6. Tobias Gregson demostra el que és capaç de fer

Els diaris de l’endemà eren plens del «Misteri de Brixton», com l’havien batejat. Tots feien una llarga descripció de l’afer i fins i tot n’hi havia que li dedicaven les primeres pàgines. Hi vaig trobar informació nova per a mi. Encara tinc al meu àlbum tota una col·lecció de retalls referents al cas. Aquest n’és un resum:

El Daily Telegraph deia que poques vegades a la història del crim hi havia hagut una tragèdia d’unes característiques tan estranyes. El nom alemany de la víctima, l’absència de qualsevol altre motiu i la sinistra inscripció a la paret, tot semblava indicar que havia estat perpetrat per refugiats polítics i revolucionaris. Els Socialistes tenien moltes ramificacions a Amèrica, el mort devia haver infringit alguna de les seves lleis no escrites i l’havien trobat. Després d’al·ludir lleugerament al Vehmgericht, a l’acqua tofana, als Carbonari, a la Marquesa de Brinvilliers, a la teoria de Darwin, als principis de Malthus i als assassins de la carretera de Ratcliff, l’article acabava prevenint el govern i recomanant que es vigilés més els estrangers a Anglaterra.

El Standard comentava el fet que incidents il·legals com aquell es produïen normalment amb una Administració Liberal. Eren conseqüència de la pertorbació de les ments de la massa i la lògica debilitació de qualsevol autoritat. El mort era un cavaller americà que residia a la Metròpoli des de feia unes quantes setmanes. Vivia a la pensió de Madame Charpentier, a Torquay Terrace, Camberwell. L’acompanyava en els viatges el seu secretari particular, el senyor Joseph Stangerson. Tots dos s’havien acomiadat de la patrona, dimarts, dia 4, i se n’havien anat cap a l’estació d’Euston amb la intenció de prendre l’exprés de Liverpool. Després els van veure junts a l’andana. No se sap res més d’ells fins que es descobreix el cos del senyor Drebber, com és sabut, a l’interior d’una casa buida a Brixton Road, a molts quilòmetres d’Euston. Com hi va anar a parar, o com hi va trobar la mort, són preguntes que encara són envoltades de misteri. No se sap on para Stangerson. Ens agrada de saber que el senyor Lestrade i el senyor Gregson, de Scotland Yard, treballen en el cas i podem dir amb tota confiança que aquests dos coneguts detectius aclariran ben aviat l’assumpte.

El Daily News deia que no hi havia cap dubte que es tractava d’un crim polític. El despotisme i l’odi del Liberalisme que animava els governs continentals havien portat a les nostres terres un cert nombre d’homes que podien haver estat excel·lents ciutadans si no haguessin estat amargats pel record de tot el que havien suportat. Per a aquests homes hi havia un rigorós codi d’honor, i qualsevol violació d’aquest codi era castigada amb la mort. S’havia de fer tot el possible per trobar el secretari, Stangerson, i per esbrinar detalls referents als costums del mort. S’havia fet un pas important en descobrir l’adreça de la casa on s’havien allotjat —un assoliment que es devia totalment a l’agudesa i l’energia del senyor Gregson, de Scotland Yard.

Sherlock Holmes i jo repassàrem junts aquestes ressenyes a l’hora d’esmorzar i semblava que el divertien de debò.

—Ja li vaig dir que, passés el que passés, Lestrade i Gregson se n’emportarien el mèrit.

—Això dependrà de com vagin les coses.

—Ai, Déu meu! No té la més mínima importància. Si l’agafen, serà en virtut dels esforços de Gregson i Lestrade; si s’escapa, ho farà malgrat llurs esforços. La cosa és així: cara, guanyo jo; creu, perd vostè. Facin el que facin, sempre tindran admiradors. «Un sot trouve toujours un plus sot qui l’admire».^[1]

—Què carai és això? —vaig dir, perquè justament aleshores es sentiren molts passos al vestíbul i a les escales, acompanyats de clares expressions de disgust per part de la nostra patrona.

—Són les forces detectivesques de la policia de la secció de Baker Street —digué el meu company amb seriositat; i, mentre parlava, irromperen a l’habitació mitja dotzena de trinxeraires dels més bruts i estripats que mai no havia vist.

—Atenció! —digué Holmes, amb to brusc, i aquella gentussa es posà dreta, en fila, com una renglera d’estatuetes miserables—. En el futur enviareu només Wiggins per informar i els altres us esperareu al carrer. Ho heu trobat, Wiggins?

—No senyor, no —digué un dels joves.

—Ja m’ho esperava. Heu de continuar fins que ho aconseguiu. Aquí teniu els diners —els donà un xelí a cadascun—. I ara, aneu-vos-en i torneu amb millors notícies la propera vegada.

Féu un senyal amb la mà i fugiren corrent escales avall com rates. Al cap d’un moment sentírem llurs veus agudes i cridaneres pel carrer.

—Es pot obtenir més informació treballant amb només un d’aquests captaires que no pas amb una dotzena de policies —digué Holmes—. La simple visió d’una persona amb aspecte d’autoritat fa que es tanquin tots els llavis. En canvi, aquests nois van pertot arreu, i ho senten tot. Són vius com una centella, tot el que necessiten és organització.

—Els fa treballar en el cas de Brixton Road? —vaig preguntar.

—Sí; hi ha un punt que voldria esbrinar. Només és qüestió de temps. Ja veurà com fins i tot ens parlaran de revenja. Ara ve Gregson amb expressió de beatitud a la cara. Sé que ens ve a veure. Sí, ja s’atura. Aquí el tenim.

Sentírem la campaneta de la porta que tocà amb violència, i, en pocs segons, aquell detectiu rosset pujà els esglaons de tres en tres i entrà a la sala.

—Amic meu —digué, estrenyent la mà freda de Holmes—, feliciti’m! Ho he resolt: l’afer ja és tan clar com la llum.

Em semblà que una ombra d’inquietud travessava l’expressiva cara de Holmes.

—Vol dir que té la pista bona? —preguntà.

—La pista bona! Molt més! Tenim l’home tancat amb candau!

—I com es diu?

—Arthur Charpentier, sots-tinent de la marina de Sa Majestat —digué Gregson ampul·losament, fregant-se les mans i inflant el pit.

Sherlock Holmes deixà anar un sospir d’alleujament i es relaxà amb un somriure.

—Assegui’s i provi un d’aquests cigars —digué—. Tenim ganes de saber com s’ho ha fet. Un whisky amb aigua?

—No hi tinc cap inconvenient —contestà el detectiu—. Els terribles esforços d’aquests dos darrers dies m’han esgotat. No tant els esforços físics, la veritat, com la tensió nerviosa. Segur que ho entén, senyor Holmes, perquè tots dos som treballadors intel·lectuals.

—Em sento força honorat per les seves paraules —digué Holmes seriosament—; expliqui’ns com ha arribat a aquest resultat tan satisfactori.

El detectiu s’assegué a la butaca i començà a fumar un cigar, satisfet d’ell mateix. Aleshores, de sobte, es donà un cop a la cuixa, molt divertit.

—El que em diverteix és —digué— que aquest ximplet de Lestrade, que es creu tan intel·ligent, ha seguit una pista completament falsa. Busca el secretari, Stangerson, que té la mateixa relació amb el crim que una criatura encara no nascuda. Estic segur que, a hores d’ara, ja l’ha detingut.

La idea divertí tant Gregson que gairebé s’ofegà de riure.

—I com ha trobat la pista?

—Ah, li ho explicaré. És clar, doctor Watson, això ha de quedar estrictament entre nosaltres. La primera dificultat amb la qual vam haver d’enfrontar-nos va ser la descoberta dels antecedents d’aquest americà. Hi ha gent que hauria esperat fins que algú respongués als seus anuncis o vingués a donar informació de manera absolutament voluntària. Però aquesta no és la manera de treballar de Tobias Gregson. Recorda el barret que hi havia al costat del mort?

—Sí —digué Holmes—; de John Underwood i fills, 129 Cambervell Road.

Gregson semblà crestacaigut.

—No tenia ni idea que s’hi hagués fixat —digué—. Hi ha anat?

—No.

—Ah! —digué Gregson, tranquil·litzat—. Mai no s’ha d’excloure una possibilitat, per petita que sembli.

—Per a una ment gran no hi ha res petit —digué Holmes, sentenciosament.

—Bé, vaig anar a veure Underwood i li vaig preguntar si havia venut un barret d’aquella mida i d’aquella classe. Va consultar els seus llibres i ho va trobar de seguida. Havia enviat el barret a un tal senyor Drebber, que vivia a la pensió Charpentier, a Torquay Terrace. Així vaig aconseguir la seva adreça.

—Intel·ligent! Molt intel·ligent! —murmurà Sherlock Holmes.

—Vaig anar tot seguit a veure Madame Charpentier —continuà el detectiu—. La vaig trobar pàl·lida i angoixada. La seva filla també era a l’habitació, una noia extraordinàriament bonica, bonica de veritat. Tenia els ulls vermells i li tremolaven els llavis quan hi vaig parlar. No se’m va escapar aquest detall. Vaig començar a pensar que allà hi havia gat amagat. Ja coneix la sensació, senyor Holmes, quan es troba la pista bona —una mena d’excitació, de commoció. «S’ha assabentat de la misteriosa mort del seu ex-hoste, el senyor Enoch J. Drebber, de Cleveland?», vaig preguntar.

»La mare va fer que sí amb el cap. Semblava com si no pogués articular ni una sola paraula. La filla es va posar a plorar. Vaig tenir més que mai la sensació que aquella gent sabia alguna cosa.

»—A quina hora va sortir el senyor Drebber d’aquesta casa per anar a agafar el tren? —vaig preguntar.

»—A les vuit —digué empassant-se la saliva per tal de reprimir el seu nerviosisme—. El seu secretari, el senyor Stangerson, va dir que hi havia dos trens, l’un a les 9,15 i l’altre a les 11. Havia d’agafar el primer.

»—I va ser aleshores quan el va veure per darrera vegada?

»La cara de la dona va canviar de manera terrible quan li vaig fer aquesta pregunta. Es va posar absolutament pàl·lida: va tardar uns quants segons a poder contestar. Va dir senzillament: “Sí”, amb una veu ronca i poc natural.

»Durant uns moments vàrem quedar en silenci i, finalment, la filla va parlar amb veu clara i tranquil·la.

»—Una mentida no pot portar res de bo, mare —va dir—. Siguem franques amb aquest senyor. Sí que vàrem tornar a veure el senyor Drebber.

»—Que Déu et perdoni! —va dir Madame Charpentier, alçant les mans i com esfondrant-se a la cadira—. Has matat el teu germà.

»—Arthur preferiria que diguéssim la veritat —va contestar la noia amb fermesa.

»—Val més que m’ho expliquin tot —vaig dir—. És pitjor saber les coses a mitges que no pas ignorar-les; a més a més, no saben fins a quin punt n’estem assabentats, nosaltres, d’aquest assumpte.

»—Caigui sobre la teva consciència, Alice —va dir la mare. Aleshores es va tombar i va explicar—: Li ho diré tot, senyor. Si estic preocupada pel meu fill, no és perquè pensi que té art o part en aquest terrible assumpte. N’és absolutament innocent. El que m’horroritza és, tanmateix, que, als ulls de vostè i d’altres, pugui semblar que hi està enredat. Això, però, és del tot impossible. El seu caràcter, la seva feina, els seus antecedents, tot plegat ho fa impensable.

»—El millor que pot fer és confessar tots els fets —vaig contestar—. Si el seu fill és innocent, tot el que em digui vostè no li pot fer cap mal.

»—Alice, potser valdria més que ens deixessis sols —va dir, i la filla es va retirar—. Miri senyor —va continuar—. No tenia cap intenció de dir-li tot això, però ja que la meva pobra filla ho ha descobert, no tinc alternativa. I, com que ja he decidit de parlar, li ho diré tot, sense deixar-me cap detall.

»—És el millor que pot fer —vaig dir jo.

»—El senyor Drebber ha estat amb nosaltres gairebé tres setmanes. Ell i el seu secretari, el senyor Stangerson, havien estat viatjant pel continent. Vaig veure una etiqueta que deia “Copenhagen” a cada un dels baguls: això indicava que era el darrer lloc on havien estat. Stangerson era un home tranquil, reservat, però el seu patró, em sap molt de greu de dir-ho, era ben diferent. Era brutal i de costums ordinaris. La mateixa nit que van arribar ja es va emborratxar i, la veritat, poques vegades estava serè després de les dotze del migdia. Tractava les minyones amb tanta llibertat i familiaritat que feia fàstic. I, el que és pitjor, ben aviat va adoptar la mateixa actitud envers la meva filla, Alice, i més d’una vegada li parlava d’una manera que, per sort, ella és massa innocent per entendre. Una vegada la va agafar i la va abraçar —un ultratge que va fer que fins i tot el seu secretari el recriminés per la seva conducta indigna.

»—Però, i per què ho aguantava, vostè, tot això? —vaig preguntar—. Suposo que pot desempallegar-se dels seus hostes quan li sembla bé.

»Madame Charpentier es va posar vermella en sentir la meva justa pregunta.

»—Plagués a Déu que l’hagués acomiadat el mateix dia que va arribar! —digué—. Però era una temptació massa forta. Em pagaven una lliura per persona i dia, catorze lliures per setmana, i estem a la temporada fluixa. Sóc vídua i el fill que tinc a la marina m’ha costat molts diners. Em dolia de perdre aquell ingrés. Vaig fer el que em va semblar més convenient. Tanmateix, això últim va ser massa i li vaig dir que se n’anés. Per això va marxar.

»—I després?

»—Em vaig quedar tranquil·la quan vaig veure que se n’anava. El meu fill ara està de permís, però no li vaig dir res de tot això perquè té un caràcter violent i s’estima molt la seva germana. Quan vaig tancar la porta darrera d’ells, em va semblar que m’havia tret un bon pes del damunt. Pobra de mi! Menys d’una hora més tard es va sentir el timbre de la porta i vaig veure que el senyor Drebber havia tornat. Estava molt nerviós i, evidentment, havia begut. Va entrar per força a l’habitació on jo era amb la meva filla i, parlant d’una manera incoherent, va dir que havia perdut el tren. Aleshores es va tombar cap a Alice i, davant meu, li va proposar que se n’anés amb ell. “Ja ets major d’edat —va dir—, i no hi ha cap llei que et pugui aturar. Els diners em sobren. Deixa aquesta vella i vine amb mi immediatament. Viuràs com una reina”. La pobra Alice estava tan espantada que va retrocedir però la va agafar pel puny i se la va voler emportar cap a la porta. Vaig cridar i, en aquell moment, el meu fill Arthur va entrar a l’habitació. El que va succeir aleshores, no ho sé. Vaig sentir renecs i els sorolls confusos d’una baralla. Estava tan terroritzada que no gosava aixecar el cap. Quan vaig mirar, vaig veure Arthur dret a la porta, rient i amb un bastó a la mà. “—Em sembla que aquesta meravella de tipus no ens tornarà a molestar —va dir—. El seguiré per saber què fa”. Tot dient aquestes paraules agafà el barret i se’n va anar carrer avall. L’endemà al matí ens vam assabentar de la misteriosa mort del senyor Drebber.

»—Aquesta declaració va sorgir dels llavis de Madame Charpentier amb força pauses i esbufecs. A vegades parlava tan baixet que gairebé no la sentia. Vaig prendre notes taquigràfiques de tot el que em va dir, perquè no hi hagués possibilitat d’error».

—És molt interessant —digué Sherlock Holmes, badallant—. I què més va passar?

—Quan Madame Charpentier va callar —continuà el detectiu—, vaig adonar-me que tot el cas depenia d’un sol punt. La vaig mirar fixament, d’una manera que sempre m’ha donat resultat amb les dones, i li vaig preguntar a quina hora havia tornat el seu fill.

«—No ho sé —va dir.

»—No ho sap?

»—No. Té clau i va obrir ell mateix.

»—Ja era a dormir vostè?

»—Sí.

»—I a quina hora se n’havia anat a dormir?

»—Devien ser les onze.

»—O sigui que el seu fill va ser fora almenys dues hores?

»—Sí.

»—Potser quatre o cinc?

»—Sí.

»—I què va fer durant aquest temps?

»—No ho sé —va contestar i es va posar pàl·lida del tot.

»—Naturalment, allà ja no m’hi quedava res més a fer. Vaig esbrinar on era el tinent Charpentier, vaig agafar un parell d’agents i el vaig detenir. Quan li vaig tocar l’espatlla i li vaig dir que vingués amb nosaltres sense fer escàndol ens va contestar més fresc que una rosa: “—Suposo que em detenen per la meva relació amb la mort d’aquell canalla de Drebber” —va dir—. Nosaltres no n’hi havíem pas parlat, és a dir, que el fet que ell ho mencionés era molt sospitós».

—Molt —digué Sherlock Holmes.

—Encara duia a la mà el pesat bastó que la mare ens havia dit que portava quan va seguir Drebber. Era una porra de roure molt ferma.

—Quina és doncs la seva teoria?

—Bé, la meva teoria és que va seguir Drebber fins a Brixton Road. Allà va haver-hi un altercat entre tots dos durant el qual Drebber va rebre un cop de bastó, potser a la boca de l’estómac, que el va matar sense deixar cap senyal. Plovia, no hi havia ningú al carrer i Charpentier va arrossegar el cos de la víctima fins a la casa buida. Pel que fa a l’espelma, la sang, l’escrit a la paret i l’anell, pot ser que només siguin argúcies perquè la policia segueixi una pista falsa.

—Molt bé —digué Holmes, amb to encoratjador—. De veritat, Gregson, ho està fent molt bé. Arribarà lluny.

—Em congratulo d’haver portat aquest assumpte amb molta habilitat —contestà el detectiu, amb orgull—. Aquell jove va fer voluntàriament una declaració, va dir que quan feia una estona que seguia Drebber, aquest l’havia vist i s’havia ficat en un cotxe per tal de fugir. Aleshores Charpentier va decidir de tornar a casa i, pel camí, va trobar un antic company de bord i van donar una llarga volta plegats. Quan li vàrem preguntar l’adreça d’aquell company, va ser incapaç de donar una resposta satisfactòria. Em sembla que tot encaixa extraordinàriament bé; el que em diverteix és pensar en Lestrade, que segueix una pista equivocada. Em temo que no traurà pas gran cosa. Caram, parlant del rei de Roma…

En efecte, era Lestrade que havia pujat les escales mentre parlàvem i que en aquells moments entrava a l’habitació. Tanmateix, ni el seu posat ni la seva roba no tenien l’aspecte de seguretat i de confiança que li era característic. Semblava intranquil i preocupat, i portava la roba desarranjada. Era evident que havia vingut amb la intenció de consultar Holmes, perquè en veure el seu col·lega semblà sentir-se violent, torbat. Es quedà dret al bell mig de la sala, jugant amb el barret, sense saber què fer.

—És un cas ben extraordinari —digué finalment—, un afer realment incomprensible.

—Ah, sí, senyor Lestrade —digué Gregson, triomfalment—. Ja m’ho pensava, que arribaria a aquesta conclusió. Ha trobat el secretari, el senyor Stangerson?

—El secretari, el senyor Joseph Stangerson —digué Lestrade, amb to molt seriós—, ha estat assassinat aquest matí, aproximadament a les sis.