7. Llum a la foscor

La informació de Lestrade era tan important i tan inesperada que tots tres ens quedàrem esbalaïts. Gregson s’aixecà d’un salt i vessà el whisky que li quedava. Vaig mirar Sherlock Holmes en silenci i vaig veure que tenia els llavis apretats i les celles arrugades sobre els ulls.

—Stangerson també! —murmurà—. La història es complica.

—Ja n’era prou de complicada abans —protestà Lestrade, agafant una cadira—. Em sembla que hem desembocat en una mena de consell de guerra.

—N’està… n’està ben segur, del que ha dit? —balbucejà Gregson.

—Precisament vinc de la seva habitació —digué Lestrade—. He estat el primer a descobrir el que ha passat.

—Hem sentit l’opinió de Gregson sobre l’afer —digué Holmes—. Li farà res d’explicar-nos tot el que ha vist i el que ha fet?

—No hi tinc cap inconvenient —contestà Lestrade, asseient-se—. Confesso francament que em pensava que Stangerson estava relacionat amb la mort de Drebber. Aquest altre fet m’ha demostrat que estava en un error. Segur de la meva teoria, m’havia llançat a esbrinar què se n’havia fet del secretari. Els havien vist plegats a l’estació d’Euston el dia 3 a dos quarts de nou del vespre, aproximadament. A les dues de la matinada Drebber havia estat trobat a Brixton Road. El que em preocupava era descobrir el que Stangerson havia fet entre dos quarts de nou i l’hora del crim, i què se n’havia fet després. Vaig telegrafiar a Liverpool, donant una descripció de l’home i recomanant-los que vigilessin els vaixells americans. Després vaig començar a visitar els hotels i pensions prop d’Euston. Miri, pensava que si Drebber i el seu company s’havien separat, el més natural era que Stangerson s’hagués allotjat per passar la nit en algun lloc del veïnat i que hagués tornat a l’estació l’endemà al matí.

—És probable que s’haguessin posat d’acord a trobar-se a algun lloc —digué Holmes.

—Així ho van fer. Vaig passar tot el vespre d’ahir fent investigacions inútilment. Aquest matí he començat ben aviat i, a les vuit, he arribat a l’hotel Halliday, al carrer Little George. He preguntat si hi vivia un tal senyor Stangerson i m’han dit de seguida que sí.

«—Vostè deu ser la persona que espera —m’han dit—; fa dos dies que espera un senyor.

»—On és ara? —he preguntat.

»—És a dalt, al llit. Ens va dir que el cridéssim a les nou.

»—Pujaré; el veuré de seguida —vaig dir.

»—Em semblava que era possible que la meva aparició sobtada el desconcertés, i que, tal vegada, en un moment d’oblit, em diria alguna cosa. L’enllustrador va oferir-se a acompanyar-me a l’habitació; era al segon pis, i s’havia de passar per un petit corredor. Em va indicar la porta i ja se’n tornava escales avall quan vaig veure quelcom que em va fer regirar l’estómac, malgrat els meus vint anys d’experiència. Per sota la porta sortia un filet de sang que havia anat lliscant pel passadís i que havia format una bassa a la vora del sòcol de l’altra banda. Vaig fer un crit i l’home va tornar enrera. Gairebé es va desmaiar en veure-ho. La porta era tancada per dintre, però finalment vàrem aconseguir d’obrir-la a cops. La finestra de l’habitació era oberta i, al costat de la finestra, arraconat, hi havia el cadàver d’un home en camisa de dormir. Estava ben mort des de feia estona, perquè tenia els membres rígids i freds. Quan el vàrem trobar, el de l’hotel el va reconèixer de seguida: era el mateix que havia llogat l’habitació amb el nom de Joseph Stangerson. La causa de la mort havia estat una ganivetada molt profunda al costat esquerre, que devia haver tocat el cor. I ara ve el més estrany de l’assumpte. Què pensa que hi havia al damunt del cadàver?

Se’m posà la pell de gallina i vaig pressentir algun horror, fins i tot abans que Sherlock Holmes parlés.

—La paraula RACHE, escrita amb lletres de sang —digué.

—Exactament —digué Lestrade, bocabadat; i tots vàrem quedar una estona en silenci.

Hi havia alguna cosa tan metòdica i tan incomprensible en els fets d’aquell assassí desconegut, que donava un caire encara més horrible als seus crims. Els meus nervis, força serens al camp de batalla, s’estremiren només de pensar-hi.

—Van veure l’home —continuà Lestrade—. Un repartidor de llet, que anava cap a la lleteria, va passar pel carreró que hi ha a la vora de les cavallerisses, darrera l’hotel. Va veure que una escala, que normalment és allà a terra, era dreta, recolzada en una de les finestres del segon pis, oberta de bat a bat.

Després de passar, es va tombar i va veure un home que baixava l’escala. Va baixar amb tanta tranquil·litat i tan obertament que el xicot va pensar que devia ser un fuster o un ebenista que treballava a l’hotel. No s’hi va fixar pas massa, només va pensar que havia començat a treballar molt aviat. Té la impressió que es tractava d’un home alt, de cara rogenca i que portava un abric llarg i marronós. Deu haver-se quedat a l’habitació una estoneta després de l’assassinat, perquè vàrem trobar aigua bruta de sang al lavabo on s’havia rentat les mans, i hi havia senyals als llençols on havia, premeditadament, eixugat el ganivet.

Vaig mirar Holmes en sentir la descripció de l’assassí, que es corresponia tan exactament amb la que ell me n’havia donat. Tanmateix no tenia a la cara cap expressió d’alegria ni de satisfacció.

—No va trobar a l’habitació res que ens pugui donar una pista de qui és l’assassí?

—Res. Stangerson tenia la cartera de Drebber a la butxaca però sembla que això era normal perquè feia tots els pagaments. Hi havia unes vuitanta lliures, però no hi faltava res. Siguin quins siguin els motius d’aquest crim extraordinari, no hi ha cap dubte que s’ha d’excloure el robatori. No hi havia papers ni cap nota a la butxaca del mort, excepte un telegrama, enviat des de Cleveland fa aproximadament un mes i que deia: «J.H. és a Europa». No hi havia cap signatura.

—I no hi havia res més? —preguntà Holmes.

—Res d’importància. L’home s’havia adormit llegint una novel·la que era damunt el llit i la pipa era, sobre una cadira, al seu costat. Hi havia un got d’aigua a la taula i a l’ampit de la finestra una capseta amb un parell de píndoles.

Sherlock Holmes s’aixecà d’un salt amb una exclamació de plaer.

—L’última anella! —digué, exultant.

Els dos detectius el miraren, esbalaïts.

—Ara tinc a les mans —digué el meu amic amb confiança— tots els fils que formen aquest embolic. És clar, encara falten detalls, però estic segur de tots els fets importants, des del moment que Drebber es va separar de Stangerson a l’estació fins a la descoberta del cos de Stangerson, com si els hagués vist jo mateix. Li donaré una prova del que sé. Ha pogut agafar una d’aquelles píndoles?

—Les tinc —digué Lestrade mentre treia una capseta blanca—; les he agafades juntament amb la cartera i el telegrama amb la intenció de lliurar-les a comissaria. Ha estat ben bé una casualitat que les agafés, perquè haig de dir que no els dono cap importància.

—Doni-me-les! —digué Holmes, i es tombà cap a mi—. Doctor, són píndoles corrents?

Evidentment no ho eren. Eren d’un color gris perla, petites, rodones i gairebé transparents a la llum.

—Per llur transparència i lluminositat, em sembla que són solubles a l’aigua —vaig dir.

—Precisament —contestà Holmes—. Li faria res de baixar a buscar aquell pobre terrier que està tan malalt des de fa tant de temps i que la patrona volia que vostè rematés ahir?

Vaig baixar i vaig pujar el gos a coll. La respiració dificultosa i els ulls envidriats de l’animal indicaven que era ben a la vora de la fi. En efecte, tenia el morro blanc com la neu i això era senyal que ja havia sobrepassat el temps normal de l’existència canina. Vaig posar un coixí damunt la catifa.

—Ara partiré una d’aquestes píndoles per la meitat —digué Sherlock Holmes; tragué una navalla i uní l’acció a la paraula—. Tornem a la capsa una de les dues meitats, per al futur. L’altra meitat la posarem dins d’aquest got on hi ha una culleradeta d’aigua. Veurem com el nostre amic, el doctor Watson, té raó, i com es dissol ràpidament.

—Això pot ser molt interessant —digué Lestrade amb el to ofès de qui sospita que s’estan rient d’ell—; no veig, però, la relació que pot tenir amb la mort del senyor Joseph Stangerson.

—Paciència, amic meu, paciència! Ja veurà que la té tota. Ara hi afegiré una mica de llet per tal de fer la barreja acceptable i, en donar-la al gos, veurem que se la beu molt de pressa.

Mentre parlava abocà el contingut del got dins un platet i el posà davant el terrier, que començà a llepar fins que el plat quedà sec. L’aspecte seriós de Holmes ja ens havia convençut tant que ens asseguérem en silenci, mirant atentament l’animal, i esperant un efecte sorprenent. Però no va passar res. El gos continuà estirat damunt el coixí, respirant amb dificultat, però no semblava que es trobés ni millor ni pitjor per causa del medicament.

Holmes havia tret el rellotge i, a mesura que passaven els minuts sense cap resultat, la seva cara anava agafant una expressió de pena i de desil·lusió. Es mossegava els llavis, tamborinava amb els dits damunt la taula i presentava tots els altres símptomes d’una impaciència intensa. Era tan gran la seva emoció que realment em feia pena, mentre que els altres dos detectius somreien irònicament, no gens disgustats per aquest contratemps de Holmes.

—No pot pas ser una coincidència —digué finalment alçant-se de la cadira i anant amunt i avall per l’habitació—; és impossible que sigui una simple coincidència. Després de la mort de Stangerson, trobem les mateixes píndoles de què sospitava en el cas de Drebber. Però són inactives. Què pot voler dir això? És impossible que tota la meva concatenació de pensaments sigui falsa. Ah! Ja ho tinc! Ja ho tinc!

I tot deixant anar un crit d’alegria, corregué cap a la capsa, partí l’altra píndola per la meitat, la dissolgué, hi afegí llet i la donà al terrier. Amb prou feines la llengua del malaurat animal havia tocat el líquid que li començaren a tremolar tots els membres i es quedà rígid i sense vida com si un llampec li hagués caigut al damunt.

Sherlock Holmes respirà profundament i s’eixugà la suor del front.

—Hauria de tenir més fe —digué—; ja hauria d’haver après que quan un fet sembla anar en contra de tota una sèrie de deduccions, és invariablement susceptible d’una altra interpretació. De les dues píndoles que hi havia a la capsa, una era del verí més mortal i l’altra completament inofensiva. Ho hauria d’haver sabut fins i tot abans de veure la capsa.

Aquesta darrera afirmació em semblà tan sorprenent que em fou difícil de creure que no havia perdut el seny. Tanmateix el gos mort era allà, davant nostre, per demostrar que la seva hipòtesi havia estat correcta. Em semblava que les boires del meu cervell s’anaven aclarint i que començava a tenir una feble i vaga percepció de la veritat.

—Tot això els sembla estrany —continuà Holmes— perquè al principi de la investigació no es van adonar de la importància de l’única pista real que tenien al davant. Vaig tenir la bona sort de fixar-m’hi i tot el que ha succeït des d’aleshores ha servit per confirmar la meva suposició inicial que, realment, n’era la conseqüència lògica. D’aquí que, coses que els han sorprès a vostès i que han fet el cas encara més fosc i embolicat, m’hagin servit per entendre-ho tot millor i per reforçar les meves conclusions. És un error confondre el que és estrany amb el que és misteriós. El crim més vulgar és ben sovint el més misteriós, perquè no presenta cap tret nou ni especial, del qual es puguin treure conclusions. Aquest assassinat hauria estat infinitament més difícil de resoldre si el cos de la víctima hagués estat trobat senzillament al carrer sense cap d’aquests acompanyaments sensacionals i outrés que l’han fet extraordinari. Aquests detalls estranys, en comptes de fer el cas més difícil, l’han simplificat força.

El senyor Gregson, que havia escoltat aquest discurs amb considerable impaciència, no es pogué aguantar més.

—Miri, senyor Holmes —digué—; tots estem disposats a reconèixer que vostè és un home intel·ligent i que té els seus propis mètodes de treball. Però ara volem alguna cosa més que pura teoria i retòrica. Del que es tracta és d’agafar l’home. He explicat el que pensava i sembla que estava en un error. El fill de Madame Charpentier no pot haver estat complicat en aquest segon afer. Lestrade perseguí el seu home, Stangerson, i sembla que també estava equivocat. Vostè ha deixat anar insinuacions aquí i allà i sembla saber més que nosaltres, però em penso que ja tenim tot el dret de preguntar-li directament el que vostè en sap d’aquest assumpte. Ens pot dir el nom de l’assassí?

—Haig d’estar d’acord amb Gregson, senyor —digué Lestrade—; tots dos ho hem intentat i tots dos hem fracassat. Ha dit més d’una vegada des que sóc en aquesta habitació que tenia totes les proves que necessitava. Estic segur que ja no ens les negarà més.

—Qualsevol dilació en l’arrest de l’assassí —vaig dir jo—, pot donar-li temps per cometre una nova atrocitat.

Pressionat d’aquesta manera per tots nosaltres, Holmes semblava indecís. Continuà anant amunt i avall de l’habitació amb el cap baix i les celles arrugades, tal com feia sempre que es perdia en els seus pensaments.

—No hi haurà més crims —digué finalment, parant de cop i mirant-nos de cara—. Això és fora de tot dubte. M’han preguntat si sabia el nom de l’assassí. El sé. El simple fet de saber el seu nom té ben poca importància, si el comparem amb la possibilitat d’atrapar-lo. I això és el que espero fer ben aviat. Tinc esperances de fer-ho mitjançant els meus propis arranjaments; però és un assumpte que s’ha de tractar amb delicadesa, perquè ens les hem d’haver amb un home sagaç i desesperat, que té l’ajut, com hem pogut comprovar, d’un altre de tan intel·ligent com ell. Mentre aquest home no tingui ni la més lleugera idea que algú pot tenir una pista, hi ha possibilitats que l’agafem; però si n’arribés a tenir la més lleugera de les sospites, es canviaria el nom i desapareixeria en un moment enmig dels quatre milions d’habitants d’aquesta gran ciutat. Sense intenció de ferir-los ni a vostès ni els seus sentiments, haig de dir que considero que la policia no pot competir amb aquests homes i per això no els he demanat ajut. És clar que, si fracasso, acceptaré tota la responsabilitat d’aquesta omissió, però estic preparat per a això. En aquests moments puc prometre que així que pugui comunicar-me amb vostès sense espatllar les meves pròpies combinacions, ho faré.

Gregson i Lestrade no semblaven pas gens satisfets malgrat aquesta seguretat. Tampoc semblava que l’al·lusió despectiva de Holmes als detectius de la policia els hagués fet feliços. Gregson s’havia posat vermell fins a la punta dels cabells, mentre que els ulls envidriats de l’altre brillaven amb curiositat i ressentiment. Cap dels dos no tingué temps de parlar, tanmateix, abans que truquessin a la porta i el representant dels trinxeraires, el jove Wiggins, introduís la seva insignificant i desagradable persona.

—Perdó, senyor —digué tocant-se el ble de damunt el front—. Tinc un cotxe a baix.

—Bon xicot —digué Holmes plàcidament—. Per què no introdueixen aquest model a Scotland Yard? —continuà, mentre treia d’un calaix unes manilles d’acer—. Mirin que bé que funciona el ressort. Es tanquen a l’instant.

—El model antic és prou bo —digué Lestrade—, si trobem l’home a qui les hem de posar.

—Molt bo, molt bo —digué Holmes, somrient—. El cotxer em podria ajudar amb les caixes. Digui-li que entri, Wiggins.

Em vaig quedar parat en sentir que el meu company parlava com si estigués a punt de sortir de viatge, perquè no me n’havia parlat. Hi havia un petit bagul a l’habitació. Holmes l’estirà i començà a lligar-lo. Estava tot enfeinat quan el cotxer entrà a l’habitació.

—Ajudi’m a cordar aquesta sivella, cotxer —digué Holmes, tot posant-se de genolls i sense tombar el cap.

L’home avançà amb uns aires desafiadors i una mica malcarat; baixà les mans per tal d’ajudar. Aleshores sentírem un clic sec, un soroll metàl·lic i Sherlock Holmes es posà dret d’un salt.

—Senyors —digué, i els ulls li llampeguejaven—, permetin que els presenti el senyor Jefferson Hope, l’assassí d’Enoch Drebber i de Joseph Stangerson.

Tot havia succeït en un moment, tan de pressa que no vaig tenir temps d’adonar-me’n. Recordo molt bé aquell instant, l’expressió triomfant de Holmes i el so de la seva veu, la cara ferotge i estupefacta del cotxer en mirar les brillants manilles que havien aparegut com per art d’encantament als seus punys. Durant un parell de segons ens quedàrem aturats com estàtues. Aleshores, amb un crit inarticulat i furiós, el presoner s’escapà bruscament de les mans de Holmes i es llançà per la finestra. La fusta i el vidre cediren, però abans que l’hagués travessat completament Gregson, Lestrade i Holmes se li tiraren al damunt com tres gossos caçadors. L’arrossegaren una altra vegada cap a dins de l’habitació i en aquell moment començà un conflicte terrible. Aquell home era tan fort i feroç que se’ns tragué del damunt a tots quatre una vegada darrera l’altra. Semblava que tenia la força convulsiva d’un home en ple atac epilèptic. Tenia la cara i les mans terriblement fetes malbé pel xoc amb el vidre, però la pèrdua de sang no disminuí la seva resistència. No vàrem aconseguir de fer-li entendre que els seus esforços no servirien de res, fins que Lestrade ficà la mà dins del mocador que l’home portava al coll i el mig estrangulà; però, fins i tot aleshores, no ens sentírem segurs fins que el tinguérem lligat de peus i de mans. Després d’això ens posàrem drets sense alè i esbufegant.

—Tenim el seu cotxe —digué Sherlock Holmes—. Ens servirà per portar-lo a Scotland Yard. I ara, senyors —continuà amb un agradable somriure—, hem arribat a la fi del nostre petit misteri. Poden fer-me totes les preguntes que vulguin. No pateixin, que les contestaré totes.