5. El nostre anunci ens porta un visitant

El nostre treball del matí havia estat excessiu per a la meva poca salut i, a la tarda, estava mort de cansament. Quan Holmes se n’anà al concert, em vaig estirar al sofà i em vaig esforçar per dormir un parell d’horetes. Però fou inútil. La meva ment s’havia excitat massa per tot el que havia succeït i les més estranyes idees i suposicions s’hi apilonaven. Cada vegada que tancava els ulls veia davant meu l’expressió deformada, de mandril, de l’home assassinat. Tan sinistre fou la impressió que aquella cara m’havia produït que m’era difícil de sentir alguna cosa que no fos agraïment envers la persona que l’havia fet fora d’aquest món. Si alguna vegada han existit unes faccions humanes que suggerissin vicis de la pitjor mena, aquestes eren certament les de Enoch J. Drebber, de Cleveland. Tanmateix, reconeixia que s’havia de fer justícia i que la depravació de la víctima no era pas un atenuant als ulls de la llei.

Com més hi pensava, més extraordinària em semblava la hipòtesi del meu company, és a dir, que l’home havia estat emmetzinat. Recordava que Holmes li havia olorat els llavis i, sens dubte, havia detectat alguna cosa que li ho havia fet pensar. Perquè, a veure, si no havia estat verí, què era el que havia causat la mort d’aquell home si no hi havia ferides ni senyals d’estrangulació? Però, d’altra banda, de qui era tanta sang com hi havia per terra? No hi havia senyals de lluita i la víctima no tenia cap arma amb què pogués haver ferit un antagonista. Vaig pensar que, mentre aquestes preguntes no tinguessin resposta, ens seria molt difícil de dormir, tant a mi com a Holmes. La seva actitud tranquil·la i de seguretat en ell mateix em varen convèncer que ja s’havia format una teoria que explicava tots els fets, tot i que no m’era possible d’imaginar de què es tractava.

Tornà molt tard —tan tard que jo sabia que no era només el concert el que l’havia retingut tota l’estona. El sopar era a la taula abans que ell aparegués.

—Ha estat magnífic —digué en asseure’s—. Recorda el que Darwin deia de la música? Afirmava que el poder de produir-la i d’apreciar-la existia en la raça humana molt abans que la parla. Potser per això ens influeix d’una manera tan subtil. A les nostres ànimes hi ha records borrosos d’aquells segles nebulosos, quan el món era al començament.

—És una idea prou àmplia.

—Les nostres idees han de ser àmplies, tan àmplies com la natura, si l’han de poder interpretar —contestà—. Què li passa? No sembla el mateix. Aquest afer de Brixton Road l’ha trasbalsat.

—Si li haig de dir la veritat, sí —vaig dir—. Hauria d’estar més endurit després de les meves experiències afganeses. He vist els meus companys destralejats a trossos a Maiwand sense perdre els nervis.

—Ho entenc. En tot això hi ha un misteri que estimula la imaginació; on no hi ha imaginació, no hi ha horror. Ha vist el diari del vespre?

—No.

—Hi ha una explicació força bona de l’assumpte. No diu que, quan han alçat l’home, ha caigut a terra l’anell de casament d’una dona. Val més així.

—Per què?

—Miri aquest anunci —contestà—. L’he enviat a tots els diaris aquest matí immediatament després de l’afer.

Em donà el diari i vaig mirar el lloc que m’indicava. Era el primer anunci a la columna de «troballes». «A Brixton Road aquest matí», deia, «ha estat trobat un senzill anell de casament d’or. Era al carrer, entre la taverna del White Hart i Holland Grove. Presenteu-vos al doctor Watson, 221 B, Baker Street, aquest vespre de vuit a nou».

—Perdoni que hagi utilitzat el seu nom —digué—. Si hagués fet servir el meu, algun d’aquests imbècils em reconeixeria i voldria ficar-se en l’afer.

—No es preocupi —vaig contestar—. Però si ve algú, jo no tinc cap anell.

—Sí que el té, home —digué, donant-me’n un—. Aquest anirà bé. Gairebé n’és una còpia exacta.

—I qui espera que respongui a aquest anunci?

—Caram! L’home de l’abric marró, el nostre amic rogenc amb botes de puntera quadrada. Si no ve en persona, enviarà un còmplice.

—No considerarà que és massa perillós?

—En absolut. Si tinc raó pel que fa a aquest cas, i tot em fa pensar que en tinc, aquest home preferirà córrer qualsevol risc abans de perdre l’anell. Em penso que li va caure quan es va inclinar damunt el cos de Drebber i que no se’n va adonar. Després de sortir de la casa va descobrir la pèrdua i va tornar de pressa, però ja hi va trobar la policia que hi era precisament a causa de la seva ineptitud, ja que havia deixat l’espelma encesa. Va haver de fer veure que estava begut a fi d’aquietar les sospites que la seva aparició a la porta hagués pogut despertar. Ara posi’s al lloc d’aquest home. En tornar-hi a pensar, pot haver-se-li acudit que podia haver perdut l’anell al carrer en sortir de la casa. Què pot fer? Amb tota seguretat mirarà àvidament tots els diaris de la tarda amb l’esperança de veure’l entre els articles trobats. Lògicament, si el troba, se li il·luminaran els ulls. Estarà més content que unes pasqües. Per què ha de pensar en una trampa? Pensarà que no hi ha cap raó per relacionar la troballa de l’anell amb l’assassinat. Vindrà, vindrà. Arribarà d’aquí a una hora.

—I aleshores? —vaig preguntar.

—Oh! Llavors ja me n’encarregaré jo. Té armes?

—Tinc el meu antic revòlver de reglament i uns quants cartutxos.

—Millor que el netegi i el carregui. Serà un home desesperat i, tot i que l’agafarem desprevingut, val més que estiguem preparats per si de cas.

Vaig anar a la meva habitació i vaig seguir el seu consell. Quan vaig tornar amb la pistola, la taula ja havia estat desparada i Holmes es dedicava al seu passatemps preferit, és a dir, al violí.

—La intriga s’embolica —digué en entrar jo—; acabo de rebre resposta al meu telegrama americà. La meva visió del cas és correcta.

—I quina és? —vaig dir amb impaciència.

—No li anirien gens malament unes cordes noves al meu violí —digué—. Posi’s la pistola a la butxaca. Quan el tipus vingui, parli-li amb naturalitat. Deixi’m fer a mi. No l’espanti mirant-se’l massa fixament!

—Ja són les vuit —vaig dir, mirant el meu rellotge.

—Sí. Probablement arribarà d’aquí a uns minuts. Obri una mica la porta. Sí, així, molt bé. Ara posi la clau per la banda de dintre. Gràcies. Aquest és un llibre antic singular que vaig trobar ahir en una parada —De Jure Inter Gentes—, publicat en llatí a Lieja, als Països Baixos, l’any 1642. El coll de Carles encara era damunt les seves espatlles quan aquest petit volum de llom marró fou imprès.

—Qui en fou l’impressor?

—Philippe de Croy, a casa seva el coneixen. Al full de guarda, escrit amb tinta molt descolorida, diu: «Ex libris Gulialmi Whyte». No sé qui va ser William Whyte. Segurament, un advocat pragmàtic del segle disset. La seva lletra té una mena de torçament legal. Em sembla que ja arriba el nostre home.

Mentre parlava se sentí un toc de timbre fort i sobtat. Holmes s’aixecà sense fer soroll i mogué la cadira cap a la porta. Sentírem com la criada travessava el vestíbul i obria la balda: un clic clar i agut.

—Viu aquí el doctor Watson? —preguntà una veu clara però més aviat dura. No sentírem la resposta de la minyona però la porta es tancà i algú que arrossegava els peus i caminava de manera insegura començà a pujar l’escala. El meu company i jo férem cara de sorpresa en sentir les passes. S’acostaren a poc a poc pel passadís i sentírem un truc dèbil a la porta.

—Endavant! —vaig dir.

I aleshores, en lloc de l’home violent que esperàvem, entrà ranquejant una dona molt vella i arrugada. Semblà enlluernada en trobar-se de cop dins una habitació plena de llum i, després de fer una reverència, es quedà dreta, mirant-nos parpellejant amb ulls lleganyosos i forfollant per la butxaca amb dits tremolosos i nerviosos. Vaig mirar el senyor Holmes, que tenia a la cara una expressió tan trista que em costà d’aguantar-me el riure.

La velleta tragué un diari del vespre i assenyalà el nostre anunci.

—Això és el que m’ha portat aquí, amables senyors —digué, amb una altra reverència—. Un anell de casament, d’or, trobat a Brixton Road. És de la meva filla, Sally, que es va casar ara fa un any amb un noi que treballa de cambrer en un vaixell de la Union, i no vull ni pensar què diria si tornava i la trobava sense anell. Sempre és prou brusc i groller, però especialment quan beu. Si em fan el favor, va anar ahir al vespre al circ amb…

—És aquest l’anell? —vaig preguntar.

—Gràcies a Déu! —digué la bona dona—. Sally estarà contenta aquesta, nit. És el seu anell.

—Em vol dir on viu, vostè? —vaig preguntar, mentre agafava un llapis.

—Al número 13 de Duncan Street, a Houndsditch. Força lluny d’aquí.

—No s’ha de passar per Brixton Road per anar de cap circ a Houndsditch —digué Sherlock Holmes, bruscament.

La dona es tombà i se’l mirà de manera penetrant, amb aquells ulls petits i vermellosos.

—El senyor m’ha preguntat la meva adreça —digué—. Sally viu al número 3 de Mayfield Place, a Peckham.

—I el nom de vostè és…?

—Em dic Sawyer; ella es diu Dennis, perquè es va casar amb Tom Dennis. Miri, és un bon xicot mentre navega i no hi ha cap cambrer a la companyia tan ben considerat com ell; però, noi, quan baixa a terra, s’embolica amb dones i beguda i…

—Tingui l’anell, senyora Sawyer —vaig interrompre, obeint un senyal del meu amic—; és evident que pertany a la seva filla i estic molt content de poder-lo tornar a la seva legítima mestressa.

I donant-nos mil vegades les gràcies, la vella es posà l’anell a la butxaca i se n’anà arrossegant els peus per l’escala. Sherlock Holmes es posà dret d’un salt i entrà a la seva cambra, tan aviat com la dona sortí. Uns segons més tard, tornà embolicat amb l’abric i la bufanda.

—La segueixo —digué molt de pressa—; deu ser una còmplice i em portarà fins on és l’home. Esperi’m.

Amb prou feines havíem sentit que es tancava la porta del carrer darrera de la nostra visitant que Sherlock Holmes ja corria escales avall. Per la finestra vaig veure com la dona caminava arrossegant els peus per l’altra banda del carrer, mentre el seu perseguidor la vigilava de molt a la vora. O bé tota la teoria és incorrecta —vaig pensar— o anirà a parar al cor del misteri. No calia que m’hagués demanat que l’esperés, perquè tenia la impressió que no podria adormir-me fins que m’expliqués el resultat de la seva aventura.

Eren prop de les nou quan Holmes sortí. No tenia ni idea de quanta estona podia tardar però em vaig asseure impertorbablement, fumant la meva pipa i passant les pàgines de la Vie de Bohème, de Henri Murger. Eren més de les deu de la nit quan vaig sentir les passes de la minyona que se n’anava al llit. Les onze, i les passes més solemnes de la patrona que es dirigia a la mateixa destinació. Acabaven de tocar les dotze quan vaig sentir el soroll agut de la clau. Tan bon punt entrà, li vaig veure a la cara que no havia tingut sort. La diversió i la contrarietat semblaven lluitar per dominar-lo, fins que, de sobte, Holmes esclatà de riure.

—Per res del món no voldria que els de Scotland Yard s’assabentessin de què m’ha passat —digué, deixant-se caure a la cadira—; els he pres el pèl tantes vegades que m’ho retraurien tota la vida. Jo em puc permetre de riure perquè sé que, a la llarga, arribarem allà mateix.

—Què ha passat, doncs? —vaig preguntar.

—Oh, no em fa res d’explicar una història que no em fa cap favor. Aquella persona havia caminat una estoneta quan ha començat a coixejar, era clar que tenia els peus cansats. Aleshores s’ha aturat i ha cridat un cotxe que passava. M’he espavilat per tal de situar-me molt a la vora i sentir l’adreça que donava, però no calia que hagués patit tant, perquè l’ha dita en veu tan alta que segur que els que eren a l’altra punta del carrer també l’han sentida. «Vagi al número 13 de Duncan Street, a Houndsditch», ha dit. «Això comença a semblar cert», he pensat, i en veure que ja era dins del cotxe, m’he enfilat al darrera. És un art que tots els detectius haurien de dominar. Bé, som-hi doncs, hem començat a trontollar sense parar fins que hem arribat al carrer en qüestió. He baixat abans que el cotxe arribés a la casa i he començat a caminar pel carrer, a poc a poc, sense cap pressa. He vist com el cotxe parava. El cotxer ha baixat, ha obert la porta i ha esperat. Però ningú no baixava. Quan l’he aconseguit, el pobre home estava regirant frenèticament el cotxe buit, tot deixant anar la més variada col·lecció de renecs que mai no havia sentit. No hi havia ni rastre del passatger i em penso que passarà força temps abans que pugui cobrar el viatge. En preguntar al número tretze ens hem assabentat que la casa pertany a un respectable empaperador, anomenat Keswick i que allà ningú no ha sentit a parlar de cap Sawyer ni de cap Dennis.

—Espero que no m’estigui dient seriosament —vaig dir, esbalaït— que aquella velleta tan dèbil i vacil·lant ha estat capaç de saltar del cotxe en marxa sense que ni vostè ni el cotxer se n’adonessin.

—Miri, no em faci riure amb la seva velleta! —digué Holmes, bruscament—. Nosaltres sí que semblem un parell de velles deixant-nos enganyar d’aquesta manera! Deu haver estat un home jove i molt actiu i, a més a més, un actor incomparable. El muntatge ha estat inimitable. Ha vist que el seguien, és clar, i m’ha enganyat. Això demostra que l’home que busquem no està tan sol com jo m’imaginava, sinó que té amics disposats a fer qualsevol cosa per tal d’ajudar-lo. Doctor, sembla rendit. Faci’m cas i vagi-se’n a dormir.

Realment em sentia molt cansat, i vaig obeir la seva indicació. Vaig deixar Holmes assegut davant el caliu i durant molta estona vaig sentir els planys suaus i malencònics del seu violí i vaig saber que encara estava rumiant l’estrany problema que havia decidit de desembullar.