori enemic. Marxaven com un petit exèrcit, amb el pendó al capdavant i lluint els escuts. En Joan sentia novament aquella dolça sensació de poder experimentada poques setmanes abans.

En arribar a la zona de trobada, van clavar el pendó a terra a l’espera que s’hi presentessin els enemics, i poc després van arribar els del carrer de l’Argenteria per situar-se a la distància convinguda. Tan bon punt van estar disposats per al combat, van fer voleiar el pendó, que era groc.

—Esteu preparats, carallots? —els va cridar en Felip.

—Hem d’arreplegar pedres.

I es van concedir temps perquè cada combatent n’ajuntés un munt de les moltes que abundaven per l’indret. Quan van quedar satisfets, el cap de l’Argenteria va exclamar:

—Estem preparats per fer-vos xixines, porcs de merda!

—Som-hi, doncs! —va ordenar el pèl-roig.

En Joan va llançar la pedra que duia a la mà, va veure com un eixam de pedres enemigues els queien al damunt i va tenir el temps just per cobrir-se, abans de notar els impactes a l’escut. Quan va agafar el següent roc, va sentir por; un cop com aquells al cap et podia matar. Tot i això, volia demostrar a en Felip que era valent, i es va descobrir un instant per fitar i llançar la pedra. Ara va ser més precís i, en observar per damunt de l’escut, va veure que havia fet diana. Però l’altre s’havia cobert a temps.

—Separeu-vos —va manar en Felip—. Així els ho posarem més difícil.

En Joan va córrer a un extrem, allà no hauria de preocupar-se per tantes pedres alhora, i aviat la lluita va esdevenir un duel individual entre parelles d’adversaris. La pràctica de llançar cada tarda l’ascona del pare contra la diana penjada de l’arbre li havia proporcionat un braç fort i bona punteria. Aviat ho va comprovar amb el seu contrincant. Pràcticament tots els llançaments d’en Joan picaven contra l’escut o les cames del rival, que no encertava gaire. El noi era molt més gran en alçada i llançava uns rocs grossos que arribaven molt potents, però en Joan ni tan sols es preocupava de cobrir-se, ja que la major part queien lluny. Aviat va comprendre l’avantatge que això li donava. Podia llançar una pedra alhora que n’arribava una altra, amoïnant-se tan sols d’esquivar-la, mentre que l’enemic havia d’escudar-se quan la d’en Joan li picava a sobre. En Joan no va trigar a llançar dues pedres per cadascuna del seu enemic, que es va posar nerviós, va acabar descurant la guàrdia i va rebre una pedrada a l’espatlla.

Malgrat la cridòria, en Joan va sentir un gemec angoixat i va veure com el contrincant s’encongia rere l’escut. Això va fer que continués llançant-li pedres amb més velocitat i que l’altre es retirés caminant d’esquena, rere l’escut, sense gosar mirar. Aviat el va tornar a encertar amb una pedrada al genoll, i el ferit va abandonar el combat ranquejant. Amb això, va tenir llibertat per escometre el següent enemic, que es batia amb en Lluís. Entre els dos van aconseguir que es retirés amb una ferida al cap, i poc després els blaus superaven en nombre els grocs que encara lluitaven.

—A la càrrega! —va cridar en Felip, quan va veure els adversaris prou reduïts.

I brandant la porra es va llançar contra els altres seguit per la quadrilla, que udolava a plens pulmons. Els grocs, en veure’s en inferioritat, no els van esperar pas i van fugir cames ajudeu-me.

—Prenguem-los el pendó! —va ordenar en Felip.

I tothom va empaitar el que duia l’ensenya, que en sentir-se com un conill perseguit per llebrers la va abandonar. Poc després en Felip l’enlairava entre els víctors dels seus. El recompte va donar un cap sagnant i diverses contusions en diferents parts del cos, però res de greu. Havia estat un èxit, i tothom estava feliç.

—Tens bona punteria, remença —va dir a en Joan.

En Joan vigilava el seu germà, observant-ne les reaccions, i aviat va descobrir mirades porugues cap a fra Nicolau, l’encarregat de l’hort. L’home era boterut i calb, passava dels cinquanta-cinc anys, tenia una mirada deslluïda d’ulls clars i un somriure embafador. Això el va inquietar; en Joan podia vigilar en Gabriel a la tarda i a la nit, però no pas al matí, quan el petit treballava per a l’hortolà, que precisament estava sota les ordres de fra Nicolau.

—Que et passa res? —preguntava en Joan al Gabriel—. Digue-m’ho, si algú et fa res que t’emprenyi.

—No, no em passa res —responia l’altre, negant amb massa vehemència.

—Digue-m’ho, Gabriel, sóc el teu germà, t’estimo i t’ajudaré.

El petit el mirava molt seriosament i tot seguit negava amb el cap.

En Joan va buscar el novici i el va interrogar sense embuts:

—Què passa amb fra Nicolau? Què us fa?

Al principi no va voler respondre, però davant la insistència d’en Joan, li va fer jurar que no ho diria a ningú. Fra Nicolau l’havia amenaçat que el sotsprior l’expulsaria del convent si parlava. El frare el tocava i li guiava la mà per tal que el noi el toqués a ell, per bé que no anava més enllà.

—I fa el mateix amb el meu germà?

El jove va arronsar les espatlles i va afirmar que no ho sabia, però que era probable.

—I el sotsprior? Què et fa el sotsprior?

—Res —va contestar en Pere—. Deixa’m en pau d’una vegada!

I no en va voler parlar més. La inquietud d’en Joan va augmentar per convertir-se en angoixa. Va començar a vigilar d’amagat i una tarda va veure el monjo grapejant les natges del pobre Gabriel, que va fer un salt i va marxar corrent.

Es va quedar garratibat. Tot i les sospites, no havia previst com reaccionar en una situació semblant. Va estar a punt d’empaitar-lo corrent i colpejar-lo, però no ho va fer perquè en Gabriel ja se n’havia anat. El frare també va marxar, i ell es va quedar enfurismat i desconcertat, sense saber què fer, culpant-se per no protegir el seu germà.

En Joan va estar rumiant com actuar. Havia de denunciar el frare? No gosava pas, i encara menys perquè el novici havia insinuat que el sotsprior hi estava ficat o que ho consentia. Ho negarien tot, el titllarien de mentider, i seria la seva paraula contra la de frares respectats. I ell i el seu germà depenien del convent de Santa Anna. A més, en Gabriel estava tan avergonyit i atemorit que ni tan sols gosava comentar-l’hi, i tampoc no podia esperar que acusés ningú. Va intentar que li confiés la seva angoixa, però el mutisme del petit era absolut.

Tot el ressentiment d’en Joan cap als sarraïns i cap al regidor de Palafrugell ara convergia contra aquell monjo que amargava la vida al germà que ell s’estimava tant.

Sentia una ira ferotge. Per un moment va pensar acudir a en Bartomeu, però, en negar-se en Gabriel a parlar, li va semblar que seria complicat que el mercader el cregués.

Es va prometre que, tant sí com no, deslliuraria en Gabriel d’aquell indesitjable.