Epíleg

Els tràmits judicials de la policia ja s’havien acabat i el cas d’en John Douglas fou enviat a un tribunal superior, el qual va absoldre l’acusat per haver actuat en defensa pròpia. «Traieu-lo d’Anglaterra costi el que costi», escriví Holmes a missis Douglas. «Hi ha forces que potser siguin més perilloses que les que ha eludit fins ara. Aquí, a Anglaterra, no existeix cap garantia de seguretat per al vostre marit».

Ja havien passat dos mesos d’ençà d’aquells fets, i ja ens havíem pràcticament oblidat del cas, quan un matí arribà a la nostra bústia una nota molt enigmàtica, que deia el següent: «Pobre de mi, mister Holmes! Pobre de mi!». No hi havia ni data, ni signatura. Quan vaig haver llegit el contingut d’aquell paper em vaig posar a riure, però Holmes demostrà una inesperada severitat.

—Malifetes a la vista, Watson! —exclamà, i restà assegut una bona estona amb el front arrufat.

Aquella mateixa nit, ja molt tard, missis Hudson, la nostra patrona, ens anuncià que un cavaller desitjava de visitar Holmes, i que es tractava d’un assumpte molt urgent. Gairebé en aquell mateix instant entrà a la cambra mister Cecil Barker, el nostre vell conegut de la mansió senyorial del fossat. El seu rostre apareixia greu i desmillorat.

—Porto males notícies… molt males notícies, mister Holmes —anuncià.

—Ja m’ho esperava —replicà Holmes.

—No heu pas rebut un telegrama?

—M’ha arribat una nota d’algú que n’ha rebut un.

—És el pobre Douglas. M’han dit que el seu veritable nom és Edwards, però per a mi sempre serà en Jack Douglas, de Benito Canyon. Ja us vaig dir que havien marxat plegats cap a Sud-àfrica, fa tres setmanes, a bord del Palmyra.

—Exacte.

—El vaixell tocà Ciutat del Cap la passada nit. Aquest matí he rebut aquest telegrama, signat per la senyora Douglas: «En Jack ha estat arrossegat per la borda en el decurs d’una tempesta a l’altura de St. Helena. Ningú no sap com s’ha esdevingut l’accident. Signat: Ivy Douglas».

—Ah! De manera que ha estat així, eh? —féu Holmes, pensarosament—. Bé, no tinc cap dubte que l’escena ha estat ben muntada.

—Voleu dir que no creieu pas que hagi estat un accident?

—En absolut.

—Que potser ha estat assassinat?

—Ben segurament!

—Jo també ho crec. Aquests Carreters del dimoni, aquesta maleïda colla d’assassins venjatius…

—No, no, estimat senyor —objectà Holmes—. Aquí es veu la participació d’una mà mestra. Aquí no hi han intervingut ni escopetes de canons retallats ni matussers revòlvers de sis trets. És possible de reconèixer la mà d’un mestre per la taca que deixa el seu pinzell. I jo sóc capaç de reconèixer un Moriarty sense cap mena de dificultat. Aquest crim ha estat preparat a Londres, i no pas a Amèrica.

—Però, per quin motiu?

—Perquè ha estat comès per un home que no es permet ni el més mínim error, un home la posició del qual depèn únicament del fet que triomfa en tot allò que es proposa de fer. Un excel·lent cervell i una complexa organització han aconseguit acabar amb el vostre amic. Ha estat com trencar una nou amb un martell, una absurda extravagància en l’aplicació de la força, però finalment la nou ha quedat ben esclafada.

—I com és que aquest home està relacionat amb tot aquest afer?

—L’únic que puc dir és que la primera paraula que vàrem rebre relacionada amb aquest afer ens va arribar d’un dels seus homes. Aquests americans sabien molt bé el que feien. Davant la perspectiva d’un treball a Anglaterra, decidiren de buscar un soci que es brindés a ajudar-los, i varen triar aquesta celebritat del crim. Des del mateix moment que en Moriarty assumí la feina, la víctima ja es podia donar per perduda. D’entrada, va recórrer a la seva vasta organització per tal de localitzar la víctima. Seguidament, aconsellaria als americans com havien de realitzar el treball. Finalment, quan es va assabentar del fracàs d’aquell agent, va optar per resoldre l’assumpte amb un dels seus cops mestres. Ja em vàreu sentir dir al vostre amic, a la seva mansió senyorial de Birlstone, que els perills que l’amenaçaven eren encara més grans que els que havia sofert anteriorment. Tenia o no tenia jo raó?

En Barker es colpejà el cap amb el puny tancat, per tal de descarregar la seva ràbia impotent.

—Voleu dir amb això que hem d’acceptar aquest crim encreuats de braços? Voleu dir que ningú no pot tornar-li la pilota a aquest maleït dimoni?

—No, no he volgut pas dir això —digué Holmes, mentre els seus ulls donaven la impressió d’estar mirant cap al futur—. No he volgut pas dir que aquest home sigui immune. Però cal que em doneu temps… cal que em doneu temps!

Tots restàrem en silenci alguns minuts, en els quals aquells ulls profètics continuaren esforçant-se per tal de traspassar el vel…