4. EL CICLISTA SOLITARI

Entre els anys 1894 i 1901, ambdós inclosos, Mr. Sherlock Holmes va ser un home molt ocupat. És lícit de dir que no hi hagué cap cas públic que comportés alguna dificultat en què no fos consultat en el decurs d’aquests vuit anys, i varen ser cents els casos privats, alguns dels quals d’una naturalesa d’allò més intricada i extraordinària, en què va jugar un paper molt destacat. Molts èxits desconcertants i uns pocs fracassos inevitables foren el balanç d’aquest llarg període de feina continuada. Com sigui que vaig prendre força notes de tots aquells casos, i fins i tot m’hi vaig veure personalment implicat en una bona part, ja és factible d’imaginar que no constitueix una tasca gens fàcil de seleccionar els que considero més interessants per al gran públic. Aplicaré, tanmateix, la meva primera norma, i donaré preferència a aquells casos l’interès dels quals no derivi tant de la brutalitat del crim com de l’enginy i la qualitat dramàtica atribuïbles a la solució. Per aquest motiu, exposaré tot seguit davant el lector els fets relacionats amb Miss Violet Smith, el ciclista solitari de Charlington i les curioses conseqüències de la nostra investigació, que culminà en una inesperada tragèdia. És cert que les circumstàncies no varen permetre el lluïment dels poders que feren famós el meu amic, però hi hagué alguns detalls referits al cas que li varen merèixer un lloc important en l’extens historial del crim del qual aplego el material per redactar aquestes petites narracions.

En consultar el meu dietari de l’any 1895, m’adono que fou dissabte, 23 d’abril, el dia que vàrem conèixer Miss Violet Smith. Recordo que la seva visita fou extremament inoportuna per a Holmes, ja que es trobava immers en aquell moment en un problema molt obtús i complicat, relatiu a la peculiar persecució de què John Vincent Harden, el conegut milionari que féu fortuna amb el seu negoci de tabac, havia estat víctima. El meu amic, que requeria per sobre de tot precisió i concentració de pensament, se sentia molt molest per tot allò que distragués la seva atenció de l’assumpte que tenia entre mans. I, tanmateix, li fou impossible, sense incórrer en una aspresa aliena al seu caràcter, de negar-se a escoltar el relat de la jove i bella senyoreta, alta, graciosa i règia, que es presentà a Baker Street a última hora del vespre i li implorà el seu ajut i consell. Fou en va que ell li insistís que ja tenia tot el temps ocupat, perquè la jove havia vingut amb la determinació de narrar la seva història, i era evident que res, llevat de la força, no l’obligaria a sortir de l’habitació abans d’haver-ho fet. Amb aire resignat i un somriure enfastijat, Holmes demanà a la bella intrusa que s’assegués i ens informés què era allò que tant la preocupava.

—En qualsevol cas, segur que no és relacionat amb la vostra salut —digué Holmes, mentre els seus perspicaços ulls l’escrutaven amb atenció—. Una ciclista tan entusiasta com vós ha d’estar plena d’energia.

Ella abaixà la mirada, tota sorpresa, cap als peus, i llavors vaig observar la lleugera marca que presentava la sola de la sabata, causada pel fregament amb la vora del pedal.

—Sí, vaig molt amb bicicleta, Mr. Holmes, i precisament això té a veure amb el motiu de la meva visita.

El meu amic va prendre la mà de la dama i l’examinà amb tanta atenció i manca de delicadesa com demostraria un científic amb un espècimen animal.

—Estic segur que em disculpareu. Forma part de la meva feina —va dir, tot deixant caure la mà de la senyoreta—. He estat a punt d’incórrer en l’error de creure que éreu mecanògrafa, però és evident que sou pianista. Veieu les puntes dels dits en forma d’espàtula, Watson, que és un tret comú a ambdues professions? Tanmateix, hi ha una espiritualitat en el rostre —el va girar cap a la llum— que una mecanògrafa no inspira. Aquesta dama és pianista.

—Sí, Mr. Holmes, ensenyo música.

—Al camp, suposo, a partir del color de la vostra cara.

—Sí, senyor. Prop de Farnham, al límit del comtat de Surrey.

—Una preciosa comarca, i plena de connotacions interessants. Ja recordareu, Watson, que fou a prop d’allí on vàrem detenir Archie Stamford, el falsificador. Vegem, Miss Violet, què us ha succeït prop de Farnham, al límit del comtat de Surrey?

La jove, amb claredat i serenitat envejables, va fer la curiosa declaració que segueix:

—El meu pare és mort, Mr. Holmes. Era James Smith, director de l’orquestra del vell Teatre Imperial. La meva mare i jo vàrem quedar sense cap mena de parents en el món llevat d’un oncle, Ralph Smith, que se n’anà a l’Àfrica fa vint-i-cinc anys, i del qual no hem rebut notícies en tot aquest temps. Quan el pare va morir, quedàrem en unes condicions econòmiques força precàries, però un bon dia ens vàrem assabentar que The Times havia publicat un anunci que preguntava pel nostre parador. Ja us podeu imaginar com n’estàvem, d’esverades, ja que ens pensàvem que algú ens acabava de llegar una fortuna. Vàrem acudir de seguida a l’advocat el nom del qual figurava al diari. Allà vàrem trobar dos cavallers, Mr. Carruthers i Mr. Woodley, que havien tornat d’una visita a Sud-àfrica. Ens digueren que el meu oncle era amic seu, que havia mort en la misèria uns mesos abans a Johannesburg, i que la seva última voluntat era que anessin a veure els seus parents per constatar si no tenien cap mancança. Ens estranyà que l’oncle Ralph, que tan poc s’havia preocupat de nosaltres en vida, es mostrés tan ansiós de tenir cura de nosaltres després de mort. Però Mr. Carruthers ens explicà que la raó era que el meu oncle acabava d’assabentar-se de la mort del seu germà, i per això se sentia responsable del nostre destí.

—Disculpeu-me —intervingué Holmes—; quan se celebrà aquesta entrevista?

—El desembre passat…, fa quatre mesos.

—Continueu, si us plau.

—Mr. Woodley em va semblar una persona odiosa. Era un home ordinari, de cara inflada, bigoti roig i els cabells aixafats a ambdós costats del front, i no em treia mai els ulls de sobre. Em resultava un jove del tot desagradable, i estava segura que Cyril no voldria que conegués una persona semblant.

—Oh, de manera que es diu Cyril! —exclamà Holmes, somrient.

La noia enrojolà i esclafí a riure.

—Sí, Mr. Holmes; Cyril Morton, és enginyer electricista, i esperem casar-nos al final de l’estiu. Déu meu, com és que estic enraonant d’ell? El que volia dir és que Mr. Woodley era un personatge força odiós, mentre que Mr. Carruthers, un home més gran, em semblà bastant agradable. Era una persona bruna, de pell olivàcia, ben afaitada i reservada, però dotada d’un caràcter amable i un somriure complaent. Ens preguntà en quina situació ens trobàvem i, així que esbrinà que érem molt pobres, em va suggerir que impartís classes de música a la seva única filla, de deu anys d’edat. Jo vaig respondre que no m’agradaria pas deixar la meva mare sola, i ell em proposà que tornés a ciutat cada cap de setmana i que em pagaria cent lliures l’any, la qual cosa em semblà una paga esplèndida. Així, doncs, vaig acabar per acceptar, de manera que em vaig instal·lar a la granja Chiltem, a uns deu quilòmetres de Farnham. Mr. Carruthers era vidu, però havia contractat una majordoma, una dona gran i respectable anomenada Mrs. Dixon, perquè s’ocupés de les feines de la casa. La nena era encisadora, i tot semblava força prometedor. Mr. Carruthers es mostrava una persona molt amable i amant de la música, i vàrem passar vetllades delicioses plegats. Quan arribava el cap de setmana, jo tornava a casa, a ciutat, al costat de la meva mare.

»La primera esquerda en la meva felicitat fou l’arribada de Mr. Woodley, l’home del bigoti roig. Va venir amb el pretext d’una visita d’una setmana, però més aviat em varen semblar tres mesos! Era una persona terrible, un tirà per a tothom, però amb mi es comportava molt pitjor. Deia que estava enamorat de mi, es jactava de la seva riquesa, em prometia que, si em casava amb ell, obtindria els diamants més fins de tot Londres, i, per fi, quan li vaig dir que no volia saber res d’ell, em va agafar entre els seus braços —era molt fort—, un vespre després de sopar, i jurà que no em deixaria anar fins que no li fes un petó. Llavors arribà Mr. Carruthers i el va apartar de mi, però el seu convidat li clavà un cop de puny i el va tombar. En la caiguda, el meu patró es va fer un tall a la cara. Això significà la fi de la seva visita, com ja us haureu imaginat. Mr. Carruthers em presentà les seves excuses a l’endemà, i em va assegurar que mai més no em tornaria a veure sotmesa a una ofensa com aquella. D’ençà d’aleshores no he tornat a veure Mr. Woodley.

»I ara, Mr. Holmes, arribo per fi al peculiar incident que m’ha empès a demanar-vos consell. Heu de saber que cada dissabte al matí vaig amb bicicleta a l’estació de Farnham per tal d’agafar el tren de les 12.22 cap a ciutat. La carretera és força solitària, sobretot en un tram concret, ja que discorre per espai d’un quilòmetre i mig entre el bruguerar de Charlington, a una banda, i els boscos que circumden Charlington Hall, a l’altra. No trobareu enlloc un tram de carretera més solitari que aquest, i és força infreqüent de veure-hi un cotxe, o un vianant, fins que no embranca amb la carretera principal a les rodalies de Crooksbury Hill. Fa dues setmanes, jo passava per aquest lloc quan vaig girar el cap sobre l’espatlla i vaig veure un home, també muntat amb bicicleta, a uns dos-cents metres darrere meu. Semblava un home de mitjana edat, amb el cabell i la barba negres. Vaig tornar a mirar abans que arribés a Farnham, però l’home havia desaparegut, així que ja no hi vaig pensar més. Però ja us fareu càrrec de la meva sorpresa, Mr. Holmes, quan, el dilluns següent, en el camí de tornada, vaig veure el mateix home al mateix tros de carretera. El meu esbalaïment augmentà quan l’incident es va repetir, exactament igual que abans, el dissabte i el dilluns de l’altra setmana. Ell sempre mantenia la distància i no m’importunava de cap manera, però tot i així resulta un fet ben estrany. Li ho vaig esmentar a Mr. Carruthers, que es mostrà força interessat en el tema, i em va prometre que cridaria un cavall i un cabriolé per tal que, d’ara endavant, no tornés a transitar per aquelles solitàries carreteres sense companyia.

»El cotxe i el cavall havien de venir aquesta setmana, però per algun motiu no els han enviats, i he hagut de tornar a l’estació amb bicicleta. Aixo ha estat aquest matí. Ja haureu endevinat que, en arribar al bruguerar de Charlington, he girat el cap, i allí era l’home, tal com l’havia vist les dues setmanes anteriors. Sempre s’ha mantingut massa lluny de mi perquè pogués distingir-ne el rostre amb claredat, però estic segura que no és pas ningú que jo conegui. Duia un vestit fosc i un barret de tela. L’únic tret de la cara que li he vist bé era una barba negra. Avui no m’he espantat pas, sinó que més aviat em delia de curiositat per esbrinar qui era i què volia. Així que he alentit el ritme de la meva pedalada, però ell ha fet el mateix. Després m’he aturat, però ell també ho ha fet. Llavors li he parat un parany. La carretera descriu un revolt molt tancat en un punt concret. L’he agafat a una velocitat considerable i tot seguit m’hi he aturat. Esperava que ell giraria i em depassaria abans que pogués frenar. Però no ha aparegut. Aleshores he tornat i he mirat de la corba estant. Davant meu s’estenia més d’un quilòmetre de carretera, però no l’he vist enlloc. El més extraordinari és que, de tot aquest tram de pista, no arrenca cap camí secundari per on hagués pogut trencar».

Holmes deixà anar una rialleta i es fregà les mans.

—Aquest cas presenta, en efecte, una colla de trets força suggestius —va comentar—. Quant de temps ha passat entre que vós heu fet el revolt i la descoberta que la carretera era deserta?

—Un parell o tres de minuts.

—Aleshores no ha tingut pas temps de tornar enrere, i vós acabeu de dir que no hi ha camins secundaris…

—Això mateix, no n’hi ha pas cap.

—Per tant, deuria sortir de la carretera, ja fos a una banda o a l’altra.

—No pot haver-ho fet per la banda del bruguerar sense que jo l’hagi vist.

—Així doncs, pel procediment d’eliminació, només ens queda la possibilitat que s’hagi obert camí cap a Charlington Hall, que, segons tinc entès, és una mansió ubicada en els seus propis terrenys a una banda de la carretera. Res més?

—Res més, Mr. Holmes, llevat del fet que m’he quedat tan perplexa que he pensat que no tornaria a estar tranquil·la fins que no us vingués a veure i em donéssiu consell.

Holmes va romandre uns instants en silenci.

—On és el cavaller amb qui us heu promès? —preguntà per fi.

—Treballa a la Midland Electric Company, a Coventry.

—Voleu dir que no seria capaç de fer-vos una visita sorpresa?

—Vaja, Mr. Holmes! Com si no el conegués prou bé!

—Teniu gaires admiradors?

—Uns quants, abans de conèixer Cyril.

—I després?

—Hi havia aquell home terrible, Mr. Woodley, si és que el voleu considerar un admirador.

—Ningú més?

La nostra clienta es mostrà una mica torbada.

—Qui era ell, Miss Smith —insistí Holmes.

—Oh, potser només sigui una impressió falsa, però de vegades m’ha semblat que el meu patró, Mr. Carruthers, demostra molt d’interès per mi. Estem junts força sovint. Als vespres, jo l’acompanyo al piano mentre ell canta. No m’ha fet mai cap insinuació al respecte. Es un perfecte cavaller. Però una noia sempre ho sap.

—Entenc. —Holmes adoptà un posat seriós—. En què treballa?

—És un home ric.

—No té cap negoci de carruatges o cavalls?

—Bé, si més no, està força ben situat. Va a ciutat dos o tres cops per setmana. Està molt interessat en el mercat de valors de l’or sud-africà.

—Ja ens tindreu al corrent de qualsevol nou esdeveniment, Miss Smith. Ara mateix estic molt ocupat, però ja trobaré temps per investigar el vostre cas. Mentrestant, no feu cap pas sense comunicar-m’ho. Adéu-siau, i confio que d’ara endavant només rebrem bones notícies per part vostra.

Després que la jove hagué marxat, Holmes va encendre la seva pipa i reflexionà en veu alta:

—Forma part de l’ordre establert de la natura que una noia com aquesta tingui els seus seguidors, però no deixa de sorprendre que alguns d’ells vagin amb bicicleta per les carreteres més solitàries del país. No hi ha dubte que es tracta d’un amant secret. Però hi ha en aquest cas alguns detalls curiosos i suggestius, Watson.

—Com ara que aparegui només en aquest tram concret de la carretera?

—Exacte. El nostre primer esforç hauria de tendir a conèixer la identitat dels propietaris de Charlington Hall. D’altra banda, què me’n dieu de la relació entre Carruthers i Woodley, ja que semblen ser homes d’un tarannà molt diferent? Com és que tots dos varen demostrar tant d’interès per fer-se càrrec dels familiars de Ralph Smith? Un detall més. Quina classe de mansió és aquesta, que paga per una institutriu el doble del preu de mercat, i en canvi no pot fer venir un cavall des d’una estació que es troba a deu quilòmetres? Estrany, Watson…, molt estrany.

—Hi anireu?

—No, estimat amic, sereu vós qui hi anirà. Aquest cas pot aportar les seves bones dosis d’intriga, i no puc pas sacrificar-hi la important investigació que a hores d’ara m’ocupa. Dilluns, presenteu-vos ben d’hora a Farnham; amagueu-vos a prop del bruguerar de Charlington; observeu els fets per vós mateix, i actueu segons el vostre propi criteri. Després, interrogueu els ocupants de la mansió veïna i torneu per informar-me’n. Ara, Watson, més val que no enraonem més del tema fins que no disposem d’un parell de graons sobre els quals puguem pujar-hi de peus per acostar-nos a la solució.

La senyoreta ens havia assegurat que s’incorporaria a la seva feina el dilluns mitjançant el tren que surt de Waterloo a les 9,50 hores, així que em vaig llevar aviat i vaig agafar el de les 9,13. Una vegada arribat a l’estació de Farnham, no vaig tenir cap problema per trobar el bruguerar de Charlington. Era impossible de confondre l’escenari de l’aventura de la jove, ja que la carretera discorre entre el bruguerar, a un costat, i una tanca de teixos, a l’altre, que delimita un parc vorejat d’arbres esplèndids. Hi havia una entrada principal de pedra, sembrada de líquens, cada un dels pilars de la qual estava coronat amb sengles emblemes heràldics. Però, a més d’aquest accés principal per a carruatges, vaig observar diversos punts en què hi havia forats a la tanca i senderols que en sortien. La casa no era pas visible de la carretera estant, però les seves rodalies suggerien malenconia i decadència.

El bruguerar apareixia tacat de clapes daurades d’argelaga en flor, que resplendien amb intensitat sota la incidència de la clara llum del sol primaveral. Vaig prendre posició darrere d’una d’aquestes clapes, des d’on es dominava tant la porta d’accés a la finca com un bon tros de carretera a banda i banda. La pista era deserta quan jo la vaig deixar, però ara hi veia un ciclista que procedia de la direcció contraria de la que havia vingut jo. Portava un vestit fosc, i em vaig fixar que duia una barba negra. Quan assolí el final de la finca de Charlington, va baixar de la bicicleta i va desaparèixer de la meva vista per un forat de la tanca.

Un quart d’hora més tard, comparegué un segon ciclista. Aquesta vegada era la noia, procedent de l’estació. Vaig veure com es girava per mirar al seu darrere mentre passava pel costat de la tanca. Instants després sortia l’home del seu amagatall, pujava sobre la bicicleta i la seguia. Els dos ciclistes eren les úniques figures que es bellugaven en el marc d’aquell ampli paisatge: la graciosa noia molt dreçada sobre la seva màquina, i l’home ajupit sobre el manillar de la seva, els moviments del qual suggerien una curiosa actitud furtiva. Ella mirà enrere i alentí la marxa. Ell també ho va fer. Ella es va aturar. Ell també ho féu, deixant uns dos-cents metres entre tots dos. El moviment següent de la jove fou tan agosarat com inesperat. De sobte, donà mitja volta a la bicicleta i pedalejà amb decisió cap a ell. L’home, però, era tan ràpid com ella, i sortí a corre-cuita com un esperitat. Aleshores, la noia s’aturà i tornà a seguir el seu trajecte original, amb el cap ben alt i disposada a ignorar el seu silenciós admirador. També aquest havia girat, i encara va mantenir la distància fins que una corba de la carretera els ocultà de la meva vista.

Jo vaig romandre al meu amagatall, i amb bon criteri, perquè poc després l’home tornava pedalejant lentament. Va trencar pel camí d’accés a la mansió i desmuntà de la bicicleta. El vaig veure una estona entre els arbres, amb les mans alçades, com si es deslligués el nus del corbatí. Tot seguit, tornà a pujar a la bicicleta i s’allunyà de la meva posició pel camí que duia fins a la casa. Vaig travessar el bruguerar corrents i vaig espiar entre els arbres. Al lluny, podia entreveure vistes momentànies del vell edifici gris, amb les seves xemeneies d’estil Tudor, però el camí discorria entre una espessa vegetació, de manera que ja no vaig veure més el misteriós ciclista.

Tot i amb això, em semblava que aquell matí havia fet una bona tasca, i vaig tornar a Farnham d’un humor considerable. El corredor d’immobles local no em va saber dir res de Charlington Hall, i em va adreçar a una coneguda empresa ubicada a Pall Mall. Allí em vaig aturar de camí cap a casa, i vaig demanar amb cortesia d’entrevistar-me amb el representant. Aquest m’informà que no podria pas llogar Charlington Hall per a l’estiu, perquè ja ho havia fet un tal Mr. Williamson un mes enrere. Era un respectable cavaller d’edat avançada. L’amable agent lamentà que no pogués facilitar-me més detalls sobre el llogater en qüestió, ja que l’empresa tenia per norma de mantenir absoluta discreció sobre les activitats dels seus clients.

Mr. Sherlock Holmes escoltà amb atenció el llarg informe que li vaig presentar aquell mateix vespre. Tanmateix, no vaig rebre pas les paraules d’elogi que esperava com a apreciació de la meva feina. Ans al contrari, la seva expressió austera es mostrava més severa que de costum mentre el posava al corrent de les coses que havia fet i les que no havia fet.

—El vostre amagatall, benvolgut Watson, era molt defectuós. Hauríeu fet bé de situar-vos darrere la tanca; així hauríeu gaudit d’una millor visió d’aquest interessant personatge. Com sigui que us trobàveu a més d’un centenar de metres de la pista, la vostra descripció de l’home és encara menys precisa que la de Miss Smith. Ella creu que no coneix el seu admirador; jo estic convençut que sí que el coneix. Per què, si no, es mostraria tan desesperadament ansiós perquè ella no se li acosti prou per distingir les seves faccions? Heu dit que ell pedalava ajupit sobre el manillar. Un nou intent per mantenir oculta la seva identitat, com veieu. Em temo que heu actuat amb força negligència. Ell torna a la mansió i vós voleu esbrinar qui és. I, què feu per aconseguir-ho? Visiteu una agència immobiliària de Londres!

—Què hauria d’haver fet? —li vaig preguntar, una mica dolgut.

—Anar a la taverna més propera. Les tavernes són els principals centres de la tafaneria popular. Us hi haurien facilitat els noms de tots els ocupants de la casa, des de l’amo fins a la criada que renta els plats. Williamson! Això no em suggereix pas res. Si és un home d’edat avançada, no pot ser aquest actiu ciclista que fuig a tota velocitat de la persecució d’una jove tan atlètica. Què n’heu tret, de la vostra expedició? La constatació que la versió de la noia és certa. Jo no ho he dubtat mai. Que existeix una connexió entre el ciclista i la mansió. Tampoc no ho he dubtat. Que el llogater de la casa és un tal Williamson. I què? Vaja, vaja, estimat amic, no estigueu tan deprimit. No hi podem fer gran cosa més fins dissabte vinent, i, mentrestant, efectuaré un parell d’indagacions pel meu compte.

L’endemà al matí vàrem rebre una missiva de Miss Smith, en la qual ens narrava, amb concisió i brevetat, els mateixos incidents que jo havia presenciat, però l’interès de la carta residia a la postdata:

«Estic segura que respectareu la meva confiança, Mr. Holmes, si us dic que la meva posició en aquesta casa s’ha complicat d’ençà que el meu patró m’ha proposat el matrimoni. Estic convençuda que els seus sentiments són sincers i honestos. Al mateix temps, ja deveu saber que estic compromesa. Ell s’ha pres la meva negativa amb seriositat, però també amb molta consideració. Com ja us fareu càrrec, però, la meva situació és un xic delicada».

—La nostra jove amiga sembla endinsar-se en aigües com més va més profundes —digué Holmes amb un posat reflexiu, així que acabàrem de llegir la carta—. El cas presenta més trets d’interès i més possibilitats de desenvolupament dels que m’havia esperat en un principi. Crec que no em faria cap mal una jornada tranquil·la i pacífica al camp, i estic decidit a fer cap a Farnham aquesta tarda per tal de comprovar una de les dues teories que m’he format fins ara.

La tranquil·la jornada de Holmes al camp tingué un singular desenllaç, ja que va arribar a Baker Street a darrera hora del vespre amb un llavi partit i un bony al front, a més d’un aire de dissipació que hauria fet de la seva persona l’objectiu d’una investigació duta a terme per Scotland Yard. Se’l veia molt satisfet de les seves aventures, i es féu un bon tip de riure mentre les explicava.

—Faig tan poc exercici que estic, decididament, en molt baixa forma —va dir—. Ja sabeu que vaig adquirir una certa habilitat en el vell esport britànic de la boxa. De tant en tant, em serveix d’alguna utilitat. Avui, per exemple, hauria sortit ben escaldat sense els meus coneixements d’aquesta especialitat.

Li vaig pregar que m’informés del que li havia succeït.

—He trobat la taverna que ja us havia recomanat de buscar, i allí he encetat les meves discretes investigacions. Em trobava al costat de la barra, i el taverner, un xerraire impenitent, em donava tots els informes que necessitava. Williamson és un home de barba blanca, i viu sol a la mansió en companyia d’una reduïda plantilla de personal domèstic. Corren rumors segons els quals és, o ha estat, clergue; però un parell d’incidents esdevinguts en el decurs de la seva curta estada a la mansió m’han semblat bastant poc dignes d’un eclesiàstic. Ja he realitzat algunes indagacions a una oficina clerical, on m’han dit que hi havia un home ordenat sacerdot així anomenat la carrera del qual fou especialment agitada. El taverner m’ha informat també que la mansió acollia alguns visitants els caps de setmana, sobretot un tal Mr. Woodley, que té un bigoti vermell i que sempre hi és. Havíem arribat fins aquest punt quan ens ha interromput el cavaller en qüestió, que es trobava al saló, prenent una cervesa, i havia escoltat tota la conversa. M’ha preguntat qui era jo, què volia i per què feia tantes preguntes. Ha efectuat un gran desplegament de llenguatge groller, i els seus adjectius resultaven d’allò més ofensius. Ha culminat el seu discurs amb un terrible revés, que no he aconseguit eludir del tot. Els instants següents han estat deliciosos. M’he embolicat en una vibrant batussa contra un bergant difícil de guanyar. N’he sortit tal com em veieu. Quant a ell, han hagut d’endur-se’l amb un cotxe. Així ha acabat la meva excursió al camp, i he de confessar que, encara que divertida, la jornada que he passat al límit de Surrey no ha estat gaire més profitosa que la vostre.

El dijous ens va portar una nova lletra de la nostra clienta.

—Així ho espero, Watson, així ho espero —digué Holmes, sorrut—. Hi ha una fosca intriga al voltant d’aquesta doneta, i és el nostre deure d’evitar que ningú no la molesti en el seu últim viatge. Em penso, Watson, que tots dos hauríem de reservar-nos el matí del dissabte per anar-hi plegats i assegurar-nos que aquesta curiosa i inacabada investigació no tingui un funest desenllaç.

Confesso que jo no havia arribat encara a destriar el vessant seriós de les peripècies de la noia. Fins aleshores, m’havia semblat un cas més grotesc i estrany que no pas perillós. El fet que un home resti amagat i segueixi una dona molt bella no és pas inaudit, i si aquest individu posseeix tan poca audàcia que no només no gosa dirigir-li la paraula, sinó que fuig corrents quan ella se li acosta, vol dir que no és cap assaltador temible. El brètol d’en Woodley era una persona força diferent, però, llevat d’aquella sola ocasió, no havia molestat la nostra clienta, i ara visitava la residència de Carruthers sense ficar-se en la vida de la noia. L’home de la bicicleta era, sens dubte, un dels visitants de la mansió que hi acudien els caps de setmana de què havia enraonat al taverner; però qui era o què volia constituïa un misteri insondable. Fou la severitat en la manera de comportar-se de Holmes i el fet que es guardés un revòlver a la butxaca allò que em féu sospitar que darrere aquesta curiosa cadena d’esdeveniments podia amagar-se una tragèdia.

Després d’una nit plujosa, seguí un matí esplèndid, i el paisatge del bruguerar, cobert de clapes daurades d’argelaga en flor, apareixia d’allò més bell a uns ulls acostumats als grisos, marrons i ocres de Londres. Holmes i jo caminàvem per l’àmplia i sorrenca carretera mentre inhalàvem l’aire fresc del matí i gaudíem de la música dels ocells i la fragància de la primavera. Quan la pista s’enfilava pel vessant de Crooksbury Hill, vàrem poder veure la severa mansió entre els roures, que, encara que vells, eren més joves que l’edifici que circumdaven. Holmes assenyalà cap al tram de carretera que discorria, com una cinta de color ocre, entre el marró del bruguerar i el verd dels boscos. Al lluny, vaig veure una taca negra, un vehicle que venia cap a nosaltres.

—Havia previst un marge de mitja hora —va dir Holmes—. Si aquell és el seu cotxe, la noia deu haver decidit d’agafar el tren anterior al que acostumava. Molt em temo, Watson, que passarà per Charlington abans que tinguem temps d’interceptar-la.

Des del precís instant que vàrem coronar el pendent, ja no veiérem el vehicle, però vàrem emprendre un pas tan accelerat que la meva vida sedentària a penes podia suportar-lo, de manera que aviat vaig quedar ressagat. Holmes, en canvi, es mostrava en forma, ja que disposava d’unes reserves d’energia inexhauribles de què servir-se. El seu àgil pas es mantenia constant i mai no s’alentia, fins que de sobte, quan ja em duia un centenar de metres d’avantatge, s’aturà, i el vaig veure brandar el cap en un gest de contrarietat i desesperació. En aquell mateix instant, una calessa buida, amb el cavall al galop curt i les regnes arrossegant per terra, sortí del revolt i s’aproximà ràpidament cap a nosaltres.

—Massa tard, Watson! Massa tard! —exclamà Holmes, mentre jo corria, esbufegant, cap a ell—. Que inconscient que he estat de no haver agafat el tren anterior! Es un rapte, Watson, un rapte!

O un assassinat! Qui sap! Bloquegeu la carretera! Atureu el cavall! Això mateix. Ara salteu al pescant, i veurem si encara podem reparar les conseqüències de la meva patinada.

Pujàrem a la calessa i Holmes, després de fer girar el cavall, li va donar un cop de fuet i aquest emprengué al galop sobre la carretera. Així que tombàrem la corba, es va estendre davant nostre tot el tram de pista entre la mansió i el bruguerar.

—L’home és allí! —vaig anunciar, agafant Holmes del braç.

Un ciclista solitari venia cap a nosaltres. Tenia el cap cot i alçava les espatlles a cada enèrgica pedalejada que feia. Corria a una velocitat pròpia d’un corredor de competició. De sobte, aixecà el rostre barbut, ens va veure a prop seu i baixà d’un salt de la bicicleta. La seva barba negra contrastava d’una manera flagrant amb la pal·lidesa del seu semblant, i els ulls eren tan brillants que semblava afectat d’una febre. Ens observà a nosaltres i la calessa, i el seu rostre adoptà una expressió d’esbalaïment.

—Alto! Atureu-vos! —cridà, al mateix temps que ens interceptava el pas amb la bicicleta col·locada de través—. D’on heu tret aquest cotxe? Atureu-vos, us dic! —xisclà, alhora que es treia una pistola de la butxaca—. Pareu, o com hi ha Déu que us engegaré un tret al cavall!

Holmes tibà de les regnes i saltà del carruatge.

—Vós sou l’home que buscàvem. On és Miss Smith? —va dir, amb el seu to desimbolt i decidit.

—Això és el que m’agradaria de saber. Vós aneu amb la seva calessa. Bé deveu saber on és.

—Hem trobat la calessa a la carretera. No hi anava ningú. Veníem per provar d’ajudar la jove.

—Déu meu! Déu meu! Què faré, ara? —exclamà l’home, en un accés de desesperació—. L’han agafada, aquell malvat d’en Woodley i el canalla del mossèn. Veniu amb mi, si és que de veritat sou amic de la noia. Si em feu costat potser encara podrem salvar-la.

El ciclista arrencà a córrer, amb la pistola a la mà, cap a un forat que hi havia a la tanca. Holmes el va seguir, i jo, després de deixar el cavall pasturant al costat de la carretera, vaig empaitar Holmes.

—Han passat per aquí —anuncià el meu company, assenyalant les petjades de diversos peus sobre l’enfangat camí—. Vaja! Espereu un moment! Què hi ha entre els arbustos?

Era un jove d’uns disset anys, vestit com un mosso d’estable, amb pantalons de pana i polaines. Estava ajagut de panxa enlaire, amb els genolls flexionats i un enorme tall al cap. Havia perdut el coneixement, però era viu. Un cop d’ull a la ferida em féu constatar que el tall no havia arribat a l’os.

—És Peter, el mosso d’estable —ens informà el nostre acompanyant—. Era ell qui acompanyava la senyoreta. Aquells salvatges l’han copejat amb un bastó. Deixem-lo on és; no podem fer gran cosa per ell, però encara podem salvar la noia del destí més terrible que pot sobrevenir a una dona.

Vàrem córrer com esperitats pel camí, que serpentejava entre els arbres. Havíem assolit els arbustos que circumdaven la casa quan Holmes es va aturar.

—No han anat pas a la casa. Vet aquí les seves empremtes, al costat dels arbustos de llorer. Ah, ja ho deia jo!

Se sentí l’esgarip d’una dona —un xiscle que va sonar amb un deliri de terror—, procedent de l’espessa vegetació d’arbustos que teníem al davant. S’acabà de sobte amb un soroll ofegat.

—Per aquí! Seguiu-me! Són al lloc on acostumen a jugar a bitlles —va exclamar el ciclista, al mateix temps que es ficava entre els arbustos—. Els molt covards! Seguiu-me, cavallers! Massa tard! Massa tard, per tots els diables!

Acabàvem de sortir a una encisadora clariana de gespa, envoltada d’arbres molt vells. A l’extrem més allunyat, sota l’ombra d’un roure imposant, hi havia un singular grup de tres persones. Una era una dona, la nostra clienta, ajaguda a terra i desmaiada, amb un mocador sobre la boca. Davant seu hi havia un jove amb un bigoti roig en un rostre ferotge i sorrut; les cames, enfundades en sengles polaines, separades; una mà al maluc i una tralla de muntar a l’altra; adoptava un posat desafiant i confiat. Entre tots dos, hi havia un home d’edat avançada i barba blanca que duia un sobrepellís curt damunt d’un vestit lleuger de xeviot, i era evident que acabava de celebrar un casament, ja que quan vàrem aparèixer es guardava el llibre de cerimonial litúrgic a la butxaca i felicitava al sinistre nuvi donant-li uns copets a l’esquena.

—S’han casat! —vaig exclamar, bleixant.

—Som-hi! —cridà el nostre guia—. Som-hi!

Arrencà a córrer per la clariana, mentre Holmes i jo el seguíem de molt a prop. Quan ens hi acostàvem, la dama es recolzà en el tronc de l’arbre en cerca de suport. Williamson, l’ex-clergue, ens féu una reverència amb fingida cortesia, i el pinxo d’en Woodley avançà un pas mentre proferia unes riallades brutals i exultants.

—Ja et pots treure la barba, Bob —va dir—. T’he reconegut de seguida. Bé, tant tu com els teus amics heu arribat en el moment oportú perquè us presenti la senyora Woodley.

La resposta del nostre guia fou d’allò més inesperada. S’arrencà d’una revolada la barba negra amb què anava disfressat i la va llançar al terra, revelant així un rostre esprimatxat, olivenc i ben afaitat. Llavors aixecà el revòlver i amenaçà el jove rufià, que avançava cap a ell mentre brandava la perillosa tralla de muntar.

—Sí —digué el nostre aliat—, sóc Bob Carruthers, i rentaré l’honor d’aquesta dona encara que m’hagin de penjar per haver-ho fet. Ja et vaig dir què faria si gosaves molestar-la, i com hi ha Déu que compliré la meva paraula!

—Arribes massa tard. Ara és la meva dona!

—No, és la teva vídua.

Va disparar el revòlver, i vaig veure com la sang s’estenia sobre la pitrera de l’armilla de Woodley. Aquest va descriure un gir, tot cridant, i caigué d’esquena; el seu repulsiu rostre vermellós esdevingué, de sobte, pàl·lid com la cera. El vell, encara abillat amb el sobrepellís, va esclafir en una enfollida successió de renecs com jo no havia sentit mai i va treure un revòlver, però abans que pogués aixecar-lo, el canó de la pistola de Holmes ja l’apuntava al cap.

—Ja n’hi ha prou —digué el meu amic, fredament—. Deixeu anar aquesta pistola! Watson, colliu-la! Encanoneu-lo al cap! Gràcies. I vós, Carruthers, doneu-me aquest revòlver. Ja n’hi ha prou de violència. Doneu-me’l, us dic!

—Qui sou vós?

—Em dic Sherlock Holmes.

—Déu del cel!

—Veig que ja heu sentit enraonar de mi. Representaré la policia oficial fins que arribi. Ei, noi! —cridà a l’espantat mosso d’estable, que acabava de treure el cap a la clariana—. Vine. Porta aquesta nota tan de pressa com puguis a Farnham. —Va escriure unes paraules en un full del seu bloc de notes—. Lliura-la al superintendent de la comissaria de policia local. Mentre no arribin reforços, cavallers, restareu sota la meva custòdia personal.

La forta i autoritària personalitat de Holmes dominava ara la tràgica escena, i tots érem titelles que ens movíem a caprici de les seves mans. Williamson i Carruthers hagueren d’entrar el ferit Woodley dins la casa, i jo oferia el meu braç a l’astorada noia. Varen deixar el ferit ajagut al seu llit i, a petició de Holmes, el vaig examinar. En acabat, vaig acudir a la sumptuosa sala del menjador, on el meu amic era assegut amb els dos detinguts al seu davant, i el vaig posar al corrent del meu dictamen.

—Sobreviurà —vaig anunciar.

—Què? —exclamà Carruthers, alhora que s’aixecava d’un salt de la cadira—. Pujaré l’escala i acabaré amb ell. Voleu dir que aquesta noia, aquest àngel, està condemnada a ser l’esposa del monstre de Jack Woodley per tota la vida?

—No cal que passeu pena per això —va dir Holmes—. Hi ha dues bones raons per les quals ella no pot ser la seva esposa en cap circumstància. En primer lloc, tenim seriosos dubtes respecte del dret de Mr. Williamson a celebrar matrimonis.

—He estat ordenat sacerdot! —protestà el vell brivall.

—I també exclaustrat.

—Quan hom és ordenat clergue, sempre més és clergue.

—Em temo molt que no. Què me’n dieu, de la llicència?

—Tenim una llicència per celebrar matrimonis. La duc aquí, a la butxaca.

—En tal cas, si la teniu és gràcies a un ardit. Sigui com sigui, un casament obligat no és mai lícit, sinó que és un delicte molt greu, com descobrireu ben aviat. Tindreu temps per reflexionar sobre aquest aspecte en el decurs dels pròxims deu anys, si no vaig errat. Pel que a vós respecta, Mr. Carruthers, més valia que us haguéssiu guardat la pistola a la butxaca.

—Suposo que teniu raó, Mr. Holmes. Però després de pensar en totes les precaucions que he adoptat per tal de protegir aquesta noia —perquè cal que sapigueu que jo l’estimava, Mr. Holmes, i que és la primera vegada que he descobert el veritable amor—, he perdut els nervis quan he constatat que havia caigut en mans del trinxeraire més salvatge de Sud-àfrica, un home el nom del qual és sinònim de terror des de Kimberley a Johannesburg. Potser no us ho creureu, Mr. Holmes, però d’ençà que aquesta noia va entrar al meu servei no he deixat mai que passés per davant d’aquesta casa, on sabia que s’ocultaven aquests dos bergants, sense seguir-la amb la meva bicicleta per assegurar-me que no prengués cap mal. He mantingut en tot moment una distància prudencial darrere seu, i duia una barba negra perquè no em reconegués, ja que és una noia molt desperta i intel·ligent i hauria abandonat la seva feina si sabia que jo la seguia per les carreteres de la comarca.

—Per què no la vàreu advertir del perill que corria?

—Perquè en tal cas també m’hauria abandonat, i jo no em veia pas amb cor de resistir-ho. Encara que ella no m’estimés, ja significava molt per a mi el fet de veure la seva delicada figura per la casa, i sentir el so de la seva veu.

—Bé —vaig intervenir jo—, potser vós ho anomenareu amor, Mr. Carruthers, però jo més aviat en diria egoisme.

—Potser eren totes dues coses juntes. De tota manera, no podia pas deixar que se n’anés. A més amb aquesta gentussa voltant pels encontorns, no estava de més que algú tingués cura d’ella. Aleshores, quan arribà el telegrama, vaig saber que farien alguna maniobra.

—Quin telegrama?

Carruthers es va treure un paper de la butxaca.

—Aquest —va anunciar. El missatge era breu i concís:

«El vell es mort».

—Hum! —exclamà Holmes—. Em penso que ja veig com varen anar les coses, i puc entendre com aquest missatge els portaria, com dieu, fins a aquest indret. Però, mentre esperem, us prego que m’expliqueu tot allò que en sabeu.

El vell rèprobe del sobrepellís tornà a esclatar en un accés d’ira.

—Us juro per tots els inferns —va dir— que si ens descobriu, Bob Carruthers, us serviré com heu servit Jack Woodley! Podeu xerrotejar sobre la noia tant com vulgueu, ja que és assumpte vostre, però si enraoneu dels nostres negocis amb aquests policies vestits de paisà us puc ben assegurar que serà el pitjor favor que us haureu fet mai en la vostra vida.

—No cal que us exciteu, Reverència —digué Holmes, mentre encenia una cigarreta—. El cas ja està prou clar en contra dels vostres interessos, i l’únic que demano és un parell de detalls que satisfacin la meva curiositat personal. Tanmateix, si teniu cap problema per explicar-me la història, ja ho faré jo, i us adonareu fins a quin punt teniu alguna possibilitat de conservar intactes els vostres secrets. En primer lloc, us diré que vàreu venir de Sud-àfrica tres persones implicades en el joc: vós, Williamson, vós, Carruthers, i Woodley.

—Mentida número u —objectà el vell—. Jo no coneixia cap d’aquestes dues persones fins fa un parell de mesos, i no he estat a l’Àfrica mai de la vida, així que ja us la podeu empassar, Mr. Set-ciències Holmes!

—Això que diu és veritat —confirmà Carruthers.

—D’acord, d’acord, aleshores vàreu venir els altres dos. Sa Reverència és el nostre producte nacional. Vàreu conèixer Ralph Smith a Sud-àfrica, i teníeu raons per creure que no viuria gaire temps. Llavors vàreu esbrinar que la seva neboda heretaria la seva fortuna. Què us sembla, això?

Carruthers va assentir amb el cap, i Williamson deixà anar un renec.

—La noia era el parent més directe, sens dubte, i vós sabíeu que el pobre home no faria testament.

—No sabia llegir ni escriure —explicà Carruthers.

—Aleshores vàreu venir a Anglaterra tots dos i buscàreu la noia. La idea era que un dels dos es casés amb ella i l’altre s’enduria una part del botí. Per alguna misteriosa raó, Woodley fou escollit com a presumpte marit. Per què?

—Ens ho vàrem jugar a les cartes, i va guanyar ell.

—Ja ho entenc. Vós vàreu llogar la noia al vostre servei, mentre que Woodley havia de festejar-la. Ella va reconèixer el salvatge borratxo que era i no volgué saber res més d’ell. Mentrestant, el vostre acord corria perill pel fet que vós us havíeu enamorat de la dama. Llavors ja no podíeu suportar la idea que aquell brètol es casés amb ella.

—No, per tots els sants, no podia suportar-ho!

—Hi hagué una discussió entre vós i ell. Woodley, enrabiat, us va deixar i començà a preparar els seus plans per comte propi.

—Molt em temo, Williamson, que hi ha ben poques coses que ens calgui explicar a aquest cavaller —digué Carruthers, amb una amarga rialla—. Sí, ens vàrem barallar, i em féu caure a terra. Sigui com sigui, però, en aquest aspecte concret hem quedat igualats. Després d’aquell incident, li vaig perdre la pista. Fou aleshores que es va aliar amb aquest respectable mossèn. Vaig esbrinar que s’havien instal·lat en aquesta mansió, prop del camí que ella havia de recórrer per anar a l’estació. A partir d’aquell moment no li vaig treure l’ull de sobre, conscient que se’n preparava alguna. Els veia de tant en tant, perquè m’interessava molt de saber què tramaven. Fa dos dies, Woodley vingué a veure’m a casa amb aquest telegrama, que demostrava que Ralph Smith era mort. Em va preguntar si jo respectaria el pacte, i li vaig respondre que no. Em preguntà si em casaria amb la noia i li donaria una part de l’herència, i li vaig contestar que ho faria amb molt de gust, però la noia no hi estava pas d’acord. Llavors em digué que seria ell qui s’hi casaria, i que passades un parell de setmanes la noia ho veuria tot un xic diferent. Jo li vaig replicar que no volia tenir-hi res a veure sempre que hi hagués violència pel mig. Així, doncs, se n’anà renegant de casa meva com el canalla malparlat que ha estat sempre, i jurà que s’hi casaria de totes maneres. Ella havia decidit de deixar-me, i jo vaig contractar un cotxe perquè la dugués fins a l’estació, però em sentia tan preocupat per la seva seguretat que l’he seguida amb bicicleta. No obstant això, ha sortit de casa més aviat del que jo esperava, i abans que pogués atrapar-la el mal ja estava fet. Ho he sospitat des del moment en què us he vist a tots dos, cavallers, que tornàveu dalt de la seva calessa.

Holmes s’aixecà i llançà la burilla de la seva cigarreta a la llar de foc.

—He estat molt obtús, Watson —em va dir—. Quan em vàreu informar que havíeu vist el ciclista mentre s’arranjava el nus del corbatí entre els arbustos, ja se m’hauria hagut d’acudir tot plegat. Tanmateix, podem congratular-nos pel fet d’haver assistit a un cas força curiós i, en alguns aspectes, únic. Veig tres policies locals que vénen cap aquí, i m’alegro de constatar que el jove mosso d’estable pot seguir-los el pas. Així, doncs, és probable que ni ell ni el nuvi conservaran seqüeles permanents de les aventures d’aquest matí. Em penso, Watson, que en la vostra qualitat de metge podríeu esperar Miss Smith i dir-li que, si es troba prou recuperada, serà un honor per a nosaltres d’acompanyar-la fins a casa de la seva mare. En el cas que no estigui encara prou bé, ja veureu com l’anunci que enviarem un telegrama a un jove electricista del centre del país completarà la curació. Pel que a vós respecta, Mr. Carruthers, considero que heu fet prou mèrits per reparar la vostra participació en un complot diabòlic. Aquí teniu la meva targeta, cavaller, i si creieu que el meu testimoni pot ser-vos d’alguna utilitat en el judici, estaré a la vostra disposició.

En el remolí de la nostra incessant activitat m’ha costat sovint, com el lector potser haurà observat, d’arrodonir els meus relats i facilitar els detalls finals que els més curiosos podrien esperar. Cada cas ha estat el preludi d’un altre, i, un cop superat el problema, els seus actors han sortit de les nostres ocupades vides per sempre més. He trobat, però, una nota esclarida al final dels meus manuscrits relacionats amb aquest cas, en la qual vaig fer constar que Miss Violet Smith heretà una fortuna considerable i que ara és l’esposa de Cyril Morton, soci fundador de Morton and Kennedy, la cèlebre empresa d’electricistes de Westminster. Williamson i Woodley foren jutjats i condemnats per segrest i assalt; el primer rebé una pena de set anys de presidi, i, el segon, de deu. No tinc cap referència del destí de Carruthers, però estic convençut que el seu delicte fou considerat amb benvolença per part del tribunal, per tal com Woodley tenia la reputació de ser un bergant molt perillós, i em penso que uns quants mesos de presidi bastarien per satisfer les demandes de la justícia.