II

El temps present no m’agrada ni el vull,

mentre que el passat, que no és res, m’atrau;

així pensant, em recree amb plaer,

però després augmenta el meu dolor

tal com li passa al condemnat a mort,

que, tot sabent dels jutges la sentència,

és consolat amb un possible indult,

fins que se’l fa morir sense un record.

Del temps present no em trobe amador,

mas del passat, que és no res e finit.

D’aquest pensar me sojorn e em delit,

mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor,

sí com aquell qui és jutjat a mort

e de llong temps la sap e s’aconhorta,

e creure·l fan que li serà estorta

e el fan morir sens un punt de record.