5. EL DETECTIU MORIBUND

Mrs. Hudson, la dispesera de Sherlock Holmes, era una dona abnegada. No solament el primer pis de casa seva era envaït tothora per una col·lecció de personatges singulars i sovint indesitjables, sinó que el seu extraordinari hoste mostrava una excentricitat i una irregularitat en els costums que posava a prova la seva paciència constantment. La increïble manca d’ordre de Holmes, la seva addicció a la música en hores intempestives, les ocasionals pràctiques amb el revòlver sota cobert, els estranys experiments científics, ben sovint pudents, i el clima de violència i perill que el voltava, el convertien en el pitjor hoste de Londres. D’altra banda, però, els seus pagaments eren dignes d’un príncep. No tinc cap mena de dubte que la casa hauria pogut ser comprada al preu que Holmes pagava per les seves dependències els anys que vaig conviure amb ell.

La dispesera li tenia el més gran dels respectes, i no gosava mai ficar-se en els seus procediments, per indignants que poguessin semblar. L’apreciava, també, per la gentilesa i la cortesia considerables que demostrava en el tracte amb les dones. Holmes sentia aversió i desconfiança pel bell sexe, però era sempre un adversari cavallerós. Sabedor del sincer afecte que Mrs. Hudson sentia per ell, la vaig escoltar amb enorme interès quan es va presentar un dia a casa meva el segon any de la meva vida matrimonial i em posà al corrent de la trista situació en què es trobava el meu pobre amic.

—S’està morint, Doctor Watson —va dir—. S’ha anat apagant aquests tres darrers dies, i dubto que sobrevisqui al quart. No vol que vagi a buscar-li un doctor. Aquest matí, quan l’he vist amb els ossos sortits de la cara i aquells ulls grossos i lluents mirant-me, no ho he pogut suportar més. «Amb el vostre permís o no, Mr. Holmes, aniré a cercar un metge ara mateix», li he dit. «Que sigui Watson, doncs», ha contestat ell. Jo, de vós, no esperaria ni un moment a anar-lo a veure, que potser ja no el trobaríeu amb vida.

Vaig quedar esparverat, perquè no tenia notícies de la seva malaltia. No cal ni dir que vaig córrer a agafar l’abric i el barret. En el trajecte cap a Baker Street, vaig demanar uns quants detalls.

—No és pas gaire el que us en puc dir, senyor. Ha estat treballant en un cas a Rotherhithe, en un carreró pròxim al riu, i n’ha tornat amb aquesta malaltia. Es va ficar al llit dimecres a la tarda i ja no s’ha llevat més. Aquests tres dies no ha tastat ni aliment ni líquid.

—Valga’m Déu! I com és que no vàreu cridar cap metge?

—Ell no volia, senyor. Ja sabeu com n’és, d’autoritari. No em vaig pas atrevir a desobeir-lo. A hores d’ara no li queda pas gaire temps de vida, com comprovareu vós mateix tan bon punt el veieu.

Tenia, en efecte, un quadre lamentable. A la tènue llum d’un dia boirós de novembre, la cambra del malalt ja era un lloc ben lúgubre, però fou el rostre reprim i ullerós que em fitava del llit estant el que em va glaçar el cor. Els seus ulls tenien la lluïssor de la febre, tenia una taca hèctica sobre cada galta i crostes de color fosc als llavis. Les mans esprimatxades s’agitaven incessantment sobre la vànova, la veu era ronca i espasmòdica. Restà immòbil en entrar jo a l’habitació, però la meva presència suscità una guspira de reconeixement als seus ulls.

—Bé, Watson, sembla ser que ens ha tocat de passar un tràngol difícil —va dir amb un fil de veu, però amb un deix de la despreocupació d’antany.

—Estimat amic! —vaig exclamar, acostant-m’hi.

—Enrere! Quedeu-vos on sou! —va fer, amb la brusca imperiositat que jo associava només amb els moments de crisi—. Si us acosteu a mi, Watson, us demanaré que sortiu de la casa.

—Però per què?

—Perquè vull. No n’hi ha prou?

Sí, Mrs. Hudson tenia raó. Era més autoritari que mai. Era lamentable, però, veure l’esgotament que duia a sobre.

—Jo només volia ajudar —vaig respondre.

—Justament! Com millor podeu ajudar és fent el que us dic.

—Com vulgueu, Holmes.

Relaxà l’austeritat de la seva actitud.

—No us heu enfadat? —va preguntar, panteixant.

Pobre home! Com podia jo enfadar-me veient-lo ajagut davant meu en aquell estat?

—És pel vostre bé, Watson —va explicar, amb veu rogallosa.

—Pel meu bé?

—Sé molt bé el que tinc. És una malaltia dels culis de Sumatra…, una afecció que els neerlandesos coneixen millor que nosaltres, per bé que no hi han trobat gaires remeis fins ara. Només hi ha una cosa certa: és mortal de necessitat, i terriblement contagiosa.

Enraonava ara amb una energia febril, les mans llargarudes agitant-se i tremolant mentre m’indicava que m’apartés.

—S’encomana per contacte, Watson… Això mateix, per contacte. Manteniu la distància, i no us passarà res.

—Per l’amor de Déu, Holmes! Suposeu que aquesta consideració pot influenciar-me un sol instant? Jo no m’afectaria en el cas d’un desconegut. Creieu que m’impediria de complir amb el meu deure amb un vell amic?

Vaig avançar de nou, però em rebutjà amb una mirada furiosa.

—Si us manteniu aquí on sou, parlaré. Si no, haureu d’abandonar l’habitació.

Jo sentia un respecte tan profund per les extraordinàries qualitats de Holmes que m’atenia sempre als seus desigs, fins i tot quan menys els entenia. Però ara tots els meus instints professionals estaven excitats. Ell podia ser mestre meu en qualsevol altra situació, però a la cambra d’un malalt jo ho era d’ell.

—Holmes —vaig fer—, no sou vós. Un malalt és com un infant, de manera que així us tractaré. Tant si voleu com si no, examinaré els vostres símptomes i provaré de curar-vos.

Em va mirar amb ulls malèvols.

—Si he de tenir un metge tant si vull com si no, deixeu-me, almenys, que triï algú en qui tingui confiança —va respondre.

—Aleshores… no confieu en mi?

—En la vostra amistat, és clar que sí. Però els fets són els fets, Watson, i al capdavall vós sou només un metge de capçalera amb una experiència molt limitada i amb qualificacions mediocres. És dolorós haver de dir aquestes coses, però no em deixeu cap altra elecció.

Jo em vaig sentir terriblement ferit.

—Aquest comentari és indigne de vós, Holmes. Em demostra amb molta claredat l’estat nerviós en què us trobeu. Però si no em teniu confiança, no us imposaré pas els meus serveis. Permeteu-me que us porti Sir Jasper Meek, o Penrose Fisher, o qualsevol dels millors metges de Londres. Ara, cal que algú us tracti, i és la meva última paraula. Si us penseu que em quedaré aquí veient com us moriu sense ajudar-vos tant com pugui o sense portar ningú que us ajudi, aleshores us heu equivoca d’home.

—Sé que les vostres intencions són bones, Watson —digué el malalt, amb un com entre sanglot i gemec—. Cal que us demostri jo la vostra pròpia ignorància? Digueu-me, si us plau, què en sabeu, de la febre de Tapanuli. Què en sabeu, de la corrupció negra de Formosa?

—No he sentit mai a parlar de cap de les dues.

—Hi ha molts problemes sanitaris, moltes possibilitats patològiques estranyes, a l’Orient, Watson. —Feia una pausa després de cada frase per recuperar les seves debilitades forces—. Jo n’he après molt en unes investigacions recents de caire més aviat mèdico-criminal. Ha estat llavors que he contret aquesta infecció. Vós no hi podeu fer res.

—Possiblement no. Però resulta que sé que el Doctor Ainstree, la màxima autoritat vivent sobre malalties tropicals, es troba ara a Londres. Tota resistència per part vostra serà inútil, Holmes. Me’n vaig ara mateix a cercar-lo.

Em vaig girar resoludament cap a la porta.

No havia rebut mai una impressió tan forta! En un instant, amb un salt felí, el moribund em va interceptar. Vaig sentir el soroll sec d’una clau al pany. Al cap d’un moment, havia tornat al llit amb pas insegur, exhaust i bleixant després d’aquell enorme dispendi d’energia.

—No em prendreu pas la clau per la força, Watson. Us tinc atrapat, amic meu. Sou aquí, i aquí us quedareu fins que jo decideixi el contrari. Però us complauré. —Deia tot això amb petits esbufecs, mentre feia esforços terribles per respirar entremig—. Vós no desitgeu altra cosa que el meu bé. Això ho sé perfectament, ja ho crec que sí! Fareu el que disposeu, però abans concediu-me temps perquè recuperi les forces. Però no pas ara, Watson, ara no. Són les quatre. A les sis us en podreu anar.

—Això és una bogeria, Holmes.

—Només dues hores, Watson. Us prometo que a les sis podreu marxar? Us fa res esperar?

—Crec que no tinc altra elecció.

—Cap altra, Watson. Gràcies, no necessito pas ajuda, per a recompondre la roba. Guardeu la distància, us ho prego. Ara, Watson, us he de posar una altra condició. Demanareu assistència, però no pas a l’home que heu esmentat, sinó a qui jo triï.

—D’acord.

—Són les primeres paraules prudents que pronuncieu des que heu entrat en aquesta cambra, Watson. Trobareu llibres allà al fons. Estic una mica cansat. Em pregunto com es deu sentir una bateria quan transmet electricitat a un no-conductor. A les sis, Watson, reprendrem la conversa.

Però el destí era que es reprengués molt abans, i en circumstàncies que em produïren un ensurt amb prou feines inferior al del seu salt fins a la porta. Vaig romandre uns minuts esguardant la silenciosa figura ajaguda al llit. Tenia el rostre gairebé cobert per la roba, i semblava dormir. Llavors, incapaç de posar-me a llegir, em vaig posar a passejar lentament per l’habitació, examinant les fotografies de criminals cèlebres amb què estaven guarnides totes les parets. Finalment, en el meu pelegrinatge sense objectiu, vaig atènyer la lleixa de la xemeneia. Damunt hi havia escampada una pila de pipes, petaques de tabac, xeringues, navalles, cartutxos de revòlver i altres utensilis. Enmig de tot això hi havia una capseta de marfil, blanca i negra, amb una tapadora corredora. Era un objecte molt bonic, i jo acabava d’estirar la mà per examinar-lo més de prop, quan de sobte…

Va fer un crit espantós, un xiscle que es degué sentir des del carrer. Se’m va glaçar la pell i se m’encresparen els cabells, en sentir aquell esgarip terrible. En girar-me vaig entrellucar un rostre convulsionat per l’espant i uns ulls esbatanats. Em vaig quedar paralitzat, amb la capseta a les mans.

—Deixeu-la estar! Ara mateix, Watson…, ara mateix, us dic! —Va reclinar el cap sobre el coixí i deixà anar un profund sospir d’alleujament en tornar jo la capsa al seu lloc damunt la lleixa de la xemeneia—. No suporto que toquin les meves coses, Watson. Ja ho sabeu, això. Em poseu massa nerviós. Vós, un metge…, sou suficient per a enviar un pacient a l’asil. Seieu, home, deixeu-me reposar!

L’incident va deixar una impressió molt desagradable en la meva ment. Aquell rampell violent i injustificat, seguit d’aquella agressivitat en el parlar, tan diferent de la seva suavitat habitual, em demostrava el grau de desorganització del seu cervell. D’entre totes les pèrdues, la d’una ment noble és la més deplorable. Vaig romandre en silenciós abatiment fins a l’hora estipulada. També ell semblava haver estat consultant el rellotge, perquè encara no eren ben bé les sis que va començar a enraonar amb la mateixa animació febril d’abans.

—Molt bé, Watson —va dir—. Porteu moneda menuda?

—Sí.

—I d’argent?

—Força.

—Quantes mitges corones?

—Cinc.

—Ah, massa poques! Massa poques! Quina mala sort, Watson! Tanmateix, les que teniu les podeu guardar a la butxaca del rellotge. I tota la resta de diners, a la butxaca esquerra dels pantalons. Gràcies. D’aquesta forma gaudireu d’un molt millor equilibri.

Això era follia delirant. Es va estremir, i tornà a fer un soroll entre la tos i el sanglot.

—Ara enceneu el llum de gas, Watson, però aneu amb molt de compte que la intensitat no passi de la meitat ni un sol instant. Us prego que procediu amb cura, Watson. Gràcies, així és perfecte. No, no cal que baixeu la persiana. Seríeu tan amable de deixar aquelles cartes i paperam de damunt la taula al meu abast? Gràcies. Ara acosteu-vos a la lleixa de la xemeneia. Excel·lent, Watson! Trobareu entre tot aquest escampall unes pinces de sucre. Tingueu la bondat d’agafar la capseta de vori amb l’ajut de les pinces. Poseu-la aquí, entre els papers. Molt bé! Ara ja podeu sortir i anar a cercar Mr. Culverton Smith, a 13 Lower Burke Street.

Si haig de dir veritat, el meu desig d’anar a buscar un metge s’havia afeblit, perquè el pobre Holmes manifestava un estat delirant tan evident que em semblava perillós deixar-lo tot sol. Tanmateix, es mostrava ara tan ansiós de consultar la persona esmentada com obstinat abans a rebutjar qualsevol ajuda exterior.

—No l’he sentit mai aquest nom —vaig fer.

—Possiblement no, estimat Watson. Potser us sorprendrà de saber que l’home més versat en aquesta malaltia de tot el planeta no és pas metge, sinó plantador. Mr. Culverton Smith és molt conegut a Sumatra, i ara es troba a Londres de visita. Una epidèmia de la malaltia a la seva plantació, molt lluny de qualsevol assistència mèdica, el va forçar a estudiar-la pel seu compte, amb resultats de molta repercussió. És una persona molt metòdica, i no volia que sortíssiu abans de les sis perquè era ben conscient que no el trobaríeu al despatx. Si podeu convèncer-lo perquè vingui aquí amb el benefici de la seva experiència única en aquesta malaltia, la investigació de la qual ha estat la seva distracció predilecta, no dubto gens que podrà ajudar-me.

He reproduït els comentaris de Holmes en forma de bloc consecutiu, i no provaré pas d’indicar com s’interrompien a cada moment amb esbufecs a la recerca d’aire i aquelles convulsions a les mans que expressaven l’intens dolor que patia. El seu aspecte havia empitjorat durant les poques hores que jo havia romàs al seu costat. Les taques de febre de les galtes eren més pronunciades, els ulls eren més vidriosos al fons de les ennegrides cavitats, i una suor freda lluïa sobre el front. Conservava encara, però, el to elegant del seu estil discursiu. Seria sempre el mestre, ell, fins que el tiressin dins la fossa.

—Li explicareu exactament en quines condicions m’heu deixat —continuà dient—. Li traspassareu la mateixa impressió que teniu al cap: la d’un moribund, la d’un home moribund i delirant. De fet, no puc entendre per què tot el fons de l’oceà no és una massa sòlida d’ostres, de tan prolífiques com semblen aquestes criatures. Vaja, ja m’he sortit del tema. És curiós com el cervell controla el cervell. De què parlava, Watson?

—Em donàveu instruccions sobre el que hauré de dir a Mr. Culverton Smith.

—Ah, sí, ja recordo. En depèn la meva vida. Discutiu amb ell, Watson. No hi ha gaire bones relacions entre nosaltres. El seu nebot, Watson… Jo sospitava que l’oncle estava embolicat en un assumpte tèrbol, i ho vaig comunicar al noi. Aquest va tenir una mort terrible. Em té rancúnia per aquest motiu. Vós l’estovareu, Watson. Demaneu-li, supliqueu-li, porteu-lo aquí sigui com sigui. Ell pot salvar-me…, només ell!

—El portaré amb cotxe, encara que l’hi hagi d’obligar.

—No fareu pas tal cosa. El convencereu perquè vingui. I després vós tornareu abans que ell. Inventeu qualsevol pretext per a no venir amb ell. No ho oblideu, Watson. Sé que no em fallareu. No m’heu fallat mai. No dubto que hi ha enemics naturals que limiten l’increment de les criatures. Vós i jo, Watson, ja hem fet el que ens tocava. Ha de ser el món, doncs, envaït per les ostres? No, no, seria horrible! Exposeu-li tot el que us passi pel cap.

El vaig deixar, impregnat de la imatge d’aquella intel·ligència privilegiada barbotejant com un infant ximple. Ell m’havia lliurat la clau, i se’m va acudir la prudent idea d’endur-me-la perquè no pogués tancar-se a dins. Mrs. Hudson s’esperava, tremolosa i plorosa, al passadís. Mentre baixava del primer pis, vaig sentir darrere meu la veu de Holmes, alta i fina, interpretant una mena de càntic delirant. A baix, mentre esperava que passés un cabriolé, se m’acostà un home enmig de la boira.

—Com està Mr. Holmes, senyor? —va preguntar.

Era un vell conegut, l’inspector Morton, de Scotland Yard, vestit de paisà.

—Molt malalt —li vaig respondre.

Em va mirar d’una manera molt singular. Si no hagués estat perquè fóra massa cruel, hauria dit que la resplendor del fanal revelà una expressió exultant al seu rostre.

—Ja n’havia sentit alguns rumors —va dir.

El cabriolé acabava d’arribar, i em vaig acomiadar del policia.

Lower Burke Street era un carrer de cases distingides que es trobava a la incerta frontera entre Notting Hill i Kensington. La residència davant la qual s’aturà el cotxer tenia un aire de respectabilitat pretensiosa i coqueta en les reixes de ferro d’estil antic, en la imponent porta de l’entrada i en els lluents guarniments de coure groc. Tot feia joc amb el solemne majordom, emmarcat en la resplendor rosada d’un llum elèctric encès darrere seu.

—Sí, Mr. Culverton Smith és a casa. El Doctor Watson! Molt bé, senyor, li lliuraré la vostra targeta.

El meu humil nom i títol no semblaren impressionar gens Mr. Culverton Smith. Per la porta entreoberta vaig sentir una veu forta, malhumorada i penetrant.

—Qui és, aquest home? Què vol? Per l’amor de Déu, Staples, quantes vegades t’he dit que no vull que ningú em molesti durant les meves hores d’estudi?

Seguí després un suau murmuri d’explicacions per part del majordom.

—Tant m’és, no el penso pas rebre, Staples. No puc pas deixar així com així la meva feina. No sóc a casa. Digues-li això mateix. Digues-li que torni demà al matí, si de veritat té interès a veure’m.

De nou aquell suau rumor.

—Està bé, està bé, dóna-li aquest missatge. Pot tornar demà al matí, o pot esperar-se, si vol. La meva tasca no ha de ser pertorbada.

Vaig pensar en Holmes ajagut al seu llit de dolor i comptant els minuts, potser, fins que jo pogués portar-li ajuda. No era el moment de reparar en cerimònies. La seva vida depenia de la meva decisió. Abans que el contrit majordom acabés de transmetre’m el missatge, jo ja havia passat pel seu costat i em trobava dins l’habitació.

Amb un esgarip de fúria, l’home es va aixecar d’una butaca a la vora del foc. Vaig veure una cara grossa i groguenca, molt granelluda i greixosa, amb una immensa papada, i un parell d’ulls grisos ombrius i amenaçadors que m’esguardaven sota unes celles poblades i vermelloses. Duia a la testa, alta i pelada, una gorreta d’estar per casa de vellut, decantada amb coqueteria a un costat de la calba rosada. El crani tenia una capacitat enorme, i això no obstant, en abaixar els ulls, vaig constatar amb sorpresa que el tronc de l’home era menut i fràgil, carregat d’espatlles i d’esquena com si hagués patit raquitisme durant la infantesa.

—Què us heu cregut? —em va escridassar—. Quin sentit té aquesta intrusió? No us han anunciat que us rebré demà de matí?

—Ho lamento —vaig fer jo—, però el que em duu fins aquí no pot pas esperar. Mr. Sherlock Holmes…

L’esment del nom del meu amic produí un efecte extraordinari en l’homenet. L’expressió de còlera se li va esborrar immediatament del rostre. Les faccions es varen posar tenses i alerta.

—Veniu de part de Holmes? —va preguntar.

—Acabo de deixar-lo.

—Què explica de nou? Com està?

—Està desesperadament malalt. És per això que he vingut.

L’home m’assenyalà un seient, i es va girar per arrepapar-se al seu. Mentre ho feia, vaig entrellucar el reflex de la seva cara al mirall de damunt la lleixa de la xemeneia. Podria jurar que esbossà un somriure maliciós i abominable. Però després em vaig convèncer a mi mateix que devia ser una contracció nerviosa, allò que li havia vist, perquè a l’instant, es tombà cap a mi amb una sincera preocupació pintada al rostre.

—Lamento sentir això —va dir—. Només conec Mr. Holmes d’alguns tractes comercials que hem mantingut, però li tinc molt de respecte pel seu talent i la seva personalitat. És un afeccionat al crim, com jo ho sóc a les malalties. El seu món és el dels bandits, i el meu és el dels microbis. Aquestes són les meves presons —afegí, assenyalant una renglera d’ampolles i flascons disposats damunt d’una taula auxiliar—. Entre aquests cultius en gelatina hi figuren alguns dels pitjors enemics de la humanitat.

—És precisament per causa dels vostres amplis coneixements que Mr. Holmes desitja de veure-us. Us té en gran consideració, i creu que sou l’única persona de Londres que pot ajudar-lo.

L’homenet es va sobresaltar, i la gallarda gorreta que duia al cap li caigué a terra.

—Per què? —va preguntar—. Per què Mr. Holmes ha de creure que jo puc ajudar-lo en el seu problema?

—Pels coneixements que teniu de malalties orientals.

—Però… quins motius té per a creure que la malaltia que l’afecta és oriental?

—Perquè, en el decurs d’una investigació professional, ha estat treballant entre mariners xinesos al moll.

Mr. Culverton Smith féu un somriure complagut i recollí la gorra de terra.

—Oh, de manera que és això, oi? —va fer—. Confio que la situació no sigui tan greu com suposeu. Quant de temps fa que està malalt?

—Uns tres dies.

—Desvarieja?

—De tant en tant.

—Vaja, vaja! Això sembla seriós. Seria inhumà no acudir a la seva crida. Em sap molt de greu qualsevol interrupció en el meu treball, Doctor Watson, però aquest cas és realment excepcional. Us acompanyaré de seguida.

Vaig recordar la injunció de Holmes.

—Haig d’atendre un altre compromís —vaig contestar.

—Molt bé. Aleshores hi aniré sol. La tinc anotada, l’adreça de Mr. Holmes. Podeu comptar que hi seré d’aquí a mitja hora, com a màxim.

Vaig tornar al dormitori de Holmes amb el cor encongit. Tenia por que hagués pogut passar el pitjor durant la meva absència. Vaig quedar del tot alleujat en comprovar que havia millorat molt. El seu aspecte era igual de cadavèric, però els senyals de desvariejament havien desaparegut i enraonava amb veu feble, és cert, però amb un to fins i tot més incisiu i lúcid del normal.

—I doncs, l’heu vist, Watson?

—Sí, ara ve.

—Admirable, Watson! Admirable! Sou el millor emissari del món.

—Volia venir amb mi.

—Això mai, Watson. Hauria estat òbviament impossible. Us ha preguntat quin mal tinc?

—Li he parlat dels xinesos de l’East End.

—Exacte! Bé, Watson, heu fet tot el que un bon amic podia fer-hi. Ara ja podeu desaparèixer de l’escena.

—Haig d’esperar a conèixer la seva opinió, Holmes.

—Hi teniu tot el dret. Però tinc raons per a suposar que aquesta opinió seria molt més franca i valuosa si cregués que estem tots sols. Només hi ha espai darrere la capçalera del llit.

—Benvolgut Holmes!

—Em temo que no hi ha alternativa, Watson. La cambra no brinda gaires possibilitats per a amagar-se, cosa que no va malament, perquè així és menys probable que susciti sospites. Si us quedeu aquí, Watson, em penso que tot anirà bé. —Es va incorporar de sobte amb una rígida atenció al seu rostre macilent—. Ja sento les rodes, Watson. De pressa, per l’amor de Déu! I no us moveu, passi el que passi…, passi el que passi, ho sentiu? No parleu! No us bellugueu! Limiteu-vos a escoltar amb les orelles ben dretes.

Després, en un instant, el seu sobtat accés d’energia s’esvaí, i el seu to autoritari i decidit es va fondre en els murmuris dèbils i vagues d’un home en estat semidelirant.

Des de l’amagatall en què m’havia vist confinat amb tanta urgència, vaig sentir unes passes a l’escala, i tot seguit la porta del dormitori com s’obrí i es tancà. Després, per sorpresa meva, es va fer un llarg silenci, alterat només per la dificultosa respiració i els esbufecs del malalt. M’imaginava el nostre visitant al costat del llit mentre contemplava el pacient. Per fi, aquell estrany silenci es trencà.

—Holmes! —va cridar—. Holmes! —Era el to insistent del qui prova de despertar algú que dorm—. Em podeu sentir, Holmes?

Se sentí un fru-fru, com si el nouvingut sacsegés el malalt per l’espatlla.

—Sou vós, Mr. Smith? —digué Holmes, amb un fil de veu—. Ja gairebé havia perdut l’esperança que vinguéssiu.

L’altre esclafi a riure.

—No ho crec pas —va respondre—. I tanmateix, ja ho veieu, sóc aquí. Llenya al foc, Holmes…, llenya al foc!

—És molt amable…, molt noble per part vostra. Aprecio molt els vostres coneixements especials.

El visitant s’ho va prendre amb un to burleta:

—I tant que sí! Vós sou, per sort, l’únic home de Londres que ho fa. Sabeu què és el que teniu?

—El mateix —contestà Holmes.

—Ah! En reconeixeu els símptomes.

—Massa bé, per desgràcia.

—Bé, jo no me’n sorprendria gens, Holmes. No em sorprendria gens que fossin els mateixos. Una perspectiva molt negra per a vós, si és així. El pobre Victor moria al quart dia…, un jove fort i sa com ell. Era, en efecte, com vós vàreu dir, molt sorprenent que hagués contret una malaltia asiàtica poc usual al bell mig de Londres…, una malaltia, a més, de què jo havia fet un estudi molt especial. Una coincidència singular, Holmes. Va ser molt astut per part vostra d’advertir-ho, però més aviat poc caritatiu de suggerir que n’era causa i efecte a l’ensems.

—Sabia que havíeu estat vós.

—Oh, ho sabíeu, oi? Bé, de tota manera no podíeu pas demostrar-ho. Però, com s’entén que anéssiu difonent rumors contra mi, i després em demaneu ajuda quan us trobeu en dificultats? Quina mena de joc és aquest, eh?

Jo sentia la respiració aspra i alterada del malalt.

—Doneu-me aigua! —va dir, bleixant.

—Sou molt a prop de la vostra fi, amic meu, però no vull pas que ens deixeu abans d’haver parlat amb vós. És per això que us donaré aigua. Aquí la teniu, no l’aboqueu! Això mateix. Enteneu el que us vull dir?

Holmes deixà anar un gemec.

—Feu el que pugueu per mi. Oblidem el passat —va murmurar—. Esborraré del meu cap tot el que sé…, us ho juro. Cureu-me, i us ben asseguro que ho oblidaré.

—Què és el que oblidareu?

—Bé, les circumstàncies de la mort de Victor Savage. Acabeu de tenir la decència d’admetre que la vàreu provocar vós. Estic disposat a oblidar-ho.

—Podeu oblidar-ho o recordar-ho, com preferiu. No us veig pas a la tribuna dels testimonis. Més aviat us veig dins un taüt, apreciat Holmes, us ho puc garantir. No em preocupa pas gens que sapigueu com va morir el meu nebot. No és pas d’ell, de qui enraonem ara. És de vós.

—Sí, sí.

—L’individu que ha vingut a buscar-me —n’he oblidat el nom— m’ha dit que heu contret la malaltia a l’East End, entre els mariners.

—No se m’ha acudit cap més causa.

—Esteu orgullós del vostre cervell, no és veritat, Holmes? Us creieu molt llest, oi? Però vet aquí que heu ensopegat amb algú més llest que vós, aquesta vegada. Ara feu memòria, Holmes. No se us acudeix cap altra manera d’haver agafat el virus?

—No puc pensar. Em roda el cap. Per l’amor de Déu, ajudeu-me!

—Sí, us ajudaré. Us ajudaré a entendre on sou i com hi heu arribat. M’agradaria que ho sabéssiu, abans de morir.

—Doneu-me alguna cosa que m’alleugi el dolor.

—És dolorós, oi? Sí, els culis sempre solien cridar, cap al final. Crec que s’experimenta una mena d’enrampament.

—Sí, sí, noto un enrampament.

—Bé, però almenys podeu sentir el que dic. Ara escolteu! Recordeu cap incident inusual en la vostra vida pels volts de quan varen començar els símptomes?

—No, no cap.

—Torneu a pensar-hi.

—Estic massa dèbil per a pensar.

—Bé, doncs, jo us hi ajudaré. Us va arribar res per correu?

—Per correu?

—Una capsa, posem per cas?

—Estic perdent el coneixement… Em moro!

—Escolteu, Holmes! —Se sentí un soroll com si sacsegés el moribund, i jo vaig fer tot el que vaig poder per romandre quiet al meu amagatall—. Heu d’escoltar-me. Escolteu-me bé. Us recordeu d’una capsa…, una capsa de vori? Va arribar dimecres. Vós la vàreu obrir…, recordeu?

—Sí, sí, la vaig obrir. Hi havia una molla punxeguda, a dins. Una broma…

—No era pas cap broma, com descobrireu al preu de la vostra vida. Maleït tafaner, vaig jurar-me que ho pagaríeu, i ara ho esteu pagant. Qui us va demanar que em poséssiu entrebancs? Si m’haguéssiu deixat en pau jo no us hauria fet cap mal.

—Ja recordo —digué Holmes, bleixant—. La molla! Em va fer sang. Aquella capsa…, la que hi ha damunt la taula.

—La mateixa, com hi ha Déu! Fins i tot sortirà d’aquesta habitació a la meva butxaca. Així m’enduré l’última prova que teníeu contra mi. Però us queda la veritat, Holmes, i ja podeu morir, sabent que jo us he matat. En sabíeu massa coses, del destí de Victor Savage, de manera que us he enviat a l’altre món perquè les compartiu amb ell. Sou molt a prop de la fi, Holmes. Em quedaré aquí assegut i us veuré morir.

La veu de Holmes s’havia reduït a un murmuri quasi inaudible.

—Com dieu? —va fer Smith—. Que obri més el gas? Ah, les ombres comencen a allargar-se, oi? Sí, obriré més el gas, així us podré veure millor. —Travessà l’estança, i de sobte la llum augmentà d’intensitat—. Hi ha cap més petit favor que pugui fer-vos, amic meu?

—Porteu-me llumins i una cigarreta.

Vaig estar a punt de fer un crit de joia i astorament. Holmes enraonava ara amb la seva veu natural…, un xic afeblida, potser, però la mateixa veu que jo li coneixia. Seguí una llarga pausa, i vaig intuir que Culverton Smith s’estava dret mirant el meu company en silent esbalaïment.

—Què significa això? —li vaig sentir dir, finalment, en un to de veu aspre i sec.

—La millor manera de representar un paper és ficant-s’hi a dins —respongué Holmes—. Us dono paraula que durant els tres darrers dies no he tastat menjar ni beure fins que vós heu tingut la gentilesa de servir-me aquell got d’aigua. Però és el tabac el que he trobat més a faltar. Ah, aquí hi ha algunes cigarretes. —Vaig sentir que encenien un llumí—. Això està molt millor. Vaja, vaja! Em penso que sento l’arribada d’un amic.

Unes passes s’aproparen, la porta s’obrí, i l’inspector Morton aparegué en escena.

—Tot està en ordre i aquest és el vostre home —anuncià Holmes.

L’oficial va pronunciar l’amonestació de rigor.

—Quedeu arrestat sota l’acusació d’assassinat de Victor Savage —va concloure.

—I podríeu afegir-hi l’intent d’assassinat, frustrat, de Sherlock Holmes —observà el meu amic, rient—. Per estalviar una molèstia a un invàlid, inspector, Mr. Culverton Smith ha tingut la bondat de fer el senyal convingut obrint més el gas. Per cert, el detingut té una capseta a la butxaca dreta de l’abric de la qual convindria desposseir-lo. Gràcies. Jo de vós la manipularia amb molt de compte. Deixeu-la aquí. Pot fer-hi un paper en el judici.

Vaig sentir una sobtada corredissa i una baralla, seguides d’un soroll metàl·lic i un crit de dolor.

—Així només aconseguireu de fer-vos mal —advertí l’inspector—. Estigueu-vos quiet, entesos?

Després va sonar el clic de les manilles en tancar-se.

—Un bonic parany! —cridà la veu enfurismada de Smith—. Us hi durà a vós, al banc dels acusats, Holmes, i no pas a mi. Ell m’ha demanat que vingués aquí perquè el curés. M’ha fet llàstima i he vingut. Ara pretendrà, sens dubte, que jo hagi dit alguna cosa, inventada, que corrobori les seves absurdes sospites. Podeu dir tantes calúmnies com vulgueu, Holmes. La meva paraula serà sempre tan bona com la vostra.

—Valga’m Déu! —exclamà Holmes—. Me n’havia ben oblidat. Benvolgut Watson, us dec mil disculpes. I pensar que m’havíeu passat per alt! No cal que us presenti Mr. Culverton Smith, perquè em consta que us heu conegut poc abans d’aquest mateix vespre. Teniu el cotxe a baix? Us acompanyaré de seguida que m’hagi vestit, perquè podria ser-vos d’alguna utilitat a la comissaria.

—Mai no havia necessitat tant un petit refrigeri —va dir Holmes, mentre s’obsequiava amb un got de rosat i unes quantes galetes en l’intermedi de la seva neteja personal—. Tanmateix, com ja sabeu, els meus hàbits són irregulars, i un àpat com aquest significa menys per a mi que per a la majoria dels homes. Era fonamental que impressionés Mrs. Hudson amb el realisme de la meva malaltia, per tal que ella us comuniqués la notícia a vós, i vós, al vostre torn, a ell. No us sentireu pas ofès, Watson? Heu d’admetre que entre els vostres nombrosos talents la dissimulació no hi entra, i que si haguéssiu compartit el secret no hauríeu pogut pas impressionar Smith amb la necessitat urgent de la seva presència aquí, que era l’eix sobre què girava tota l’operació. Coneixent el seu natural venjatiu, jo estava del tot convençut que vindria a comprovar l’efecte de la seva obra.

—Però, i el vostre aspecte, Holmes, el rostre ullerós…

—Tres dies de dejuni absolut no milloren la bellesa física de ningú Watson. Pel que fa a la resta, no hi ha res que una esponja no pugui fer. Amb vaselina al front, belladona als ulls, carmí a les galtes i crostes de cera d’abella entorn dels llavis, hom pot assolir efectes molt satisfactoris. L’art del maquillatge és un tema sobre el qual he considerat de vegades interessant d’escriure una monografia. Un petit discurs ocasional sobre mitges corones, ostres o qualsevol altre tema fora de to provoca un plausible efecte de deliri.

—Però…, per què no m’heu deixat acostar-me a vós, si en realitat no patíeu cap infecció?

—Com goseu preguntar-me això, estimat Watson? Creieu que no sento cap respecte pels vostres talents mèdics? Com imaginar que el vostre astut criteri pogués aprovar un moribund que, encara que feble, no presentava augment de pols ni de temperatura? A quatre metres o més podia enganyar-vos. Si no me n’hagués sortit, qui hagués posat Smith al meu abast? No, Watson, jo no la tocaria pas, aquesta capsa. Si l’observeu d’un costat veureu per on surt la molla punxeguda del ressort en obrir-la. M’atreviria a dir que devia ser mitjançant un enginy semblant que el pobre Savage, que s’interposà entre aquell monstre i una reversió, va trobar la mort. La meva correspondència, però, és, com ja sabeu, força variada, i em cal adoptar precaucions amb els paquets que m’arribin. Tenia molt clar, tanmateix, que simulant el reeiximent del seu pla en podria obtenir una confessió. He dut a terme aquesta simulació amb dedicació d’artista. Gràcies, Watson, caldrà que m’ajudeu a posar-me l’abric. Quan hàgim acabat, a la comissaria de policia, em penso que prendre alguna cosa nutritiva a Simpson’s no estarà gens fora de lloc.