7. EL PEU DEL DIABLE

En consignar de tant en tant algunes de les curioses experiències i interessants records que associo amb la meva llarga i estreta amistat amb Mr. Sherlock Holmes, he hagut d’afrontar constantment les dificultats provocades per la seva aversió a la publicitat. Davant el seu esperit crític i cínic, qualsevol reconeixement popular era sempre detestable, i res no el divertia més, al final d’un cas exitós, que fer-ne l’exposició completa a algun oficial com cal, i escoltar amb un somriure burleta el cor general d’inoportunes felicitacions. Ha estat aquesta actitud del meu amic, i no pas la manca de material interessant, el que ha fet que aquests darrers anys hagi posat ben pocs dels meus relats a l’abast del públic. La meva participació en algunes de les seves aventures era sempre un privilegi que m’exigia discreció i reserva.

Va ser, doncs, amb una sorpresa considerable que vaig rebre un telegrama de Holmes dimarts passat —ell no escrivia mai cap carta si un telegrama podia acomplir la mateixa missió— en els termes següents: «Per què no publiqueu l’horror còrnic, el cas més insòlit que hagi treballat». Jo no tenia idea de quina circumstància podia haver refrescat aquell cas a la seva memòria, ni de quin prodigi l’havia impulsat a desitjar que jo el referís. De qualsevol manera, em vaig apressar, abans no arribés un altre telegrama desautoritzador, a aplegar les notes que em fornien els detalls del cas i a compondre la narració per als meus lectors.

Fou durant la primavera de l’any 1897 que la salut de ferro de Holmes mostrà símptomes d’afebliment com a conseqüència de la seva feina dura, constant i extenuadora, agreujada, potser, per imprudències ocasionals de part seva. El març d’aquell mateix any el Doctor Moore Agar, de Harley Street, la dramàtica presentació del qual davant Holmes descriuré algun dia, dona instruccions estrictes en el sentit que el famós detectiu privat havia d’abandonar tots els casos i lliurar-se al repòs absolut si no volia arribar al col·lapse total. El seu estat de salut era un tema a què el mateix Holmes no dedicava el més petit interès, per tal com se’n desentenia absolutament, però finalment va accedir, sota l’amenaça de ser desqualificat a perpetuïtat de la feina, a concedir-se un canvi complet d’aires i escenari. Així fou com a començaments de la primavera d’aquell any ens trobàrem tots dos en una caseta de camp pròxima a la badia de Poldhu, a la punta més llunyana de la península còrnica.

Era un lloc singular i peculiarment adequat a l’humor macabre del meu pacient. Des de les finestres de la caseta emblanquinada, que ocupava una posició encinglerada en un promontori cobert de gespa, albiràvem el sinistre semicercle de Mounts Bay, un vell parany mortal per a la navegació, amb el seu marge de negres penya-segats i esculls escombrats per l’escuma, on no pocs mariners havien trobat la fi. Quan bufa la brisa del nord, la badia esdevé un indret plàcid i arrecerat que convida els vaixells castigats pel temporal a entrar-hi a la recerca de calma i protecció.

Després es produeix el sobtat canvi de direcció del vent, el tempestuós vendaval del sud-oest, la nau garreja, la costa queda a sotavent, i la tripulació lliura la seva darrera batalla sota els rompents de color crema. El mariner prudent es manté allunyat d’aquest indret pervers.

A la banda de terra, els nostres encontorns eren tan llòbrecs com a la de mar. Era una comarca d’erms ondulats, solitaris i d’un color gris marronenc, amb un campanar ocasional que marcava la situació d’alguna vila antiga. En aquests erms hi havia vestigis, en totes direccions, d’alguna raça extingida que havia passat per aquelles terres en època molt llunya, deixant-hi com a únic record estranys monuments de pedra, piles irregulars que contenien les cendres dels morts, i curiosos terraplens que insinuaven l’escenari de lluites prehistòriques. L’encís i el misteri del lloc, amb el seu ambient sinistre de nacions oblidades, apel·laven a la imaginació del meu amic, que dedicava molt de temps a llargues passejades i meditacions solitàries pels erms. L’antiga llengua còrnica havia atret també la seva atenció, i recordo que va concebre la idea que aquest llenguatge era semblant al caldeu, i derivat en bona part dels comerciants d’estany fenicis. Havia rebut una comanda de llibres de filologia i es disposava a desenvolupar la seva teoria quan de sobte, davant la meva consternació i el seu palès delit, ens trobàrem, fins i tot en aquella terra de somnis, immersos en un problema, al nostre propi llindar, més intens, més absorbent i infinitament més misteriós que els que ens havien obligat a fugir de Londres. La nostra vida senzilla i la rutina tranquil·la i saludable foren interrompudes sobtadament, i ens vàrem precipitar en una sèrie de fets que originaren una enorme agitació no sols a Cornwall sinó arreu de l’oest d’Anglaterra. Molts dels meus lectors conservaran algun record del que es va anomenar en aquella època «l’horror còrnic», per bé que la premsa londinenca es va fer ressò del cas amb una crònica d’allò més imperfecta. Ara, tretze anys més tard, facilitaré els veritables detalls d’aquest afer inconcebible per al públic.

Ja he dit que els campanars dispersos identificaven les localitats que ocupaven aquesta part de Cornwall. La més propera a nosaltres era el llogaret de Tredannick Wollas, on les cases d’uns dos-cents habitants es congregaven al voltant d’una església antiga i envaïda per la molsa. El vicari de la parròquia, Mr. Roundhay, era una mena d’arqueòleg, i com a tal s’havia presentat a Holmes. Era un home de mitjana edat, gros i afable, i posseïa un fons considerable de saviesa popular. En resposta a la seva invitació, havíem anat a prendre el te a la vicaria, on tinguérem ocasió de conèixer també Mr. Mortimer Tregennis, un home independent que incrementava els escassos recursos del clergue amb el lloguer d’un pis de la seva immensa casa. El vicari, que era solter, es mostrava satisfet d’aquest tracte, tot i que tenia ben poques coses en comú amb el seu hoste, un home prim, bru, amb ulleres i una inclinació del cos endavant que feia la impressió d’una veritable deformació física. Recordo que durant la nostra curta visita el vicari va estar molt garlaire, mentre que el seu hoste semblava estranyament reticent, amb una expressió trista i un posat introspectiu, seient en silenci amb la mirada absent, concentrat aparentment en els seus propis assumptes.

Aquests eren els dos homes que entraren precipitadament a la nostra petita sala d’estar el dimarts 16 de març, poc després de l’hora de l’esmorzar, quan fumàvem plegats mentre ens disposàvem a encetar la nostra excursió diària pels erms.

—Mr. Holmes —va fer el vicari, amb veu agitada—, aquesta nit ha passat un fet d’allò més extraordinari i tràgic. És un cas inaudit. Només podem considerar com un do especial de la providència que us trobeu ara aquí entre nosaltres, perquè de tot Anglaterra vós sou l’home que necessitem.

Jo vaig fitar el vicari amb una mirada no gaire cordial, però Holmes es va treure la pipa dels llavis i es dreçà a la cadira com un vell gos de caça quan sent el toc de corneta. Va indicar el sofà amb un gest de la mà, i el nostre esverat visitant, juntament amb el seu excitat company, s’hi assegueren de costat. Mr. Mortimer Tregennis es mostrava més reservat que el clergue, però el tremolor de les seves mans esprimatxades i la lluïssor dels seus ulls negres anunciaven que compartien una emoció.

—Enraono jo o vós? —va preguntar al vicari.

—Bé, com que sembla ser que heu estat vós qui ha fet el descobriment, sigui el que sigui, i el senyor vicari se n’ha assabentat de segona mà, potser fóra aconsellable que en parléssiu vós —suggerí Holmes.

Vaig observar el clergue, vestit apressadament i sense cura, amb l’hoste ben vestit i endreçat al costat seu, i em va divertir la sorpresa que la simple deducció de Holmes semblava de suscitar als seus rostres.

—Potser jo hauria de dir unes paraules, abans —intervingué el vicari—, i aleshores podreu jutjar si us interessa d’escoltar els detalls de boca de Mr. Tregennis, o si hauríem de sortir sense dilació cap a l’escenari d’aquest misteriós episodi. Us explicaré, doncs, que el nostre amic aquí present va passar el vespre d’ahir en companyia dels seus dos germans, Owen i George, i de la seva germana Brenda a la casa que tenen a Tredannick Wartha, que és prop de l’antiga creu de pedra que hi ha a l’erm. Els va deixar, poc després de les deu, jugant a cartes al voltant de la taula del menjador, en un estat anímic i de salut excel·lent. Aquest matí, com que és força matiner, ha sortit a passejar en aquella direcció abans de l’esmorzar, quan s’ha trobat amb el carruatge del Doctor Richards, el qual li ha explicat que acabava de rebre una crida urgent perquè anés a Tredannick Wartha. Mr. Mortimer Tregennis, com és natural, l’hi ha acompanyat. Quan ha arribat a Tredannick Wartha s’ha trobat amb una situació extraordinària. Els seus dos germans i la seva germana seien al voltant de la taula exactament tal com ell els havia deixat, amb les cartes encara esteses davant i les espelmes consumides fins al suport. La germana es recolzava al respatller de la seva cadira, morta, mentre que els dos joves seien a ambdós costats d’ella rient, cridant i cantant, com si haguessin perdut el seny. Tots tres, la dona morta i els dos homes folls, tenien a la cara una expressió d’horror suprem…, una ganyota de terror que glaçava les venes només de veure-la. No hi havia cap senyal de presència de ningú més a la casa llevat de Mrs. Porter, la vella cuinera i mestressa de la casa, la qual ha declarat que ha dormit com un soc i no ha sentit cap soroll en tota la nit. No semblava pas que haguessin robat ni desordenat res, i no hi ha cap mena d’explicació sobre què podia haver espantat una dona fins a la mort i dos homes forts fins a la follia. Aquesta és la situació, Mr. Holmes, resumida en poques paraules, i si podeu ajudar-nos a aclarir-la haureu fet una tasca excel·lent.

Jo mantenia l’esperança, fins a un cert punt, que podria coaccionar el meu company a reprendre la vida tranquil·la que era l’objectiu del nostre viatge. Tanmateix, un cop d’ull al seu rostre vehement i a les celles arrufades m’indicaren que les meves expectatives eren, a hores d’ara, vanes. Es va mantenir en silenci una estona, absort en l’estrany drama que acabava de torbar la seva pau.

—Estudiaré el tema —va dir al final—. D’entrada, tot sembla indicar que és un cas d’unes característiques molt excepcionals. Hi heu estat, allà, Mr. Roundhay?

—No, Mr. Holmes. Mr. Tregennis ha tornat a la vicaria amb la notícia, i jo he vingut de seguida amb ell a demanar-vos consell.

—A quina distància es troba la casa on s’ha esdevingut aquesta singular tragèdia?

—A cosa d’un quilòmetre i mig cap a l’interior.

—Aleshores hi anirem a peu tots plegats. Però, abans de posar-nos en camí, hauria de fer-vos un parell de preguntes, Mr. Mortimer Tregennis.

L’altre havia romàs callat tot aquest temps, però jo m’havia fixat que la seva excitació, més controlada, era encara més gran que la visible emoció del clergue. Tenia la cara pàl·lida i tensa, i la mirada ansiosa clavada en Holmes, mentre s’agafava les mans d’una forma convulsiva. Els seus llavis descolorits tremolaven mentre escoltava l’espantosa experiència soferta per la seva família, i aquells ulls negres semblaven reflectir una ombra de l’horror de l’escena presenciada.

—Pregunteu tot el que vulgueu, Mr. Holmes —va contestar, amb avidesa—. És un tema molt desagradable de parlar, però us en diré tota la veritat.

—Parleu-me de la nit passada.

—Bé, Mr. Holmes, vaig sopar allà, com ha dit el senyor vicari, i el meu germà més gran, George, va proposar una partida de whist en acabat. Ens hi vàrem posar pels volts de les nou. Quan em vaig aixecar per anar-me’n era un quart d’onze. Els vaig deixar allí, al voltant de la taula, tan feliços.

—Qui us va obrir la porta?

—Mrs. Porter s’havia retirat a descansar, de manera que me la vaig obrir jo mateix. Vaig tancar la porta del vestíbul darrere meu. La finestra de la peça on es trobaven era tancada, però no n’havien tirat la persiana. Aquest matí no he apreciat cap canvi en cap de les portes i finestres, ni cap motiu per a creure que un estrany hagués entrat a la casa. I, malgrat tot, els he trobat així, ells dos bojos de terror, i la Brenda morta, amb el cap penjant sobre el braç de la cadira. No em podré treure del cap la visió d’aquella estança en tot el que em resti de vida.

—Els fets, tal com els expliqueu, són certament molt singulars —observà Holmes—. Suposo que no us haureu pas format encara cap teoria que els faci entenedors.

—És demoníac, Mr. Holmes! Demoníac! —cridà Mortimer Tregennis—. Això no pot ser d’aquest món. Alguna cosa ha entrat en aquella habitació que els ha llevat la llum de l’enteniment. Quina invenció humana podria haver fet res semblant?

—Em temo —va dir Holmes— que si el cas transcendeix els límits humans fuig també del meu abast. Això no obstant, hauríem d’exhaurir totes les explicacions naturals abans no ens veiem obligats a recórrer a una teoria com aquesta. Pel que a vós respecta, Mr. Tregennis, tinc entès que estàveu distanciat, d’alguna manera, de la vostra família, per tal com ells vivien junts i vós residiu en un altre indret.

—En efecte, Mr. Holmes, encara que el tema ja és cosa del passat i està oblidat. Érem una família de minaires d’estany a Redruth, però vàrem vendre les nostres propietats a una companyia, i així ens vàrem retirar amb recursos suficients per a viure. No negaré que hi va haver algunes diferències relacionades amb el repartiment dels diners que ens van enemistar durant un temps, però tot havia quedat perdonat i oblidat, i ara manteníem molt bones relacions tots quatre.

—Tornant al vespre que vàreu passar junts, recordeu cap detall que pugui aportar alguna llum sobre la tragèdia? Penseu detingudament, Mr. Tregennis, en qualsevol pista que pugui ajudar-me.

—No puc recordar res d’especial, senyor.

—Els vostres germans, estaven de l’humor habitual?

—No podien estar més animats.

—Eren persones nervioses? Mostraven mai aprensió per cap perill imminent?

—Res d’això.

—No teniu res més a afegir, doncs, que pogués ajudar-me?

Mortimer Tregennis va reflexionar uns instants.

Ara m’ha vingut una cosa al cap —digué, per fi—. Mentre érem asseguts a taula jo estava d’esquena a la finestra, i el meu germà George, que era el meu company de joc, hi estava de cara. Una vegada el vaig veure mirar fixament per damunt la meva espatlla, de manera que em vaig girar i també vaig mirar. La persiana era aixecada i la finestra, tancada, però només es distingien uns quants matolls a la gespa, i un moment em va semblar que hi veia alguna cosa entremig. Ni tan sols podria dir si era un home o un animal, però vaig pensar que hi havia alguna cosa allà fora. Quan vaig preguntar al meu germà què mirava, em va respondre que tenia la mateixa sensació. Això és tot el que en puc dir.

—No vàreu investigar?

—No, l’anècdota es va considerar insignificant.

—Vàreu deixar els vostres germans, doncs, amb cap premonició sinistra?

—No gens.

—No puc entendre com us heu assabentat tan aviat de la notícia, aquest matí.

—Acostumo a llevar-me d’hora, i tinc per costum sortir a fer un tomb abans de l’esmorzar. Aquest matí amb prou feines havia caminat quatre passes que el metge, amb el seu carruatge, ha arribat a la meva altura. M’ha dit que la vella Mrs. Porter li havia enviat un noi amb un missatge urgent. He saltat dalt del carro i l’hi he acompanyat. Quan hem arribat a la casa, ens hem trobat amb aquella escena horripilant. Les espelmes i el foc devien haver-se extingit feia hores, i ells s’havien quedat allí asseguts en la foscor fins a l’alba. El doctor ha dit que la Brenda duia morta més de sis hores. No presentava cap senyal de violència. Seia caiguda sobre el braç de la cadira amb aquella expressió a la cara. En George i l’Owen cantaven fragments de cançons i forfollaven com si fossin micos. Oh, era un quadre espantós! Jo no ho he pogut suportar, i el doctor estava blanc com la cera. S’ha esfondrat sobre una cadira afectat per una mena de desmai, i ha anat de poc que no haguéssim d’ocupar-nos també d’ell.

—Extraordinari…, realment extraordinari! —exclamà Holmes, tot aixecant-se i prenent el seu barret—. Crec que potser fóra millor que anéssim a Tredannick Wartha ara mateix. Confesso que rara vegada he conegut un cas que presentés, a primera vista, un problema més singular que aquest.

Les nostres activitats aquell primer matí aportaren ben pocs progressos a la investigació. Estigueren marcades, però, al començament, per un incident que deixà una impressió d’allò més sinistra a la meva ment. L’accés a l’indret de la tragèdia és per un camí estret i sinuós. Mentre hi passàvem, sentírem el trontolleig d’un carruatge que venia en la nostra direcció, i ens vàrem apartar a un costat per deixar-li pas. Quan passava avant nostre vaig entrellucar per la finestrella tancada un rostre espantosament deformat i somrient que ens mirava. Aquells ulls sortits i les dents carrisquejants varen passar en un instant com una visió terrorífica.

—Els meus germans! —cridà Mortimer Tregennis, blanc fins l’arrel dels cabells—. Els porten a Heston.

Contemplàrem amb horror com s’allunyava el carruatge, avançant pesadament cap a la seva destinació. Tot seguit reprenguérem la marxa cap a la casa de mal averany on els passatgers del carro havien conegut el seu estrany fat.

Era un edifici gran i alegre, més aviat una casa d’esplai que no pas una masia, amb un jardí de dimensions considerables que ja estava, gràcies al clima còrnic, curull de flors primaverals. La finestra de la sala d’estar donava a aquest jardí, i d’ell, segons Mortimer Tregennis, degué sortir aquella cosa diabòlica que havia arruïnat de pur horror, en un instant, les seves ments. Holmes es va passejar, lentament i pensativa, entre els testos amb flors i pel senderol abans d’entrar a la porxada. Tan absort estava en els seus pensaments, recordo, que es va entrebancar amb la regadora, n’abocà el contingut, i remullà els nostres peus i el caminet del jardí. A l’interior de la casa ens va rebre l’anciana majordoma, còrnica, Mrs. Porter, que, amb l’ajuda d’una noia jove, s’ocupava de satisfer les necessitats de la família. Va respondre amablement totes les preguntes de Holmes. No havia sentit res, aquella nit. Tots els seus amos havien gaudit d’un humor excel·lent els últims temps, i no els havia vist mai tan optimistes i pròspers. S’havia desmaiat en entrar a la sala aquell matí i descobrir aquella espantosa camarilla al voltant de la taula. Després de recuperar-se, havia obert la finestra perquè hi entrés l’aire matinal, i tot seguit havia sortit corrents al caminoi, des d’on havia enviat un xicot a la recerca del metge. La dama era a dalt, ajaguda al seu llit, per si la volíem veure. Es varen necessitar quatre homes per a ficar els dos germans al carruatge del manicomi. Mrs. Porter no volia quedar-se ni un dia més en aquella casa, i aquella mateixa tarda sortiria de viatge per reunir-se amb la seva família a St. Ives.

Vàrem pujar les escales i examinàrem el cadàver. Miss Brenda Tregennis havia estat una noia molt maca, per bé que ara ranejava la mitjana edat. La seva cara, bruna i ben definida, era bonica, fins i tot morta, però persistia encara en ella un vestigi d’aquella convulsió de terror que havia estat la seva darrera emoció humana. Del dormitori vàrem baixar a la sala on s’havia esdevingut la singular tragèdia. Les cendres consumides del foc extingit eren a la llar. Damunt la taula hi havia les quatre espelmes acabades i acanalades, amb les cartes escampades. Les cadires havien estat enretirades arran de paret, però tota la resta estava tal com ho havien deixat la nit abans. Holmes deambulava per l’habitació amb passes àgils i ràpides. Es va asseure en les diferents cadires, que movia de lloc per reconstruir les seves posicions. Va comprovar quina part del jardí era visible. Examinà el terra, el sostre i la llar, però ni per una sola vegada, mentre feia tot això, li vaig veure aquella guspira als ulls ni aquella tibantor de llavis que m’haurien presagiat que albirava alguna resplendor enmig de tanta foscor.

—Per què un foc? —va preguntar, una vegada—. Hi encenien sempre foc, en aquesta saleta, els vespres de primavera.

Mortimer Tregennis explicà que la nit abans havia estat freda i humida. Fou per aquesta raó que encengueren foc després que ell hagués arribat.

—Què penseu fer, ara, Mr. Holmes? —va dir.

El meu amic va somriure i em posà una mà al braç.

—Em penso, Watson, que reprendré el procés d’emmetzinament per tabaquisme que tan sovint i amb tanta raó heu condemnat —digué—. Amb el vostre permís, senyors, nosaltres tornarem ara a la nostra caseta, perquè no crec pas probable que hi puguem trobar res més aquí. Analitzaré els fets detingudament, Mr. Tregennis, i si se m’acudís res em posaria en contacte immediatament amb vós i el senyor vicari. Mentrestant, us desitjo que tingueu un bon dia.

No va ser fins molt després d’haver retornat a Poldhu Cottage que Holmes va trencar el seu silenci complet i sorrut. Seia recargolat a la butaca, amb el rostre ascètic i macilent a penes visible entre les espirals blaves del fum de tabac, les celles arrufades, el front corrugat, la mirada buida i extraviada. Finalment, va deixar la pipa i s’aixecà d’un salt.

—No hi ha manera, Watson! —exclamà, tot rient—. Anem a fer un tomb plegats pels penya-segats a veure si trobem fletxes de sílex. És més probable que trobem vestigis prehistòrics que no pas pistes en aquest problema. Fer treballar el cervell sense material suficient és com accelerar excessivament un motor. Acaba per trencar-se a trossos. L’aire del mar, sol i paciència, Watson… La resta ja vindrà.

»Ara, definim la nostra posició amb calma, Watson —va prosseguir, mentre vorejàvem els penya-segats—. Arrapem-nos a les escasses dades que coneixem, per tal que quan sorgeixin fets nous estiguem preparats per a col·locar-los al lloc que els pertoca. Entendré, en primera instància, que cap de nosaltres no està disposat a admetre intrusions diabòliques en els assumptes dels homes. Comencem per desterrar enterament aquesta possibilitat. Molt bé. Ens queden tres persones que s’han vist severament afectades per alguna ingerència humana, conscient o inconscient. Això és terreny sòlid. Doncs bé, on va succeir el fet? Evidentment, si entenem que el seu testimoni és cert, poc temps després que Mr. Mortimer Tregennis hagués abandonat l’habitació. Això és un aspecte molt important. La suposició és que l’incident es va produir cosa de pocs minuts després. Les cartes encara eren damunt la taula. Ja havia passat la seva hora habitual d’anar-se’n a dormir. Tanmateix, no havien canviat d’opinió ni havien enretirat les cadires. Repeteixo, doncs, que el fet tingué lloc immediatament després que hagués marxat el nostre amic, no pas més tard de les onze de la nit.

»El següent pas evident consisteix a determinar, tan bé com puguem, els moviments de Mortimer Tregennis un cop hagué abandonat la sala. En això no hi ha hagut dificultats, i semblen lliures de sospita. Un bon coneixedor dels meus mètodes com vós és conscient, per descomptat, del procediment un pèl barroer pel qual he obtingut una impressió del seu peu més clara que per qualsevol altre mitjà. El terra sorrenc i mullat del camí es presta admirablement a aquesta mena de recursos. Ahir al vespre feia humitat, a més, com recordareu, i no m’ha estat difícil —després d’haver-ne aconseguit una empremta de mostra— destriar el seu rastre d’entre els altres i seguir les seves evolucions. Sembla ser que se’n va anar a bon pas en direcció a la vicaria.

»Així doncs, si Mortimer Tregennis va desaparèixer de l’escena, i tanmateix alguna persona aliena va pertorbar els jugadors de cartes, com podem reconstruir aquesta persona, i com va transmetre una impressió d’horror tan intensa? Podem eliminar Mrs. Porter. Sembla una dona del tot inofensiva. Hi ha cap prova que algú s’arribés fins a la finestra del jardí i produís, d’alguna manera, un efecte tan terrorífic en els qui el varen veure que els llevés el seny? L’única suggerència en aquest sentit prové del mateix Mortimer Tregennis, que afirma que el seu germà va veure algun moviment al jardí. Aquest és un detall certament remarcable, per tal com feia una nit plujosa, fosca i boirosa. Qualsevol amb ganes d’alarmar aquella gent s’hauria vist obligat a enganxar la cara al vidre perquè el poguessin veure. Hi ha un parterre amb flors davant d’aquella finestra, però cap petjada. Es fa difícil d’imaginar, doncs, com un desconegut podia provocar una impressió tan terrible en el grup, ni hem trobat tampoc cap possible motiu per a un intent tan estrany i elaborat. Us adoneu de les nostres dificultats, Watson?

—Em semblen massa paleses —vaig respondre, amb convicció.

—I això no obstant, amb un poc més de material, podrem demostrar que no són pas insalvables —observà Holmes—. Suposo que en els vostres extensos arxius, Watson, podeu trobar casos gairebé tan obscurs com el que ara ens ocupa. Mentrestant, caldrà que el deixem de banda fins que disposem de dades més precises, i consagrarem la resta del matí a la percaça de l’home neolític.

Ja he comentat abans el poder de desconnectar mentalment que posseïa el meu amic, però mai no me n’havia meravellat tant com aquell matí primaveral a Cornwall, quan es va passar dues hores enraonant sobre celtes, puntes de fletxa i fragments de terrissa, amb un to de veu tan jovial com si no hi hagués cap misteri sinistre a l’espera d’una solució. Un cop haguérem retornat, a mitja tarda, a la nostra casa de camp, vàrem trobar un visitant esperant-nos, el qual no trigà a atreure la nostra atenció cap al cas que havien deixat en mans de Holmes. Cap dels dos no tenia necessitat que ningú ens digués qui era aquell visitant. El cos gegantí, el rostre angulós i solcat d’arrugues amb uns ulls penetrants i un nas ganxut, els cabells grisencs que fregaven gairebé el sostre de la casa, la barba —daurada als costats i blanca a prop dels llavis, llevat de la taca de nicotina produïda pel seu cigar perpetu—, eren unes faccions tan ben conegudes a Londres com a l’Àfrica, i només podien associar-se amb l’extraordinària personalitat del Doctor Leon Sterndale, el gran caçador de lleons i explorador.

Ens havíem assabentat de la seva presència al districte, i un parell de vegades havíem distingit la seva alta figura pels camins de l’ermàs. Ell no se’ns acostava mai, però, ni nosaltres ens hauríem plantejat d’abordar-lo a ell, perquè tothom sabia que era el seu amor a la reclusió el que propiciava que es passés la major part dels intervals entre els viatges en una petita cabana endinsada al solitari bosc de Beauchamp Arriance. Allà, entre els seus llibres i mapes, menava una vida absolutament retirada, satisfent les seves senzilles necessitats i parant, almenys en aparença, molt poca atenció als afers dels seus veïns. En conseqüència, va ser una sorpresa per a mi sentir-li preguntar a Holmes, amb veu ansiosa, si havia fet cap progrés en la reconstrucció del misteriós episodi.

—La culpa és de la policia del comtat —va dir—, però potser la vostra experiència, més vasta, hagi suggerit alguna explicació concebible. L’única raó perquè confieu en mi és que durant les meves nombroses estades aquí he arribat a conèixer la família Tregennis força bé —de fet, podria considerar-los com a cosins per la banda de la meva mare, còrnica—, i la seva estranya tragèdia ha estat, naturalment, un cop molt dur per a mi. Us diré que aquest matí he arribat a Plymouth en ruta cap a l’Àfrica quan me n’he assabentat, i he tornat de dret a contribuir a la investigació.

Holmes alçà les celles.

—Heu perdut el vaixell per causa d’això?

—Ja agafaré el següent.

—Valga’m Déu! Això és una verdadera amistat.

—Ja us he dit que érem parents.

—Sí…, cosins per part de mare. Teníeu l’equipatge al vaixell?

—No pas tot. La part principal era encara a l’hotel.

—Entenc. Però suposo que la notícia no us ha arribat pas per la premsa matinal de Plymouth.

—No, senyor; he rebut un telegrama.

—Puc preguntar-vos de qui?

Una ombra enfosquí el rostre reprim de l’explorador.

—Sou molt inquisitiu, Mr. Holmes.

—És el meu ofici.

El Doctor Sterndale, no sense esforç, recobrà la seva trasbalsada compostura.

—No tinc cap objecció a dir-vos-ho —va respondre—. Ha estat Mr. Roundhay, el vicari, qui m’ha enviat el telegrama que m’ha retingut al país.

—Gràcies —digué Holmes—. Puc afirmar, en resposta a la vostra pregunta inicial, que no me n’he format encara una idea clara, d’aquest cas, però afegiré que no he perdut de cap manera l’esperança d’atènyer alguna conclusió. Fóra prematur de dir res més.

—Potser no us importaria de dir-me si les vostres sospites apunten en cap direcció concreta.

—No, em temo que no us hi puc pas respondre, a això.

—Aleshores he perdut el temps, i no veig motiu per a allargar la visita.

El cèlebre doctor abandonà la casa força malhumorat, i cinc minuts més tard Holmes sortia darrere seu. Ja no el veuria fins al vespre, quan va tornar amb pas fatigat i rostre ullerós, símptomes que m’asseguraven que no havia fet grans progressos en la seva investigació. Va llegir el telegrama que l’esperava, i el llençà a la llar.

—És de l’hotel de Plymouth, Watson —em va informar—. N’he esbrinat el nom pel vicari, i hi he escrit per constatar si el relat del Doctor Leon Sterndale era cert. Sembla ser que, en efecte, ha passat l’última nit allà, i que ha autoritzat que una part del seu equipatge sortís cap a l’Àfrica, mentre ell tornava per a ser present en aquesta investigació. Què en deduïu, d’això, Watson?

—Que hi està molt interessat.

—Molt interessat, sí. Aquest és un fil que encara no hem copsat, i que podria ajudar-nos a desembullar el garbuix. Alegreu l’expressió, Watson, perquè estic del tot segur que encara no ens hem fet amb la totalitat del material a aplegar. Quan ho aconseguim, ja veureu com ben aviat deixarem enrere les nostres dificultats.

Jo poc m’imaginava com d’aviat s’acomplirien les paraules de Holmes, ni quin nou esdeveniment estrany i sinistre obriria una via completament nova a la nostra investigació. L’endemà al mati, m’estava afaitant davant la finestra de la meva cambra quan vaig sentir un soroll de cascos de cavall, i, en mirar a fora vaig veure una calessa que s’acostava al galop pel camí. S’aturà davant la porta, i el nostre amic el vicari va saltar a terra i arrenca a córrer pel senderol del jardí. Holmes ja estava vestit, i tots baixàrem apressadament a rebre’l.

El nostre visitant estava tan excitat que amb prou feines podia articular paraula, però finalment, entre ofecs i ràfegues, ens va contar la seva tràgica història.

—Estem endimoniats, Mr. Holmes! La meva pobra parròquia està endimoniada! —va cridar—. El mateix Satanàs s’hi ha ficat a dins! Estem a la seva mercè!

Va dansar, en el seu estat de gran exaltació, una escena absurda si no és per la cara pàl·lida i els ulls esbatanats. Finalment, deixà anar les seves terribles notícies.

—Mr. Mortimer Tregennis ha mort aquesta nit, i exactament amb els mateixos símptomes que la resta de la família.

Holmes es posà dret com impulsat per un ressort, tot energia, en un instant.

—Podeu portar-nos a tots dos en la vostra calessa?

—Sí que puc.

—Aleshores, Watson, posposarem el nostre esmorzar. Mr. Roundhay, estem enterament a la vostra disposició. De pressa, de pressa, abans no remenin res!

L’hoste ocupava dues habitacions a la vicaria, que feien angle entre elles, l’una sobre l’altra. A baix hi havia una àmplia sala d’estar; a dalt, el seu dormitori. Donaven a un camp de croquet que s’estenia fins a les finestres. Arribàvem abans que el metge i la policia, de manera que tot estava absolutament intacte. Permeteu-me que descrigui amb detall el quadre tal com el vàrem veure aquell boirós matí de març. Em va causar una impressió que no em podré treure mai més del cap.

L’habitació feia una olor de resclosit espantosa i depriment. La criada que hi havia entrat primer devia haver obert la finestra, si no hauria estat encara més insuportable. Això podia ser causat, en part, per la làmpada que cremava i fumejava al mig de la taula. Al costat hi havia el difunt, recolzat al respatller de la cadira, amb la barbeta prominent, les ulleres al front i el rostre, xuclat i bru, girat cap a la finestra i deformat per la mateixa ganyota de terror que havia aparegut a les faccions de la seva germana morta. Tenia els membres convulsionats i els dits flexionats, com si hagués mort en el decurs d’un paroxisme de por. Estava completament vestit, tot i que s’apreciaven signes d’haver-se posat la roba de forma precipitada. Ens assabentarem, doncs, que havia dormit al seu llit, i que la tràgica fi l’havia sorprès a primera hora del matí.

Hom s’adonà de la candent energia amagada sota l’aparença flegmàtica de Holmes en veure el sobtat canvi que li esdevingué en el just moment d’entrar a la funesta cambra. En un instant es posà tens i alerta, amb els ulls lluents, la cara rígida, els membres vibrant d’intensa agitació. Sortí a la gespa, entrà per la finestra, voltà la sala i pujà al dormitori com un gos guineuer enfollit empaitant un rastre calent. Un cop al dormitori, va fer una ràpida observació al seu voltant, i acabà per obrir la finestra, que pel que sembla li fou un nou motiu d’excitació, per tal com s’hi va abocar amb sorolloses exclamacions d’interès i delit. Tot seguit es precipità escales avall, tornà a sortir per la finestra oberta, es posà de quatre grapes sobre la gespa, es dreçà d’un salt i entrà a les habitacions una vegada més, tot això amb l’energia del caçador que estalona la presa. Va examinar la làmpada, de model ordinari, amb prodigiós deteniment, i féu unes quantes medicions sobre el globus. Escrutà minuciosament amb la lupa el revestiment de talc que recobria la part superior de la xemeneia, va desprendre un xic de la cendra que hi havia adherida a la superfície de dalt, i en va ficar unes mostres dins un sobre, que es va guardar a la butxaca. Finalment, just quan el metge i la policia oficial feien acte de presència, va fer un senyal al vicari i tots tres sortirem a la gespa.

—Em complau de dir que la meva investigació no ha estat del tot infructuosa —va comentar—. No em puc quedar a discutir el tema amb la policia, però us estaria immensament agraït, Mr. Roundhay, si volguéssiu transmetre els meus compliments a l’inspector i dirigir la seva atenció cap a la finestra del dormitori i la làmpada de la sala. Cada un d’aquests dos elements és suggerent, i plegats resulten quasi concloents. Si la policia desitjava més informació, seria un plaer rebre qualsevol dels seus representants a la nostra caseta. I ara, Watson, potser aprofitaríem millor el temps en algun altre lloc.

Podria ser que la policia hagués censurat la intrusió d’afeccionats, o bé que s’imaginés que seguia una línia d’investigació esperançadora, però l’únic cert és que no en vàrem tenir cap notícia els dos dies següents. En aquest lapse, Holmes dedicà una part del seu temps a fumar i somiejar a la casa de camp, però, la proporció més gran, a caminades en solitari per la contrada de les quals tornava força hores més tard sense fer cap mena de comentari sobre on havia estat. Un experiment va servir per a mostrar-me la línia de la seva investigació. Ell havia comprat una làmpada exacta com la que havíem trobat cremant a l’habitació de Mortimer Tregennis el matí de la tragèdia. La va omplir del mateix oli que empraven a la vicaria, i calculà acuradament el temps que trigava a consumir-se. Un altre experiment que féu tingué un caràcter més desagradable, i no crec pas que l’oblidi mai.

—Ja recordareu, Watson —em va dir, una tarda—, que hi ha un sol punt comú de similitud, en els diversos informes que ens han arribat. Em refereixo a l’efecte de l’ambient de la cambra en cada cas sobre els qui hi entraven primer. Recordeu que Mortimer Tregennis, en la descripció de l’episodi de la seva darrera visita a casa dels seus germans, va comentar que el metge es va esfondrar sobre una cadira així que va entrar a l’habitació. Ho havíeu oblidat? Doncs bé, puc garantir que això és el que va passar. Ara, recordareu també que Mrs. Porter, la majordoma, ens va dir que ella mateixa s’havia desmaiat tot just entrar a l’estança, i que després havia obert la finestra. En el segon cas —la mort del mateix Mortimer Tregennis—, no crec pas que hàgiu oblidat l’espantosa fortor que feia la sala quan hi arribàrem, tot i que la criada n’havia obert la finestra de bat a bat. Aquesta criada, segons vaig esbrinar en un interrogatori, es trobà tan malalta que es va haver de retirar al llit. Cal que admeteu, Watson, que aquests fets resulten molt suggerents. En cada cas hi ha l’evidència d’un aire metzinós. En cada cas, també, s’ha produït una combustió a la cambra: d’un foc al primer cas, d’una làmpada al segon. El foc era necessari, però la làmpada va ser encesa —com demostra l’observació de l’oli consumit— molt després que hagués clarejat el dia. Per què? Segurament perquè hi ha alguna connexió entre tres coses: la combustió, l’ambient sufocant i, finalment, la follia o la mort d’aquelles infortunades persones. Això està clar, no creieu?

—Bé ho sembla.

—Si més no, podem acceptar-ho com una hipòtesi de treball. Suposarem, doncs, que es cremés alguna cosa en cada cas que produís un ambient provocador d’estranys efectes tòxics. Molt bé. En el primer exemple —el de la família Tregennis—, aquesta substància fou tirada al foc. Aquí la finestra era tancada, però el foc trauria, com és natural, una part dels fums per la xemeneia. En funció d’això fóra d’esperar que els efectes de la metzina deguessin ser menys letals que en el segon cas, en què hi havia menys vies de fuita per als efluvis. Els resultats semblen confirmar aquesta expectativa, ja que en el primer cas només la dona, que tenia presumiblement l’organisme més vulnerable, va morir, mentre que els altres dos presentaven aquell estat de follia transitori o permanent que és, evidentment, el primer efecte de la droga. En el segon exemple, el resultat va ser complet. Els fets, per tant, semblen abonar la teoria d’un gas letal que actuava per combustió.

»Amb aquesta seqüència de raonament al cap, vaig escorcollar l’habitació de Mortimer Tregennis a la recerca d’algun vestigi d’aquesta substància. El lloc més obvi on buscar-los era a la pantalla de talc o al conducte de fums de la làmpada. Allí, en efecte, vaig trobar-hi unes quantes cendres brillants, i a les vores un serrell de pólvores amarronades que encara no s’havien consumit. En vaig treure la meitat, com vàreu veure, i les vaig introduir en un sobre.

—Per què la meitat, Holmes?

—Jo no sóc qui, benvolgut Watson, per a ficar-me en l’acció dels cossos oficials de policia. De verí, encara en restava sobre el talc, si tenien l’agudesa necessària per a buscar-lo. Ara, Watson, encendrem la làmpada. Adoptarem, però, la precaució d’obrir la finestra per tal d’evitar la defunció prematura de dos membres dignes de la societat, i vós us asseureu al costat d’aquella finestra oberta en una butaca, llevat que, com a home entenimentat que sou, decidiu de no tenir res a veure amb el tema. Oh, de manera que ho voleu veure, oi? Em creia que el coneixia millor, el meu amic Watson. Situaré aquesta cadira davant vostre, per tal que estiguem a la mateixa distància del verí, i l’un enfront de l’altre. Deixarem la porta ajustada. Ara ens trobem en una posició que ens permet a tots dos d’observar l’altre i interrompre l’experiment quan els símptomes resultin alarmants. Ho teniu tot clar? Bé, doncs, trauré les pólvores —o allò que en queda— del sobre i les posaré sobre la làmpada encesa. Així! Ara, Watson, seiem i esperem els esdeveniments.

No trigaren pas gaire a produir-se. Tot just acabava d’acomodar-me a la cadira quan vaig sentir una pudor de moscat, espessa, subtil i nauseabunda. A la primera alenada, ja vaig perdre el control sobre el cervell i la imaginació. Un núvol negre i dens flotava davant dels meus ulls, i la ment em deia que en aquell núvol, secret encara, però disposat a apoderar-se dels meus paralitzats sentits, residia tot allò vagament horrible, tot allò monstruós i inconcebiblement maligne de l’univers. Formes imprecises es materialitzaven i dissipaven dins el núvol fosc, cada una d’elles amenaça i advertiment de quelcom imminent, de l’adveniment d’un morador inefable del més enllà, la mera ombra del qual destruiria la meva ànima. Un terror esgarrifós s’apoderà de mi. Vaig notar que se m’eriçaven els cabells, que se’m sortien els ulls, que tenia la boca oberta, que la llengua semblava de cuir. El tumult dins el meu cap era tal, que em creia que acabaria rebentant. Vaig provar de xisclar, i vaig percebre vagament una mena de grall ronc que era la meva veu, però distant i separada de mi. Al mateix moment, en un esforç per fugir, vaig travessar aquell núvol de desesper i vaig copsar una imatge fugaç del rostre de Holmes, blanc, rígid i alterat per l’horror…, la mateixa expressió que havia vist en les faccions dels morts. Fou aquesta visió el que em donà un instant de lucidesa i energia. Em vaig aixecar de la cadira, vaig passar un braç al voltant de Holmes, i plegats ens abalançàrem sobre la porta. Un segon després, ens havíem llançat damunt la gespa i jèiem l’un al costat de l’altre, conscients només de l’esplèndid sol que s’obria pas per entre l’infernal núvol de terror que ens havia engolit. Aquest se’ns va llevar lentament dels esperits com la boira d’un paisatge, fins que la pau i la raó hagueren tornat. Ens asseguérem damunt la gespa, eixugant-nos el front amarat de suor i mirant-nos l’un a l’altre amb aprensió per identificar els últims vestigis de l’experiència terrorífica que acabàvem de suportar.

—Valga’m Déu, Watson! —exclamà Holmes, finalment, amb veu insegura—. Us dec tant el meu agraïment com les meves disculpes. Era un experiment injustificable per a un mateix, i doblement per a un amic. Em sap molt de greu.

—Ja sabeu —vaig respondre, amb una certa emoció, perquè no havia vist mai en Holmes una demostració d’humilitat com aquesta— que és per a mi un gran plaer i un privilegi poder-vos ajudar.

Ell restablí de seguida el tarannà mig humorístic mig cínic que era la seva actitud habitual amb els qui l’envoltaven.

—Fóra superflu que ens tornéssim bojos, estimat Watson —va dir—. Un observador atent declararia que ja ho érem abans d’embarcar-nos en un experiment tan salvatge. Confesso que no m’imaginava que l’efecte fos tan sobtat i tan greu.

Es precipità a l’interior de la casa, va reaparèixer amb la làmpada encesa separada tota la llargada del seu braç, i la va llançar enmig d’uns esbarzers.

—Haurem de donar a l’habitació una mica de temps perquè s’airegi. Suposo, Watson, que ja no us queda ni ombra de dubte sobre la forma com es varen produir aquestes tragèdies.

—Ja ho poden ben dir.

—Però el cas roman tan fosc com abans. Veniu amb mi a aquella glorieta, i ho discutirem plegats. Encara sento aquell fum terrible ficat a la gola. Crec que hem d’admetre que tota l’evidència apunta cap al tal Mortimer Tregennis com a autor criminal de la primera tragèdia, per bé que fou la víctima de la segona. Cal que recordem, d’entrada, que existeix la història d’una disputa familiar, seguida d’una reconciliació. No coneixem la gravetat de la disputa, ni la solidesa de la reconciliació. Quan penso en Mortimer Tregenis, amb la seva cara de guineu i uns ullets menuts i envidriats darrere les ulleres, no em sembla pas un home gaire disposat al perdó. Bé, en segon lloc, recordareu que la seva idea d’algú movent-se pel jardí, que va apartar la nostra atenció un moment de la causa real de la tragèdia, va sortir d’ell. Tenia un motiu per a desorientar-nos. Finalment, si no va ser ell qui va tirar aquesta substància al foc en el moment d’abandonar l’habitació, qui podia haver-ho fet? El fet passà immediatament després que ell se n’hagués anat. Si hagués entrat alguna altra persona, la família s’hauria alçat de taula. A més, al pacífic Cornwall, no és costum que compareguin visitants a les deu de la nit tocades. Podem interpretar, doncs, que tota l’evidencia assenyala Mortimer Tregennis com a culpable.

—Voleu dir que la seva pròpia mort va ser un suïcidi?

—Bé, Watson, no és pas una suposició impossible, en funció de la resta. L’home que carregava sobre la seva consciència la culpa d’haver ocasionat aquest destí a la seva pròpia família podia haver estat impulsat pel remordiment a acabar amb ell mateix. Hi ha, però, raons poderoses que s’hi oposen. Per fortuna, hi ha un home a Anglaterra que ho sap tot sobre això, i he fet els preparatius necessaris perquè puguem conèixer els detalls aquesta tarda dels seus propis llavis. Ah!, veig que arriba un xic abans de l’hora convinguda. Potser tindríeu la gentilesa de venir cap aquí, Doctor Leon Sterndale. Hem estat realitzant un experiment químic sota teulada que ha deixat la nostra saleta en unes condicions poc dignes per a rebre-hi un visitant tan distingit com vós.

Jo havia sentit el soroll de la porta del jardí, i ara la figura majestàtica del gran explorador africà apareixia al caminet. S’adreçà amb una certa sorpresa a la rústica pèrgola on ens trobàvem.

—Heu vingut a cercar-me, Mr. Holmes. He rebut la vostra nota fa cosa d’una hora, i he vingut, encara que no sé realment per què hauria d’obeir els vostres requeriments.

—Potser ho podrem aclarir abans de separar-nos —respongué Holmes—. Mentrestant, us estic molt agraït per la vostra gentil presència. Ja ens disculpareu per aquesta recepció informal a l’aire lliure, però el meu amic Watson i jo acabem d’afegir un capítol addicional al que els diaris anomenen «l’horror còrnic», i preferim un ambient net en aquests moments. Potser, ja que els temes que hem de discutir us afectaran personalment de manera molt íntima, convenia que enraonéssim en un lloc on no ens pogués sentir ningú.

L’aventurer es va treure el cigar de la boca i esguarda el meu company amb severitat.

—Estic ansiós de conèixer, senyor —va dir—, de que voleu enraonar que m’afecti personalment de manera tan íntima.

—De l’assassinat de Mortimer Tregennis —li etzibà Holmes.

Un moment vaig desitjar de tenir una arma. El rostre ferotge de Sterndale adoptà un color morat, li sortien guspires dels ulls i les venes, nodoses i ardents, li bategaven al front mentre es llançava cap al meu company amb les mans closes. Llavors es va refrenar, i amb un enorme esforç va restablir una calma freda i rígida que feia preveure, potser, més perill que no pas el seu rampell de fúria.

—He viscut tant de temps entre salvatges i fora de tota llei —va dir—, que m’he acostumat a prendre’m la justícia pel meu compte. Faríeu molt bé, Mr. Holmes, de tenir-ho present, perquè no desitjo fer-vos cap mal.

—Ni jo tampoc desitjo de fer-vos mal a vós, Doctor Sterndale. I la millor prova d’això és que, sabent tot el que sé, hagi acudit a vós en comptes de la policia.

Sterndale es va asseure amb un esbufec, intimidat, potser, per primera vegada en la seva vida aventurera. L’actitud de Holmes transmetia una serena seguretat de poder a què ningú no es podia resistir. El nostre visitant quequejà un moment, mentre obria i cloïa les mans gegantines dominat per una gran agitació.

—Què voleu dir amb això? —preguntà per fi—. Si és una broma de mal gust de part vostra, Mr. Holmes, heu triat una víctima incòmoda. No fugim més d’estudi. Què voleu dir?

—Us ho diré —va fer Holmes—, i el motiu de dir-vos-ho és que confio que la franquesa engendri franquesa. El meu pas següent dependrà enterament del caràcter de la vostra pròpia defensa.

—La meva defensa?

—Sí, senyor.

—La meva defensa de què?

—De l’acusació de l’assassinat de Mortimer Tregennis.

Sterndale s’eixugà el front amb un mocador.

—Us asseguro que ja n’esteu fent un gra massa —va replicar—. Que potser tots els vostres èxits depenen d’aquesta prodigiosa capacitat de fanfarroneria?

—La fanfarroneria —respongué Holmes, immutable— és vostra, Doctor Leon Sterndale, no pas meva. Com a demostració, us exposaré uns quants dels fets en què es basen les meves conclusions. Del vostre retorn des de Plymouth, permetent que una bona part de les vostres possessions sortissin cap a l’Àfrica, no en puc dir més que em va fer veure per primer cop que vós éreu un dels factors a considerar en la reconstrucció del drama…

—Si vaig tornar…

—Ja us en vaig escoltar els motius, i els vaig trobar inconvincents i impropis. Ho deixarem de banda. Vàreu venir fins aquí a preguntar-me de qui sospitava. Jo em vaig negar a respondre-us. Després vàreu anar a la vicaria, vàreu esperar-vos a fora un cert temps, i finalment vàreu tornar a casa vostra.

—Com ho sabeu, això?

—Perquè us vaig seguir.

—No vaig pas veure ningú.

—Això és el que podeu esperar de veure quan jo us segueixi. Us vareu passar tota la nit desvetllat a casa vostra, i vàreu preparar un pla, que vàreu executar a primera hora d’aquell matí. Vàreu sortir de casa just quan començava a clarejar, i us vàreu omplir la butxaca amb una grava vermellosa que hi havia amuntegada al costat de l’entrada de la vostra propietat.

Sterndale se sobresaltà violentament, i va fitar Holmes ple d’esbalaïment.

—Llavors vàreu recórrer amb pas decidit el quilòmetre i mig que us separava de la vicaria. Dúieu posat, puc afegir, el mateix parell de sabates de tennis acanalades que dueu ara mateix als peus. Un cop a la vicaria, vàreu travessar l’hort i la tanca lateral, fins a arribar sota la finestra de l’hoste Tregennis. Ara ja s’havia fet de dia, però els residents de l’edifici encara no s’havien llevat. Us vàreu treure una mica de grava de la butxaca, i la vàreu llançar a la finestra que hi hauria damunt vostre.

Sterndale es posà dret d’un salt.

—Crec que vós sou el mateix dimoni! —va cridar.

Holmes acollí aquest compliment amb un somriure.

—Vàreu necessitar dos, o possiblement tres, grapats perquè l’hoste mirés per la finestra. Vós li vàreu fer senyal perquè baixés. Ell es va vestir a corre-cuita i va baixar a la sala. Vós hi entràreu per la finestra. Vàreu tenir una conversa —molt breu— durant la qual vós us passejàreu per l’habitació amunt i avall. Després, vàreu sortir per on havíeu entrat i vàreu tancar la finestra, fumant un cigar i observant des de la gespa el que passava. Finalment, després de la mort de Tregennis, vàreu tornar per on havíeu vingut. Ara, Doctor Sterndale, com justifiqueu aquesta conducta, i quins foren els motius de la vostra acció? Si tergiverseu els fets o jugueu amb mi, us dono plenes garanties que l’assumpte s’escaparà de les meves mans per sempre.

El rostre del visitant s’havia anat tornant d’un color cendrós a mesura que escoltava les paraules del seu acusador. Ara se submergí una estona en els seus pensaments amb la cara ensorrada entre les mans. Després, amb un gest sobtat i impulsiu es va treure una fotografia de la butxaca i la deixà damunt la taula rústica, davant nostre.

—Vet aquí per què ho he fet —va dir.

La fotografia mostrava la cara i el bust d’una dona molt atractiva. Holmes s’hi abocà al damunt.

—Brenda Tregennis! —va exclamar.

—Sí, Brenda Tregennis —repetí el nostre visitant—. L’he estimada durant molts anys. Ella també m’estimava. Aquí rau el secret de la meva reclusió còrnica, que tant estranyava la gent. Em permetia de ser a prop de l’única persona al món que jo estimava de debò. No podia pas casar-m’hi, perquè tinc una esposa que em va abandonar fa uns quants anys i de qui, per causa de les deplorables lleis angleses, encara no he pogut divorciar-me. La Brenda ha estat esperant tots aquests anys, igual com jo. Però l’únic que n’hem tret és aquest espantós desenllaç.

Un sangloteig terrible sacsejà el seu cos gegantí, i es va subjectar la gola sota la barba marró clapejada. Després, fent un esforç, es va controlar i reprengué la declaració.

—El vicari ho sabia. Era el nostre confident. Ell us pot donar fe que la Brenda era una criatura angelical. Per això em va enviar un telegrama i jo vaig tornar de seguida. Què significaven el meu equipatge o l’Àfrica per a mi quan m’assabentava del cruel destí esdevingut a la meva estimada? Aquí teniu la clau que us mancava per a justificar la meva acció, Mr. Holmes.

—Continueu —va fer el meu amic.

El Doctor Sterndale es va treure de la seva butxaca un paquet de paper i el deixà damunt la taula. A fora deia: «Radix pedis diaboli», amb una advertència roja de producte tòxic a sota. Ho va posar al meu abast.

—Tinc entès que vós sou metge, senyor. Heu sentit a parlar mai d’aquest preparat?

—Arrel de peu de diable! No, no n’he sentit a parlar mai.

—No és pas cap retret als vostres coneixements professionals —va dir ell—, perquè crec que, llevat d’una mostra en un laboratori de Buda, no n’hi ha cap més exemplar a Europa. Encara no s’ha incorporat a la farmacopeia ni a la literatura sobre toxicologia. L’arrel té forma de peu, mig d’home mig de boc; d’aquí ve la denominació encunyada per un missioner botànic. Es fa servir com a verí d’experimentació per part dels bruixots de determinades regions de l’Àfrica occidental, que ho guarden com a secret. Aquest espècimen en concret, el vaig aconseguir sota circumstàncies molt extraordinàries al territori ubanghi.

Mentre enraonava anava desembolicant el paquet, i descobrí un munt de pólvores de color marró vermellós.

—I bé? —inquirí Holmes, impassible.

—Estic disposat a explicar-vos, Mr. Holmes, tot el que ha passat, perquè ja en sabeu tant que va clarament a favor dels meus interessos que us n’assabenteu del tot. Ja us he descrit la relació que mantenia amb la família Tregennis. Per l’afecció que sentia per la germana, jo apreciava també els germans. Hi hagué una discussió familiar sobre diners que em va disgustar amb el tal Mortimer, però en teoria tot es va arreglar, i posteriorment el vaig continuar veient, igual que als altres. Era un home reservat, misteriós i astut, i algunes de les seves actituds m’inspiraven desconfiança, però jo no tenia motius per a barallar-m’hi obertament.

»Un dia, fa només un parell de setmanes, va venir a casa meva i jo li vaig mostrar unes quantes de les meves curiositats africanes. Entre d’altres coses, vaig mostrar-li aquestes pólvores, i li vaig explicar les seves estranyes propietats, com estimula els centres cerebrals que controlen l’emoció de la por, i com la follia o bé la mort és el destí de l’infortunat nadiu sotmès a la prova per part del bruixot de la seva tribu. Li vaig comentar també que la ciència europea no està preparada encara per a detectar aquesta substància. No us sabria pas dir com me les va prendre, per tal com jo no vaig abandonar la cambra en cap moment, però no hi ha dubte que va ser aleshores, mentre jo obria armaris i examinava l’interior de les capses, quan ell s’ho devia manegar per sostreure una part de l’arrel de peu del diable. Recordo bé que em va assetjar a preguntes sobre la dosi i el temps que es requerien perquè fes efecte, però jo poc sospitava que tingués motius personals per a demanar-m’ho.

»No vaig pensar més en el tema fins que vaig rebre el telegrama del vicari a Plymouth. Aquell malvat devia creure que jo seria a mar abans no pogués arribar-me la notícia, i que m’absentaria uns quants anys a l’Àfrica. Però vaig tornar de seguida. Per descomptat, no vaig ser capaç d’escoltar-ne els detalls sense tenir la certesa que havien emprat la meva metzina. Aleshores vaig acudir a vós per si se us hagués acudit alguna altra explicació. Però no podia haver-n’hi cap més. Estava convençut que Mortimer Tregennis era l’assassí; que per causa dels diners, i amb la idea, potser, que si els altres membres de la família estaven tots folls ell esdevindria l’únic beneficiari de les possessions comunes, havia utilitzat les pólvores de peu del diable contra els seus germans, havia llevat el seny a dos d’ells, i havia matat la seva germana Brenda, l’únic ésser humà que jo he estimat o que m’hagi estimat a mi. Aquest era el seu crim; quin havia de ser el seu càstig?

»Havia d’apel·lar a la justícia? Quines proves tenia? Jo coneixia la veracitat dels fets, però com podia aconseguir que un jurat integrat per camperols es cregués una història tan fantàstica? Potser sí, que hagués pogut. Però no em podia pas permetre de fallar. L’ànima em demanava venjança. Ja us he dit abans, Mr. Holmes, que m’he passat molt de temps lluny de l’abast de la llei, i que he après a aplicar la justícia pel meu propi compte. Així ho he fet aquesta vegada. Vaig decidir que havia de compartir la mateixa sort que els altres. O això, o jo m’ocuparia personalment d’acabar amb ell amb les meves mans. No hi pot haver a Anglaterra ningú que doni tan poc valor a la seva vida com jo a la meva, en aquest moment.

»Ara ja us ho he explicat tot. Vós mateix heu aportat la resta. Tal com heu dit, vaig sortir d’hora de casa meva després d’una nit d’insomni. Ja preveia la dificultat de despertar-lo, de forma que vaig aplegar una mica de grava del munt que heu esmentat, i la vaig fer servir per tirar-la a la seva finestra. Ell va baixar i em deixà entrar per la finestra de la sala. Vaig exposar-li les meves acusacions. Li vaig dir que jo m’erigia en jutge i botxí alhora. El canalla es va deixar caure sobre una cadira, paralitzat davant la visió del meu revòlver. Vaig encendre la làmpada, hi vaig posar les pólvores a sobre, i em vaig quedar fora de la finestra, disposat a complir la meva amenaça de disparar-li si gosava abandonar l’habitació. Va trigar cinc minuts a morir. I quina mort més espantosa, Déu meu! Però sentia el cor empedreït, perquè no va patir res que la meva innocent estimada no hagués sofert abans. Aquest és el meu relat, Mr. Holmes. Potser, si vós estiméssiu una dona, hauríeu actuat igual que jo. En tot cas, estic en les vostres mans. Podeu adoptar les mesures que cregueu més convenients. Com ja he significat, no hi ha home viu que pugui témer la mort tan poc com jo.

Holmes romangué una estona en silenci.

—Quins plans teníeu? —va preguntar, finalment.

—Havia pensat exiliar-me a l’Àfrica central. La meva tasca allà està a mig fer.

—Aneu-hi, i completeu-ne l’altra meitat —va dir Holmes—. Jo, si més no, no estic en posició d’impedir-vos-ho.

El Doctor Sterndale dreçà la seva planta de gegant, es va inclinar amb posat solemne i es va allunyar de la glorieta. Holmes va encendre la pipa i em passà la bossa de tabac.

—Uns fums que no resultin metzinosos resultaran un canvi agradable —va suggerir—. Em penso que estareu d’acord, Watson, que no és pas un cas en què hom ens pugui acusar d’intrusisme. Les nostres indagacions han estat independents, i la nostra acció posterior també ho serà. Teniu intenció de denunciar aquest home?

—És clar que no —vaig contestar.

—Jo no he estimat mai, Watson, però si ho hagués fet i si la dona que estimés hagués trobat una fi similar, hauria actuat igual com el nostre rebel caçador de lleons. Qui sap? Bé, Watson, no vull pas ofendre la vostra intel·ligència explicant allò que és obvi. La grava sobre l’ampit de la finestra ha estat, naturalment, el punt de partida de les meves perquisicions. No hi havia cap material similar al jardí de la vicaria. Només en concentrar la meva atenció en el Doctor Sterndale i la seva propietat n’he descobert l’origen. La làmpada encesa a plena llum del dia i les restes de pólvores sobre la pantalla de talc eren baules consecutives d’una cadena força evident. I ara, benvolgut Watson, crec que podem treure’ns el tema del cap, i retornar amb consciència clara a l’estudi de les arrels caldees que de ben segur han de subsistir en la branca còrnica de la gran llengua celta.