II

A les tres en punt em trobava a Baker Street, però Holmes no havia tornat encara. La dispesera em va informar que havia sortit de casa poc després de les vuit del matí. Amb tot, em vaig asseure a la vora del foc, amb la intenció d’esperar-lo, trigués el que trigués. Ja em sentia profundament interessat en aquella investigació, ja que, encara que no estava envoltada per cap dels aspectes estranys i sinistres que estigueren associats amb els dos delictes dels quals en un altre lloc vaig fer la crònica, la naturalesa del cas i l’exaltada posició del seu client, li conferia un caràcter propi. Certament, a més a més de la naturalesa de la investigació que el meu amic tenia entre mans, hi havia en la seva forma magistral de comprendre una situació i la seva manera incisiva de raonar, alguna cosa que convertia per a mi en un plaer estudiar el seu sistema de treball i seguir els ràpids i subtils mètodes amb què desembrollava els misteris més inextricables. Tan acostumat estava jo al seu èxit invariable, que havia deixat d’entrar-me al cap la possibilitat mateixa que pogués fracassar.

Eren a prop de les quatre quan es va obrir la porta i va entrar a l’habitació un mosso d’establa amb aspecte d’embriac, brut, de llargues patilles, vermell de cara i tot mal forjat. Malgrat que jo estava acostumat a la sorprenent habilitat del meu amic per disfressar-se, vaig haver de mirar-me’l tres vegades abans d’estar segur de què realment era ell. Fent-me una salutació amb el cap, va desaparèixer a l’interior del dormitori, d’on va tornar a sortir, cinc minuts després amb el seu vestit de xeviot i el seu respectable aire de sempre. Ficant-se les mans a les butxaques, va estirar les cames davant del foc i es va estar rient de molt bona gana durant alguns minuts.

—Bé, molt bé! —va exclamar, i aleshores va semblar que s’ofegava, de tant de riure; i va riure novament fins que es va veure obligat a reclinar-se a la seva butaca, extenuat.

—Què passa? —li vaig preguntar.

—Una cosa molt divertida. Estic segur que mai no podríeu endevinar en què he emprat aquest matí o què es el que he acabat fent.

—No m’ho puc pas imaginar. Suposo que heu estat observant els costums, i potser fins i tot la casa, de la senyoreta Irene Adler.

—Exactament, però el que després ha vingut ja no és una cosa tan corrent. Però us ho diré. He sortit de casa poc després de les vuit del matí, disfressat de mosso d’estable que va en busca de feina. Entre la gent de cavalls existeix una meravellosa simpatia i una mena de maçoneria. Feu-vos un d’ells i sabreu tot el que hi ha per saber. Aviat vaig trobar Briony Lodge. És una torre preciosa, amb un jardí a la banda del darrera, però amb la façana de dues plantes construïda en línia amb la carretera. A la porta hi ha un pany senzill. Una espaiosa sala d’estar al costat dret, ben moblada, amb llargues finestres que gairebé arriben fins a terra, aquelles antiquades tanques de finestra angleses que un infant podria obrir. A la part del darrera no hi havia res de remarcable, llevat que a la finestra del passadís s’hi podia arribar des de la part superior de la cotxera. Vaig donar la volta i la vaig examinar des de tots els punts de vista, però sense veure-hi res d’interès.

»Després vaig anar baixant pel carrer i vaig descobrir, tal com esperava, que hi havia una cavallerissa en un carreró que s’estén al llarg d’una tàpia del jardí. Vaig ajudar els mossos d’establa a estrijolar els cavalls i vaig rebre a canvi dos penics, un got de mig i mig, tabac de picadura per a la pipa i tanta informació com vaig voler sobre la senyoreta Adler, a més de les biografies de mitja dotzena d’altres persones del veïnat que no m’interessaven gens ni mica, però que no vaig tenir més remei que escoltar.

»Oh, té bojos tots els homes que viuen per allí. És la cosa més deliciosa que hi ha sota un barret en tot el planeta. Ho diuen com un sol home tots els de la Cavallerissa Serpentine. Duu una vida tranquil·la, canta en concerts, surt en cotxe a les cinc cada dia, i torna a casa a les set en punt per sopar. Rarament surt en altres hores, llevat de quan ha de cantar. Només té un visitant masculí, però va a veure-la molt sovint. És un home bru, ben plantat i elegant; mai no la visita menys d’una vegada al dia, i sovint dues vegades. És un tal senyor Godfrey Norton, del Col·legi d’Advocats de Londres. Ja veieu els avantatges d’un cotxer com a confident. L’havien dut en cotxe a casa una dotzena de vegades des de la Cavallerissa Serpentine i sabien tot allò referent a ell. Quan vaig haver escoltat tot el que podien dir-me, vaig començar a passejar un altre cop amunt i avall a prop de Briony Lodge, meditant el meu pla de campanya.

»Aquest Godfrey Norton era evidentment un factor important en l’afer. Era advocat. Això sonava com un mal presagi. Quina era la relació entre els dos i quin era el motiu de les repetides visites de l’elegant jove? Era ella la seva client, la seva amiga o la seva amant? Si era la primera de les tres coses, probablement li hauria donat la fotografia per a què la guardés. Si era l’última, això ja era menys probable. Del resultat d’aquesta qüestió depenia el que jo hagués de continuar el meu treball a Briony Lodge o dirigir la meva atenció envers el despatx que té aquest cavaller al Col·legi d’Advocats. Era un punt delicat i que eixamplava el camp de la meva investigació. Tinc por d’estar-vos avorrint amb aquests detalls, però he de fer-vos veure les meves petites dificultats si és que us heu de fer càrrec de la situació».

—Us segueixo amb molta atenció —li vaig respondre.

—Jo estava encara sospesant mentalment aquest assumpte, quan vaig veure que s’acostava a Briony Lodge un cotxe tirat per un cavall del qual va saltar un cavaller. Era un home força atractiu, bru, de perfil aquilí i amb bigoti: evidentment, l’home del que havia sentit parlar. Semblava tenir molta pressa, va dir cridant al cotxer que l’esperés, i va passar fregant pel costat de la minyona que li va obrir la porta com si fos completament a casa seva.

»Es va estar a la casa com una mitja hora i jo el podia entrellucar per les finestres de la sala d’estar, anant amunt i avall, parlant molt excitat i gesticulant. D’ella no en podia veure res. De sobte, l’home va sortir, aquesta vegada amb més pressa encara. En pujar al cotxe, es va treure de la butxaca un rellotge d’or i el va mirar molt seriós.

»—Condueix com el dimoni —va cridar—, primer cap a Gross i Hankey, a Regent Street i després cap a l’església de Santa Mònica, a Edgware Road. Mitja guinea si ho fas en vint minuts!

»I se n’anaren i jo m’estava preguntant si havia de seguir-los o no, quan pel carreró pujava un bonic petit landó, amb el cotxer amb la jaqueta a mig cordar i el nus de la corbata sota l’orella, mentre que els extrems dels guarniments sortien fora de les sivelles. No havia tingut temps de parar davant de la porta quan ella va sortir precipitadament per la porta del vestíbul i va pujar al cotxe. En aquell moment, sols vaig tenir temps d’entreveure-la, però era una dona formosa, amb un rostre pel que un home podria morir.

»—A l’església de Santa Mònica, John —va cridar—, i mig sobirà si hi arribes en vint minuts. Allò, Watson, era massa bo per deixar-s’ho perdre. Estava calculant què em convenia més, si posar-me a córrer o penjar-me a la part del darrera del seu landó, quan vaig veure que un cotxe pujava pel carrer. El cotxer es va mirar una i altra vegada aquell client tan mal forjat, però jo vaig saltar dins el cotxe abans que tingués temps de fer cap objecció.

»—A l’església de Santa Mònica —vaig dir—, i mig sobirà si hi arribes en vint minuts.

»Faltaven vint-i-cinc minuts per a les dotze i no resultava difícil sospitar de què anava la cosa.

»El meu cotxet corria més. No crec que hagi anat mai més de pressa en un cotxe, però els altres arribaren abans que nosaltres. El cotxe i el landó amb els seus cavalls fumejants es trobaven davant l’església quan jo vaig arribar. Vaig pagar el cotxer i vaig entrar corrent. No hi havia ni una ànima al temple a aquella hora, llevat dels dos que jo havia seguit, i un clergue revestit amb sobrepellís que semblava estar discutint amb ells. Tots tres formaven un grupet davant de l’altar. Jo em vaig posar a passejar per la nau lateral com qualsevol altra persona ociosa que s’ha deixat caure a l’interior d’una església. De sobte, amb gran sorpresa per la meva part, els tres de l’altar es giraren de cara a mi i Godfrey Norton va venir corrent al meu encontre.

»—Gràcies a Déu! —va exclamar—. Vós ho fareu. Veniu! Veniu!

»—De què es tracta, doncs? —vaig preguntar.

»—Veniu, home, veniu, només tres minuts, o sinó, no serà legal.

»Vaig ésser mig arrossegat envers l’altar, i em vaig trobar mormolant respostes que m’anaven dictant en veu baixa a l’orella i garantint coses de les quals no en sabia res i col·laborant en general a lligar ben fort Irene Adler, soltera, a Godfrey Norton, solter. Tot es va fer en un instant, i ja em teniu entre el cavaller, per un costat, donant-me les gràcies, i per l’altre la dama fent el mateix, mentre el clergue, davant meu, em somreia beatíficament. Fou la situació més absurda amb què mai m’hagi trobat a la meva vida, i fou el pensar-hi el que m’ha fet començar a riure fa una estona. Es veu que faltava algun requisit a la llicència matrimonial i el clergue es negava absolutament a casar-los sense un testimoni d’alguna mena, i la meva afortunada aparició va estalviar al nuvi de sortir al carrer a buscar un padrí. La núvia em va donar un sobirà i penso lluir-lo a la cadena del meu rellotge com a record de l’ocasió».

—L’afer ha pres un caire inesperat —vaig dir jo—; i després què?

—Bé, he vist els meus plans molt seriosament amenaçats. Tenia la impressió que la parella partiria de viatge immediatament i que jo, per la meva part, necessitaria prendre mesures ràpides i enèrgiques. Però a la porta de l’església se separaren, tornant ell al Col·legi d’Advocats i ella a casa seva.

»—Aniré a passejar al Parc a les cinc com de costum —va dir ella en acomiadar-se. Ja no vaig sentir res més. Se’n varen anar amb cotxe en diferents direccions, i jo me’n vaig anar per a fer els meus propis arranjaments».

—Quins arranjaments?

—Doncs menjar alguns talls de carn freda i beure un got de cervesa —va respondre, fent sonar la campaneta—. He estat massa ocupat per pensar en menjar i és probable que ho estigui encara més aquest vespre. A propòsit, doctor, necessitaré la vostra col·laboració.

—Estaré encantat.

—No us importa infringir la llei?

—En absolut.

—Ni córrer el risc d’ésser detingut?

—Tampoc, si és per una bona causa.

—Oh, la causa és excel·lent!

—Aleshores, podeu comptar amb mi.

—Estava segur que podia confiar en vós.

—Però, quin és el vostre desig?

—Quan la senyora Turner hagi dut la safata, us ho explicaré. I ara —va dir, mirant l’àpat senzill que li havia preparat la nostra dispesera—, us parlaré d’això mentre menjo, perquè no tinc gaire temps. Són gairebé les cinc. D’aquí dues hores he de trobar-me a l’escenari de l’acció. La senyoreta Irene, o la senyora, més ben dit, torna del seu passeig amb cotxe a les set. Hem d’estar a Briony Lodge per a trobar-nos amb ella.

—I després, què?

—Deixeu-m’ho de part meva. Ja tinc arranjat el que ha de succeir. Només hi ha un punt sobre el qual dec insistir. Vós no heu d’intervenir, passi el que passi. No heu de fer res. Probablement hi haurà algun petit incident desagradable. No us hi fiqueu. Tot acabarà amb què seré conduït a l’interior de la casa. Quatre o cinc minuts més tard, s’obrirà la finestra de la sala d’estar. Us col·locareu a prop d’aquella finestra oberta.

—Molt bé.

—Em vigilareu, perquè seré visible per a vós.

—D’acord.

—I quan aixequi la mà… així… llençareu dintre l’habitació el que jo us doni per a llançar, i al mateix temps cridareu dient que hi ha foc. Em seguiu?

—Del tot.

—No es tracta pas de res gaire terrible —va dir, traient-se de la butxaca un llarg rotllo de forma de cigar—. Es tracta d’un coet ordinari de fum de lampista, proveït d’una càpsula a cada extrem que fa que s’encengui automàticament. La vostra tasca es limita a això. Quan vós proferiu el crit de “foc!”, el sentirà un gran nombre de persones. Anireu aleshores al final del carrer i jo em reuniré amb vós en deu minuts. Espero que m’hagi explicat bé, oi?

—He de mantenir-me neutral, apropar-me a la finestra, observar-vos, i quan feu el senyal, tirar a l’interior de la casa aquest objecte, després donar el crit de “foc!” i esperar-vos a la cantonada.

—Exactament.

—Aleshores, podeu confiar plenament en mi.

—Això és magnífic. Em penso que ja és hora que em prepari pel nou paper que vaig a representar.

Va desaparèixer a l’interior del seu dormitori i al cap d’uns minuts va tornar a sortir transformat en un bondadós i senzill clergue dissident. El seu ample barret negre, els seus pantalons que li feien bossa, la seva corbata blanca, el seu somriure ple de comprensió i un aspecte general de penetrant i benèvola curiositat eren tals que sols el senyor John Hare podria igualar. No era simplement que Holmes hagués canviat de vestit. La seva expressió, les seves maneres, la seva mateixa ànima semblaven variar a cada nova caracterització que assumia. Quan es va convertir en especialista del delicte, el teatre va perdre un bon actor i la ciència un raonador subtil.

Era un quart de set quan sortíem de Baker Street, i encara faltaven deu minuts per les set quan ja ens trobàvem a Serpentine Avenue. Ja era fosc i començaven a encendre els fanals quan passejàvem amunt i avall davant de Briony Lodge, esperant que arribés la persona que l’ocupava. La casa era tal com jo me la imaginava segons la concisa descripció de Sherlock Holmes, però el lloc semblava menys solitari del que jo esperava. Hi havia un grup d’homes mal vestits, que fumaven i reien en una cantonada, un esmolet amb la seva roda, dos guàrdies que flirtejaven amb una mainadera i uns quants joves ben vestits que passejaven per allí amb cigars a la boca.

—Com podeu veure —va dir Holmes, mentre passejàvem per davant la casa—, aquest casament més aviat ve a simplificar les coses. La fotografia es converteix ara en una arma de dos talls. És probable que ella senti la mateixa aversió que la vegi el senyor Godfrey Norton que la del nostre client que pugui veure-la la seva princesa. La qüestió és ara la següent: on hem de buscar la fotografia?

—Sí, on hem de buscar-la?

—El menys probable és que ella la dugui d’un costat a l’altre en els seus viatges. És de mida exposició. Massa grossa per a poder amagar-la sota un vestit de dona. Ella sap que el Rei és capaç de fer-la espiar i escorcollar. Ja s’han fet dues temptatives d’aquesta mena. Aleshores, podem donar per segur que no la duu amb ella.

—Aleshores, on la té?

—La guarda el seu banquer o el seu advocat. Hi ha aquesta doble possibilitat. Però m’inclino a pensar que no la té ni l’un ni l’altre. Les dones són per natura propenses al secret i els interessa guardar els propis secrets. Per què hauria de donar la fotografia a una altra persona? Ella podia confiar en la seva pròpia custòdia, però no sabia quina influència podria tenir, directa o indirecta, sobre un home de negocis. A més a més, recordeu que ella havia decidit fer-ne ús al cap d’uns dies. La fotografia es deu trobar en un lloc a l’abast de la seva mà. La deu tenir dins la seva pròpia casa.

—Però la casa ja ha estat assaltada i escorcollada dues vegades.

—Bah, no varen saber on havien de mirar.

—I vós sí?

—Jo no miraré pas.

—Què fareu, doncs?

—Faré que ella me l’ensenyi.

—Però ella es negarà a fer-ho.

—No podrà. Però ja sento soroll de rodes. És el seu carruatge. Bé, procureu seguir les meves instruccions al peu de la lletra.

Mentre ell parlava, aparegueren per la corba de l’avinguda els llums laterals d’un cotxe. Era un petit i elegant landó que s’acostava trontollant a la porta de Briony Lodge. Quan es va parar, un d’aquells homes desvagats de la cantonada es va precipitar a obrir la porta, esperant guanyar-se una moneda, però un altre desvagat el va apartar amb el colze per a dur a terme la mateixa intenció. Es va produir una terrible baralla, augmentada pels dos guàrdies, que prengueren partit per un dels dropos, i per l’esmolet que es va posar acaloradament a la banda de l’altre. Algú va donar un cop de puny, i en un instant, la dama, que havia baixat del seu carruatge, es va trobar en el centre d’un petit nus d’homes que es copejaven salvatgement amb punys i bastons. Holmes es precipità dins la multitud per a protegir la senyora; però en el moment en què va arribar on era ella, va fer un crit i es deixà caure a terra, amb la sang que li vessava copiosament per la cara. En veure que queia, els guàrdies fugiren corrents en una direcció i els dropos en l’altre, mentre que algunes persones més ben vestides que havien presenciat la baralla sense prendre-hi part, varen acudir en ajut de la senyora i per a assistir l’home que havia estat ferit. Irene Adler, com la seguiré anomenant encara, havia pujat de pressa l’escalinata; però es detingué a dalt, amb la seva superba figura retallada contra els llums del vestíbul, mirant en direcció del carrer.

—Està molt ferit aquell cavaller? —va preguntar.

—És mort —cridaren algunes veus.

—No, encara dóna senyals de vida —va cridar una altra—, però morirà abans de què se’l dugui a l’hospital.

—És un home valent —va dir una dona—, si no hagués estat per ell, ja li haurien pres la bossa de mà i el rellotge de la senyora. Eren una trepa i, a més a més, de les pitjors. Ah, ara respira.

—No se’l pot deixar al carrer. El podem entrar a casa vostra, senyora?

—És clar que sí. Dueu-lo a la sala d’estar. Hi ha un còmode sofà. Per aquí, si us plau!

Lentament i solemne el dugueren a l’interior de Briony Lodge i el dipositaren a la sala principal, mentre jo encara observava el desenvolupament dels fets des del meu lloc al costat de la finestra. S’havien encès les llànties, però no s’havien corregut les cortines, de manera que podia veure Holmes ajagut al sofà. No sé si ell se sentia penedit en aquell moment del paper que estava representant, però el que sé és que mai en la meva vida no m’he sentit més avergonyit que quan vaig veure aquella formosa criatura contra la qual estava jo conspirant, i la gràcia i l’amabilitat amb què assistia el ferit. Vaig endurir el meu cor i vaig treure de sota el meu folgat gavany el coet de fum. Després de tot, no li fèiem cap mal. Solament tractàvem d’impedir que ella en fes a un altre.

Holmes s’havia incorporat al divan i jo vaig veure que feia uns moviments com una persona a la qual li falta l’aire. Una minyona va travessar la sala i s’apressà a obrir la finestra. Al mateix instant, vaig veure que ell alçava la mà i davant aquest senyal, jo vaig llançar dins l’habitació el meu coet amb el crit de “foc!”. A penes havia sortit aquesta paraula de la meva boca, quan tota la multitud d’espectadors, ben i mal vestits —cavallers, palafreners i minyones—, es varen unir en un xiscle general de “foc!” Densos núvols de fum es varen alçar per tota la cambra i fora de l’oberta finestra. Vaig poder entreveure figures que es movien precipitadament i un moment després vaig sentir la veu de Holmes des de dins, assegurant-los que es tractava d’una falsa alarma. Esmunyint-me a través de la multitud, em vaig dirigir vers la cantonada i deu minuts després vaig tenir l’alegria de sentir a frec del meu braç el braç del meu amic i poder sortir de l’escena de l’aldarull. Va anar caminant de pressa i en silenci durant alguns minuts, fins que vàrem girar i entràrem en un dels tranquils carrers que duen vers la Edgware Road.

—Ho heu fet molt bé, doctor —va comentar—. Res no podia haver anat millor. Magnífic.

—Teniu la fotografia?

—Sé on és.

—I com ho heu descobert?

—Ella m’ho ha indicat, com ja us vaig dir que faria.

—Encara no m’aclareixo.

—No vull pas fer-ne un misteri —va dir, tot rient—. La cosa ha estat molt senzilla. Ja haureu comprès, naturalment, que tots els que hi havien al carrer eren còmplices. Tots estaven llogats per a la comèdia de la tarda.

—Ja ho sospitava.

—Aleshores, quan ha esclatat el tumult, jo tenia a la palma de la mà una mica de pintura roja humida. M’he precipitat cap endavant, he caigut, i m’he passat la mà per la cara i m’he convertit en un espectacle digne de llàstima. Es tracta d’un truc antic.

—Això també ho he comprès.

—Aleshores m’han dut dintre. Ella s’ha vist obligada a deixar que ho fessin. No tenia altre remei. I a l’interior de la seva sala d’estar, que era la mateixa habitació on jo sospitava que es trobava la fotografia. O allí o al seu dormitori i estava decidit a veure en quina de les dues habitacions. M’han posat damunt un sofà, jo he fet un gest demanant aire, s’han vist obligats a obrir la finestra i vós heu tingut la vostra oportunitat.

—De què us ha servit tot això?

—Era molt important. Quan una dona creu que a la seva casa es cala foc, el seu instint és el de córrer immediatament envers allò que li és més preuat. És un impuls completament incontrolable, i jo me n’he aprofitat més d’una vegada. En el cas de l’escàndol de la substitució de Darlington em va ésser útil i també en l’afer del castell d’Arnsworth. Si la dona és casada, el que fa primer és tractar d’agafar el seu fillet, si és soltera, intentarà salvar el cofre de les joies. Ara bé, per a mi era evident que la dona del cas que ens ocupa no tenia a la casa res que li fos més preciós que el que nosaltres estem buscant. Estava segur que s’apressaria a salvar-lo. L’alarma de foc s’ha efectuat a la perfecció. El fum i els crits eren suficients per afectar uns nervis d’acer. Ella ha reaccionat magníficament. La fotografia es troba en un amagatall que hi ha en un pany de paret corredís, damunt mateix del cordó de la campaneta de la porta, a la dreta. Ella hi ha anat tot seguit i he pogut entreveure la fotografia en el moment en què la treia de l’amagatall. Quan jo he cridat que era una falsa alarma, ha tornat a desar-la, ha mirat el coet, ha sortit precipitadament de l’habitació i ja no l’he tornada a veure. M’he aixecat i, tot disculpant-me, he fugit de la casa, dubtava sobre si havia d’endur-me’n la fotografia immediatament; però el cotxer havia entrat, i com que em mirava molt fixament, m’ha semblat més segur esperar. Una mica de precipitació excessiva, podria engegar-ho tot a rodar.

—I ara? —vaig preguntar.

—La nostra investigació pràcticament ja s’ha acabat. Demà aniré de visita a Briony Lodge amb el rei, i amb vós, si voleu ésser de la colla. Ens faran passar a la sala d’estar per esperar la dama, però és probable que quan ella vingui ja no ens trobi ni a nosaltres ni a la fotografia. Podria ésser una satisfacció per a Sa Majestat el recuperar-la amb les seves pròpies mans.

—I a quina hora voleu anar-hi?

—A les vuit del matí. Encara no estarà llevada, i així tindrem el camp lliure. A més a més, ens hem d’afanyar, perquè aquest casament pot representar un canvi complet en la vida i els costums d’aquesta dona. He de telegrafiar al Rei com més aviat millor.

Havíem arribat a Baker Street i ens havíem aturat a la porta. Holmes estava buscant la clau a la butxaca, quan algú, al passar, li va dir:

—Bona nit, senyor Sherlock Holmes.

Hi havia diverses persones al carrer en aquell moment, però la salutació va semblar que venia d’un jove esvelt que duia un folgat gavany i que va passar molt de pressa.

—Ja he sentit abans aquesta veu —va dir Holmes mirant fixament el carrer vagament il·luminat—. Però em pregunto qui redimoni pot haver estat.