5. ELS CINC PINYOLS DE TARONJA

Quan dono una ullada a les meves notes i registres dels casos de Sherlock Holmes entre els anys 1882 i 1890, em trobo amb tants que presenten característiques estranyes i interessants, que no resulta fàcil saber quins escollir i quins deixar de banda. Però alguns ja han assolit publicitat mitjançant els periòdics i d’altres no oferien un camp idoni per a aquelles peculiars qualitats que el meu amic posseïa en grau tan eminent i que aquests periòdics tenen per efecte il·lustrar. Alguns, també, varen frustrar la seva habilitat analítica i, quant a narracions, serien com començaments sense final, mentre que d’altres tan sols s’han aclarit d’una manera parcial i les seves explicacions es basen més en la conjectura i la suposició que en l’absoluta prova lògica que a ell li era tan cara. Però n’hi ha un d’aquests últims que és tan remarcable en els seus detalls i tan sorprenent en els seus resultats, que estic temptat de parlar-ne, malgrat el fet que hi ha punts en relació amb ell que mai no han estat, i probablement no ho estaran mai, aclarits del tot.

L’any 1887 ens va subministrar una llarga sèrie de casos d’interès més o menys gran, dels quals conservo el registre. Entre els encapçalaments d’aquests dotze mesos, trobo un relat de l’aventura de la Cambra Paradol, de la Societat Mendicant Amateur, que sostenia un luxós club en el soterrani més baix d’uns grans magatzems de mobles, dels fets relacionats amb la pèrdua del veler britànic Sophie Anderson, de les singulars aventures dels Grice Patersons a l’illa d’Ufa, i finalment del cas d’emmetzinament de Camberwell. En aquest últim cas, tal com es recordarà, Sherlock Holmes, donant corda al rellotge del mort, va poder demostrar que aquest n’hi havia donat feia dues hores i que, per tant, el difunt se n’havia anat a dormir dintre d’aquest espai de temps, deducció que fou de la màxima importància en l’aclariment del cas. Totes aquestes coses les descriuré breument algun dia, però cap d’elles presenten característiques tan singulars com l’estrany seguit de circumstàncies que ara m’ha induït a prendre la ploma per a parlar-ne.

Eren els últims dies de setembre, i les borrascades equinoccials havien esclatat amb excepcional violència. Tot el dia el vent havia xiulat i la pluja havia assotat furiosa les finestres, de forma que àdhuc aquí, en el cor de la ciutat de Londres, obra de mans humanes, ens vèiem obligats per un moment a apartar els ulls de la rutina de la vida i reconèixer la presència d’aquelles grans forces elementals que llançaven els seus crits envers la humanitat a través dels barrots de la civilització com bèsties indomades tancades en una gàbia. A mesura que s’anava fent fosc, la borrascada es feia més violenta i el vent, a la xemeneia, plorava i sanglotava com una criatura. Sherlock Holmes, malenconiosament assegut en la seva butaca, en un costat de la llar de foc, combinava els índexs dels seus registres de crims mentre jo, a l’altre costat, estava tan absort en la lectura d’una de les belles narracions marineres de Clark Russell, que fins el bramar del vendaval des de fora semblava mesclar-se amb el text, i el clapoteig de la pluja es va perllongar donant la impressió del llarg clapoteig de les ones del mar. La meva esposa havia anat a visitar la seva tia i jo, per uns quants dies, tornava a ésser un inquilí de les meves antigues habitacions de Baker Street.

—Com! —vaig dir jo, mirant el meu company—. Oi que això ha estat la campaneta de la porta? Qui podria venir aquesta nit? Algun amic vostre, potser?

—Llevat de vós, jo no en tinc cap d’amic —va respondre—, i no encoratjo ningú per a què vingui a visitar-me.

—Aleshores, un client?

—Si és així, es tractarà d’un assumpte greu. Altrament, res podria obligar ningú a sortir de casa seva amb un dia així i a una hora com aquesta. Però crec que és més probable que sigui una vella amiga de la patrona.

Però Sherlock Holmes errava en la seva conjectura, ja que se sentiren passos al corredor i un truc a la porta. Va estirar el seu llarg braç per apartar de si mateix la llàntia i dirigir la llum vers la butaca buida en la qual s’hauria d’asseure el nou vingut.

—Endavant! —va dir després.

L’home que va entrar era jove, amb l’aspecte d’uns vint-i-dos anys, molt polit i ben vestit, amb un aire refinat i distingit. El paraigua, que duia a la mà, regant copiosament, i el llarg i xop impermeable, eren testimoni de la fúria del temporal que havia hagut de travessar. Va mirar al seu entorn, il·luminat pel resplendor de la llàntia, i em vaig poder fixar en què tenia la cara pàl·lida i tenia carregats els ulls com una persona que se sent aclaparada per una gran angoixa.

—Us prego que em disculpeu —va dir, alçant fins als ulls el seu pinça-nas d’or—. Confio en què no sigui gaire inoportú. Tinc por d’haver introduït dins la vostra confortable habitació alguns rastres de la tempesta i la pluja.

—Doneu-me l’impermeable i el paraigua —va dir Holmes—. Els deixarem aquí a la perxa i aviat estaran secs. Veig que veniu del sud-oest.

—Sí, de Horsham.

—Aquesta mescla d’argila i greda que veig a les puntes de les vostres sabates és completament característica.

—Vinc en busca de consell.

—Això és fàcil d’obtenir.

—I d’ajuda.

—Això no sempre és tan fàcil.

—He sentit parlar de vós, Sr. Holmes. He sentit dir al comandant Prendergast com el vàreu salvar de l’escàndol del Tankerville Club.

—Sí, és cert. Se l’acusava falsament de fer trampa en el joc.

—Va dir que vós ho vàreu solucionar tot.

—Va exagerar.

—I que a vós mai no us vencen.

—Ho he estat quatre vegades: tres vegades per homes i una per certa dama.

—I això què és en comparació amb els vostres èxits?

—També és veritat que en general he tingut èxit.

—Aleshores, també en podeu tenir en el meu cas.

—Us prego que us apropeu al foc i em feu el favor de donar-me’n alguns detalls.

—No és pas un cas corrent.

—No ho és cap dels que vénen a mi. Jo vinc a ésser una mena d’últim tribunal d’apel·lació.

—Amb tot, em pregunto si en tota la vostra experiència heu sentit parlar d’una cadena d’esdeveniments més misteriosos i inexplicables que els que han tingut lloc en el si de la meva pròpia família.

—M’ompliu d’interès —va dir Holmes—. Us prego que ens exposeu els fets essencials des del començament, i després jo us podré interrogar quant a aquells detalls que em semblin més importants.

El jove va empènyer cap enrera la seva cadira i va acostar els seus peus mullats a les flames de la llar de foc.

—El meu nom —va dir—, és John Openshaw, però les meves pròpies activitats, pel que puc comprendre, tenen molt poc a veure amb aquest espantós assumpte. Es tracta d’una qüestió d’herència, així, per a donar-vos una idea dels fets, he de remuntar-me a l’origen de l’assumpte.

»Heu de saber que el meu avi tenia dos fills: el meu oncle Elies i el meu pare Joseph. El meu pare tenia una petita fàbrica a Coventry, que va ampliar a l’època de l’invent de la bicicleta. Tenia la patent de la llanda irrompible Openshaw, i el seu negoci va assolir tal èxit, que va poder-lo traspassar i retirar-se a una vida de gran benestar.

»El meu oncle Elies va emigrar a Amèrica quan era jove i es convertí en un plantador de Florida, on diuen que li varen anar molt bé les coses. Durant la guerra va lluitar en l’exèrcit de Jackson, i després a les ordres de Hood i va ascendir al grau de coronel. Quan Lee va deposar les armes, el meu oncle va tornar a la seva plantació, en la qual va romandre tres o quatre anys. Vers el 1869 o el 1870, va tornar a Europa, i va adquirir una petita finca a Sussex, prop de Horsham. Va fer una fortuna molt considerable als Estats Units, i la raó d’abandonar aquell país era la seva aversió envers els negres i el disgust que sentia pel fet que els republicans els haguessin alliberat de l’esclavitud. Era un home singular, orgullós i de molt mal geni i mal parlat quan el dominava la ira, i de caràcter molt reservat. Durant tots els anys que va viure a Horsham, dubto que hagués posat mai els peus a la ciutat. Tenia un jardí i dos o tres camps al voltant de la seva casa i allí solia fer exercici, tot i que molt sovint es passava setmanes i més setmanes sense voler sortir de la seva habitació. Consumia grans quantitats de conyac i fumava moltíssim, però no volia veure ningú i no volia amics, ni tan sols volia veure el seu germà.

»Jo no li feia nosa, en realitat es va encapritxar amb mi, perquè a l’època en què em va veure per primera vegada, jo era un jovenet d’uns dotze o tretze anys. Això devia ésser cap a l’any 1878, quan ja feia vuit o nou anys que vivia a Anglaterra. Va pregar al meu pare que em deixés viure amb ell, i era molt amable amb mi, a la seva manera. Quan estava serè, solia gaudir jugant amb mi al backgammon i al jaquet, i em feia servir de representant seu tant davant dels criats com davant dels comerciants, de manera que per aquell temps en què jo tenia setze anys, jo era completament l’amo de la casa. Jo guardava totes les claus i podia anar on volgués i fer tot el que se m’acudís, per tal que no el destorbés en la seva intimitat. Amb tot, hi havia una singular excepció, ja que tenia una habitació independent, una cambra de desembaràs, entre les golfes, que estava invariablement tancada i en la qual mai no va permetre que hi entrés jo o qualsevol altra persona. Amb la curiositat pròpia d’un noi, jo havia mirat pel forat de la clau, però mai vaig poder veure altra cosa més que un munt de vells baguls i fardells com hauria pogut esperar-se de tal habitació.

»Un dia —era al mes de març de l’any 1883—, damunt la taula, davant del coronel, hi havia una carta amb un segell estranger. No era corrent que ell rebés cartes, perquè les seves factures es pagaven totes en diner efectiu i no tenia cap mena d’amics. “De l’Índia, va dir, en agafar-la, el segell és de Pondicherry! Què pot ésser això?” Obrint-la precipitadament, saltaren de dins del sobre cinc pinyolets secs de taronja, que varen anar a parar al seu plat. Jo em vaig posar a riure, però el riure se’m va esvair dels llavis quan vaig mirar l’expressió de la seva cara. Tenia caigut el llavi, els ulls immensament oberts, la pell del color del màstic, i mirava fixament el sobre, que tenia en la mà tremolosa. “K. K. K.”, va xisclar, i després: “Déu meu, Déu meu, estic ben atrapat pels meus pecats”.

»—Què passa, oncle? —vaig exclamar.

»—La mort —digué ell, i alçant-se de la taula es va retirar a la seva cambra, deixant-me amb el cor que em bategava d’horror. Vaig agafar el sobre i a la solapa interior, damunt mateix de la goma, hi vaig veure gargotejada amb tinta vermella la lletra K tres voltes repetida. No hi havia res més llevat de les cinc llavors de taronja ja seques. Quina podia ésser la raó del seu aclaparador terror? Vaig abandonar la taula del desdejuni i, en pujar l’escala, el vaig trobar que baixava duent en una mà una vella clau rovellada que devia pertànyer a les golfes, i en l’altra mà una caixeta de llautó, com un calaix.

»—Que facin el que vulguin, però jo em burlaré d’ells una vegada més —va dir, proferint un renec—. Digues-li a la Mary que avui vull tenir foc a la meva habitació, i fes venir Fordham, l’advocat de Horham.

»Vaig fer el que em manava, i quan va arribar l’advocat, em varen pregar que pugés a l’habitació. El foc cremava vivament i a l’engraellat de la llar hi havia una massa de cendres negres i inconsistents, com de paper cremat, mentre que la capsa de llautó es trobava al seu costat, oberta i buida. En mirar la capsa, vaig observar, amb un sobresalt, que damunt la tapa hi havia impresa la triple K que jo aquell matí havia llegit damunt la solapa del sobre.

»—Desitjo, John —va dir el meu oncle—, que signis com a testimoni del meu testament. Deixo la meva finca, amb tots els seus avantatges i els seus inconvenients, al meu germà, el teu pare, del qual, sens dubte, vindrà a parar a les teves mans. Tant de bo que en puguis gaudir en pau i tranquil·litat! Si et sembla que no t’és possible, fes-me cas, fill meu, i deixa-ho al teu més mortal enemic. Em sap greu donar-te una arma així de dos talls, però no puc pas predir quin caire tindran les coses. Tingues l’amabilitat de signar el document en el lloc que t’indica el Sr. Fordham.

»Jo vaig signar el paper tal com se m’indicava, i l’advocat se’l va endur. Aquest incident tan singular, com us podeu imaginar, em va causar la impressió més profunda, i no feia més que pensar-hi, i li donava més i més voltes en la meva ment, sense poder trobar-ne el desllorigador. Amb tot, no em podia desprendre de la vaga sensació de temor que havia deixat darrera seu, però aquesta sensació s’anava fent menys aguda a mesura que s’escolaven les setmanes i res no va succeir que vingués a pertorbar l’acostumada rutina de les nostres vides. Tanmateix, vaig poder observar un canvi en el meu oncle. Bevia més que mai, i se’l veia menys inclinat envers cap mena de societat. La major part del seu temps el solia passar a la seva cambra, tancat amb clau per dintre, però de vegades apareixia en una mena de frenesí d’embriaguesa, sortia precipitadament de la casa i corria pel jardí amb una pistola a la mà, cridant que no tenia por de ningú, que cap home o cap dimoni podria tenir-lo tancat, com una ovella en un corral. No obstant, quan havien passat aquests accessos, es precipitava tumultuosament vers la porta, es tancava a la seva cambra amb pany i clau, com aquell que ja no pot lluitar més contra el terror que s’amaga en el fons mateix de la seva ànima. En tals moments, àdhuc en un dia fred, jo he vist que la cara li lluïa com si acabés d’alçar-la d’una palangana.

»Bé, per anar al fons de la qüestió, Sr. Holmes, i a fi de no abusar de la vostra paciència, va arribar una nit en la qual ell va fer una d’aquelles sortides d’embriaguesa i de la qual no es va ja recobrar. El vàrem trobar, quan vàrem anar a cercar-lo, bocaterrosa en una petita bassa coberta d’escuma verdosa que hi havia al peu del jardí. No hi havia cap senyal de violència, i l’aigua no tenia més de dos peus de profunditat, de manera que el jurat, tenint en compte la seva coneguda excentricitat, va emetre un veredicte de suïcidi. Però a mi, que sabia el terror que li causava el pensament mateix de la mort, em va costar molt persuadir-me que havia anat voluntàriament al seu encontre. No obstant, l’assumpte va passar, i el meu pare va entrar en possessió de la finca i d’unes catorze mil lliures, que eren dipositades al banc al seu nom».

—Un moment —va interrompre Holmes—. Preveig que la vostra declaració és una de les més remarcables que jo mai hagi escoltat. Doneu-me, si us plau, la data de la recepció de la carta pel vostre oncle i la data del seu suposat suïcidi.

—La carta va arribar el 10 de març de 1883. La seva mort s’esdevingué set setmanes més tard, la nit del 2 de maig.

—Gràcies. Us prego que continueu.

—Quan el meu pare va prendre possessió de la finca de Horsham, va procedir, a petició meva, a una minuciosa inspecció de les golfes que sempre havien estat tancades amb pany i clau. Hi vàrem trobar la caixeta de llautó, per bé que el seu contingut havia estat destruït. A l’interior del sobre hi havia una etiqueta de paper, amb les inicials K. K. K. repetides al seu damunt, i, escrit dessota, hi havia això: “Cartes, memoràndums, rebuts i un registre”, que suposo que indicava la mena de documents que havien estat destruïts pel coronel Openshaw. Pel que fa a la resta, no hi havia res de gran importància a les golfes, llevat d’un gran nombre de papers escampats i de llibretes en relació amb la vida del meu oncle a Amèrica. Alguns d’aquests papers eren de l’època de la guerra i indicaven que havia complert bé amb el seu deure, i s’havia guanyat la reputació de soldat valent. Altres duien una data que corresponia al temps de la reconstrucció dels Estats del Sud, i en la seva major part es referien a la política, perquè era evident que ell havia pres una gran part en l’oposició contra els anomenats aventurers polítics que havien estat enviats des del Nord.

»Bé, era al començament de 1884, quan el meu pare vingué a viure a Horsham, i tot ens va anar el millor possible fins el gener de 1885. Al quart dia després de l’Any Nou, vaig sentir que el meu pare proferia un agut crit de sorpresa quan tots dos junts sèiem a la taula de l’esmorzar. Allí es trobava assegut el meu pare, amb un sobre que acabava d’obrir, en una mà, i a la palma estesa de l’altra mà cinc ressecs pinyols de taronja. Ell sempre s’havia rigut del que en deia el meu conte d’indis referent al meu oncle, però semblava molt intrigat i esglaiat ara que a ell li havia esdevingut la mateixa cosa.

»—Què redimonis deu voler dir tot això, John? —balbucejà.

»El meu cor es va tornar com si fos plom.

»—És el K. K. K.—, vaig dir.

»Ell va mirar dins del sobre.

»—Així és, —va exclamar—, aquí hi ha les mateixes lletres. Però, què diu el que hi ha escrit damunt de les lletres?

»—Poseu els papers damunt el rellotge de sol—, vaig llegir jo, mirant per damunt de la seva espatlla.

»—Quins papers? Quin rellotge de sol?— va preguntar.

»—El rellotge de sol del jardí. No n’hi ha cap altre, —vaig dir jo—. Però els papers deuen ésser aquells que han estat destruïts.

»—Bah! —va dir, procurant prendre coratge—. Aquí som un país civilitzat i no podem estar per ximpleries d’aquesta mena. D’on ve tot això?

»—De Dundee —vaig respondre, mirant el segell.

»—Deu tractar-se d’alguna estúpida broma —va dir ell—. Què hi tinc que veure jo amb papers i rellotges de sol? No penso pas fer cabal de cosa tan absurda.

»—Jo em penso que ho hauria de dir a la policia —li vaig dir.

»—Sí, per a convertir-me en la riota. Deixa-ho córrer.

»—Permeteu-me, doncs, que els ho digui jo.

»—No, t’ho prohibeixo. No vull que em busquin les pessigolles per una bestiesa així.

»Va ésser debades discutir amb ell, perquè era un home molt obstinat. Però em vaig quedar amb el cor tot ple de sinistres presagis.

»Al tercer dia després de l’arribada de la carta, el meu pare se’n va anar a visitar un vell amic, el comandant Freebody, que té sota el seu càrrec el fort de Portsdown Hill. Jo em vaig alegrar que se n’anés, perquè em semblava que es trobaria més allunyat del perill si se n’anava de casa. Però, en això, jo estava en un error. Al segon dia de la seva absència, vaig rebre un telegrama del comandant pregant-me que hi anés immediatament. El meu pare havia caigut en una de les canteres de creta que abunden per aquells entorns, i es trobava inconscient, amb el crani fracturat. Hi vaig anar tot seguit, però se’n va anar sense haver recobrat el coneixement. Pel que sembla, tornava de Farenham, ja entrada la nit, i, com que no coneixia la contrada i no hi havia cap tanca al voltant de la cantera, el jurat no va vacil·lar en emetre un veredicte de “Mort per causes accidentals”. Malgrat la cura amb què vaig examinar cada un dels fets relacionats amb la seva mort, no vaig poder trobar res que pogués suggerir la idea d’assassinat. No hi havien senyals de violència, ni petjades, ni robatori, ni s’havia vist cap foraster per les carreteres. I amb tot, no cal pas que us digui que jo no estava tranquil i que gairebé estava segur que s’havia ordit un abominable complot al voltant del meu pare.

»D’aquesta manera tan sinistra vaig entrar en possessió de la meva herència, Em preguntareu per què no en vaig disposar? Us respondré que perquè estava ben convençut que les nostres dificultats depenien en certa manera d’un incident en la vida del meu oncle i que el perill assetjaria tant en una casa com en l’altra.

»Era el mes de gener del vuitanta-cinc quan el meu pare va arribar a la seva fi, i dos anys i vuit mesos han transcorregut des d’aleshores. Tot aquest temps he viscut feliçment a Horsham, i ja havia començat a esperar que aquesta maledicció s’hagués allunyat de la meva família i que havia finalitzat amb l’última generació. Però havia començat massa aviat a consolar-me; ahir matí va caure el cop de la mateixa manera que havia caigut damunt el meu pare».

El jove es va treure de l’armilla un sobre arrugat, i girant-se cap a la taula, va fer-ne caure, sacsejant, cinc ressecs pinyolets de taronja.

—Aquest és el sobre —va continuar—. El segell de correus és de Londres, divisió oriental. En el seu interior hi ha les mateixes paraules que hi havia a l’últim missatge del meu pare. “K. K. K.”; i després: “Poseu els papers damunt el rellotge de sol”.

—I vós què heu fet? —preguntà Holmes.

—Res.

—Res?

—Si he de dir-vos la veritat —va dir, enfonsant el rostre en les seves mans fines i blanques—, m’he sentit impotent. M’he sentit com un d’aquells pobres conills quan se’ls acosta sinuosa la serp. Sembla com si em trobés en poder d’un mal inexorable i irresistible, contra el qual no et pot protegir cap mena de previsió ni de precaució.

—Res, home, res! —va exclamar Sherlock Holmes—. Heu d’actuar, o esteu perdut.

—He anat a veure la policia.

—Ah, sí?

—Però han escoltat el meu relat amb un somriure. Estic convençut que l’inspector s’ha format l’opinió que les cartes són una broma totes elles, i que les morts dels meus familiars foren vertaders accidents, tal com va declarar el jurat, i no estaven relacionades amb les advertències.

Holmes va agitar en l’aire els seus punys.

—Increïble imbecil·litat! —va exclamar.

—Tanmateix, m’han concedit un agent que pot romandre a la casa amb mi.

—Ha vingut amb vós aquesta nit?

—No. Les ordres que tenia eren que es quedés a la casa.

Altra volta va agitar Holmes els seus punys.

—Per què m’heu vingut a veure? —va dir—, i, això sobretot, per què no vareu venir immediatament?

—No ho sé. Ha estat solament avui que he parlat amb el comandant Prendergast referent a la meva dificultat i ha estat ell qui m’ha aconsellat de venir-vos a veure.

—Realment han passat dos dies d’ençà que vareu rebre la carta. Hauríeu d’haver actuat abans d’això. No teniu cap més prova, suposo, que la que ens heu mostrat… cap detall suggestiu que pogués ser-nos d’ajuda.

—Hi ha una sola cosa —digué John Openshaw. Va remenar dins la butxaca de l’americana i traient-ne un tros de paper descolorit, de color blau, el va posar damunt la taula.

—Recordo —va dir— que el dia que el meu oncle va cremar els papers, vaig observar que els petits marges que no s’havien cremat i que hi havia enmig de les cendres, tenien aquest color particular. Vaig trobar aquest sol full al terra de la seva cambra, i m’inclino a pensar que podria ésser un dels papers que potser va voleiar d’entre els altres i d’aquesta manera hauria escapat de la destrucció. La lletra és sens dubte la del meu oncle.

Holmes va moure la llàntia, i tots dos ens vàrem inclinar damunt el full de paper que, per la seva vora irregular, indicava que efectivament havia estat arrencat d’un llibre. Duia l’encapçalament de “Març, 1869” i dessota hi havia les següents notes enigmàtiques:

—Gràcies! —va dir Holmes, plegant el paper i tornant-lo al nostre visitant—. I ara, de cap manera no podeu perdre un instant. Ni tant sols ens podem entretenir a comentar el que acabeu de dir-me. Heu d’anar-vos-en a casa vostra immediatament i actuar.

—Què haig de fer?

—Només hi ha una sola cosa a fer. I s’ha de fer immediatament. Heu de posar aquest tros de paper que ens heu mostrat dins la caixeta de llautó que ens heu descrit. També hi heu de posar una nota dient que tots els altres papers foren cremats pel vostre oncle, i que aquest és l’únic que queda. Ho heu d’afirmar amb paraules que els puguin convèncer. Un cop fet això, heu de posar tot seguit la caixeta damunt del rellotge de sol, tal com s’indicava. Ho enteneu?

—Completament.

—No penseu en la revenja ni en res que s’hi assembli, de moment. Em penso que ho podem guanyar mitjançant la llei; però nosaltres hem de teixir la nostra tela d’aranya, mentre que la seva ja està teixida. La primera consideració és eliminar el perill urgent que us amenaça. La segona és esbrinar el misteri i castigar els culpables.

—Gràcies —va dir el jove, tot alçant-se del seu seient i posant-se l’abric—. Vós m’heu infós una nova vida i esperança. Certament faré tal com m’haveu aconsellat.

—No perdeu un instant. I, sobretot, tingueu cura de la vostra persona entretant, perquè no crec que hi hagi cap dubte sobre el fet que us amenaça un perill molt real i imminent. De quina manera feu el viatge de retorn?

—Amb el tren de Waterloo.

—Encara no són les nou. Els carrers estaran plens de gent, així, confio que podeu estar segur. No obstant, tota vigilància serà poca.

—Vaig armat.

—Això està bé. Demà em posaré a treballar sobre el vostre cas.

—Us veuré a Horsham, doncs?

—No, el vostre secret es troba a Londres. És allí on el buscaré jo.

—Aleshores, vindré a veure-us dintre un o dos dies, amb notícies quant a la caixeta i els papers. Us demanaré consell en tots els detalls.

Es va acomiadar amb una estreta de mà a tots dos. A fora, el vent continuava xisclant i la pluja clapotejava i tamborinejava contra les finestres. Aquesta estranya història semblava que ens havia sobrevingut d’enmig dels elements desbocats —bufada sobre nosaltres com un munt d’algues marines en una galerna— i que ara tornava a ésser reabsorbida novament per aquests mateixos elements.

Sherlock Holmes va romandre una estona en silenci amb el cap inclinat vers la lluïssor vermella del foc. Després encengué la pipa i, reclinant-se en la seva butaca es va quedar mirant els blaus cercles de fum a mesura que s’anaven perseguint un a l’altre en la seva ascensió vers el sostre.

—Em penso, Watson —va dir finalment—, que de tots els nostres casos, no n’hi ha cap més fantàstic que aquest.

—Llevat, potser, de la Senyal dels Quatre.

—Bé, sí. Llevat, potser, d’aquest altre cas. I amb tot, em sembla que aquest John Openshaw camina enmig d’uns perills encara més grans que els que assetjaven els Sholto.

—Però —vaig preguntar—, us heu format ja una idea clara de quins són aquests perills?

—No pot haver-hi qüestió quant a la seva naturalesa —va respondre.

—Doncs, en què consisteixen? Qui és aquest K. K. K., i per què persegueix aquesta pobre família?

Sherlock Holmes va tancar els ulls i va posar els colzes damunt els braços de la seva butaca, ajuntant les puntes dels seus dits.

—El raonador ideal —va observar—, un cop li haguessin mostrat un sol fet en totes les seves implicacions, en deduiria no solament tota la cadena d’esdeveniments que conduirien envers ell, sinó també tots els resultats que se’n derivarien. De la mateixa manera que Cuvier podia descriure correctament un animal sencer per mitjà de la contemplació d’un sol os, així l’observador que ha comprès completament una anella d’una cadena d’incidents, podria amb tota precisió descriure totes les altres anelles, les anteriors i les posteriors. Nosaltres encara no hem copsat els resultats als quals pot arribar la raó sola. Podríem resoldre, mitjançant l’estudi, alguns problemes la solució dels quals ha desconcertat completament aquells que la cercaven mitjançant els sentits. No obstant, per assolir el cim d’aquest art, el raonador necessitaria saber manipular tots els fets que han arribat al seu coneixement. Això implica, com fàcilment podreu comprendre, la possessió de tots els coneixements, a la qual molt pocs arriben, fins i tot en aquests temps de llibertat educativa i d’enciclopèdies. Però el que no és impossible és que un home arribi a posseir tots els coneixements que probablement li han d’ésser útils en la seva professió, i això és el que jo he procurat fer en el meu cas. Recordo molt bé que vós, en certa ocasió, en els primers dies de la nostra amistat, vareu definir els meus límits d’una manera molt precisa.

—Sí —vaig respondre rient—. Fou un document molt singular. Recordo que vàrem marcar amb un zero filosofia, astronomia i política. Botànica, límits variables; geologia, coneixements profunds, pel que fa referència a les taques de fang de qualsevol regió dins un radi de cinquanta milles de la ciutat; química, excèntric; anatomia, gens sistemàtic; únic quan a literatura sensacionalista i registres de delictes, i a més a més, violinista, boxejador, espadatxí, advocat i autointoxicador mitjançant la cocaïna i el tabac. Aquests, em penso que foren els punts principals de la meva anàlisi.

Holmes va somriure en sentir l’última qualificació.

—Bé —va dir—. Ara dic, com vaig dir aleshores, que un home hauria de guardar a les petites golfes del seu cervell tots el mobles que és probable que hagi d’emprar, i que la resta la deixés arraconada a la seva biblioteca on podria anar-ho a buscar en cas que ho necessités. Ara bé, per un cas com el que se’ns acaba de presentar aquesta nit, cal certament que tinguem en compte tots els nostres recursos. Us prego que tingueu l’amabilitat d’abastar-me la lletra K de l’Enciclopèdia Americana, que es troba al prestatge que teniu al vostre costat. Gràcies. Considerem ara la situació i vegem què és el que en podem deduir. En primer lloc, podem començar per suposar d’una manera fundada que el coronel Openshaw tenia raons molt poderoses per abandonar Amèrica. Les persones en aquesta època de la seva vida no canvien tots els seus costums i, per tant, no canvien voluntàriament l’encisador clima de Florida per la vida solitària d’una ciutat provinciana d’Anglaterra. El seu extremat amor de solitud a Anglaterra suggereix la idea de que tenia por d’algú o d’alguna cosa, de manera que podem suposar, com a hipòtesi de treball, que es tractava de la por a algú o a alguna cosa que l’havia impulsat a fugir d’Amèrica. Quant a la cosa que temia, solament podem deduir-la considerant les terribles cartes rebudes per ell mateix i pels seus successors. Us heu fixat en els segells de correu d’aquelles cartes?

—El primer era de Pondicherry, el segon de Dundee i el tercer de Londres.

—De Londres Est. Què en deduïu d’això?

—Que tots són ports de mar. Que el que escrivia es trobava a bord d’un vaixell.

—Excel·lent. Ja tenim una pista. No hi pot haver cap dubte sobre la probabilitat —la gran probabilitat— que el que escrivia les cartes es trobés a bord d’un vaixell. I ara passem a considerar un altre punt. En el cas de Pondicherry, varen transcórrer set setmanes entre l’amenaça i el seu compliment, en el cas de Dundee, solament tres o quatre dies. Us suggereix això alguna cosa?

—Que la distància que s’havia de recórrer era major.

—Però també la carta venia d’una major distància.

—Aleshores, no veig pas el punt.

—Hi ha almenys la suposició que el vaixell en el qual l’home o els homes viatgen és de vela. Sembla com si sempre enviessin per davant d’ells la singular advertència o penyora quan iniciaven la seva missió. Ja veieu amb quina rapidesa l’acte seguia el senyal quan venia de Dundee. Si ells haguessin vingut de Pondicherry en un vaixell de vapor, haurien arribat quasi tan aviat com la seva carta. Però la realitat és que varen transcórrer set setmanes. Em penso que aquestes set setmanes representaven la diferència entre el vapor que va dur la carta i el vaixell de vela que va dur el que la va escriure.

—És possible.

—Més que això. És probable. I ara comprendreu la mortal urgència d’aquest nou cas i perquè jo he insistit tant en què el jove Openshaw tingués precaució. El cop sempre ha estat assestat a la fi del temps que trigarien els remitents de la carta en recórrer la distància. Però aquesta ve de Londres, i per tant, no podem comptar amb cap dilació.

—Déu meu! —vaig exclamar—. Què pot voler dir una persecució tan implacable?

—Els papers que duia Openshaw són evidentment de vital importància per a la persona o les persones que viatjaven en el vaixell de vela. Crec que és del tot evident que es tracta de més d’un individu. Un home sol no podia haver dut a terme dues morts de manera que pogués enganyar el jurat d’un jutge de primera instància. Degueren intervenir diverses persones, totes elles de grans recursos i molt decidides. Es proposen aconseguir els documents, sigui qui vulgui el que els tingui. D’aquesta manera veieu que K. K. K. deixen d’ésser les inicials d’un individu per a convertir-se en el distintiu d’una societat.

—Però, de quina societat?

—No heu sentit parlar mai —va dir Holmes tot baixant la veu—, no heu sentit parlar mai del Ku Klux Klan?

—No, mai.

Holmes va girar els fulls del llibre que tenia damunt dels genolls.

—Aquí ho tenim —va dir tot seguit—, “Ku Klux Klan”. Un nom derivat d’una curiosa semblança al so que es produeix al muntar un rifle. Aquesta terrible societat secreta fou formada per alguns ex soldats confederats dels Estats del Sud després de la Guerra Civil i ràpidament va formar branques locals en diferents parts del país, notablement a Tennessee, Lousiana, les Carolines, Geòrgia i Florida. El seu poder es va usar per a fins polítics, principalment per a terroritzar els votants negres, i per assassinar o expulsar del país aquells que s’oposaven als seus punts de vista. Els seus atacs anaven generalment precedits d’una advertència que era enviada a la persona marcada en una forma fantàstica però generalment reconeguda: una branqueta de fulles de roure en algunes parts, llavors de meló o pinyols de taronja en altres. En rebre això, la víctima podia abjurar obertament de les seves anteriors opinions o fugir del país. Si plantava cara, la mort s’abatia indefectiblement damunt d’ella, i en general d’alguna manera estranya i imprevista. Tan perfecta era l’organització de la societat, i tan sistemàtics els seus mètodes, que gairebé no s’ha registrat cap cas en el qual un home aconseguís plantar cara impunement o en què des d’alguns dels seus atacs es pogués seguir la pista fins a arribar als autors. Durant alguns anys va florir aquesta organització, malgrat els esforços del Govern dels Estats Units i de les classes millors de la comunitat del Sud. Va arribar un moment, però a l’any 1869, en què el moviment es va col·lapsar d’una manera més aviat sobtada, encara que, d’ençà d’aquella data s’han produït esporàdics rebrots de la mateixa mena.

»Observareu —va afegir Holmes, deixant damunt la taula el volum—, que la sobtada interrupció d’aquella societat va coincidir amb la desaparició d’Amèrica d’Openshaw amb els seus documents. Es pot haver tractat d’una relació de causa i efecte. No és estrany que ell i la seva família sofreixin la persecució d’alguns dels esperits més implacables. Podeu comprendre que aquest registre i aquest diari podrien implicar alguns dels principals personatges del Sud i que poden haver-n’hi molts que no dormiran tranquils fins a què aquests papers hagin estat recuperats».

—Aleshores, la pàgina que hem vist…

—És el que podríem esperar. En ella es tractava, si ho recordo bé, d’enviar els pinyols a A, a B i a C, o sigui, d’enviar a aquestes persones el senyal d’advertència de la societat. Després hi ha successives anotacions que A i B s’escapoliren, o abandonaren el país, i finalment, que a C se’l va visitar, em temo que amb un sinistre resultat per a aquest C. Bé, em penso, doctor, que podem projectar alguna llum sobre aquest lloc obscur, i crec que l’única oportunitat que en aquests moments té el jove Openshaw és la de fer el que jo li he dit. Per aquesta nit no hi ha pas res més que es pugui dir o fer, així, doncs, doneu-me el meu violí i procurem oblidar-nos durant mitja hora d’aquest temps tan fastigós i de les maneres encara més fastigoses del nostre proïsme.

El matí, el temps s’havia aclarit, i el sol brillava tímidament a través del vel que flota damunt de la gran ciutat. Quan vaig baixar, Sherlock Holmes ja estava esmorzant.

—Ja em dispensareu que no us hagi esperat —va dir—; preveig que m’espera un dia molt ocupat abans que em dediqui de ple a aquest cas del jove Openshaw.

—Quins passos penseu emprendre? —li vaig preguntar.

—Dependrà molt dels resultats de les meves primeres investigacions. És possible que, després de tot, hagi d’anar a Horsham.

—Així, doncs, no és el primer que penseu fer?

—No, començaré per la City. Feu sonar la campaneta, i la minyona us durà el vostre cafè.

Mentre m’esperava, vaig prendre de damunt la taula el periòdic encara no obert i hi vaig donar una ullada. Els meus ulls es detingueren en un encapçalament que em va deixar el cor glaçat.

—Holmes —vaig exclamar—, ja heu fet tard!

—Ah —va fer ell, deixant la seva tassa damunt la taula—, ja m’ho temia. Com ha estat?

Parlava amb calma, però jo vaig comprendre que estava profundament commogut.

—Els meus ulls han copsat el nom d’Openshaw i l’encapçalament de “Tragèdia a prop del Pont de Waterloo”. L’article diu el següent: “Aquesta nit, entre les nou i les deu, el guàrdia de policia Cook, de la secció H, trobant-se de servei a prop del Pont de Waterloo, va sentir un crit d’auxili i el patatxap d’un cos en caure a l’aigua. Però la nit era extremadament fosca i borrascosa, i per aquest motiu, malgrat l’ajut de diversos vianants, va ésser impossible efectuar un rescat. Però es va donar el senyal d’alarma i, amb l’ajut de la policia fluvial, el cos va poder ésser recuperat. Va resultar ésser el d’un jove que es deia, segons es desprèn d’un sobre que li va ésser trobat a la butxaca, John Openshaw, la residència del qual és a prop de Horsham. Se suposa que baixava apressadament per agafar el tren que surt de l’Estació de Waterloo, i que, degut a la seva pressa i a l’extrema foscor, es va desviar del seu camí i va passar pel damunt de la vora d’un dels petits desembarcadors per a vapors fluvials. El cadàver no mostrava senyals de violència, i no pot haver-hi dubte que el mort havia estat víctima d’un desgraciat accident, que hauria de cridar l’atenció de les autoritats quant a la condició dels desembarcadors que hi ha a la vora del riu”.

Estiguérem asseguts uns minuts en silenci, Holmes més deprimit i commogut del que jo l’havia vist mai.

—Això fereix el meu orgull, Watson —va dir finalment—. Es tracta d’un sentiment poc noble, sens dubte, però fereix el meu orgull. Ara es converteix aquest assumpte per a mi en una qüestió personal, i si Déu em dóna salut, ho faré pagar ben car a aquesta banda. Pensar que havia de venir a cercar la meva ajuda i que jo l’havia d’enviar a la mort!

Es va alçar ràpidament de la seva butaca i es posà a passejar per la cambra amb una agitació incontrolable, amb un rubor a les seves galtes groguenques i obrint i tancant nerviosament les seves mans llargues i fines.

—Deuen ésser uns dimonis astuts —va exclamar finalment—. Com varen aconseguir desviar-lo del seu camí i fer-lo caure a l’aigua? El terraplè no es troba en línia recta amb l’estació. El pont, sens dubte, estava massa concorregut, fins i tot en una nit com aquella, per als seus propòsits. Bé, Watson, ja veurem qui guanya, al final. Ara vaig a sortir.

—Voleu anar a la policia?

—No, jo seré la meva pròpia policia. Quan jo hagi teixit la tela d’aranya, ells podran agafar les mosques, però no abans.

Tot el dia vaig estar ocupat en el meu treball professional, i era tard quan al vespre vaig tornar a Baker Street. Sherlock Holmes encara no havia vingut. Eren prop de les deu quan va arribar, pàl·lid i amb l’aspecte d’estar cansat. Va anar cap al trinxant i agafant un tros de pa el va devorar literalment, i el va ajudar a baixar gorja avall amb un gran glop d’aigua.

—Veig que teniu gana —vaig comentar.

—Estic famolenc. M’havia oblidat de menjar. No he pres res des de l’hora de l’esmorzar.

—Res?

—Ni una queixalada. No he tingut temps de pensar-hi.

—I com us ha anat?

—Bé.

—Teniu una pista?

—Les tinc a la palma de la meva mà. El jove Openshaw no trigarà pas gaire en ésser venjat. Bé, doncs, Watson, posem damunt d’ells la seva pròpia diabòlica marca registrada. Està ben pensat, oi?

—Què voleu dir?

Va prendre de l’armari una taronja, la va partir i esprement-la, va fer caure els pinyols sobre la taula. En va agafar cinc i els va ficar dins un sobre. A l’interior de la solapa va escriure: “S.H. per a J.C.”. Després el va segellar i el va adreçar al “Capità James Calhoun, barca Lone Star, Savannah, Geòrgia”.

—Aquesta carta l’estarà esperant quan arribi al port —va dir, tot fent una rialleta—. Potser li causarà una nit d’insomni. Li serà un precursor del seu destí tan segur com ho fou per a Openshaw abans que ell.

—I qui és aquest capità Calhoun?

—El cap de la banda. Ja arreplegaré els altres, però ell és el primer de tots.

—Aleshores, com vàreu descobrir la pista?

Es va treure de la butxaca un gran full de paper, tot cobert de dates i noms.

—M’he passat tot el dia —digué— als registres i arxius de vells diaris de la Lloyd, seguint la carrera de cada vaixell que va fer escala a Pondicherry els mesos de gener i febrer del vuitanta-tres. Hi havia registrats durant aquests mesos trenta-sis vaixells de bon tonatge. D’aquests, el Lone Star tot seguit em va cridar l’atenció, ja que, encara que es deia que havia sortit de Londres, porta el nom que donen a un dels estats de l’Unió.

—Texas, em penso.

—Jo no n’estava ni n’estic encara segur; però sabia que el vaixell havia d’ésser de procedència americana.

—I aleshores, què?

—Vaig investigar en els registres de Dundee, i quan vaig trobar que el Lone Star era allí el mes de gener de 1885, la meva sospita es va convertir en certesa. Aleshores vaig informar-me de quines embarcacions es trobaven ara al port de Londres.

—I bé?

—El Lone Star havia arribat aquí la setmana passada. Vaig baixar al moll Albert i em vaig trobar amb què el vaixell havia estat remolcat riu avall amb la marea d’aquest matí, i que es dirigeix vers Savannah, el seu port d’origen. Vaig telegrafiar a Gravesend i em varen dir que ja feia algun temps que havia passat, i com que el vent és de l’Est, no tinc cap dubte que ara ja ha passat els Goodwins i que no es troba lluny de l’illa de Wight.

—Què penseu fer, doncs?

—Oh, ja li tinc la mà a sobre! Ell i els dos oficials primers, segons m’he assabentat, són els únics americans nadius a bord del vaixell. Els altres són finlandesos i alemanys. També sé que tots tres es trobaven fora del vaixell la nit passada. M’ho va dir l’estibador, que s’havia ocupat del carregament. Quan el seu veler arribi a Savannah, el vapor correu haurà dut aquesta carta i el cable haurà informat la policia que aquests tres cavallers són buscats aquí, sota l’acusació d’assassinat.

No obstant, en els plans humans més ben preparats, sempre hi ha algun defecte, i els assassins de John Openshaw mai no rebrien els pinyols de taronja que els revelarien que un altre, tan astut i decidit com ells, els havia seguit el rastre. Aquell any foren molt llargues i fortes les borrascades equinoccials. Vàrem esperar molt de temps rebre notícies del Lone Star de Savannah, però no en vàrem rebre cap. Finalment, ens vàrem assabentar que en algun lloc de l’Atlàntic, s’havia vist flotar enmig d’una onada un fragment d’embarcació que duia gravades les lletres “L.S.”, i que això era l’única cosa que sabríem mai del final que va trobar el Lone Star.