6. PETER EL NEGRE

Mai no he conegut el meu amic Sherlock Holmes en millors condicions, tant físiques com mentals, com en l’any 1895. Un exercici molt considerable de la seva professió li havia proporcionat la seva fama en constant augment, i jo fóra responsable d’un pecat d’indiscreció si gosava insinuar tan sols la identitat d’alguns dels il·lustres clients que travessaren el nostre humil llindar de Baker Street. Holmes, però, com tots els grans artistes, treballava per amor a l’art, i, llevat del cas del Duc de Holdernesse, rara vegada he sabut que demanés cap recompensa considerable pels seus inestimables serveis. Tan poc materialista era —o tan capriciós— que sovint negava el seu ajut als poderosos i als acabalats quan el problema no gaudia de la seva simpatia, mentre que consagrava diverses setmanes d’intensos esforços als afers d’algun client humil el cas del qual presentava les dramàtiques i estranyes qualitats que atreien la seva imaginació i desafiaven el seu enginy.

En aquest any memorable de 1895, una curiosa i incongruent successió de casos li havia cridat l’atenció, des de la seva cèlebre investigació de la mort sobtada del Cardenal Tosca —un cas que li fou encomanat per encàrrec exprés de Sa santedat el Papa— fins a l’arrest de Wilson, el sorprenent ensinistrador de canaris, fet que eradicà el flagell de la pesta de l’East End de Londres. Tot seguit d’aquests dos famosos casos s’esdevingueren la tragèdia de Woodman’s Lee i les molt misterioses circumstàncies que envoltaren la mort del capità Peter Carey. Cap història de les gestes de Mr. Sherlock Holmes no seria completa sense el relat d’aquest extraordinari assumpte.

En el decurs de la primera setmana del mes de juliol, el meu amic havia estat absent de les nostres dependències tan sovint i tant de temps, que jo sabia que estava ficat en algun afer. El fet que alguns homes d’aspecte malagradós vinguessin a casa en aquells dies i preguntessin pel capità Basil em dugué a creure que Holmes treballava en algun indret sota una de les nombroses disfresses i sobrenoms amb què, de vegades, ocultava la seva formidable identitat. Disposava almenys de cinc petits refugis emplaçats en diferents llocs de Londres on podia transformar la seva personalitat. No em digué pas res d’aquest assumpte, i jo no tenia per costum de forçar ningú perquè em confiés un secret. El primer senyal que em donà respecte de la direcció en què progressaven les seves perquisicions fou extraordinari. Ell havia marxat abans d’esmorzar, i jo despatxava el meu, quan entrà a l’habitació, amb el barret posat i un arpó acabat en punta sota el braç, com aquell qui duu un paraigua.

—Per l’amor de Déu, Holmes! —vaig exclamar—. Que potser voleu insinuar que heu estat passejant per Londres amb aquest instrument?

—Només he anat a cal carnisser i n’he tornat.

—A cal carnisser?

—I torno amb una gana excel·lent. No hi ha lloc a discussió, benvolgut Watson, de la importància de l’exercici abans del desdejuni. Però m’hi jugo el que vulgueu que no endevinaríeu mai en què ha consistit el meu exercici.

—Em sembla que no ho provaré pas.

Ell va riure per sota del nas mentre se servia una tassa de cafè.

—Si haguéssiu estat a la rebotiga d’Allardyce hi hauríeu vist un marrà mort penjat del sostre amb un ganxo, i un cavaller en mànigues de camisa que l’acoltellava furiosament amb aquesta arma. Doncs bé, aquella persona tan enèrgica era jo, i estic satisfet que sense un desplegament excessiu de la meva força puc traspassar el porc d’un sol cop. Potser us agradaria d’intentar-ho.

—Per res del món! Però, per què ho fèieu, això?

—Perquè em pensava que tenia una relació indirecta amb el misteri de Woodman’s Lee. Ah, Hopkins, vaig rebre el vostre telegrama la nit passada, i us estava esperant. Passeu i esmorzeu amb nosaltres.

El nostre visitant era un home molt despert, de trenta anys d’edat, abillat amb un discret vestit de xeviot, però amb el posat ben dret de qui està habituat a dur l’uniforme oficial. El vaig reconèixer de seguida com Stanley Hopkins, un jove inspector de policia en el futur del qual Holmes tenia dipositades grans esperances, mentre que ell, al seu torn, professava l’admiració i el respecte d’un deixeble envers els mètodes científics del cèlebre detectiu afeccionat. Hopkins mostrava una expressió sorruda, i es va asseure amb un aire d’intensa derrota.

—No, moltes gràcies, senyor. Ja he esmorzat abans de venir cap aquí. He passat la nit a ciutat, ja que vaig arribar anit per tal d’informar-vos.

—I què és el que ens heu d’informar?

—Un fracàs, senyor…, un rotund fracàs.

—No heu fet cap progrés?

—Cap ni un.

—Mare de Déu! Caldrà que doni un cop d’ull a l’assumpte.

—No sabeu com m’agradaria, Mr. Holmes. Aquesta és la meva primera gran oportunitat, i estic contra les cordes. Per l’amor de Déu, veniu i doneu-me un cop de mà.

—D’acord, d’acord. Resulta que ja he llegit totes les proves disponibles, inclòs l’informe de la investigació, amb força interès. Per cert, què me’n dieu de la petaca de tabac que hom trobà a l’escenari del crim? No hi havia cap pista?

Hopkins semblà sorprès.

—Era la petaca del propi home, senyor. Hi havia les seves inicials gravades a dins. Era de pell de foca, i ell mateix havia estat caçador de foques.

—Però no tenia pas pipa.

—No, senyor, no hi vàrem trobar cap pipa. De fet, fumava molt poc. I, en canvi, potser guardava el tabac per als seus amics.

—No en tinc pas cap dubte. Només ho esmento perquè, si fos jo qui dugués la investigació del cas, m’hauria inclinat a prendre aquest detall com el punt d’arrencada de les meves perquisicions. Tanmateix, el meu amic, el Doctor Watson, no en sap res d’aquest assumpte, i a mi no em faria res d’escoltar la seqüència dels fets una altra vegada. Exposeu-nos un breu resum de les circumstàncies més essencials.

Stanley Hopkins es tragué un full de paper de la butxaca.

—Tinc aquí algunes dades referents a la carrera del difunt, el capità Peter Carey. Va néixer el 1845 i tenia, per tant, cinquanta anys d’edat. Era un caçador de foques i balenes molt reputat i afortunat. El 1883 comandà el vapor Sea Unicorn, de Dundee. Protagonitzà aleshores un seguit d’expedicions molt pròsperes, i l’any després, el 1884, es retirà. A partir d’aleshores va viatjar durant uns quants anys, fins que adquirí una petita finca, anomenada Woodman’s Lee, prop de Forest Row, a Sussex. Allà hi visqué sis anys, fins que va morir ara fa una setmana.

»Aquest home presentava algunes característiques força singulars. En la vida ordinària, era un purità molt estricte, un individu apocat i reservat. Vivien amb ell la seva esposa, la seva filla, i dues criades. Aquestes canviaven força sovint, ja que no era aquella una llar gaire agradable, i de vegades esdevenia insuportable. L’home es donava de tant en tant a la beguda, i quan anava pitof era un dimoni. Hom diu que treia la seva esposa i la seva filla de casa en plena nit i les fuetejava fins que tot el veïnat es despertava pels crits.

»Fou encartat una vegada per un salvatge assalt contra el vell vicari, que havia anat a veure’l per tal de reprovar-li la seva conducta. En resum, Mr. Holmes, us costaria de trobar un home més agressiu que Peter Carey, i tinc entès que exhibia el mateix caràcter quan governava el seu vaixell. Hom el coneixia en la professió amb el sobrenom de Peter el Negre, no només per la seva pell bruna i el color de la barba, sinó també pels seus accessos de mal caràcter, que provocaven el terror en tots aquells que l’envoltaven. No cal dir que tots els seus veïns el menyspreaven i l’evitaven, i no n’he sentit ni una sola paraula de condol en relació amb la seva terrible fi.

»Ja deveu haver llegit a l’informe, Mr. Holmes, els detalls sobre la cabana d’aquest home, però potser el vostre amic no en té cap notícia. S’havia construït ell mateix una caseta de fusta, que anomenava “la cabina”, a un centenar de metres de la seva mansió, i era allí on dormia cada nit. Consistia en un petit refugi d’una sola habitació, de cinc metres per tres. Guardava la clau a la butxaca, es feia el llit, netejava l’estança ell mateix i no permetia que ningú en traspassés el llindar. Hi havia petites finestres a cada paret, que cobria amb cortines, i mai no les obria. Una de les finestres donava a la carretera, i quan els vianants que hi passaven veien el llum encès a l’interior de la cabana, tothom l’assenyalava i es preguntava què hi deuria fer allà dins, en Peter el Negre. És la mateixa finestra, Mr. Holmes, que ens brindà una de les poques pistes que consten a l’informe.

»Ja recordareu que un paleta anomenat Slater, que procedia de Forest Row cap a la una de la matinada, dos dies abans de l’assassinat, s’aturà davant la finca i observà el petit quadrat de llum que resplendia entre els arbres. Jura que es veia la silueta d’un home retallada sobre les cortines, i que aquella ombra no corresponia pas a la de Peter Carey, a qui coneixia força bé. Aquell home també duia barba, però força més curta i eriçada d’una manera ben diferent que la del capità. Això és el que Slater testimonia, però també s’havia passat un parell d’hores a la taverna del poble, i la carretera es troba a una certa distància de la finestra. A més, aquest fet s’esdevingué dilluns, i el crim tingué lloc dimecres.

»El dimarts, Peter Carey estava de molt mal humor, tenia la cara encesa per l’alcohol i es mostrava tan violent com una bèstia salvatge. Es presentà a casa seva, i les dones acudiren corrents així que el sentiren arribar. Més tard, cap al vespre, se’n va anar cap a la seva cabana. Al voltant de les dues de la matinada de l’endemà, la seva filla, que dormia amb la finestra oberta, sentí un crit esgarrifós procedent del refugi, però no era pas inhabitual en ell que xisclés i bramés quan havia begut massa, així que ningú no en va fer cap cas. Quan, a les set del matí, una de les criades es va llevar, es fixà que la porta de la cabana era oberta, però l’home inspirava un terror tal, que no fou fins al migdia que algú s’aventurà a veure què li havia passat. Quan espiaren des de la porta oberta, contemplaren un espectacle que els envià cap al poble a corre-cuita i amb la cara pàl·lida. Una hora més tard, jo arribava a l’escenari del crim i em feia càrrec del cas.

»Bé, com vós sabeu, Mr. Holmes, sóc un home de nervis acerats, però us asseguro que em vaig estremir de cap a peus quan vaig donar un cop d’ull a l’interior d’aquella caseta. L’estança brunzia com un orgue per causa dels centenars de mosques i borinots allí congregats, i el terra i les parets semblaven propis de la casa dels horrors. Ell ho anomenava la cabina, i això és el que era en realitat, perquè hom diria que es trobava a bord d’un vaixell. En un racó hi havia una llitera, una arca, mapes i cartes marines, un gravat del Sea Unicorn, una filera de diaris de navegació sobre una estanteria…, tot allò que hom esperaria de trobar a la cabina d’un capità. Enmig de l’habitació, estava ajagut aquell pobre desgraciat, amb l’expressió retorçada en una ganyota d’immens sofriment, i la llarga barba rígida per l’agonia. El seu pit corpulent apareixia traspassat per un arpó d’acer, que havia anat a clavar-se a la paret de fusta que es trobava darrere seu. L’havien clavat com un escarabat sobre un cartó. Per suposat, era ja ben mort, i ho havia estat d’ençà que llançà aquell darrer esgarip d’agonia.

»Ja conec els vostres mètodes, senyor, i els vaig posar en pràctica de seguida. Abans de permetre que toquessin res vaig examinar acuradament el terreny que envoltava la caseta, així com el terra de l’habitació. No hi havia pas petjades».

—No voldreu pas dir que no en veiéreu cap?

—Us asseguro, senyor, que no n’hi havia cap.

—Benvolgut Hopkins, jo he investigat multitud de crims, però encara no n’he vist cap perpetrat per una criatura voladora. Mentre el criminal tingui dues cames o dues potes, hi ha d’haver alguna osca, alguna raspadura, algun lleu desplaçament que pugui ser detectat per l’investigador científic. És increïble que aquella habitació tacada de sang no contingués cap mena d’empremta que us ajudés. No obstant això, tinc entès, a partir de la lectura de l’informe, que hi havia una sèrie d’objectes la inspecció dels quals vàreu passar per alt.

El jove inspector parpellejà davant els irònics comentaris del meu company.

—Vaig ser un ximple per no cridar-vos en aquells moments, Mr. Holmes. Tanmateix, ja no serveix de res que me’n lamenti a hores d’ara. Hi havia a l’habitació alguns objectes que suscitaven un interès especial. Un era l’arpó amb què hom va cometre l’assassinat. Havia estat despenjat d’una prestatgeria situada en una de les parets, on quedaven dos arpons més i un buit on havia estat el tercer. A l’empunyadura hi figurava la inscripció «Vapor Sea Unicorn, Dundee». Això suggeria la possibilitat que el crim fos comès en un moment d’ira, i que l’assassí havia agafat la primera arma que havia trobat al seu abast. La circumstància que la mort s’esdevingué a les dues de la matinada, i que Peter Carey estigués vestit del tot, indicava que havia tingut una entrevista amb l’assassí, una impressió reforçada pel fet que hi havia una ampolla de rom i dos gots bruts damunt la taula.

—Sí —digué Holmes—, em penso que ambdues conclusions són acceptables. Hi havia cap més beguda espirituosa a la cambra, a banda del rom?

—Sí; hi havia sengles ampolles de brandy i whisky sobre l’arca. Però aquest detall no és pas important, ja que les botelles eren plenes i, per consegüent, no s’havien fet servir.

—Malgrat tot, la seva presència té algun significat —digué Holmes—. Això no obstant, sentim quelcom més sobre els objectes que vós relacioneu amb el cas.

—Hi havia aquella petaca de tabac, damunt la taula.

—A quina part de la taula?

—Al bell mig. La petaca era de pell de foca, i duia una corretja de cuir. A la solapa, tenia gravades les inicials P.C., i contenia uns quinze grams de tabac fort de pipa.

—Excel·lent! Què més?

Stanley Hopkins es va treure de la butxaca un quadern de notes de tapes grises, gastades i brutes, i els fulls descolorits. A la primera pàgina hi constaven les inicials J. H. N. i la data 1883 escrites amb ploma. Holmes deixà el quadern sobre la taula i l’examinà de forma minuciosa, mentre que Hopkins i jo seguíem les seves evolucions per sobre les seves espatlles. A la segona pàgina, hi havia escrites les lletres C. P. R., i tot seguit venien uns quants fulls plens de xifres. Un altre títol era Argentina, un altre Costa Rica i un tercer Sao Paulo, tots seguits de pàgines plenes de signes i figures.

—Què en traieu, de tot això? —inquirí Holmes.

—Semblen llistes de valors de borsa. Jo diria que J. H. N. són les inicials d’un agent de borsa, i que C. P. R. potser corresponien al seu client.

—I si hi posàvem la Canadian Pacific Railway? —digué Holmes.

Stanley Hopkins renegà entre dents, i es colpejà la cuixa amb el puny clos.

—Quin ximple que he estat! —va exclamar—. Per suposat, deu ser com vós dieu. Aleshores, les úniques inicials que ens resten per identificar són J. H. N. Ja he examinat les llistes antigues del mercat de valors de la Borsa, però no n’he pogut trobar cap ni al palau ni entre els agents les inicials dels quals coincideixin amb aquestes. Tanmateix, tinc el pressentiment que aquesta pista és la més important de les que coneixem. Cal que admeteu, Mr. Holmes, que existeix la possibilitat que aquestes inicials corresponguin a les de la segona persona present…, en altres paraules, a les de l’assassí. M’atreviria també a suggerir que la introducció en el cas d’un document que aporta llargues llistes de valors borsaris ens proporciona, per primera vegada, alguna indicació respecte del mòbil del crim.

L’expressió de Sherlock Holmes evidenciava que se sentia força desconcertat per aquest darrer desenvolupament.

—Cal que admeti els dos punts de vista que acabeu d’exposar —va dir—. Confesso que el bloc de notes, que no era esmentat a l’informe, modifica totes les teories que havia concebut fins ara. Concretament, m’havia format una teoria en la qual no hi sé encabir aquest detall. Heu provat d’investigar algun dels valors aquí consignats?

—A hores d’ara s’està investigant aquest tema a les oficines, però molt em temo que el registre complet d’aquestes empreses sud-americanes resideix a Sud-amèrica, i que passaran unes quantes setmanes abans que localitzem les accions.

Holmes havia estat examinant les tapes del bloc de notes amb la seva lent d’augment.

—Fixeu-vos, aquí hi ha una descoloració —va dir.

—Sí, senyor, és una taca de sang. Ja us vaig informar que vaig recollir el bloc de terra.

—La taca de sang, era a sobre o a sota?

—Al costat.

—La qual cosa demostra, com és lògic, que el bloc va caure un cop que el crim ja havia estat comès.

—Exacte, Mr. Holmes. Ja vaig apreciar aquesta circumstància, i vaig conjecturar que l’assassí havia fet caure el llibre en la seva precipitada fugida.

—Suposo que hom no ha trobat cap d’aquests valors entre les possessions de la víctima.

—No, senyor.

—Coneixeu cap raó per sospitar d’un robatori?

—No, senyor. Segons que sembla, no havien tocat res.

—Com hi ha Déu, que aquest és un cas d’allò més interessant. També hi havia un ganivet, veritat?

—Sí, dins la seva funda corresponent. Era als peus de la víctima. Mrs. Carey l’ha identificat com a propietat del seu marit.

Holmes se sumí en les seves reflexions durant uns moments.

—Bé —digué per fi—, suposo que m’hi hauré d’acostar i donar-hi un cop d’ull.

Stanley Hopkins deixà anar un crit de joia.

—Gràcies, senyor. Acabeu de treure’m un pes de sobre.

Holmes sacsejà el dit índex en direcció a l’inspector.

—Hauria estat una tasca més senzilla una setmana enrere —va dir Holmes—. Però, tot i així, potser la meva visita no serà del tot inútil. Watson, si poguéssiu permetre-us el temps, m’agradaria molt que em brindéssiu la vostra companyia. Si teniu la bondat de cridar un cotxe, Hopkins, estarem llestos per fer cap a Forest Row d’aquí a un quart d’hora.

Un cop arribats al petit baixador, viatjàrem durant uns quants quilòmetres a través de les restes de l’extens bosc que, força segles enrere, havia mantingut els invasors saxons a ratlla: la impenetrable «selva», durant sis anys el baluard de Gran Bretanya. Àmplies extensions del bosc s’havien convertit en clarianes, ja que aquest fou també l’indret escollit per les ferreries del país per establir-s’hi, i els arbres varen ser tallats per fondre-hi el mineral. Ara, els jaciments del nord, més rics, han absorbit el comerç del ferro, i res llevat d’aquests bosquets devastats i uns grans solcs al terreny testimonien l’activitat desenvolupada en el passat. En una clariana, sobre el verd vessant d’un turó, s’hi veia una casa llarga i baixa de pedra, comunicada per un sinuós camí que travessava els camps. Més pròxima a la carretera, i envoltada d’arbustos per tres costats, es dreçava una petita cabana, amb una finestra i la porta encarades cap a nosaltres. Era l’escenari del crim.

Stanley Hopkins ens conduí, primer de tot, a la casa, on ens presentà a una dona desmillorada i de cabell gris, la vídua de l’home assassinat, el rostre esprimatxat i arrugat de la qual, junt amb la furtiva mirada de terror als seus ulls envermellits, revelaven els anys de penalitats i mals tractes que havia hagut de suportar. També hi vàrem conèixer la filla del difunt, una noia pàl·lida i de cabells rossos, els ulls de la qual resplendiren d’una manera desafiant quan ens va anunciar que s’alegrava que el seu pare fos mort, i que beneïa la mà que l’havia occit. Era una família terrible, la que Peter Carey el Negre havia conformat gràcies als seus mèrits, i fou amb un sentiment d’alleujament que ens trobàrem de bell nou a la llum del sol, mentre recorríem el camí pels peus del difunt.

La cabana consistia en una edificació ben senzilla, amb les parets i la teulada de fusta, una finestra al costat de la porta i una altra a la paret oposada. Stanley Hopkins es va treure la clau de la butxaca, i ja l’havia allotjada al pany, quan s’aturà amb una expressió d’atenció i sorpresa al seu semblant.

—Algú ha provat de forçar el pany —va dir.

No hi havia cap mena de dubte sobre aquest fet. La fusta apareixia tallada, i sobre la pintura s’hi veien algunes ratllades blanques que feien la impressió de ser bastant recents. Al mateix temps, Holmes examinava la finestra.

—També han provat de forçar la finestra. Sigui qui sigui, no ha aconseguit pas d’entrar-hi. Deuria ser un lladregot molt limitat de recursos.

—És un fet extraordinari —observà l’inspector—. Juraria que aquestes marques no hi eren pas, ahir al vespre.

—Deu ser obra d’algun curiós del poble, potser —vaig suggerir jo.

—És força improbable. Molt pocs gosarien de trepitjar aquesta propietat, i encara menys de provar d’entrar a la cabina. Què en penseu, Mr. Holmes?

—En penso que la sort és molt considerada amb nosaltres.

—Voleu dir que la persona que ho ha fet hi tornarà?

—És força probable. Va venir confiada que la porta seria oberta. Provà d’entrar-hi amb la fulla d’una petita navalla. No ho aconseguí. Què faria tot seguit?

—Tornar la nit següent amb una eina més potent.

—Això mateix diria jo. I seria un error imperdonable que no hi fóssim per dispensar-li una benvinguda com cal. Mentrestant, permeteu-me que vegi l’interior de la cabina.

Els vestigis de la tragèdia havien estat retirats o esborrats, però el mobiliari de la reduïda estança encara conservava les mateixes condicions que la nit del crim. Durant dues hores, sumit en la més intensa concentració, Holmes examinà cada un dels objectes per torns, però la seva expressió evidenciava que les seves perquisicions no tenien gaire èxit. Només una vegada s’aturà en la seva pacient investigació.

—Us heu endut res d’aquest prestatge, Hopkins?

—No, no n’he tocat pas res.

—Hi manca alguna cosa. En aquesta banda del prestatge hi ha menys pols que a la resta. Potser era un llibre, o fins i tot una capsa. Bé, bé, no hi puc fer més. Passegem una estona per aquests ufanosos boscos, Watson, i recreem-nos unes hores en l’observació dels ocells i les flors. Ens trobarem aquí mateix més tard, Hopkins, i veurem si el cavaller que visità la cabana la passada nit ens dissipa alguns dubtes.

Eren les onze tocades quan formàrem la nostra petita emboscada. Hopkins es mostrava partidari de deixar la porta del refugi oberta, però Holmes opinava que això només serviria per suscitar les sospites de l’intrús. El pany era d’allò més senzill, i només calia un ganivet de fulla sòlida per forçar-lo. Holmes suggerí també que més valia que ens esperéssim no pas dins la cabana, sinó a fora, entre els matolls que creixien prop de la finestra del darrere. Així, podríem observar l’home si encenia un llum, i constataríem l’objecte de la seva visita nocturna.

Fou una llarga i avorrida vigília, i tanmateix aportà un xic de l’emoció que experimenta el caçador apostat a la riba d’una bassa i espera l’arribada de la bèstia assedegada. Quina classe de criatura salvatge era la que ensopegaríem enmig de la fosca? ¿Seria un tigre ferotge del món del crim, que només es deixaria caçar un cop hagués oposat una tenaç resistència amb urpes i ullals, o potser seria un xacal famolenc, perillós només per als dèbils i desvalguts? Esperàvem ajupits, en un silenci absolut, entre els arbustos. Al començament, només les passes d’alguns vilatans tardans, o el rumor d’unes veus procedents del poble, animaren la nostra vetlla; però una per una, totes aquestes interrupcions s’anaren apagant, i una completa calma se cerní sobre nosaltres, llevat de les campanades llunyanes de l’església, que ens anunciaven els progressos de la nit, i el murmuri d’un fi plugim que queia sobre la vegetació entre la qual ens trobàvem arrecerats.

Ja havien tocat dos quarts de tres, l’hora més fosca abans de l’alba, quan tots tres ens sobresaltàrem en sentir un baix però sobtat clic procedent de la direcció de la porta. Algú havia entrat a la propietat. Seguí un llarg silenci, i jo ja començava a creure que havia estat una falsa alarma, quan sentírem unes passes decidides a l’altra banda de la cabana, i un moment després un soroll metàl·lic de fregament. L’home provava de forçar el pany! Aquesta vegada, la seva habilitat era més gran o la seva eina millor, perquè de sobte ens arribà un espetec i el grinyol de les frontisses. Aleshores hom encengué un llumí, i a l’instant següent la llum regular d’una espelma omplia l’interior del refugi. Tots teníem els ulls clavats a l’escena que es desenvolupava dins la cambra, a través de la cortina de gasa de la finestra.

El visitant nocturn era un home jove, prim i fràgil, amb un bigoti negre que intensificava l’extrema pal·lidesa del seu rostre. No deuria tenir gaire més de vint anys d’edat. Jo no havia vist mai un ésser humà en un estat de terror tan llastimós, ja que li petaven les dents i li tremolaven tots els membres del cos. Anava vestit com un cavaller, amb la jaqueta típica de Norfolk, un pantalons de golf i una gorra de roba. Veiérem com mirava al seu voltant amb ulls espantats. Llavors deixà l’espelma damunt la taula i desaparegué del nostre camp de visió, en un dels racons. Tornà amb un voluminós llibre, un dels diaris de bord arrenglerats sobre els prestatges. S’inclinà sobre la taula i passà les pàgines amb rapidesa fins que va trobar l’entrada que li interessava. A continuació, amb un gest d’enuig amb el puny clos, tancà el llibre, el tornà al seu lloc i apagà el llum. Amb prou feines s’havia girat per abandonar la cabana quan la mà de Hopkins era sobre l’espatlla del xicot, i vaig sentir el seu crit sufocat de terror en adonar-se que l’havien sorprès. Hom encengué l’espelma de bell nou, i allí era el nostre infeliç presoner, tremolós i agemolit de por, en mans del detectiu. Es deixà caure sobre una cadira, i ens mirà a tots tres, un per un, amb una expressió desvalguda.

—Ara, amic meu —va dir Stanley Hopkins—, expliqueu-nos qui sou vós i què hi heu vingut a fer, aquí.

El jove féu un esforç evident per controlar el seu nerviosisme.

—Sou detectius, suposo —va dir—. Us deveu imaginar que tinc alguna relació amb la mort del capità Peter Carey, però us asseguro que en sóc innocent.

—Això ja ho veurem —replicà Hopkins—. En primer lloc, com us dieu?

—Em dic John Hopley Neligan.

Vaig veure que Holmes i Hopkins bescanviaven una fugaç mirada.

—Què hi feu, aquí?

—Puc enraonar confidencialment?

—No, molt em temo que no.

—I per què hauria de dir-vos-ho?

—Si no en sabeu cap resposta, és possible que tingueu problemes al judici.

El jove va parpellejar.

—D’acord, us ho diré —va fer—. I per què no? Només lamento que s’airegi aquest vell escàndol una vegada més. Heu sentit mai parlar de Dawson & Neligan?

Vaig llegir en l’expressió de Hopkins que no n’havia sentit parlar mai, però Holmes es mostrà força interessat en el tema.

—Us referiu als banquers de West Country? —digué el meu company—. Defraudaren un milió de lliures, arruïnaren la meitat de les famílies del comtat de Cornwall, i Neligan va desaparèixer.

—Exacte. Neligan era el meu pare.

Per fi arribàvem a quelcom de positiu, i tanmateix semblava que existia una gran distància entre un banquer escapolit i el capità Peter Carey, clavat a la paret amb un dels seus propis arpons. Tots escoltàrem amb enorme atenció les paraules del jove.

—Fou el meu pare el veritable implicat en l’afer. Dawson ja s’havia retirat. Jo només comptava deu anys d’edat en aquella època, però ja era prou gran per experimentar la por i la vergonya derivades de l’escàndol. S’ha dit sempre que el meu pare va robar tots els valors de borsa i fugi. Això no és pas cert. Ell tenia el convenciment que, si li concedien prou temps per a realitzar-los, tot aniria bé, i els creditors cobrarien íntegrament. Salpà en el seu petit iot cap a Noruega just abans que fos expedida l’ordre d’arrest contra ell. Recordo aquella nit en què s’acomiadà de la meva mare. Ens deixà una llista dels valors que s’enduia, i jurà que tornaria amb el seu honor salvat, i que ningú que hagués engalipat no en sortiria perjudicat. Doncs bé, ja no en rebérem cap més notícia, però tant el iot com ell s’esvaniren del tot. La meva mare i jo crèiem que ell, el vaixell i els valors que s’havia endut descansaven al fons del mar. Teníem un amic de confiança, que es dedicava als negocis, i fou ell qui descobrí, fa un quant temps, que alguns dels valors desapareguts junt amb el meu pare havien reaparegut al mercat de Londres. Ja us podeu imaginar el nostre esbalaïment. M’he passat molts mesos seguint-los la pista fins que en definitiva, després de no poques dificultats i maldecaps, he esbrinat que el venedor original fou el capità Peter Carey, el propietari d’aquesta cabana.

»Com és natural, vaig efectuar algunes investigacions sobre aquest home. Vaig esbrinar que havia comandat un balener que tornava de les mars de l’Àrtic al mateix temps que el meu pare realitzava la seva travessia cap a Noruega. La tardor d’aquell any fou bastant tempestuosa, i hi hagué una gran profusió de borrascades procedents del sud. El iot del meu pare deuria haver estat arrossegat pels vents cap al nord, i allí es deuria trobar amb el vaixell del capità Carey. Si era així, què se n’havia fet, del meu pare? En qualsevol cas, si jo podia demostrar, a partir de la declaració de Peter Carey, com havien anat a parar aquells valors al mercat, tindria una prova, si més no, que el meu pare no se les havia pas venut, i que quan se les endugué no ho féu pas per al seu benefici personal.

»Vaig venir fins a Sussex amb la intenció d’entrevistar-me amb el capità, però fou en aquell moment que s’esdevingué la seva tràgica fi. Vaig llegir a l’informe oficial de la policia la descripció d’aquesta cabina, que afirmava també que els diaris de bord del seu vaixell es conservaven aquí. Se m’acudí que, si esbrinava què succeí al mes d’agost del 1883 a bord del Sea Unicorn, potser aclariria el misteri del fat del meu pare. Anit vaig provar d’accedir a aquests diaris, però no vaig saber obrir la porta. Aquesta nit he tornat a intentar-ho, i hi he reeixit; però he descobert que les pàgines corresponents al mes que m’interessava han estat arrencades del llibre. En aquell precís instant, m’he vist presoner en les vostres mans.

—Això és tot? —inquirí Hopkins.

—Sí, això és tot.

Els ulls del jove ens miraren a tots tres quan hagué pronunciat aquestes paraules.

—Teniu res més a dir?

El xicot vacil·là un moment.

—No, res més.

—No heu estat aquí abans de la nit passada?

—No.

—Aleshores, com explicaríeu això? —exclamà Hopkins, al mateix temps que li mostrava el bloc de notes, amb les inicials del nostre presoner a la primera pàgina i les tapes tacades de sang.

El jove s’esfondrà en veure el bloc. Ocultà el rostre entre les mans i s’estremí de cap a peus.

—On l’heu trobat? —va gemegar—. Em pensava que l’havia perdut a l’hotel.

—Ja n’hi ha prou —digué Hopkins amb severitat—. Tot allò que vulgueu afegir, caldrà que ho feu davant d’un tribunal. Ara m’haureu d’acompanyar a la comissaria. Bé, Mr. Holmes, us quedo molt agraït a vós i al vostre amic per la col·laboració que m’heu prestat. Com veieu, la vostra presència no era pas necessària, i hauria pogut conduir el cas fins a aquest exitós desenllaç sense vós; però, tanmateix, us ho agraeixo de cor. Teniu habitacions reservades a l’Hotel Brambletye, de manera que podem fer cap al poble plegats.

—Bé, Watson, què us ha semblat? —em preguntà Holmes, en el camí de tornada a Londres l’endemà al matí.

—M’ha semblat que no n’esteu gaire satisfet.

—Oh, sí, benvolgut Watson, n’estic del tot satisfet. Però, al mateix temps, cal que reconegui que els mètodes de Stanley Hopkins no m’inspiren gaire confiança. N’estic força decebut. N’esperava bastant més, d’ell. Convé sempre que hom consideri una possible alternativa i prengui precaucions al respecte. Es la primera regla de la investigació criminal.

—Quina és l’alternativa, doncs?

—La línia d’investigació que he seguit fins al moment present. Potser no dugui a res. No us ho sabria pas dir. Però, si més no, la seguiré fins al capdavall.

Diverses cartes esperaven Holmes a Baker Street. N’agafà una, l’obrí, i esclafi en un triomfal accés de riure.

—Excel·lent, Watson. Veig que l’alternativa prospera. No teniu pas formularis per a telegrames? Anoteu-me, si us plau, els missatges següents: «Summer, agent marítim, Ratcliff Highway. Envieu tres homes, perquè arribin demà matí a les deu. Signat: Basil». Aquest és el meu nom en segons quins indrets. Escriviu aquest altre: «Inspector Stanley Hopkins, 46 Lord Street, Brixton. Veniu a esmorzar demà a les nou trenta. Important. Responeu si no podeu. Signat: Sherlock Holmes». Mireu, Watson, aquest cas infernal m’ha obsessionat durant deu dies. Mitjançant aquests dos telegrames, espero alliberar-me’n per sempre més. Confio que demà en sentirem enraonar per darrera vegada.

Amb puntualitat envejable, l’inspector Stanley Hopkins comparegué a les nostres dependències, i tots tres vàrem seure a la taula davant el suculent desdejuni que Mrs. Hudson ens havia preparat. El jove detectiu estava de bon humor, per causa del seu èxit en la resolució del cas.

—Creieu de debò que la vostra solució és la correcta? —li preguntà Holmes.

—No em puc imaginar un cas més ben resolt.

—A mi no em sembla pas que hom el pugui considerar tancat.

—Em sorpreneu, Mr. Holmes. Què més se’n podria demanar?

—La vostra versió, cobreix tots els detalls?

—Sens dubte. He descobert que el jove Neligan es registrà a l’Hotel Brambletye el mateix dia en què fou comès el crim. Hi arribà amb la pretensió de jugar al golf. La seva cambra s’ubicava a la planta baixa, de manera que en podia sortir sempre que volgués. Aquella nit va anar a Woodman’s Lee, visità Peter Carey a la cabana, es barallà amb ell i el va matar amb l’arpó. Després, horroritzat pel que havia fet, fugi corrents del refugi, i amb les presses deixà caure el bloc de notes que s’havia endut per tal d’interrogar Peter Carey respecte dels valors borsaris. Potser heu observat que alguns d’aquests valors tenen un senyal al costat, mentre que d’altres —la major part— no en tenen cap. Els senyalats han estat trobats al mercat de Londres, però és probable que els altres obressin encara en poder de Carey, i el jove Neligan, segons el seu propi testimoni, estava ansiós per recuperar-los en bé dels creditors del seu pare. Després de la fugida, no gosà d’apropar-se a la cabana durant algun temps, però al final es veié obligat a fer-ho per tal d’obtenir la informació que necessitava. No us sembla una explicació simple i evident?

Holmes somrigué i brandà el cap.

—El que em sembla és que hi ha només un inconvenient, Hopkins, que converteix la vostra en una versió intrínsecament impossible. Heu provat mai de traspassar un cos amb un arpó? No? Vaja, vaja, benvolgut senyor, en tal cas caldrà que feu atenció als detalls següents. El meu amic Watson us confirmarà que vaig dedicar tot un matí a aquest exercici. No és una tasca fàcil, i requereix un braç fort i entrenat. Però el cop que matà Peter Carey fou assestat amb una violència tal, que la punta de l’arma es va clavar ben fons a la paret. De veritat creieu que aquest jove anèmic seria capaç de protagonitzar un atac tan ferotge? És ell l’home que compartí rom i aigua amb Peter el Negre en la fosca de la nit? Era el seu perfil el que fou vist darrere les cortines de la finestra dues nits abans? No, no, Hopkins; és una altra i més poderosa persona la que hauríem de cercar.

La cara del detectiu s’havia fet cada vegada més llarga en el decurs de la dissertació de Holmes. Totes les seves esperances i ambicions se n’havien anat en orris. Però no abandonaria pas la seva posició sense que oferís una certa resistència.

—No podeu negar que Neligan hi era present la nit del crim, Mr. Holmes. El bloc de notes així ho demostra. Em penso que disposo de proves suficients perquè qualsevol jurat en quedi convençut, encara que vós hi trobeu algun defecte. A més, Mr. Holmes, jo he pogut arrestar el meu home. Quant al terrible personatge que vós proposeu, on és?

—Jo més aviat diria que és a l’escala d’aquesta casa —anuncià Holmes amb serenitat—. Em penso, Watson, que faríeu bé de deixar el vostre revòlver a l’abast de la mà. —El meu amic s’aixecà de la cadira i deixà un paper manuscrit davant la taula auxiliar—. Ara ja estem preparats —afegí.

Havíem sentit unes veus rogalloses procedents de l’escala, i ara Mrs. Hudson obria la porta per anunciar-nos l’arribada de tres homes que preguntaven pel capità Basil.

—Digueu-los que passin, però un per un —va dir Holmes.

El primer visitant era una mostra d’home, petit i rabassut, de galtes plenes i patilles blanques. Holmes s’havia tret una carta de la butxaca.

—Com et dius? —preguntà el meu company.

—James Lancaster.

—Em sap molt de greu, Lancaster, però la tripulació ja està completa. Té mig sobirà per la molèstia. Entra en aquella cambra i espera’t un moment.

El segon home era una persona alta i seca, amb el cabell llis i les galtes groguenques. Es deia Hugh Pattins. Rebé també el refús, el seu mig sobirà, i l’ordre d’esperar-se una mica.

El tercer aspirant era un home amb una presència física molt respectable. Un rostre ferotge, semblant al d’un buldog, estava emmarcat per una mata de cabells i barba negres, i un parell d’ulls foscos i penetrants brillaven sota unes celles espesses i sortints. Saludà i adoptà un posat de mariner, mentre feia girar la gorra entre les seves mans.

—Com et dius? —li preguntà Holmes.

—Patrick Cairns.

—Ets arponer?

—Sí, senyor. Vint-i-sis viatges.

—Ets de Dundee, suposo.

—Sí, senyor.

—Quins són els teus honoraris?

—Vuit lliures al mes.

—Pots començar de seguida?

—Tan aviat com hagi fet l’equipatge.

—Portes la documentació?

—Sí, senyor —es va treure un feix de papers gastats i llardosos de la butxaca. Holmes hi donà un cop d’ull i els hi va tornar.

—Ets l’home que buscava —va dir—. El contracte és damunt la taula. Si el firmes, la feina serà teva.

El mariner travessà l’habitació i agafà la ploma.

—Es aquí, on he de firmar? —va preguntar, inclinant-se sobre la taula.

Holmes es decantà cap a la seva esquena i li tirà totes dues mans al coll.

—Això mateix —va dir.

Vaig sentir un espetec metàl·lic i un bramul semblant al d’un brau. A l’instant següent, Holmes i el mariner rodolaven plegats per terra. L’home tenia una força tan formidable que, malgrat que Holmes li havia atrapat tots dos canells amb unes manilles, hauria reduït el meu amic si Hopkins i jo no haguéssim acudit al seu ajut. Només quan li vaig col·locar el fred canó del meu revòlver sobre el pols, va entendre per fi que tota resistència seria en va. Li lligàrem els turmells amb una corda i el vàrem obligar a aixecar-se, sense alè per la lluita sostinguda.

—Em fa l’efecte que us dec una disculpa, Hopkins —digué Sherlock Holmes—. Molt em temo que els ous ferrats ja deuen haver-se refredat. Tanmateix, suposo que gaudireu de la resta de l’esmorzar amb la tranquil·litat de saber que heu dut el cas fins a una triomfal conclusió.

Stanley Hopkins havia emmudit, pres d’astorament.

—No sé pas què dir, Mr. Holmes —va dir, per fi, bleixant i amb la cara ben roja—. Em sembla que he estat equivocat des del principi. Ara entenc, i no ho oblidaré mai, que jo sóc el deixeble i vós el mestre. Encara ara, ja veig què heu fet, però desconec com ho heu fet i què significa.

—Molt bé, molt bé —replicà Holmes, de bon humor—. Tots aprenem gràcies a l’experiència, i la lliçó que cal que assimileu del cas present és que no heu de perdre mai l’alternativa de vista. Estàveu tan absort en el jove Neligan que no podíeu dedicar ni un sol pensament a Patrick Cairns, el veritable assassí de Peter Carey.

La ronca veu del mariner va interrompre la conversa.

—Mireu, mestre —va dir—, jo no em queixo pas que m’hàgiu emmanillat d’aquesta manera, però cal que anomeneu les coses pel seu nom. Vós acabeu de dir que vaig assassinar Peter Carey; jo dic que vaig matar Peter Carey, i això és ben diferent. Potser no us creieu les meves paraules. Potser us penseu que només són excuses de mal pagador.

—En absolut —replicà Holmes—. Escoltarem tot allò que ens vulgueu explicar.

—Ben aviat estarà explicat, i com hi ha Déu que cada paraula és veritat. Jo coneixia bé en Peter el Negre, i quan esgrimí el seu ganivet el vaig traspassar amb l’arpó, perquè sabia que era ell o jo. Així és com va morir. No és pas just que ho qualifiqueu d’assassinat. De tota manera, aviat moriré amb una soga al voltant del coll i amb el ganivet d’en Peter el Negre clavat al cor.

—Quan vàreu arribar allí? —preguntà Holmes.

—Us ho contaré tot des del principi, però permeteu que m’assegui perquè pugui enraonar amb més facilitat. Fou el 1883 que succeí tot plegat…, al mes d’agost d’aquell any. Peter Carey era el capità del Sea Unicorn, i jo feia d’arponer. Sortíem de la regió dels gels amb destinació cap a casa, vents en contra i una borrasca procedent del sud que durà una setmana, quan topàrem amb una petita embarcació que el temporal havia arrossegat cap al nord. Hi havia un ocupant a bord…, un home de terra. La tripulació havia considerat que l’embarcació sotsobraria, i havia provat de guanyar la costa noruega amb el bot salvavides. Suposo que tots ells s’havien ofegat. Bé, vàrem pujar aquest home a bord, i ell i el capità mantingueren llargues xerrades a la cabina. Tot l’equipatge que duia el nàufrag era una capseta. Que jo sàpiga, el seu nom no fou mai esmentat, i durant la segona nit va desaparèixer com si mai no hagués existit. Tothom cregué que, o bé s’havia llançat a l’aigua, o bé havia caigut per la borda. Només un home coneixia la seva sort, i aquest home era jo, perquè vaig veure amb els meus propis ulls com el capità li lligava els peus i l’empenyia per sobre la borda enmig de la fosca de la nit, dos dies abans que albiréssim els llums de Shetland.

»Doncs bé, vaig callar el meu secret tot esperant les conseqüències que se’n poguessin derivar. Quan arribàrem a Escòcia, l’assumpte fou silenciat i ningú no preguntà res al respecte. Un estranger havia mort per accident, i ningú no n’havia de fer res. Poc després, Peter Carey deixava la mar, i em va costar uns quants anys de localitzar-lo. Vaig sospitar que, si havia abandonat la feina, era per raó del contingut d’aquella capseta, i que ara es podria permetre de pagar-me bé perquè tingués la boca tancada.

»Vaig descobrir el seu parador gràcies a un mariner que l’havia conegut a Londres, i me’n vaig anar a veure’l. La primera nit es mostrà força raonable, i estava disposat a pagar-me una quantitat que m’apartaria de la mar per la resta dels meus dies. Vàrem quedar que ho acabaríem de discutir dues nits més tard. Quan hi vaig tornar, estava completament begut i fet un dimoni. Ens asseguérem a la taula, vàrem beure plegats i recordàrem els vells temps, però com més bevia ell, menys m’agradava l’expressió del seu rostre. Vaig veure aquell arpó penjat a la paret i vaig pensar que potser el necessitaria abans que no em creia. Després, de sobte, va esclatar, i començà a escopir-me i insultar-me, amb una mirada assassina ais ulls i una enorme navalla a les mans. Encara no havia tingut temps de treure-la de la funda, quan jo ja l’havia traspassat amb l’arpó. Diantre, quin xiscle que va fer! I la seva expressió encara se’m presenta en somnis! Em vaig quedar allí, tot envoltat de sang, i vaig esperar uns moments; però tot estava tranquil, de manera que vaig tornar a agafar ànims. Vaig girar el cap i vaig veure la capseta damunt d’un prestatge. Jo hi tenia tant dret com Peter Carey, així que la vaig prendre i me la vaig endur de la cabana. Amb les presses, em vaig deixar la petaca sobre la taula.

»Us explicaré tot seguit la part més estranya de tota la història. Amb prou feines acabava de sortir de la cabana, quan vaig sentir algú que s’apropava, i em vaig amagar entre els arbustos. Vaig veure un home que caminava amb pas furtiu, va treure el cap per la porta del refugi, féu un crit com si hagués vist un fantasma i va fugir cames ajudeu-me. No us sabria pas dir qui era ni què volia. Llavors vaig caminar quinze quilòmetres, vaig agafar un tren a Tunbridge Well i vaig tornar a Londres sense que ningú s’adonés de res.

»Bé, quan vaig obrir la capsa, no hi vaig trobar pas diners, sinó una colla de paperots que no em veia amb cor de vendre. M’havia desfet d’en Peter el Negre, però ara em trobava a Londres sense un xelí a la butxaca. Només em quedava el meu ofici. Vaig llegir als anuncis d’un diari que demanaven arponers i oferien alts salaris, de manera que em vaig presentar a l’agència marítima i em varen adreçar aquí. Això és tot el que en sé, i us asseguro que si vaig matar en Peter el Negre la justícia me n’hauria de donar les gràcies, ja que li he estalviat el preu d’una soga.

—Una declaració d’allò més entenedora —observà Holmes, al mateix temps que s’aixecava i encenia la seva pipa—. Em penso, Hopkins, que no convé pas que perdeu el temps a l’hora de traslladar el vostre presoner a una institució de seguretat. Aquesta cambra no està gaire ben agençada com una cel·la, i Mr. Patrick Cairns ocupa un espai massa gran de la nostra catifa.

—Mr. Holmes —digué Hopkins—, no sé pas com expressar-vos la meva gratitud. Però, ni tan sols ara entenc com heu assolit aquest resultat.

—Senzillament, pel fet d’haver tingut la sort de seguir la pista correcta des del principi. És molt possible que, si hagués conegut l’existència del bloc de notes, aquest detall hauria distret els meus pensaments, tal com us succeí a vós. Però tot allò que jo sabia apuntava en una sola direcció. L’esbalaïdora força, l’habilitat en l’ús de l’arpó, el rom i l’aigua, la petaca de pell de foca, junt amb el tabac fort…, tot plegat apuntava cap a un mariner, i més concretament cap a un home que havia treballat a bord d’un balener. Tenia el convenciment que les inicials P.C. sobre la petaca no eren sinó una coincidència i no corresponien pas a les de Peter Carey, ja que rara vegada fumava i no s’havia trobat cap pipa a la seva cabina. Recordeu que us vaig preguntar si hi havia whisky i brandy dins el refugi? Vós responguéreu que n’hi havia, en efecte. Quants escocesos coneixeu que beurien rom si poguessin tenir accés a aquestes altres begudes? Sí, jo estava ben segur que havia de ser un mariner.

—I com el vàreu descobrir?

—Benvolgut senyor, el problema havia esdevingut molt simple. Si es tractava d’un mariner, només podia ser un que hagués navegat amb ell a bord del Sea Unicorn. Que jo sabés, Peter Carey no havia navegat en cap més vaixell. Em vaig passar tres dies enviant telegrames a Dundee, i en acabat havia obtingut els noms dels membres de la tripulació del Sea Unicorn l’any 1883. Quan vaig trobar Patrick Cairns entre els arponers, les meves perquisicions arribaven al seu final. Vaig sospitar que era probable que aquest home fos a Londres, i que desitgés abandonar el país durant un quant temps. Així, doncs, vaig deambular alguns dies per l’East End, em vaig inventar una expedició a l’Àrtic, vaig publicar un parell d’anuncis amb temptadores ofertes per als arponers que volguessin formar part de la tripulació del capità Basil…, i heus ací el resultat!

—Extraordinari! —exclamà Hopkins—. Extraordinari!

—Cal que aconseguiu l’alliberament del jove Neligan tan aviat com pugueu —va dir Holmes—. Confesso que crec que li deveu una disculpa. La capseta li hauria de ser restituïda però, com és natural, les accions que Peter Carey havia venut s’han perdut per sempre més. Aquí tenim el cotxe, Hopkins. Ja us podeu endur el vostre home. Si em necessitàveu per al judici, la meva adreça i la de Watson estarà ubicada en algun indret de Noruega… Ja us n’enviaré els detalls més endavant.