9. Una esquerda en la cadena

Era ja avançada la tarda quan em vaig despertar. En Sherlock Holmes continuava assegut exactament com jo l’havia deixat, tret del fet que havia deixat el violí i estava llegint un llibre. Em mirà mentre m’incorporava, i em vaig adonar que el seu rostre estava ombrívol i preocupat.

—Heu estat dormint profundament —constatà—. Tenia por que la nostra conversa pogués despertar-vos.

—No he sentit pas res —vaig replicar—. Així que heu tingut notícies fresques?

—Dissortadament, no. Confesso que estic sorprès i decebut. A hores d’ara, m’esperava alguna cosa definida. Ha vingut en Wiggins a informar. Diu que no hi ha ni rastre, de la llanxa. És un contratemps empipador, perquè cada hora és molt important.

—Voleu que faci res? Ara em sento nou, i força disposat per a una altra nit d’excursió.

—No. No podem fer res. Només podem esperar. Si sortim, el missatge podria arribar en absència nostra i causaríem un retard. Vós podeu fer allò que us plagui, però jo he de romandre en guàrdia.

—Aleshores aniré a Camberwell per tal de visitar Mrs. Cecil Forrester. M’ho va demanar ahir.

—Mrs. Cecil Forrester? —preguntà en Holmes, amb l’espurneig d’un somriure als ulls.

—Bé, Miss Morstan també, és clar. Estaven impacients per saber què ha succeït.

—Jo no els diria pas massa —m’aconsellà en Holmes—. Cal no confiar enterament en les dones… ni en la millor d’elles.

No em vaig parar a discutir aquest cruel sentiment.

—Hauré tornat d’aquí a una o dues hores —vaig anunciar.

—D’acord! Bona sort! Però, si heu de creuar el riu, torneu el Toby, perquè no crec que sigui possible que en puguem treure profit.

Em vaig endur el quisso i el vaig deixar, juntament amb mig sobirà, a casa del vell naturalista, a Pinchin Lane. A Camberwell vaig trobar Miss Morstan una mica desmillorada després les seves aventures nocturnes, però molt frisosa per sentir les noves. També Mrs. Forrester era plena de curiositat.

Els vaig relatar tot el que havíem fet, suprimint, no obstant, els detalls més desagradables de la tragèdia. Així, encara que vaig parlar de la mort de Mr. Sholto, res no vaig dir de la manera i mètode exactes. Tot i les meves omissions, n’hi hagué prou per a espantar-les i astorar-les.

—És una novel·la! —exclamà Mrs. Forrester—. Una dama injuriada, un tresor de mig milió, un caníbal negre i un bergant amb una cama de fusta. Han substituït el drac convencional o el comte pervers.

—I dos cavallers errants al rescat —afegí Miss Morstan, amb una resplendent mirada cap a mi.

—Mira, Mary, la teva fortuna depèn dels resultats d’aquesta investigació, i crec que no estàs pas gaire emocionada. Imagina què excitant, d’ésser tan rica i de tenir el món als teus peus!

El meu cor rebé un petit raig de joia en constatar que ella no exterioritzava cap mostra d’alegria davant d’una tal perspectiva. Al contrari, bellugà el seu cap altiu en senyal de desdeny, com si el tema no li suscités el menor interès.

—És Mr. Thaddeus Sholto el que em preocupa —digué—. Res més no em treu el son, però crec que ell s’ha comportat amb molta amabilitat i honorabilitat. És el nostre deure d’alliberar-lo d’aquests terribles i infundats càrrecs.

Era el vespre quan vaig marxar de Camberwell, i força fosc quan vaig arribar a casa. El llibre i la pipa del meu company reposaven al costat de la seva cadira, però ell havia desaparegut. Vaig mirar pertot amb l’esperança de trobar una nota, però no n’hi havia cap.

—Suposo que Mr. Sherlock Holmes ha sortit —li vaig dir a Mrs. Hudson quan vingué a abaixar les persianes.

—No, senyor. És a la seva cambra, senyor. Sabeu, senyor? —digué, canviant el to de veu a un imprevisible xiuxiueig—, estic preocupada per la seva salut.

—Per què, Mrs. Hudson?

—Bé doncs, perquè està molt estrany, senyor. Després que vós marxéssiu es passejà amunt i avall, amunt i avall, fins que em marejà el soroll de les seves passes. Aleshores el vaig sentir enraonant amb si mateix i murmurant, i cada vegada que sonava el timbre sortia a l’escala i em preguntava: «Qui és, Mrs. Hudson?». Ara s’ha tancat a la seva habitació, però el puc sentir passejant-se com abans. Espero que no es posi malalt, senyor. Vaig gosar de dir-li alguna cosa a propòsit dels estimulants, però m’adreçà una mirada tal, que em vaig afanyar a abandonar la cambra.

—Crec que no teniu motius per a estar incòmoda, Mrs. Hudson —vaig respondre—. Ja l’he vist així abans. Té alguna petita preocupació que el fa estar intranquil.

Vaig provar d’enraonar a la lleugera amb la nostra patrona, però jo mateix em vaig inquietar una mica aquella nit quan de tant en tant sentia el soroll sord dels seus passos, i em vaig adonar de com el seu esperit ardent es refregava contra aquesta involuntària inacció.

A l’hora de l’esmorzar, se’l veia esgotat i ullerós, amb una clapa de color febril a cada galta.

—Us esteu fent malbé, amic meu —li vaig fer notar—. Us he sentit passejar tota la nit.

—No, no he pogut pas dormir —respongué—. Aquest problema infernal m’està consumint. És massa el que pot frustrar un obstacle tan ridícul, quan tota la resta ha estat ja superada. Conec els homes, la llanxa… tot, i encara no n’he rebut noves. He posat a treballar d’altres agències, i he emprat tots els mitjans al meu abast. El riu ha estat escodrinyat de dalt a baix i en ambdues vores, però no hi ha notícies, ni Mrs. Smith no ha sabut res del seu marit. Aviat arribaré a la conclusió que han enfonsat la barca, però hi ha algunes objeccions.

—O potser Mrs. Smith ens ha donat una pista falsa.

—No, crec que això es pot descartar. He fet algunes indagacions, i existeix una llanxa de la mateixa descripció.

—Potser han anat riu amunt…

—També he considerat aquesta possibilitat, i hi ha un equip d’investigació treballant fins a Richmond. Si avui no rebem notícies, demà m’hi posaré personalment i empaitaré els homes en comptes de la barca. Però segurament, segurament, ens diran alguna cosa.

Tanmateix, no ho varen fer. No vàrem rebre ni un mot ni d’en Wiggins ni de les altres agències. La majoria de diaris publicaven articles sobre la tragèdia de Norwood. Tots ells semblaven bastant hostils a l’infortunat Thaddeus Sholto. Cap, però, no aportava detalls frescos, llevat que al dia següent s’endegaria una investigació judicial. Aquell vespre vaig anar a Camberwell per tal de posar les dames al corrent de la situació, i al meu retorn vaig trobar en Holmes abatut i un pèl taciturn. Amb treballs responia les meves preguntes, i es passà tot el vespre ocupat en una abstrusa anàlisi química que implicava l’escalfament de redortes i la destil·lació de vapors i culminava amb una sentor que no trigà en fer-me abandonar el lloc. Fins a altes hores de la matinada vaig poder sentir el soroll dels tubs d’assaig en xocar, la qual cosa m’anunciava que continuava abstret en el seu pudent experiment. A l’alba, em vaig despertar de cop, i em sorprengué de veure’l al costat del meu llit, disfressat amb un rude vestit de mariner, una jaqueta marinera i una basta bufanda roja al voltant del coll.

—Me’n vaig al riu, Watson —anuncià—. Li he estat donant voltes a l’assumpte, i només veig una manera de sortir-ne. Val la pena d’intentar-ho, passi el que passi.

—Puc venir amb vós, doncs? —vaig fer.

—No. Sereu de molta més utilitat si resteu aquí com a representant meu. Em sap greu de sortir, perquè és força probable que arribi algun missatge, encara que en Wiggins n’era pessimista, anit. Vull que obriu totes les notes i telegrames, i que actueu segons el vostre criteri si arribava cap notícia. Puc confiar en vós?

—És clar!

—Em temo que no em podreu enviar cap telegrama, perquè amb prou feines sé on seré. Si tinc sort, però, no seré fora gaire temps. Quan torni, hauré rebut notícies d’alguna classe.

A l’hora de l’esmorzar, encara no n’havia sabut res d’ell. Tot fullejant el Standard, però, hi vaig descobrir al·lusions fresques sobre l’afer:

En relació amb la tragèdia d’Upper Norwood, hi ha raons per a creure que l’assumpte promet d’ésser més complex i misteriós del que hom preveia d’entrada. Proves d’última hora demostren que és força improbable que Mr. Thaddeus Sholto estigui directament relacionat amb el cas. Tant ell com la majordoma, Mrs. Bernstone, han estat posats en llibertat la passada nit. En canvi, hom pensa que la policia disposa d’una pista respecte dels veritables culpables que s’encarrega de seguir Mr. Athelney Jones, de Scotland Yard, amb la seva coneguda energia i sagacitat. Hom espera nous arrests en qualsevol moment.

«Això és prou satisfactori», vaig pensar. «L’amic Sholto, al capdavall, està a segur. Em pregunto què deu ser aquesta pista, per bé que sembla una forma estereotipada de dir que la policia ha tingut una patinada».

Vaig deixar el diari sobre la taula, però en aquell moment els meus ulls toparen amb un anunci a la secció d’assumptes personals que deia el següent:

DESAPAREGUTS: En Mordecai Smith, barquer, i el seu fill Jim deixaren el moll d’en Smith cap a les tres del matí del passat dimarts a bord de la llanxa de vapor Aurora, negra amb dues llistes roges i xemeneia negra amb una banda blanca. Hom recompensarà amb cinc lliures a qui pugui informar del parador de l’esmentat Mordecai Smith i de la llanxa Aurora a Mrs. Smith, al moll d’en Smith, o a Baker Street, 221 b.

Era clarament obra d’en Holmes. L’adreça de Baker Street era suficient per a provar-ho. Em semblà un ardit força genial, ja que podria ser llegit pels fugitius sense que aquests hi veiessin res més que la natural ànsia d’una esposa pel seu marit desaparegut.

Fou aquell un dia llarg. Cada vegada que trucaven a la porta o se sentien unes passes ràpides pel carrer, em creia que era en Holmes o bé una resposta al nostre anunci. Vaig provar de llegir, però els meus pensaments vagaven envers la nostra estranya recerca i la dispar i malvada parella que estàvem perseguint. Em preguntava si podia existir alguna esquerda en el raonament del meu company. Seria víctima d’algun pregon autoengany? Que potser no era possible que la seva ment àgil i especulativa hagués bastit una teoria a partir de falses premisses? No l’havia vist mai equivocar-se, per bé que el raonador més brillant és algun cop susceptible d’engany. Vaig pensar que era probable que anés errat a conseqüència d’un excés de refinament en la seva lògica… de la seva preferència per una explicació subtil i rebuscada enfront d’una de més planera a l’abast de la mà. D’altra banda, jo havia presenciat els fets i havia escoltat les raons de les seves deduccions. Girant els ulls cap a la llarga cadena de curioses circumstàncies, moltes d’elles trivials per si mateixes, però totes tendint en la mateixa direcció, no podia deixar de pensar que, inclús si la explicació d’en Holmes era incorrecta, la teoria correcta havia d’ésser igualment outré i espantosa.

A les tres de la tarda se sentí un insistent repic del timbre i una veu autoritària al rebedor, i, davant la meva sorpresa, aparegué ni més ni menys que Mr. Athelney Jones. Molt diferent era, però, del brusc i magistral professor de sentit comú que amb tanta confiança havia escomès el cas a Upper Norwood. Tenia un aire abatut, i la seva actitud era submisa i humil.

—Bon dia, senyor, bon dia —va dir—. M’han dit que Mr. Sherlock Holmes és fora…

—Sí, i no us sabria dir a quina hora tornarà. Però potser preferiríeu d’esperar. Asseieu-vos i agafeu un cigar.

—Gràcies, però no puc fumar —digué, assecant-se la cara amb un mocador vermell.

—Un whisky amb soda?

—Bé, mig vas. Fa molta calor per l’època de l’any. He tingut molta feina de què ocupar-me i preocupar-me. Sabeu la meva teoria sobre el cas de Norwood?

—Recordo que en vàreu exposar una.

—Bé doncs, m’he vist obligat a reconsiderar-la. Tenia la xarxa ben calada a l’entorn de Mr. Sholto quan… pam!, s’obri camí a través d’un forat. Aportà una coartada que no ha pogut ser refutada. D’ençà del moment en què deixà la cambra del seu germà, sempre havia estat vist per algú o altre. Així, no podia pas ser ell el que pujà a la teulada i entrà per una trapa. És un cas molt difícil, i la meva credibilitat està en joc. M’agradaria molt de rebre una mica d’ajut.

—Tots necessitem ajut, de tant en tant.

—El vostre amic, Mr. Sherlock Holmes, és un home extraordinari, senyor —afirmà, amb una veu rogallosa i confidencial—. És un home invencible. He vist intervenir aquest jove en molts casos, i en cap d’ells no l’he vist incapaç de fer-hi una mica de llum. Té uns mètodes irregulars, i és potser una mica massa prompte a elaborar teories. Però, en el fons, crec que hauria estat un excel·lent oficial de policia, i no m’importa qui ho pugui saber. Aquest matí he rebut un telegrama seu, del qual dedueixo que ha trobat una pista en aquest afer dels Sholto. Vet ací el missatge.

Es tragué el telegrama de la butxaca i me’l passà. Estava datat a Poplar a les dotze, i deia: «Aneu a Baker Street de seguida. Si no he arribat, espereu-me. Estic darrere les passes de la trepa del cas Sholto. Aquesta nit podreu venir amb nosaltres si voleu assistir al final».

—Això va bé. És evident que ha recuperat el rastre —vaig observar.

—Ah! Aleshores també ell s’ha equivocat! —exclamà en Jones, amb manifesta satisfacció—. Inclús els millors cometem errors, de vegades. Per suposat, això pot resultar una falsa alarma, però el meu deure com a representant de la llei consisteix a no deixar cap opció a una patinada. Han trucat a la porta. Potser sigui ell.

Sentírem unes pesades passes pujant les escales acompanyades d’uns esbufecs similars als d’un home asmàtic. S’aturà un parell de vegades, com si l’ascensió fos excessiva per a ell, però finalment aconseguí d’arribar a dalt i entrà. El seu aspecte s’adeia amb els sorolls que havíem sentit. Era un home d’edat, abillat amb un vestit de mariner i una vella jaqueta marinera cordada fins al coll. Tenia l’esquena encorbada, els genolls tremolosos, i la seva respiració era clarament asmàtica. Com sigui que s’inclinava sobre un gruixut bastó de roure, les espatlles se li agitaven per l’esforç d’aspirar l’aire cap als seus pulmons. Portava una bufanda de colors al voltant del mentó, i el seu rostre no era visible tret d’un parell d’ulls foscos i penetrants, presidits per unes celles blanques i espesses, i unes llargues patilles de color gris. Tot plegat, em donava la imatge d’un respectable llop de mar que havia estat víctima dels anys i de la misèria.

—En què us puc servir, cavaller? —vaig fer.

Mirà tot al seu voltant de la lenta i metòdica manera pròpia de la vellesa.

—No hi és pas, Mr. Sherlock Holmes? —preguntà.

—No, però jo actuo en nom seu. Podeu deixar-me qualsevol missatge que porteu per a ell.

—Era amb ell amb qui volia parlar —va dir.

—Però us dic que jo actuo en nom seu. És sobre la barca d’en Mordecai Smith?

—Sí, sé molt bé on es troba. I sé on són els homes que persegueix. I sé on és el tresor. Ho sé tot, sobre això.

—Aleshores, digueu-m’ho, i jo li ho faré saber.

—Era amb ell, amb qui volia parlar —repetí, amb la petulant obstinació d’un home molt vell.

—Bé, doncs haureu d’esperar-lo.

—No, no. No puc perdre tot un dia per complaure ningú. Si Mr. Holmes no és aquí, haurà de descobrir-ho pel seu compte. No tinc cap interès per vós, i no us diré ni un mot.

Es dirigí, arrossegant els peus, cap a la porta, però l’Athelney Jones es palplantà davant seu.

—Espereu una mica, amic meu —va dir—. Vós teniu informació important, i no podeu pas marxar. Us retindrem ací, us agradi o no, fins que torni el nostre amic.

El vell féu una correguda cap a la porta, però, com l’Athelney Jones hi recolzà la seva àmplia esquena, s’adonà de la inutilitat d’oferir resistència.

—Bonica manera de tractar-me! —cridà, brandant el bastó—. He vingut aquí a veure un cavaller, i vós, a qui no he vist mai en la meva vida, em reteniu i em tracteu d’aquesta manera!

—No teniu res de què preocupar-vos —vaig intervenir—. Us recompensarem per la vostra despesa de temps. Seieu al sofà, i ja veureu com no heu d’esperar pas massa.

Travessà la cambra moixament i s’assegué amb el rostre entre les mans. En Jones i jo reprenguérem els nostres cigars i la nostra conversa. De sobte, però, irrompé la veu d’en Holmes.

—Crec que també jo em mereixo un cigar —digué.

Tots dos botàrem de les nostres cadires. En Holmes estava assegut al costat nostre amb un aire d’assossegada diversió.

—Holmes! —vaig exclamar—. Sou aquí! Però, i el vell?

—És aquí, el vell —va dir el meu company, mostrant una pila de cabell blanc—. És aquí… perruca, patilles, celles, i tota la resta. Ja sabia que la meva disfressa era força bona, però poc m’esperava una acollida com aquesta.

—Ah, galifardeu! —exclamà en Jones, encantat—. Podríeu haver esdevingut actor, i un bon actor. Teniu la tos característica d’un asil, i aquestes dèbils cametes valen almenys deu lliures la setmana. M’ha semblat de conèixer la resplendor dels vostres ulls, però. Com veieu, no ens heu pas enredat del tot.

—He estat treballant tot el dia amb aquesta indumentària —digué, encenent el seu cigar—. Mireu, una bona part de la classe criminal comença de conèixer-me… sobretot d’ençà que el nostre amic ha publicat algun dels meus casos, així que només puc anar a la guerra amb una disfressa senzilla com aquesta. Heu rebut el meu telegrama?

—Sí, és això el que m’ha dut fins aquí.

—Com ha prosperat, el vostre cas?

—De cap manera. He hagut d’alliberar dos dels detinguts, i no hi ha proves contra cap dels altres dos.

—No importa. Ja us en donarem dos més per substituir-los. Però cal que acateu les meves ordres. Teniu dret a tot el reconeixement oficial, però heu d’actuar sota les línies que us indiqui. Hi esteu d’acord?

—Enterament, sempre que m’ajudeu a trobar els culpables.

—Bé, aleshores, en primer lloc, vull que una barca ràpida de la policia, una llanxa de vapor, estigui a l’escala de Westminster a les set.

—Això serà fàcil. Sempre n’hi ha una a disposició, però més val que vagi a telefonar per tal d’assegurar-me’n.

—També necessitaré dos pinxos, per si un cas de resistència.

—N’hi haurà dos o tres a la barca. Què més?

—Quan agafem els homes, tindrem el tresor. Crec que serà un plaer per al meu amic de portar el cofre a la jove a la qual pertany de dret la meitat del seu contingut. Deixeu-la que sigui ella la primera en obrir-lo, entesos, Watson?

—Serà per a mi un gran plaer.

—Un procediment força anormal —sentencià en Jones, brandant el cap—. De fet, tot l’afer és anormal, i suposo que hi podem fer els ulls grossos. El tresor haurà de ser portat a les autoritats fins després de la investigació oficial.

—Certament. Això es podrà arreglar fàcilment. Una altra cosa. M’agradaria molt de sentir alguns detalls sobre aquest afer dels mateixos llavis d’en Jonathan Small. Ja sabeu que m’agrada d’esbrinar els detalls dels meus casos. Hi haurà cap problema per mantenir una entrevista no-oficial amb ell, aquí o a qualsevol altre lloc, sempre que estigui eficientment custodiat?

—Bé, vós sou l’amo de la situació. Encara no he tingut cap prova de l’existència d’aquest Jonathan Small. Tanmateix, si sou vós qui l’agafeu, no veig com puc negar-vos una entrevista amb ell.

—Quedem entesos, doncs?

—Perfectament. Hi ha res més?

—Només que insisteixo que us quedeu a sopar amb nosaltres. Estarà llest en no més de mitja hora. Tinc ostres i un parell de galls boscans, amb una petita selecció de vins blancs. Watson, encara és l’hora que reconeixeu els meus mèrits com a mestressa de casa.