2. L’exposició del cas

Miss Morstan entrà a la cambra amb pas decidit i una serenitat aparent. Era una jove de cabell ros, petita, fina, correctament enguantada i vestida amb el gust més exquisit. Hi havia, tanmateix, una senzillesa i simplicitat en la seva indumentària que suggerien uns mitjans limitats. El vestit era d’un ombrívol beix grisós, mancat de barret i ornaments, i portava un petit turbant del mateix color, alleujat només per la pinzellada de la ploma blanca del costat. El seu rostre no tenia unes faccions regulars ni una complexió bella, però la seva expressió era dolça i amigable, i els seus ulls grans i blaus eren singularment espirituals i agradables. En la meva experiència del tracte amb les dones, que s’estenia per moltes nacions i tres continents diferents, mai no havia vist un rostre que reflectís d’una manera tan nítida una naturalesa refinada i sensible. No vaig poder evitar de fixar-me, mentre ella s’asseia a la cadira que li havia acostat en Sherlock Holmes, que li tremolaven els llavis i les mans i que mostrava senyals d’una intensa agitació interior.

—He acudit a vós, Mr. Holmes —digué— perquè una vegada vàreu ajudar la meva patrona, Mrs. Cecil Forrester, a desentrellar una petita complicació domèstica. Va quedar molt impressionada per la vostra amabilitat i la vostra habilitat.

—Mrs. Cecil Forrester —repetí ell, pensarosament—. Crec que li vaig prestar una minsa ajuda. Tanmateix, el cas, si no recordo malament, era molt senzill.

—Ella no ho creia així. En canvi, no podreu pas dir el mateix del meu. Amb treballs puc imaginar res de més estrany, més inexplicable, que la situació en la qual em trobo.

En Holmes es fregà les mans, i els ulls li resplendiren. S’inclinà endavant a la seva cadira amb una expressió d’extraordinària concentració sobre els seus trets ben definits, similars als d’un falcó.

—Exposeu el vostre cas —la invità, amb un to de veu animat i pràctic.

Vaig pensar que la meva posició era violenta.

—Estic segur que em disculpareu —vaig fer, aixecant-me de la cadira.

Davant la meva sorpresa, la jove alçà la seva mà enguantada per tal d’aturar-me.

—Si el vostre amic —digué— tenia la bondat de quedar-se, em faria un favor inestimable.

Vaig tornar a seure.

—Breument —continuà dient—, els fets són aquests. El meu pare era oficial d’un regiment indi, i m’envià a casa quan encara era una nena. La meva mare havia mort, i jo no tenia parents a Anglaterra. Tanmateix, em vaig establir a una còmoda casa d’hostes a Edimburg, on vaig romandre fins als disset anys. El 1878 el meu pare, que era capità primer del seu regiment, obtingué un permís d’un any i tornà a casa. M’envià un telegrama des de Londres anunciant que havia arribat sense res de nou i invitant-me a reunir-me amb ell, deixant-me el Langham Hotel per adreça. El seu missatge, ho recordo molt bé, era ple d’afecte i amor. Arribada a Londres, vaig anar al Langham, on m’informaren que el capità Morstan s’allotjava allí, però que havia sortit la nit abans i encara no havia tornat. Vaig esperar tot el dia sense rebre noves d’ell. Aquella nit, seguint el consell del gerent de l’hotel, vaig donar part a la policia, i el dia després ho vaig anunciar a tots els diaris. Les meves investigacions resultaren infructuoses, i des d’aquell dia ja no he tingut referències del meu infortunat pare. Va tornar a casa amb el cor ple d’esperança, per trobar una mica de pau i de benestar, i en canvi…

Es posà la mà sobre la gola, i un sanglot ofegat li impedí d’acabar la frase.

—La data? —preguntà en Holmes, obrint el seu bloc de notes.

—Va desaparèixer cap al 3 de desembre de 1878, fa gairebé deu anys.

—Què se’n sap, del seu equipatge?

—Es va quedar a l’hotel. No contenia res que suggerís una pista: roba, llibres, i un nombre considerable de curiositats de les illes Andaman, on havia estat un dels oficials al comandament de la guàrdia del presidi.

—Tenia cap amic, a la ciutat?

—Només en sé d’un: el major Sholto, del seu mateix regiment, el 34è d’Infanteria de Bombai. El major s’havia retirat una mica abans, i vivia a Upper Norwood. Em vaig posar en contacte amb ell, és clar, però ni tan sols sabia que el seu col·lega era a Anglaterra.

—Un cas singular —observà en Holmes.

—Espereu a sentir la part més singular. Uns sis anys enrere —concretament el 4 de maig de 1882— aparegué un anunci al The Times demanant l’adreça de Miss Mary Morstan i advertint que seria del meu interès. No hi figurava cap nom ni adreça. En aquell temps, jo acabava d’entrar al servei de la família de Mrs. Cecil Forrester com a institutriu. Fou per consell d’ella que vaig publicar la meva adreça a la secció d’anuncis. Aquell mateix dia m’arribà per correu una capseta de cartó que contenia una enorme i lluent perla. No hi havia cap paraula ni escrit. Des d’aleshores, cada any, cap a la mateixa data, he rebut sempre una capseta semblant amb una perla similar, sense cap indici del remitent. Un expert ha dit d’aquestes perles que són d’una rara varietat i tenen un incalculable valor. Jutgeu per vós mateix si en són, de boniques.

En dir això, obrí una capsa plana i em mostrà les sis perles més belles que havia vist mai.

—La vostra declaració és molt interessant —digué en Sherlock Holmes—. Us ha succeït res més?

—Sí, avui mateix. Per això he vingut a veure-us. Aquest matí he rebut aquesta nota, que potser preferiríeu de llegir vós mateix.

—Gràcies —va dir en Holmes—. El sobre també, si us plau. El mata-segells és de Londres, S.W. La data, el 7 de juliol. Hum! Una empremta del polze d’un home a l’angle, probablement el carter. Paper de la millor qualitat. El sobre és de sis penics el paquet. Un home molt mirat, en el seu material d’escriptori. No hi ha adreça. «Espereu al davant de la tercera columna des de l’esquerra, enfront del Lyceum Theatre, a les set d’aquest vespre. Si desconfieu, porteu dos amics. Sou víctima d’una injustícia, i cal fer-vos justícia. No porteu policia. Si ho feu, tot serà en va. Signat: el vostre amic desconegut». Bé, certament, es tracta d’un petit misteri. Què penseu fer, Miss Morstan?

—Això és justament el que us anava a preguntar.

—Aleshores, crec que hi hem d’anar. Vós i jo, i… sí, és clar, el Dr. Watson. El vostre corresponsal diu dos amics. Ell i jo ja hem treballat plegats abans.

—Però… vindria? —preguntà ella, amb un deix de súplica a la veu i a l’expressió.

—Em sentiré molt honrat i orgullós —vaig dir, fervorosament— de poder servir-vos de qualsevol ajuda.

—Sou tots dos molt gentils —respongué—. He tingut una vida retirada, i no disposo d’amics als quals recórrer. N’hi haurà prou amb que sigui aquí a les sis, suposo.

—Però no arribeu pas més tard —advertí en Holmes—. Una altra qüestió. És aquesta grafia la mateixa de les adreces escrites sobre les capses de les perles?

—Les tinc aquí —replicà, traient mitja dotzena de papers.

—Sou en veritat una clienta modèlica. Teniu la intuïció correcta. Vejam… —Estengué els papers sobre la taula i passà ràpides mirades de l’un a l’altre—. Són escriptures disfressades, tret de la nota —s’afanyà a anunciar—, però no hi pot haver dubte sobre la seva autoria. Fixeu-vos en aquesta incontrolable e grega, i en la floritura de la s final. Són, indubtablement, de la mateixa persona. No voldria suggerir-vos falses esperances, Miss Morstan, però… hi ha cap similitud entre aquesta lletra i la del vostre pare?

—Res no em sembla més improbable.

—Ja m’esperava que em diríeu això. Ens veurem a les sis, doncs. Us prego que m’autoritzeu a quedar-me els papers. Estudiaré el cas fins aleshores. Així, doncs, au revoir.

—Au revoir —digué la nostra visitant, i després de dedicar-nos una mirada de simpatia i afecte a tots dos, es guardà la capseta de les perles a la pitrera i se n’anà.

De la finestra estant, la vaig contemplar mentre caminava de pressa pel carrer, fins que el turbant gris i la ploma blanca esdevingueren un punt entre la llòbrega multitud.

—Quina dona tan atractiva! —vaig exclamar, girant-me cap al meu company.

Ell havia tornat a encendre la seva pipa, i es reclinava a la cadira amb les parpelles caigudes.

—Ho és? —féu lànguidament—. No m’hi he fixat.

—Sou realment un autòmat… una màquina de calcular —vaig exclamar—. Teniu quelcom d’inhumà, de vegades.

Ell somrigué gentilment i digué:

—És molt important no permetre que el vostre criteri sigui predisposat per les qualitats de la persona. Un client és per a mi una simple unitat, un factor més del problema. Les qualitats emocionals es contraposen a un raonament clar. Us diré que la dona més encantadora que he vist mai va ser penjada per haver emmetzinat tres infants per tal de cobrar els diners de l’assegurança, i que l’home més repugnant que he conegut és un filantrop que ha donat més d’un quart de milió als pobres de Londres.

—En aquest cas, però…

—Mai no faig excepcions. Una excepció refuta la regla. Heu tingut mai ocasió d’estudiar el caràcter a través de l’escriptura? Què me’n dieu, dels gargots d’aquest individu?

—Són llegibles i regulars —vaig respondre—. Un home de negocis i amb una certa força de caràcter.

En Holmes negà amb el cap.

—Fixeu-vos en les lletres altes —va dir—. Amb prou feines destaquen del nivell de les demés. Aquesta d podria ser una a, i aquesta l una e. Els homes de caràcter sempre diferencien les lletres altes, per molt inintel·ligible que sigui la seva escriptura. Hi ha vacil·lació en les k, i amor propi en les majúscules. Ara he de sortir. Tinc algunes consultes a fer. Permeteu-me que us recomani aquest llibre, un dels millors que s’han escrit mai. Es tracta de El martiri de l’home, d’en Winwood Reade. Tornaré d’aquí a dues hores.

Em vaig quedar al costat de la finestra amb el llibre a la mà, però els meus pensaments eren molt lluny de les desafiants especulacions de l’autor. La meva ment se centrava en la nostra darrera visita: els seus somriures, el to ric i profund de la seva veu, l’estrany misteri que presidia la seva vida… Si en el temps que va desaparèixer el seu pare tenia disset anys, ara havia de tenir-ne vint-i-set, una dolça edat, quan la joventut ha perdut la seva timidesa i comença a ser entenimentada per l’experiència. Així que vaig seure per meditar, fins que acudiren al meu cap pensaments tan perillosos que vaig córrer al meu escriptori i em vaig submergir furiosament en el darrer tractat de patologia. Qui era jo, un metge militar amb una cama dèbil i un compte corrent més feble encara, com per permetre’m de pensar en aquelles coses? Ella era una unitat, un factor… i res més. Si el meu futur era negre, segurament seria millor afrontar-lo com un home que provar d’optimitzar-lo mitjançant simples quimeres de la imaginació.