11. LA DIADEMA DE BERIL·LES

—Holmes! —vaig fer un matí que em trobava abocat a la finestra contemplant el carrer—. Hi ha un boig que ve cap aquí. És molt trist que els seus familiars el deixin sortir tot sol.

El meu amic es va aixecar lentament de la seva butaca i es parà a mirar per damunt de la meva espatlla amb les mans a la butxaca del seu batí. Era un matí fred i radiant de febrer, i la neu caiguda el dia abans romania encara sobre el terra, resplendint a la llum del sol hivernal. Al bell mig de Baker Street, la neu havia estat convertida pel tràfic en una llenca de color amarronat, però a ambdós costats i al límit de les voravies encara era tan blanca com en el moment de caure. El gris paviment havia estat netejat i raspat, però encara era perillosament relliscós, per la qual cosa hi passaven menys vianants que habitualment. De fet, procedent de la direcció de l’estació del metro no venia ningú tret del cavaller l’excèntrica conducta del qual m’havia cridat l’atenció.

Era un home d’uns cinquanta anys, alt, corpulent i imposant, de cara gran i fortament marcada i un cos poderós. L’estil de la seva indumentària era ombrívol però ric: levita negra, barret setinat, polaines noves de color marró i un pantaló gris perla de tall impecable. Tanmateix, els seus actes estaven en flagrant i absurd contrast amb la dignitat del seu vestit i faccions, ja que anava corrents i fent alguns saltirons, com l’home cansat que no està acostumat a sentir una càrrega sobre les cames. Mentre corria, estirava les mans amunt i avall, bellugava el cap i arrugava el rostre en les contorsions més extraordinàries.

—Què diantre li deu passar? —vaig preguntar—. Està mirant els números de les cases.

—Jo crec que ve aquí —va dir Holmes, fregant-se les mans.

—Aquí?

—Sí. Jo diria que ve a fer-me una consulta professional. Em sembla que en conec els símptomes. Ha! No us ho deia?

—L’home, esbufegant, va córrer fins a la nostra porta i pitjà el timbre fins que va ressonar per tota la casa.

Poc després, es trobava ja a la nostra estança, encara panteixant i gesticulant, però amb una mirada d’aflicció i desesperació tan palesa en els seus ulls que ben aviat els nostres somriures es convertiren en horror i pietat. Durant uns moments, no en vàrem poder obtenir cap paraula, sinó que balancejava el cos i s’estirava els cabells com aquell qui ha arribat als límits de la seva raó. De sobte, es va incorporar i es va colpejar el cap contra la paret amb una força tal que tots dos ens abalançàrem sobre ell i el conduírem al centre de l’habitació. Sherlock Holmes el va acomodar a la butaca, i, asseient-se al seu costat, li acaronà la mà i començà a enraonar-li en el to pausat i tranquil·litzador que sabia emprar tan bé.

—Heu vingut aquí a explicar-me el vostre cas, no és veritat? —va dir—. Esteu cansat per la vostra precipitació. Espereu, si us plau, fins que us restabliu, i aleshores m’agradarà de considerar el més mínim problema que desitgeu d’exposar-me.

L’home es passà un minut o més respirant fortament i lluitant contra les seves emocions. Tot seguit es va eixugar el front amb un mocador, tibà els llavis i girà la cara cap a nosaltres.

—Sens dubte, creureu que estic boig —digué.

—El que crec és que heu tingut algun problema gros —replicà Holmes.

—Poso Déu per testimoni! Un problema que és prou per torbar la meva raó, de tan imprevist i terrible com és. He hagut d’afrontar la ignomínia pública, tot i que sóc un home el caràcter del qual encara resta sense màcula. L’amor propi també és patrimoni de tothom. Però les dues circumstàncies alhora, incidint sobre mi d’una manera tan espantosa, han aconseguit de pertorbar el meu esperit. A més, no sóc pas jo sol. L’home més noble de la terra pot patir la mateixa situació, llevat que es pugui trobar alguna mena de sortida a aquest horrible afer.

—Us prego que us tranquil·litzeu —intervingué Holmes— i em poseu al corrent de qui sou i què us ha esdevingut.

—El meu nom —respongué el nostre visitant— probablement us resultarà familiar. Em dic Alexandre Holder, de l’empresa bancària Holder & Stevenson, de Threadneedle Street.

El nom ens era certament conegut, ja que pertanyia al soci principal de la segona empresa bancària més gran de la City de Londres. Què podia haver succeït, doncs, perquè un dels ciutadans més conspicus de Londres hagués arribat a un estat tan lamentable? Vàrem esperar, dominats per la curiositat, fins que l’home, després d’un nou esforç, es veié amb cor d’encetar el seu relat:

—Jo crec que el temps és molt valuós, i és per això que he vingut aquí a corre-cuita quan l’inspector de policia m’ha suggerit que m’assegurés la vostra cooperació. He vingut a Baker Street amb el metropolità, i he vingut corrent des de l’estació, perquè els cotxes van molt a poc a poc, amb aquesta neu. És per això que he arribat sense alè, ja que sóc un home que fa molt poc exercici. Ara ja em trobo millor, i estic disposat a exposar-vos els fets tan breument i clarament com pugui.

»Sabreu sens dubte que en un negoci bancari com el meu l’èxit depèn tant de la capacitat de trobar inversions remuneradores per als nostres fons com de l’increment de les nostres connexions i del nombre de dipositaris. Una de les formes més lucratives d’invertir els diners és en forma de préstecs, on la seguretat és irreprotxable. Hem realitzat una bona tasca en aquest sentit, aquests darrers anys, i hem concedit grans sumes en emprèstit a moltes famílies nobles amb l’aval dels seus quadres, biblioteques o vaixelles.

»Ahir al matí estava assegut al meu despatx del banc quan un dels secretaris va entrar i em lliurà una targeta. Vaig fer un bot en llegir-hi el nom, car es tractava, ni més ni menys, de… bé, potser fins i tot davant vós fóra més aconsellable de reservar-me el nom. Us diré, però, que correspon a un dels llinatges més elevats, més nobles i més lloats de tot Anglaterra. Jo estava aclaparat per tant d’honor, i ho vaig voler expressar al personatge en qüestió quan va ingressar al despatx, però es capbussà de seguida en l’assumpte amb l’actitud d’un home que desitja de complir una tasca desagradable al més ràpidament possible.

»—Mr. Holder —em va dir—, he estat informat que vós acostumeu a deixar diners.

»—És la política de l’empresa, sempre que la garantia sigui bona —vaig respondre.

»—M’és absolutament essencial —digué— d’obtenir cinquanta mil lliures de seguida. Per suposat que podria rebre una xifra tan insignificant, multiplicada per deu, dels meus amics, però m’estimo més de tractar aquest assumpte com un negoci i ocupar-me’n personalment. En la meva posició, ja comprendreu que no és gaire raonable sotmetre’s a compromisos.

»—Puc preguntar-vos quant de temps voleu disposar d’aquesta suma? —vaig inquirir.

»—Dilluns vinent he de saldar una quantitat important, que satisfaré amb el que vós m’avanceu, amb l’interès que considereu més convenient de carregar-hi. Però és fonamental per a mi que els diners siguin pagats de seguida.

»—Em complauria avançar-vos aquests diners, sense més consideracions, de la meva pròpia butxaca —vaig dir— si no fos perquè em suposaria un esforç econòmic massa gran. D’altra banda, si ho feia en nom de l’empresa, he d’insistir que, en justícia al meu soci, i fins i tot tractant-se de vós, caldria prendre totes les precaucions reglamentàries.

»—Jo ho preferiria així —va dir, tot agafant una maleta quadrada i negra, de marroquí, que havia deixat tocant a la seva cadira—. No tinc cap dubte que heu sentit enraonar de la diadema de beril·les…

»—Una de les propietats públiques més precioses de l’imperi —vaig fer jo.

»—Exactament. —Va obrir la maleta, i allí, encastada en un suport de vellut suau i de color carn, descansava l’esplèndida peça de rellotgeria que havia anomenat—. Té trenta-nou enormes beril·les —explicà—, i el preu de l’encastat d’or és incalculable. L’estimació més baixa del valor de la diadema dobla la suma que us demano. Estic disposat a deixar-vos-la com a garantia.

»—Vaig prendre l’estoig en les meves mans, i vaig alçar la vista cap al meu il·lustre client amb una certa perplexitat.

»—Dubteu del seu valor? —em va preguntar.

»—No, en absolut. Només dubto…

»—De la conveniència de deixar-vos-la. Podeu tenir la consciència tranquil·la. No hagués ni somiat de fer-ho si no estigués completament segur que al cap de quatre dies ja estaré en condicions de reclamar-la. És una qüestió purament de formalisme. Creieu que la garantia és suficient?

»—Amb escreix.

»—Com comprendreu, Mr. Holder, estic donant-vos una prova prou evident de la confiança que us tinc, fundada en tot allò que he sentit a dir de vós. Confio que no solament sereu discret i no en direu ni un mot, sinó, sobretot, que guardareu aquesta diadema amb les màximes precaucions, ja que no cal que us digui que hi hauria un gran escàndol públic si li passava res. Qualsevol desperfecte que pugui sofrir fóra quasi tan greu com la seva pèrdua total, per tal com no hi ha en el món beril·les susceptibles de ser comparats amb aquests i seria per tant impossible de substituir-los per altres. Sigui com sigui, us deixo la diadema amb tota confiança, i vindré a reclamar-la dilluns al matí.

»Veient que el meu client estava delerós d’anar-se’n, no vaig dir res més i vaig ordenar al meu caixer que li pagués cinquanta mil lliures en efectiu. Un cop a soles en el despatx amb el preciós estoig davant meu, no vaig poder evitar de concebre alguns temors a propòsit de la immensa responsabilitat que acabava d’assumir. No hi havia dubte que, tractant-se d’un patrimoni nacional, se’n derivaria un terrible escàndol, de qualsevol infortuni. Vaig començar a penedir-me d’haver-me’n fet càrrec. Tanmateix, ja era tard per canviar la situació, així que vaig desar la maleta dins la meva caixa forta privada i vaig tornar al meu treball.

»Al capvespre, vaig pensar que seria una imprudència de deixar un objecte tan valuós al despatx en la meva absència. Moltes caixes fortes havien estat forçades, i la meva corria el mateix risc. Si això passava, en quina posició més terrible em trobaria! Vaig determinar, per tant, que cada dia duria la maleta sempre amb mi, per tal que no es pogués sostreure a la meva vigilància. Amb aquesta intenció, vaig agafar un cotxe i em vaig fer portar fins a casa, a Streatham. No em vaig sentir tranquil fins que vaig tancar la joia dins l’escriptori que hi ha al meu vestidor.

»Us he de parlar del meu servei, Mr. Holmes, perquè vull que entengueu bé la situació. El mosso i el patge dormen fora de casa, així que els podem deixar de banda. Tinc tres criades que han estat amb mi una pila d’anys, l’honestedat de les quals està per damunt de tota sospita. Una quarta, la Lucy Parr, cambrera segona, està al meu servei només d’uns mesos d’ençà. Tanmateix, m’ha demostrat sempre un caràcter excel·lent i n’estic molt satisfet. És una noia molt bonica, i ha atret alguns admiradors a casa meva. Aquest és l’únic inconvenient que li hem trobat, però en qualsevol cas la considerem una noia de tota confiança.

»Això, pel que fa al servei. Quant a la meva família, és tan reduïda que no trigaré pas gaire a haver-ne parlat. Sóc vidu i tinc un únic fill, l’Arthur, que ha suposat una decepció per a mi, Mr. Holmes, una lamentable decepció. No dubto gens que la culpa és meva. La gent diu que l’he consentit, i molt probablement és veritat. Quan va morir la meva enyorada esposa, em vaig adonar que ell era tot el que em quedava per estimar. He procurat sempre que no se li esborrés el somriure en el rostre. No li he negat mai un desig. Potser hauria estat millor per a tots que jo hagués estat més sever, però he actuat sempre de bona fe.

»Naturalment, la meva intenció era que em succeís en el negoci, però ell no hi tenia traça, en els negocis. Era esquerp, rebel, i, si voleu que us ho digui, jo no hi confiava perquè es responsabilitzés de grans sumes de diners. De jove, esdevingué membre d’un club aristocràtic, i allí, gràcies a l’encís de les seves maneres, va intimar aviat amb una colla d’homes forts d’armilla i hàbits cars. Va aprendre a jugar molts diners a les cartes i a malbaratar-ne en les curses hípiques, fins al punt que una vegada i una altra acudia a mi per implorar-me que li fes un préstec per poder satisfer els seus deutes. Més d’una vegada va provar d’apartar-se de les perilloses companyies que l’envoltaven, però la influència del seu amic Sir George Burnwell era suficient per a arrossegar-lo novament.

»Certament, no m’estranya que un home com Sir George Burnwell hagi guanyat en influència sobre ell. El meu fill l’ha portat sovint a casa, i m’he adonat que jo mateix amb prou feines podia resistir la fascinació del seu tarannà. És més gran que l’Arthur, un home de món, que ha estat arreu, ho ha vist tot, un orador brillant i dotat d’un gran encant personal. Tanmateix, quan penso en ell fredament, lluny de l’embruix de la seva presència, estic convençut, a partir del seu to cínic i de la mirada que he clissat en els seus ulls, que és una persona molt capaç de defraudar. Així ho crec jo i així ho creu també la meva petita Mary, que està dotada d’una àgil intuïció femenina.

»Ella és l’única que em resta per descriure. És la meva neboda, però quan va morir el meu germà, ara fa cinc anys, i la va deixar sola en el món, la vaig adoptar i des d’aleshores l’he considerada filla meva. És com un raig de sol, a casa… dolça, afectuosa, bonica, excel·lent administradora i mestressa de casa, i més tendra, tranquil·la i gentil que cap altra dona. És el meu braç dret. No sé què faria sense ella. Només en un aspecte s’ha oposat als meus desigs. Dues vegades el meu fill li ha demanat de casar-s’hi, perquè ell l’estima devotament, però ella s’hi ha negat. Penso que si hi ha algú que el pugui redreçar, és ella, i també que aquest matrimoni hauria canviat completament la vida del meu fill, però ara… ai! Ja és massa tard. Massa tard per sempre!

»Bé, Mr. Holmes, ara ja coneixeu les persones que viuen sota el meu sostre, així que ja puc reprendre la meva miserable història.

»Quan, aquella nit, en acabat de sopar, estàvem prenent el cafè al saló, vaig contar a l’Arthur i a la Mary la meva experiència i com el preciós tresor havia arribat a casa nostra, tot reservant-me, això sí, el nom del meu client. La Lucy Parr, que ens havia servit el cafè, ja havia abandonat l’estança, n’estic segur, però no us sabria dir si la porta era tancada. La Mary i l’Arthur es mostraren molt interessats i varen voler veure la diadema, però jo vaig creure més convenient de no tocar-la.

»—On l’heu desada? —preguntà l’Arthur.

»—Al meu escriptori.

»—Bé, doncs, resem perquè no ens entrin a casa durant la nit —va dir.

»—He tancat amb clau —vaig replicar.

»—Oh, qualsevol clau pot obrir-lo, aquell escriptori. De petit, jo mateix l’havia obert amb la clau de l’armari de la cambra dels mals endreços.

»Com sigui que ell acostuma a enraonar en aquests termes, no vaig donar gaire crèdit al que acabava de dir. Aquella nit, però, em va seguir a la meva cambra amb una expressió ben seriosa.

»—Mireu, pare —em va dir, amb la mirada clavada a terra—, podeu deixar-me dues-centes lliures?

»—No, no puc! —vaig respondre, enèrgicament—. Ja he estat massa generós amb tu, en matèria de diners.

»—Heu estat sempre molt amable —admeté—, però necessito aquests diners, perquè contràriament no em podré deixar veure més al club.

»—I faràs bé! —vaig exclamar.

»—Sí, però no podeu pas permetre que ho faci sense honor —em digué—. No podria suportar l’oprobi. He d’aconseguir aquests diners com sigui, i si vós no voleu deixar-me’ls, ja trobaré la manera.

»Jo estava molt enutjat, ja que era la tercera petició en un mes.

»—No em trauràs ni un quart de penic! —vaig cridar, i tot seguit féu una reverència i deixà l’habitació sense cap més paraula.

»Quan ja se n’havia anat, vaig obrir l’escriptori, em vaig assegurar que el tresor estava segur, i vaig tornar a tancar. A continuació vaig donar un tomb per la casa per verificar que tot estava tancat… una tasca que normalment li deixava a la Mary, però que aquella nit vaig creure oportú d’ocupar-me’n personalment. En baixar les escales, vaig veure la Mary al costat de la finestra de la saleta, que tancà i barrà mentre jo m’hi acostava.

»—Digueu-me, pare —em va dir, amb una actitud que em va semblar una mica torbada—, heu donat permís a la Lucy, la criada, per sortir aquesta nit?

»—És clar que no.

»—Acaba de venir de la porta del darrere. Estic convençuda que tan sols ha anat fins a l’accés lateral a veure algú, però em sembla que aquella porta està ben tancada.

»—Demà al matí hauries d’enraonar-hi, o, si ho prefereixes, ja ho faré jo. T’has assegurat que tot estigui ben tancat?

»—Sí, pare.

»—Bona nit, doncs. —La vaig besar i em vaig retirar a la meva cambra, on ben aviat em vaig quedar adormit.

»M’estic esforçant a explicar-vos, Mr. Holmes, tot allò que pugui tenir alguna relació amb el cas, però us prego que no dubteu a fer-me preguntes si algun punt no queda prou clar».

—Al contrari, el vostre relat és singularment lúcid.

—He arribat a un punt que m’interessaria que ho fos especialment. Jo no tinc un son gaire pesat, i l’ànsia del meu esperit contribuí, sens dubte, a fer-lo més lleuger que mai. Cap a les dues de la matinada, doncs, em despertà algun soroll a dins de casa. Quan vaig estar del tot despert ja havia cessat, però persistia en mi la impressió com si una finestra s’hagués tancat suaument. Em vaig parar a escoltar atentament. De sobte vaig percebre amb horror un soroll nítid de passes desplaçant-se amb molt de compte per la cambra contigua. Vaig saltar del llit, tremolant de por, i vaig espiar per l’escletxa que deixava la porta del meu vestidor.

»—Arthur! —vaig cridar! Ets tu, bandit! Lladre! Com goses tocar aquesta diadema?

»El llum estava a mig gas, tal com jo l’havia deixat, i al seu costat hi havia el meu infeliç fill, vestit únicament amb una camisa i pantalons, amb la diadema a les mans. Semblava estar estirant o torçant alguna cosa amb totes les seves forces. En sentir-me cridar, la va deixar caure a terra i es posà pàl·lid com un cadàver. Vaig collir la diadema i la vaig examinar. Un dels angles d’or, que duia tres beril·les incrustats, havia desaparegut.

»—Canalla! —vaig cridar, fora de mi—. L’has feta malbé! M’has deshonrat per sempre més! On són les joies que has robat?

»—Robat! —va exclamar ell.

»—Sí, lladre! —vaig bramar, sacsejant-lo per l’espatlla.

»—No en falta cap. No en pot faltar cap —em replicà.

»—En falten tres. I tu saps on són. O és que ara, a més de lladre, t’hauré de dir mentider? Que et creus que no t’he vist provant d’arrencar-ne un altre tros?

»—Ja m’heu injuriat prou —va dir ell—, i no penso suportar-ho més temps. No diré ni un mot d’aquest assumpte, vist que us heu proposat d’insultar-me. Demà al matí marxaré d’aquesta casa i seguiré el meu propi camí.

»—Te n’aniràs, sí, però en mans de la policia! —vaig cridar, mig foll de dolor i de ràbia—. Portaré aquest assumpte fins al final.

»—No en traureu pas res, de mi —digué, amb un encegament que mai no havia sospitat en ell—. Ja que decidiu de cridar la policia, que descobreixi allò que pugui.

»Ja aleshores tota la casa estava en moviment, perquè la ira m’havia fet alçar la veu. La Mary fou la primera a entrar a la meva cambra, i veient la diadema i l’expressió de l’Arthur es va fer càrrec del que havia passat, i, deixant anar un xiscle, va caure a terra sense coneixement. Vaig enviar la donzella a avisar la policia, i vaig deixar la investigació en les seves mans. Quan l’inspector i un guàrdia arribaren a casa, l’Arthur, que havia romàs sorrut i amb els braços plegats, em preguntà si tenia intenció d’acusar-lo de robatori. Li vaig respondre que l’afer havia deixat de ser una qüestió privada i s’havia convertit en un assumpte públic, ja que la malmesa diadema era de propietat nacional. Estava decidit a cedir tota la iniciativa a la llei.

»—Si més no —em va dir—, no em feu arrestar a l’acte. Fóra més avantatjós per a vós i per a mi que em permetéssiu de sortir de casa cinc minuts.

»—Sí, perquè puguis fugir, o perquè puguis amagar el que has robat —vaig objectar. Seguidament, adonant-me de l’espantosa situació en què acabava de posar-me, li vaig suplicar que recordés que no sols, estava en joc el meu honor, sinó també el d’una persona força més important que no jo, i que amb el seu comportament amenaçava de provocar un escàndol que convulsionaria tota la nació. Ell podia evitar-ho si em deia què n’havia fet, de les tres gemmes desaparegudes.

»—Cal que afrontis la situació —li vaig dir—. Has estat enxampat in fraganti, i cap confessió no faria la teva culpa més flagrant. Només cal que la compensis com puguis, que és dient-nos on són els beril·les, i tot serà perdonat i oblidat.

»—Guardeu-vos el vostre perdó per aquells qui en demanen —respongué, apartant-se de mi amb menyspreu. Vaig comprendre que cap de les paraules que li digués no aconseguiria d’exercir cap influència en ell. No em quedava elecció, així que vaig fer entrar l’inspector i li vaig encomanar la custòdia del meu fill. Es procedí a un escorcoll, no pas en la seva persona, sinó a la seva cambra i a qualsevol indret de la casa on hagués pogut amagar les joies. No en trobaren ni rastre, ni el miserable del meu fill no badà boca tot i els nostres precs i amenaces. Avui al matí l’han reclòs en una cel·la, mentre que jo, després de complir totes les formalitats policials, he acudit corrents cap aquí a suplicar-vos que utilitzeu la vostra capacitat per aclarir l’afer. La policia m’ha reconegut explícitament que a hores d’ara no hi pot fer res. Podeu despendre tot el que considereu necessari. Ja he ofert una recompensa de mil lliures. Déu meu, què puc fer? En una nit he perdut l’honor, les joies i el meu fill. Oh, què puc fer?».

Es posà les mans al cap i es va gronxar endavant i enrere, compadint-se d’ell mateix com l’infant que no sap expressar amb paraules la seva aflicció.

Sherlock Holmes restà en silenci uns instants amb les celles arrufades i els ulls fixos en el foc.

—Rebeu gaires visites? —va preguntar.

—No, tret del meu soci i la seva família, i algun amic d’Arthur. Darrerament ha vingut força sovint Sir George Burnwell. Crec que ningú més.

—Feu gaire vida social?

—Arthur sí. Mary i jo ens estem sempre a casa. No ens preocupa pas massa.

—Això no és gaire habitual en una noia jove…

—Mary té un caràcter molt tranquil. A més, no és pas tan jove. Té vint-i-quatre anys.

—Pel que heu dit, tot aquest trasbals la deu haver afectat molt.

—I tant! Està fins i tot més afectada que jo.

—Tant ella com vós, heu tingut cap dubte sobre la culpabilitat del vostre fill?

—Com podem dubtar-ho, si els meus propis ulls el van veure amb la diadema a les mans?

—Això, no ho puc considerar una prova concloent. La resta de la diadema, era feta malbé?

—Sí, estava torçada.

—I no creieu que el vostre fill podia estar provant de redreçar-la?

—Que Déu us beneeixi! Vós esteu fent el que podeu per ell i per mi, però és una empresa difícil. Què hi feia, el meu fill, allà? Si les seves intencions eren honestes, per què no ho deia?

—Justament. I si era culpable, per què no s’inventava una mentida? Em sembla que el seu silenci és una arma de doble tall. Aquest cas conté uns quants detalls prou significatius. Quina interpretació en va fer la policia, del soroll que us va despertar?

—Consideraren que el podia haver provocat l’Arthur en tancar la porta del seu dormitori.

—Molt probable! Com si un home decidit a cometre un fet delictiu hagués de donar un cop de porta per despertar tots els habitants de la casa. Què en varen dir, doncs, de la desaparició de les joies?

—Encara estan sondant l’empostissat i registrant el mobiliari amb l’esperança de trobar-les.

—Han pensat a mirar fora de la casa?

—Sí, han demostrat una activitat extraordinària. Per començar, tot el jardí ha estat minuciosament escorcollat.

—Vejam, estimat senyor —va dir Holmes—, encara no veieu clar que aquest afer és molt més profund del que vós o la policia podíeu preveure en un principi? A vós us sembla un cas senzill; per a mi, es presenta extremament complicat. Considereu tot el que pressuposa la vostra teoria. Vós creieu que el vostre fill es llevà del seu llit, entrà, corrent un gran risc, al vostre vestidor, va obrir l’escriptori, en va treure la diadema, en va trencar un tros forçant-la, va anar a algun lloc a amagar tres de les trenta-nou gemmes amb una habilitat tal que ningú no les ha pogut trobar, i finalment va tornar al vestidor amb les trenta-sis joies restants bo i exposant-se al perill suprem d’ésser descobert. Digueu-me, us sembla això una teoria sòlida?

—Quina altra n’hi pot haver? —s’exclamà el banquer, amb un gest de desesperació—. Si els seus mòbils eren innocents, per què no els ha explicat?

—Esbrinar-ho és la nostra tasca —respongué Holmes—, de manera que si us sembla bé, Mr. Holder, anirem a Streatham plegats i dedicarem una hora a examinar els detalls amb una mica més de deteniment.

El meu amic insistí que els acompanyés en la seva expedició, la qual cosa jo esperava amb delit, perquè la història que ens acabaven de contar havia suscitat vivament la meva curiositat i simpatia. He de confessar que la culpabilitat del fill del banquer em semblava tan evident com ho era per al seu infortunat pare, encara que la meva fe en el bon criteri de Holmes em menava a creure que havia d’existir algun lloc per a l’esperança vist que no es mostrava gaire satisfet amb l’explicació acceptada inicialment. Amb prou feines va badar boca durant el trajecte cap als suburbis meridionals, i es va limitar a romandre assegut amb la barbeta sobre el pit i el barret caigut sobre els ulls, immers en les més profundes meditacions. El nostre client semblava més revifat davant la guspira d’esperança que se li havia manifestat, i fins i tot encetà amb mi una conversa sense solta ni volta sobre els seus negocis. Un curt viatge amb tren i una caminada encara més breu ens portaren fins a Fairbank, la modesta residència del gran financer.

Fairbank era un edifici quadrat de dimensions considerables, bastit amb pedra blanca i una mica apartat del carrer. Un doble senderol en corba i una gespa coberta de neu s’estenien davant de les dues grans portes de ferro que tancaven l’entrada. A la dreta hi havia un bosquet de garriga del qual arrencava un caminoi estret que comunicava, entre dues tanques, la porta de la cuina amb el carrer i que devia ser el mitjà d’accés per als proveïdors. A mà esquerra, un altre camí portava als estables sense pertànyer del tot a la finca, ja que era una via pública, per bé que poc transitada. Holmes ens deixà al costat de la porta i es passejà lentament per tot el voltant de la casa per la part del davant, pel camí dels repartidors i contornejant el jardí del darrere fins a arribar al viarany dels estables. Tant de temps hi esmerçà, que Mr. Holder i jo ens instal·làrem al menjador, davant la llar de foc, a esperar lo. Ens trobàvem allà asseguts en silenci quan es va obrir la porta i va entrar una senyoreta. La seva estatura era força superior a la mitjana, era esvelta i tenia els cabells i els ulls foscos, els quals contrastaven amb l’absoluta pal·lidesa de la seva pell. No crec haver vist mai una pal·lidesa tan lívida en el rostre d’una dona. També els llavis eren mancats de color, però tenia els ulls vermells d’haver plorat. En entrar silenciosament a l’estança em va colpir amb una sensació de dolor més pregona que no pas la que m’havia causat el banquer aquell matí, i era més impressionant en ella perquè era evident que es tractava d’una dona de caràcter fort i una immensa capacitat d’autocontrol. Ignorant la meva presència, anà directament cap a on es trobava el seu oncle i li acaronà el cap amb la mà amb un gest de dolça feminitat.

—Heu donat l’ordre que deixin Arthur en llibertat, no és cert, papà? —va preguntar.

—No, no, filleta. Cal investigar fins al fons.

—Però jo estic convençuda que és innocent… Ja sabeu com és l’instint femení. Sé que no ha fet cap mal i que us en penedireu, d’haver actuat tan precipitadament.

—I per què calla, doncs, si és innocent?

—Qui sap? Potser perquè es va irritar molt quan vàreu sospitar d’ell.

—I com no havia de fer-ho, si el vaig veure amb la diadema a les mans?

—Oh, però només l’havia agafada per veure-la… Preneu la meva paraula que és innocent. Oblideu l’afer, i que no se’n parli més. És tan terrible de pensar en el nostre Arthur a la presó!

—No oblidaré l’afer fins que apareguin les joies, Mary! El teu afecte per Arthur t’encega fins al punt de no deixar-te veure les espantoses conseqüències que tot això té per a mi. Lluny d’encobrir l’assumpte, he portat un cavaller de Londres per què investigui més a fons.

—Aquest cavaller? —preguntà, girant la cara cap a mi.

—No, el seu amic. Ens ha pregat que el deixéssim sol. Ara és al camí dels estables.

—Al camí dels estables? —La noia alçà les seves celles negres—. I què espera trobar-hi? Ah, suposo que aquest és ell. Espero, senyor, que reeixireu a demostrar allò que jo estic segura que és la veritat, és a dir, que el meu cosí Arthur és innocent.

—Comparteixo enterament la vostra opinió i la vostra confiança a poder-ho provar —replicà Holmes, reculant cap a l’estora per tal d’espolsar-s’hi la neu de les sabates—. Entenc que tinc l’honor d’adreçar-me a Miss Mary Holder. Podria fer-vos un parell de preguntes?

—I tant, si això pot contribuir a aclarir aquest horrible afer.

—Vàreu sentir res, ahir a la nit?

—Res fins que el meu oncle va començar a fer crits. El vaig sentir i vaig baixar.

—Anit vàreu tancar les portes i finestres. Vàreu passar la balda a totes les finestres?

—Sí.

—És veritat que una donzella vostra té un pretendent? Crec que anit vàreu comunicar al vostre oncle que la noia havia sortit a veure’l.

—Sí, és la mateixa que ens va servir al saló, i és possible que hagués sentit els comentaris del meu oncle sobre la diadema.

—Comprenc. Esteu insinuant que ella podria haver sortit a xerrar amb el seu enamorat i que tots dos podrien haver planejat el robatori.

—Però, a què treuen cap aquestes vagues teories —intervingué el banquer, impacientat— si ja us he dit que vaig veure l’Arthur amb la diadema a les seves mans?

—Espereu una mica, Mr. Holder. Tornem al punt on érem. Enraonàvem d’aquella noia, Miss Holder. Tinc entès que la vàreu veure a la porta de la cuina, no és veritat?

—Sí. Quan vaig anar a verificar si la porta era tancada amb balda, em vaig topar amb ella que entrava. També vaig veure l’home, en la penombra.

—El coneixeu?

—Oh, sí. És el verdulaire que ens subministra les verdures. Es diu Francis Pròsper.

—Era —va dir Holmes— a l’esquerra de la porta, és a dir, més apartat del camí del que hauria de menester per arribar a la porta?

—Sí, en efecte.

—I té una cama de fusta?

Quelcom semblant a la por aflorà de sobte als ulls foscos i expressius de la jove.

—Vaja! Que potser sou un mag? —va dir—. Com ho sabeu? —Dibuixà un somriure, que tanmateix no trobà rèplica en el rostre magre i frisós de Holmes.

—M’agradaria visitar el pis de dalt —anuncià—. És probable que torni a donar la volta a la casa. Però potser fóra millor donar un cop d’ull a les finestres de baix, abans de pujar.

Evolucionà àgilment d’una finestra a l’altra, i s’aturà únicament davant d’una de gran que, emplaçada al saló, donava al camí dels estables. La va obrir, i procedí a un examen acurat de l’ampit amb la seva poderosa lent d’augment.

—Anem al pis de dalt —digué finalment.

El vestidor del banquer era una cambra petita i modestament moblada, amb una catifa grisa, un escriptori voluminós i un mirall de cos sencer. Holmes es dirigí a l’escriptori i n’observà el pany una bona estona.

—Quina clau es va fer servir per obrir-lo? —va preguntar.

—La mateixa que havia indicat el meu fill: la de l’armari de la cambra dels mals endreços.

—La teniu aquí?

—És aquella que hi ha damunt del tocador.

Sherlock Holmes la va agafar i obrí l’escriptori.

—És un pany molt silenciós —va observar—. No m’estranya que no us despertés. Suposo que això és l’estoig de la diadema. Donem-hi una ullada. —Va obrir l’estoig, en va treure la diadema i la deixà sobre la taula. Era una magnífica peça de l’art de la joieria, i les seves trenta-sis pedres eren les més fines que jo hagi vist mai. En un dels extrems de la diadema es veia una vora corbada i trencada allí d’on havia arrencat l’angle amb les tres gemmes.

—Bé, Mr. Holder —va dir Holmes—, aquest angle és l’oposat al que malauradament s’ha perdut. Us prego que l’arrenqueu.

El banquer féu un pas enrere, horroritzat.

—Déu me’n guard, de provar-ho —digué.

—En aquest cas, ho faré jo. —Inopinadament, Holmes hi aplicà la seva força, per bé que sense resultats—. Noto com cedeix una mica —observà—, però, tot i que tinc una força excepcional als dits, hauria d’esmerçar-hi molt de temps, a trencar-lo. Un home ordinari no podria pas fer-ho. Què creieu que passaria si aconseguia de trencar-lo, Mr. Holder? Faria un espetec semblant al d’un tret de pistola. Em voleu fer creure que tot això succeí a escassos metres del vostre llit i que vós no en vàreu sentir res?

—No sé pas què pensar. Tot plegat em sembla prou confús.

—Potser ho veureu més clar a mesura que avancem en el cas. Què en penseu vós, Miss Holder?

—He d’admetre que comparteixo la perplexitat del meu oncle.

—El vostre fill, duia sabates o sabatilles, quan el vàreu sorprendre?

—No duia res més que una camisa i uns pantalons.

—Gràcies. Certament, hem estat afavorits per una sort extraordinària, en el decurs d’aquesta investigació, i si no reeixim a treure’n l’entrellat serà enterament responsabilitat nostra. Amb el vostre permís, Mr. Holder, continuaré les meves investigacions a l’exterior de la casa.

Ens demanà que el deixéssim sortir tot sol per tal que unes petjades innecessàries no dificultessin més la seva tasca. Es passà una hora treballant, després de la qual va tornar amb els peus coberts de neu i l’expressió de la cara tan inescrutable com sempre.

—Crec que ja he vist tot el que hi havia per veure, Mr. Holder —va anunciar—. Ara us faré més servei a les meves habitacions.

—Però… i les joies, Mr. Holmes? On són?

—No us ho sé pas dir.

El banquer es va estrènyer les mans.

—No les tornaré a veure mai més! —s’exclamà—. I el meu fill? Em doneu alguna esperança?

—La meva opinió al respecte no ha canviat.

—Aleshores, digueu-me, per l’amor de Déu, quin obscur afer s’ha esdevingut a casa meva aquesta nit.

—Si, em veniu a veure a les meves habitacions de Baker Street demà al matí entre nou i deu, em sentiré molt honrat de provar d’aclarir-vos-ho. Dono per suposat que em concediu carte blanche per a actuar en el vostre benefici sempre que recuperi les joies, i que no poseu cap inconvenient a qualsevol quantitat que pugui requerir aquesta investigació.

—Donaria tota la meva fortuna per recobrar-les.

—Molt bé. Fins aleshores, continuaré pensant en aquest assumpte. Adéu-siau. És possible que hagi de tornar aquí novament abans d’aquesta nit.

A mi em semblava evident que el meu company ja havia arribat a alguna conclusió sobre el cas, per bé que no entrava encara dins la meva imaginació. Vaig intentar de sondejar-lo diverses vegades durant el camí de tornada a casa, però ell sempre desviava la conversa a qualsevol altre tema, fins que al final en vaig desesperar. Encara no eren les tres quan ens trobàvem de bell nou al nostre domicili. S’afanyà a entrar a la seva cambra, de la qual va sortir al cap d’uns instants vestit com un dropo qualsevol. Amb el coll alçat, un abric lluent i apedaçat, una corbata vermella i unes botes velles, n’era un exemplar impecable.

—Crec que això ja servirà —va dir, contemplant-se al mirall situat sobre la llar—. M’agradaria que poguéssiu venir, Watson, però em temo que no pot pas ser. Potser estic sobre la pista correcta, o potser estic seguint un foc follet, però aviat ho sabré. Confio tornar d’aquí a unes poques hores.

Va tallar una llenca de carn de bou del tros que hi havia damunt del trinxant, la ficà entre dues llesques de pa i, havent-se guardat aquella menja tan frugal a la butxaca, va emprendre la seva expedició.

Jo acabava de prendre’m el te quan va tornar, evidentment d’excel·lent humor, brandant a la mà una bota vella de goma. La va llançar a un racó i se serví una tassa de te.

—Només sóc aquí de passada —va anunciar—. Me’n vaig tot seguit.

—A on?

—Oh, a l’altra banda del West End. Potser trigaré una bona estona a tornar. No m’espereu pas, si veieu que es fa tard.

—Com us va?

—Aixi així. No em puc pas queixar. He estat a Streatham un altre cop, però no he trucat pas a la porta. Tenim al davant un problema petit i encantador, i no me l’hagués perdut per res del món. Sigui com sigui, no em puc pas quedar aquí xerrant, sinó que he de treure’m aquests miserables vestits i recuperar la meva molt respectable aparença.

La seva actitud em va revelar que tenia unes raons més sòlides per a sentir-se satisfet del que els seus mots donaven a entendre. Els ulls li brillaven, i fins i tot hi havia un deix de color en les seves galtes groguenques. Va pujar les escales a corre-cuita, i uns minuts després vaig sentir la porta del rebedor en tancar-se, la qual cosa m’anuncià que acabava de sortir una vegada més a reprendre la seva amable cacera.

Vaig esperar fins a mitjanit però, com sigui que encara no havia tornat, em vaig retirar al meu dormitori. No era pas infreqüent en ell que estigués fora uns quants dies i nits per seguir una pista recent, així que el seu retard no em va sorprendre. Ignoro a quina hora arribà, però quan l’endemà vaig baixar a esmorzar, el vaig trobar amb una tassa de cafè en una mà i el diari a l’altra, tan fresc i endreçat com li permetien les circumstàncies.

—Ja em disculpareu que no us hagi esperat per esmorzar plegats, Watson —va dir—, però, com recordareu, el nostre client té una cita amb nosaltres a una hora força imminent.

—Vaja, si ja són més de les nou! —vaig exclamar—. No em sorprendria gens que ja fos aquí. M’ha semblat sentir el timbre.

Era, efectivament, el nostre amic financer. Em va sobtar el canvi que s’havia esdevingut en ell, perquè el seu rostre, que era per naturalesa ampli i massís, es mostrava ara pàl·lid i afectat, mentre que els cabells semblaven una mica més blancs. Va entrar amb una fatiga i una letargia encara més colpidores que la violència exhibida el matí anterior. Es deixà caure pesadament a la butaca que li vaig acostar.

—No sé pas què he fet per merèixer un càstig com aquest —digué—. Fa dos dies, jo era un home feliç i pròsper, sense preocupacions. Ara estic exposat a una època de soledat i ignomínia. Una desgràcia rere l’altra. La meva neboda Mary m’ha deixat.

—Que us ha deixat?

—Sí. Aquest matí he trobat el seu llit intacte, la cambra buida i una nota que m’era adreçada sobre la tauleta del rebedor. Anit, en un arravatament de tristesa, que no de ràbia, li vaig dir que si s’hagués casat amb el meu fill les coses li haurien anat molt millor, a ell. Potser va ser un comentari precipitat. És precisament a això a què es refereix la nota en qüestió, que diu: “Molt estimat oncle: Em sento responsable del terrible infortuni que ha caigut sobre vós, i he pensat que si hagués actuat d’una altra manera potser no hauria succeït mai. Amb aquest pensament, ja no puc viure feliç més temps sota el vostre sostre, per tant he arribat a la conclusió que us he de deixar per sempre. No passeu ànsia pel meu futur, perquè ja està assegurat, i, sobretot, no em busqueu, ja que fóra una tasca infructuosa i em faríeu un flac servei. No dubteu que us continuaré estimant eternament. Mary”. Què significa aquesta nota, Mr. Holmes? Creieu que anuncia un suïcidi?

—No, no, res d’això. Potser sigui la millor solució possible. Em sembla, Mr. Holder, que ens estem acostant a la fi dels vostres problemes.

—Sí? Què em dieu, ara? Vós heu sentit alguna cosa, Mr. Holmes! Heu esbrinat alguna cosa! On són les joies?

—Considereu mil lliures la pedra una quantitat excessiva per recuperar-les?

—En pagaria deu mil.

—No cal. Amb tres mil n’hi haurà prou. A més, m’imagino que hi haurà una petita recompensa. Porteu el vostre talonari? Aquí teniu una ploma. Poseu-hi quatre mil lliures, per si un cas.

Amb cara d’estupefacció, el banquer va omplir el xec tal com li demanaven. Holmes anà al seu escriptori, en va treure una petita peça d’or de forma triangular amb tres pedres precioses i la va llançar damunt la taula.

Deixant anar un crit de joia, el nostre client s’abalançà sobre les joies.

—Les teniu! —exclamà, quasi sense alè—. Estic salvat! Estic salvat!

La reacció d’alegria fou tan apassionada com ho havia estat el seu dolor, i va estrènyer les gemmes recuperades contra el pit.

—Hi ha una cosa que deveu a algú, Mr. Holder —advertí Holmes, amb severitat.

—Que dec alguna cosa? —Va agafar la ploma—. Digueu-me la xifra, i us la pagaré amb molt de gust.

—No, el deute no és pas amb mi. Només deveu una disculpa sincera al noble xicot que és el vostre fill, el qual s’ha comportat, en tot aquest assumpte, com jo estaria orgullós que hagués fet el meu propi fill, si en tenia.

—Així doncs, no va ser Arthur qui s’endugué les joies?

—Ja us vaig dir ahir, i us ho repeteixo avui, que no.

—N’esteu segur? Permeteu-me, doncs, de córrer a dir-li que la veritat ha sortit a la llum.

—Ja ho sap. Quan he resolt el cas, m’he entrevistat amb ell, i veient que no em volia contar la història, ho he fet jo, de manera que ha hagut de confessar que jo tenia raó alhora que m’ha posat al corrent d’alguns detalls que jo encara no tenia clars. Les vostres noves d’aquest matí, però, el poden fer parlar.

—Per l’amor de Déu, aclariu-me aquest misteri extraordinari!

—Així ho faré, i us mostraré les passes que m’han permès d’arribar a la solució final. I ara he de dir el que se’m fa més difícil de fer-vos saber. Hi ha hagut una entesa entre Sir George Burnwell i la vostra neboda Mary. De fet, han fugit plegats.

—La meva Mary? Impossible!

—Malauradament, això és més que possible: és cert. Ni vós ni el vostre fill no coneixíeu el veritable caràcter d’aquest home, quan el vàreu acceptar en el vostre àmbit familiar. És un dels homes més perillosos d’Anglaterra: un jugador arruïnat, un bandit absolutament desesperat, un home mancat de cor i de consciència. La vostra neboda no en sabia res, d’aquesta mena de brètols. Quan ell li confià els seus sentiments, com ja havia fet amb unes altres cent noies abans que ella, la vostra neboda experimentà la vanitat de creure que havia estat l’única que li havia arribat al cor. Només el diable sap com s’ho va manegar, però el cas és que ella es convertí en el seu instrument, fins al punt de trobar-se amb ell gairebé cada vespre.

—No m’ho puc creure, ni vull! —exclamà el banquer, blanc com la cera.

—Us contaré, doncs, el que s’esdevingué a casa vostra aquella nit. Quan la vostra neboda us creia retirat a la vostra cambra, va baixar a parlar amb el seu amant des de la finestra que dóna al camí dels estables. Ell s’estigué a fora tanta estona, que les seves petjades travessaren tota la capa de neu. Ella li enraonà de la diadema, i la perversa ànsia d’or del nostre home es va encendre. Aleshores aconseguí de sotmetre-la a la seva voluntat. No dubto que ella us estimava, però hi ha dones en què l’amor pels seus enamorats eclipsa qualsevol altre sentiment, i em temo que la vostra neboda és una d’elles. Ella acabava tot just d’escoltar les seves instruccions, quan us va veure baixar, així que tancà la finestra ràpidament i us va parlar de l’escapada d’una de les criades amb el seu amant de la cama de fusta, la qual cosa era perfectament veritat.

»Després de la seva conversa amb vós, el vostre fill, Arthur, se n’anà al llit, però amb prou feines va poder agafar el son a causa del neguit que li produïen els seus deutes del club. Durant la nit, va sentir unes passes suaus a tocar de la seva porta, així doncs es va llevar i, en mirar a fora, va quedar sorprès de veure la seva cosina caminant furtivament pel passadís fins a desaparèixer en l’interior del vostre vestidor. Estupefacte, el xicot es posà la roba que tenia més a mà i es va quedar esperant enmig de la foscor a veure com acabava tot allò. Aleshores ella va sortir de la cambra i, a la claror del llum del passadís, el vostre fill veié que s’enduia la diadema. La noia va baixar les escales, i ell, astorat, va córrer a amagar-se darrere la cortina pròxima a la porta del vostre dormitori per tal d’observar què passava al pis de baix. La va veure com obria la finestra silenciosament, lliurava la diadema a algú i tornava a tancar abans de fer cap a la seva habitació a corre-cuita, passant pel costat mateix de la cortina darrere la qual estava amagat.

»En presència d’ella, el vostre noi no podia entrar en acció sense exposar a una vergonya espantosa la dona que estimava.

»Però així que la noia hagué desaparegut, s’adonà de l’infortuni que el fet feia caure sobre vós i de la necessitat d’evitar-lo. Es precipità escales avall, malvestit i descalç com anava, obrí la finestra, saltà a la neu i arrencà a córrer pel camí, on va veure una silueta fosca a la llum de la lluna. Sir George Burnwell provà de fugir, però Arthur el va enxampar. Llavors hi hagué una batussa entre ells, cadascú estirant la diadema d’un extrem. Durant la brega, el vostre fill colpejà Sir George i li va fer un tall sobre l’ull. Aleshores es produí un espetec, i el vostre noi, veient que tenia la diadema a les mans, va córrer cap a casa, tancà la finestra, pujà a la vostra cambra, i quan tot just s’havia adonat que la diadema era torçada per efecte de la baralla i mirava de reparar-la, vàreu aparèixer vós en escena».

—És possible, tot això? —digué el banquer, sense alè.

—Llavors vàreu encendre la seva ira en proferir insults contra ell en un moment en què considerava que es mereixia la vostra gratitud més càlida. No podia explicar la veritable situació sense trair una persona que, naturalment, mereixia ben poca consideració per part seva. Tanmateix, adoptà l’actitud més cavallerosa i optà per preservar el secret de la vostra neboda.

—Ara entenc per què va fer un crit, ella, i es va desmaiar en veure la diadema —comentà Mr. Holder—. Oh, Déu meu! Que cec i foll que he estat! I la petició del meu fill perquè l’autoritzés a absentar-se cinc minuts! El pobre noi volia comprovar si el tros trencat era a l’escenari de la batussa. Que cruelment que l’he jutjat!

—Quan vaig arribar a la casa —continuà Holmes—, de seguida hi vaig fer una volta amb molt de compte per tal d’observar si hi havia petjades a la neu que poguessin ajudar-me. Sabia que no havia tornat a nevar des del vespre anterior, i també que havia fet una gelada suficient per a preservar les empremtes. En seguir el senderol dels repartidors, el vaig trobar tot trepitjat i no hi vaig poder distingir res. Just al darrere, però, a l’altra banda de la porta de la cuina, s’hi havia estat una dona enraonant amb un home, l’empremta circular del qual indicava que duia una cama de fusta. Vaig constatar així mateix que havien estat interromputs, perquè la dona havia tornat corrents cap a la porta, com denunciaven les marques profundes de la punta del peu i les més lleugeres dels talons, mentre que la cama de fusta havia esperat una mica abans d’anar-se’n. Vaig pensar a l’instant que es tractava de la criada i del seu enamorat, dels quals vós ja m’havíeu parlat, i la investigació així ho va confirmar. Vaig donar la volta al jardí sense veure-hi res més que petjades inconnexes, que vaig atribuir a la policia, però en arribar al camí dels estables, davant meu vaig descobrir un llarg i complicat episodi escrit sobre la neu.

»Hi havia una doble renglera d’empremtes de botes i una segona filera doble que vaig veure de grat que corresponia a un home descalç. A partir del que vós m’havíeu contat, vaig deduir que aquest home era el vostre fill. El primer havia cobert el trajecte d’anada i tornada caminant, però l’altre ho havia fet corrent i, com sigui que les seves passes coincidien en alguns indrets amb les empremtes de les botes, era evident que havia sortit en la persecució del primer. Vaig seguir les petjades i em vaig adonar que arribaven fins a la finestra del saló, davant la qual l’home de les botes havia fos tota la neu durant la seva espera. A continuació vaig fer cap a l’altre extrem del rastre, que s’estenia en uns cent metres sobre el camí. Allí vaig observar que el de les botes havia fet mitja volta, que hi havia hagut una mena de batussa, perquè la neu apareixia aixecada, i, finalment, unes gotes de sang que confirmaven la meva impressió. A partir d’allí, les botes s’allunyaven corrent pel camí, i una altra taca de sang em revelà que era aquest l’home ferit. En arribar al carrer, al capdavall del camí, em vaig trobar que el paviment havia estat netejat de neu, de manera que el rastre s’acabava.

»En entrar a la casa, tanmateix, vaig examinar amb la lupa, com recordareu, l’ampit i el marc de la finestra del saló i em vaig adonar que algú havia sortit a l’exterior a través d’ella. Vaig distingir el perfil d’una empenya a l’indret on havia trepitjat un peu humit en entrar. Llavors vaig començar a tenir arguments per a formar-me una idea del que havia succeït. Un home s’havia esperat a l’exterior de la finestra i algú li havia portat les joies; aquest fet havia estat vist pel vostre fill, el qual havia empaitat el lladre, s’hi havia barallat i la força combinada de tots dos sobre la diadema hi havia produït uns danys que cap home sol no hauria pogut causar-hi. El noi havia tornat amb el tresor, però n’havia deixat un fragment en poder del seu adversari. Fins aquí, jo n’estava segur. La qüestió consistia aleshores a esbrinar qui era aquell home i qui li havia portat la diadema.

»És una vella màxima meva que una vegada exclòs l’impossible allò que resta, per bé que improbable, ha de ser la veritat. Doncs bé, jo sabia que no éreu vós qui havia baixat la diadema, així que només quedaven la vostra neboda i el servei. Però si era alguna de les criades, per què havia d’entestar-se el vostre fill a ser acusat en el seu lloc? No hi havia cap raó possible. En canvi, com que ell estimava la seva cosina, que silenciés el secret de la noia era una excel·lent explicació i més tenint en compte que el secret era tan deshonrós. Quan vaig recordar que vós l’havíeu vista al costat d’aquella finestra i que havia perdut el coneixement en tornar a veure la diadema, la meva conjectura es convertí en certesa.

»Qui podia ser el seu còmplice? Evidentment, un amant, perquè altrament, qui podia contrarestar l’amor i la gratitud que us devia? Jo sabia que vós sortíeu poc i que el vostre cercle d’amistats era molt limitat. Però entre elles figurava Sir George Burnwell. Jo havia sentit dir que és un home d’una reconeguda reputació entre les dones. Havia de ser ell el propietari d’aquelles botes i el posseïdor de les gemmes desaparegudes. Tot i que ell sabia que Arthur l’havia descobert, podia considerar-se encara segur, perquè el xicot no podia dir ni un mot sobre els fets sense comprometre la seva pròpia família.

»Bé, el vostre sentit comú us suggerirà quines mesures vaig adoptar a continuació. Em vaig presentar a la casa de Sir George fent-me passar per un vagabund i me les vaig arreglar per enraonar amb el seu ajudant de cambra, el qual m’assabentà que el seu amo havia sofert un tall al cap la nit anterior, i, finalment, pel preu de sis xelins, li vaig comprar un parell de sabates velles. Vaig tornar a Streatham amb elles i vaig constatar que coincidien exactament amb les petjades».

—Ahir al vespre vaig veure en el camí un vagabund mal vestit —testimonià Mr. Holder.

—Justament. Era jo. Em vaig adonar que ja havia trobat l’home que buscava, de manera que vaig passar per casa a canviar-me de roba. Tenia al davant una missió delicada, perquè sabia que calia evitar qualsevol acusació que pogués suscitar un escàndol, i alhora era conscient que un bergant tan astut com aquell podia adonar-se que estàvem lligats de mans. El vaig anar a veure. Al començament, és clar, ho va negar tot. Però quan li vaig detallar el que havia passat, va provar de fer-se el valent i agafà un garrot penjat a la paret. Jo coneixia bé aquell home, però, i li vaig apuntar una pistola al cap abans que pogués colpejar. Llavors esdevingué una mica més raonable. Li vaig prometre una recompensa per les pedres que tenia en poder seu: mil lliures per cada una. Això provocà en ell els primers símptomes de recança. “Maleït sigui!”, va exclamar, “i jo que me n’he desfet per sis-centes lliures totes tres!” De seguida vaig aconseguir l’adreça del nou posseïdor, després de garantir-li que no hi hauria acusació. M’hi vaig anar a entrevistar, i després de molt regatejar vaig obtenir les joies a mil lliures la peça. Seguidament vaig anar a veure el vostre fill per comunicar-li el feliç desenllaç, i em vaig ficar al llit cap allà a les dues després d’una jornada de treball que em crec amb el dret de qualificar de dura.

—Una jornada que ha salvat Anglaterra d’un gran escàndol públic —sentencià el banquer, incorporant-se—. Senyor, em manquen les paraules per agrair-vos tot el que heu fet, però us asseguro que no us donaré motius per considerar-me un home desagraït. La vostra habilitat ha superat de llarg tot el que n’havia sentit a dir. Ara he de córrer a veure el meu estimat fill per disculpar-me per la injustícia de què l’he fet víctima. Pel que fa al que m’heu contat de la pobra Mary, m’ha arribat al cor. Ni tan sols el vostre enginy no em podria informar d’on és actualment.

—Crec que podem aventurar amb tota seguretat —respongué Holmes— que es troba allí on és Sir George Burnwell. És igualment cert que, siguin quins siguin els seus pecats, ben aviat rebran un càstig més que suficient.