7. La solució

L’endemà al matí, després d’esmorzar, vàrem trobar l’inspector MacDonald i mister White Mason asseguts a la petita sala d’espera del despatx del sergent de la policia local, absorts en profundes consultes. Sobre la taula, davant d’ells, hi havia una pila de cartes i telegrames que estaven classificant i seleccionant amb gran dedicació. Tres d’aquests documents havien estat retirats a un costat.

—Encara darrere la pista del ciclista fugitiu? —preguntà Holmes, de bon humor—. Quines són les darreres notícies sobre aquest brètol?

En MacDonald assenyalà amb el dit aquella pila de correspondència, sense massa entusiasme.

—Ha estat vist a Leicester, Nottingham, Southampton, Derby, East Ham, Richmond i catorze llocs més. A tres ciutats (East Ham, Leicester i Liverpool) hi ha acusacions concretes contra ell i han procedit al seu arrest. Tot el país sembla estar ple de fugitius amb un abric de color groc.

—Déus del cel! —exclamà Holmes, en un to de simpatia—. Mireu, mister Mac, i vós també, mister White Mason, els he de donar un consell molt seriós. Quan jo vaig accedir a col·laborar amb vostès en aquest cas els vaig garantir, com vostès recordaran, que no els presentaria teories a mig provar, sinó que me les reservaria i treballaria en elles fins a assegurar-me de la seva exactitud. És per això que no els he dit fins ara tot allò que penso sobre aquest cas. D’altra banda, els vaig assegurar que participaria en el joc prestant-los tota la meva lleialtat, i no trobo pas correcte de permetre que vostès despenguin les seves energies en una tasca sense cap profit com la que estan fent ara. De manera que si ara sóc aquí, és per tal d’aconsellar-los, i el meu consell es pot resumir en tres paraules: abandonin el cas.

En MacDonald i en White Mason esguardaren, víctimes del més gran desconcert, el seu celebrat col·lega.

—Trobeu potser el cas impossible de resoldre? —preguntà l’inspector.

—Trobo que és el cas de vostès, impossible de resoldre. Jo mai no he considerat impossible d’esbrinar la veritat.

—Però… aquest ciclista… no és pas cap invenció. Tenim la seva descripció, la seva maleta, la seva bicicleta. Aquest individu ha de ser en algun lloc. Per què no hem d’agafar-lo?

—Sí, sí, ja sé que és en algun lloc, i sens dubte hauríem d’agafar-lo, però jo, de vostès, no despendria les meves energies a East Ham o Liverpool. Estic segur que ha d’existir algun camí més curt que ens condueixi fins a la resolució d’aquest cas.

—Vós ens esteu amagant alguna cosa. Això no és pas gaire amable per la vostra part, mister Holmes. —L’inspector estava molest.

—Vós coneixeu perfectament els meus mètodes de treball, mister Mac. Això no obstant, podeu tenir per cert que em callaré allò que sé durant el mínim període de temps possible. L’únic que desitjo és de verificar abans alguns detalls, la qual cosa no em costarà pas gaire esforç, i tornar a Londres després de deixar els resultats de la meva investigació al servei de vostès. Els dec massa coses com per actuar de qualsevol altra manera, ja que en el decurs de tota la meva carrera no puc recordar pas cap estudi més singular i interessant que el que a hores d’ara ens ocupa.

—Mister Holmes, això que dieu escapa definitivament als límits de la meva comprensió. Quan, ahir a la nit, ens vàrem veure al nostre retorn de Tunbridge Wells, vós semblàveu d’acord, en línies generals, amb els nostres descobriments. Què és el que us ha fet canviar d’opinió des d’aleshores?

—Bé, doncs, ja que m’ho pregunteu, us diré que anit vaig passar, tal i com ja els vaig anunciar, unes hores a la mansió senyorial.

—Bé, i què va passar?

—Ah! De moment, només puc facilitar-los una resposta molt general a aquesta qüestió. Per cert que he tingut ocasió de llegir un breu, però clar i interessant, extracte de la història d’aquell edifici, que poden adquirir al mòdic preu d’un penic a l’estanc del poble. —En dir això, Holmes es va treure de la butxaca de l’armilla una fulleta il·lustrada amb un gravat matusser que representava l’antiga mansió—. L’afany amb el qual hom endega una investigació com aquesta s’incrementa considerablement, apreciat mister Mac, quan és capaç de sintonitzar, amb conscient simpatia, amb l’ambient històric de què és envoltat. No us impacienteu pas, perquè us puc assegurar que fins i tot una narració tan seca com aquesta pot suscitar alguna que altra imatge del passat en la imaginació de qualsevol. Permeteu-me que us n’ofereixi una petita mostra. «Bastida l’any cinquè del regnat de Jaume I d’Anglaterra al mateix indret que ocupava un edifici més antic, la mansió senyorial de Birlstone constitueix un dels més conspicus exemplars de l’arquitectura jacobita que queden dempeus».

—Tinc la impressió que ens voleu prendre el pèl, mister Holmes.

—Va, va, mister Mac! És el primer símptoma de mal geni que he detectat en vós fins ara. Bé, doncs, no us llegiré pas tota la fulleta, ja que tan poca gràcia us fa. Tanmateix, si us dic que aquí s’enraona de com un coronel parlamentari s’establí en aquella casa el 1644, de com el rei en Carles s’hi amagà uns quants dies en el decurs de la guerra civil, i, finalment, de la visita que hi féu el rei en Jordi II, haureu d’admetre que existeixen alguns punts d’interès relacionats amb aquest antic edifici.

—No en tinc pas cap dubte, mister Holmes, però considero que no ens afecten, aquestes coses.

—Que no ens afecten? Que no ens afecten? Estimat mister Mac, us diré que, en la nostra professió, una de les qualitats de més utilitat és l’amplitud d’idees. La interrelació entre les idees i les diverses possibilitats d’aplicació dels coneixements és quelcom certament molt interessant. Espero que sapigueu disculpar aquestes observacions d’algú que, malgrat no ser més que un simple afeccionat en el camp de la criminologia, és més vell i per tant més experimentat que vós.

—Sóc el primer a admetre-ho —digué el detectiu amb cordialitat—. He de reconèixer que vós aconseguiu sempre d’arribar allí on us proposeu, però ho feu d’una manera endimoniadament complicada.

—Bé, bé, deixaré de banda la història i em cenyiré al fets presents. Tal i com ja els he informat, la passada nit vaig estar a la mansió. No vaig veure ni mister Barker ni missis Douglas, perquè tampoc no vaig trobar cap raó per a molestar-los. Ara bé, sí que em vaig assabentar, amb no poca satisfacció per part meva, que la senyora no semblava pas gaire afligida aquella nit i que havia despatxat un sopar excel·lent. La meva visita era especialment dedicada a aquest bon jan de n’Ames, amb el qual vaig intercanviar algunes paraules educades que culminaren amb la seva autorització i discreció per tal que pogués quedar-me una estona al despatx.

—Què? Amb allò? —vaig exclamar jo.

—No, no, ara ja està tot en ordre. Segons tinc entès, vós vàreu donar el permís oportú, mister Mac. La cambra ha tornat a la seva disposició habitual, i allí vaig passar anit un instructiu quart d’hora.

—Què vàreu estar fent?

—Bé, no vull fer un misteri d’un assumpte tan senzill. Vaig estar buscant la pesa desapareguda. Aquest instrument ha ocupat des de sempre un espai molt important en la meva estimació del cas. Bé, doncs, vaig aconseguir de trobar-la.

—On era?

—Ah! En arribar a aquest punt ens situem als límits del desconegut. Permetin-me que arribi una mica més lluny, només una mica més lluny, i els prometo que compartiré amb vostès tot el que sé.

—Em temo que no tenim més remei que acceptar les condicions que vós mateix ens vàreu imposar —digué l’inspector—. Ara bé, pel que fa al vostre consell en el sentit que abandonem el cas… Per què dimonis hem d’abandonar el cas?

—Per la senzilla raó, estimat mister Mac, que vostès no tenen ni la més remota idea de què és el que estan investigant.

—Estem investigant l’assassinat de mister John Douglas, de la mansió senyorial de Birlstone.

—Sí, sí, teniu raó. Però no cal que us molesteu a seguir la pista del misteriós cavaller de la bicicleta. Puc assegurar-vos que això no us ajudarà en el més mínim.

—Així, doncs, què ens suggeriu que fem?

—Els diré exactament què és el que han de fer, només en el cas que ho facin.

—Bé, no tinc més remei que reconèixer que sempre heu tingut raó quan he aconseguit de treure l’entrellat de les vostres estranyes maniobres. De manera que estic disposat a fer el que em digueu.

—I vós, mister White Mason?

El detectiu local mirava de l’un a l’altre dels presents sense saber què dir. Holmes i els seus mètodes constituïen quelcom absolutament nou per a ell.

—Bé, si l’inspector hi està d’acord, jo també hi estic —digué finalment.

—Perfecte! —exclamà Holmes—. Bé, en tal cas, jo començaria per recomanar-los a tots dos un passeig tranquil i agradable pel camp. M’han dit que les vistes sobre el Weald des de Birlstone Ridge són realment precioses. No tinc cap dubte que trobaran alguna bona fonda per dinar. Dissortadament, el meu desconeixement de la regió m’impedeix de recomanar-los-en cap. Al capvespre, cansats però contents…

—Dimoni, mister Holmes, això ja passa de ser una broma! —cridà en MacDonald, mentre s’aixecava tot enfadat de la seva cadira.

—Està bé, està bé, passin el dia com vostès creguin convenient —digué Holmes, tot donant uns copets amistosos a l’inspector sobre l’espatlla—. Facin el que vulguin i vagin allà on els plagui, però vinguin a veure’m abans que s’hagi fet fosc sens falta. Sens falta, mister Mac.

—Això ja sona bastant millor.

—Tot això que els estava proposant era, en realitat, un consell excel·lent, però no hi insistiré amb tal que siguin aquí quan els necessiti. Ara, abans que se’n vagin, m’agradaria que vós, mister Mac, escrigueu una nota per a mister Barker.

—D’acord.

—Ja us la dictaré jo, si no us sap greu. Esteu preparat? «Benvolgut senyor: M’ha semblat que hauríem d’assecar el fossat, amb l’esperança de poder trobar…».

—Això és impossible —féu l’inspector—. Jo mateix em vaig encarregar personalment d’investigar el fossat.

—Disculpeu-me, cavaller. Us prego que feu el que us demano.

—Està bé, continueu.

—«… amb l’esperança de poder trobar alguna cosa que pugui ser relacionada amb el cas que estem investigant. Ja ho he disposat tot per tal que demà, a primera hora del matí, vinguin uns homes a variar el curs del rierol…».

—Impossible!

—«… a variar el curs del rierol, de manera que m’ha semblat oportú d’assabentar-vos-en per endavant». Ara, signeu, i envieu la nota a mà cap a les quatre de la tarda. A aquesta hora ens trobarem en aquesta mateixa habitació. Fins aleshores, tots nosaltres podrem fer tot allò que ens plagui, ja que estic en condicions d’assegurar-los que la nostra investigació ha assolit una situació de treva.

Ja s’estava fent fosc quan ens vàrem reunir aquella tarda. Holmes apareixia seriós, jo estava encuriosit i els dos detectius es mostraven, òbviament, molestos i predisposats a la crítica.

—Bé, cavallers —digué el meu amic amb gravetat—. Els vull demanar que col·laborin amb mi en aquesta comprovació, i d’aquesta manera estaran en condicions de jutjar per vostès mateixos si les observacions que he realitzat justifiquen les conclusions a què he arribat. La tarda és freda i no sé quant de temps pot durar la nostra expedició, de manera que els prego que es posin la roba d’abric. És de màxima importància que tots ocupem els nostres llocs respectius abans que s’hagi fet fosc del tot. Així, doncs, si em donen la seva aprovació, els demano que ens posem de seguida en camí.

Vàrem caminar pels límits exteriors del parc de la mansió senyorial abans d’arribar a un lloc on la reixa que l’envoltava tenia un forat. Ens vàrem colar a l’interior per aquest forat i, després, enmig de la foscor, seguírem Holmes fins que arribàrem a un lloc plantat d’arbustos situat gairebé front per front respecte a la porta principal i el pont llevadís. Aquest no havia estat aixecat, encara. Holmes s’ajupí darrere una cortina de llorers, i tots vàrem fer el mateix.

—I bé? Què hem de fer ara? —preguntà en MacDonald, una mica malhumorat.

—Contenir la impaciència que assetja la nostra ànima i fer el mínim de soroll possible —respongué Holmes.

—Per què dimonis ens heu portat fins aquí? Realment, crec que hauríeu de tractar-nos amb una mica més de franquesa. Holmes es posà a riure.

—En Watson sempre diu que jo sóc el dramaturg de la vida real —explicà tot seguit—. Persisteix dintre meu alguna cosa de l’artista que exigeix una obra ben representada. Probablement, mister Mac, la nostra professió seria gris i anodina si no muntéssim amb una certa assiduïtat l’escenari que proporciona una més gran espectacularitat als èxits que obtenim. L’acusació a traïció, el cop brutal sobre l’espatlla… oi que no satisfà ningú aquest dénouement? En canvi, la inferència ràpida, el parany subtil, la prevenció intel·ligent dels esdeveniments venidors, la triomfal justificació d’agosarades teories… no és pas tot això l’orgull i la justificació de la nostra tasca? Ara mateix, esteu experimentant l’emoció que inspiren l’encís d’aquesta situació i els preparatius per a la cacera. Què se n’hagués fet, d’aquesta emoció, si m’hagués limitat a ser tan exacte com un horari? Només us demano que tingueu una mica de paciència, mister Mac, i de seguida se us aclariran tots els dubtes.

—Bé, espero que l’orgull, la justificació i tot això vinguin abans que ens morim tots plegats de fred —digué el detectiu londinenc, amb còmica resignació.

Tots teníem una bona raó per tal d’afegir-nos a aquesta aspiració, ja que la nostra vigília resultà llarga i certament molt freda. La foscor s’anà espesseint sobre l’extensa i tenebrosa façana de la casa. El baf fred i humit que sorgia del fossat es filtrava fins al moll dels ossos i ens feia petar les dents. Sobre la porta principal hi havia una làmpada encesa, i el fatal despatx, escenari del crim, era il·luminat. La resta del casalot era a les fosques i en silenci.

—Quanta estona més ha de durar, això? —preguntà l’inspector de sobte—. I què dimonis estem esperant?

—No tinc gaire més idea que vós del que durarà, això —respongué Holmes, no sense un cert to d’aspresa—. Si els criminals actuessin amb la mateixa puntualitat que els trens, tots hi sortiríem guanyant. Pel que fa a… Bé, vet ací el que estàvem esperant.

Mentre estava enraonant, la llum groga procedent del despatx s’enfosquia a causa de la interposició d’algú que passejava per la cambra. Els llorers darrere els quals érem amagats es trobaven just davant de la finestra, a no més de trenta metres. De sobte, aquesta s’obrí amb un prolongat grinyol de les frontisses, i vàrem poder distingir amb prou feines la negra silueta del cap i les espatlles d’un home que sortia per tal d’esguardar la foscor de l’exterior. Restà així durant uns minuts, vigilant furtivament i subreptícia, com si volgués assegurar-se que ningú no l’estava observant. Seguidament s’inclinà endavant, i, enmig del silenci, arribà fins a nosaltres un soroll com d’aigua agitada. Donava la impressió que aquell home estava removent l’aigua del fossat amb un objecte que tenia a la mà. Després, sobtadament, va treure alguna cosa com el pescador que treu un peix. Era un objecte gran i rodó que enfosquí la llum quan va ser hissat a través de la finestra oberta.

—Ara! —cridà Holmes—. Ara!

Tots ens vàrem aixecar i avançàrem darrere d’ell amb els membres entumits a causa del fred i la humitat, mentre que el meu amic, empès per una d’aquelles onades d’energia nerviosa que eren capaces de convertir-lo en l’home més fort de la terra, corria àgilment sobre el pont i trucava enèrgicament al timbre de la porta. Sentírem el soroll dels forrellats, que estaven essent oberts des de dintre, i aparegué la imatge d’un visiblement sorprès Ames. Holmes l’apartà sense pronunciar ni un mot i, seguit de tots nosaltres, entrà impetuosament a la cambra que havia estat ocupada per l’home que acabàvem d’observar des del nostre amagatall.

La làmpada d’oli que descansava damunt la taula era la responsable de la llum que havíem vist des de fora. En qüestió de segons va passar a la mà de Cecil Barker, que l’acostà cap a nosaltres així que vàrem entrar a l’estudi. La llum de la làmpada destacava les faccions fermes i resoludes del seu rostre ben afaitat i els seus ulls amenaçadors.

—Què dimonis significa això? —cridà—. Què és el que busquen?

Holmes donà un cop d’ull al seu voltant i s’inclinà sobre un objecte amarat d’aigua i lligat amb un cordill que era allà on havia estat llançat, sota la taula d’escriure.

—Això és el que busquem, mister Barker. Aquest paquet, que conté una pesa de gimnàstica com a llast i que vós acabeu de treure del fons del fossat.

En Barker esguardà Holmes amb una expressió d’evident desconcert en el rostre.

—En nom de què coneixeu l’existència d’això? —preguntà.

—Senzillament, perquè vaig ser jo qui el va deixar on era.

—Que vós el vàreu deixar on era? Vós?

—Potser hauria d’haver dit millor «retornat on era» —digué Holmes—. Sens dubte recordareu, inspector MacDonald, que jo em vaig estranyar molt pel fet que manqués una de les peses. Us vaig cridar l’atenció sobre aquesta circumstància, però, a causa de la urgència d’altres esdeveniments, amb prou feines si heu tingut temps de pensar en això, que us hagués permès de treure algunes deduccions interessants. Quan, en proximitat de l’aigua, trobem a faltar algun objecte pesant, no resulta pas massa difícil suposar que ha estat submergit a l’aigua. Aquesta suposició mereixia l’esforç de constatar-la, així que, gràcies a la col·laboració de n’Ames, que en permeté de restar a la cambra, i amb l’ajuda del paraigua del doctor Watson, em fou possible la passada nit de pescar aquest paquet i inspeccionar el seu interior. Valia la pena d’esbrinar, però, qui l’havia deixat a l’aigua. Comptàvem per tal d’aconseguir-ho amb un clar advertiment que el fossat seria assecat l’endemà, el qual, com és lògic, ha tingut l’efecte que la persona que havia amagat el paquet procedís a treure’l del seu amagatall així que la foscor l’habilités per a fer-ho. Tenim no menys de quatre testimonis per tal de deixar clar qui ha estat la persona que ha tractat d’aprofitar-se d’aquesta oportunitat, per la qual cosa, mister Barker, crec que ara teniu vós la paraula.

Sherlock Holmes deixà el paquet, completament amarat, sobre la taula, junt a la làmpada d’oli, i desféu el nus del cordill que el lligava. Va treure del seu interior una pesa, que llançà cap al racó on era la seva companya. Tot seguit, del paquet aparegueren un parell de botes.

—Com poden vostès comprovar, són americanes —anuncià, tot assenyalant les punteres amb el dit.

A continuació deixà damunt la taula un ganivet enorme i mortífer, guardat dins la seva funda. Finalment, desembolicà un farcell de roba, que contenia un joc de peces interiors, mitjons, un vestit de tela gruixuda de color gris i un abric curt de color groc.

—La roba és vulgar —observà Holmes—, tret de l’abric, que és ple de detalls altament suggerents. —Aproximà tendrament l’abric cap a la llum, mentre els seus dits llargs i prims el palpaven àgilment—. Aquí, com poden veure, la butxaca interior es prolonga per sota del folre de manera que deixa un espai suficientment gran com per a encabir-hi una escopeta de canons retallats. L’etiqueta amb la marca és al coll: Neale, sastre, Vermissa, U.S.A. Avui he gaudit d’una tarda ben instructiva a la biblioteca del rector, on he tingut ocasió d’ampliar els meus coneixements amb informacions que he pogut trobar sobre Vermissa. Es tracta d’una petita ciutat en expansió, epicentre d’una de les valls més riques en carbó i ferro dels Estats Units. Crec recordar, mister Barker, que vàreu ser vós qui relacionà les regions riques en carbó amb la primera esposa de mister Douglas, i ben segurament no fóra pas excessiu d’interpretar que les lletres V. V. escrites damunt la targeta trobada junt al cadàver corresponguessin a la Vall de Vermissa, i que aquesta vall real, que envia emissaris assassins, deu ser la famosa Vall de la Por de què hem sentit parlar. Tot això sembla prou clar. I ara, mister Barker, em fa l’efecte que m’estic ingerint en l’explicació que anàveu a facilitar-nos.

Constituïa tot un espectacle observar l’expressiu rostre d’en Cecil Barker durant aquesta exposició del genial detectiu. La ira, la sorpresa, la consternació i la indecisió van anar desfilant per la seva cara. Finalment, optà per refugiar-se en una ironia àcida.

—Vós sabeu molt, mister Holmes. Potser us agradaria d’explicar-nos alguna cosa més —va dir a tall de befa.

—Sens dubte, jo us podria explicar algunes coses més, però té més gràcia que vinguin de part vostra.

—Això és el que creieu? Doncs bé, tot el que puc dir és que, si aquí hi ha cap secret, aquest secret no em correspon pas a mi, i no sóc jo l’home indicat per a fer-lo públic.

—D’acord, mister Barker. Si preferiu adoptar aquesta actitud —digué l’inspector amb tota naturalitat—, haurem de mantenir-vos vigilat fins que ens arribi l’ordre de detenció.

—Poden fer tot allò que els plagui —va dir en Barker, amb un to de desafiament.

Els fets semblaven haver assolit el seu final pel que respectava a aquell individu, i només calia contemplar aquell rostre de granit per tal de comprendre que cap peine forte et dure aconseguiria mai de fer-lo suplicar, en contra de la seva voluntat. Tanmateix, el punt mort al qual s’havia arribat fou trencat per una veu de dona. Missis Douglas havia estat escoltant des de la porta, mig oberta, estant, i ara feia la seva entrada a la cambra.

—Ja has fet prou per nosaltres, Cecil —va dir—. Passi el que passi d’ara endavant, ja has fet prou per nosaltres.

—Prou, i més que prou —afegí Holmes amb gravetat—. Sento per vós, senyora, una gran simpatia, i jo us invito a que dipositeu la vostra confiança en el sentit comú de les persones que m’acompanyen i confieu voluntàriament a la policia allò que sabeu. Potser sigui jo mereixedor de censura pel fet de no haver atès el suggeriment que em vàreu fer arribar mitjançant el meu amic, el doctor Watson, però en aquell moment tenia algun que altre motiu per a sospitar que vós estàveu directament implicada en el crim. Ara ja estic segur que no és així. Al mateix temps, hi ha encara moltes coses que esperen una explicació, de manera que jo us recomanaria ferventment que demaneu a mister Douglas que ens posi al corrent de la seva pròpia narració.

Missis Douglas deixà anar un crit de sorpresa com a resposta a les paraules de Holmes. Els detectius i jo deuríem haver acompanyat el crit de la dama quan ens vàrem adonar de la presència d’un home que semblava haver sortit de la paret i que avançava cap a nosaltres des de la foscor del racó que ocupava. Missis Douglas es tombà, i un instant després l’estava abraçant. En Barker, per la seva part, li va donar la mà.

—És millor així, Jack —repetia la seva esposa—. Estic segura que és millor així.

—És veritat, mister Douglas —intervingué Sherlock Holmes—. No tinc cap dubte que ho trobareu millor.

L’home ens mirava parpellejant, amb l’expressió enlluernada d’aquell qui acaba de sortir de la foscor i ingressa al món de la llum. Era el seu un rostre molt notable: ulls grisos, de mirada franca, bigoti canós i retallat, musell quadrat i prominent i una boca divertida. Ens esguardà a tots a consciència, i de sobte, davant la meva sorpresa, avançà cap a mi i em lliurà un feix de fulls de paper.

—Ja he sentit parlar de vós —digué, amb un accent que no resultava del tot anglès ni americà, per bé que en conjunt resultava melodiós i agradable—. Vós sou l’historiador del grup. Doncs bé, doctor Watson, segurament mai no haurà passat per les vostres mans una història com aquesta, i m’hi jugaria fins al darrer dòlar que així és. Narreu-la a la vostra manera, però aquí hi ha els fets, i només a través d’ells aconseguireu d’arribar al lector. He estat tancat durant dos dies sencers i he hagut d’aprofitar les hores de llum natural (la poca llum natural que m’arribava fins a aquest cau) per tal de convertir-los en paraules. Feu-vos càrrec d’ells… vós i els vostres lectors. Aquesta és la història de la Vall de la Por.

—Això correspon al passat, mister Douglas —digué Holmes, tranquil·lament—. El que nosaltres desitgem és d’escoltar la vostra narració sobre els fets presents.

—La tindreu, senyor —prometé en Douglas—. Els importa que fumi mentre enraono? Gràcies, mister Holmes. Vós, que sou un fumador, sabreu millor que ningú el que és estar tancat durant dos dies amb tabac a la butxaca sense poder tastar-lo per por que l’olor em traís. —Es recolzà sobre el palmar de la xemeneia i xuclà amb delit el cigar que Holmes li havia donat—. He sentit enraonar molt de vós, mister Holmes, però mai no m’havia imaginat que ens trobaríem un dia. Però quan hagueu acabat de llegir tot això —assenyalà amb el cap els papers que m’havia lliurat— direu que us he portat quelcom nou.

L’inspector MacDonald no havia deixat d’esguardar el nouvingut amb la més gran expressió de sorpresa.

—Bé, aquesta sí que és bona! —exclamà finalment—. Si vós sou mister John Douglas, de la casa senyorial de Birlstone, quina mort és la que hem estat investigant durant aquests dos dies? D’on dimonis sortiu ara? M’heu fet l’efecte de sortir del terra com un ninot d’una caixa-sorpresa.

—Ah, mister Mac! —féu Holmes, estenent cap a l’inspector un dit de reprovació—. Vós no vàreu voler saber res de la lectura d’aquella excel·lent compilació històrica que explicava com es va amagar el rei en Carles. La gent d’aquell temps no s’amagava sinó en amagatalls ben segurs, i l’amagatall que ha estat utilitzat una vegada pot tornar a ser utilitzat. Jo estava convençut que trobaríem mister Douglas sota aquest mateix sostre.

—I des de quan heu estat jugant d’aquesta manera amb nosaltres, mister Holmes? —preguntà l’inspector, de mal humor—. Quant de temps heu estat permetent que gastéssim les nostres energies en una investigació que vós sabíeu perfectament que era absurda?

—Ni un sol instant, estimat mister Mac. Tot just la passada nit em vaig formar un criteri sobre el cas. I com sigui que no ha estat possible de provar la meva teoria fins aquest vespre, us he convidat, a vós i el vostre company, a prendre-us unes hores de descans. Digueu-me, què mes podia fer-hi jo? Quan vaig treure del fossat el farcell de roba, de seguida vaig comprendre que el cos que havíem trobat no podia pas ser el de mister Douglas, sinó el del ciclista de Tunbridge Wells. No era possible cap més conclusió. Consegüentment, em vaig plantejar on deuria ser mister Douglas, i la gamma de possibilitats apuntava al fet que, amb la complicitat de la seva esposa i del seu amic, era amagat a l’edifici que comptava amb més comoditats per a un fugitiu en espera de dies més galdosos per tal de portar a terme la fugida definitiva.

—Bé, el vostre càlcul ha estat el correcte —comentà mister Douglas amb un to d’aprovació—. Com sigui que desconeixia el tracte que em proporcionaria la justícia britànica, vaig pensar a esquivar-la, i, al mateix temps, vaig veure una possibilitat de fer perdre a aquests detectius la meva pista. Heu de tenir en compte, però, que no m’avergonyeixo de res del que he fet des del principi fins al final, i en el cas de tornar-m’hi a trobar, no dubteu que procediria de la mateixa manera. Bé, en qualsevol cas, ja jutjaran, cavallers, per vostès mateixos quan hagi acabat de narrar-los la meva història. No us sàpiga pas greu de mantenir-me vigilat, inspector. Estic disposat a afrontar totes les conseqüències de la veritat.

Després d’una petita pausa, mister Douglas atacà el seu relat.

—No començaré pas pel principi, perquè tot és aquí —assenyalà una vegada més el meu feix de papers—, i els puc assegurar que hi trobaran una de les històries més estranyes que hagin estat mai capaços de concebre. Tot això es podria resumir en el següent: hi ha uns homes que tenen bones raons per a odiar-me i que donarien fins al seu darrer dòlar per tal de tenir la certesa que han acabat amb mi. Però mentre tant ells com jo continuem vivint, no tinc cap mena de seguretat en aquest món. Em varen empaitar de Chicago a Califòrnia, fins al punt d’obligar-me a marxar d’Amèrica. Tanmateix, quan em vaig casar i em vaig establir en aquest pacífic indret, vaig pensar que els darrers anys de la meva vida serien tranquils. Mai no vaig explicar a la meva dona la situació en la qual em trobava. Per què havia de complicar-la-hi? Ella ja no hauria pas tornat a gaudir d’un sol moment de tranquil·litat i hauria començat a veure perills en tot. Suposo que va intuir alguna cosa des del moment que de tant en tant se’m deuria escapar alguna paraula. Però fins ahir, després d’enraonar amb vostès, cavallers, no va començar a considerar d’una manera més o menys clara les dimensions del problema. Ella els va dir tot el que sabia, i també el meu amic Barker, perquè la nit dels fets amb prou feines hi hagué temps per a gaire explicacions. Ara, ella ja està assabentada de tot, però potser hagués estat més prudent per part meva de posar-la al corrent de l’assumpte abans. De tota manera, es tractava d’un tema delicat, estimada, i vaig actuar tal i com em semblava millor per a tots dos.

Mister Douglas prengué la mà de la seva esposa entre les seves, uns instants, abans de reemprendre la seva història.

—Bé, cavallers, el dia anterior als fets vaig estar a Tunbridge Wells, i un home que era al carrer em va donar un cop d’ull. Només fou una mirada, però jo tinc un bon ull clínic per a aquestes coses, i en cap moment vaig dubtar de qui es tractava. Era el pitjor enemic que mai no he tingut entre aquella gent… un home que sempre m’havia estat empaitant com un llop mort de fam darrere d’un xai. De seguida vaig comprendre que podria veure’m immers en problemes, de manera que vaig fer cap a casa per tal de preparar-me convenientment. Vaig pensar que si lluitava al meu propi terreny encara tindria alguna possibilitat de sortir-ne victoriós. Temps era temps que al conjunt dels Estats Units hom parlava de la meva bona sort, i aquesta vegada no vaig dubtar tampoc que aquesta bona sort continuaria acompanyant-me. De manera que durant tot el dia següent vaig mantenir-me alerta i no vaig sortir de casa per a res. Crec que vaig fer el que calia, perquè d’haver-me aventurat fora de casa ell m’hauria eliminat amb la seva escopeta abans que jo ni tan sols hagués tingut temps de veure’l. Després d’aixecat el pont (jo sempre em quedava més tranquil quan aixecaven el pont, cada vespre), vaig pensar que ja no valia la pena de preocupar-me més. Mai no m’havia imaginat que ell podria haver-se ficat dins de casa per tal d’esperar-me. Tanmateix, quan em vaig haver posat la bata i vaig anar a fer la ronda habitual de cada nit, un moment abans d’entrar al despatx vaig intuir el perill. Estic convençut que quan un home ha passat per molts perills en el decurs de la seva vida (i poden creure que jo n’he passat més que la majoria de gent de la meva edat), desenvolupa un sisè sentit que alça la bandera roja d’alerta. En aquell moment vaig veure aquesta bandera clarament, i no sabria pas dir-los per què. El cas és que un instant després vaig distingir un peu que sortia per sota les cortines i tot em va quedar clar. Jo només portava una espelma a la mà, però a través de la porta oberta arribava la llum de la làmpada del passadís. Vaig deixar l’espelma damunt la taula i vaig fer un salt per tal d’agafar un martell que m’havia deixat sobre el palmar de la xemeneia. En aquell precís instant ell se’m llançà a sobre. Vaig veure el reflex del seu ganivet, i jo vaig descarregar el martell contra ell. Suposo que el vaig arribar a tocar en algun lloc, ja que el ganivet li va caure a terra. S’arredossà darrere la taula amb l’agilitat d’una àguila, i un moment després es va treure l’escopeta de sota l’abric. Vaig sentir que la carregava, de manera que vaig comprendre que havia d’actuar abans que ell pogués disparar. Així que vaig agafar-li l’arma pels canons, i tots dos vàrem estar forcejant durant un minut o més. L’home que perdés el control de l’escopeta era home mort. El meu antagonista no deixà pas anar l’escopeta, però mantingué la culata cap avall per espai d’uns segons que van resultar fatals per a ell. Potser vaig ser jo qui va prémer un dels dos gallets. Potser el vàrem prémer entre tots dos. Sigui com sigui, quan es va disparar l’arma ell tenia els canons encarats al seu rostre. De manera que així em vaig quedar, mirant el que quedava d’en Ted Baldwin. Jo l’havia reconegut a la ciutat, i també quan es va llançar sobre meu, però en aquell moment no l’hauria reconegut ni la seva pròpia mare. Estic acostumat a presenciar escenes violentes, però he de confessar que gairebé em vaig marejar en veure allò. Jo era agafat a un dels costats de la taula quan arribà en Barker a corre-cuita. També vaig sentir que s’acostava la meva esposa, de manera que vaig córrer cap a la porta per tal d’impedir-li d’entrar. No era un espectacle precisament agradable per a una dona. Li vaig prometre que pujaria a veure-la de seguida. Vaig intercanviar un parell de frases amb en Barker, que s’havia assabentat de tot amb una simple mirada, i ens vàrem disposar a esperar l’arribada del servei domèstic.

»Tanmateix, no va acudir ningú mes, de manera que vàrem interpretar que cap dels criats no havia sentit res i que els únics que sabien el que havia passat érem nosaltres. Va ser aleshores que se’m va acudir una idea que fins i tot em semblà brillant. Una de les mànigues del cadàver era aixecada, de manera que permetia de veure sobre el seu avantbraç la marca gravada amb foc de la Lògia. Mirin.

L’home que coneixíem com a mister Douglas s’arromangà la màniga del seu abric i ens mostrà el mateix triangle inscrit dins un cercle que havíem vist a l’avantbraç de la víctima el dia abans.

—La idea se’m va acudir en veure això. D’un sol cop d’ull ho vaig veure tot molt clar. La seva altura, els seus cabells i la seva constitució física eren semblants a les meves característiques. Ningú no seria capaç de reconèixer-lo a través del rostre, és clar. Li vaig treure la roba, i després d’un quart d’hora en Barker i jo li posàvem la meva bata i el deixàvem tal i com vostès el varen trobar. Vàrem fer un paquet amb tot això, i el vàrem llastar amb l’únic pes que vaig poder trobar a mà. Seguidament, vàrem submergir el paquet a l’aigua del fossat. La targeta que ell pretenia de deixar al costat del meu cadàver, ara descansava junt al seu cos. Li vaig posar els meus anells als dits, però quan vaig intentar de treure’m l’aliança de matrimoni —ens mostrà la seva mà musculada—, vostès mateixos comprendran que no ho vaig aconseguir. No me l’havia treta mai des del dia del meu casament, i no m’hagués estat pas possible de treure-me-la sense tallar-la. No sé si realment m’hagués sabut gaire greu de separar-me d’aquest anell, però, sigui com sigui, no hagués pogut pas treure-me’l tot i que hagués volgut. Així, doncs, no ens va quedar cap més remei que prescindir d’aquest detall i atenir-nos a les conseqüències. A més de tot això, vaig anar a buscar un tros d’esparadrap i l’hi vaig col·locar al mateix lloc on jo en duia un d’igual. Aquí vàreu tenir una relliscada, mister Holmes, tot i la vostra aguda intel·ligència, ja que si haguéssiu provat de treure aquest tros d’esparadrap hauríeu comprovat que al de sota no hi havia cap senyal d’un tall. Bé, així estaven les coses. Si restava aquí, amagat, uns dies, i després fugia cap a algun lloc on la meva dona anés a reunir-se amb mi, podríem viure sempre més despreocupadament. Aquells dimonis no m’haurien deixat ni un minut de treva en tant que jo continués vivint, però si llegien als diaris que el tal Baldwin m’havia matat, tots els meus problemes haurien fugit. No vaig disposar pas de gaire temps per a posar la meva dona i l’amic Barker al corrent del meu pla, però ells ho varen entendre prou com per a ajudar-me. Jo ho sabia tot sobre aquest amagatall, i també n’Ames, però a ell no se li acudí mai de relacionar-lo amb tot aquest assumpte. De manera que m’hi vaig instal·lar, mentre que en Barker s’encarregava de fer la resta. Crec que són perfectament capaços d’imaginar què és el que va fer. Obrí la finestra i deixà una petjada a l’ampit per tal de mostrar com havia fugit l’assassí. És clar, es tractava de quelcom no pas massa digne de crèdit, però, com sigui que el pont era aixecat, no hi havia cap més possibilitat. Finalment, una vegada disposat l’escenari del crim, va fer sonar el timbre d’alarma insistentment. Vostès ja saben què va passar després… Així, doncs, cavallers, facin allò que creguin convenient, però el que jo els acabo d’explicar és la veritat, tota la veritat, de manera que… que Déu m’ajudi! El que vull que em diguin és: com em tractarà la justícia anglesa?

Hi hagué uns moments de silenci que Sherlock Holmes s’encarregà de trencar.

—La justícia anglesa és, bàsicament, una justícia equitativa i justa. Així, doncs, no rebreu d’ella un tracte pitjor del que mereixeu. Ara, jo voldria preguntar-vos com sabia aquell home que vós vivíeu aquí, com podia entrar a casa vostra i on podia amagar-se per tal d’atacar-vos.

—No en sé res, de tot això.

El rostre de Holmes era molt pàl·lid i seriós.

—Em temo que aquesta història no és pas acabada, encara —digué—. No m’estranyaria gens que vós haguéssiu d’afrontar encara perills pitjors que els que temeu de la justícia anglesa, i fins i tot pitjors que els vostres enemics americans. Crec que tindreu problemes, mister Douglas. De manera que us aconsello que em feu cas i us mantingueu sempre alerta.

I ara, soferts i pacients lectors, els demano que m’acompanyin per algun temps lluny de la casa senyorial de Birlstone, a Sussex, i lluny també de l’any de gràcia en el qual vàrem emprendre un atzarós viatge que culminà amb l’estranya història d’un home que havia estat conegut com en John Douglas. Desitjo que ara viatgin amb mi en el temps fins a una vintena d’anys enrere, i en l’espai uns quants milers de quilòmetres cap a l’oest, per tal que pugui assabentar-los d’una narració singular i terrible, tan singular i tan terrible que ben segurament els resultarà difícil de creure els fets que tot seguit els explicaré, per bé que siguin reals. No pensin pas que vull encetar una història abans que l’anterior s’hagi acabat. A mesura que vagin llegint, s’aniran adonant que no és pas així. I una vegada que jo hagi descrit aquests remots esdeveniments i vostès hagin pogut treure l’entrellat d’aquest misteri del passat, llavors tornarem a les habitacions de Baker Street, on, com tants d’altres esdeveniments meravellosos, el cas que ara ens ocupa trobarà el seu final definitiu.