12. Les hores més fosques

Si mancava alguna cosa per tal d’acabar de difondre definitivament la popularitat d’en Jack McMurdo entre els seus companys, era el seu arrest i posterior absolució. El fet que un home hagués participat, la mateixa nit en què ingressava a la lògia, en alguna activitat que el portés davant un tribunal constituïa un nou rècord en els annals de la societat. Ja s’havia guanyat la fama d’excel·lent company de barrila, de bromista infatigable, i a més a més d’un home amb un temperament tal, que no acceptava cap insult ni tan sols procedent del totpoderós cap. Però, a més de tot això, impressionava els seus companys la idea que ell encarnava el cervell més preparat per a elaborar una estratègia criminal i sanguinària i la mà més capacitada per a portar-la a terme. «Serà un dels nostres millors especialistes en treballar net», comentaven els més vells de la comunitat entre ells, tot esperant que arribés el dia en què les seves sospites es convertissin en una sòlida realitat. McGinty disposava ja d’una quantitat suficient d’instruments, però no li importava de reconèixer que aquell home era, de llarg, el millor dels que eren sota el seu comandament. Se sentia com aquell qui porta una fera lligada amb un cordill. Ja hi havia petits canalles capaços de realitzar les tasques modestes, però qualsevol dia deixaria anar aquella bèstia contra una presa digna. Alguns membres de la lògia, entre els quals en Ted Baldwin, estaven ressentits pels ràpids progressos del foraster, i era per això que l’odiaven, per bé que també li tenien respecte, ja que semblava tan predisposat a lluitar com a riure.

Tanmateix, si d’una banda s’estava guanyant el favor dels seus companys, existia un terreny que era més vital per a ell en el qual havia perdut l’estimació de les persones que més li importaven. El pare de n’Ettie Shafter ja no volia saber res més d’ell, per la qual cosa no li permetia l’entrada a casa seva. N’Ettie, per la seva banda, estava massa enamorada com per trencar la seva relació amb ell, però el seu sentit comú la posava en guàrdia respecte als perills que comportava el matrimoni amb un home que era considerat com un criminal. El matí següent a una nit d’insomni es va decidir a veure’l, possiblement per darrera vegada, per tal d’intentar amb totes les seves forces d’arrencar-lo d’aquelles malignes influències que se l’enduien cap a la perdició. De manera que es presentà a casa d’ell, tal i com aquest li havia pregat sovint que fes, i s’encaminà cap a la cambra que McMurdo utilitzava com a sala d’estar. Ell era assegut davant d’una taula, inclinat sobre una carta, d’esquenes a la noia. Aquesta sentí la seducció d’imaginar una malifeta femenina pròpia de la seva edat, ja que només tenia dinou anys. Ell no l’havia sentida quan ella havia obert la porta. La noia avançà per l’habitació de puntetes, sense fer soroll, i posà delicadament la seva mà sobre les espatlles d’ell, inclinades cap endavant.

Si ella esperava sorprendre’l, triomfà plenament, però a canvi de ser també sorpresa. MacMurdo es tombà i es llançà sobre ella com un tigre mentre la seva mà dreta buscava el coll de la jove, alhora que amb l’altra mà convertia la carta que tenia al davant en una pilota de paper. Per un moment, ell se la quedà mirant, i seguidament l’astorament i la joia passaren a ocupar el lloc de la ferocitat que havia convulsionat els trets del seu rostre, una ferocitat que havia fet que n’Ettie retrocedís horroritzada com si es trobés davant de la cosa més espantosa que hagués vist en tota la seva amable vida.

—Ets tu! —exclamà ell, alhora que desapareixia la ganyota que dibuixava el seu rostre—. I pensar que has vingut a veure’m cor del meu cor, i no se m’ha acudit res millor que llançar-me sobre teu per tal d’escanyar-te! Vine, estimada —digué, estenent els braços cap a ella—. Deixa’m que et faci passar l’ensurt.

Però ella encara no s’havia recuperat de la sobtada visió de la por culpable que havia llegit en l’expressió d’aquell home. El seu instint femení li deia que aquella imatge no corresponia exactament a la d’un home sobresaltat per un simple esglai. Culpabilitat… sí, era això. Culpabilitat i por.

—Què és el que et passa, Jack? —cridà—. Per què t’espantes tant de mi? Oh, Jack! Si la teva consciència estigués mínimament tranquil·la, no m’hauries mirat de la manera com ho has fet.

—És clar, jo estava pensant en d’altres coses, i aleshores has arribat tu, sense fer cap soroll, amb aquests peuets…

—No, no, era més que no pas això, Jack. —De sobte, l’assaltà una terrible sospita—. Deixa’m veure la carta que estaves escrivint.

—No, Ettie, això no ho puc pas fer.

Les sospites de la noia esdevingueren certeses.

—Hi ha una altra dona! —exclamà—. Ho sé. Si no fos així, per què no havies de mostrar-me la carta? Que potser estaves escrivint a la teva dona? Com podia saber jo que eres un home casat… tu, un foraster, desconegut de tothom?

—No estic pas casat, Ettie. Et juro que ets l’única dona que hi ha sobre la terra, per a mi. T’ho juro per la creu de Crist!

McMurdo estava tan pàl·lid i s’expressava amb un tal apassionament, que ella no tingué més remei que creure’l.

—En tal cas —féu la noia—, per què no puc veure la carta?

—T’ho diré, acushla. Perquè he jurat no mostrar-la a ningú, i de la mateixa manera que no trencaria qualsevol promesa que et fes a tu, en aquest cas també he de complir amb aquells amb qui em vaig comprometre. És un assumpte de la lògia, i l’he de mantenir en secret fins i tot davant teu. I si m’he espantat quan m’has posat les mans a sobre, no comprens que ha estat perquè en comptes de les teves podien haver estat les mans d’un detectiu?

N’Ettie va pensar que li estava dient la veritat. Ell la va acollir entre els seus braços i dissipà amb petons tots els dubtes i temors de la noia.

—Seu aquí, al meu costat. És un tron miserable per a una reina com tu, però és el millor que el teu pobre enamorat t’ha pogut trobar. Crec que un d’aquests dies estaré en condicions de trobar-te quelcom millor. Ara, suposo que la teva ànima torna a estar tranquil·la, no és veritat?

—Com pot estar tranquil·la, Jack, quan sé que ets un criminal entre els criminals, quan sé que qualsevol dia em pot arribar la notícia que ets a la banqueta d’un tribunal acusat d’assassinat? McMurdo el Carreter… així és com et va anomenar ahir un dels nostres hostes. Les seves paraules dures van travessar el meu cor com un ganivet.

—Ara bé, les paraules dures no trenquen pas els ossos.

—Però eren certes.

—Mira, estimada, no és pas tan dolent com tu et penses. No som més que uns homes pobres que lluitem a la nostra manera per tal que els nostres drets siguin reconeguts.

N’Ettie envoltà el coll del seu enamorat amb els seus braços.

—Deixa-ho córrer, Jack! Per l’amor meu… per l’amor de Déu, deixa-t’ho córrer! És per demanar-te això que he vingut a veure’t. Oh, Jack, t’ho prego de genolls! De genolls davant teu, t’imploro que t’ho deixis córrer!

McMurdo la incorporà, i l’acaronà prement el cap d’ella sobre el seu pit.

—Mira, carinyo meu, tu no saps què és el que m’estàs demanant. Com puc deixar-ho córrer, si això equivaldria a trencar el meu jurament i trair els meus companys? Si poguessis veure com em van les coses, mai no m’haguessis demanat que ho deixi córrer. A més, encara que volgués deixar-ho, com podria fer-ho? O és que potser et penses que la lògia deixaria marxar un dels seus membres tranquil·lament, amb tots els seus secrets?

—Ja hi he pensat, Jack. Ho tinc tot previst. El meu pare ha estalviat alguns diners. Ell ja n’està cansat, d’aquest lloc, on la por que ens inspira aquesta gent enfosqueix les nostres vides, i està ben disposat a marxar. Podríem anar tots tres a Filadèlfia o a Nova York, on viuríem en pau i seguretat.

McMurdo es posà a riure.

—La lògia té un braç molt llarg. No creus que no li costaria cap esforç d’estendre’l des d’aquí fins a Filadèlfia o Nova York?

—Bé, aleshores, aniríem cap a l’oest, o bé a Anglaterra, o a Suècia, el país d’origen del meu pare. A qualsevol lloc allunyat d’aquesta Vall de la Por.

McMurdo es recordà del germà Morris.

—Vaja! És la segona vegada que sento anomenar la vall d’aquesta manera —comentà—. Certament, sembla que l’ombra de l’angoixa s’estén sobre alguns de vosaltres.

—Enfosqueix cada instant de les nostres vides. Suposes que en Ted Baldwin ja s’ha oblidat de nosaltres? De no ser perquè et té por, quina creus que hauria estat la nostra sort? Si tu veiessis la mirada d’aquells ulls negres i afamats quan es claven sobre mi!

—Com hi ha Déu que li ensenyaré les normes d’urbanitat si el sorprenc algun dia! Mira, menuda, jo no puc pas marxar d’aquí. No puc. Creu el que et dic ara i per sempre. Però si em deixes un mínim de llibertat, procuraré trobar una manera de sortir honrosament d’aquesta situació.

—No hi ha lloc per a l’honor en un assumpte d’aquesta classe.

—Està bé, està bé, així és com tu ho veus. Però, si em concedeixes un termini de sis mesos, m’ho amaniré per tal que pugui marxar d’aquí sense haver d’avergonyir-me en mirar els demés a la cara.

La jove esclatà a riure de joia.

—Sis mesos. M’ho promets?

—Bé, potser siguin set o vuit. Però, en qualsevol cas, abans d’un any ja haurem abandonat aquesta vall.

Això era el màxim que n’Ettie havia pogut aconseguir d’ell, i ja era alguna cosa. Tenia almenys alguna llum, per bé que distant, per tal d’enlluernar el seu futur immediat. Tornà a casa del seu pare més optimista que mai d’ençà que en Jack McMurdo havia ingressat a la seva vida.

Qualsevol hauria pogut pensar que, en qualitat de membre, seria informat de totes les activitats de la societat, però McMurdo no trigà pas massa a descobrir que l’organització era molt més vasta i complexa que no pas la simple lògia. Fins i tot el cap McGinty ignorava moltes coses, com, per exemple, l’existència d’un càrrec oficial conegut com delegat del comtat, que vivia a Hobson’s Patch, més avall de la línia del ferrocarril, i que tenia poder sobre diverses lògies, les quals governava d’una manera capritxosa i arbitrària. McMurdo només tingué ocasió de veure’l una vegada. Era un home astut, similar a una rata de cabells grisos, amb un tarannà furtiu i una mirada de reüll carregada de malícia. El seu nom era Evans Pott, i fins i tot el terrorífic caporal de Vermissa sentia envers aquell personatge quelcom del temor i la repulsió que el corpulent Danton devia haver experimentat envers el menut però perillós Robespierre.

Un dia, en Scanlan, el company d’allotjament de McMurdo, va rebre una carta d’en McGinty que contenia una nota de n’Evans Pott en la qual informava que li enviava dos bons homes, Lawler i Andrews, que tenien instruccions per tal d’actuar en aquella comunitat, per bé que era més prudent de no facilitar detalls sobre la seva missió. N’Evans Pott confiava al cap McGinty que s’ocupés de facilitar un allotjament confortable a aquells dos homes en tant que no arribés l’hora d’actuar. El caporal afegia que qualsevol que intentés d’ocultar-se a la Casa de la Unió no passaria pas desapercebut, i, per tant, els quedaria molt agraït si McMurdo i Scanlan accedien a acollir els dos forasters a la pensió que ocupaven.

Aquell mateix vespre arribaren els dos homes, cadascun amb la seva maleta. En Lawler era un home d’edat avançada, astut, silenciós i introvertit; portava una gastada levita de color negre que, juntament amb un barret de feltre i una barba canosa i embullada, li donaven un aspecte de predicador itinerant. El seu company, n’Andrews, era poc més que un noi, d’expressió franca i alegre i les maneres despreocupades d’aquell qui surt de casa per tal de passar uns dies de vacances i ha d’aprofitar el temps al màxim per tal de divertir-se. Tots dos eren perfectament abstemis i es comportaven en tots els sentits com a membres exemplars de la societat, amb la sola excepció que es tractava de dos assassins que havien demostrat en múltiples ocasions la seva efectivitat com a instruments més capaços en aquella associació del crim. En Lawler havia complert ja catorze encàrrecs d’aquesta classe, i n’Andrews tres.

Eren, tal i com McMurdo fou capaç de constatar, homes molt disposats a enraonar sobre les seves gestes en el passat, que narraven amb l’orgull una mica tímid d’aquell qui ha realitzat bons i generosos serveis en bé de la comunitat. Es mostraven, tanmateix, reticents respecte a l’encàrrec que portaven entre mans.

—Ens han triat perquè ni jo ni el meu company bevem —explicà en Lawler—. D’aquesta manera, estan segurs que no direm més del compte. Espero que no s’ho prenguin pas malament, però hem d’obeir les ordres del delegat del comtat.

—És clar, tots hi estem ficats, en això —digué en Scanlan, el company de McMurdo, mentre tots quatre eren asseguts a taula per tal de sopar.

—Això és veritat, i podem enraonar fins que les vaques se’n vagin a dormir de l’assassinat d’en Charlie Williams, o d’en Simon Bird, o de qualsevol altra feina esdevinguda en el passat. Ara bé, no podem dir res de l’encàrrec que ara ens ocupa mentre no sigui fet.

—N’hi ha per aquí una mitja dotzena als quals els hi tinc jurada —digué McMurdo—. No serà pas en Jack Knox, d’Ironhill, el que busquen vostès? No m’importaria gens veure com li donen allò que es mereix.

—No, no és pas aquest, encara.

—En Herman Strauss?

—No, tampoc no és aquest.

—Bé, si no volen pas dir-nos-ho, no els obligaré passa fer-ho, però no puc pas amagar-los que m’agradaria saber-ho.

En Lawler dibuixà un somrís i bellugà el cap en senyal de negativa. No era pas d’aquells que es deixen arrencar un secret.

Malgrat les reticències dels seus hostes, en Scanlan i en McMurdo estaven disposats a estar presents en allò que denominaven «la gresca». Així, doncs, quan un dia, a primera hora del matí, McMurdo els va sentir baixar les escales furtivament, despertà Scanlan, i tots dos es van afanyar a vestir-se. Una vegada vestits, s’adonaren que els altres dos ja havien marxat, havent deixat la porta oberta. Encara no s’havia fet de dia, i a la llum de les faroles van poder veure els dos homes allunyant-se pel carrer. Es posaren a seguir-los amb absoluta discreció, trepitjant sense fer soroll l’espessa capa de neu.

La pensió es trobava pràcticament al límit de la ciutat, de manera que no trigaren a trobar l’encreuament de carreteres que hi havia als afores. Allí hi havia tres homes esperant, amb els quals en Lawler i n’Andrews mantingueren una breu i animada conversa. Seguidament, feren camí tots plegats. Era obvi que es tractava d’una feina que requeria un bon nombre d’homes. Arribaren a un indret d’on sortien diversos camins que portaven a les mines. Els forasters escolliren el que conduïa a Crow Hill, una empresa important que es trobava en mans poderoses i que havia aconseguit, gràcies a l’actitud enèrgica i impertèrrita del seu capatàs natural de Nova Anglaterra, en Josiah H. Dunn, mantenir l’ordre i la disciplina enmig d’aquell vast regnat del terror.

Despuntava ja l’alba quan una filera de minaires caminaven lentament, individualment o en petits grups, per l’ennegrit senderol.

McMurdo i Scanlan es barrejaren amb els treballadors, sense perdre de vista els homes que estaven seguint. Sobre ells s’anava formant una espessa boira, de la qual sorgí sobtadament l’udol d’una sirena de vapor. Era el senyal donat deu minuts abans que baixessin els muntacàrregues i s’encetés la jornada laboral.

Una vegada arribats a l’espai obert que s’estenia davant l’accés a les mines, es trobaren entre un centenar de minaires que donaven cops de peu a terra i es bufaven les puntes dels dits de la mà per tal de combatre l’intensíssim fred que feia. Els forasters esperaven en un petit grup a l’ombra de la barraca de les eines. Scanlan i McMurdo pujaren dalt d’un munt d’escòria, des d’on podien contemplar enterament l’escena. Veieren l’enginyer de la mina, un enorme escocès barbat anomenat Menzies, que sortia de la barraca de les eines i feia un cop de xiulet per tal que els muntacàrregues baixessin. En aquell mateix instant, un home jove, alt, desmanegat, de rostre sever i ben afaitat, avançà àgilment cap a la boca del pou. Mentre caminava, els seus ulls es fixaren en aquell grup silenciós i immòbil que esperava al costat de la barraca de les eines. Aquells homes s’havien cobert el rostre amb el barret i havien alçat el coll dels seus abrics per tal de no ser reconeguts. Per un moment, el pressentiment de la mort estengué la seva freda mà sobre l’ànima del capatàs. Però a l’instant següent ja havia allunyat aquesta idea de la seva ment, i no veié més que l’obligació que havia de complir respecte a aquells intrusos.

—Qui sou? —els preguntà, mentre avançava cap a ells—. Què esteu fent, aquí?

No hi hagué resposta, sinó que el jove Andrews féu un pas endavant i li engegà un tret a l’estómac. El centenar de treballadors que esperaven continuaren tan immòbils i desemparats com si estiguessin paralitzats. El capatàs es portà les dues mans a la ferida i es doblegà cap endavant. Tot seguit, s’allunyà tentinejant, però un altre dels assassins tornà a disparar, i la víctima caigué de costat, donant puntades de peu i clavant les urpes en un munt d’escòria. En Menzies, l’escocès, deixà anar un bram de ràbia en adonar-se del que havia passat, i es llançà sobre els criminals amb una clau anglesa de ferro, però rebé l’impacte de dos trets a la cara que el varen fer caure mort als peus dels seus assassins. S’esdevingué aleshores un acte reflex cap endavant en alguns dels minaires, acompanyat d’un crit general de compassió i d’ira, però dos dels forasters buidaren els carregadors dels seus revòlvers sobre els caps de la multitud, la qual es dispersà fins al punt que alguns dels treballadors emprengueren una fuita desesperada cap a casa seva, a Vermissa. Quan alguns dels més valents es reagruparen i tornaren cap a la mina, aquella colla d’assassins havia desaparegut entre la boira matinal, sense que ni un sol testimoni fos capaç d’identificar uns homes que havien comès un doble crim en presència d’un centenar d’espectadors.

Scanlan i McMurdo emprengueren el camí de retorn. En Scanlan estava una mica moix, perquè es tractava del primer assassinat que presenciava en persona i li semblava un espectacle força menys divertit del que s’esperava. Els espantosos xiscles de la dona del capatàs assassinat els empaitava mentre tornaven a corre-cuita a la ciutat. En McMurdo estava silenciós i abstret en els seus propis pensaments, però no demostrà cap senyal de solidaritat amb els sentiments del seu company.

—Sí, és com una guerra —repetia—. Què és, doncs, sinó una guerra entre nosaltres i ells, i tornem cada cop de la millor manera que sabem?

Aquella nit hi hagué un gran banquet a la sala de la lògia, a la Casa de la Unió. No solament fou celebrat l’assassinat del capatàs i l’enginyer de la mina de Crow Hill, la qual cosa obligaria aquesta companyia a observar el mateix comportament que la resta de les companyies del districte, amenaçades i terroritzades, sinó també un altre triomf llunyà atribuït igualment a l’activitat de la lògia. Va ser aleshores que hom s’assabentà que quan el delegat del comtat havia accedit a enviar cinc dels seus millors homes a Vermissa per tal de complir aquella feina, havia demanat, en contraprestació, que fossin seleccionats secretament tres homes de Vermissa per tal d’assassinar en William Hales, de Stake Royal, un dels propietaris de mines més coneguts al districte de Gilmerton, un home del qual ningú no havia gosat mai de sospitar que pogués tenir ni un sol enemic en el món, per tal com era un patró model. Tanmateix, havia insistit molt en l’eficiència en el treball, i havia acomiadat alguns empleats borratxos i ganduls que eren membres d’aquella totpoderosa societat. Les esqueles amb el seu nom que havien estat penjades a la porta del seu despatx no havien aconseguit fer-lo canviar d’opinió, de manera que es va veure condemnat a mort en un país lliure i civilitzat.

L’execució s’havia, doncs, consumat, i en Ted Baldwin, que ara ocupava una de les places d’honor a la taula, al costat del caporal, havia estat el cap de l’expedició. El seu rostre enrogit i els seus ulls vidriosos i sanguinolents delataven la son i l’abús de la beguda. Ell i els seus dos acompanyants s’havien passat tota la nit anterior a les muntanyes. Estaven bruts i desendreçats per efecte de la intempèrie. Però ni en el cas dels herois que tornen quan ja han estat donats per perduts no haurien rebut una acollida millor per part dels seus companys. Les seves aventures havien estat narrades una i altra vegada entre exclamacions de joia i grans rialles. Havien estat esperant la víctima quan aquesta tornava a casa seva, al capvespre, i havien pres posicions al cim d’un turó de pendent molt pronunciat, de manera que el cavall que tirava del cotxe de l’home havia de pujar a pas lent. La víctima anava talment protegida contra el fred, que no li fou pas possible de treure la seva pistola. El van treure del cotxe i li van disparar repetidament.

Cap d’ells no coneixia l’home, però en la temàtica dels assassinats hi ha sempre un drama etern, i havien demostrat als Carreters de Gilmerton que els homes de Vermissa eren dignes de tota confiança. Passaren per un moment delicat quan un home i una dona arribaren amb el seu cotxe mentre ells encara estaven buidant els seus revòlvers contra aquell cos silenciós. Algú suggerí de matar la parella, però es tractava de gent innocent que no tenia cap relació amb les mines, de manera que hom els va ordenar que continuessin el seu viatge i no fessin cap comentari, si no volien que els passés alguna cosa pitjor. Deixaren aquell cos tacat de sang allí com una advertència a tots els patrons durs de cor, i tot seguit aquells tres magnífics venjadors havien fugit a través de les muntanyes, on la natura s’obre pas fins als límits dels forns i els munts d’escòria.

Havia estat un gran dia per als Carreters. Les ombres s’havien estès encara més fosques sobre la vall. Però de la mateixa manera que el general intel·ligent tria el moment de la victòria per tal d’intensificar els seus esforços i no deixar que els seus enemics tinguin temps de refer-se del desastre, el cap McGinty, esguardant l’escenari de les seves operacions amb ulls pensarosos i malignes, havia previst una nova ofensiva contra els seus adversaris. Aquella mateixa nit, mentre aquella colla de gent beguda s’anava dispersant, agafà McMurdo pel braç i el portà a la mateixa cambra on tots dos havien mantingut la seva primera entrevista.

—Mireu, xicot —digué McGinty—. Per fi tinc una feina que és digna de vós. La deixo en les vostres mans.

—M’alegra sentir això —respongué McMurdo.

—Podeu endur-vos dos homes: en Manders i en Reilly. Ja els he posat al corrent de la situació. En aquest districte no aniran mai les coses bé mentre en Chester Wilcox no rebi allò que es mereix, i vos rebreu el profund agraïment de totes les lògies de la regió carbonera si aconseguiu deixar-lo fora de combat.

—Faré tot el que pugui. Qui és, i on puc trobar-lo?

McGinty es va treure el seu etern cigar mig fumat i mig mossegat de la boca i procedí a dibuixar un esquemàtic esbós en una de les pàgines del seu bloc de notes.

—És el primer capatàs de la Iron Dyke Company. Es tracta d’un individu dur, que a la guerra serví com a sergent portaestendard. És ple de cicatrius i té el cabell blanc. Hem fet dues temptatives contra ell, però no hem tingut pas sort, i en Jim Carnaway va perdre la vida a causa d’ell. Ara us encarregareu vós de l’assumpte. La casa es troba aïllada, tal i com veieu, al costat de l’encreuament de camins d’Iron Dyke, de manera que no hi ha pas veïns pròxims. Durant el dia és una missió poc menys que impossible. L’home va armat, i dispara ràpid i bé, sense entretenir-se pas a fer preguntes. Però, de nit… bé, el trobareu allí amb la seva dona, tres fills i una criada. No teniu cap més elecció. O tots, o ningú. Si poguéssiu col·locar un sac de pólvora a la porta davantera de la casa amb una metxa…

—Què és el que ha fet, aquest home?

—No us he dit que va matar en Jim Carnaway?

—Per què el va matar?

—Què dimonis hi té a veure, això? En Carnaway era vigilant la casa una nit, i ell li va disparar. Ja n’hi ha prou amb això, tant per a mi, com per a vós. Ara, cal que li passeu comptes.

—Hi ha dues dones i criatures. També han de volar?

—No tenim més remei, si de veritat ens interessa acabar amb ell.

—És una mica injust per a ells, que no han fet pas cap mal.

—Quina manera de parlar és aquesta? Que potser us voleu desentendre de la feina?

—Calma, conseller, calma. M’heu sentit mai dir o fer res que us hagi fet creure que em desentendria d’una ordre donada pel caporal de la meva pròpia lògia? Si és just o no, només a vós us pertoca de decidir-ho.

—Ho fareu, doncs?

—És clar que sí.

—Quan?

—Bé, potser fóra prudent que em concedíssiu una o dues nits per tal de veure la casa i elaborar els meus propis plans. Després…

—Em sembla molt bé —féu McGinty, alhora que li donava la mà—. Us deixo l’assumpte enterament a les vostres mans. El dia que ens portareu la bona nova hi haurà una gran festa. Es tracta del cop de gràcia que els farà inclinar-se definitivament de genolls davant nostre.

McMurdo reflexionà llargament i profunda sobre l’encàrrec que li havien encomanat tan sobtadament. La casa aïllada en la qual vivia en Chester Wilcox era situada a uns vuit quilòmetres de distància, en una vall veïna. Aquella mateixa nit anà a visitar-la tot sol per tal de preparar l’atemptat. Ja era de dia quan tornava de la seva expedició. L’endemà s’entrevistà amb els seus dos subordinats, en Manders i en Reilly, dos joves temeraris i tan entusiasmats com si s’estiguessin preparant per participar en una cacera de cérvols. Dues nits després, es trobaren als afores de la ciutat, tots tres armats, mentre que un portava un sac de la pólvora utilitzada a les pedreres. Eren les dues tocades quan varen arribar a la casa solitària. Aquella nit feia molt de vent, i els núvols, trencats en esquinçalls, desfilaven a corre-cuita per davant d’una lluna plena en les tres quartes parts. Havien estat avisats que paressin compte amb els gossos, de manera que avançaren amb summa cautela, amb les pistoles carregades a la mà. No se sentia res més que els xiulets del vent, i no es percebia cap més moviment que el de les branques que es gronxaven sobre seu. McMurdo parà l’orella sobre la porta de la casa, però a dins tot semblava tranquil. Seguidament deixà el sac de pólvora recolzat sobre la porta, practicà un forat en el sac amb un ganivet, i hi aplicà la metxa. Quan aquesta era ben encesa, ell i els seus dos companys varen fugir fins assolir una distància de seguretat, i aconseguiren d’arrecerar-se dins una rasa abans de sentir el terrabastall atronador de l’explosió que, juntament amb la fressa profunda que produí l’edifici en trontollar sobre els seus fonaments, els anuncià que la feina era feta. En els sagnants annals de la societat no hi figuraria cap tasca més ben executada que aquella. Però… vaja! Vet ací que aquella feina tan ben organitzada i tan audaçment concebuda havia estat en va. Advertit per la sort que havien tingut les últimes víctimes, i conscient que ell era un dels que figurava a la llista negra dels criminals, en Chester Wilcox s’havia traslladat amb la seva família el dia abans a un indret més segur i no tan conegut, on una brigada de la policia podia custodiar-los. La pólvora havia fet volar una casa buida, i l’inexorable sergent portaestendard de la guerra continuava ensenyant disciplina als minaires d’Iron Dyke.

—Deixeu-me’l a mi —digué McMurdo—. Aquest home és assumpte meu, i l’eliminaré encara que hagi d’esperar tot un any sencer.

A la lògia fou enterament aprovat un vot d’agraïment i confiança, de manera que l’assumpte acabà així, momentàniament. Quan, unes setmanes més tard, els diaris publicaren que en Wilcox havia estat víctima d’una emboscada, ja era un secret del domini públic que McMurdo continuava decidit a culminar la feina que li havia estat encomanada.

Així eren els mètodes a la Societat dels Homes Lliures, i així era com els assassinats dels Carreters els permetien d’estendre les seves regles de terror sobre l’ampli i pròsper districte que continuava amenaçat, després de molts anys, per la seva terrible presència. Val la pena continuar tacant aquestes pàgines amb la narració d’altres crims? Que potser no n’he parlat prou encara, d’aquells homes i els seus procediments? Tots aquests assassinats formen part de la història, i existeixen testimonis escrits en els quals és possible de llegir-ne els detalls. En ells, hom pot assabentar-se de la mort dels agents de policia Hunt i Evans, que havien gosat detenir dos membres de la societat i esdevingueren les víctimes d’un doble assassinat a sang freda planejat per la lògia de Vermissa contra dos homes desarmats i indefensos. Hom podria llegir també alguna cosa sobre la mort a trets de missis Larbey mentre s’ocupava del seu marit, que havia rebut una severa pallissa fins a quedar moribund per ordre del cap McGinty. O bé sobre l’assassinat del més gran dels Jenkins, seguit molt aviat pel del seu germà, sobre la mutilació d’en James Murdoch, sobre la voladura de la família Staphouse, o sobre l’assassinat dels Stendal, accions que se succeïren en el decurs d’aquell terrible hivern. Les tenebres s’estenien cada vegada més fosques sobre la Vall de la Por. Ja havia arribat la primavera, amb els seus alegres rierols i els seus arbres florits. La natura entera, oprimida durant tant de temps per una urpa de ferro, s’omplia d’esperança. Tanmateix, no hi havia esperança per als homes i les dones que vivien sota el jou del terror. La nuvolada que es mantenia sobre els seus caps no s’havia mostrat mai tan negra i tan desesperant com en els primers compassos de l’estiu de l’any 1875.