14. El gos dels Baskerville

Un dels defectes de Sherlock Holmes, si és que se’n pot dir defecte, és que era extremadament reticent a comunicar totalment els seus plans a ningú fins al moment de posar-los en pràctica. En part li devia venir, sens dubte, del seu tarannà de líder que adora dominar la situació i sorprendre els qui l’envolten. En part, també, a causa de la seva precaució professional que l’impulsava a no córrer cap risc. El resultat, no obstant això, era una dura prova per a aquells qui actuaven com a ajudants o agents seus. Sempre m’havia fet patir amb això, però mai com durant aquella llarga caminada en la foscor. Teníem la gran prova davant nostre; per fi ens disposàvem a fer el darrer esforç, i Holmes encara no ens n’havia dit res, de manera que només vaig poder elucubrar quin seria el curs de la seva acció. Els nervis se’m posaren a flor de pell quan, finalment, la fredor del vent a la cara i els espais foscos i buits a banda i banda de l’estret camí m’anunciaren que tornàvem a ser a l’erm. A cada pas dels cavalls, a cada volta de roda, érem més a prop de la nostra suprema aventura.

La nostra conversa era destorbada per la presència del cotxer del carruatge que havíem llogat, de manera que ens veiérem obligats a parlar d’assumptes trivials, tot i que teníem els nervis en tensió a causa de l’emoció anticipada. Em vaig sentir alleujat, després d’una reserva tan poc natural, quan finalment passàrem per la casa de Frankland i vaig saber que érem a prop de la mansió escenari de l’acció. No pujàrem fins a la porta, sinó que restàrem prop del portal que donava a l’Avinguda. Vàrem pagar el cotxer i li ordenàrem que tornés a Coombe Tracey de seguida, mentre nosaltres començàvem a caminar fins a la casa Merripit.

—Porta armes, Lestrade?

El petit detectiu somrigué.

—Mentre porti pantalons tindré una butxaqueta, i mentre tingui una butxaqueta, hi duré alguna cosa a dins.

—Perfecte! El meu amic i jo també estem preparats en cas d’emergència.

—Vostè es mostra molt reservat en aquest assumpte, míster Holmes. A què hem de jugar ara?

—Al joc d’esperar.

—Déu meu, no sembla pas un lloc gaire agradable —digué el detectiu, tremolant i mirant al seu voltant les vessants tenebroses del turó i l’immens llac de boira que cobria el Fangar de Grimpen—. Veig els llums d’una casa davant nostre.

—És la casa Merripit el final del nostre trajecte. Li prego que camini de puntetes i que no parli si no és xiuxiuejant.

Avançàrem cautelosament pel camí, com si ens dirigíssim a la casa, però Holmes ens féu deturar a uns cent metres de distància.

—Ja estem bé —digué—. Aquestes roques de la dreta formen una magnífica pantalla.

—Hem d’esperar aquí?

—Sí. Hem de preparar la nostra petita emboscada aquí. Fiqui’s en aquell forat, Lestrade. Vostè ha estat dins la casa, oi, Watson? Pot dir-nos la posició de les habitacions? Què són aquestes finestres amb gelosia del final?

—Crec que són les finestres de la cuina.

—I aquella de més enllà que llueix tan intensament?

—Deu ser ben segur la del menjador.

—Les persianes són aixecades. Vostè coneix millor el terreny. Arrossegui’s sense fer soroll i miri què estan fent. Però, pel que més vulgui, procuri que no vegin que els observa!

Vaig avançar de puntetes pel caminet i em vaig ajupir darrera de la paret baixa que volta un hortet esquifit. Arrossegant-m’hi per darrera, vaig arribar fins a un lloc des d’on podia veure directament a través de la finestra que tenia la cortina enretirada.

Només hi havia dos homes a la sala, Sir Henry i Stapleton. Els veia asseguts de perfil a banda i banda de la taula. Els dos fumaven cigar i tenien el cafè i les copes de vi al davant. Stapleton parlava molt animat, però Sir Henry estava pàl·lid i distret. Potser el fet de pensar que havia de tornar a peu pel fatídic erm li enterbolia el pensament.

Mentre els mirava, Stapleton s’aixecà i sortí de la sala; al mateix temps Sir Henry omplí el seu got altra vegada i es recolzà sobre la cadira, aspirant el fum del seu cigar. Vaig sentir un «crec» a la porta i el cruixir d’unes botes damunt la grava. Les passes avançaven, al llarg del camí, per l’altra banda de la paret darrera la qual m’amagava. En mirar a l’altra banda, vaig veure el naturalista que es deturava davant la porta d’un cobert, situada en un racó de l’hort. Una clau girà dins del pany i en travessar el llindar se sentí un curiós soroll, com de baralla, que venia de l’interior. Només s’hi estigué un minut, i després vaig tornar a sentir la clau altra vegada; passà per davant meu i tornà a entrar a la casa. El vaig veure reunir-se altre cop amb el seu convidat i jo vaig tornar arrossegant-me lentament fins on els meus companys m’esperaven, per tal de contar-los el que havia vist.

—Així, Watson, que la dama no és amb ells? —preguntà Holmes, en acabar el meu informe.

—No.

—On pot ser, doncs? Perquè no hi ha cap altre llum en les altres habitacions, llevat de la cuina.

—No m’imagino on pot ser.

Ja havia dit que el gran Fangar de Grimpen era cobert d’una densa boira blanca. Doncs, ara, es dirigia lentament cap a nosaltres i s’instal·lava com un mur prop nostre, baixa, però densa i ben definida. La lluna brillava al seu damunt i semblava un gran camp de gel que relluïa, amb els extrems dels turons llunyans com roques que emergien de la seva superfície. El rostre de Holmes es girà cap allà i mormolà impacientment, en veure el seu avenç indolent.

—Ve cap a nosaltres, Watson.

—És greu, això?

—Realment molt greu; és l’única cosa en aquest món que podia desbaratar els meus plans. No pot ser gaire lluny, ara. Són les deu en punt. L’èxit de la nostra empresa i la seva vida pot ser que depenguin del fet que surti abans que la boira hagi cobert el camí.

La nit era clara i bonica sobre els nostres caps. Les estrelles brillaven amb una lluentor freda mentre la mitja lluna banyava tota l’escena amb una llum suau i difusa. Davant nostre s’alçava la massa obscura de la casa, el seu sostre dentat i les xemeneies arrissades netament dibuixades sobre el cel estrellat. Àmplies barres de llum daurada de les finestres del pis inferior s’estenien per l’hort i l’erm. Una d’elles s’apagà de sobte. Els servents havien sortit de la cuina. Només restava la llàntia del menjador on els dos homes, l’amfitrió assassí i el convidat inconscient, xerraven encara tot fumant.

A cada minut aquesta planúria de llana blanca que cobria la meitat de l’erm avançava cada cop més i més a prop de la casa. Les primeres alenades de boira s’enfilaven pel quadrat daurat de la finestra il·luminada. La paret més distant de l’hortet ja no era visible, i els arbres es dreçaven entre remolins de vapor blanc. Mentre miràvem, les garlandes de boira, començaren a envoltar les dues cantonades de la casa i s’enrotllaven lentament formant un únic banc sobre el qual el pis superior i la teulada suraven, com un estrany vaixell sobre un mar de broma. Holmes picà, enfurit, amb el puny contra la roca de davant nostre i clavà la seva petjada a terra, impacient.

—Si no surt d’aquí a un quart d’hora, el camí estarà totalment cobert. D’aquí a mitja hora ja no podrem veure’ns ni les mans.

—Retrocedim cap a un terreny més enlairat?

—Sí, crec que serà millor.

Així és que, a mesura que el banc de boira avançava cap a nosaltres, reculàrem fins a trobar-nos a uns vuit-cents metres de la casa i aquell mar de broma blanca, amb la lluna argentant-ne la superfície, progressava lentament i inexorable.

—Ens estem allunyant massa —digué Holmes—. No podem arriscar-nos que atrapin Sir Henry abans que nosaltres puguem arribar-hi. Costi el que costi hem de quedar-nos on som —es deixà caure de genolls i clavà l’orella a terra—. Gràcies a Déu em sembla que sento que s’acosta.

Un soroll de passes ràpides trencà el silenci de l’erm. Arraulits darrera les roques, miràvem atentament el banc de boira cobert de plata del davant. Les passes es feien més fortes, i entre la broma, com si fos darrera una cortina, avançava l’home que estàvem esperant. Mirà al seu voltant, com sorprès d’emergir a la nit clara i estrellada. Aleshores caminà amb rapidesa pel sender, passà per davant d’on ens amagàvem, i prosseguí amunt pel llarg pendent de darrera nostre. Mentre caminava no deixava de mirar darrera seu a un cantó i a l’altre, com qui se sentís inquiet.

—Silenci! —cridà Holmes i vaig sentir el soroll sec que fa una pistola en carregar-la—. Mirin! Ja ve!

En algun lloc, al bell mig del banc de broma que avançava, sonava un soroll compassat, tènue i agut, però continu. El núvol es trobava a menys de cinquanta metres d’on érem, i tots tres miràvem cap allà, sense saber quin seria l’horror que estava a punt de sorgir-ne. Jo era al costat de Holmes i vaig esguardar un instant el seu rostre. Tenia la cara pàl·lida i estava intranquil, els ulls li brillaven intensament a la llum de la lluna. Però, de sobte, els obrí mirant fixament al seu davant i els seus llavis se separaren de la sorpresa. Al mateix temps, Lestrade proferí un esclafit de terror i es llançà a terra. Jo em vaig posar dempeus de cop, amb la mà inerta sobre la meva pistola i la ment paralitzada per l’espantosa forma que havia sorgit de les ombres de la boira. Era un gos, un enorme gos negre com el carbó, un gos que no tenia res a veure amb els gossos que hagin vist ulls mortals. Treia foc per la boca oberta, els ulls li lluïen com brases vermelles, el seu musell, la seva gola eren perfilats per una flama tremolosa. Mai en el somni delirant d’una ment pertorbada no es podia haver concebut res més feréstec, més aterridor, més diabòlic que aquella forma i testa salvatges i fosques que s’abalançava cap a nosaltres des de la paret de broma.

A grans salts, l’enorme criatura negra baixava pel sender seguint de prop les petjades del nostre amic. Estàvem tan paralitzats per aquella aparició que el deixàrem passar abans no poguérem recuperar-nos de la impressió. Aleshores, Holmes i jo disparàrem alhora, i la criatura proferí un esgarip infernal que demostrava que, si més no, un dels trets l’havia tocat. Tot i així, no es deturà, sinó que continuà avançant a bots. Més endavant en el camí, vàrem veure Sir Henry mirant enrera, amb el rostre blanc com el clar de lluna i les mans alçades a causa de l’horror contemplant, desesperat, aquella cosa horrible que el perseguia.

Però aquell crit de dolor del gos havia dissipat tots els nostres temors. Si era vulnerable és que era mortal, i si l’havíem pogut ferir, el podríem matar. Mai no havia vist un home córrer com Holmes ho féu aquella nit. Tinc fama de ser lleuger de cames, però em deixà enrera en la mateixa mesura que jo vaig deixar enrera el petit professional. Davant nostre, mentre volàvem camí amunt, sentírem els esgarips de Sir Henry i el rugit intens del gos. Vaig arribar a temps de veure la bèstia llançar-se sobre la seva víctima, fer-la caure a terra i atacar-la al coll. Però l’instant següent Holmes ja havia descarregat els cinc trets del seu revòlver sobre la criatura. Amb un darrer udol agonitzant i una mossegada inútil en l’aire, rodà sobre la seva esquena, amb les quatre potes agitant-se furiosament, i després es desplomà sobre el seu flanc. Vaig ajupir-me panteixant, i vaig apuntar amb la meva pistola aquell cap espantós i lluent, però era inútil prémer el gallet. El gos gegant era mort.

Sir Henry jeia sense sentit en aquell mateix lloc on caigué. Li descordàrem el coll de la camisa i Holmes mormolà una pregària d’agraïment en veure que no hi havia cap signe de ferida, i que el rescat havia arribat a temps. Les parpelles del nostre amic començaren a bellugar-se, i féu un feble esforç per moure’s. Lestrade abocà una mica de brandy d’un flascó entre les dents de Sir Henry, mentre un parell d’ulls espantats ens miraven.

—Déu meu! —mormolà—. Què era allò? Què era, per l’amor de Déu?

—Sigui el que sigui, és mort —digué Holmes—. Hem abatut el fantasma de la família per sempre més.

En mida i en força, era una terrible criatura la que jeia davant nostre, tota llarga. No era un gos de raça ni un mastí, semblava més aviat una combinació dels dos. Era prim, salvatge i gran com una petita lleona. Fins i tot ara, malgrat la immobilitat de la mort, les seves enormes mandíbules semblaven treure una flama blava, i els seus ulls petits i fixos eren voltats de foc. Vaig tocar amb la mà el seu musell lluent i, en treure la mà, els meus dits també semblava que es cremessin i brillessin en les tenebres.

—Fòsfor —vaig dir.

—Una hàbil preparació de fòsfor —digué Holmes ensumant l’animal mort—. No hi ha cap olor que pugui interferir amb el seu sentit de l’olfacte. Li devem una gran disculpa, Sir Henry, per haver-lo exposat a aquesta situació tan espantosa. Jo estava preparat per enfrontar-me amb un gos, però no amb una criatura com aquesta. I la boira ens deixava poc temps per a rebre-la.

—Vostè m’ha salvat la vida.

—Després d’haver-la posat en perill. Se sent amb cor d’aixecar-se?

—Doni’m un altre glop de brandy, i estaré en condicions per al que sigui. Bé, ara, si m’ajudeu a aixecar-me… Què pensa fer ara vostè?

—Deixar-lo aquí. No està preparat per a noves aventures aquesta nit. Si es vol esperar, un o altre de nosaltres l’acompanyarà a la Mansió.

Intentà posar-se dempeus, trontollant, però encara estava pàl·lid com la cera, i tremolava de cap a peus. L’ajudàrem a arribar fins a una roca on s’assegué, fremint, amb el rostre entre les mans.

—Ara hem de marxar —digué Holmes—. Hem d’acabar la nostra tasca, i cada moment és important. Hem completat el nostre cas, i només ens resta atrapar el nostre home.

—Tenim mil probabilitats contra una de trobar-lo a la casa —prosseguí mentre tornàvem enrera pel sender—. Aquests trets el deuen haver avisat que tot ha començat.

—Estàvem a una certa distància, i la boira pot haver esmorteït el soroll.

—Seguia el gos per cridar-lo després… Poden estar-ne segurs. No, no! a hores d’ara deu ser fora! Però escorcollarem la casa per tal d’assegurar-nos-en.

La porta principal era oberta, de manera que vàrem entrar de pressa i miràrem, una a una, totes les habitacions davant la sorpresa d’un vell servent tremolós amb el qual ens topàrem al passadís. No hi havia cap llum, tret de la del menjador, però Holmes agafà una llàntia i no deixà cap racó de la casa sense explorar. No poguérem trobar ni un senyal de l’home que estàvem perseguint. Al pis de dalt, no obstant això, una de les habitacions era tancada amb clau.

—Hi ha algú a dins! —exclamà Lestrade—. Hi sento moviment. Obriu aquesta porta!

Un gemec esmorteït i un cruiximent ens arribà de dins. Holmes picà la porta, just pel damunt del pany, amb la planta del peu i la porta s’obrí. Pistola en mà, ens precipitàrem tots tres dins l’habitació.

Però a dins no hi havia cap senyal d’aquell individu desesperat i desafiant que esperàvem veure. En comptes d’això, ens vàrem trobar amb un objecte tan estrany i inesperat que restàrem per uns instants immòbils per la sorpresa.

L’habitació havia estat moblada com petit museu, i les parets eren cobertes de nombroses caixes amb tapa de vidre on hi havia col·leccions de papallones i arnes, la recol·lecció de les quals havia constituït el descans d’aquell home complex i perillós. Al centre de la sala hi havia un tronc vertical que, en algun moment, havien col·locat com a suport del cabiró corcat que travessava el sostre. Lligada a aquell tronc, hi havia una figura embolicada amb els llençols que s’havien utilitzat per immobilitzar-la que, durant una estona fou impossible de saber si es tractava d’un home o d’una dona. Li havien posat una tovallola al voltant del coll nuada al tronc per darrera. Una altra li cobria la part inferior de la cara, i per sobre d’aquesta dos ulls negres, uns ulls plens de pena i vergonya amb un posat de terrible interrogació, ens contemplaven. En un minut arrancàrem la mordassa, desférem els lligams i Mrs. Stapleton es desplomà davant nostre. Quan el seu bonic cap li caigué sobre el pit, vaig veure la marca rosa de la fuetada al seu coll.

—La bèstia bruta! —exclamà Holmes—. Ràpid, Lestrade, l’ampolla de brandy! Assegui-la en una cadira. S’ha desmaiat a causa dels mals tractes i l’esgotament.

Tornà a obrir els ulls i preguntà:

—Està bé? Ha aconseguit escapar-se?

—No se’ns pot pas escapar, senyora.

—No, no vull pas dir el meu marit. Sir Henry, està bé?

—Sí.

—I el gos?

—És mort.

Féu un gran sospir de satisfacció.

—Gràcies a Déu! Gràcies a Déu! Oh! Aquest truà! Miri com m’ha tractat —s’arremangà i veiérem amb horror que els braços eren coberts de morats—. I això no és res, res! També ha torturat la meva ment i la meva ànima, deshonrant-la. Vaig poder suportar tot això; els mals tractes, la solitud, una vida de decepció, tot mentre vaig poder mantenir l’esperança de tenir el seu amor, però ara sé que fins i tot en això he estat el seu instrument.

Es posà a somicar apassionadament mentre parlava.

—No li desitja pas el bé, senyora —digué Holmes—. Digui’ns, doncs, on podem trobar-lo. Si mai vostè l’ha ajudat a fer mal, ajudi’ns ara a nosaltres en compensació.

—Només hi ha un lloc on pugui haver fugit —respongué ella—. Hi ha una vella mina d’estany en una illa, al bell mig del Fangar. Allà amagava el seu gos i també fou en aquell lloc on féu els seus preparatius per si havia de cercar un refugi. Allà és on es deu haver amagat.

El banc de boira s’atapeïa com la llana blanca contra la finestra. Holmes aixecà la llàntia en aquella direcció.

—Miri —digué ell—, ningú no pot trobar el camí en el Fangar de Grimpen aquesta nit.

Ella picà de mans. Els ulls i les dents li lluïen amb una alegria ferotge.

—Pot trobar el camí per entrar-hi, però mai per sortir-ne —exclamà—. Com podria veure els seus punts de referència en una nit com aquesta? Els vàrem plantar entre els dos per marcar el camí per entre el Fangar. Oh! Si hagués pogut enretirar-los avui! Aleshores sí que l’haurien tingut a les seves mans.

Se’ns feia evident que tota persecució seria en va fins que s’hagués escampat la boira. Mentrestant, deixàrem Lestrade controlant la casa, mentre que Holmes i jo tornàvem a la Mansió de Baskerville amb Sir Henry. La història dels Stapleton no li podia ser amagada per més temps; i encaixà el cop amb fermesa quan s’assabentà de la veritable identitat de la dona que havia estimat. Però la commoció d’una nit d’aventures havia destrossat els seus nervis, i abans del matí li agafà un deliri febril del qual s’ocupà el doctor Mortimer. Els dos estaven destinats a viatjar plegats pel món abans que Sir Henry s’hagués convertit una vegada més en l’home sa i animós que havia estat, abans d’esdevenir el propietari d’aquelles possessions malastrugues.

I ara arribo ràpidament a la conclusió d’aquest relat singular, en el qual he intentat fer compartir al lector aquestes obscures pors i vagues suposicions que ennuvolaren les nostres vides tant de temps i acabaren d’una manera tan tràgica. El matí després de la mort del gos, la boira ja s’havia esvaït i Mrs. Stapleton ens guià fins al lloc on trobàrem el passatge per entre els sorramolls. Ens ajudaren molt a comprendre l’horror de la vida d’aquesta dona l’avidesa i la joia amb què ens posava sobre la pista del seu marit. La deixàrem sobre l’estreta península de terra ferma que s’endinsava en punxa en la vasta superfície dels sorramolls. Des de l’extrem, unes barres plantades ací i allà mostraven per on el camí serpentejava, de tofa d’herba en mata d’arbustos, entre aquells pous d’escuma verda i aquells fangars nauseabunds que barraven el pas als estranys. Els densos joncars i les carnoses plantes aquàtiques exhalaven un olor putrefacta i un vapor miasmàtic feixuc sobre els nostres rostres. Més d’una vegada un pas en fals ens féu enfonsar fins a la cuixa en l’obscur i tremolós fangar, que oscil·lava en suaus ondulacions uns quants metres al voltant dels nostres peus.

La seva urpa tenaç s’aferrissava als nostres turmells en caminar i, quan ens hi enfonsàvem, semblava com si una mà maligna ens estirés cap al fons d’aquelles obscenes fondàries, tan horrible i deliberada era l’engrapada d’aquell espantós fangar. Tan sols una vegada veiérem senyals que algú altre havia passat per aquest camí perillós abans que nosaltres. D’una tofa d’herba cotonosa que creixia en el llot, emergia un objecte obscur. Holmes s’enfangà fins a la cintura en sortir del camí per anar-lo a agafar, i si nosaltres no haguéssim estat allà per treure’l mai no hauria pogut tornar a trepitjar terra ferma. Sostenia enlaire una sabata negra. En la part interior del cuir hi havia gravat «Meyers, Toronto».

—Ha valgut la pena el bany de fang —digué ell—. És la bota perduda del nostre amic Sir Henry.

—Que Stapleton ha llençat quan fugia.

—Exactament. La va retenir a la mà després d’utilitzar-la per posar el gos darrera de la seva pista. Fugí quan s’adonà que el joc havia acabat malament, sense deixar-la anar. I la llançà en aquest punt de la seva fugida. Si més no, sabem que ha arribat fins aquí sa i estalvi.

Però estàvem destinats a no saber més que això, encara que era molt el que podíem imaginar. No hi havia cap possibilitat de trobar petjades al fangar, perquè el fang que pujava les recobria immediatament, però quan per fi arribàrem a un terreny més ferm més enllà del pantà, les cercàrem amb deler. Tot i així mai no veiérem el més mínim signe. Si la terra ens contava la veritable història, llavors Stapleton no arribà mai fins a aquella illa on tenia el refugi, en cerca de la qual havia lluitat contra la broma la nit anterior. En algun lloc, en el cor del gran Fangar de Grimpen, sota el llot fastigós de l’immens fanguissar que l’havia xuclat, jau enterrat aquest home fred i cruel.

Poguérem descobrir molts senyals de la seva presència a l’illa voltada de sorramolls on amagava el seu salvatge aliat. Una immensa roda motriu i un forn de fosa mig ple de desferra indicaven la posició d’una mina abandonada. Al costat hi havia les restes enrunades de les cases dels miners foragitats d’allà, sens dubte, pels vapors nauseabunds de la humitat circulant. En una d’aquestes cases, un collar i una cadena, al costat d’una gran quantitat d’ossos rosegats, mostraren on havien confinat l’animal. Un esquelet, amb un ble de cabell castany adherit, jeia entre les restes.

—Un gos! —digué Holmes—. Per Déu, un spaniel de pèl arrissat. El pobre Mortimer no tornarà a veure el seu gos. Bé, no sé pas si aquest lloc conté cap secret que no haguem esbrinat. Podia amagar el seu gos, però no podia fer callar la seva veu i d’aquí venien aquells esgarips que fins i tot a la llum del dia eren desagradables de sentir. En cas d’emergència, podia amagar-lo al cobert de Merripit, però sempre era un risc, i només el dia suprem que considerava com la culminació dels seus esforços, gosà fer-ho. Aquesta pasta que hi ha dins la llauna és sens dubte la mescla lluminosa amb la qual untava la criatura. Això li ho suggerí, naturalment, la història del gos infernal de la família, i el desig de fer que Sir Charles morís de por. No és estrany que el pobre criminal corregués i xisclés, com ho féu el nostre amic, i com hauríem fet nosaltres mateixos si haguéssim vist una criatura semblant llançar-se cap a nosaltres en les tenebres de l’erm. Era un truc molt astut ja que de portar la víctima a la mort, quin camperol s’hauria aventurat a investigar gaire a fons una criatura com aquella després de veure-la, com molts l’han vista per l’erm? Ja ho vaig dir a Londres, Watson, i ho torno a dir ara: mai no hem contribuït a caçar un home més perillós que el que reposa aquí sota…

Estengué el seu llarg braç cap a la vasta extensió clapejada de verd dels sorramolls, que s’allargava fins a unir-se amb els pendents rogencs de l’erm.