6

Els supervivents, amb amics i familiars arribats de Palafrugell, van vetllar a casa els cadàvers dels morts. Les pregàries s’interrompien amb plors i laments, la gent no entenia el perquè de tanta desgràcia. En Joan sentia, davant les despulles del pare, una pena terrible. Ara bé, aviat va comprendre que el dol pels captius era més gran que pels difunts.

—Aquest ja ha deixat de patir —xiuxiuejava una comare que s’havia escapat per vella.

L’orella d’en Joan, més jove i fina, captava els xiuxiuejos que es produïen fins als racons més amagats de casa seva, que tan sols era una cambra espaiosa sense divisions interiors, al centre de la qual havien instal·lat el llit amb el cos del pare.

—Pobres, i encara més les que s’han endut. Aquestes sí que la ballaran magra —continuava la dona.

En Joan no es volia imaginar què seria tant de patir, però els rostres de la germana, la mare i l’Elisenda, la filla d’en Tomàs i companya seva de jocs, li venien constantment al cap. Temia oblidar-les, pensava que si ho feia elles també moririen. Després se les imaginava patint, com havia dit la vella, i per bé que no en coneixia els motius, veia les seves cares impregnades de dolor.

—S’han endut les dones més boniques del poble —murmurava un home de faccions colrades i plenes d’arrugues a un altre que assentia en silenci amb el cap.

En Joan va voler passar la nit vetllant el cos estranyament immòbil del pare, acomiadant-se’n, però l’esgotament del dia i la monotonia de les pregàries li van vèncer les forces i es va adormir, de genolls, repenjat contra la paret. Al final, en Tomàs el va agafar en braços i el va posar al llit on descansava el germà.

El va despertar el toc fúnebre de la petita campana de l’ermita de Sant Sebastià i els murmuris dels qui es disposaven a emportar-se les despulles del pare. Va continuar amb els ulls tancats, no volia sortir d’aquell somni en què el pare encara era viu i la mare preparava l’esmorzar. Els records de l’assalt pirata només eren un malson i, en qualsevol moment, despertaria a una realitat en què tota la família estaria junta de nou. Com sempre, com tots i cadascun dels dies viscuts fins aleshores. Però no va ser així.

—Joan, Gabriel. —En Tomàs els sacsejava amb tendresa—. Desperteu-vos, nois.

Les finestres eren obertes i ja entrava la claror del dia. Un parell de dones encara mussitaven pregàries, assegudes al banc que hi havia vora la llar de foc. L’espelma s’havia consumit al damunt de la taula.

—Acomiadeu-vos del vostre pare, ara l’amortallaran.

En Joan va rebre aquelles paraules com un cop al pit. Es va adonar que preparaven uns llençols, va comprendre que ja no el veuria mai més i es va aixecar per mirar-lo amb un neguit desesperat. La fesomia era la mateixa i tenia una expressió relaxada; un llençol li cobria el cos des del pit fins als peus i, si no hagués estat perquè era estès al bell mig de la cambra, hauria pogut pensar que dormia. Li va fer un petó a la galta i la pell freda el va fer estremir-se. Va palpar aquell braç fort amb què llançava l’arpó i l’ascona, i la rigidesa sense escalfor li va fer entendre finalment l’incomprensible. Aquell ésser, invulnerable en les seves il·lusions infantils, aquell home que se l’estimava i el protegia, havia estat vençut i en pocs instants desapareixeria per sempre.

En Gabriel no el va voler tocar.

—Pare —va sanglotar.

En Joan el va veure desemparat. Era conscient que l’havia de consolar, però va pensar que no en seria capaç, que no era pas fort com el pare, i a l’angúnia es va afegir la pena per en Gabriel. El va abraçar perquè plorés contra el seu pit, i tots dos es van unir en un plor desconsolat. I amb la darrera imatge del pare, mentre les dones cosien els llençols que el taparien per sempre, els records van retornar:

Era primavera i les balenes solcaven la mar en una trajectòria paral·lela a la costa, cap al nord, però els habitants de Llafranc no les pescaven, ja que eren massa grans i fortes. En Ramon va proposar a la seva tripulació que ho intentessin; amb la nova barca se’n podien sortir. La majoria hi va votar a favor, i en Joan els va acompanyar.

Van ser a alta mar un dia sencer i la nit corresponent abans d’albirar-les, i quan per fi ho van fer, al noi se li va encongir el cor: llançaven potents dolls d’aigua i eren enormes, dues vegades la barca. S’hi van atansar curosament a rem i, quan es van trobar prou a prop d’una d’aquelles bèsties gegantines, en Ramon es va posar dret a la proa. Van maniobrar diverses vegades per posar-se a la distància adient, i el noi va veure com es tensaven els músculs del braç dret del pare en enlairar finalment l’arpó per llançar-lo amb totes les forces i clavar-lo a la pell fosca i brillant del cetaci. L’aigua blava i transparent es va omplir de sang, i els mariners van cridar d’alegria. Llavors el monstre va començar a tibar la barca amb un ímpetu descomunal mentre en Ramon el tornava a arponar per amarrar-lo bé. Els va arrossegar molta estona i a gran velocitat. No remaven, simplement pregaven perquè no els enfonsés, i quan es va anar calmant, van desplegar la vela per frenar-lo i fer que es cansés. Per fi l’animal es va esgotar i van començar a arrossegar-lo cap a Llafranc, ajudats de rem i vela.

En Joan només va poder comprendre com era de gros quan el poble sencer va haver de sumar les forces per arrossegar el cos a terra. Va ser una festassa.

Orgullós del pare, en Joan va voler recordar la gesta tallant en baix relleu, a la proa de La Gavina, en Ramon tot arponant el cetaci. Va trigar molt de temps, però valia la pena.

En tornar del dolç record i veure el cos del pare, ja amortallat, va remenar el cap amb un desconcert amarg. «No pot ser», es repetia una vegada i una altra.

—Em sap molt de greu —va dir l’ermità de Sant Sebastià als reunits al petit cementiri—. No us vaig poder avisar abans. Vaig veure aquella galera que venia cap a la cala després de resar les oracions de l’alba. No tinc ni idea de quan ni per on van desembarcar els que us esperaven amagats al vessant del turó. Ho sento, perdoneu-me.

Un murmuri de disculpa es va alçar entre els congregats, l’emboscada els havia sorprès a tots. El regidor de Palafrugell no havia vingut a l’enterrament, i va ser l’ermità qui va dirigir les pregàries. Al mormoleig de les oracions s’hi afegia el lúgubre i espaiat toc de difunts de la campana de l’ermita, i a aquest últim se li sumava, com un eco llunyà i més greu, el de l’església de Palafrugell. El dia era rúfol, ventós, amb núvols alts, i les gavines sobrevolaven el cementiri grallant. En Joan va contemplar com la terra queia al damunt de la mortalla blanca del pare, allà sota, en aquell clot. I va pensar que el pare s’hauria estimat més ofegar-se a la mar, en alguna tempesta, i que el cos arribés a la costa gronxat per les onades entre roques inaccessibles, com els de les gavines mortes. Havia volgut ser lliure com elles, i va morir lliure, i mentre va conservar la vida, la família també ho va ser. En Joan havia d’ocupar el seu lloc. Però, ¿com ho podia fer si amb prou feines era capaç de llançar l’ascona a pocs passos de distància?

En finalitzar la cerimònia, en Tomàs es va acostar als nens.

—El vostre pare era com un germà per a mi. —Tenia els ulls negats per les llàgrimes—. I sé que tu, Joan, t’estimaves la meva filla. Jo ja no tinc filla, ni dona. Vosaltres no teniu ni pare ni mare. Deixeu-me ser el vostre oncle, ja que mai no podria substituir en Ramon. Veniu amb mi, jo tindré cura de vosaltres.

—Gràcies, Tomàs —va contestar en Joan així que va ser capaç de comprendre el que els deia.

L’home els va abraçar; no s’assemblava al pare, va pensar en Joan. Era més alt i nerviüt, i on en Joan notava la duresa amollida del muscle d’en Ramon, amb en Tomàs hi trobava os i nervi. L’oferiment l’alleujava, però no li van agradar aquelles paraules sense esperança.

—Elles tornaran. Nosaltres encara tenim mare i germana, i tu tens l’Elisenda i la Marta —li va dir quan es van separar—. Anirem a buscar-les, oi, Tomàs?

L’home va negar amb el cap.

—Tornaran! —va insistir en Joan gairebé amb un crit.

L’altre el va mirar amb els seus ulls blaus, va empassar saliva i no va dir res.

Després es van dirigir a la vila de Palafrugell, on fra Dionís oficiava una missa de funeral en la qual també es pregaria pels captius i els ferits.

—Ha estat la voluntat de Déu —predicava en el sermó, des del púlpit, a una església abarrotada—. Observem bé els manaments de la Santa Mare Església per tal que no es repeteixin aquests mals.

Declamava apassionat, gesticulant enèrgicament. En Joan, que era al costat d’en Tomàs, va notar com l’home es crispava en sentir tot allò.

—Aquestes desgràcies són fruit dels nostres pecats. I l’esclavitud, la fam i la mort són les penes que Nostre Senyor ens imposa. Complim la seva Llei i Ell ens mantindrà fora de perill.

—Fora de perill? —va exclamar en Tomàs.

El regidor va emmudir per la sorpresa, els sermons no els interrompia ningú. El silenci era total, en Joan ni respirava.

—Que l’assalt dels pirates és un càstig del Senyor pels nostres pecats? Aquí us en vau escapar gràcies a les muralles i els soldats, no pas per la vostra virtut!

En Joan va pensar que tenia raó.

—Quin pecat va cometre la meva filla per merèixer l’esclavitud? I quin, la meva dona? —Es va acostar per increpar-lo des del peu del púlpit—. Si ara són esclaves, és per la vostra covardia, no pas pels seus pecats. Per què no vau deixar que el sometent ataqués els pirates? Covard! —I es va precipitar escales amunt.

—No em toquis! —va esgaripar el clergue—. Cremaràs eternament a l’infern!

Les dones van xisclar i en Joan va pensar que el llançaria per damunt de la barana. I ho hauria fet si no hagués estat pels soldats que sempre acompanyaven el regidor, que van acudir corrent des de l’entrada del temple. Quan el van subjectar, en Tomàs engrapava pel coll el clergue, que ja tenia la cara porpra. Es van repartir molts cops i el religiós en va rebre uns quants.

—Feu-lo fora de l’església! —va cridar el regidor, sufocat, quan ja s’enduien en Tomàs—. I no tornis, quedes excomunicat!