9. LA CABELLERA DE LLEÓ

És d’allò més curiós que un problema tan obtús i insòlit, com cap altre dels afrontats en el decurs de la meva llarga trajectòria professional, se’m presentés després de la meva retirada. I es va presentar, com si diguéssim, a la mateixa porta de casa. S’esdevingué després del meu exili a la caseta que tinc a Sussex, quan m’havia lliurat enterament a l’alleujadora vida natural que tan sovint cobejava durant els molts anys viscuts en les tenebres de Londres. En aquesta època de la meva vida el bo d’en Watson gairebé s’havia fet fonedís. Alguna visita ocasional de cap de setmana em permetia de veure’l de tant en tant. Per això haig d’actuar com a cronista de mi mateix. Ah, si hagués estat al meu costat… quantes lloances no n’hauria cantades d’aquell extraordinari esdeveniment i del meu triomf final damunt totes les adversitats! Així, doncs, ara em veig obligat a narrar la història en el meu estil planer, i mostraré amb les paraules cadascun dels passos seguits en el dificultós camí que s’obrí davant meu en començar a investigar el misteri de la cabellera de lleó.

La meva casa de camp és situada al vessant meridional de les muntanyes Downs, dominant una magnífica vista sobre el Canal. En aquest indret el litoral és format enterament de penya-segats de creta, que només es poden baixar per un únic senderol, llarg, sinuós, costerut i relliscós. Al peu del camí s’estenen cent metres de palets i còdols, fins i tot quan hi ha marea alta. Aquí i allà, però, hi ha corbes i clots que es converteixen en una esplèndida piscina quan s’omplen de l’aigua de la marea. Aquesta platja admirable abasta molts quilòmetres en cada direcció, llevat només del punt on la caleta i el poble de Fulworth en trenquen la continuïtat.

La casa és solitària. Jo, la vella majordoma i les meves abelles, tenim la finca tota per a nosaltres. A menys d’un quilòmetre, però, hi ha el cèlebre centre d’entrenament d’en Harold Stackhurst, «The Gables», un espai força extens on un grup de joves es preparen per a diverses professions amb un equip d’uns quants professors. El mateix Stackhurst va ser un remer molt conegut a la seva època, i un estudiant molt competent. Ell i jo vàrem travar amistat el mateix dia que vaig arribar a la costa, i la relació entre nosaltres era tal que cadascú podia deixar-se caure els vespres a casa de l’altre sense necessitat d’invitació prèvia.

Cap a les acaballes de juliol del 1907 es va declarar un temporal molt fort, amb un vent violent que bufava Canal amunt i apilonava les onades al peu mateix dels penya-segats. Quan la marea es va retirar hi va deixar una albufera. Al matí de què parlo el vent havia minvat, i tota la natura apareixia neta i fresca. Era impossible de treballar en un dia tan magnífic, i abans d’esmorzar vaig sortir a fer un tomb per gaudir d’aquell aire exquisit. Vaig passejar per aquell camí del penya-segat que desemboca en costerut descens fins a la platja. Tot caminant, vaig sentir un crit darrere meu, i en girar-me vaig veure en Harold Stackhurst fent-me senyals amb el braç.

—Quin matí més esplèndid, Mr. Holmes! Ja m’ho imaginava, que us trobaria fora de casa.

—Veig que aneu a nedar una mica.

—Ja torneu a fer de les vostres —va dir ell, rient i ventant copets a la seva butxaca replena—. Sí. En McPherson s’ha llevat d’hora, i suposo que l’hi trobaré.

En Fitzroy McPherson era el professor de ciències, un xicot prometedor la vida del qual havia estat amenaçada per problemes cardíacs derivats d’una febre reumàtica. Era, però, un veritable atleta, i excel·lia en qualsevol esport que no li exigís un esforç físic excessiu. Estiu i hivern anava a nedar, i, com que a mi també m’agrada la natació, hi anava amb ell sovint.

En aquell moment vàrem veure l’home de qui parlàvem. Va treure el cap per damunt la vora del penya-segat on s’acaba el camí. Després en va aparèixer el cos sencer, tentinejant com si anés pitof. Va estendre les mans un instant i, amb un crit terrible, va caure de boca-terrosa. Stackhurst i jo vàrem córrer cap a ell —ens en separaven uns cinquanta metres— i el giràrem cara amunt. Era evident que es moria. Aquells ulls enfonsats i vidriosos i aquelles galtes lívides no podien voler dir res més. Un besllum de vida se li encengué al rostre un instant, i va pronunciar dues o tres paraules en to de frisosa advertència. Sonaven confuses i indistintes, però em va semblar d’entendre’n les últimes, que brollaren dels seus llavis en un xiscle: «la cabellera de lleó». Era d’allò més irrellevant i inintel·ligible, però no vaig saber interpretar els sons en cap més sentit. Després es va mig aixecar de terra, va estirar els braços enlaire i va caure de costat. Era mort.

El meu acompanyant restà paralitzat pel sobtat horror de l’escena, però jo, com un hom es pot imaginar fàcilment, tenia activats tots els meus instints d’alerta. I era lògic, perquè era evident que ens trobàvem davant d’un cas extraordinari. El jove anava vestit només amb la seva gavardina de Burberry, uns pantalons i un parell d’espardenyes de lona descordades. En caure, la gavardina, que només s’havia tirat sobre les espatlles, li va lliscar i deixà el seu tronc al descobert. Tots dos ens el vàrem mirar astorats. Tenia l’esquena plena de ratlles de color vermell fosc, com si l’haguessin fuetejat cruelment amb un flagell de filferro prim. L’instrument amb què li havien infligit aquell càstig era clarament flexible, per tal com les marques, llargues i pregones, es corbaven al voltant de les espatlles i les costelles. Li rajava sang de la barbeta, car s’havia mossegat el llavi inferior en el paroxisme de l’agonia. L’expressió de la cara, tensa i deformada, mostrava que havia patit una agonia terrible.

Estàvem, jo agenollat i l’Stackhurst dret, al costat del cos, quan una ombra ens va caure a sobre, i llavors veiérem que en Ian Murdoch era allà al costat nostre. Murdoch era el professor de matemàtiques del centre d’entrenament, un home alt, bru i prim, tan taciturn i distant que ningú no podia dir que hagués estat amic seu. Semblava viure en una regió elevada i abstracta, curulla de nombres irracionals i seccions còniques, amb ben poques coses que el vinculessin a la vida ordinària. Els estudiants el consideraven una persona estranya i l’haurien fet el seu cap de turc, però era un home extravagant que es caracteritzava no solament pels ulls negres com el carbó i la cara morena, sinó també per alguns atacs de mal geni ocasionals que tan sols es podien qualificar de ferotges. Una vegada que el gosset d’en McPherson li bordava, va aixecar l’animaló i el va llençar pel vidre de la finestra, acció per la qual l’Stackhurst l’hauria acomiadat si no fos perquè era un professor molt valuós. Aquest era l’estrany individu que s’hauria plantat davant nostre. Semblava sincerament aclaparat per l’escena que contemplaven els seus ulls, encara que l’incident del gosset pogués demostrar que no hi havia gaire simpatia entre ell i el difunt.

—Pobre noi! Pobre noi! Què puc fer? Com us puc ajudar?

—Éreu amb ell vós? Podeu explicar-nos què ha passat?

—No, no, m’he llevat tard, aquest matí. No hi he pas baixat, a la platja. Vinc directament de «The Gables». Què puc fer?

—Aneu corrents a la comissaria de policia de Fulworth. Informeu-los-en de seguida.

Sense dir ni piu, va sortir corrents a tota velocitat, i jo vaig procedir a fer-me càrrec de la situació, mentre que l’Stackhurst, estupefacte per la tragèdia, es quedava al costat del cos. La meva primera tasca consistí, naturalment, a prendre nota de les persones que hi havia a la platja. Des de la part de dalt del caminet la podia veure en tota la seva extensió, i era completament deserta llevat de dues o tres siluetes fosques al lluny que s’adreçaven al poble de Fulworth. Una vegada satisfet en això, vaig començar a davallar lentament pel senderol. Hi havia guix o marga tova barrejats amb la creta, i distingia el mateix rastre a tot arreu, tant en sentit descendent com ascendent. Ningú més no havia baixat a la platja pel camí aquell matí. En un lloc vaig observar l’empremta d’una mà oberta amb els dits apuntant amunt. Això només podia voler dir que el pobre McPherson havia caigut en pujar. Hi havia també unes marques rodones, que suggerien que havia caigut de genolls més d’una vegada. Al final del corriol hi havia l’extensa albufera deixada per la marea en retirar-se. En McPherson s’havia despullat al costat de l’aigua, perquè encara hi havia la seva tovallola en una roca. Estava plegada i eixuta, la qual cosa indicava que el seu propietari no s’havia ficat a l’aigua. Un parell de vegades, mentre escodrinyava entre les pedres, vaig trobar petits espais de sorra on es podia apreciar l’empremta de les seves espardenyes i també la dels seus peus descalços. Aquesta última dada mostrava que en McPherson ho havia preparat tot per banyar-se, per bé que la tovallola indicava que no havia pas arribat a fer-ho.

I era aquí on el problema era clarament definit…, un problema més estrany que qualsevol dels que havia afrontat abans. El jove no havia romàs a la platja més d’un quart d’hora. L’Stackhurst l’havia seguit des de «The Gables», de manera que no podia haver-hi cap dubte, en això. Havia baixat a banyar-se i s’havia descalçat, com ho demostraven les petjades de peus nus. Després, de sobte, s’havia tornat a vestir ràpidament —la roba que duia estava tota descordada i desmanegada— i havia tornat sense banyar-se, o si més no sense eixugar-se. I el motiu del seu canvi de plans era que l’havien assotat d’una forma inhumana i salvatge, l’havien torturat fins al punt que s’havia mossegat el llavi en el turment i només li havien quedat forces per a fugir i morir. Qui havia causat aquesta mort tan bàrbara? És cert que hi havia avencs i petites coves al peu del penya-segat, però la llum del sol hi incidia de ple i no hi havia lloc on amagar-se. Vaig considerar també aquelles siluetes llunyanes a la platja. Semblaven massa lluny per haver estat relacionades amb el crim, i la vasta albufera on en McPherson havia volgut banyar-se s’interposava entre ell i aquelles persones, estenent-se fins a les roques. Al mar hi havia dues o tres barques de pesca no pas gaire distants. Podíem interrogar-ne els seus ocupants quan volguéssim. Hi havia diverses vies d’indagació, però cap que dugués a objectius clars.

En tornar a l’indret on jeia el cos, vaig veure que s’hi havia congregat un grupet de gent errant. L’Stackhurst continuava allí, i en Ian Murdoch acabava d’arribar en companyia d’Anderson, el policia del poble, un home gros amb bigoti, característic de la ferma casta de Sussex, una casta que amaga unes bones dosis de sentit comú darrere una façana solemne i silenciosa. Va escoltar tot el que se li va explicar, va prendre nota de tot el que es va dir, i finalment em va apartar de la resta per enraonar amb mi en privat.

—M’agradaria que em donéssiu consell, Mr. Holmes. És un cas massa gros, per a mi, i Lewes m’esbroncarà si m’equivoco.

Li vaig aconsellar que enviés algú a cercar el seu immediat superior i un metge, no permetés que ningú toqués res i procurés que es fessin les mínimes petjades possibles fins que arribessin. Mentrestant, vaig escorcollar les butxaques de la víctima. Hi vaig trobar un mocador, un ganivet i un petit estoig de cartes plegable. D’aquest últim en sobresortia un full de paper, que vaig desplegar i vaig lliurar al policia. Hi havia escrit, amb lletra àgil i femenina, el següent: «Seré allà, en pots estar segur. Signat: Maudie». Semblava un afer amorós, una cita, encara que no s’hi esmentava quan ni on. El policia va tornar el full a l’interior de l’estoig i el va guardar juntament amb la resta d’objectes a les butxaques de la gavardina. Després, com que no hi havia res més de suggeridor, vaig fer cap a casa per esmorzar, no sense haver recomanat abans que escorcollessin el peu del penya-segat a consciència.

L’Stackhurst em va venir a veure al cap d’un parell d’hores per dir-me que el cos havia estat traslladat a «The Gables», on li farien l’autòpsia. Em va portar unes quantes notícies concretes i importants. Tal com esperava, no s’havia trobat res a les coves situades al peu del penya-segat, però havia examinat els documents que hi havia al despatx d’en McPherson i n’havia trobat que demostraven una correspondència íntima amb una tal Miss Maud Bellamy, de Fulworth. Ja coneixíem, doncs, la identitat de l’autora de la nota.

—La policia té les cartes —va explicar—. No us les he pogut portar. Però no hi ha dubte que era una veritable relació amorosa. No veig cap motiu, doncs, per a relacionar-la amb aquest terrible esdeveniment, llevat que la dama en qüestió tingués una cita amb ell.

—Però no pas en una albufera on tots acostumàvem a banyar-nos —vaig objectar.

—És per mera casualitat —va dir ell— que no hi hagués estudiants, amb McPherson.

—Era una simple casualitat?

L’Stackhurst va arrugar el front mentre meditava.

—En Ian Murdoch els ha retingut —va dir—. Ha insistit que els faria una demostració algèbrica abans d’esmorzar. Pobre home, està ben destarotat, ara.

—I tanmateix crec que no eren pas amics.

—Hi va haver un temps en què no ho eren gens. Però durant un any o més Murdoch ha congeniat tant com podia amb McPherson. No és pas gaire sociable.

—Així ho tinc entès. Crec recordar que em vàreu parlar una vegada d’una discussió pels mals tractes amb un gos.

—Aquest incident va quedar oblidat.

—Però potser va deixar algun sentiment de revenja.

—No, no. Estic segur que eren amics de debò.

—Bé, aleshores haurem d’investigar el cas de la noia. La coneixeu?

—La coneix tothom. És la noia més bonica de la contrada…, una autèntica preciositat, Mr. Holmes, que cridaria l’atenció arreu. Sabia que en McPherson se sentia atret per ella, però no tenia pas idea que la relació hagués arribat tan lluny com semblen indicar les cartes.

—Però, qui és?

—És la filla del vell Tom Bellamy, el propietari de tots els bots i totes les gandules de la platja de Fulworth. Abans era pescador, però ara és un home més aviat ric. Ell i el seu fill William porten el negoci.

—Podem arribar-nos fins a Fulworth i parlar amb ells?

—Amb quin pretext?

—Oh, ja en trobarem fàcilment algun. Al capdavall, aquest pobre home no es podia pas autolesionar, ell sol, de manera tan atroç. Alguna mà humana devia brandar-lo, el mànec del fuet, si és que ha estat un fuet allò que ha provocat les ferides. El cercle de les seves coneixences en aquest lloc solitari era segurament limitat. Seguim-lo en totes les direccions possibles i acabarem per descobrir el mòbil del crim, el qual, al seu torn, ens durà al criminal.

Hauria estat un agradable passeig per la cresta de les Downs, perfumada de farigola, si no fos perquè teníem la ment emmetzinada per la tragèdia que acabàvem de presenciar. El poble de Fulworth és situat en una depressió del terreny que descriu un semicercle al voltant de la badia. Darrere el nucli antic s’havien construït unes quantes cases modernes en un turonet. L’Stackhurst em va guiar cap a una d’aquestes cases.

—Allò és «El Refugi», com l’anomenava en Bellamy. La que té una torreta a la cantonada i la teulada de pissarra. No està gens malament per a un home que ha començat de zero, però… Per Júpiter, mireu això!

La porta del jardí del Refugi s’havia obert i en sortia un home. Aquella figura alta i angulosa no deixava lloc a dubte: era en Ian Murdoch, el matemàtic. Al cap d’uns moments l’abordàvem al mig del carrer.

—Hola! —exclamà l’Stackhurst.

L’home va respondre amb un gest del cap, ens va adreçar una mirada de gairell amb aquells ulls negres tan singulars, i ens hauria deixat si el seu superior no l’hagués retingut pel braç.

—Què hi fèieu, aquí dins? —va inquirir Stackhurst.

El rostre d’en Murdoch va enrogir de fúria.

—Mireu, senyor, sóc subordinat vostre només al vostre establiment. No crec que us hagi de donar explicacions dels meus assumptes privats.

L’Stackhurst tenia els nervis a flor de pell després de tot el que havia suportat aquell matí. Si no hagués estat per això, potser s’hauria contingut. Ara, però, va sortir de polleguera.

—Donades les circumstàncies actuals, la vostra resposta és força impertinent, Mr. Murdoch.

—La vostra pregunta potser es mereixeria el mateix qualificatiu.

—No és pas la primera vegada que haig de disculpar el vostre comportament insubordinat. Però serà l’última. Us prego que comenceu a buscar-vos una altra feina tan aviat com pugueu.

—Ja tenia la intenció de fer-ho. Avui acabo de perdre l’única persona que feia de «The Gables» un lloc habitable.

El professor reprengué el seu camí, mentre l’Stackhurst el seguia amb una mirada enfurismada.

—Sou impossible i insuportable! —li va cridar.

L’únic detall que es va marcar pregonament al meu cervell era que Mr. Ian Murdoch acceptava la primera ocasió que se li presentava per obrir una via d’escapatòria de l’escenari del crim. Una sospita vaga i boirosa començava a prendre forma a la meva ment. Potser la visita a la família Bellamy faria un xic més de claror en el misteri. L’Stackhurst recuperà el seny, i junts vàrem recórrer la distància que ens separava de la casa.

Mr. Bellamy era un home de mitjana edat amb una barba d’un color vermell encès. Semblava estar de molt mal humor, i aviat el seu rostre prengué una tonalitat tan pujada com els seus cabells.

—No, senyor, no vull més detalls. Aquí el meu fill —assenyalà un jove corpulent i sorrut que hi havia en un racó de la sala d’estar— opina igual, en el sentit que les atencions de Mr. McPherson cap a la Maud eren insultants. Sí, senyor, no es va esmentar mai la paraula «matrimoni», i tanmateix hi havia cartes i cites, i moltes més coses que cap de nosaltres no aprovava. Ella no té mare, i nosaltres som els seus únics guardians. Estem decidits a…

Però les paraules li foren arrabassades de la boca per l’aparició de la dama en persona. Ningú no hagués pogut negar que podria alegrar qualsevol reunió del món. Qui podia haver imaginat que brollaria una flor tan rara i delicada d’aquelles arrels i en un ambient semblant? Molt poques dones m’han cridat l’atenció, perquè el cervell m’ha governat sempre el cor, però no podia contemplar el seu rostre perfecte, amb tota la fresca fragància de les terres baixes reflectit en la seva delicada tonalitat, sense adonar-me que cap jove podia restar impassible després de creuar-se amb ella. Aquesta era la noia que havia obert la porta i compareixia ara, amb uns ulls molt oberts i penetrants, davant d’en Harold Stackhurst.

—Ja ho sé, que en Fitzroy és mort —va dir—. No passeu ànsia, me’n podeu explicar els detalls.

—Aquell altre cavaller del vostre establiment ens ha comunicat la notícia —va intervenir el pare.

—No hi ha cap motiu perquè la meva germana sigui implicada en el cas —va rondinar l’home més jove.

La germana li clavà una mirada penetrant i ferotge.

—Això és cosa meva, William. Si us plau, deixa’m que m’ho manegui a la meva manera. Pel que en sé, s’ha comès un crim. Si puc ajudar a descobrir qui ha estat, és el mínim que puc fer per en Fitzroy, ara que ens ha deixat.

La noia escoltà la breu narració del meu company amb una concentració tal, que em demostrà que tenia un caràcter fort a més d’una gran bellesa. Maud Bellamy romandrà sempre a la meva memòria com la dona íntegra i extraordinària. Semblà que ja em coneixia de vista, perquè un cop acabat el relat es va girar cap a mi.

—Porteu-los als tribunals, Mr. Holmes. Compteu amb la meva solidaritat i ajuda, no m’importa qui hagi estat.

Em va semblar que la jove mirava el seu pare i el seu germà desafiadorament mentre enraonava.

—Gràcies —vaig respondre—. L’aprecio molt, la intuïció d’una dona, en aquesta mena de casos. Acabeu de dir «porteu-los». Creieu que hi ha implicada més d’una persona?

—Coneixia Mr. McPherson prou bé per saber que era fort i valent. Una sola persona no l’hauria pas pogut atacar de forma tan atroç.

—Puc parlar un moment amb vós en privat?

—Ja t’he dit, Maud, que no t’hi barregis —va cridar el pare.

Ella em va mirar amb una expressió desesperada.

—Què puc fer?

—Tothom se n’assabentarà tard o d’hora, dels fets, i per tant suposo que no hi fa res que els discuteixi ara i aquí —vaig dir—. M’hauria estimat més de parlar-ne en privat, però si el vostre pare no ho autoritza, hauré de compartir les meves reflexions. —Llavors vaig esmentar la nota trobada a la butxaca de la víctima—. És segur que passarà a disposició judicial com a prova. Puc demanar-vos que aclariu aquest punt tan bé com pugueu?

—No veig cap raó per fer-ne un misteri —respongué ella—. Ens havíem promès per casar-nos, i només ho manteníem en secret perquè l’oncle d’en Fitzroy, que és molt vell i s’està morint, podria haver-lo desheretat si s’hagués casat contra els seus desitjos. No hi havia cap més motiu.

—Podies haver-nos-ho dit, això —va grunyir Mr. Bellamy.

—Ho hauria fet, pare, si haguéssiu demostrat una mica més d’avinença.

—No m’agrada que la meva filla es trobi amb homes fora de casa.

—Eren els vostres prejudicis en contra seva allò que ens impedia de dir-vos-ho. I pel que fa a aquella nota —va furgar al seu vestit i en va treure un paper rebregat—, era una resposta a aquesta.

«Estimadíssima —resava el missatge—: Trobem-nos al vell indret de la platja just després de la posta de sol de dimarts. És l’únic moment que puc fugir. Signat: F.M.»

—El dimarts era avui, i jo tenia la intenció de veure’l a la nit.

Vaig girar el full.

—Això no us va pas arribar per correu. Com ho vàreu rebre?

—Preferiria no haver-la de contestar, aquesta pregunta. No hi té res a veure, amb el cas que investigueu. Però no tinc cap inconvenient a respondre sobre qualsevol cosa que hi tingui relació.

La noia va fer honor a la seva paraula, però res del que digué resultà útil per a la nostra investigació. No veia cap motiu per creure que el seu promès tingués cap enemic secret, però va admetre que havia tingut admiradors força apassionats.

—Puc preguntar-vos si Mr. Ian Murdoch n’era un?

Es va enrojolar i es mostrà desconcertada.

—Hi va haver un temps en què vaig pensar que n’estava, de mi. Però la situació va canviar quan es va assabentar de la relació entre en Fitzroy i jo.

Novament l’ombra entorn d’aquell home tan estrany em semblava prendre una forma més definida. Calia examinar el seu historial. Calia escorcollar les seves dependències en secret. Vaig trobar en Stackhurst un entusiasta col·laborador, perquè també la seva ment allotjava sospites. Vàrem tornar de la nostra visita al Refugi amb la il·lusió que teníem ja a les mans un extrem de l’embullat fil.

Va passar una setmana. La investigació judicial no havia aportat res de nou al cas i s’havia suspès fins a l’aparició de més proves. L’Stackhurst havia fet discretes indagacions sobre el seu subordinat, i fins i tot un escorcollament superficial de la seva cambra, però sense resultats. Jo havia tornat a l’escenari de la tragèdia de bell nou, tant físicament com mental, però sense treure’n noves conclusions. En la sèrie completa de les meves cròniques, el lector no trobarà cap cas que m’hagi dut tan a prop del límit de les meves facultats. Ni tan sols la meva imaginació hi podia concebre solució, al misteri. Llavors s’esdevingué l’incident del gos.

Fou la meva majordoma qui en va sentir a parlar primer, gràcies a l’estranya telegrafia amb què les persones com ella sintonitzen amb les notícies de la contrada.

—Quina sort més trista, senyor, la del gos de Mr. McPherson —va dir un capvespre.

—Què li ha passat, al gos de Mr. McPherson?

—És mort, senyor. S’ha mort de pena per la pèrdua del seu amo.

—Qui us ho ha dit, això?

—Bé, senyor, tothom en parla. Es va posar malalt, i no ha menjat res en una setmana. Avui, dos joves cavallers de «The Gables» l’han trobat mort…, a baix, a la platja, senyor, al mateix lloc on el seu amo va trobar la seva tràgica fi.

«Al mateix lloc». Aquestes paraules encara ressonen a la meva memòria. Vaig tenir una vaga impressió que l’incident era vital. Que el gos hagués mort obeïa a la naturalesa noble i fidel de tots els gossos. Però… «al mateix lloc»! Per què aquell tros de platja solitària havia de ser mortal per a ell? Era possible que també ell hagués estat sacrificat a causa d’una vella enemistat? Era possible…? Sí, la impressió era vaga, però almenys alguna cosa s’estructurava a la meva ment. Instants després anava de camí cap a «The Gables», on vaig trobar l’Stackhurst al despatx. Seguint el meu requeriment, va fer cridar en Sudbury i en Blount, els dos alumnes que havien descobert el gos.

—Sí, era a la vora mateix de l’albufera —va explicar un d’ells—. Devia seguir el rastre del seu infortunat amo.

Vaig veure el fidel animalet, un terrier d’Airedale, estès a l’estora del vestíbul. Tenia el cos dur i rígid, els ulls sortits i els membres torçats. Tot en ell expressava el rigor de l’agonia.

Des de «The Gables» vaig baixar a l’albufera. El sol s’havia amagat i l’ombra de l’imposant penya-segat es projectava, negra, a l’aigua, que resplendia con una làmina de plom. El lloc era desert, i no s’hi veien senyals de vida tret de dues gavines que descrivien cercles i xisclaven sobre el meu cap. A la llum del crepuscle vaig poder identificar vagament les petjades del gosset a la sorra, a l’entorn de la mateixa roca on havia trobat la tovallola del seu amo. Vaig romandre una bona estona absort en profundes reflexions, mentre les ombres s’estiraven al meu voltant. Tenia el cap ple de pensaments, que se succeïen a gran velocitat. Ja deveu conèixer, benvolgut lector, la sensació que es té en un malson quan cerqueu alguna cosa molt important que sabeu positivament que hi és però que es troba lluny del vostre abast. Així és com jo em sentia aquell vespre, tot sol en aquell indret mortal. Finalment, vaig girar cua i vaig encetar el camí de casa sense pressa.

Tot just atenyia la part més alta del senderol quan se’m va acudir. En un instant vaig recordar allò que havia cercat amb tant d’interès. Ja deveu saber, o en Watson ha escrit debades, que tinc una vasta reserva de coneixements rebuscats, mancats de rigor científica, però molt pràctics per a les necessitats de la meva feina. El meu cap és com una cambra dels mals endreços plena de paquets de tota mena apilonats pertot arreu…, tants que no puc tenir sinó una vaga idea del que contenen. Sabia que hi guardava alguna cosa que podia tenir relació amb el cas que m’ocupava. Era encara molt imprecisa, però sabia almenys com podria aclarir-la. Era monstruós, increïble, i tanmateix era una possibilitat. Podria posar-ho a prova amb totes les conseqüències.

A la meva caseta hi ha una extensa golfa atapeïda de llibres. Hi vaig pujar i m’hi vaig estar una hora. Al final, en vaig baixar amb un petit volum de color de xocolata i argent. Vaig buscar, frisós, el capítol de què conservava un incert record. Sí, era una possibilitat remota i improbable, però no quedaria tranquil fins que me n’hagués assegurat, si és que podia. Ja era tard quan em vaig retirar a descansar, impacient per encetar la tasca que m’esperava l’endemà.

Però aquella tasca va topar amb una importuna interrupció. Amb prou feines havia engolit la primera tassa de te del dia i em disposava a sortir cap a la platja quan vaig rebre una visita de l’inspector Bardle, de la comissaria de Sussex, un home ferm, seriós, obtús, d’uns ulls pensarosos, que em miraven ara amb una expressió molt torbada.

—Conec la vostra enorme experiència, senyor —em va dir—. És una consulta extraoficial, és clar, i convé que no se n’assabenti ningú. La qüestió és que no les tinc pas totes, en aquest cas McPherson. El que us vull preguntar és: cal que detingui algú, o no?

—Us referiu a Mr. Ian Murdoch?

—Sí, senyor. No hi ha ningú més que se m’acudeixi. És l’avantatge d’aquesta solitud. Podem limitar les possibilitats en un espai molt reduït. Si no ha estat ell l’autor del crim, qui pot haver estat?

—Què sospiteu en contra seu?

L’inspector havia ensopegat amb les mateixes clivelles que jo. Hi havia el caràcter d’en Murdoch i el misteri que semblava envoltar-lo. Els furiosos atacs de mal geni, com s’havia demostrat amb l’incident del gos. El fet que s’hagués discutit amb en McPherson en el passat, i que hi hagués motius per a creure que podia haver estat ressentit per les seves atencions a Miss Bellamy. Tenia les mateixes sospites que jo, però cap de nova, llevat que semblava ser que en Murdoch estava preparant-se per marxar.

—En quina posició em trobaria, si el deixava fugir amb totes aquestes proves en contra seva?

El robust i flegmàtic inspector estava d’allò més desorientat.

—Analitzeu —vaig contestar— tots els buits essencials del cas. Té alguna coartada per al matí que es va cometre el crim. Va estar amb els seus alumnes fins a l’últim moment, i al cap de pocs minuts de l’aparició d’en McPherson ens va arribar allà on érem per darrere. Tingueu també en compte l’absoluta impossibilitat que pogués infligir tot sol un càstig semblant a un home tan fort com ell. Finalment, penseu en la mena d’instrument amb què varen produir-li les ferides.

—Què podia ser, llevat d’un flagell o alguna classe de fuet flexible?

—Heu examinat les ferides? —vaig preguntar.

—Sí. I el metge també.

—Però jo les he examinades molt acuradament amb una lupa. Tenen certes peculiaritats.

—Quines, Mr. Holmes?

Vaig anar al meu despatx i en vaig tornar amb una fotografia ampliada.

—Aquest és el mètode que faig servir, en aquests casos —vaig explicar.

—Ja veig que feu les coses escrupolosament, Mr. Holmes.

—No seria pas el que sóc, si no ho feia. Fixem-nos en aquest verdanc que s’estén al voltant de l’espatlla dreta. Hi observeu res de singular?

—No us ho sabria dir.

—És evident que no és pas uniforme en intensitat. Hi ha un punt d’hemorràgia aquí, i un altre aquí. Hi ha marques semblants en aquest altre verdanc. Què pot voler dir, això?

—No en tinc idea. I vós?

—Potser sí, potser no. Crec que aviat la podré respondre amb més precisió, aquesta pregunta. Tot allò que ens permeti de determinar el que va provocar aquesta marca ens acostarà un bon tros al criminal.

—Ja sé que és una idea absurda —digué el policia—, però si se li hagués aplicat un filat de filferro roent a l’esquena, aquests punts més marcats representarien els llocs d’encreuament de dos filferros.

—Una comparació molt enginyosa. També podríem pensar en un assot de nou cordes amb petits nusos durs.

—Per Júpiter, Mr. Holmes, crec que l’acabeu d’encertar de ple!

—O també hauria pogut ser un instrument força diferent, Mr. Bardle. Però les proves que tenim són massa febles per a justificar una detenció. A més, tenim les últimes paraules de la víctima: «la cabellera de lleó».^[1]

—M’he plantejat si Ian…

—Sí, jo també ho he fet. Si la segona paraula s’hagués assemblat a «Murdoch»…, però no. Ho va dir gairebé cridant. Estic segur que era «cabellera».^[2]

—Teniu cap alternativa, Mr. Holmes?

—Potser sí. Però m’estimaria més no discutir-la mentre no tinguem res més sòlid a comentar.

—I quan serà, això?

—D’aquí a una hora…, potser abans.

L’inspector es va gratar la barbeta i em va mirar dubitativament.

—M’agradaria de veure el que us passa pel cap, Mr. Holmes. Potser són aquelles barques de pesca.

—No, no; eren massa lluny.

—Bé, doncs, potser en Bellamy i el seu fill gran? No li tenien gaire simpatia, a Mr. McPherson. Els creieu capaços de fer-la-hi una crueltat semblant?

—No, no, si no em traureu res —vaig respondre, amb un somriure—. Ara, inspector, tots dos tenim coses a fer. Què us sembla si ens trobem aquí al migdia…?

Ens trobàvem en aquest punt de l’entrevista quan es produí l’espectacular interrupció que suposà el principi de la fi.

La porta de fora es va obrir de sobte, se sentiren unes passes vacil·lants al passadís, i en Ian Murdoch va irrompre a la sala, pàl·lid, escabellat, malforjat, agafant-se amb les mans esprimatxades al mobiliari per mantenir-se dret.

—Brandy! Brandy! —va exclamar, amb un fil de veu, i es deixà caure al sofà bo i gemegant.

No venia pas sol. Darrere seu entrà l’Stackhurst, sense barret i panteixant, quasi tan distrait com el seu company.

—Sí, sí, doneu-li brandy! —va cridar—. Aquest home és a les portes de la mort. L’únic que he pogut fer ha estat dur-lo fins aquí. Pel camí ha perdut el coneixement dues vegades.

Mig got de l’esmentat licor va produir un canvi prodigiós. En Murdoch es va recolzar amb un braç i es va treure l’abric de les espatlles.

—Per l’amor de Déu, oli, opi, morfina! —va cridar—. Qualsevol cosa que m’alleugi aquesta agonia infernal!

L’inspector i jo vàrem llançar un crit, en veure allò. A l’espatlla nua de l’home s’hi apreciava el mateix estrany dibuix reticulat de línies vermelles i inflamades que fou la marca mortal d’en Fitzroy McPherson.

El dolor era palesament terrible i no se circumscrivia a la zona afectada, perquè la respiració del pacient es va aturar una estona, el rostre va prendre una tonalitat morada i tot seguit, amb forts esbufecs, es va posar una mà al cor, mentre al front li traspuaven gotetes de suor. Podia morir en qualsevol moment. Li férem engolir més i més brandy, i cada nova dosi semblava retornar-lo a la vida. Unes compreses de cotó amarades d’oli d’oliva alleujaren el dolor de les estranyes ferides. Al final, descansà el cap fermament al coixí. La natura exhausta s’havia refugiat a la seva última font de vitalitat. Estava mig adormit i mig desmaiat, però almenys no patia cap dolor.

Interrogar-lo havia estat impossible, però a l’instant que ens asseguràrem del seu estat l’Stackhurst es va adreçar a mi.

—Déu meu! —va exclamar—. Què és això, Holmes? Què és?

—On l’heu trobat?

—A baix, a la platja. Exactament allí on el pobre McPherson va trobar la mort. Si el cor d’aquest home hagués estat feble com el d’en McPherson, ja no seria aquí. Més d’una vegada he pensat que ja era mort, mentre el pujava. «The Gables» quedava massa lluny, de manera que l’he portat aquí.

—L’heu vist a la platja?

—Jo passejava per dalt del penya-segat quan l’he sentit cridar. Era a la vora de l’aigua, caminant fent esses com si estigués begut. He baixat corrent, l’he cobert amb una mica de roba i l’he pujat aquí. Per l’amor de Déu, Holmes, feu servir tots els poders que teniu i no estalvieu esforços per llevar la maledicció que pesa sobre aquest lloc, perquè la vida aquí s’està fent insuportable. Podeu, amb la vostra reputació internacional, fer alguna cosa per nosaltres?

—Em penso que sí, Stackhurst. Veniu amb mi ara mateix! I vós, inspector, veniu, també! Provarem de lliurar l’assassí a les vostres mans.

Havent deixat l’home, inconscient, a càrrec de la meva majordoma, tots tres vàrem baixar a l’albufera de la mort. Damunt els còdols hi havia apilat un petit munt de roba i tovalloles, deixades pel ferit. Vaig recórrer lentament la vora de l’aigua, amb els meus companys en fila índia darrere. La major part de l’albufera era molt poc fonda, però a sota del penya-segat, on la platja descrivia una depressió, l’aigua tenia prop d’un metre i mig de fondària. Era en aquest sector on es banyaria un amant de la Natació, perquè formava una bonica piscina verdosa, diàfana com el cristall. A sobre, al peu mateix del penya-segat, hi havia una renglera de roques, que vaig recórrer, fitant amb enorme deteniment les profunditats que s’obrien sota els meus peus. Acabava d’arribar a la bassa més fonda i més quieta quan els meus ulls ensopegaren amb allò que buscaven, i vaig llançar un crit triomfal.

—Cyanea! —vaig exclamar—. Cyanea! Mireu-la, la cabellera de lleó!

L’estrany objecte que assenyalava amb el dit semblava, en efecte, una massa embullada arrencada de la cabellera d’un lleó. Ocupava una lleixa de roca situada a poc menys d’un metre sota l’aigua, una curiosa criatura peluda que s’agitava i ondulava, amb unes franges platejades entre els cabells grocs. Bategava amb uns moviments de dilatació i contracció lents i feixucs.

—Ja ha fet prou mal. Els seus dies s’han acabat! —vaig cridar—. Ajudeu-me, Stackhurst! Exterminem l’assassí per sempre més!

Hi havia una roca molt grossa just damunt la plataforma rocosa que trepitjàvem, i la vàrem empènyer fins que va caure a l’aigua amb un enorme patatxap. Quan les ondulacions s’hagueren acabat vàrem veure que la roca havia anat a caure damunt la lleixa de roca. Un extrem oscil·lant de membrana groga mostrava que la nostra víctima era sota la pedra. Una escuma espessa i oliosa sortia de sota la roca i tacava les aigües dels voltants, emergint lentament a la superfície.

—Bé, no entenc res de res! —exclamà l’inspector—. Què era això, Mr. Holmes? Sóc nascut i criat en aquesta comarca, i no he vist mai res semblant. Això no és pas de Sussex.

—Afortunadament per a Sussex —vaig observar—. Potser va ser el temporal del sud-oest el que ho va dur fins aquí. Acompanyeu-me a casa tots dos i us faré conèixer l’espantosa experiència d’algú que té bones raons per a recordar un seu encontre amb el mateix perill marí.

En arribar al meu despatx, comprovàrem que en Murdoch estava tan recuperat que ja podia aixecar-se. Estava marejat, i de tant en tant l’assetjava un atac intens de dolor. Ens va explicar amb algunes dificultats que no tenia idea del que li havia passat, llevat que havia notat de sobte unes punxades terribles per tot el cos, i que havia necessitat totes les seves forces per a sortir de l’aigua.

—Tinc aquí un llibre —vaig dir, agafant el petit volum— que és el que ha fet la primera claror en aquest cas, que hauria romàs a les fosques per a sempre si no. Es titula Out of Doors^[3], i és del famós observador J.G. Wood. El mateix Wood va estar a punt de perdre la vida a conseqüència del contacte amb aquesta demoníaca criatura, de manera que va escriure sobre ella amb ple coneixement de causa. Cyanea Capillata és el nom sencer d’aquesta mala bèstia, i pot ser tan mortal, i força més dolorosa, que una mossegada de cobra. Permeteu-me que us en llegeixi el següent extracte:

«Si el banyista veiés una massa arrodonida, exempta de membranes i fibres rogenques, semblant a un floc molt gran de cabellera de lleó i paper de plata, cal que vagi amb molt de compte, perquè és la temible Cyanea Capillata, de fiblada mortal». Podria descriure algú la nostra sinistra coneixença d’avui amb més fidelitat?

»L’autor narra la seva pròpia trobada amb un d’aquests exemplars en banyar-se davant la costa de Kent. Va descobrir que la criatura irradiava uns filaments gairebé invisibles a una distància de quinze metres, i que qualsevol que es trobés dins aquest radi d’acció respecte al centre letal estaria en perill de mort. Fins i tot a una certa distància, les conseqüències damunt Wood varen ser quasi mortals. “Els múltiples filaments produïen unes franges de color escarlata pàl·lid a la pell, que mitjançant una observació més detinguda presentaven la forma de puntets o pústules, cada un dels quals semblava fet per una agulla roenta que s’hagués enfonsat entre els nervis.”

»El dolor local era, segons que explica Wood, la part més benigna del turment. “Vaig notar unes terribles fiblades al pit, que em feien doblegar com si m’haguessin engegat un tret. La pulsació cessava, i el cor feia sis o set salts com si em volgués sortir del pit.”

—Va estar a punt de matar-lo, encara que només hi havia estat exposat al mar obert i en moviment i no pas a les aigües tancades i immòbils d’una albufera. Afegeix que amb prou feines es podia reconèixer, després, de tan blanca, arrugada i marcida que tenia la cara. Va engolir brandy, una ampolla sencera, i sembla que això li va salvar la vida. Aquí teniu el llibre, inspector. Us el deixo, i ja veureu com conté l’explicació completa de la tragèdia que va costar la vida al dissortat McPherson.

—Una explicació que, d’altra banda, m’exonera a mi —observà en Ian Murdoch, amb un somriure forçat—. No us en culpo pas, inspector, ni tampoc a vós, Mr. Holmes, perquè les vostres sospites eren justificades. Crec que, a les portes de la meva detenció, només he pogut demostrar la meva innocència compartint el destí del meu pobre amic.

—No, Mr. Murdoch. Jo ja la tenia, la pista correcta, i si l’hagués trobada tan aviat com pretenia us l’hauria estalviada aquesta espantosa experiència.

—Però…, com ho heu esbrinat, Mr. Holmes?

—Sóc un lector omnívor de memòria singularment retentiva per a les foteses. Aquella frase, «la cabellera de lleó», m’obsessionava. Sabia que l’havia vista en alguna banda, en un context inesperat. Com acabeu de sentir, descriu la criatura en qüestió. No tinc cap dubte que surava a l’aigua quan en McPherson la va veure, i que aquesta frase era l’única que ens podia avisar sobre la criatura que li havia causat la mort.

—Aleshores, si més no, quedo lliure de culpa —va dir en Murdoch, aixecant-se lentament—. Voldria explicar-vos un parell de coses, perquè conec la direcció que han seguit les vostres indagacions. És cert que jo me l’estimava, aquella dama, però d’ençà que va triar el meu amic McPherson el meu únic desig va ser ajudar-la a trobar la felicitat. Em conformava de restar al marge i actuar de mitjancer. Sovint els portava els missatges, i va ser per la confiança que em tenien i perquè m’estimo tant la dama que em vaig afanyar a anunciar-li la mort del meu amic, per tal que ningú no se m’avancés de manera brusca i indelicada. Ella no us va parlar, senyor, de les nostres relacions perquè no us en féssiu una mala opinió i jo en patís les conseqüències. Ara, amb el vostre permís, provaré de tornar a «The Gables», perquè tinc necessitat de reposar una estona al llit.

L’Stackhurst li va estendre la mà.

—Els nostres nervis han estat molt alterats, últimament —va dir—. Oblideu el que ha passat entre nosaltres, Murdoch. Confio que d’ara endavant ens entendrem millor.

Sortiren tots dos junts agafats de bracet amistosament. L’inspector es va quedar, fitant-me en silenci amb els seus ulls bovins.

—Bé, ho heu aconseguit! —va exclamar, finalment—. Havia llegit sobre les vostres proeses, però no me les havia cregudes mai. És prodigiós!

Em vaig veure obligat a negar amb el cap. Acceptar aquest afalac equivalia a rebaixar el meu nivell d’autoexigència.

—Vaig ser molt lent, al principi…, inexcusablement lent. Si s’hagués trobat el cos a l’aigua, no se m’hauria escapat. Va ser la tovallola el que em va despistar. El pobre home no va pensar a eixugar-se, i jo, al meu torn, vaig creure que no havia arribat a ficar-se a l’aigua. Les coses així, com se’m podia acudir la possibilitat de l’atac d’una criatura aquàtica? Aquí va ser on vaig errar el camí. En fi, inspector, sovint he gosat aixecar-vos la camisa, als representants de la policia, però la Cyanea Capillata ha estat a punt de venjar-se de Scotland Yard.