88

Els dies següents les quatre galeres d’en Vilamarí van patrullar la costa nord des de les illes de Procida i d’Iscla fins a deixar enrere les illes de Ponça, sense trobar naus franceses. Lluïen els colors del regne de Nàpols i de la Corona d’Aragó.

Aleshores va arribar la notícia de la derrota de Florència i que l’exèrcit francès avançava cap al sud. Amb la intenció de frenar-lo, el rei de Nàpols va enviar un exèrcit de terra a Roma en ajuda del pontífex, i al seu torn, els reis de Castella i Aragó van cridar Gonzalo Fernández de Córdoba, militar que havia demostrat grans dots a la guerra de Granada, per tal que, amb un petit exèrcit a bord de la flota de l’almirall Galceran de Requesens, es desplacés a Sicília amb la finalitat de defensar-la de les ambicions franceses.

Ara bé, tots aquests auguris de guerra i les seves calamitats importaven ben poc a en Joan. Ell només pensava a tornar a Nàpols per veure l’Anna. La noia no li havia donat cap garantia i continuava sense deixar-li cap nota de resposta a la llibreria. En Joan se sentia deprimit, i la seva ansietat es convertia en irritació amb el més petit incident en què es veiés implicat, tant en el servei a la galera com a la llibreria de l’Antonello. Atribolat, amb prou feines dormia i es refugiava en declaracions d’amor plenes de desesperació, esborrallades per les llàgrimes, que gargotejava al llibre descuidant la cal·ligrafia. Els diumenges que la galera era al port, la veia passejant amb el marit i l’odi per aquell home que la posseïa augmentava en cada trobada. Quan sortia amb la serventa, l’Anna es mostrava més relaxada i no es tapava la boca, i cada vegada que des de la distància en Joan li entrellucava el somriure, el jove se sentia defallir de felicitat.

En una ocasió, en creuar-se amb les dues dones, l’Anna li va adreçar una mirada que ell no va saber interpretar, i quan va veure un noi ajupint-se per agafar un mocador de terra ho va comprendre. El noi va voler córrer rere la dama, però una mà li va engrapar la mà amb què agafava el mocador mentre una altra li tapava la boca. Una moneda va tancar un tracte precipitat. En Joan va buscar algun racó on ensumar el suau perfum d’espígol i acariciar la suavitat del mocador de l’estimada. Era fi, vorejat de randa, i en obrir-lo va veure que tenia brodada una cosa al centre. Eren dues lletres: SÍ.

En Joan va donar gràcies al cel. Aquell mocador li retornava la vida. Si més no, la podria estimar a distància, i ella li correspondria.

Els dies van anar passant a l’espera d’allò que era inevitable: l’arribada de l’exèrcit francès a Nàpols. Aquest fet no semblava afectar gens ni mica els napolitans, que omplien els carrers anant i venint, comprant i venent, xerrant, rient, cantant i fins i tot plorant, si plorar era el que tocava. En resum, vivint la vida tal com venia.

Tenir al paisatge la silueta del Vesuvi, que de tant en tant mostrava fumeres inquietants i produïa tremolors a la ciutat, potser preludi d’una catàstrofe, havia ensenyat els napolitans a guardar la preocupació per quan arribessin les desgràcies.

La vida d’en Joan transcorria a bord de la Santa Eulàlia, o a la llibreria i als voltants de la casa de l’Anna. La navegació es va reduir al mínim amb l’arribada de la temporada de tempestes i, llevat d’una hora o dues en què en Joan enllestia les tasques que tenia assignades a bord, tenia permís il·limitat per baixar a terra.

En una de les visites a la llibreria, l’Antonello el va convidar a dinar i li va presentar un home de prop de seixanta anys i barba blanca anomenat Íñigo de Ávalos. La conversa al menjador de la sala del primer pis del llibreter va ser molt animada. L’Íñigo demostrava ser un bon coneixedor de llibres i, després de comentaris intranscendents sobre Nàpols i els forasters com en Joan, la conversació va abordar un dels tòpics de l’època: les preferències de cadascú sobre Plató o Aristòtil. En Joan defensava de manera entusiasta Plató davant el somriure condescendent dels seus interlocutors. Parlaven en napolità, però les maneres cultes que empraven l’Íñigo i l’Antonello els duien més al toscà, l’anomenat florentí antic, la llengua escrita del Dant, Boccaccio i Petrarca. En Joan, bon lector d’aquests autors, va poder seguir-los sense dificultat quan van començar a comentar les seves obres. En algun moment el jove va sentir certa incomoditat; l’Íñigo l’observava amb una atenció especial, com si li estigués valorant els coneixements, les opinions i les reaccions.

L’Íñigo va dur la xerrada als nous temps que vivien, l’anomenat Renaixement, en què l’home redescobria la llum del saber de l’antiguitat després de la nit de les edats bàrbares, o gòtiques, que, amb la caiguda de l’imperi Romà, havien portat obscuritat i ignorància a la humanitat. Déu continuava sent important, però ara també ho era l’home, la seva creació més elevada. L’home era el centre de l’univers creat pel Suprem. El saber era la llum que l’il·luminava, i la ignorància, l’obscuritat.

En parlar del Renaixement i la seva llum, l’Íñigo ho feia de manera apassionada i acariciant un medalló d’or que li penjava del coll i que en un moment determinat es va treure de l’interior de la camisa. Mostrava un triangle isòsceles dins d’un cercle.

En Joan no va poder estar-se d’explicar la seva tràgica experiència amb la Inquisició i la mort a la foguera dels Corró per vendre llibres prohibits i per la simple sospita de pràctiques judaïtzants.

—Quina monstruositat! —va exclamar l’Íñigo—. Déu va donar a l’ésser humà la facultat de pensar, i els homes no tenen dret de dir-li el que ha de creure ni el que ha de llegir. La Inquisició és foscor.

—Sóc del mateix parer! —va assegurar en Joan—. Déu ens va concedir el lliure albir. I per tant, hem de gaudir de la llibertat de conèixer el pensament d’altres homes, sia per la paraula sia per la lletra, i decidir segons això.

—Afortunadament ara tenim la impremta, que permet la difusió ràpida i més econòmica del coneixement, les opinions, les creences… —va observar l’Íñigo.

—Les religions són camins traçats cap a Déu —va apuntar l’Antonello—. Hi ha moltes religions, però un sol Déu. I han d’estar al servei de l’home per acostar-lo al Suprem. L’home ha de servir Déu, no pas la religió, que simplement és el camí per arribar fins a Ell.

L’Ínigo va assentir amb el cap; hi estava d’acord i semblava un home savi.

—Castellà i Aragó, si consoliden la unió dels seus regnes, seran la gran potència futura —va afirmar—. Però han de ser curoses a l’hora d’emprar la religió com a instrument polític. Podria ser el germen de la seva decadència. La reina Isabel és una catòlica fervent i dóna suport a la Inquisició de tot cor, per influència dels seus confessors. En canvi, el rei Ferran la utilitza com a instrument unificador dels seus regnes, per sotmetre’ls i com a font d’ingressos. Es val de l’obscuritat quan vivim en els temps de la llum.

Aquella conversa va fer rumiar molt en Joan. L’Íñigo de Ávalos era un individu carismàtic i de raonament brillant que parlava de religió, però aquell medalló semblava pagà. O simplement era renaixentista?

Va interrogar l’Antonello sobre el tema. L’home li va explicar que De Ávalos era un noble napolità partidari de la Corona d’Aragó. El pare, també Íñigo, havia vingut des de la península Ibèrica amb Alfons el Magnànim i l’havia ajudat a conquerir el regne. Com a premi, havia rebut un comtat i un matrimoni amb una marquesa napolitana. El rei Alfons el Magnànim va ser un gran mecenes de les arts que havia professat devoció pels clàssics i que s’havia convertit en un gran promotor del Renaixement. I fins i tot havia declarat: «Els llibres són, entre els meus consellers, els que més m’agraden, perquè ni la por ni l’esperança els impedeixen dir-me el que he de fer». Aquesta passió va impregnar tota la seva cort, herència que havia rebut l’Íñigo, que a més de militar era un gran amant de les arts.

—I com és que un personatge tan important ha volgut dinar amb mi? —va inquirir en Joan.

L’Antonello va riure.

—Potser perquè també tu ets important.

La resposta no va satisfer el jove. Continuava intrigat.