3. El problema

Confesso que en sentir aquestes paraules un estremiment em va recórrer tot el cos. Hi havia una intensa emoció en la veu del doctor que mostrava que se sentia profundament commòs per allò que ens estava contant. Holmes s’inclinà cap endavant mogut per la impressió i els seus ulls tenien l’espurneig eixut i dur que solen projectar quan se sent fortament interessat.

—I vostè ho va veure?

—Tan clarament com el veig a vostè.

—I no en va dir res?

—De què hagués servit?

—I com és que ningú més no les va veure.

—Les empremtes eren a uns vint metres del cadàver i ningú no en va fer cas. Suposo que jo mateix tampoc no hi hauria parat esment si no hagués conegut la llegenda.

—Hi ha molts gossos d’atura a l’erm, oi?

—Sens dubte, però aquest no era pas un gos de pastor.

—I diu que era gran?

—Enorme.

—Però no s’havia acostat al cos, veritat?

—No.

—Quina mena de nit feia?

—El temps era humit i cru.

—Però de fet no plovia, oi?

—No.

—Com és el camí?

—Hi ha dues fileres de teixos a tall de tanques de més de tres metres d’alçada que són impenetrables. L’amplada del viarany és d’uns dos metres i mig.

—Hi ha quelcom entre les tanques i el camí?

—Sí. Hi ha una faixa de gespa de més d’un metre i mig si considerem les dues bandes.

—M’ha semblat entendre que la filera de teixos queda partida per un portal.

—Exactament. El portal que mena a l’erm.

—Hi ha algun altre pas?

—No. Cap més.

—Així, doncs, per arribar al Passeig dels Teixos s’hi ha d’entrar pel portal o bé baixant des de la casa?

—Existeix una sortida a través d’una glorieta al capdavall de tot.

—I Sir Charles hi va arribar?

—No. El varen trobar estès a un quilòmetre d’aquesta glorieta.

—Ara, doctor Mortimer, això és important: digui’m, les petjades que vostè va veure eren sobre el camí i no damunt la gespa?

—Les petjades no es poden pas veure sobre l’herba.

—I eren del mateix cantó de camí que la portella?

—Sí. Eren a la vora del camí, al mateix cantó que el portal.

—La seva història m’interessa moltíssim. Un altre punt. La porta estava tancada?

—Tancada i amb el baldó passat.

—A quina alçada és el baldó?

—A una mica més d’un metre.

—Així, doncs, qualsevol pot haver-lo obert?

—Sí.

—I quines marques hi va trobar a la porta?

—Cap en particular.

—Déu del Cel! És que ningú no ho va examinar?

—Jo mateix ho vaig fer.

—I no va trobar res?

—Tot estava molt confús. Sir Charles s’hi havia estat pel que es veia uns cinc o deu minuts.

—I com ho sap això?

—Perquè la cendra va caure dos cops del seu cigar.

—Excel·lent. Això és un col·lega, Watson, té les seves mateixes idees. Però… i les marques?

—Havia deixat les seves petjades per tot aquell tros de grava. No en vaig poder distingir d’altres.

Sherlock Holmes es colpejà el genoll amb la mà en un gest d’impaciència.

—Si hagués pogut ser allà! —exclamà—. És evidentment un cas d’un extraordinari interès i presenta immenses oportunitats des del punt de vista d’un expert en matèria científica. La pàgina de grava sobre la qual hauria pogut llegir tantes coses ja deu fer temps que la pluja l’ha esborrallada i desfigurada els esclops dels pagesos tafaners. Oh, doctor Mortimer, i pensar que ha estat a punt de no venir a demanar-me ajuda! De fet, vostè ha de respondre de moltes coses.

—No podia venir a demanar-li la seva ajuda, míster Holmes sense revelar aquests fets a l’opinió pública. A més a més…

—Per què dubta?

—Hi ha un domini en el qual el més agut i experimentat dels detectius és impotent.

—Vol dir que es tracta d’un afer sobrenatural?

—Jo no ho afirmaria d’una manera tan categòrica.

—No, però ho pensa.

—Des de la tragèdia, míster Holmes, han arribat a les meves orelles uns quants incidents que es fa difícil de reconciliar amb l’ordre estable de la Natura.

—Per exemple?

—He descobert que abans que el terrible esdeveniment es produís, algunes persones havien vist voltar per l’erm, una criatura que es correspon amb aquest monstre dels Baskerville i que no es pot tractar de cap animal conegut per la ciència. Tots coincideixen a afirmar que és una criatura enorme, lluminosa, com un espectre, un fantasma. He interrogat a fons aquests homes, un dels quals és un camperol que toca molt de peus a terra, un altre és un ferrer de cavalls i l’últim un pagès de l’erm i tots conten la mateixa història d’una espantosa aparició que es correspon exactament amb el gos endimoniat de la llegenda. Li asseguro que en tota la contrada regna el terror i que només un temerari gosaria creuar l’erm de nit.

—I vostè, un experimentat home de ciència, creu que és sobrenatural?

—Jo no sé què creure.

Holmes arronsà les espatlles.

—Fins ara les meves investigacions s’han limitat a aquest món —digué—. D’una manera modesta he combatut el mal, però heure-me-les amb el Pare del Mal mateix potser és una tasca massa ambiciosa. Tot i així, ha d’admetre que una petjada és quelcom material.

—El gos en qüestió va ser prou material com per destrossar el coll d’un home i malgrat tot és demoníac.

—Veig que vostè es decanta més aviat cap a l’aspecte sobrenatural. Però ara, doctor Mortimer, digui’m, si sosté aquesta opinió, per què m’ha vingut a consultar a mi? Per què m’està dient d’una banda que és inútil investigar sobre la mort de Sir Charles i per l’altra que desitja que jo ho faci?

—No he pas dit que desitgés que ho fes vostè.

—Aleshores en què el puc ajudar?

—Aconsellant-me què he de fer amb Sir Henry de Baskerville, que arriba a l’estació de Waterloo —el doctor Mortimer mirà el rellotge— exactament d’aquí a una hora i quart.

—En tant que hereu?

—Sí. A la mort de Sir Charles vàrem fer gestions per tal de localitzar aquest jove cavaller i descobrirem que havia estat fent de pagès al Canadà. Pels informes que n’hem rebut, és un xicot excel·lent en tots els aspectes. I ara parlo no com a metge, sinó com a fideïcomís i testamentari de Sir Charles.

—No hi deu haver cap altre hereu, suposo?

—No, cap. L’únic altre parent mascle al qual hem pogut seguir la pista era Rodger de Baskerville, el més jove dels tres germans dels quals el pobre Sir Charles era el més gran. El segon germà, que morí jove, és el pare d’aquest xicot, l’Henry. El tercer, en Rodger, era l’ovella negra de la família, de l’antiga línia dominant dels Baskerville, i era la viva imatge, segons em varen dir, del retrat familiar del vell Hug. A causa de la seva conducta va haver de marxar d’Anglaterra i fugí cap a l’Amèrica Central, on morí l’any 1876 de febre groga. Henry és el darrer dels Baskerville. D’aquí a una hora i cinc minuts em trobaré amb ell a l’estació de Waterloo. M’han telegrafiat que ha arribat a Southampton aquest matí. I bé, míster Holmes, què m’aconsella que faci amb ell?

—Per què no hauria d’anar al casal de la seva família?

—Sembla natural, oi? I malgrat tot, recordi que tots els Baskerville que van allà es troben amb un destí fatal. Estic segur que si Sir Charles hagués pogut parlar amb mi abans de la seva mort m’hauria advertit del perill de portar aquí el darrer de l’antiga nissaga, l’hereu d’una vasta fortuna, a un lloc tan malastruc. Malgrat això, no es pot pas negar que la prosperitat de tot aquest terreny pobre i inhospitalari depèn de la seva presència. Tota la bona labor feta per Sir Charles se n’anirà en orris si la casa no té un propietari que s’hi estigui. Temo que em condicioni el fet d’estar massa implicat en l’afer per un interès personal obvi i és per això que li exposo el cas a fi de demanar-li consell.

Holmes va restar rumiant una estona.

—En poques paraules l’assumpte és el següent —digué—: segons vostè, hi ha un agent diabòlic que fa de Dartmoor un domicili poc segur per a un Baskerville. És aquesta la seva opinió, oi?

—Si més no gosaria aventurar-me a afirmar que existeixen proves que això és així.

—Exactament. Però és ben cert que, si la seva teoria sobrenatural és correcta, pot causar-li mal al xicot amb la mateixa facilitat a Londres que a Devonshire. Un dimoni amb poders locals limitats com un sagristà de parròquia seria una cosa inconcebible.

—Segurament no s’ho prendria amb tanta frivolitat si tingués contacte personal amb aquest afer. Així, doncs, pel que sembla, el seu consell és que el jove estarà tan segur a Devonshire com a Londres. Arriba d’aquí a cinquanta minuts. Què em recomanaria vostè que fes?

—Li recomano, senyor, que llogui un cotxe, faci venir el seu gos que està esgarrapant la porta principal i es dirigeixi a Waterloo per tal de trobar-se amb Sir Henry de Baskerville.

—I després?

—I aleshores no li dirà res de tot això fins que jo hagi reflexionat a fons sobre aquesta història.

—I quant de temps li caldrà per reflexionar?

—Vint-i-quatre hores. Demà al matí a les deu en punt li agrairia molt, doctor Mortimer, que em vingués a trobar i em seria molt útil a l’hora de fer els plans pel futur si portés Sir Henry de Baskerville amb vostè.

—Ho faré així, no ho dubti, míster Holmes.

Va fer un gargot sobre el puny de la seva camisa per anotar-se la cita i se n’anà corrent amb el seu aire estrany, distret i escrutador. Holmes el féu deturar al capdamunt de l’escala.

—Només una altra pregunta, doctor Mortimer. Diu que abans de la mort de Sir Charles de Baskerville algunes persones veieren l’aparició a l’erm?

—Exactament tres persones.

—Algú va veure l’aparició després?

—No ho sé de ningú.

—Gràcies. Bon dia.

Holmes retornà al seu seient amb el posat tranquil de satisfacció interior de tenir al seu davant una tasca engrescadora.

—Que surt, Watson?

—Sí, llevat que em necessiti per a alguna cosa…

—No, estimat amic, és al moment de passar a l’acció que em caldrà la seva ajuda. Però això és esplèndid, realment únic en alguns aspectes. Quan passi per la botiga d’en Bradley, li dirà, si us plau, que m’enviï una lliura de picadura de tabac de la més forta que tingui? Gràcies. Em faria un favor si s’ho fes venir bé per no tornar a casa fins al vespre. Aleshores estaria encantat de bescanviar impressions sobre aquest problema que ha estat lliurat a la nostra consideració aquest matí.

Era conscient que l’aïllament i la solitud se li feien molt necessaris al meu amic en aquelles hores d’intensa concentració mental durant les quals sospesava cada partícula d’evidència, bastia teories alternatives, les encarava i decidia quins aspectes eren essencials i quins insignificants. Així, doncs, vaig passar el dia al meu club i no vaig retornar a Baker Street fins al vespre.

Ja eren gairebé les nou quan em tornava a trobar altre cop a la sala d’estar.

La meva primera impressió en obrir la porta fou que s’havia calat foc a la casa, car la sala era tan plena de fum que la llum de la llàntia de sobre la taula era ben esvaïda. Un cop dins, però, em tranquil·litzà veure que era degut al fum irritant del tabac de mala qualitat, el qual se’m ficà a la gola i em vaig posar a estossegar. A través de la fumerola vaig endevinar vagament la figura de Holmes amb batí, encongit sobre la butaca amb la seva pipa negra als llavis. Al seu voltant hi havia uns quants rotlles de paper per terra.

—Que s’ha constipat, Watson? —digué.

—No, és aquest aire tan viciat.

—Ara que ho diu sí que està força carregat.

—Força carregat, diu, és insuportable!

—Obri la porta, doncs! Ja conec que es deu haver passat el dia al club.

—Estimat Holmes!

—Que potser no tinc raó?

—Sí, però com…?

Llavors es rigué del meu posat perplex.

—Hi ha una frescor deliciosa en tot vostè, Watson, que fa que sigui un plaer exercitar els meus petits poders a expenses seves. Un cavaller surt de casa un dia plujós i enfangat. Torna al vespre absolutament immaculat amb les botes i el barret lluents. S’ha passat, així doncs, la tarda quiet com un moble. No és un home que tingui amics íntims. Aleshores, on pot haver estat? Que no és obvi?

—Si ens ho mirem així és força obvi.

—El món és ple de coses òbvies que ningú, ni per casualitat, no es para a observar. On creu que he estat jo?

—Aquí com un moble, també.

—Ben al contrari. Me n’he anat a Devonshire.

—En esperit?

—Exactament. El meu cos s’ha quedat aquí en aquesta butaca i lamento constatar que s’ha estat prenent dues cafeterades de cafè i s’ha estat fumant una quantitat increïble de tabac durant la meva absència. Després que vostè ha marxat, m’he fet anar a buscar el mapa de l’Estat Major d’aquesta part de l’erm a cal Stanford. Des d’aleshores el meu esperit s’ha passat l’estona rondant per allà. Em felicito de saber-ne trobar el camí.

—Devia ser un gran mapa fet a escala, suposo?

—Molt gran. —En descargolà un tros i se’l posà a la falda—. Aquesta és la zona que ens interessa. Aquí al mig hi ha la casa dels Baskerville.

—Amb un bosc al voltant?

—Exactament. M’imagino que el Passeig dels Teixos, tot i que no hi ha el nom marcat, deu estendre’s al llarg d’aquesta línia, ja que l’erm és a la seva dreta. Aquest petit grup d’edificis d’aquí és el llogarret de Grimpen on el nostre amic, el doctor Mortimer, té els seus quarters generals. En un radi d’uns vuitanta quilòmetres només hi ha, com pot veure, unes quantes cases aïllades. S’hi troba una casa mencionada en la narració: la mansió Lafter. Hi ha una casa marcada aquí que podria ser la residència del naturalista… Stapleton es deia, si no m’equivoco. En aquest punt trobem dos masos de gent de l’erm: High Tor i Foulmire. Després, a uns vint quilòmetres es troba la gran presó de Princetown. Entremig d’aquests punts i tot al voltant s’estén l’erm desolat i sense vida. Aquest és, doncs, l’escenari on s’ha representat la tragèdia i sobre el qual podem ajudar per tal que s’hi torni a representar.

—Deu ser un lloc desert.

—Sí, l’escenari és remarcable. Si el dimoni volgués intervenir en els afers dels homes…

—Aleshores vostè mateix s’inclina cap a l’explicació sobrenatural.

—Els agents del dimoni poden ser de carn i ossos, veritat? D’antuvi hi ha dos interrogants que ens cal resoldre. L’un és saber si s’ha comès realment cap crim i el segon esbrinar quin és el crim i com s’ha comès. Naturalment, si la suposició del doctor Mortimer fos correcta, i estem tractant amb forces fora de les lleis ordinàries de la Natura, la nostra investigació s’acabarà. Però estem decidits a esgotar totes les altres hipòtesis abans d’anar a parar en aquesta. Si no el molesta crec que hauríem de tancar altre cop la finestra. És un fet curiós, però penso que una atmosfera concentrada ajuda a concentrar-se en el pensament. Encara no he arribat a l’extrem d’entaforar-me en una capsa per pensar, però aquest és el resultat lògic de les meves conviccions. Li ha donat voltes al cas, vostè?

—Sí. Hi he pensat molt tot al llarg del dia.

—I quines conclusions n’ha tret?

—És molt desconcertant.

—Certament, és ben peculiar. Té uns quants punts distintius. Aquest canvi en les empremtes dels peus, per exemple. Què me’n diu d’això?

—Mortimer sosté que l’home va estar caminant de puntetes aquell tros de camí.

—Es va limitar a repetir allò que un beneit digué en la investigació. Per què un home baixaria un camí de puntetes?

—Aleshores què feia?

—Corria, Watson, corria desesperadament per salvar la vida fins que el seu cor no va poder resistir més i caigué fulminat.

—I de què s’escapava?

—Aquí rau el problema. Hi ha senyals que demostren que l’home estava aterrit fins i tot abans de posar-se a córrer.

—Com pot afirmar això?

—M’imagino que la causa del seu temor se li presentà mentre travessava l’erm. Si fou així, i sembla el més probable, només un home que hagués perdut la raó hauria fugit de la casa en comptes de dirigir-s’hi. Si la declaració del gitano és certa, es posà a córrer cridant per demanar ajuda en la direcció d’on era menys probable que li pogués venir. Així, doncs, altre cop, a qui estava esperant aquella nit i per què l’esperava al Passeig dels Teixos en comptes de fer-ho a casa seva?

—Vostè creu que estava esperant algú?

—L’home era gran i estava malalt. Podem comprendre que fes un passeig nocturn però el terra era mullat i feia mal temps. És natural que romangués allà cinc o deu minuts tal com ha dit el doctor Mortimer, mostrant un sentit pràctic molt superior al que li hauria suposat en deduir-ho a partir de la cendra del cigar.

—Però sortia cada vespre.

—Penso que és molt improbable que cada vespre s’estigués una estona davant el portal. Ben al contrari, els testimonis diuen que evitava l’erm. Aquella nit hi romangué una estona. Era la vetlla de la seva partida cap a Londres. Tot comença a cobrar forma, Watson. Va esdevenint coherent. Puc demanar-li que m’atansi el violí, si us plau? Deixarem aquest afer fins que haguem tingut l’ocasió de veure el doctor Mortimer i conèixer Sir Henry Baskerville demà al matí.