3. L’ESCRIVENT DE L’AGENT DE BORSA

Poc després del meu matrimoni, jo havia comprat la clientela d’un metge del districte de Paddington. El vell Mr. Farquhar, a qui la vaig adquirir, havia estat en el passat un professional molt reputat, però la seva edat i una afecció de ball de Sant Vito, de la qual patia, havien minvat la seva popularitat. El públic es regeix, d’una manera habitual, pel principi que aquell qui pretén guarir els altres ha de ser una persona sana, i desconfia dels poders curatius de l’home la salut del qual escapa a l’abast dels seus remeis. Així, doncs, a mesura que el meu predecessor es debilitava la seva clientela disminuïa, fins al punt que quan jo me’n vaig fer càrrec havia passat de mil dos-cents pacients l’any a poc més de tres-cents. Tanmateix, jo confiava en la meva joventut i energia, i estava convençut que al cap d’uns pocs anys el negoci tornaria a ser tan florent com abans.

Els tres primers mesos que seguiren l’adquisició d’aquella clientela vaig haver de treballar molt i vaig tenir ben poques ocasions de veure el meu amic Sherlock Holmes, perquè jo estava massa ocupat per arribar-me a Baker Street i ell rara vegada anava enlloc si no era per algun motiu professional. Vaig quedar, per tant, sorprès quan un matí del mes de juny, mentre llegia el British Medical Journal en acabat d’esmorzar, vaig sentir el timbre, seguit de la veu forta i un xic estrident del meu antic company.

—Ah, benvolgut Watson —va dir, en irrompre a l’habitació—, em sento molt complagut de veure-us. Espero que Mrs. Watson s’hagi restablert del tot de l’atrafegament relacionat amb la nostra aventura del Signe dels Quatre…

—Gràcies, tots dos estem perfectament —vaig respondre, al mateix temps que li donava la mà calorosament.

—I confio també —continuà dient, mentre s’asseia al balancí— que la vostra dedicació a la pràctica de la medicina no hagi esborrat completament l’interès que solíeu despendre en els nostres petits problemes deductius.

—Al contrari —vaig replicar—. Precisament la passada nit estava revisant les meves notes i classificant alguns dels nostres resultats pretèrits.

—¿Puc esperar que no hàgiu donat la vostra col·lecció per acabada?

—Certament que sí. Res no m’agradaria tant com aplegar algunes experiències més en aquest sentit.

—Avui, per exemple?

—Sí. Avui, si voleu.

—Fins al punt d’arribar-vos a Birmingham?

—Sí, si així ho desitgeu.

—I els vostres pacients?

—M’ocupo dels del meu veí quan ha d’absentar-se, i està sempre disposat a tornar-me el favor.

—Ha! No em podia esperar res millor! —exclamà Holmes, reclinant-se en el balancí i observant-me amb una mirada penetrant sota les parpelles mig tancades—. Ja m’adono que no us heu trobat gaire bé, darrerament. Els refredats estiuencs sempre són una mica enutjosos.

—La setmana passada em vaig passar tres dies tancat a casa per culpa d’un fort refredat. Tot i així, em pensava que ja havia aconseguit de desembarassar-me’n de tot rastre.

—I així és. Teniu un aspecte extraordinàriament robust.

—Aleshores, com ho heu sabut?

—Estimat amic, ja coneixeu els meus mètodes.

—Ho heu deduït, doncs?

—Naturalment.

—A partir de què?

—De les vostres sabatilles.

Vaig abaixar els ulls per mirar les sabatilles noves, de xarol, que duia posades.

—Com diantre…? —vaig començar a dir, però Holmes va respondre la meva pregunta abans que pogués acabar-la.

—Aquestes sabatilles són noves —va explicar—. No pot fer més d’unes poques setmanes que les teniu. Les soles que ara mateix m’esteu mostrant estan lleugerament cremades. Per un moment he pensat que se us havien mullat i s’havien socarrimat en assecar-les. Però prop de l’empenya hi ha una petita etiqueta circular de paper amb els jeroglífics del venedor. La humitat l’hauria desenganxat. Consegüentment, heu estat assegut amb els peus orientats cap al foc, cosa que no faria mai un home sa en el mes de juny, encara que fos tan humit com el d’enguany.

Com tots els raonaments de Holmes, aquest semblava molt senzill, un cop explicat. Va llegir aquest pensament en la meva expressió, i va somriure amb un deix d’amargor.

—Em temo que sempre que m’explico em traeixo a mi mateix —va dir—. Els resultats, desproveïts de les seves causes, resulten molt més impressionants. Així, doncs, esteu llest per anar a Birmingham?

—Naturalment. De quin cas es tracta?

—Ja us en posaré al corrent al tren. El meu client s’espera a fora, dins d’un cotxe. Vindreu de seguida que podreu?

—Ara mateix. —Vaig escriure una nota per al meu veí, vaig córrer al pis de dalt per explicar l’assumpte a la meva esposa i em vaig reunir amb Holmes al llindar de la porta principal.

—El vostre veí, també és metge? —em va preguntar, assenyalant la placa de llautó.

—Sí. I també va adquirir una clientela, com jo.

—A un metge amb molta experiència?

—Igual que el meu cas. Tots dos metges estaven instal·lats aquí d’ençà que aquestes dues cases foren construïdes.

—Ah, però vós vàreu aconseguir la millor clientela.

—Em penso que sí. Però, com ho sabeu?

—Pels esglaons, amic meu. Els vostres estan gastats vuit centímetres més que els d’ell. Aquest cavaller que espera dins el cotxe és el meu client, Mr. Hall Pycroft. Permeteu-me que sigui jo qui us presenti. Forceu el cavall cotxer, perquè tenim el temps just per agafar el tren.

L’home davant el qual em vaig asseure era un jove ben proporcionat i de complexió robusta, amb una expressió franca i honesta al rostre i un bigoti ros cresp i prim. Duia un barret de copa molt lluent i un elegant vestit de color negre, que li feien aparentar allò que era en realitat: un jove intel·ligent de la City, de la classe coneguda pel nom de «cockneys», que assorteix els més valerosos dels nostres regiments de voluntaris i compta amb els millors atletes i esportistes de les illes britàniques. La seva cara rodona i rogenca evidenciava una alegria natural, però em va semblar que les comissures dels llavis apuntaven cap avall en una expressió d’angoixa que resultava semi-còmica. Tanmateix, no vaig saber quin era el problema que l’havia empès a acudir a Sherlock Holmes fins que estiguérem instal·lats en un vagó de primera classe de camí cap a Birmingham.

—Ens espera un viatge de setanta minuts —anuncià Holmes—. M’agradaria, Mr. Hall Pycroft, que tinguéssiu l’amabilitat de contar al meu amic la vostra interessant experiència exactament com me l’heu contada a mi, o amb més detalls si és possible. Em serà de profit que torni a escoltar la successió dels fets. Es tracta, Watson, d’un cas que podria incloure alguna cosa al seu si o bé no contenir-hi res en absolut, però que presenta, si més no, aquests fets inusuals i outrés que tant d’interès susciten en vós i en mi. Podeu començar, Mr. Pycroft, no tornaré a interrompre-us.

El nostre jove acompanyant em va mirar amb un centelleig als ulls i digué:

—El pitjor d’aquesta història és que he quedat com un maleït beneit. És clar que encara pot acabar bé, i no veig de quina altra manera podia haver actuat; però si resulta que he perdut la meva col·locació sense guanyar res a canvi, hauré de reconèixer que m’he comportat com un babau. No sóc gaire bo per a contar històries, Dr. Watson, i m’agradaria que us en féssiu càrrec.

»Jo tenia una col·locació a Coxon & Woodhouse, de Draper’s Gardens, però l’empresa va tenir dificultats al començament de la primavera per causa de l’emprèstit de Veneçuela, con sens dubte recordareu, i va fer fallida irremissiblement. Jo havia treballat allí durant cinc anys, i quan s’esdevingué el desastre el vell Coxon em va facilitar una magnífica carta de recomanació, però, naturalment, tots els escrivents de l’empresa, vint-i-set en total, ens vàrem quedar sense feina. Vaig provar aquí i allà, però hi havia molts individus en la mateixa situació que jo, i durant molt de temps les coses no em varen anar gens bé. A Coxon cobrava tres lliures per setmana i n’havia estalviat unes setanta, però ben aviat varen començar a minvar. Al final vaig arribar el límit dels meus recursos, fins al punt que amb prou feines podia pagar els segells per respondre anuncis o els sobres als quals havia d’enganxar-los. Tenia les botes gastades de pujar i baixar escales per visitar despatxos, i vaig començar a desesperar de trobar una col·locació.

»Finalment em vaig assabentar que hi havia una vacant a Mawson & Williams, la gran agència de negocis de borsa de Lombard Street. Potser no esteu gaire informats en assumptes de borsa, però us puc dir que aquesta deu ser la casa més rica de Londres. Només es podia respondre a l’anunci per carta. Hi vaig enviar la carta de recomanació i la sol·licitud, però sense la més mínima esperança d’aconseguir la feina. Vaig rebre com a resposta una lletra on se m’indicava que m’hi personés el dilluns següent per incorporar-me immediatament al meu nou lloc de treball, sempre que el meu aspecte fos satisfactori. Qui sap com se seleccionen les ofertes laborals… Hi ha qui diu que el gerent tria a l’atzar una de les cartes que s’han rebut. Sigui com sigui, aquesta vegada vaig tenir la sort de cara, i res no podia mitigar la meva satisfacció. El salari era d’una lliura més per setmana, i les obligacions les mateixes que a Coxon.

»Arribo ara a la part més singular del cas. Jo estava allotjat en una pensió dels afores de Hampstead, al número 17 de Potter’s Terrace. Doncs bé, la nit del mateix dia en què vaig rebre la confirmació de la meva contractació estava assegut, fumant, quan va aparèixer la patrona amb una targeta que deia: “Arthur Pinner, agent financer”. No havia sentit mai abans aquest nom ni m’imaginava què podia voler de mi, però, per descomptat, vaig manar a la patrona que el fes passar. Va entrar un home de mitjana estatura, barba i cabells negres i ulls foscos, amb una lluentor al nas. Hi havia en ell una certa impetuositat en les maneres i la forma d’enraonar, com aquell qui és conscient del valor del temps.

»—Mr. Hall Pycroft? —va inquirir.

»—Sí, senyor —vaig respondre, alhora que li acostava una cadira.

»—Recentment ocupat a Coxon & Woodhouse?

»—Sí, senyor.

»—I ara a la plantilla de Mawson?

»—Exacte.

»—Bé —va exclamar—. La qüestió és que he sentit contar meravelles de la vostra capacitat financera. ¿Us recordeu de Parker, l’antic gerent de Coxon? Doncs bé, no para d’enraonar bé de vós.

»No cal dir que em va afalagar sentir això. És cert que sempre havia estat força llest a les oficines, però mai no havia ni somiat que poguessin parlar de mi a la City en aquests termes.

»—Teniu bona memòria? —em preguntà l’home.

»—Força —vaig contestar, amb sinceritat.

»—¿Heu estat al corrent del mercat durant el temps que heu estat desocupat?

»—Sí. Cada matí llegeixo la relació de les cotitzacions de borsa.

»—Vaja! Això dóna prova de la vostra aplicació! —va exclamar—. Aquesta és la manera de prosperar! No us importa que us posi a prova, veritat? Vejam! Com està Ayrshires?

»—Entre cent cinc i cent cinc i quart.

»—I New Zeland Consolidated?

»—A cent quatre.

»—I British Broken Hills?

»—Entre set i set amb sis.

»—Extraordinari! —va fer, alçant les mans—. Tot això encaixa perfectament amb el que he sentit a dir de vós. Amic meu, sou massa bo per ser un simple escrivent a Mawson!

»Aquest comentari em va desconcertar força, com ja us podeu imaginar, i vaig replicar:

»—Mireu, altres persones no tenen de mi una consideració tan alta com la vostra, Mr. Pinner. He hagut de suar molt per trobar aquesta col·locació, i estic molt content d’haver-la aconseguit.

»—Va, home, va! Vós esteu molt per damunt d’això. No us trobeu pas situat en l’esfera que en realitat us correspon. Us diré tot seguit què és el que he vingut a proposar-vos. La meva oferta és poca cosa en relació amb la vostra capacitat, però comparada amb la de Mawson és com el dia respecte de la nit. Vejam! Quan us heu de presentar a Mawson?

»—Dilluns que ve.

»—Ha, ha! Jo m’arriscaria a proposar-vos una petita juguesca esportiva a favor que no ingressareu pas en aquella casa.

»—Que no ingressaré a Mawson?

»—No, senyor. Aquell dia sereu el nou gerent comercial de la Franco-Midland Hardware Company Limited, amb cent trenta-quatre sucursals distribuïdes pels pobles i ciutats de França, sense comptar-ne una a Brussel·les i una altra a San Remo.

»Aquesta proposta em va deixar sense esma.

»—No n’he sentit a parlar mai —vaig comentar.

»—És molt probable que no. No se n’ha volgut fer publicitat perquè tot el capital ha estat subscrit mitjançant aportacions de caràcter privat, i és un negoci massa bo per deixar-hi entrar inversió pública. El meu germà, Harry Pinner, n’és el promotor, i ha ingressat en el consell de direcció. Com que sabia que jo estic ficat de ple en el món de les finances, em va demanar que busqués un home de vàlua per un preu modest… un home jove, ambiciós i enèrgic. Parker em va enraonar de vós, i és per això que he vingut aquesta nit. Per començar, només podem oferir-vos la miserable quantitat de cinc-centes lliures…

»—Cinc-centes lliures l’any! —vaig cridar.

»—Només per començar, però rebreu una comissió de l’u per cent de tots els negocis contractats pels vostres agents, i podeu donar per cert la meva paraula que la suma d’aquestes comissions superarà el vostre salari.

»—Però jo no en sé res, de ferreteria…

»—Vinga, home! Vós sabeu de números.

»Em brunzia el cap, i amb prou feines podia estar-me assegut a la cadira. De sobte, em va assetjar un rampell de dubte.

»—Cal que us parli amb franquesa —vaig fer—. Mawson només m’ofereix dues-centes lliures, però Mawson és una firma segura. De fet, sé tan poca cosa de la vostra empresa que…

»—Intel·ligent, molt intel·ligent! —va exclamar, amb una expressió de profunda satisfacció—. Sou l’home que necessitem! No sou d’aquells que es deixen engalipar només amb paraules, i feu molt bé. Aquí teniu un bitllet de cent lliures; si creieu que ens podeu ser útil, l’únic que heu de fer és guardar-vos-el a la butxaca a compte del vostre sou.

»—Trobo que és un bell detall —vaig observar—. Quan em faré càrrec de les meves noves obligacions?

»—Sigueu a Birmingham demà a la una —em va respondre—. Porto una carta a la butxaca que haureu de lliurar al meu germà. El trobareu a Corporation Street, número 126B, on estan situades les oficines provisionals. Naturalment, ell voldrà assegurar-se de les vostres aptituds, però, entre nosaltres, tot anirà bé.

»—La veritat és que amb prou feines sé com expressar-vos la meva gratitud, Mr. Pinner —vaig dir.

»—No hi ha de què, jove. Això és el mínim que us mereixeu. Hi ha un parell de coses, simples formalismes, que voldria arreglar amb vós. Aquí al costat teniu un full de paper. Tingueu la bondat d’escriure-hi: “Accepto per pròpia voluntat de prestar els meus serveis com a gerent comercial a la Franco-Midland Hardware Company Limited, amb un salari mínim de 500 lliures”.

»Vaig fer el que em demanaven, i ell es guardà el paper a la butxaca.

»—Hi ha una altra qüestió —va anunciar—. Què penseu fer en relació amb Mawson?

»Jo m’havia oblidat completament de Mawson, tan gran era la meva joia.

»—Hi escriuré renunciant a la plaça —vaig respondre.

»—Això és precisament el que no vull que feu. Vaig tenir una disputa a propòsit de vós amb el gerent de Mawson. El vaig anar a veure per demanar-li informes sobre vós, però ell es va comportar d’una manera molt ofensiva i em va acusar de coaccionar-vos perquè renunciéssiu a treballar per a la seva empresa i altres coses per l’estil. Al final vaig estar a punt de perdre les bones maneres i li vaig dir: “Si voleu treballadors bons cal que els pagueu bons salaris”. Ell va replicar: “S’estimarà més de cobrar el sou modest que nosaltres li oferim que no pas la vostra generosa remuneració”. I jo vaig fer: “Em jugaré cinc lliures amb vós que així que li hagi exposat la meva oferta ja no sabreu res més d’ell”. “Fet!”, exclamà ell. “Nosaltres l’hem tret del carrer, i no ens deixarà tan fàcilment”. Aquestes foren les seves mateixes paraules.

»—El molt canalla! —em vaig exclamar—. Ni tan sols l’he arribat a veure. Quina obligació tinc de ser considerat amb ell? Podeu donar per cert que no li escriuré, si creieu que no és necessari.

»—Va bé! Això és una promesa! —va dir, aixecant-se de la cadira—. Bé, em complau d’haver aconseguit els serveis d’un home tan qualificat en benefici del meu germà. Aquí teniu les cent lliures a compte, i la carta. Anoteu l’adreça: 126B Corporation Street, i recordeu que l’entrevista serà a la una de la tarda de demà. Bona nit. Us desitjo tota la sort que mereixeu.

»Això és tot el que succeí entre nosaltres, si més no tot el que en puc recordar. Ja us podeu imaginar, Dr. Watson, la meva joia davant d’un cop de sort tan extraordinari com aquell. Vaig passar la meitat de la nit desvetllat, felicitant-me per l’oportunitat que acabava d’acceptar, i l’endemà vaig sortir cap a Birmingham amb un tren que em permetria d’acudir a la cita sobrat de temps. Vaig deixar l’equipatge en un hotel de New Street i vaig fer cap a l’adreça que m’havien facilitat.

»Vaig arribar-hi un quart d’hora abans de la una, però vaig pensar que no tindria importància. El número 126B corresponia a un passadís entre dos grans establiments que desembocava en unes escales de cargol, les quals, al seu torn, donaven accés a un eixam d’apartaments ocupats pels despatxos de diverses empreses o professionals. A la paret del fons figuraven escrits els noms de tots els inquilins, però no hi havia cap referència a la Franco-Midland Hardware Company Limited. Em vaig quedar uns instants allí aturat, amb el cor en un puny, preguntant-me si havia estat víctima d’una elaborada jugada, fins que va aparèixer un home que em va dirigir la paraula. S’assemblava molt a l’individu que m’havia visitat la nit abans: tenia el mateix cossatge i idèntica veu; però aquest anava ben afaitat i la tonalitat dels seus cabells era una mica més clara.

»—Sou vós Mr. Hall Pycroft? —em va preguntar.

»—Sí —vaig contestar.

»—Ah! Esperava la vostra visita, però heu arribat una mica abans de l’hora. Aquest matí he rebut carta del meu germà, en la qual elogia les vostres excel·lències amb vehemència.

»—Estava buscant les vostres oficines, quan heu arribat.

»—Encara no hi hem posar el nom, perquè només fa una setmana que vàrem llogar aquest local provisional. Acompanyeu-me i enraonarem de l’assumpte.

»El vaig seguir fins al final d’una costeruda escala. Allí, sota mateix de la teulada de pissarra, hi havia un parell d’estances buides i polsoses desproveïdes de catifes i cortines, a les quals em va fer passar. Jo m’havia imaginat unes grans oficines amb taules lluentes i un exèrcit d’empleats, tal com jo estava acostumat a veure, i suposo que vaig mirar amb força neguit les dues cadires de fusta i la tauleta que, juntament amb un llibre de comptabilitat i una paperera, conformaven tot el mobiliari.

»—No us desanimeu, Mr. Pycroft —va dir el meu interlocutor, en veure l’expressió del meu rostre—. Roma no es va construir pas en un dia. Nosaltres disposem de molts diners al darrere, encara que no presumim de despatxos elegants. Seieu, si us plau, i deixeu-me veure la carta.

»La hi vaig donar, i ell la va llegir amb molt deteniment.

»—Pel que sembla, heu suscitat una molt favorable impressió en el meu germà Arthur —digué—, i el tinc per un jutge molt perspicaç. Ell aposta per Londres, com ja sabeu, i jo ho faig per Birmingham, però aquesta vegada seguiré el seu consell. Ja podeu considerar-vos definitivament contractat.

»—Quines són les meves obligacions? —vaig preguntar.

»—En el seu moment, us ocupareu de la gerència del gran dipòsit de París, que inundarà de terrissa anglesa els comerços dels cent trenta-quatre agents que tenim a França. L’adquisició serà completada en una setmana, i durant aquest temps romandreu a Birmingham per ser-nos d’alguna utilitat.

»—Com?

»Per tota resposta, va treure un llibrot de color vermell d’un calaix.

»—Això és una guia de París —va explicar—, on figuren les professions a continuació dels noms de les persones. Vull que us l’endugueu a casa i en tragueu tots els venedors de ferreteria amb les adreces corresponents. Em serà d’una gran utilitat.

»—Voleu dir que no hi ha llistes classificades? —vaig suggerir.

»—No són de confiança. El seu sistema és diferent del nostre. Poseu mans a l’obra i porteu-me la llista dilluns a les dotze. Bon dia tingueu, Mr. Pycroft. Si continueu demostrant entusiasme i intel·ligència, ja veureu com l’empresa sabrà recompensar-vos-ho.

»Vaig tornar a l’hotel amb el llibre sota el braç i el cor ple de sensacions molt contradictòries. D’una banda, ja estava definitivament contractat i tenia cent lliures a la butxaca. D’altra banda, l’aspecte de les oficines, l’absència del nom de l’empresa a la paret i altres detalls relatius a un home de negocis m’havien provocat una mala impressió respecte de la posició dels meus patrons. Tanmateix, m’havien pagat, de manera que em vaig dedicar a la meva tasca. Vaig estar treballant intensament tot el diumenge, i el dilluns tot just havia arribat a la H. Vaig anar a veure el patró, instal·lat encara a la mateixa habitació desmanegada, i em va dir que continués treballant fins el dimecres i hi tornés. El dimecres no havia acabat encara la feina, així que vaig continuar treballant de valent fins al divendres, és a dir, ahir. Aleshores vaig portar la llista a Mr. Harry Pinner.

»—Moltes gràcies —em va dir—. Em temo que vaig menystenir la dificultat que entranyava la tasca. Aquesta llista em prestarà una ajuda material molt valuosa.

»—Ha requerit un cert temps —vaig fer jo.

»—Ara, vull que feu una llista dels establiments de venda de mobles, perquè en tots ells s’hi ven terrissa.

»—Molt bé.

»—Podeu venir demà a les set del vespre per informar-me dels progressos que hàgiu fet. No treballeu massa. Un parell d’horetes al Day’s Music Hall a la nit no us faran cap mal en acabada la jornada laboral. —En dir això es posà a riure, i em vaig estremir en constatar que la seva segona dent esquerra havia estat empastada amb or d’una manera molt barroera.

Sherlock Holmes es fregava les mans, complagut, mentre jo fitava, sorprès, el nostre client.

—Teniu motius per estar sorprès, Dr. Watson, però és la veritat —continuà dient—. Quan vaig estar enraonant amb l’altre individu a Londres em vaig adonar, quan va riure davant la meva resolució de no presentar-me a Mawson, que tenia una dent empastada de la mateixa manera. En tots dos casos la resplendor de l’or em va cridar l’atenció. Quan vaig considerar que la veu i el cossatge eren idèntics en tots dos personatges, i que les poques diferències que hi havia apreciat podien ser atribuïdes a una navalla d’afaitar o una perruca, no vaig tenir cap dubte que eren la mateixa persona. És lògic que dos germans s’assemblin però no fins al punt de tenir la mateixa dent empastada d’idèntica manera. S’acomiadà de mi i poc després em trobava al carrer, sense saber ben bé si caminava amb els peus o amb el cap. Arribat a l’hotel, em vaig remullar el cap dins una palangana d’aigua freda i vaig provar de treure l’entrellat d’aquell assumpte. Per què m’havia enviat de Londres a Birmingham? Per què s’hi havia traslladat ell abans que jo? I per què havia escrit una carta adreçada a ell mateix? Tot plegat em semblava massa complicat, i no hi sabia veure cap lògica. Aleshores se’m va acudir que allò que tan fosc era per a mi podia ser clar com l’aigua per a Mr. Sherlock Holmes. He tingut el temps just de tornar a ciutat amb l’últim tren, venir-vos a veure aquest matí i fer-vos acompanyar-me a Birmingham.

Es féu un silenci així que l’escrivent de l’agent de borsa hagué acabat la narració de la seva sorprenent experiència. Sherlock Holmes clavà els ulls en mi mentre es reclinava sobre el respatller amb una expressió de satisfacció i crítica alhora, com d’expert que acaba de fer el primer tast d’un vi anyenc.

—No està malament del tot, oi, Watson? —em va dir—. L’assumpte presenta alguns detalls que em resulten força plaents. Crec que convindreu amb mi que una entrevista amb Mr. Arthur Harry Pinner a les oficines provisionals de la Franco-Midland Hardware Company Limited, serà una experiència força interessant per a tots dos.

—Però… com podem aconseguir-ho? —vaig preguntar.

—Oh, és ben senzill —va respondre Hall Pycroft, alegrement—. Només cal que us feu passar per dos amics meus que cerquen una col·locació. ¿Què pot ser més natural que jo us acompanyi a veure el director comercial?

—Això mateix! Excel·lent! —exclamà Holmes—. M’agradaria donar un cop d’ull al cavaller en qüestió i mirar d’esbrinar alguna cosa a propòsit del seu joc. ¿Quines qualitats teniu vós, amic meu, que facin els vostres serveis tan valuosos? O també és possible que… —Va començar a mossegar-se les ungles i a mirar per la finestra amb l’expressió absent, i a penes vàrem poder arrencar-li cap més paraula fins que ens trobàrem a New Street.

A las set d’aquell vespre caminàvem tots tres per Corporation Street cap a les oficines de la companyia.

—És perfectament inútil que ens hi presentem abans de l’hora —advertí el nostre client—. Aparentment, ell només va al despatx per rebre’m a mi, perquè el local està desert fins a la mateixa hora que ell proposa.

—Un detall força suggestiu —observà Holmes.

—Per Júpiter! Ja us ho deia jo! —va exclamar l’escrivent—. Allí el teniu: és aquell que va davant nostre.

Va assenyalar un home menut, ros i ben vestit que avançava apressadament per l’altra vorera del carrer. Mentre l’observàvem, l’individu desvià la mirada cap a un noi que pregonava l’última edició del diari vespertí, i, després d’una corredissa entre cotxes i tramvies, li’n va comprar un exemplar. Tot seguit, amb el diari a la mà, va desaparèixer a l’interior d’un portal.

—Hi ha entrat! —anuncià Hall Pycroft—. Ha entrat a les oficines de l’empresa! Acompanyeu-me, i ho prepararé tot tan fàcilment com pugui.

El vàrem seguir escales amunt fins a la cinquena planta, on trobàrem una porta mig oberta, a la qual va trucar el nostre client. De l’interior procedí una veu que digué «Endavant!», i vàrem entrar en una cambra desproveïda de mobiliari, tal com Hall Pycroft havia descrit. Darrera una taula solitària seia l’home que havíem vist al carrer, amb el diari vespertí estès al davant. En alçar els ulls per mirar-nos se’m va acudir que poques vegades havia vist un rostre que denotés una expressió de dolor com aquella, i fins i tot d’alguna cosa més que dolor: un horror com ben pocs homes han experimentat en la seva vida. La suor li brillava sobre el front, les galtes presentaven el color pàl·lid del ventre d’un peix, i la mirada evidenciava sorpresa i terror. Va fitar el seu escrivent com si li costés de reconèixer-lo, i en l’astorament que denunciava el rostre d’aquest vaig llegir que no era aquell l’aspecte habitual del seu patró, ni molt menys.

—Sembleu una mica desmillorat, Mr. Pinner —observà el nostre client.

—Sí, no em trobo gaire bé —va respondre l’altre, després d’humitejar-se els llavis ressecs i fent esforços evidents per dominar-se—. Qui són aquests cavallers que us acompanyen?

—L’un és Mr. Harris, de Bermondsey, i l’altre és Mr. Price, d’aquesta mateixa ciutat —digué Hall Pycroft, amb no gaire sinceritat—. Són amics meus i homes experimentats, però porten un quant temps sense feina, i confiaven que potser vós els trobaríeu una col·locació a la vostra empresa.

—És molt possible! És molt possible! —exclamà Mr. Pinner, amb un somriure cadavèric—. Sí, no tinc cap dubte que podrem trobar-vos alguna cosa. Quina és la vostra especialitat, Mr. Harris?

—Sóc comptable —respongué Holmes.

—Ah, sí, en tindrem necessitat d’un. I vós, Mr. Price?

—Jo soc escrivent —vaig fer.

—Estic convençut que podrem trobar-vos una feina a la companyia. De seguida que arribem a alguna conclusió al respecte ja us la farem conèixer. I ara, us prego que em deixeu. Per l’amor de Déu, deixeu-me tranquil!

No va poder reprimir aquestes últimes paraules, com si l’enteresa que s’havia esforçat a exhibir s’hagués esquinçat de sobte. Holmes i jo ens miràrem, i Hall Pycroft va fer un pas cap a la taula i digué:

—Oblideu, Mr. Pinner, que si sóc aquí és per rebre instruccions.

—Naturalment, Mr. Pycroft, naturalment —respongué l’altre, en un to de veu més calmat—. Caldrà que us espereu uns instants, i no tinc cap objecció que els vostres amics us facin companyia. Estaré enterament a la vostra disposició d’aquí a tres minuts, si em permeteu que abusi un xic més de la vostra paciència. —S’incorporà amb un aire molt formal i, després de saludar-nos amb una inclinació, va sortir per una porta situada a l’extrem més allunyat de la sala. Una vegada a fora, tancà la porta darrera seu.

—I ara què? —xiuxiuejà Holmes—. Ens està defugint?

—Impossible —va contestar Pycroft.

—Per què?

—Aquesta porta comunica amb una sala interior.

—Té cap sortida?

—No.

—Està moblada?

—Ahir era completament buida.

—Aleshores, què diantre deu estar fent? En tot aquest afer hi ha un detall que sóc incapaç de comprendre. Si he vist mai un home embogit per la por, aquest home es diu Pinner. Què pot haver-li provocat un espant tan gran?

—Sospita que som detectius —vaig suggerir.

—Això mateix —corroborà Pycroft.

Holmes negà amb el cap i digué:

—Aquest home no ha empal·lidit. Ja estava pàl·lid quan hem entrat a l’habitació. És possible que…

Les seves paraules varen ser interrompudes per un intens copejament procedent de la porta que comunicava amb la sala interior.

—Per què carai ha de trucar a la seva pròpia porta? —exclamà l’escrivent.

El copejament es va deixar sentir de nou, aquesta vegada més fort. Tots fitàvem la porta tancada dominats per una gran expectació. Em vaig girar cap a Holmes i el vaig veure inclinat endavant, molt excitat, amb una expressió rígida. De sobte, se sentí una mena de xerroteig, com d’algú que fes gàrgares, i un cruixit de fustes. Holmes travessà l’estança a corre-cuita i s’abalançà sobre la porta, que estava tancada per dins. Seguint l’exemple del nostre company, els altres dos ens vàrem llançar contra la porta amb totes les nostres forces. Va cedir una frontissa, després una altra, i la porta va caure amb estrèpit. Travessàrem el llindar i ens vàrem trobar a la sala interior.

La cambra era buida.

Així, si més no, ens ho va semblar en un primer moment. En un racó, el més pròxim a l’habitació que acabàvem de deixar, hi havia una segona porta. Holmes s’hi va llançar i la va obrir. A terra hi havia un abric i una armilla, i darrera la porta, penjat d’un ganxo amb els seus propis elàstics al voltant del coll, hi trobàrem el director comercial de la Franco-Midland Hardware Company. Tenia els genolls doblegats, el cap torçat en un angle esgarrifós respecte del cos, i ens adonàrem que el soroll que havia interromput la nostra conversa era el martelleig dels seus talons contra la porta. A l’instant següent, jo ja el sostenia per la cintura mentre Holmes i Pycroft s’afanyaven a deslligar les tires dels elàstics, que ja havien desaparegut entre els lívids sécs de la pell. A continuació el portàrem a la cambra contigua. L’home tenia el rostre d’un color pissarrenc, mentre movia els llavis porpra amb cada alenada: una ombra del que havia estat només cinc minuts abans.

—Què us sembla, Watson? —preguntà Holmes.

Em vaig ajupir sobre el cos i el vaig examinar. El pols era feble i intermitent, però la respiració s’anava normalitzant i el lleu tremolor de les parpelles deixava entreveure una clivella blanca del globus ocular que ocultaven.

—Li ha anat d’un pèl —vaig dir—, però sobreviurà. Obriu aquella finestra i acosteu-me la garrafa d’aigua. —Li vaig descordar el coll de la camisa, li vaig tirar aigua a la cara i li vaig pujar i abaixar els braços fins que recuperà el ritme respiratori normal—. Ara només és qüestió de temps —vaig anunciar, i em vaig apartar de l’home.

Holmes esperava dret al costat de la taula amb les mans enfonsades a les butxaques dels pantalons i la barbeta recolzada al pit.

—Suposo que ara hauríem d’avisar la policia —digué—, i confesso que m’agradaria de facilitar-los una explicació completa del cas així que arribin.

—Per a mi és un misteri insondable —reconegué Pycroft, tot gratant-se el cap—. No puc entendre per què m’han fet venir tan sovint, ni tampoc…

—Bah! Tot això és prou clar —digué Holmes, amb impaciència—. Em refereixo a aquest sobtat desenllaç.

—Enteneu vós la resta, doncs?

—Em sembla que és prou evident. Què me’n dieu, Watson?

Em vaig encongir d’espatlles i vaig fer:

—He de confessar que no hi toco de peus.

—Oh, de segur que, si considereu els fets des del començament, només podran portar-vos a una conclusió.

—Com hi heu arribat, vós?

—Bé, tot l’assumpte gira al voltant de dos punts. El primer consisteix en el fet d’obligar Mr. Pycroft a escriure una declaració d’ingrés en aquesta absurda companyia. ¿No us adoneu de fins a quin punt és suggerent aquest detall?

—Em temo que no.

—Bé, per què volien que ho fes, això? No era un formalisme burocràtic, perquè aquesta mena d’acords solen ser de caràcter verbal, i no hi havia cap motiu de caire mercantil que en fes, d’aquest, una excepció. ¿No veieu, jove, que tenien un gran interès per aconseguir una mostra de la vostra escriptura, i no hi havia cap més manera de fer-ho?

—I per què?

—Exacte. Per què? Quan hi trobem una resposta, haurem progressat un xic en la resolució del problema. Per què? Només hi pot haver un motiu escaient. Algú volia aprendre a imitar la vostra escriptura, i per tal d’aconseguir-ho havia de procurar-se’n una mostra. I ara, si passem a considerar el segon punt, comprovarem que l’un ens aclareix l’altre. Aquest punt és la petició per part de Mr. Pinner que no renunciéssiu per escrit a la vostra col·locació i deixéssiu, en canvi, el gerent d’aquella important empresa en la plena expectativa que un tal Mr. Hall Pycroft, que ni tan sols coneixia de vista, s’incorporaria al despatx el dilluns al matí.

—Déu meu! —exclamà el nostre client—. No he estat més que un cec beneit!

—Ara ja enteneu el detall de l’escriptura. Suposeu que es presentés per ocupar la vostra col·locació algú la lletra del qual fos diferent de la que vós havíeu emprat per sol·licitar la feina: naturalment, s’hauria descobert el joc. Però, en l’interval, el brivall va aprendre a imitar-vos la lletra, de manera que us va trepitjar la col·locació, perquè m’imagino que ningú d’aquella empresa no us havia pas vist abans…

—Ni un ànima —gemegà Hall Pycroft.

—Molt bé. Per suposat, era de vital importància evitar que us hi repenséssiu, i també que contactéssiu amb qualsevol que us pogués informar que el vostre doble treballava a les oficines de Mawson. Així, doncs, us varen donar un suculent avenç del vostre salari i us varen fer venir als Midlands, on us han donat prou feina per impedir-vos de tornar a Londres, on hauríeu pogut arruïnar el seu joc. Tot això és prou clar.

—Però ¿quin interès podia tenir aquest home per fer-se passar per germà seu?

—Bé, això és també prou evident. Òbviament, només hi ha dos individus implicats en aquesta comèdia. L’altre és el que us està suplantant a les oficines. Aquest va actuar com a contractador vostre, i seguidament es va adonar que no podia presentar-vos un patró sense incorporar una tercera persona al complot. Això últim era el que estava menys disposat a acceptar. Va modificar el seu aspecte tant com va poder tot confiant que la semblança, que sens dubte vós observaríeu, fos atribuïda a una retirada familiar. Si no hagués estat per la feliç circumstància de l’empastat d’or, probablement no hauríeu concebut cap sospita.

Hall Pycroft sacsejà els punys tancats en l’aire i exclamà:

—Senyor! ¿Què deu haver estat fent a Mawson aquest altre Hall Pycroft, mentre a mi em tenien enredat d’aquesta manera? Què podem fer, Mr. Holmes? Digueu-me què cal fer!

—Hauríem d’enviar un telegrama a Mawson.

—Els dissabtes tanquen a les dotze.

—No hi fa res; bé deuen tenir-hi algun conserge o vigilant…

—Ah, sí; tenen un guàrdia permanent perquè els vigili els valors. Recordo que algú m’ho havia comentat a la City.

—Molt bé. Li enviarem un telegrama per comprovar si tot és correcte i si hi ha un escrivent que hi treballa amb el vostre nom. Això queda clar, però el que no és tan clar és per què un dels brivalls surt instantàniament de l’habitació i es penja només de veure’ns.

—El diari! —murmurà una veu des del nostre darrere.

L’home s’estava incorporant, pàl·lid i cadavèric, amb una guspira de raó als ulls i les mans que es fregaven nerviosament el senyal de color morat que encara li envoltava el coll.

—El diari! És clar! —va cridar Holmes, en un accés d’excitació—. Què estúpid que he estat! He pensat tant en la circumstància de la nostra visita, que no he considerat el diari ni per un moment. No hi ha dubte que el secret és aquí dins. —Va estendre l’exemplar damunt la taula, i un crit de triomf acudí als seus llavis—. Mireu això, Watson! És un diari de Londres, una edició especial de l’Evening Standard. Aquí tenim el que buscàvem. Llegiu-ne els titulars: «Crim a la City. Assassinat a Mawson & Williams. Gran robatori frustrat. El criminal ha estat detingut». Aquí, Watson. Tots estem igualment ansiosos d’assabentar-nos-en, així que us demano que tingueu la bondat de llegir-ho en veu alta.

Semblava, pel tractament que li concedia el diari, haver estat l’únic esdeveniment succeït a la ciutat, i la crònica en deia el següent:

—Bé, estem en condicions d’estalviar uns quants maldecaps a la policia, en aquest sentit —va dir Holmes, fent un cop d’ull al desmillorat individu arraulit al costat de la finestra—. Watson, la natura humana és una barreja estranya. Ja veieu que fins i tot un brètol i un assassí pot inspirar un afecte tal, que el seu germà opta per suïcidar-se en assabentar-se que el seu coll està condemnat. Sigui com sigui, no tenim cap altra alternativa. El doctor i jo ens quedarem de guàrdia, Mr. Pycroft, mentre vós sou tan amable d’anar a avisar la policia.