1. La ciència de la deducció

En Sherlock Holmes agafà l’ampolleta del racó del palmar de la xemeneia i tragué la xeringa hipodèrmica del maletí de pell marroquina. Amb els seus dits llargs, blancs i nerviosos ajustà la delicada agulla i s’arromangà la màniga esquerra de la camisa. Durant una estoneta, els seus ulls es fixaren pensarosament sobre el musculós avantbraç i el puny, puntejats i senyalats per innombrables marques de punxades. Finalment, es clavà l’agulla, pressionà el petit pistó i s’enfonsà a la cadira de braços de vellut amb un llarg sospir de satisfacció.

Tres vegades al dia i durant molts mesos jo havia presenciat aquest espectacle, però el costum no hi havia resignat la meva ment. Al contrari, cada dia em sentia més irritable davant el fet, i la consciència se m’inflava cada nit amb la idea que m’havia mancat el coratge per a protestar. Una i altra vegada m’havia promès que alliberaria la meva ànima respecte del tema, però hi havia quelcom en l’expressió freda i impassible del meu company que el convertia en el darrer home amb qui hom es preocuparia de prendre’s qualsevol tipus de llicència. Els seus grans poders, el seu aire magistral i l’experiència que jo havia tingut de les seves moltes i extraordinàries qualitats em feien insegur i reticent a la idea d’enutjar-me amb ell.

Tanmateix, aquella tarda, no sé si empès pel Beaune que m’havia pres amb el dinar o per l’exasperació addicional provocada per l’extrema lentitud de les seves accions, vaig sentir de sobte que no podia callar per més temps.

—De què es tracta, avui? —vaig fer—. Morfina o cocaïna?

Alçà els ulls lànguidament del vell llibre que acabava d’obrir i digué:

—Cocaïna, una solució del set per cent. No us agradaria de provar-la?

—No, la veritat —vaig respondre bruscament—. La meva constitució encara no ha superat la campanya de l’Afganistan, i no em puc permetre d’afegir-li cap més fatiga.

Ell va somriure davant la meva vehemència.

—Potser tingueu raó, Watson —concedí—. Suposo que la seva influència és físicament negativa. Tanmateix, la trobo tan transcendentalment estimulant i clarificadora per a la ment que qualsevol efecte secundari és una minúcia.

—Però… considereu el preu! —vaig exclamar enèrgicament—. El vostre cervell pot estar, com dieu, revifat i excitat, però es tracta d’un procés patològic i mòrbid, que enclou un canvi progressiu en els teixits i pot portar a una feblesa crònica. Ja coneixeu les conseqüències. Segurament, l’empresa amb prou feines si val la despesa. Per què arriscar-se, per un delit merament passatger, a perdre els grans poders de què esteu dotat? Recordeu que us parlo no solament com un company a un altre, sinó també com un metge a un home de la constitució del qual se sent en certa mesura responsable.

No semblà pas ofendre’s. Al contrari, ajuntà les puntes dels dits i posà els colzes sobre els braços de la cadira com si gaudís de la conversa.

—La meva ment —explicà— es rebel·la contra l’estancament. Doneu-me problemes, doneu-me feina, doneu-me el criptograma més obtús, o l’anàlisi més intricada, i estaré en el meu element. Per tant, em puc aplicar estimulants artificials. Detesto l’avorrida rutina de l’existència. Anhelo l’exaltació mental. És per això que he triat la meva pròpia professió, o més aviat l’he creada, ja que sóc l’únic en tot el món.

—L’únic detectiu no-oficial? —vaig preguntar, alçant les celles.

—L’únic detectiu no-oficial consultiu —em corregí—. Sóc el darrer i més alt tribunal de cassació en deducció. Quan en Gregson, en Lestrade o l’Athelney Jones arriben a un punt en què ja no hi toquen —la qual cosa, per cert, és normal en ells—, em deixen l’assumpte al davant. Jo estudio les dades, com a expert, i pronuncio una opinió especialitzada. En aquests casos no demano publicitat. El meu nom no surt a cap diari. El treball en si, el plaer de trobar un terreny per als meus peculiars poders, és la més gran recompensa. Bé, ja heu tingut ocasió de presenciar els meus mètodes de treball en el cas d’en Jefferson Hope.

—Sí, és veritat —vaig admetre cordialment—. Res no m’ha impressionat més en tota la meva vida. Fins i tot ho vaig reflectir en un petit opuscle, sota el títol, potser una mica fantàstic, de «Un estudi en escarlata».

Ell negà tristament amb el cap.

—Li vaig donar un cop d’ull —digué—. Honestament, no puc felicitar-vos. La detecció és, o hauria de ser, una ciència exacta, i s’hauria de tractar d’una manera freda i desapassionada. Vós heu provat de tenyir-la de romanticisme, que té els mateixos efectes que mirar d’encloure una història d’amor o de fugides al cinquè postulat d’Euclides.

—Però el romanticisme hi era… —vaig protestar—. No podia pas interpolar els fets…

—Alguns fets caldria que fossin suprimits, o, si més no, caldria observar un sentit de la proporció en tractar-los. El sol aspecte del cas que es mereixia ser esmentat era el curiós raonament analític dels efectes a les causes que em permeté de desentrellar-lo.

Em va molestar, aquesta crítica d’un treball especialment pensat per a complaure’l. Confessaré també que m’irrità l’egoisme que suposava demanar que cada ratlla del meu fulletó fos dedicada a les seves activitats especials. En més d’una ocasió, durant els anys que he viscut amb ell a Baker Street, he observat un deix de vanitat en el capteniment tranquil i didàctic del meu company. Tanmateix, no vaig fer cap comentari, i em vaig limitar a preocupar-me de la meva cama ferida. Havia rebut una bala feia ja bastant de temps, i, encara que no m’impedia de caminar, sí que me’n sentia força cada vegada que canviava el temps.

—Les meves activitats s’han estès recentment al continent —digué en Holmes al cap d’una estona, omplint la seva vella pipa de branca de roser—. La setmana passada em va consultar en François le Villard, el qual, com probablement sabeu, és un dels millors detectius de França en l’actualitat. Està dotat de tota la força celta de la intuïció ràpida, però falla en el camp del coneixement exacte, facultat essencial per a un més alt desenvolupament de la seva art. El cas estava relacionat amb un testament, i presentava alguns trets d’interès. El vaig posar al corrent de dos casos paral·lels, l’un a Riga, el 1857, i l’altre a St Louis, el 1871, que li han suggerit la solució correcta. Vet ací la lletra que he rebut aquest matí en agraïment per la meva assistència.

En dir això, agafà un paper de notes estranger tot rebregat. Passant els meus ulls per l’escrit, vaig copsar una gran profusió d’expressions admiratives en la qual es perdien «magnifiques», «coup-de-maîtres» i «tours-de-force», que testimoniaven l’encesa admiració del francès.

—Parla com un deixeble al seu mestre —vaig observar.

—Oh, estima la meva assistència en excés —digué en Sherlock Holmes, a la lleugera—. També ell té unes dots considerables. Disposa de dues de les tres qualitats necessàries per al detectiu ideal. Té el poder de l’observació i el de la deducció. Només està mancat de coneixements, i això sempre hi ha temps per a recuperar-ho. Ara està traduint els meus petits treballs al francès.

—Els vostres treballs?

—Oh, no ho sabíeu? —exclamà, tot rient—. Sí, he estat el culpable d’algunes monografies sobre qüestions tècniques. Per exemple, en tinc un «Sobre la distinció entre les cendres dels diferents tabacs». En ell, enumero cent-quaranta classes de cigars, cigarretes i tabac de pipa, amb làmines en color que il·lustren les diferències entre les cendres. Es tracta d’un detall que apareix contínuament en els afers criminals, i que moltes vegades té una importància suprema com a pista. Si sou capaç d’afirmar, per exemple, que un assassinat ha estat comès per un home que fumava un lunkah indi, es redueix, òbviament, el vostre camp d’investigació. Davant d’un ull ensinistrat hi ha tanta diferència entre la cendra negra d’un Trichinopoly i el borrissol blanc com la que hi ha a vista d’ocell entre una col i una patata.

—Teniu un extraordinari talent per als detalls —vaig observar.

—Aprecio la seva importància. Vet ací la meva monografia sobre les empremtes dels passos, amb algunes notes sobre la utilització de guix de motllo per a preservar les marques. També tinc un curiós treballet sobre la influència d’un ofici en la forma de la mà, amb reproduccions de mans de pissarrers, mariners, surers, compositors, teixidors i polidors de diamants. És un tema d’un gran interès pràctic per al detectiu científic, especialment en el cas de cossos no reclamats o en el descobriment dels antecedents dels criminals. Però us estic avorrint amb el meu discurs.

—En absolut —em vaig afanyar a respondre—. Tot això m’interessa molt, sobretot d’ençà que he tingut ocasió d’observar la vostra aplicació a la pràctica. Però només enraoneu de l’observació i la deducció. Segurament, d’alguna manera l’una implica l’altra.

—Amb prou feines —replicà, encarxofant-se amb fruïció a la cadira de braços i traient unes espesses fumarades de color blau de la seva pipa—. Per exemple, l’observació em pot dir que aquest matí heu estat a l’oficina de correus de Wigmore Street, però la deducció em permet de saber que hi heu despatxat un telegrama.

—Correcte! —vaig exclamar—. Teniu raó en totes dues coses, però he de confessar que no veig com ho heu pogut esbrinar. Ha estat una decisió sobtada per part meva, i no ho he pas dit a ningú.

—La simplicitat —digué, contenint una rialleta davant la meva sorpresa— és en si tan absurdament simple que qualsevol explicació està de més, i en canvi pot servir per a definir els límits de l’observació i la deducció. L’observació em diu que porteu una petita taca vermellosa sobre l’empenya. Al davant mateix de l’oficina de Wigmore Street han aixecat el paviment i hi han afegit terra, d’una manera que resulta difícil d’evitar-la en entrar. La terra és del peculiar to rogenc que només ha estat trobat, pel que jo sé, en aquell indret de la zona. Tot això, pel que fa a l’observació. La resta ja és deducció.

—Aleshores, com heu pogut deduir allò del telegrama?

—Per suposat, jo sabia que no havíeu pas escrit cap lletra, perquè he estat davant vostre tot el matí. Veig també que al vostre escriptori obert hi teniu un full de segells i un gruixut lligall de postals. Què podíeu anar a fer a l’oficina de correus, doncs, sinó enviar un telegrama? Elimineu tots els altres factors, i l’únic que us quedarà serà la veritat.

—En aquest cas, és certament així —vaig replicar, després de pensar-hi una mica—. Tanmateix, tot consisteix, com dieu vós, en el més simple. Em consideraríeu un impertinent si us proposava de sotmetre les vostres teories a una prova més severa?

—Al contrari —respongué—, m’impediria d’administrar-me una segona dosi de cocaïna. M’encantaria d’ocupar-me de qualsevol problema que vulgueu presentar-me.

—Us he sentit dir que és difícil per a un home d’utilitzar diàriament un objecte sense deixar les seves empremtes digitals d’una manera intel·ligible per a un observador entrenat. Bé, aquí tinc un rellotge que tot just acaba de passar a la meva propietat. Tindríeu l’amabilitat d’oferir-me una opinió sobre el caràcter o els costums del seu darrer propietari?

Li vaig passar el rellotge amb un lleu sentiment de diversió al meu cor, ja que la prova em semblava impossible i pretenia d’escarmentar-lo pel to una mica dogmàtic que assumia de tant en tant. Sospesà el rellotge amb la mà, fità l’esfera amb deteniment, obrí la tapa del darrere i examinà el mecanisme, primer a ull nu i tot seguit amb una poderosa lent convexa. Amb treballs havia aconseguit de reprimir un somriure davant el seu rostre cresta-caigut quan donà per acabat l’examen i em tornà el rellotge.

—Amb prou feines hi ha cap dada —anuncià—. Aquest rellotge ha estat netejat fa poc, la qual cosa em priva dels trets més suggestius.

—Teniu raó —vaig admetre—. El varen netejar abans d’enviar-me’l.

Vaig acusar mentalment el meu company de posar una excusa tan minsa i poc convincent per tal de dissimular el seu fracàs. Quines dades esperava trobar a un rellotge per netejar?

—Per bé que insatisfactòria, la meva investigació no ha estat pas del tot estèril —observà, mirant al sostre amb una expressió apagada i absent—. En espera del vostre veredicte, jo diria que aquest rellotge pertanyia al vostre germà gran, que al seu torn el va heretar del vostre pare.

—Això ho heu deduït, sens dubte, de les inicials H.W. del revers.

—En efecte. La W. suggereix el vostre cognom. La data del rellotge és de fa quasi cinquanta anys i les inicials són gairebé tan antigues com el rellotge, així que va ser fet per a la darrera generació. Les joies solen passar a l’hereu, que molt probablement tindrà el mateix nom que el pare. El vostre, si no recordo malament, va morir fa molts anys. El rellotge, per tant, era en mans del vostre germà gran.

—Correcte —vaig fer—. Res més?

—Era un home d’hàbits poc polits… molt desordenats i irreflexius. Li varen brindar bones oportunitats, que arruïnà, visqué una temporada en la misèria, amb alguns intervals breus d’efímera prosperitat, i, finalment, donat a la beguda, morí. Això és tot el que he pogut esbrinar.

Vaig saltar de la meva cadira i em vaig posar a passejar per l’habitació amb una rancúnia considerable al meu cor.

—Això és indigne de vós, Holmes —vaig dir—. No havia pensat mai que cauríeu tan baix. Heu fet indagacions en la història del meu infeliç germà, i ara preteneu de deduir aquests coneixements d’una manera tan fantàstica. No esperareu que em cregui que ho heu llegit tot en el seu vell rellotge… És cruel, i, si em permeteu que us ho digui, té un tast de xarlatanisme.

—Estimat doctor —va dir afectuosament—, us prego que accepteu les meves disculpes. Considerant el tema com un problema abstracte, he oblidat fins a quin punt podia ser personal i dolorós per a vós. Tanmateix, us asseguro que mai no he sabut que teníeu un germà fins que m’heu mostrat aquest rellotge.

—En tal cas, com diantre heu pogut esbrinar aquests fets? Són del tot correctes…

—Ah, un cop de sort. Jo només podia aventurar un balanç de probabilitats. De cap manera no m’esperava ser tan exacte.

—Així que no es tractava de meres conjectures?

—No, no, mai no conjecturo. És un costum terrible… destructiu per a la facultat lògica. Que us sembli tan estrany és només pel fet de no haver seguit el tren dels meus raonaments ni haver observat els petits detalls dels quals poden dependre les meves deduccions. Per exemple, he començat dient que el vostre germà era desordenat. Si observeu la part inferior de la caixa del rellotge us adonareu que no solament està abonyegada en dos llocs, sinó que a més presenta talls i senyals provocats pel costum de guardar d’altres objectes durs, tals que monedes o claus, a la mateixa butxaca. Ben segur que no és una gran proesa d’assumir que un home que tracta un rellotge de cinquanta guinees amb tan pocs miraments ha de ser un home desordenat. Com tampoc no és una conclusió massa rebuscada que un home que hereta un article de tant de valor està força ben proveït en d’altres aspectes.

Vaig assentir amb el cap, per demostrar que seguia el seu raonament.

—És molt freqüent, a les cases de préstecs angleses, quan es queden un rellotge, de gravar el número de la carta d’empenyorament a l’interior de la caixa amb una punxa d’agulla. És més pràctic que posar-hi una etiqueta, car no hi ha el risc que el número sigui perdut o transposat. Hi ha no menys de quatre d’aquests números visibles amb l’ajut de les lents a l’interior de la caixa. Conclusió: el vostre germà va estar sovint amb l’aigua al coll. Conclusió secundària: gaudí d’esclats de prosperitat ocasionals, o no hauria recuperat mai la penyora. Finalment, us demanaré que examineu la làmina interior, que conté el forat del pany. Fixeu-vos en els milers de ratllades tot al voltant del forat… marques deixades per la clau. Quina clau d’un home serè podria haver causat aquestes estries? En canvi, no veureu cap rellotge d’un home pitof sense elles. Li dóna corda per la nit, i deixa aquests senyals amb les seves mans insegures. Quin és el misteri de tot això?

—És clar com la llum del dia —vaig respondre—. Lamento la injustícia que us he fet. Hauria d’haver servat més fe en les vostres meravelloses facultats. Puc preguntar-vos si treballeu en cap investigació, a hores d’ara?

—En cap. D’aquí ve el meu ús de la cocaïna. No sé pas viure, sense el treball intel·lectual. Val la pena viure per a res més? Veniu i doneu un cop d’ull a través de la finestra. Hi ha hagut mai un món tan monòton, trist i inútil com aquest? Mireu com la boira groguenca baixa pel carrer i s’escampa per les cases grisoses. Pot existir res més desesperadament prosaic i material? De què serveix estar dotat de poders, doctor, quan hom no té camp on exercitar-los? El crim és vulgar, l’existència és vulgar, i cap qualitat tret de les vulgars no té cap utilitat en aquest món.

Jo havia obert la boca per tal de replicar a aquest discurs, quan, després d’un truc sec, la nostra dispesera entrà, portant una targeta a la safata de llautó.

—Una senyoreta demana per vós, senyor —anuncià, adreçant-se al meu company.

—Miss Mary Morstan —llegí ell—. Hum! No em sona de res, aquest nom. Demaneu a la senyoreta que pugi, Mrs. Hudson. No us retireu, doctor. Preferiria que us quedéssiu.