5. EL VAMPIR DE SUSSEX

Holmes acabava de llegir amb gran atenció una nota que li havia arribat amb l’últim correu. Aleshores, amb aquella rialleta seca, la seva màxima aproximació al riure, em va passar la carta.

—Per a una barreja de modernor i medievalisme, de pràctica i de pura fantasia, em penso que això en deu ser segurament el límit —va dir—. Què us en sembla, Watson?

El que vaig llegir era el següent:

—Matilda Briggs no és pas cap nom de dama, Watson —va aclarir Holmes, amb veu evocadora—. Era un vaixell relacionat amb la rata gegant de Sumatra, un relat que el món no està encara preparat per a conèixer. Però… què en sabem nosaltres, de vampirs? Que potser el tema és de la nostra competència? Qualsevol cosa és preferible a la inactivitat, però en realitat sembla que hàgim ensopegat amb un conte de fades dels germans Grimm. Allargueu el braç, Watson, i llegirem què en diu el volum de la «V».

Vaig estirar el braç i vaig agafar el gruixut llibre de consulta a què es referia. Holmes el recolzà en el genoll i els seus ulls recorregueren, lentament i afectuosa, la relació d’antics casos, barrejats amb la informació acumulada en el decurs d’una vida.

—Viatge del Gloria Scott —va llegir—. Va ser un cas molt lleig. Crec recordar que vós el vàreu consignar per escrit, Watson, tot i que vaig ser incapaç de felicitar-vos pel resultat. Victor Lynch, el falsificador. Vet aquí un cas notable! Vittoria, la reina del circ. Vanderbilt i l’espanyador de caixes fortes. Verins. Vigor, l’enigma de Hammersmith. Vaja, vaja! Déu n’hi do, si n’és, de complet, aquest índex! Escolteu això, Watson: Vampirisme a Hongria. I, també, Vampirs a Transilvània.

Va passar les pàgines amb avidesa, però després d’una breu i ràpida lectura deixà el gruixut volum amb un grunyit de decepció.

—Bestieses, Watson, bestieses! Què hi tenim a veure, nosaltres, amb cadàvers que caminen i només poden ser retinguts a la tomba clavant-los una estaca al cor? És una bogeria.

—Però, segurament —vaig observar—, el vampir no és necessàriament un mort. Una persona viva en podria agafar l’hàbit. He llegit, per exemple, que els vells xuclen la sang dels joves per tal d’absorbir-ne la jovenesa.

—Teniu raó, Watson. Una d’aquestes entrades n’esmenta la llegenda. Cal, però, que ens prenguem aquestes coses seriosament? La nostra agència ha tocat sempre de peus a terra, i així és com ha de ser. El món és prou gran, per a nosaltres. No necessitem pas recórrer a fantasmes. Em temo que no podem fer gaire cas de Mr. Robert Ferguson. Aquesta nota podria ben bé ser d’ell, i potser ens aporta alguna llum sobre allò que l’amoïna.

Va agafar una segona carta, que havia romàs inadvertida damunt la taula mentre centrava la seva atenció en la primera. Començà a llegir amb un somriure divertit al rostre, que es va anar convertint gradualment en una expressió de gran interès i concentració. Quan hagué acabat, es quedà una estona immers en els seus pensaments, fent oscil·lar la carta entre els dits. Finalment, es va despertar del somieig amb un sobresalt.

—Cheeseman’s, Lamberley. On és Lamberley, Watson?

—A Sussex, al sud de Horsham.

—No és pas gaire lluny, oi? I Cheeseman’s?

—Conec aquella comarca, Holmes. És plena de cases antigues amb el nom dels homes que les varen construir fa segles. Hi ha Odley’s, Harvey’s i Carriton’s… Les persones han passat a l’oblit, però els seus noms han perviscut a les cases.

—En efecte —va dir Holmes, fredament. Una de les peculiaritats del seu caràcter orgullós i autosuficient era que, tot i que emmagatzemava qualsevol informació nova amb diligència i precisió al cervell, rara vegada feia cap compliment a l’informador—. Em penso que sabrem moltes més coses sobre Cheeseman’s, Lamberley, abans no ens posem en camí. La carta és, com ja m’esperava, de Robert Ferguson. Per cert, que diu que us coneix.

—A mi?

—Més val que ho llegiu vós mateix.

Em va passar la carta. Era encapçalada per l’adreça ja esmentada.

—És clar que el recordo —vaig dir, tot deixant la carta—. El gran Bob Ferguson, el millor tres-quarts que Richmond hagi tingut mai. Sempre ha estat un bon jan. És molt propi d’ell, preocupar-se tant pel cas d’un amic.

Holmes em va mirar reflexivament i va moure el cap.

—No us he vist arribar al límit, Watson —va dir—. Hi ha possibilitats sense explotar, en vós. Ara sigueu un bon xicot i envieu aquest telegrama: «Examinaré el vostre cas amb molt de gust».

—El vostre cas, heu dit?

—No li hem pas de fer creure que això sigui un refugi de retardats mentals. Aquest cas és el seu, naturalment. Envieu-li el telegrama i deixem reposar el tema fins demà.

Puntualment a les deu del matí de l’endemà, Ferguson feia acte de presència al nostre saló. Jo el recordava com un home alt i robust, dotat d’extremitats àgils i una bona punta de velocitat, que havia trencat la cintura a més d’un defensa rival. Segurament no hi ha res més trist a la vida que contemplar la decadència d’un bon atleta quan hom l’ha conegut en l’esplendor de la seva carrera esportiva. La seva magnífica planta s’havia enfonsat, els cabells rossos escassejaven, i les espatlles se li havien encorbat. Em temo que jo li vaig inspirar una impressió semblant.

—Hola, Watson —va fer, amb una veu encara profunda i cordial—. No tens pas l’aspecte de l’home que vaig enviar contra les cordes que ens separaven del públic a Old Deer Park. Suposo que jo també he canviat una mica. Però han estat aquests dos darrers dies els que m’han envellit. M’adono, pel vostre telegrama, Mr. Holmes, que no ha servit de res que em fes passar pel meu propi representant.

—És més senzill el tracte directe —respongué Holmes.

—Teniu molta raó. Però ja us podeu imaginar com n’és, de difícil, enraonar de la dona que un ha de protegir i ajudar. Què puc fer? Com puc recórrer a la policia amb una història semblant? I, tanmateix, he de protegir la mainada. És un cas de follia, Mr. Holmes? És una malaltia de la sang? Us heu enfrontat a cap cas semblant en la vostra experiència? Per l’amor de Déu, doneu-me consell, perquè la meva resistència arriba al límit.

—No m’estranya, Mr. Ferguson. Ara segueu, tranquil·litzeu-vos i responeu clarament a les meves preguntes. Puc garantir-vos que sóc molt lluny d’arribar al límit de la meva resistència, i que confio que trobarem alguna solució. En primer lloc, expliqueu-me els passos que heu seguit. La vostra esposa… és encara a prop dels infants?

—Vàrem tenir una escena espantosa. És una dona molt carinyosa, Mr. Holmes. Si mai cap dona ha estimat amb tot el cor i tota l’ànima, així m’estima. Li va desfer el cor que jo descobrís aquest secret terrible i increïble. Ni tan sols va gosar parlar. No va respondre a les meves preguntes, llevat de mirar-me amb els ulls esbatanats i desesperats. Llavors va córrer cap a la seva cambra i s’hi va tancar. D’ençà d’aleshores, s’ha negat a veure’m. Té una criada que ja l’acompanyava de soltera, una tal Dolores…, més amiga que no pas criada. Ella li porta el menjar.

—Aleshores, el nen no corre cap perill immediat…

—Mrs. Mason, la mainadera, ha jurat que no el deixarà sol ni dia ni nit. Hi puc confiar plenament. Passo més ànsia pel pobre Jack, perquè, com ja us vaig explicar a la meva carta, la meva dona l’ha agredit ja dues vegades.

—Però, no el va pas ferir?

—No, el va pegar amb violència. Això és el més cruel, perquè el meu fill és un pobre esguerrat inofensiu. —Les faccions esprimatxades de Ferguson s’assuaviren mentre enraonava del noi—. És de creure que l’estat del meu estimat fill estovaria el cor de qualsevol. Una caiguda fatal durant la infantesa i una columna desviada, Mr. Holmes. Però un cor entranyable i afectuós com pocs, a dins…

Holmes havia agafat la carta del dia abans i l’estava rellegint.

—Quins altres inquilins hi ha a casa vostra, Mr. Ferguson?

—Dos criats que no duen gaire temps amb nosaltres. Un mosso d’estable, Michael, que dorm a la casa. La meva esposa, jo, el meu fill Jack, el nen, Dolores i Mrs. Mason. Som tots.

—M’equivoco si dic que no coneixíeu prou bé la vostra esposa, a l’hora del matrimoni?

—Feia només unes poques setmanes que l’havia coneguda.

—Quant de temps ha estat Dolores amb ella?

—Uns quants anys.

—Aleshores es podria dir que Dolores coneix millor el seu caràcter que no pas vós…

—Sí, podeu ben dir-ho.

Holmes va fer una anotació.

—Em penso —va dir— que seré de més utilitat a Lamberley que no pas aquí. Es, eminentment, un cas que requereix la investigació personal. Si la dama continua tancada a la seva cambra, la nostra presència no podrà pas molestar-la ni incomodaria. Ens hostatjarem a la fonda, com és natural.

Ferguson va fer un gest d’alleujament.

—No n’esperava menys, de vós, Mr. Holmes. Hi ha un tren molt oportú que surt a les dues de Victoria, si podeu venir.

—És clar que vindrem. Estem passant un període de treva, ara com ara. Puc dedicar-vos totes les meves energies. Watson, per descomptat, ens acompanyarà. Però hi ha un parell de detalls de què m’agradaria estar ben segur abans de començar. Aquesta dissortada dama, segons que tinc entès, sembla haver atacat els dos nens: el seu propi fill i el vostre noi.

—Això mateix.

—Però les agressions s’han produït de forma diferent, no és veritat? Ha pegat el vostre fill.

—Una vegada amb un bastó i una altra amb les mans, però amb molta virulència.

—Us en va donar cap explicació d’haver-lo pegat?

—Cap ni una, llevat que l’odiava. Ho deia molt sovint.

—Bé, això no és pas insòlit en les madrastres. Una gelosia a posteriori, en podríem dir. La vostra esposa… és gelosa de mena?

—Sí, és molt gelosa…, amb tota la intensitat del seu apassionament tropical.

—Però el noi… té quinze anys, segons que tinc entès, i probablement té un cap molt despert, ja que el seu cos ha sofert una restricció de moviments. No us n’ha donat cap explicació sobre aquestes agressions?

—No, em va dir que eren sense motiu.

—Eren amics en altres èpoques?

—No. No hi ha hagut mai relació afectuosa, entre ells.

—I tanmateix heu afirmat que és un xicot molt afectuós…

—És el noi més fidel del món. Només viu per a mi. Té una dedicació exclusiva a tot el que dic o faig.

Holmes tornà a fer una anotació. Va restar una estona absort en els seus pensaments.

—No tinc cap mena de dubte que vós i el vostre fill éreu molt bons companys abans de les vostres segones núpcies. Estàveu molt units, oi?

—Sí, molt.

—I el noi, donat el seu caràcter tan afectuós, devia ser fidel al record de la seva mare.

—Ja hi podeu pujar dempeus.

—Sembla ser un xicot força interessant. Tinc una pregunta mes a fer, sobre aquestes agressions. Els estranys atacs al petit i les agressions al vostre fill, es varen produir al mateix temps?

—La primera vegada sí. Era com si la meva dona hagués estat víctima d’un sobtat deliri i hagués descarregat la còlera damunt els dos nens. En el segon cas, va ser només en Jack, l’afectat. Mrs. Mason no es va queixar pas de res que hagués pogut passar al petit.

—Això complica la situació.

—No us puc pas seguir, Mr. Holmes.

—És molt possible. Un formula teories provisionals i espera el pas del temps o l’assoliment de nous coneixements per comprovar-les. És un mal costum, Mr. Ferguson, però la naturalesa humana és feble. Crec que el vostre vell amic, aquí present, ha difós una versió exagerada dels meus mètodes científics. No obstant això, em limitaré a dir que, donada la situació actual, el vostre problema no em sembla pas insoluble, i que ens trobarem a l’estació Victoria a les dues.

Era la tarda d’un dia rúfol i boirós de novembre quan, després de deixar l’equipatge a la consigna de Lamberley, travessàrem les terres argilenques de Sussex per un camí llarg i sinuós, fins a arribar a l’antiga i solitària casa pairal on residia Ferguson. Era un edifici extens, amb un cos molt vell al centre i sengles ales molt noves, xemeneies altes d’estil Tudor i una teulada enlairada, coberta de líquens i construïda amb pedra de Horsham. Les escales exteriors eren curvades, i les antigues rajoles que flanquejaven el porxo apareixien marcades amb el jeroglífic d’un home i un formatge, en honor al primer constructor. A dins, els sostres eren solcats per pesants bigues de roure, i els irregulars terres s’enfonsaven en clots pronunciats. Una fetor de temps i decadència impregnava la totalitat d’aquell malmès edifici.

Ferguson ens va conduir fins a un saló central molt ampli. Allí, en una immensa llar amb placa de ferro al darrere, on s’hi podia llegir la data de 1670, espurnejava i crepitava un esplèndid foc de socs.

El saló era una singular barreja d’èpoques i de llocs. Les parets, mig revestides de fusta, podien haver pertangut al primer terratinent local del segle disset. A la part inferior, però, eren ornamentades amb una encertada selecció d’aquarel·les contemporànies. A dalt, on un estucat groguenc ocupava el lloc del roure, hi havia penjada una atractiva col·lecció d’utensilis i armes sud-americans, que devia haver portat, sens dubte, la dama peruana que vivia al pis superior. Holmes es va aixecar, amb aquella viva curiositat de la seva ment suspicaç, i els va examinar amb deteniment. En acabar, tenia els ulls plens de reflexions.

—Vaja! —va exclamar—. Què és això?

Un gos spaniel jeia en un cistell emplaçat en un racó. Es va acostar lentament al seu amo, caminant amb dificultat. Les potes de darrere les movia irregularment, i arrossegava la cua per terra. Va llepar la mà de Ferguson.

—Què passa, Mr. Holmes?

—El gos. Què té?

—Això mateix es pregunta el veterinari. Una mena de paràlisi. Meningitis espinal, creu ell. Però l’animal ja s’està recuperant. Aviat tornarà a estar bé…, oi, Cario?

Una lleu oscil·lació d’assentiment va recórrer aquella cua caiguda. Els ulls melangiosos del gos ens escrutaven un a un. Sabia que comentàvem el seu cas.

—Li va venir de sobte?

—En una sola nit.

—Quant fa, d’això?

—Potser quatre mesos.

—Interessant. Molt suggestiu.

—Què hi veieu, Mr. Holmes?

—Una confirmació del que ja havia pensat.

—Per l’amor de Déu, què en penseu, Mr. Holmes? Potser no sigui més que un simple trencaclosques intel·lectual, per a vós, però per a mi és qüestió de vida o mort! La meva dona, una presumpta homicida…, el meu fill, en perill constant! No jugueu amb mi, Mr. Holmes. Això és massa seriós.

El corpulent tres-quarts de rugby tremolava de cap a peus. Holmes li va posar una mà tranquil·litzadora al braç.

—Molt em temo, Mr. Ferguson, que sigui quina sigui la solució, us farà mal —va anunciar—. Us n’estalviaré tant com podré. No puc dir més per ara, però confio que abans d’abandonar aquesta casa hauré trobat alguna cosa definitiva.

—Que Déu us escolti! Si em disculpeu, cavallers, pujaré a la cambra de la meva esposa a veure si hi ha cap novetat.

Es va absentar uns minuts, durant els quals Holmes reprengué l’observació de les curiositats exposades a les parets. Quan el nostre amfitrió va tornar, l’expressió circumspecta del seu rostre evidenciava que n’havia tret res. L’acompanyava una noia alta, prima i de cara molt bruna.

—El te és a punt, Dolores —va dir Ferguson—. Vés a veure si la teva mestressa vol res.

—Ella molt malalta —va exclamar la noia, fitant el seu patró amb una mirada d’indignació—. Ella no demana menjar. Ella molt malalta. Necessita doctor. Jo molt espantada que estigui sola sense doctor.

Ferguson em va mirar interrogativament.

—Serà un plaer poder ajudar.

—Creus que la senyora voldrà veure el Doctor Watson?

—L’hi porto. Jo no demano permís. Ella necessita doctor.

—Aleshores us hi acompanyaré de seguida.

Vaig seguir la noia, que tremolava d’intensa emoció, escales amunt, i després enfilàrem un passadís antic. Al final hi havia una porta massissa i revestida de ferro. Mentre l’observava, se’m va acudir que si Ferguson provava d’arribar fins a la seva esposa no ho tindria gens fàcil. La noia es va treure una clau de la butxaca, i la feixuga porta de roure féu grinyolar les velles frontisses. Vaig entrar seguit de ben a prop per la criada, que tornà a tancar amb clau.

Una dona amb símptomes evidents de febre alta jeia al llit. Estava només mig conscient, però quan vaig entrar va obrir uns ulls espantats però molt bells, i em contemplà amb aprensió. Sembla ser que la visió d’un estrany la va alleujar, i es deixà caure al coixí amb un sospir. M’hi vaig acostar amb unes paraules tranquil·litzadores, i ella va romandre immòbil mentre li prenia el pols i la temperatura. Tots dos eren elevats, i tanmateix em va fer la impressió que la malaltia obeïa més a un estat d’excitació mental i nerviosa que no pas a una dolència física.

—Així des d’aquell dia, fa dos dies. Tinc por que ella morir —va dir la noia.

La dona va girar el rostre, congestionat però atractiu, cap a mi.

—On és el meu marit?

—A baix, i vol veure-us.

—No el rebré pas. No el rebré. —Dit això, semblà caure en una fase de deliri—. Un dimoni! Un dimoni! Oh, què puc fer amb aquest canalla?

—Puc ajudar-vos en res?

—No. Ningú no em pot ajudar. S’ha acabat. Tot és destruït. Faci el que faci, tot és destruït.

La dona devia patir alguna al·lucinació estranya. Jo no podia concebre que l’honest Bob Ferguson pogués ser cap dimoni o cap canalla.

—Senyora —vaig dir—, el vostre marit us estima moltíssim. Està profundament afectat per aquesta situació.

Va tornar a fixar en mi aquells ulls preciosos.

—M’estima. Sí. Però, i jo? Que potser no me l’estimo? L’estimo prou com per sacrificar-me abans de trencar-li el cor. Així és com me l’estimo. Però ell podria pensar de mi…, podria dir de mi el mateix.

—Està molt afligit, però no ho pot entendre.

—No, no ho pot entendre. Però hauria de confiar en mi.

—No el voleu pas veure? —vaig suggerir.

—No, no. No puc oblidar aquelles terribles paraules ni aquella mirada en el seu rostre. No el veuré pas. Ara, marxeu. No podeu fer res, per mi. Digueu-li només una cosa. Vull el meu fill. Tinc dret al meu fill. És l’únic missatge que li envio.

Va girar la cara cap a la paret i no va afegir res més.

Vaig baixar al saló, on Ferguson i Holmes continuaven asseguts a la vora del foc. Ferguson escoltà el relat amb un posat sorrut.

—Com puc enviar-li el nen? —va fer—. Com puc saber quin estrany impuls podria apoderar-se d’ella? Com puc oblidar el moment en què es va aixecar del seu costat amb els llavis tacats de la seva sang? —Es va estremir només de recordar-ho—. El nen està segur amb Mrs. Mason, i amb ella es quedarà.

Una elegant donzella, l’única cosa moderna que havíem vist en tota la casa, va portar el te. Mentre el servia, es va obrir la porta i un jove va entrar a la sala. Era un noi singular, de cara pàl·lida i cabells clars, amb uns ulls blavíssims que van guspirejar d’emoció i joia en ensopegar amb el seu pare. Va córrer cap a ell i li llançà els braços al coll amb la desesperació de la noia enamorada.

—Oh, papa —va exclamar—, no ho sabia pas, que ja havies arribat. Hauria estat aquí a donar-te la benvinguda. Oh, estic tan content de veure’t!

Ferguson es va deseixir dels braços del noi amb suavitat i amb mostres de torbació.

—Estimat fill meu —va dir, acaronant els rossos cabells del xicot amb tendresa—. He tornat d’hora perquè he convençut els meus amics, Mr. Holmes i el Doctor Watson, perquè vinguessin i passessin el vespre amb nosaltres.

—És Mr. Holmes, el detectiu?

—Sí.

El jove ens va mirar amb ulls molt penetrants i, segons la meva impressió, hostils.

—I el vostre altre fill, Mr. Ferguson? —preguntà Holmes—. Tindrem ocasió de conèixe’l?

—Digues a Mrs. Mason que baixi amb el nen —ordenà Ferguson.

El noi es va retirar amb pas curiós i vacil·lant, que informà el meu ull clínic d’una columna vertebral dèbil. Va tornar de seguida, i darrere seu comparegué una dona alta i esprimatxa a amb un nadó molt bonic en braços, d’ulls foscos i cabells daurats, una prodigiosa combinació de raça saxona i llatina. Era obvi que Ferguson se l’estimava molt, perquè el va agafar a coll i el va acariciar amb molta tendresa.

Fou llavors que vaig mirar Holmes, i li vaig veure una singular expressió d’interès al rostre. Les faccions semblaven esculpides damunt vori antic, i els ulls, que havien observat momentàniament l’escena de pare i fill, se centraven ara amb àvida curiositat en alguna cosa que hi havia a l’altre extrem del saló. Seguint la seva mirada, vaig arribar a l’única conclusió que esguardava, a través de la finestra, alguna cosa situada al malenconiós i humit jardí. És cert que un finestró mig tancat obstaculitzava la vista, però això no obstant era evident que Holmes dedicava la seva concentrada atenció a la finestra. Després va somriure, i tornà a mirar a l’infant. El seu coll rodanxó mostrava aquella ferida protuberant. Holmes la va examinar en silenci i amb delicadesa. Finalment, sacsejà un dels punyets closos que s’agitaven davant seu.

—Adéu-siau, homenet. Has tingut un estrany començament, a la vida. Mainadera, voldria enraonar amb vós en privat.

La va apartar de nosaltres i hi va parlar seriosament uns minuts. Només vaig poder sentir les últimes paraules, que foren aquestes:

—Espero que aviat ja no tindreu motius per a passar ànsia.

La dona, que semblava una persona eixuta i taciturna, es va retirar amb el petit.

—Com és Mrs. Mason? —inquirí Holmes.

—No gaire agradable, externament, com heu pogut constatar, però té un cor d’or, i s’estima molt el menut.

—T’agrada, Jack?

Holmes es girà de sobte cap al noi. Les expressives faccions d’aquest es varen enfosquir, i brandà el cap amb gest de negació.

—Jacky és molt categòric respecte a les persones que li agraden o li desagraden —intervingué Ferguson, descansant un braç damunt les espatlles del noi—. Per sort, jo em compto entre les persones que li agraden.

El xicot murmurà alguna cosa i recolzà el cap en el pit del seu pare. Ferguson el va apartar amb suavitat.

—Ara vés-te’n, Jacky —va dir, i contemplà el seu fill amb una mirada afectuosa fins que aquest va desaparèixer—. Bé, Mr. Holmes —va afegir, quan el noi ja havia marxat—, crec sincerament que us encomano una missió impossible, perquè quina altra cosa podeu fer-hi vós, tret de brindar-me la vostra compassió. Deu ser un cas extremament delicat i complicat, vist des de la vostra perspectiva.

—És certament delicat —concedí el meu amic, amb un somriure divertit—, però no m’ha pas impressionat, fins ara, per la seva complexitat. Ha estat un cas que ha afavorit l’exercitació de la deducció intel·lectual, però quan aquesta primera deducció intel·lectual es va confirmant punt per punt gràcies a una sèrie d’incidents independents, allò subjectiu es converteix en objectiu i podem anunciar amb confiança que hem atès el nostre propòsit. Ja l’havia atès, de fet, abans no deixéssim Baker Street, i la resta ha estat simplement observació i confirmació.

Ferguson es va posar una mà gegantina sobre el front arrugat.

—Per l’amor de Déu, Holmes —va dir, amb veu rogallosa—, si hi podeu discernir la veritat, en aquest cas, no em deixeu pas amb el dubte. Com preteneu que ho suporti? Què haig de fer? No m’importa gens la manera com hàgiu esbrinat la veritat mentre ho hàgiu fet.

—Us dec una explicació, certament, i us la donaré. Però… em permeteu que porti aquest cas a la meva manera? Està la dama en condicions de rebre’ns, Watson?

—Està molt malalta, però es mostra bastant racional.

—Molt bé. Només en presència seva podrem aclarir aquest afer. Pugem a fer-li una visita.

—Poc em voldrà veure —exclamà Ferguson.

—Oh, sí que voldrà —respongué Holmes, i va escriure unes ratlles en un full—. Vós us ocupareu de fer la presentació, Watson. Tindríeu l’amabilitat de lliurar aquesta nota a la dama?

Vaig pujar de bell nou i vaig donar la nota a Dolores, que obrí la porta amb cautela. Instants després vaig sentir un crit provinent de la cambra, un crit en què semblaven barrejar-se joia i sorpresa. Dolores va sortir al passadís.

—Els rebrà. Escoltarà —va dir.

Ferguson i Holmes varen pujar tan bon punt els vaig haver reclamat. En entrar a l’habitació, Ferguson va fer un parell de passes cap a la seva esposa, que s’havia incorporat al llit, però ella va estendre la mà per refusar-lo. Ell es deixà caure en una butaca, mentre que Holmes s’asseia al seu costat després de saludar la dama. Aquesta el fitava amb una expressió de total desconcert.

—Crec que podem prescindir de Dolores —anuncià Holmes—. Oh, molt bé, senyora, si preferiu que es quedi no hi posaré cap objecció. Mireu, Mr. Ferguson, jo sóc un home ocupat que ha d’atendre moltes obligacions, i per això els meus mètodes han de ser breus i directes. La cirurgia més ràpida és també la menys dolorosa. Us diré en primer lloc una cosa que alleujarà el vostre esperit. La vostra esposa és una dona molt bona, molt lleial i molt sacrificada.

Ferguson es va aixecar amb un crit de joia.

—Demostreu-ho, això que dieu, Mr. Holmes, i estaré amb deute amb vós per sempre més.

—Ho demostraré, però per a fer-ho hauré de causar-vos un pregon dolor en un altre aspecte.

—Res no m’importa mentre exculpeu la meva esposa. Tot el que hi ha al món és insignificant, comparat amb això.

—Deixeu-me que us expliqui, doncs, la seqüència de raonament que va passar pel meu cap a Baker Street. La idea d’un vampir se’m feia absurda. Aquesta mena de coses no ocorren en l’àmbit criminal d’Anglaterra. I, això no obstant, la vostra observació era exacta. Vau veure la dama aixecar-se del costat del bressol amb els llavis tacats de sang.

—Això mateix.

—No se us va acudir que una ferida sagnant pot xuclar-se amb propòsits altres que engolir la sang? No ha existit en la història d’Anglaterra cap reina que xuclés aquestes ferides per treure’n verí?

—Verí?

—Un costum propi de Sud-amèrica. El meu instint va intuir la presència d’aquelles armes a la paret fins i tot abans de veure-les. Podia haver estat un altre verí, però se’m va acudir precisament aquest. Quan vaig veure aquell petit buirac buit al costat de l’arc de caçar ocells, vaig trobar la resposta que esperava. Si hom punxava el nadó amb una d’aquelles fletxes untada amb curare o qualsevol altra droga perniciosa, això li suposaria la mort si abans no se li extreia el verí.

»I què me’n dieu, del gos? Si algú volgués emprar aquesta metzina, no la provaria abans no fos cas que hagués perdut les seves propietats? Jo no ho havia pas previst, que el gos en fos la víctima, però en veure’l ho vaig entendre de seguida i el vaig fer encaixar en la meva reconstrucció.

»Ho enteneu ara? La vostra esposa temia un atac d’aquesta mena. No ho va poder evitar, però va salvar la vida del petit, i encara us va amagar la veritat perquè sabia fins a quin punt estimeu el noi i temia que això us trenqués el cor.

—Jacky!

—L’he estat observant mentre acaronàveu el petit. La seva cara es reflectia nítidament al vidre de la finestra, amb el finestró de fons. Hi he vist una gelosia i un odi tan cruels com rara vegada he pogut veure en cap rostre humà.

—El meu Jacky!

—Caldrà que ho afronteu, Mr. Ferguson. És molt dolorós, perquè és un amor deformat, un amor exagerat i fanàtic per vós, i possiblement per la seva difunta mare, allò que l’ha empès a aquesta acció. Té l’ànima totalment corrompuda per l’odi envers aquest nen esplèndid, la salut i la bellesa del qual contrasten amb la seva feblesa.

—Valga’m Déu! És increïble!

—He dit la veritat, senyora?

La dama somicava, amb el rostre colgat sota els coixins. Es va girar cap al seu marit.

—Com volies que t’ho expliqués, Bob? Sabia que seria un cop molt dur, per a tu. Era millor esperar fins que l’explicació sortís d’uns llavis que no fossin els meus. Quan aquest cavaller, que sembla tenir facultats màgiques, m’ha escrit que ho sabia tot, me n’he alegrat.

—Crec que la millor prescripció per al jove Jacky és que passi un any a la vora del mar —suggerí Holmes, aixecant-se de la cadira—. Només queda una cosa per aclarir, senyora. Podem comprendre les agressions de què heu fet objecte el jove Jacky. La paciència d’una mare també té un límit. Però, com heu gosat separar-vos del petit aquests dos darrers dies?

—Ho havia explicat a Mrs. Mason. Ho sap tot.

—Exacte. Ja m’ho imaginava.

Ferguson estava dret al costat del llit, amb les mans esteses i tremolant de cap a peus.

—Em penso que ha arribat el moment de desaparèixer, Watson —em va dir Holmes, a cau d’orella—. Molt bé, ara —va afegir, després de tancar la porta darrere seu— crec que es trobaran més còmodes per a la reconciliació.

Hi afegiré només un últim detall, a aquest cas. És la missiva que Holmes va escriure com a resposta final a la carta amb què comença el present relat. Hi deia el següent: