8. L’HOME QUE S’ARROSSEGAVA

Mr. Sherlock Holmes sempre ha pensat que jo hauria de difondre els singulars esdeveniments relacionats amb el Professor Presbury, ni que només fos per dissipar d’una vegada els espantosos rumors que uns vint anys enrere trasbalsaren la universitat i trobaren ressò als cercles intel·lectuals de Londres. Sorgiren, però, uns quants obstacles, i la verdadera història d’aquest curiós cas va quedar enterrada a la cartera de llautó amb tants i tants apunts de les aventures del meu amic. Ara acabo d’obtenir finalment el permís per a airejar els fets, que conformaren un dels ultimíssims casos portats per Holmes abans de la seva retirada de l’ofici. Tot i amb això, però, cal mantenir encara unes certes dosis de reserva i discreció, a l’hora d’exposar el tema al gran públic.

Era la tarda d’un diumenge de setembre de l’any 1903 quan vaig rebre un dels lacònics missatges de Holmes: «Veniu de seguida si us és convenient…, i si us és inconvenient veniu de tota manera. S. H».. Les relacions que ens unien en aquella època eren ben especials. Era un home d’hàbits estrets i concentrats, i jo n’havia esdevingut un. Com a institució, jo era com el violí, el tabac picat, la vella pipa negra, els llibres de referències, i altres coses potser menys excusables. Quan hi havia una feina activa i calia un company en l’energia del qual pogués tenir-hi confiança, el meu paper era obvi. Però, a banda d’això, jo tenia diferents usos. Li servia de pedra d’esmolar per a la ment. L’estimulava. Li agradava de pensar en veu alta, en presència meva. Amb prou feines puc dir que m’adrecés els seus comentaris, a mi —molts podien haver estat adreçats igualment al fustam del seu llit—, però, tot i això, una vegada creat l’hàbit li era útil fins a cert punt que jo l’escoltés i llancés alguna interjecció. Si jo l’irritava amb una metòdica lentitud mental, aquesta irritació servia només perquè les seves enceses intuïcions i impressions s’inflamessin encara amb més intensitat i rapidesa. Aquest era el meu humil paper en la nostra aliança.

Quan vaig arribar a Baker Street el vaig trobar tot arraulit a la butaca amb els genolls flexionats, la pipa a la boca i el front solcat de pensaments. Era molt clar que es trobava en el moment culminant d’algun problema enutjós. Em va assenyalar la meva antiga butaca amb un gest distret, però a part d’això la mitja hora següent no donà cap senyal d’adonar-se de la meva presència. Després, amb un sobresalt, semblà desvetllar-se del somieig i, amb el capriciós somriure que el caracteritzava, em va donar la benvinguda al que en altres temps havia estat casa meva.

—Ja disculpareu un cert entotsolament de part meva, benvolgut Watson —va dir—. Les últimes vint-i-quatre hores m’han fornit uns quants fets força curiosos, i aquests, al seu torn, han donat origen a unes quantes especulacions de caràcter més general. Començo a plantejar-me seriosament la possibilitat d’escriure una petita monografia sobre les aplicacions dels gossos en la tasca detectivesca.

—Però, aquest tema, Holmes, ja ha estat estudiat a bastament —vaig fer jo—. Gossos conillers, gossos detectius…

—No, no, Watson. És prou evident, això. Però en certs aspectes la qüestió és molt més subtil. Potser recordareu que en el cas de la finca de Copper Beeches, en què vàreu tenir una participació destacada, vaig poder deduir, de la mentalitat de l’infant, els hàbits criminals del seu pretensiós i respectable pare.

—Sí, me’n recordo bé.

—La meva línia de raonament pel que fa als gossos és anàloga. Un gos reflecteix la vida familiar. Qui ha vist mai un gos enjogassat en una família afligida, o un gos trist en una família feliç? Les persones rondinaires tenen gossos rondinaires, i les persones perilloses tenen gossos perillosos. I els canvis d’humor dels uns poden reflectir els canvis d’humor dels altres.

Vaig moure el cap en senyal negatiu.

—Tot això que dieu, Holmes, és una mica rebuscat —vaig opinar.

Havia tornat a carregar la pipa i ara s’asseia de bell nou a la butaca, sense fer cas del meu comentari.

—L’aplicació pràctica del que dic té molta relació amb el problema que investigo. És un embolic terrible, sabeu?, i estic buscant-hi un dels caps del fil. Un cap possible rau en la pregunta següent: per què el fidel gos llop del Professor Presbury, el Roy, s’entesta a mossegar-lo?

Em vaig recolzar al respatller de la butaca decebut. Era per una qüestió tan trivial com aquesta que m’havia fet deixar la feina? Holmes em va mirar.

—El mateix Watson de sempre! —va exclamar—. Encara no heu après que les qüestions més importants poden dependre dels detalls més insignificants. Però ¿no us sembla estrany que un filòsof vell i assenyat —suposo que deveu haver sentit a parlar d’en Presbury, el cèlebre fisiòleg de Camford—, aquest home, l’amic del qual ha estat el seu lleial gos llop, hagi estat atacat ja dues vegades pel seu propi gos? Què me’n dieu, d’això?

—Que el gos està malalt.

—Bé, és una possibilitat a tenir en compte. Però no ha atacat ningú més, ni sembla faltar al respecte del seu amo llevat de moments molt especials. Curiós, Watson…, molt curiós. Però veig que el jove Mr. Bennett arriba abans d’hora, si és que és ell el qui truca. Esperava poder tenir una xerrada més llarga amb vós, abans no arribés.

Se sentiren unes passes ràpides a l’escala, un truc enèrgic a la porta, tot seguit el nou client es presentava davant nostre. Era un jove alt i atractiu, d’uns trenta anys, ben vestit i elegant, però algun detall del seu posat feia pensar en la timidesa de l’estudiant, més que no en la seguretat de l’home de món. Va encaixar la mà de Holmes, i tot seguit em va mirar a mi amb una certa sorpresa.

—Aquest cas és molt delicat, Mr. Holmes —va dir—. Considereu la posició en què em trobo respecte al Professor Presbury, tant pel que fa a la vessant privada com a la pública. No tindré cap mena de justificació si enraono en presència d’una tercera persona.

—No us hi amoïneu, Mr. Bennett. El Doctor Watson és l’encarnació de la discreció, i puc assegurar-vos que en aquest tema molt probablement necessitaré ajuda.

—Com vulgueu, Mr. Holmes. Estic segur que comprendreu les meves reserves.

—Ja us en fareu el càrrec, Watson, quan us digui que aquest cavaller, Mr. Trevor Bennett, és auxiliar professional del cèlebre científic, viu sota el mateix sostre i està promès amb la seva única filla. Hem d’acceptar que el professor té plena confiança en la seva lleialtat i discreció. Però la manera com això es demostrarà millor serà prenent les mesures necessàries per a aclarir aquest misteri tan estrany.

—Això espero, Mr. Holmes. És el meu únic propòsit. Està al corrent de la situació el Doctor Watson?

—No he tingut temps d’explicar-l’hi.

—Aleshores potser valdria la pena que exposi el cas de bell nou, abans de consignar els últims esdeveniments.

—Ja ho faré jo mateix —s’oferí Holmes— perquè es vegi que retinc els fets en l’ordre correcte. El professor, Watson, és un home de reputació a nivell europeu. Ha menat una vida exemplar. No se li coneix ni el més mínim rumor d’escàndol. És vidu i té una filla, l’Edith. És, segons que tinc entès, un home dotat d’un caràcter molt viril i positiu, i fins i tot gairebé es podria dir que combatiu. O, almenys, aquest era el cas fins fa cosa d’uns mesos.

»Llavors, la rutina de la seva vida es va alterar. Té seixanta-un anys, però es va prometre amb la filla del Professor Morphy, el seu col·lega a la càtedra d’Anatomia Comparada. No era, si els meus informes són correctes, el festeig assenyat de l’home d’edat avançada, sinó més aviat el frenesí apassionat de la joventut, perquè ben pocs homes haurien pogut mostrar-se tan enamorats com ell. La dama, Alice Morphy, era una noia perfectament equilibrada de cos i esperit, per la qual cosa el professor tenia bones raons per a la seva fal·lera. Tanmateix, aquesta actitud no va pas ser rebuda amb prou aprovació, dins la seva pròpia família.

—La consideràvem un xic exagerada —precisà el nostre visitant.

—Exacte. Excessiva i un punt forçada i antinatural. El Professor Presbury, però, era ric, i no hi va haver cap objecció al prometatge, de part del pare de la noia. Aquesta, en canvi, tenia altres projectes, i ja havia rebut ofertes d’uns quants pretendents, els quals, si bé no eren tan bon partit des del punt de vista material, sí que tenien una edat més avinent. A la noia semblava agradar-li, el professor, malgrat les seves excentricitats. L’únic que la incomodava era la diferència d’edat.

»Cap a aquella època, un petit misteri envoltà de sobte la rutina normal de la vida del professor. Va fer una cosa que no havia fet mai. Va marxar de casa sense deixar senyal de la seva destinació. Se’n va absentar durant quinze dies, al cap dels quals va tornar amb aspecte cansat. No va esmentar on havia estat, tot i que normalment era el més sincer dels mortals. Va succeir, però, que el nostre client, Mr. Bennett, va rebre una carta d’un col·lega seu de Praga, estudiant com ell, en què li deia que s’havia alegrat de veure el Professor Presbury allí, tot i que no havia aconseguit de parlar-hi. Gràcies només a aquesta circumstància els membres de casa seva es varen assabentar d’on havia estat.

»Arribem ara al punt que més ens interessa. D’aleshores ençà es va apreciar un canvi curiós en el professor. Es va convertir en un home furtiu i esquerp. Els qui l’envoltaven tenien sempre la sensació que ja no era el mateix home que havien conegut, sinó que semblava sotmès a alguna influència que anul·lava les seves qualitats més elevades. El seu intel·lecte no se’n va veure pas afectat, però. Les conferències que donava eren tan brillants com abans. Però hi havia sempre alguna cosa nova, quelcom sinistre i inesperat. La seva filla, que se l’estimava molt, va provar una vegada i una altra de reprendre l’antiga relació que els unia i penetrar aquella màscara que el seu pare semblava haver-se posat. Vós, senyor, si no vaig errat, vàreu fer el mateix…, però tot va ser endebades. I ara, Mr. Bennett, relateu amb les vostres paraules l’incident de les cartes.

—Heu de tenir molt en compte, Doctor Watson, que el professor no tenia secrets, per a mi. Si jo fos un fill seu, o un germà més jove, no hauria pas gaudit de confiança més plena de part seva. En la meva funció de secretari, m’ocupava de tots els papers que li arribaven, i obria i classificava la seva correspondència. Poc després de la seva tornada aquesta situació va canviar. Em va dir que podien arribar-li cartes procedents de Londres marcades amb una creu sota el segell. Jo havia de separar aquestes cartes perquè les llegís exclusivament ell. Puc dir que per les meves mans varen passar uns quants d’aquests sobres, tots amb les inicials E.C., escrits amb lletra d’analfabet. Si les contestava, les respostes no passaven pas per les meves mans ni per la safata on es recull la nostra correspondència.

—I la capsa? —digué Holmes.

—Ah, sí, la capsa. El professor en va portar una capseta de fusta, del seu viatge. Era l’única cosa que feia pensar en un trajecte pel continent, perquè era un d’aquells pintorescos objectes treballats que hom associa amb Alemanya. La va col·locar a la seva vitrina d’instrumental. Un bon dia, mentre buscava una cànula, vaig tocar la capsa. Davant la meva sorpresa, es va enfadar molt, i em va renyar amb paraules força virulentes per la meva tafaneria. Era la primera vegada que passava una cosa així, i em vaig sentir molt ferit. Vaig provar d’explicar-li que el fet de tocar la capsa havia estat purament accidental, però tota aquella tarda em vaig adonar que m’observava amb recel i que l’incident bullia dins el seu cervell. —Mr. Bennett es va treure un petit dietari de la butxaca—. Això va passar el 2 de juliol —va afegir.

—Sou realment un testimoni admirable —observà Holmes—. En podria necessitar alguna, de les dates que heu anotat.

—Entre altres coses, he après del meu gran mestre a ser metòdic. Des del moment que vaig notar una anormalitat en la seva conducta vaig creure que el meu deure era estudiar el seu cas. Així doncs, tinc consignat aquí que va ser aquell mateix dia, el 2 de juliol, que el Roy va atacar el professor quan sortia del seu despatx al passadís. També l’11 de juliol es va produir un fet d’idèntiques característiques, i tinc anotat encara un altre atac el 20 de juliol. Després d’això ens vàrem veure obligats a tancar el Roy a l’estable. Era una bèstia lleial i afectuosa…, però em temo que us estic avorrint.

Mr. Bennett pronuncià aquestes últimes paraules amb un to de retret, perquè era molt clar que Holmes no escoltava. Tenia la cara rígida i els ulls extraviats al sostre. Es va refer amb un cert esforç.

—Sorprenent! Molt sorprenent! —va murmurar—. Aquests detalls eren nous, per a mi, Mr. Bennett. Em penso que ara ja n’hem parlat prou, dels antecedents, veritat? Però abans heu parlat d’uns quants esdeveniments nous.

La cara agradable i franca del nostre visitant es va torbar, enfosquida per algun record funest.

—El que explicaré tot seguit va passar la nit d’abans d’ahir —va respondre—. Jo encara estava despert, pels volts de les dues de la matinada, quan vaig sentir un soroll esmorteït que venia del passadís. Vaig obrir la porta de la cambra i vaig mirar a fora. Hauria d’aclarir que el professor dorm al final del passadís…

—Quin dia era? —va preguntar Holmes.

El nostre visitant estava clarament indignat per aquesta irrellevant interrupció.

—He dit, senyor, que va ser la nit d’abans d’ahir…, o sigui, el 4 de setembre.

Holmes va assentir i somrigué.

—Continueu, si us plau —va dir.

—El professor dorm al final del passadís, i ha de passar per davant de la meva porta, per arribar a l’escala. Va ser una experiència realment aterridora, Mr. Holmes. Em penso que tinc els nervis de ferro com els meus veïns, però el que vaig veure em va impressionar d’allò més. El passadís era fosc llevat d’un quadrat de llum que projectava la finestra que hi ha a mig camí. Podia veure una cosa que avançava pel passadís, quelcom fosc i baix. De sobte va sortir a la llum, i llavors vaig veure que era ell. Anava de quatre grapes, Mr. Holmes…, de quatre grapes! No feia pas servir les mans i els genolls, no. Avançava amb les mans i els peus, i tenia la cara amagada entre els braços. I tanmateix, semblava moure’s amb facilitat. Jo estava tan paralitzat pel que veia que no va ser fins que va arribar a l’alçada de la meva porta que vaig aconseguir fer un pas endavant i preguntar-li si podia ajudar-lo. La seva resposta va ser extraordinària. Es va posar dret, em va llançar una paraula terrible i va baixar l’escala a corre-cuita. Vaig esperar una hora, però no va tornar. Ja devia ser de dia quan va retornar al seu dormitori.

—Bé, Watson, què en penseu, d’això? —preguntà Holmes, amb el posat del patologista que presenta un rar espècimen.

—Lumbago, possiblement. Un atac agut de lumbago pot fer caminar d’aquesta manera, i no hi ha res de més amenaçador per als nervis.

—Bé, Watson! Vós sempre ens feu tocar de peus a terra. Però molt em temo que no podem acceptar la hipòtesi del lumbago, per tal com es va posar dret en un moment.

—No ha estat mai en més bones condicions físiques —digué Bennett—. De fet, està més fort que mai en molts anys, que jo sàpiga. Però ja coneixeu els fets, Mr. Holmes. No és pas un cas per a consultar amb la policia, però estem ben desorientats sobre com convé que actuem, i tenim l’estranya sensació que ens encaminem a algun desastre. L’Edith —Miss Presbury— comparteix les meves impressions, i no podem esperar passivament més temps.

—És, en efecte, un cas d’allò més curiós i suggeridor. Què us en sembla, Watson?

—Parlant des del punt de vista mèdic —vaig respondre—, em sembla un cas d’alienista. Els processos cerebrals de l’ancià cavaller devien quedar pertorbats per l’afer amorós. I protagonitza un viatge a l’estranger amb l’esperança de desprendre’s de la passió. Les cartes i la capsa poden estar relacionades amb alguna transacció privada: un préstec, potser, o accions de borsa, que guarda dins la capsa.

—I, sens dubte, el gos llop desaprova els seus tractes financers. No, no, Watson, hi ha alguna cosa més, en tot això. Ara, l’únic que puc suggerir…

El que Sherlock Holmes es disposava a dir no se sabrà mai, perquè en aquell moment es va obrir la porta i una jove va entrar a l’estança. En aparèixer, Mr. Bennett es va aixecar amb un crit i va córrer amb les mans esteses cap a ella.

—Edith, estimada! Suposo que no hi ha cap novetat…

—He sentit la necessitat de seguir-te. Oh, Jack, estava tan espantada! És terrible quedar-se allà tota sola!

—Mr. Holmes, és la dama de qui us he parlat. És la meva promesa.

—Estàvem arribant a aquesta conclusió de forma gradual, no és cert, Watson? —va replicar Holmes, amb un somriure—. Suposo, Miss Presbury, que hi ha hagut un nou esdeveniment relacionat amb el cas, i que heu considerat oportú de donar-nos-el a conèixer.

La nostra nova visitant, una noia bonica del tipus convencional anglès, retornà el somriure a Holmes mentre s’asseia al costat de Mr. Bennett.

—Quan m’he assabentat que Mr. Bennett havia sortit de l’hotel m’he imaginat que probablement el trobaria aquí. Naturalment, ell ja m’ho havia dit, que consultaria amb vós. Però, per l’amor de Déu, Mr. Holmes, podeu fer res pel meu pobre pare?

—Tinc esperances, Miss Presbury, però el cas encara és molt fosc. Potser el que vós veniu a dir-nos podria aclarir-lo un xic.

—Ha estat aquesta nit, Mr. Holmes. El meu pare havia estat molt estrany, tot el dia. Estic segura que hi ha vegades que no és conscient del que fa. Viu com immers en un somni estrany. Ahir va ser un dia d’aquests. No era pas el meu pare la persona que s’estava amb mi. La seva forma externa l’era, però el dintre no.

—Expliqueu-me què ha passat.

—M’he despertat a la nit pels lladrucs del gos, que bordava furiosament. Pobre Roy, ara el tenim encadenat al costat de l’estable. Cal dir que dormo sempre amb la porta tancada, perquè, com en Jack…, com Mr. Bennett us deu haver explicat, tots tenim la sensació d’un perill imminent. La meva cambra és al segon pis. La persiana de la finestra era aixecada, i a fora resplendia la claror de la lluna. Mentre mirava fixament el quadre de llum, escoltant els frenètics lladrucs del gos, m’he quedat esblaimada de veure la cara del meu pare contemplant-me. Gairebé em moro de sorpresa i terror, Mr. Holmes. Era ell, amb el rostre pressionat contra el vidre de la finestra i una mà aixecada com si volgués obrir-la. Si l’hagués oberta, crec que m’hauria tornat boja. No era cap al·lucinació, Mr. Holmes. No us enganyeu pas pensant així. Jo diria que m’he passat uns vint segons paralitzada observant aquella cara. En acabat ha desaparegut, però no podia…, no ho he pogut fer, de saltar del llit i mirar a fora. M’he quedat freda i tremolant fins al matí. A l’hora de l’esmorzar, estava brusc i irritable, i no ha fet el més petit esment de l’aventura nocturna. Tampoc jo no n’hi he fet, d’esment sinó que m’he inventat un pretext per a venir a ciutat… i aquí estic.

Holmes semblava granment sorprès per la narració de Miss Presbury.

—Benvolguda senyoreta, heu dit que la vostra cambra és al segon pis. Hi ha cap escala llarga, al jardí?

—No, Mr. Holmes. Això és el més desconcertant de tot. No hi ha cap manera possible d’arribar a la finestra, i tanmateix l’hi he vist.

—I era el 5 de setembre —observà Holmes—. Això certament complica les coses.

Ara li tocava el torn a la jove, de mostrar-se sorpresa.

—És la segona vegada que feu al·lusió a la data, Mr. Holmes —intervingué Mr. Bennett—. Pot ser que tingui relació amb el cas?

—Pot ser…, pot ser, i tanmateix no disposo de prou material, per ara.

—Potser considereu la connexió entre la follia i les fases lunars?

—No, us ho ben asseguro. És una línia de raonament molt diferent. Us agrairia que em deixéssiu la vostra agenda, per poder verificar les dates. Crec que ara, Watson, el nostre pla d’acció està ben clar. Aquesta senyoreta ens ha informat —i poso la màxima confiança en la seva intuïció— que el seu pare se’n recorda molt poc o no gens, del que s’esdevé determinats dies. Per tant, l’interpel·larem com si ens hagués concedit una entrevista un d’aquests dies. Ho atribuirà a la seva manca de memòria. D’aquesta manera encetarem la investigació observant-lo ben de prop.

—Em sembla una idea excel·lent —opinà Mr. Bennett—. Haig d’advertir-vos, però, que el professor és irascible i violent, en determinats moments.

Holmes va somriure.

—Hi ha motius perquè hi anem de seguida…, motius molt sòlids, si les meves teories es confirmen. Demà, Mr. Bennett, ens veurem a Camford. Allà hi ha, si no recordo malament, una fonda anomenada «The Chequers», on el vi de Porto estava per sobre de la mediocritat i la roba dels llits no mereixia cap retret. Em temo, Watson, que el nostre destí aquests dies pot ser que ragui en indrets menys galdosos.

El matí del dilluns anàvem de camí cap a la famosa ciutat universitària, esforç senzill per a Holmes, que no tenia res que el retingués a Londres, però no pas per a mi, que vaig haver d’improvisar i canviar de plans a corre-cuita, per tal com la quantitat de feina que tenia en aquella època no era pas insignificant. Holmes no va esmentar el cas fins que haguérem deixat els equipatges a la vella fonda de què havia enraonat.

—Crec, Watson, que podrem ensopegar el professor just abans de dinar. Dóna classe a les onze, i suposo que farà un recés a casa.

—Quina excusa us empescareu, per anar-lo a veure?

Holmes consultà l’agenda.

—Va tenir un període d’excitació per allà al 26 d’agost. Suposarem que està un xic confús respecte al que fa en aquests moments. Si insistim que hem vingut perquè ell ens va citar, crec que no gosarà pas de contradir-nos. Teniu el cinisme necessari per a representar el vostre paper?

—No podem sinó provar-ho.

—Excel·lent, Watson! Una barreja de l’Abella Enfeinada i l’Excèlsior. No podem sinó provar-ho: el lema de la casa. Algun vilatà simpàtic segurament ens hi portarà.

Un vilatà simpàtic, en efecte, ens va dur amb un bonic cabriolé pel costat d’una filera d’antigues facultats, fins que vàrem tombar per un camí flanquejat d’arbres que duia a la porta d’una casa encisadora, envoltada de gespa i coberta de glicina porpra. El Professor Presbury vivia, en efecte, rodejat de comoditats i luxes de tota mena. Ja quan ens vàrem aturar va aparèixer un cap de cabells grisencs a la finestra del davant, i veiérem un parell d’ulls penetrants sota unes celles poblades que ens escrutaven des de darrere unes gruixudes ulleres. Un instant després ens trobàvem dins el seu santuari, i l’enigmàtic científic, les extravagàncies del qual ens havien dut allí des de Londres, estava dret davant nostre. No es veia cap senyal d’excentricitat en la seva actitud ni en el seu aspecte, per tal com era alt i corpulent, majestàtic, seriós, anava vestit amb levita i estava dotat de la dignitat que requereix el catedràtic. Els ulls eren el seu tret més característic, penetrants, observadors i vius fins al límit de l’astúcia. Va llegir les targetes que li presentàvem.

—Seieu si us plau, cavallers. Què puc fer per vós?

Mr. Holmes somrigué afablement.

—És justa la pregunta que estava a punt de fer-vos jo, professor.

—A mi, senyor?

—Potser hi ha algun malentès. Una persona em va dir que el Professor Presbury, de Camford, tenia necessitat dels meus serveis.

—Oh, és clar! —Em va semblar veure-hi una guspira maliciosa, en aquells ulls gris intens—. Això us varen dir? Puc preguntar-vos el nom del vostre informador?

—Ho sento, professor, però és un cas de caràcter confidencial. Si he comès cap error, ha estat sense voler. L’únic que puc fer és expressar-vos les meves disculpes.

—No hi fa res. M’agradaria parlar-ne una mica més, d’això. M’interessa. Teniu cap paper, carta o telegrama que faci referència a la vostra afirmació?

—No, no en tinc cap.

—No us atrevireu pas a afirmar que vaig ser jo qui va requerir la vostra presència?

—M’estimaria més no contestar —replicà Holmes.

—Jo diria que no —va fer el professor, amb aspresa—. Tanmateix, aquest punt es pot respondre ben fàcilment, sense la vostra ajuda.

Va travessar el saló i tocà la campaneta. El nostre amic conegut a Londres, Mr. Bennett, va acudir a la trucada.

—Entreu, Mr. Bennett. Aquests dos cavallers han vingut de Londres amb la impressió d’haver-los citats nosaltres. Vós administreu tota la meva correspondència. Teniu constància de cap carta adreçada a una persona anomenada Holmes?

—No, senyor —va respondre Bennett, tot enrojolat.

—Això és concloent —va dir el professor, fitant el meu company amb indignació—. Ara, senyor meu —s’inclinà endavant amb les mans damunt la taula—, em sembla que la vostra posició és d’allò més qüestionable.

Holmes va arronsar les espatlles.

—Només puc repetir que sento haver-vos molestat innecessàriament.

—Ja n’hi ha prou, d’aquest color, Mr. Holmes! —cridà el vell, amb un to de veu molt alterat i una extraordinària malignitat al rostre. Es va posar entre nosaltres i la porta amb un gest de furiosa passió amb les dues mans—. I podeu donar-ne gràcies, de poder sortir d’aquesta casa amb tanta d’impunitat!

Tenia el rostre congestionat, i farfollava en un paroxisme de ràbia enfollida. Estic segur que hauríem hagut de sortir corrents de la sala si Mr. Bennett no arriba a intervenir-hi.

—Estimat professor —va exclamar—, considereu la vostra posició! Penseu en l’escàndol que hi haurà a la universitat! Mr. Holmes és un home molt conegut. No el podeu pas tractar així amb aquesta descortesia.

El nostre amfitrió —si és que puc qualificar-lo així— es va apartar del pas a contracor. Ens vàrem alegrar de trobar-nos fora de la casa, en la tranquil·litat del camí vorejat d’arbres. Holmes semblava haver-se divertit molt, amb l’episodi que acabàvem de viure.

—Els nervis del nostre instruït amic estan un xic alterats —va dir—. Potser la nostra intrusió ha estat una mica brusca, i tanmateix hi hem tingut el contacte personal que desitjava. Però… valga’m Déu, Watson!, em penso que el portem enganxat als talons. Aquell bergant encara ens empaita.

Sentírem la fressa d’uns peus corrent darrere nostre, però vaig respirar en adonar-me que no era pas l’irritable professor sinó el seu ajudant qui apareixia per la corba del camí. Va arribar fins nosaltres gairebé sense alè.

—Em sap molt de greu, Mr. Holmes. Voldria disculpar-me.

—No n’hi ha necessitat, benvolgut senyor. Aquesta mena d’incidents formen part de l’experiència professional.

—No l’havia vist mai amb un posat tan agressiu. Però cada dia esdevé més sinistre. Ara entendreu perfectament per què la seva filla i jo estem tan alarmats. I, tanmateix, té el cap d’allò més lúcid.

—Massa lúcid i tot! —exclamà Holmes—. Aquesta és la meva equivocació. És evident que la seva memòria és molt més fiable del que m’havia imaginat. Per cert, podríem veure, abans de marxar, la finestra del dormitori de Miss Presbury?

Mr. Bennett s’obrí pas entre els arbustos i des d’allí vàrem poder veure un dels costats de la casa.

—És aquella, la segona a mà esquerra.

—Diantre!, no sembla pas gaire accessible. No obstant això, fixeu-vos que hi ha una planta enfiladissa a sota i una canonada a sobre que poden servir de suport per recolzar-hi el peu.

—Jo no hi podria pas pujar —va admetre Mr. Bennett.

—Probablement no. Seria una tasca força perillosa, per a un home normal.

—Hi ha una altra cosa de què volia parlar-vos, Mr. Holmes. Tinc l’adreça de l’home de Londres a qui escriu el professor. Sembla ser que li ha escrit aquest matí, i n’he obtingut l’adreça gràcies al paper assecant. És una acció indigna d’un secretari de confiança, però… què més puc fer-hi jo?

Holmes va llegir el paper i se’l va guardar a la butxaca.

—Dorak…, un nom curiós. D’origen eslau, m’imagino. Bé, és una baula important de la cadena. Tornarem a Londres aquesta tarda, Mr. Bennett. No veig quina utilitat pot tenir que ens quedem aquí. No podem pas arrestar el professor, perquè no ha comès cap crim, ni podem fer que el tanquin en un sanatori mental, perquè no es pot demostrar que estigui boig. Ara com ara, no és pot fer res més.

—Però… què dimoni hem de fer?

—Una mica de paciència, Mr. Bennett. Els fets s’esdevindran aviat. Si no vaig errat, dimarts pot tenir una nova crisi. Aquell dia serem a Camford. Mentrestant, no es pot pas negar que la situació general és incòmoda, i si Miss Presbury pogués perllongar la seva visita…

—Això és fàcil.

—Aleshores permeteu que s’hi estigui fins que puguem assegurar-li que el perill ja és passat. Mentrestant, deixeu que el professor faci la seva i no el violenteu. Mentre estigui de bon humor, tot anirà bé.

—Aquí el teniu! —exclamà Bennett, amb un xiuxiueig sobresaltat.

Mirant per entre les branques vàrem veure com aquella figura alta i dreta sortia per la porta del vestíbul i mirava tot volt. Es va inclinar endavant, gronxant totes dues mans i girant el cap a banda i banda. El secretari ens va adreçar una última salutació i es va esmunyir entre els arbres. Instants després el vèiem reunir-se amb el seu patró, i tots dos entraven plegats a la casa en el que semblava una conversa animada i fins i tot entusiàstica.

—Suposo que l’ancià cavaller ha estat lligant caps —digué Holmes, mentre tornàvem cap a la fonda—. Em sembla que gaudeix d’un cervell especialment clar i lògic, pel poc que he vist. I explosiu, sens dubte. Però ara haurà d’esbrinar si li segueix la pista cap detectiu, i sospitarà que ha estat obra de la seva pròpia família. M’atreviria a dir que al nostre amic Bennett li esperen uns quants dies força desagradables.

Holmes es va aturar a l’oficina de correus i va enviar un telegrama. La resposta ens arribà aquell mateix vespre, i me’n va mostrar el contingut: «He visitat Commercial Road i vist Dorak. Persona amable, vella, de Bohèmia. Regenta un gran magatzem. Signat: Mercer».

—Mercer és al meu servei des que us vaig conèixer —explicà Holmes—. És el meu home d’utilitat general per als afers rutinaris. M’ha semblat important de saber-ne alguna cosa, de l’home amb qui el professor manté una correspondència tan secreta. La seva nacionalitat té relació amb la visita a Praga.

—Gràcies a Déu que hi ha coses interrelacionades —vaig fer jo—. De moment semblem condemnats a assistir a una llarga sèrie d’incidents inexplicables sense connexió entre ells. Per exemple, quina connexió possible pot haver-hi entre un gos llop irritat i una visita a Bohèmia, o qualsevol d’aquests dos punts amb l’home que camina de nit per un passadís i de quatre grapes? I pel que fa a les vostres dates, aquí hi ha el misteri més gran de tots.

Holmes va somriure i es fregà les mans. Sèiem al vell saló de l’antiga fonda, amb una ampolla damunt la taula entre nosaltres dos del famós vi que Holmes havia esmentat.

—Bé, primer de tot, passem a considerar els fets —va dir, ajuntant les puntes dels dits i amb el posat del qui s’adreça a una classe—. La magnífica agenda d’aquell jove revela que hi va haver problemes el 2 de juliol, i d’aleshores ençà sembla que els incidents més estranys s’han succeït a intervals de nou dies, amb una única excepció, si no recordo malament. Així, l’última crisi es va produir el divendres 3 de setembre, que és també de la sèrie, com la del 26 d’agost, que la va precedir. El fenomen va més enllà d’una simple coincidència.

Em vaig veure obligat a admetre-ho.

—Concebrem, doncs, la teoria provisional que cada nou dies el professor s’administra alguna droga forta d’efectes passatgers però metzinosos. Llavors el seu caràcter violent de mena es manifesta més fort. Devia començar a prendre aquesta droga durant la seva estada a Praga, i ara en continua rebent a través d’un intermediari bohemi establert a Londres. Tot això lliga prou bé, Watson!

—Però, i què me’n dieu del gos, de la cara a la finestra i de l’home de quatre grapes pel passadís?

—D’acord, d’acord, només en sabem el començament. Confio que no es produeixi cap nou incident fins dimarts. Mentrestant, només podem mantenir el contacte amb l’amic Bennett i gaudir de les excel·lències d’aquesta encisadora ciutat.

L’endemà al matí Mr. Bennett ens vingué a veure per passar-nos un nou informe. Tal com Holmes s’havia imaginat, les últimes hores passades a la casa no li havien estat gaire fàcils. Sense acusar-lo específicament de ser el responsable de la nostra visita, el professor s’havia mostrat molt brusc i groller en l’expressió, i evidentment tenia bones raons per a sospitar un complot. Aquell matí, però, havia estat força normal, i havia donat la seva brillant classe de costum en una aula plena de gom a gom.

—A part dels seus estranys atacs —explicà Bennett—, ara té més energia i vitalitat que mai, i mai no havia tingut el cervell tan lúcid. Però no és ell…, no és pas el mateix home d’abans.

—Crec que no teniu res a témer en una setmana, com a mínim —respongué Holmes—. Jo sóc un home ocupat, i al Doctor Watson l’esperen els pacients. Trobem-nos aquí a la mateixa hora de dimarts vinent, i molt m’estranyaria que abans de tornar-vos a deixar no siguem capaços d’explicar, encara que potser no puguem resoldre’ls, els vostres problemes. Mentrestant, mantingueu-nos assabentats de tot el que passi.

No vaig saber res del meu amic els dies següents, però la tarda del dilluns vaig rebre un breu missatge en què em demanava que em reunís amb ell l’endemà al tren. Segons el que em va explicar en el viatge cap a Camford tot anava bé, la calma a la residència del professor havia estat completa, i la seva conducta del tot normal. Aquest era també l’informe que ens facilità el mateix Mr. Bennett en visitar-nos aquella tarda a les nostres habitacions de «The Chequers».

—Avui ha rebut notícies del seu corresponsal a Londres. Hi havia una carta i un paquet, tots dos amb la creu a sota del segell, que m’indicava que no podia tocar-los. No ha passat res més.

—Això sol pot demostrar força coses —digué Holmes, sorrut—. Bé, Mr. Bennett, em sembla que aquesta nit arribarem a alguna conclusió. Si les meves deduccions són certes, tindrem l’oportunitat de cloure el cas. Per fer-ho, caldrà sotmetre el professor a una observació minuciosa. Us suggereixo, doncs, que romangueu despert i atent. Si el sentiu passar per davant la vostra porta, no l’interrompeu, però seguiu-lo tan discretament com pugueu. El Doctor Watson i jo no serem gaire lluny. Per cert, on és la clau de la capseta de què ens vàreu parlar?

—Fermada amb la cadena del seu rellotge.

—Crec que les nostres indagacions han d’anar en aquesta direcció. En el pitjor dels casos, el pany no deu ser gaire resistent. Hi ha cap altre home fort i corpulent, a la finca?

—Hi ha el cotxer, Macphail.

—On dorm?

—Damunt l’estable.

—Pot ser que el necessitem. Bé, no podem fer-hi més fins que veiem com es desenvolupa la situació. Adéu-siau, Mr. Bennett, i confio que ens tornarem a veure abans de demà.

Era gairebé mitjanit quan vàrem prendre posicions entre uns arbustos directament davant la porta del vestíbul de la casa del professor. Feia una nit serena, molt freda, i ens vàrem alegrar de dur a sobre un abric calent. Bufava una brisa suau, i els núvols lliscaven pel cel enfosquint la mitja lluna de tant en tant. Hauria estat una vigília ben tètrica si no arriba a ser per l’expectació i l’agitació que ens dominaven i per la garantia del meu company que probablement arribàvem al desenllaç de l’estranya seqüència de fets que ens havien cridat l’atenció.

—Si el cicle de nou dies es manté regular, aquesta nit coneixerem el professor en la seva expressió més terrible —anuncià Holmes—. La circumstància que aquests estranys símptomes s’hagin manifestat des del seu viatge a Praga, que tingui una correspondència secreta amb un comerciant bohemi de Londres, el qual deu representar algú de Praga, i que hagi rebut un paquet d’ell avui mateix, tot apunta en una sola direcció. No sabem encara què és el que pren i per què ho pren, però sembla prou clar que li arriba de Praga. S’ho administra seguint unes instruccions que determinen el ritme de cada nou dies, cosa que va ser el primer aspecte que em va cridar l’atenció. Però els seus símptomes són d’allò més singulars. Us vàreu fixar en els seus artells?

Vaig haver de confessar que no.

—Gruixuts i callosos com no n’he vist mai. Mireu sempre les mans, abans de res, Watson. Després, els punys, les genolleres dels pantalons, i les botes. Uns artells molt curiosos que només poden justificar-se per la progressió en… —Holmes va fer una pausa, i de sobte es va posar la mà al front—. Oh, Watson, Watson, que beneit que he estat! Sembla impossible, i tanmateix ha de ser veritat. Tot assenyala en una única direcció. Com ho he pogut deixar de veure? Aquells artells… Com m’han pogut passar per alt, aquells artells? I el gos! I l’heura! Segurament devia ser quan em vaig perdre en el petit laberint dels meus somnis. Mireu, Watson! Ja el tenim aquí! Ara tindrem ocasió de veure-ho amb els nostres propis ulls.

La porta del vestíbul s’havia obert lentament, i distingíem la ben plantada silueta del Professor Presbury retallada damunt un fons il·luminat per un llum. Duia posada una bata. Estava dret davant la porta, però inclinat endavant amb els braços penjant, tal com l’havíem vist l’ultima vegada.

Ara avançava pel camí, i un canvi extraordinari es produí en ell. Va prendre la posició d’ajupiment, i es posà a caminar de quatre grapes sobre mans i peus, relliscant a cada moment com si vessés d’energia i vitalitat. Va recórrer tota la façana de la casa i a continuació va girar la cantonada. Així que hagué desaparegut, Bennett va sortir per la porta del vestíbul i el va seguir dissimuladament.

—Anem, Watson, anem! —exclamà Holmes.

Ens esmunyírem pels arbustos tan de pressa com poguérem fins a assolir un lloc des d’on poder veure el costat de la casa, banyat per la llum de la mitja lluna. El professor era clarament visible, ajupit al peu de la paret coberta d’heura. Mentre el contemplàvem, de sobte va començar a enfilar-se per l’heura amb una agilitat increïble. Saltava d’una branca a l’altra, aguantant-se fermament de peus i mans i enfilant-se aparentment pel simple goig de posar en pràctica els seus poders, sense altre propòsit. Amb la bata voleiant a banda i banda, semblava un ratpenat gegantí agafat a la paret de casa seva, una enorme taca fosca a la paret il·luminada per la lluna. Llavors es va cansar d’aquesta diversió, i, després de baixar de branca en branca, adoptà el posat anterior i s’adreçà als estables, de quatre grapes, com abans. El gos llop era a fora, bordant furiosament, i més excitat que mai en veure que se li acostava l’amo. Estirava la cadena tremolant d’impaciència i ràbia. El professor es va aturar deliberadament fora de l’abast de l’animal, i va començar a provocar-lo de totes les maneres possibles. Agafava grapats de pedres del camí i les llançava a la cara del gos, el burxava amb un bastó que havia recollit, picava de mans a escassos centímetres d’aquella bocassa oberta, s’esforçava de totes les formes imaginables a excitar les ires de l’animal, que ja estava completament enfollit. En el decurs de les nostres aventures no recordo haver mai vist una escena més estrambòtica que aquella figura impàvida i fins i tot solemne ajupida a terra com una granota terra i atiant a una exhibició de fúria salvatge encara més gran aquell gos foll, que es retorçava i rugia davant seu, amb una crueltat enginyosa i calculada alhora.

I llavors, en un instant, s’esdevingué la tragèdia! No es va pas trencar la cadena, sinó que es va escórrer el collar, que havia estat dissenyat per a fermar un Terranova de coll gruixut. Sentírem el soroll del metall que queia, i en un segon gos i home rodolaren per terra, l’un rugint de pura ràbia, l’altre llançant un estrany esgarip de terror. La situació feia perillar la vida del científic. La bèstia el tenia agafat del coll, amb els ullals ben clavats, i l’home va perdre el coneixement abans no poguéssim arribar-hi per separar-los. Hauria estat una tasca ben perillosa, per a nosaltres, però la veu i la presència de Bennett aconseguiren que l’enorme gos llop recuperés el seny instantàniament. L’aldarull havia aconseguit de treure l’endormiscat i atònit cotxer de la seva habitació, damunt l’estable.

—No m’estranya —va dir, brandant el cap—. Ja li havia vist fer el mateix altres vegades. Es veia venir que el gos tard o d’hora l’atacaria.

Tancàrem el gos, i vàrem traslladar el professor al seu dormitori, on Bennett, que tenia un títol mèdic, em va ajudar a curar-li la ferida del coll. Els esmolats ullals havien passat perillosament a prop de l’artèria caròtida, i l’hemorràgia era greu. Al cap de mitja hora el risc de mort ja havia passat, jo havia subministrat al pacient una injecció de morfina, i així havia caigut en un son profund. Llavors, i només llavors, ens vàrem poder mirar els uns als altres i fer-nos càrrec de la situació.

—Crec que l’hauria de veure un cirurgià de primera classe —vaig opinar.

—No, per l’amor de Déu! —cridà Bennett—. A hores d’ara l’escàndol només és dins la nostra família. Nosaltres guardarem el secret. Però si surt fora d’aquestes parets, ja res no l’aturarà. Penseu en la seva posició a la universitat, en la seva reputació europea, en els sentiments de la seva filla.

—Teniu raó —va dir Holmes—. Crec que podem mantenir aquest cas entre nosaltres i impedir que es repeteixi, ara que tenim les mans lliures. Porteu la clau de la cadena del rellotge, Mr. Bennett. Macphail vigilarà el pacient i ens avisarà si s’hi produeix cap canvi. Anem a veure que hi trobem, dins la misteriosa capsa del professor.

No hi havia gaires coses, però sí prou significatives: un flascó buit, un altre de gairebé ple, una xeringa hipodèrmica i unes quantes cartes, escrites amb una lletra il·legible i estrangera. Les marques dels sobres eren les mateixes que havien pertorbat la rutina del secretari, i totes duien data de Commercial Road i la firma «A. Dorak».

Eren simples albarans indicant que acabaven d’enviar una nova ampolla al Professor Presbury, o bé rebuts per la quantitat acordada. Hi havia un altre sobre, però, escrit per una mà més cultivada, amb un segell austríac amb mata-segell de Praga.

—Vet aquí la prova que buscàvem! —exclamà Holmes, tot traient la carta del sobre.

Lowenstein! Aquest nom em va recordar un retall de diari que parlava d’un obscur científic que s’esforçava a trobar, amb mètodes desconeguts, el secret del rejoveniment i l’elixir de la vida. Lowenstein de Praga! Lowenstein i el seu prodigiós sèrum revitalitzador, vetat per la professió perquè es negava a revelar-ne l’origen. Vaig explicar amb poques paraules tot el que en recordava. Bennett havia agafat un manual de zoologia de l’estanteria.

—«Langur» —va llegir en veu alta—. «Mico de grans proporcions de cara negra que habita als vessants de l’Himalaia, el simi més gros i més acostat a l’home de la classe dels grimpadors». Segueixen molts altres detalls. Bé, us n’estic molt agraït, Mr. Holmes. És evident que heu seguit el rastre del mal fins a l’origen.

—El veritable origen —replicà Holmes— rau, per suposat, en aquest intempestiu afer amorós que ha ficat al cap del nostre impetuós professor la idea que només podrà assolir el seu desig si es converteix en un home més jove. Quan algú prova de rebel·lar-se contra la natura, és susceptible de caure sota el seu pes. L’home més digne pot revenir a l’animal si abandona el camí recte del seu destí. —Es va aturar a meditar uns instants amb el flascó a la mà, contemplant el líquid transparent que contenia—. Quan hagi escrit a aquest home per dir-li que el faig responsable criminal de les metzines que posa en circulació, no tindrem més problemes. Però es poden repetir. D’altres poden trobar-hi una via més efectiva. Aquí hi ha un perill…, un veritable perill per a la humanitat. Considereu, Watson, que totes les persones materialistes, sensuals, mundanes, perllonguessin la seva vida mancada de valor. Ni tan sols l’espiritual podria evitar la temptació d’aspirar a quelcom més elevat. Suposaria la supervivència dels menys resistents. En quina mena de podrimener es convertiria aquest dissortat món? —De sobte el somiador va desaparèixer, i Holmes, l’home d’acció, va saltar de la seva cadira—. Em sembla que no hi ha res més a dir, Mr. Bennett. Els fets encaixen ara fàcilment en el quadre general. El gos, naturalment, es va adonar del canvi molt més aviat que no vós. El seu olfacte no l’ha traït. Era un mico, i no el professor, allò que el Roy atacava, així com era un mico allò que turmentava el Roy. Grimpar era una activitat plaent, per a la criatura, i ha estat una casualitat, tal com ho veig, que aquell dia s’enfilés fins a la finestra de la vostra promesa. Hi ha un tren que surt a primera hora cap a ciutat, Watson, però em penso que encara ens quedarà temps per a prendre una tassa de te a «The Chequers», abans d’agafar-lo.