III
Vaig dormir a Baker Street aquella nit i estàvem prenent el nostre cafè amb torrades de l’esmorzar, quan el rei de Bohèmia va entrar apressadament a la cambra.
—Ho heu aconseguit realment? —va cridar, agafant Sherlock Holmes per les espatlles i mirant-lo ansiós a la cara.
—Encara no.
—Però, teniu esperances?
—Tinc esperances.
—Anem-hi, doncs. La impaciència em devora.
—Hem de buscar un cotxe.
—No, el meu brougham ens està esperant.
—Aleshores, això simplificarà les coses.
Vàrem baixar al carrer i vàrem partir novament envers Briony Lodge.
—Irene Adler s’ha casat —va comentar Holmes.
—Que s’ha casat? Quan?
—Ahir.
—Però amb qui?
—Amb un advocat anglès que es diu Norton.
—Però podria ésser que no n’estigués enamorada, oi?
—Espero que n’estigui.
—I per què ho heu d’esperar?
—Perquè això estalviaria a la vostra Majestat tot temor de futures molèsties. Si aquesta dama estima el seu espòs, no estima la vostra Majestat. Si no us estima a vós, no hi ha raó per a què vagi a interferir en els plans de vostra Majestat.
—És cert. I amb tot… Bé! Desitjaria que ella hagués estat al meu nivell! Quina gran reina hauria pogut ésser!
El rei es va sumir en un malhumorat silenci que no es va interrompre fins que arribàrem a Serpentine Avenue.
La porta de Briony Lodge estava oberta i una dona d’edat estava dreta dalt de l’escalinata. Ens contemplava amb mirada sardònica mentre baixàvem del brougham.
—El senyor Sherlock Holmes, oi? —va dir.
—Jo sóc el senyor Holmes —respongué el meu company, mirant-la amb ulls interrogants i a la vegada sorpresos.
—Molt bé. La senyora em va dir que era probable que vinguéssiu. Se n’ha anat aquest matí amb el seu marit, en el tren que surt a les 5,15 de Charing Cross, amb destí al Continent.
—Què! —Sherlock Holmes va vacil·lar, lívid de dolor i de sorpresa—. Voleu dir que se n’ha anat d’Anglaterra?
—Per no tornar mai més.
—I els documents? —va preguntar el rei amb veu ronca—. Tot s’ha perdut.
—Ara ho veurem.
Va apartar amb el braç la criada i es precipità a la sala d’estar, seguit pel rei i per mi. Els mobles estaven tots escampats, buits els prestatges i oberts els calaixos, com si aquella senyora ho hagués escorcollat i saquejat tot abans de la seva fuga. Holmes es precipità vers on hi havia el cordó de la campaneta, va obrir un petit pany corredís de la paret, i ficant-hi la mà, va treure una fotografia i una carta. La fotografia era d’Irene Adler en vestit de nit, i la carta anava dirigida al “Senyor Sherlock Holmes, que passarà a recollir-la ell mateix”. El meu amic la va obrir i la vàrem llegir tots tres junts. Duia la data de la mitjanit del dia anterior, i deia així:
«ESTIMAT SENYOR SHERLOCK HOLMES: Realment ho heu fet molt bé. M’heu ben ensarronat. Fins després de l’alarma d’incendi, jo no sospitava res. Però després, quan em vaig adonar que jo mateixa m’havia traït, vaig començar a pensar. Ja m’havien advertit contra vós fa uns mesos. M’havien dit que si el rei emprava un agent, certament seríeu vós. I em van donar la vostra adreça. Amb tot i això, vàreu aconseguir que us revelés el que volíeu saber. Tot i després d’haver començat a sospitar, se’m feia difícil pensar malament d’un ancià clergue bondadós i afable. Però, sabeu? jo també he hagut de practicar l’ofici d’actriu. La roba d’home no és per a mi cap novetat. Sovint m’aprofito de la llibertat que confereix. Vaig enviar John, el cotxer, per a què us vigilés, vaig córrer escales amunt, em vaig posar la roba de passeig, com en dic jo, i baixava en el moment en què vós us en vàreu anar.
»Bé, us vaig seguir fins a la porta de casa vostra i així vaig estar segura que era jo realment l’objecte de l’interès del famós senyor Sherlock Holmes. Després, un xic imprudentment, us vaig dir bona nit i me’n vaig anar al Col·legi d’Advocats del Temple a veure el meu espòs.
»Tots dos hem pensat que la millor solució era fugir, ja que érem perseguits per tan formidable adversari: així, doncs, trobareu buit el niu quan vingueu demà. Pel que fa a la fotografia, el vostre client pot dormir tranquil. Estimo i sóc estimada per un home millor que ell. El rei pot fer el que vulgui, sense que trobi impediment per part d’aquella amb qui es va portar tan cruelment. La conservo solament per a salvaguardar-me i per a disposar d’una arma que em preservi de qualsevol pas que contra mi pogués fer en el futur. Deixo una fotografia que potser a ell li agradaria posseir; i rebeu, senyor Sherlock Holmes, la meva més cordial salutació,
IRENE NORTON, née ADLER».
—Quina dona, oh, quina dona! —va exclamar el rei de Bohèmia, quan tots tres vàrem haver llegit l’epístola—. No us ho vaig dir que era molt ràpida i decidida? No hauria estat una admirable reina? No és una llàstima que no estigués al mateix nivell que jo?
—Pel que jo he vist d’aquesta dama, sembla, certament, que està a un nivell ben diferent del vostre, Majestat —va dir Holmes, fredament—. Sento molt no haver pogut dur l’afer de vostra Majestat vers una conclusió més reeixida.
—Al contrari, estimat senyor —va exclamar el rei—, no ho podia haver estat més de reeixida. Jo sé que la paraula d’aquesta dona és sagrada. La fotografia està ara tan segura com si hagués anat a parar al foc.
—Estic content de sentir dir això a vostra Majestat.
—I us heu fet mereixedor del meu immens agraïment. Us prego que em digueu de quina forma puc recompensar-vos. Aquest anell…
Es va treure del dit un anell de maragda que tenia la forma de serpent i li va mostrar sobre la palma de la mà.
—Vostra Majestat té una cosa que per a mi seria encara més preuada —va dir Holmes.
—Només heu d’anomenar-la.
—Aquesta fotografia! —va exclamar.
El rei el va mirar, astorat.
—La fotografia d’Irene! —va exclamar—. Certament, si aquest és el vostre desig…
—Estic molt agraït a vostra Majestat. Aleshores, ja no hi ha res més a fer en aquest assumpte. Tinc l’honor de desitjar-vos un bon matí.
Va fer una reverència i girant-se sense fer cas de la mà que el rei li allargava, se’n va anar, en la meva companyia, cap a les seves habitacions.
I així fou com un gran escàndol que amenaçava afectar el regne de Bohèmia i com els millors plans del senyor Sherlock Holmes es veieren frustrats per l’enginy d’una dona. Ell solia fer broma quant a la intel·ligència de les dones, però després ja no vaig tornar a sentir que ho fes més. I quan parla d’Irene Adler o quan fa referència a la seva fotografia, ho fa sempre sota l’honorable títol de la dona.