1. Míster Sherlock Holmes

Míster Sherlock Holmes, que acostumava a ser força tocatardà, tret d’aquelles gens esporàdiques ocasions en què es quedava tota la nit despert, seia a la taula del menjador. Jo era dret davant la llar de foc amb els peus damunt la catifa i vaig agafar el bastó que el nostre visitant s’havia deixat la nit anterior. Era una vara de fusta gruixuda i ben tallada amb una mena de pom al capdamunt, de l’estil que coneixem per «Advocat de Penang». Just a sota l’empunyadura s’hi trobava una gran placa d’argent de més de dos centímetres d’amplada on hi havien gravat: «A James Mortimer, M.R.C.S. dels seus amics del C.C.H». i la data 1884. Es tractava de la mena de bastons que solien portar les antigues famílies de metges: dignes, sòlids i segurs.

—I doncs, Watson, què en treu d’aquí?

Holmes seia d’esquena i jo no li havia pas donat cap indici d’allò que feia.

—Com ho ha sabut el que estava fent? Em penso que deu tenir ulls al clatell, vostè.

—Si més no, tinc una cafetera d’argent ben lluenta al meu davant —digué.

—Però, digui’m, Watson, què està fent amb el bastó del nostre visitant? Com que hem tingut la mala sort de perdre’l de vista i no tenim la més mínima idea de la seva missió, aquest record que ens ha deixat de manera accidental esdevé de gran importància. Vejam si em sap reconstruir l’home per mitjà de l’observació del bastó.

—Opino —vaig començar dient, seguint en la mesura de les meves possibilitats els mètodes del meu company— que el doctor Mortimer és un metge d’edat avançada que gaudeix de consideració i estima atès que aquells qui el coneixen li han ofert aquesta prova de llur apreci.

—Exacte! —digué Holmes—. Excel·lent!

—Considero, a més, que és molt probable que sigui un metge de poble dels que fan gran part de les seves visites a peu.

—I per què això?

—Perquè aquest bastó, tot i que de bell antuvi era bonic, ara està tan rosegat que se’m fa difícil imaginar-lo als dits d’un metge de ciutat. La guaspa de ferro està molt desgastada; és evident, doncs, que ha fet moltes caminades amb ell.

—Una explicació perfectament raonable! —respongué Holmes.

—I ara tornem a la qüestió dels «amics de la C.C.H».. M’aventuro a suposar que es tracta d’un Club de Caça als membres del qual probablement ell hagi ofert assistència mèdica i això li hagi valgut aquest present a tall d’agraïment.

—De veres, Watson, se supera a vostè mateix —digué Holmes, tirant enrera la cadira i encenent una cigarreta—. Em sento obligat a dir que en tots els judicis de valor que ha estat tan amable d’emetre respecte als meus petits èxits gairebé sempre ha subestimat les seves pròpies habilitats. És possible que vostè no sigui brillant, però sí que és un conductor de llum. Algunes persones sense ser elles mateixes genis tenen el poder remarcable d’estimular-lo. Li confesso, estimat amic, que em sento en deute amb vostè.

Mai no m’havia dit tantes coses i he d’admetre que les seves paraules em van fer molt content, ja que sovint m’havia dolgut de la seva indiferència per la meva admiració i els meus intents de fer publicitat dels seus mètodes. Em sentia també orgullós de pensar que havia arribat a dominar el seu sistema fins al punt de ser capaç d’aplicar-lo de tal forma que mereixés la seva aprovació. Aleshores, agafà la vara de les meves mans i l’examinà durant uns instants a simple vista. Seguidament, amb un posat que mostrava interès, deixà la cigarreta i, tot acostant el bastó a la finestra, se’l tornà a mirar amb una lupa.

—Interessant, tot i que és elemental —digué tornant al seu cantó favorit del sofà—. Certament, hi ha alguns indicis en aquest bastó que ens serveixen de base per unes quantes deduccions.

—Que se m’ha escapat algun detall? —vaig preguntar amb una certa presumpció—. Confio que no sigui res gaire significatiu?

—Em sembla, estimat Watson, que la majoria de les seves conclusions eren errònies. Quan he dit que vostè m’estimulava em referia, per ser-li franc, que, havent pres nota de les seves equivocacions, eventualment m’ha guiat cap a la veritat. I no és pas que en aquest cas vagi completament errat. El nostre home és certament un metge de poble i camina un bon xic.

—Aleshores, tenia raó.

—Fins aquí sí.

—Però això era tot.

—De cap manera, estimat Watson, de cap manera ho és tot. Jo suggeriria, per exemple, que la presentació d’un metge és més probable que provingui d’un hospital que no pas d’un Club de Caça i que quan les inicials C.C. són col·locades davant l’hospital remeten habitualment a les paraules «Charing Cross».

—Pot ser que tingui raó.

—La major probabilitat rau en aquesta direcció i si la prenem com a hipòtesi de treball disposarem d’una nova base per on començar la nostra construcció d’aquest visitant desconegut.

—Bé, doncs, suposant que «C.C.H». significa «Charing Cross Hospital» què més en podem deduir?

—És que no li diuen res en si mateix? Vostè coneix els meus mètodes. Apliqui’ls!

—Només en puc treure la conclusió evident que l’home ha estat treballant a la ciutat abans d’anar-se’n al camp.

—Em penso que ens podem aventurar una mica més que això. Miri-s’ho així: En quina ocasió és més probable que es fes un present d’aquesta mena? Quan es devien ajuntar els seus amics per oferir-li una mostra del seu afecte? Òbviament, en el moment que el doctor Mortimer abandonà la feina a l’hospital per tal d’establir-se pel seu compte. Sabem que hi hagué un present. Creiem que s’havia produït un canvi de feina des d’un hospital urbà a una consulta en un poble. Seria doncs anar massa lluny si diguéssim que el regal era en ocasió del canvi?

—Sembla, certament, probable.

—Ara bé, s’adonarà que no podia formar part de la plantilla de l’hospital, ja que tan sols un home ben situat en un consultori londinenc podria ostentar un càrrec com aquest i, si fos el cas, no l’hauria pas deixat per anar-se’n al camp. Aleshores, què hi feia? Si treballava a l’hospital i no formava part del personal fix només podia tractar-se d’un metge intern o d’un cirurgià, és a dir, una mica més que un estudiant de darrer curs. I en marxà fa cinc anys: la data és gravada al bastó. De manera que el seu respectable metge de família, de mitjana edat s’esvaeix en l’aire, estimat Watson, i sorgeix al seu lloc un jove de menys de trenta anys, amigable, poc ambiciós i desmemoriat, amo d’un gos que té per favorit i que jo descriuria grosso modo dient que deu ser més gran que un terrier i més petit que un mastí.

Vaig riure amb incredulitat mentre Sherlock Holmes es recolzava en el sofà fent petits cercles de fum que s’enlairaven cap al sostre.

—Pel que fa a la darrera part, no tinc maneres de comprovar-ho —vaig dir-li—, però com a mínim no és gens difícil trobar algunes dades sobre l’edat de l’home i la seva professió.

Vaig agafar la guia de metges de la meva petita antosta de llibres de medicina i comencí a cercar el nom. Hi havia uns quants Mortimer però només un que pogués ser el nostre visitant. Vaig llegir el seu historial en veu alta:

Mortimer, James, M.R.C.S., 1882, Grimpen, Dartmoor, Devon. Metge intern de 1882 a 1884 a l’hospital de Charing Cross. Guanyador del premi Jackson de Patologia Comparada amb un assaig titulat «És un atavisme la malaltia?». Membre corresponent de la Societat Sueca de Patologia. Autor de «Alguns fenòmens de l’atavisme» (Lancet, 1882), «Progressem?» (Diari de Psicologia, març 1883), responsable de sanitat de les parròquies de Grimpen, Thorsley i High Barrow.

—No es menciona res d’un club de caça local, Watson —digué Holmes, amb un somriure maliciós—, però sí que fa de metge de poble, com molt astutament ha observat. Crec que les meves deduccions són ben justificades. Respecte als adjectius, he dit, si no recordo malament, amigable, poc ambiciós i desmemoriat. Per la meva experiència només els homes amables reben testimonis d’apreci i tan sols algú que no sigui ambiciós abandona una carrera a Londres per anar-se’n al camp, de la mateixa manera que únicament un despistat deixaria el seu bastó en comptes de la seva tarja de visita després d’haver esperat una hora en la nostra sala.

—I el gos?

—S’ha acostumat a portar el bastó darrera el seu amo. Com que el bastó és pesat, el gos l’agafa fort pel mig, d’aquí que hi hagi la marca de les seves dents ben visible. La mandíbula del gos, tal com es veu per l’espai que hi ha entre les marques, és massa ampla per a un terrier i massa estreta per a un mastí. Pot tractar-se… sí, i tant, d’un espàniel de pèl arrissat.

S’havia aixecat i es passejava per l’habitació mentre parlava. Aleshores, s’aturà al buit de la finestra. Hi havia un to de convicció tan patent en la seva veu que vaig alçar els ulls per mirar-lo tot sorprès.

—Estimat amic, com pot estar-ne tan segur?

—Per la senzilla raó que veig el gos a la nostra mateixa entrada i qui pica és el seu amo. No es mogui, li ho prego, Watson. És un col·lega seu i la seva presència em pot fer servei. Ara és el moment fatídic, Watson, quan sentim les passes pujant les escales i encaminant-se cap a la nostra vida sense saber si serà per bé o per mal. Què voldrà el doctor James Mortimer, un home de ciència, de Sherlock Holmes, un especialista en el crim? Endavant!

L’aparició del nostre visitant fou una sorpresa per a mi, car m’esperava trobar el típic metge de poble. Era molt alt i prim, amb un nas llarg com un bec que sorgia entremig dels seus ulls grisos penetrants, molt junts, que llançaven llambregades darrera les seves ulleres amb muntura d’or. Anava vestit amb l’estil d’un professional però força deixat, ja que duia la levita bruta i els pantalons esfilagarsats. Tot i que era jove, ja anava carregat d’espatlles i caminava amb el cap tirat endavant, la qual cosa li donava un aire de benevolència escrutadora. En el moment d’entrar els seus ulls es clavaren en el bastó que Holmes tenia a les mans i es precipità cap a ell fent una exclamació d’alegria.

—Oh que estic content! —digué—. No estava segur si l’havia deixat aquí o a l’oficina d’embarcament. No voldria pas perdre aquest bastó per res del món.

—Deu ser un regal, ja comprenc —respongué Holmes.

—Sí, senyor.

—De l’hospital de Charing Cross?

—D’un parell d’amics d’allà en ocasió del meu casament.

—Déu meu, Déu meu, malament! —digué Holmes movent el cap.

El doctor Mortimer parpellejà darrera les seves ulleres, lleugerament astorat.

—I per què malament?

—Només perquè heu tirat per terra les nostres petites deduccions. Així diu que va ser pel seu casament, oi?

—Sí, senyor. Em vaig casar i vaig abandonar l’hospital amb l’esperança d’obrir una consulta privada. Em calia casa pròpia.

—Caram, caram, així doncs no anàvem pas tan errats —digué Holmes—. I ara, doctor James Mortimer…

—Senyor Mortimer, si un plau; sóc un humil MRCS.

—I un home de ment clara, evidentment.

—Un aficionat a la ciència, míster Holmes, un recollidor de petxines sobre les platges d’un gran i desconegut oceà. Suposo que estic parlant amb mister Sherlock Holmes i no pas amb…

—No, aquest és el meu amic el doctor Watson.

—Encantat de conèixer-lo, senyor. He sentit el seu nom relacionat amb el del seu amic. Vostè m’interessa molt míster Holmes. Mai no hauria esperat trobar-me amb un crani tan dolicocèfal ni un desenvolupament supra-orbital tan ben marcat. Que li sabria greu si resseguís amb els meus dits la seva fissura parietal? Un motlle del seu crani mentre no disposem de l’original serà un ornament per a qualsevol museu d’antropologia. No voldria pas fer-me pesat, però confesso que cobejo el seu crani.

Sherlock Holmes féu un gest al nostre visitant perquè s’assegués en una cadira.

—Vostè és un entusiasta de la seva ciència, senyor, com jo ho sóc de la meva —digué—. M’adono pel seu índex que vostè es fa els seus propis cigarrets. No s’estigui d’encendre’n un.

L’home es va treure paper i tabac i començà a cargolar la cigarreta amb una destresa sorprenent. Tenia uns dits llargs i tremolosos tan àgils i nerviosos com les antenes d’un insecte.

Holmes restà silent, però les llambregades que llançava al nostre curiós company mostraven l’interès que prenia per ell.

—M’afiguro, senyor —digué finalment—, que no ha estat tan sols per contemplar el meu crani que em va fer l’honor de venir-me a veure la nit passada, i avui altre cop!

—No, no senyor; tot i que m’alegro d’haver tingut l’oportunitat de veure’l de passada. He vingut a trobar-lo, míster Holmes, perquè he comprès que sóc un home poc pràctic i em sento ara mateix enfrontat amb un problema seriós i extraordinari. Reconeixent, com ho faig, que vostè és el segon expert més important d’Europa…

—I doncs, senyor! Puc preguntar qui ostenta l’honor de ser el primer? —preguntà Holmes amb una certa aspresa.

—Per a un home de mentalitat clara i científica el treball de Monsieur Bertillon ha de tenir un interès extraordinari.

—Aleshores, no hauria fet millor consultant-lo?

—Fixi’s que he dit per a un home de mentalitat clara i científica, però com a home de negocis pràctic és sabut que vostè és únic. Confio senyor que, per inadvertència, no hauré pas…

—Un moment —digué Holmes—. Crec, doctor Mortimer que seria millor si, sense donar més voltes, anés al gra i m’expliqués la naturalesa exacta del problema pel qual demana la meva ajuda.