1. LA CASA BUIDA

Fou en la primavera del 1894 que tot Londres s’interessava, i la bona societat estava consternada, per l’assassinat de l’Honorable Ronald Adair en les circumstàncies més estranyes i inexplicables. El públic ja s’havia assabentat dels detalls del crim facilitats per la investigació policial, si bé en aquesta ocasió es va ometre força informació, ja que el cas resultava tan complicat per al ministeri fiscal que no fou considerat necessari d’aportar tots els fets. No és fins ara, al capdavall de gairebé deu anys, que em veig autoritzat a lliurar les baules extraviades que conformen la totalitat de la cadena. El crim era interessant per ell mateix, però aquest interès no significà res per a mi comparat amb les inconcebibles seqüeles, que em varen proporcionar la més gran sorpresa rebuda en el decurs de la meva atzarosa vida. Fins i tot ara, després d’aquest llarg interval, m’estremeixo quan hi penso i experimento de bell nou el sobtat torrent de joia, esbalaïment i incredulitat que inundà completament la meva ment. Permeteu-me que digui al públic que ha mostrat un cert interès per les imatges momentànies que ocasionalment els he facilitat de les accions i pensaments d’un home remarcable, que no m’han de fer responsable si no he compartit els meus coneixements amb ells, la qual cosa hauria considerat el primer deure a complir en el cas de no haver-ne rebut una prohibició explícita dels seus llavis. Sortosament, vaig ser dispensat d’aquesta prohibició el tercer dia del mes passat.

És d’imaginar que la meva relació d’intimitat amb Sherlock Holmes m’havia suscitat un viu interès pel món del crim, i que d’ençà de la seva desaparició mai no havia deixat de seguir amb atenció els diversos problemes sortits a llum i fins havia provat en més d’una ocasió, per a la meva satisfacció personal, d’aplicar els seus mètodes a la recerca d’una solució, sense gaire èxit. No hi hagué, però, cap cas que m’atragués amb tanta força com la tragèdia de Ronald Adair. Quan en vaig llegir les dades de la investigació judicial, que implicaven un veredicte d’homicidi premeditat contra alguna persona o persones desconegudes, em vaig adonar amb més claredat de la pèrdua que la mort de Sherlock Holmes havia suposat per a la comunitat. Hi havia en aquest afer alguns aspectes que estava segur que haurien estat especialment significatius per a ell, i els esforços de la policia haurien estat complementats, o més aviat anticipats, per l’experta observació i la ment desperta del primer agent criminal d’Europa. Cada dia, de camí cap als meus compromisos professionals, m’entretenia a analitzar el cas sense que hi trobés una explicació prou adequada. Accepto el risc de narrar la mateixa història per segona vegada i recapitularé els fets coneguts pel gran públic a la fi de la investigació.

L’Honorable Robert Adair era el fill segon del Comte de Maynooth, en aquell temps governador d’una de les colònies australianes. La mare d’Adair havia tornat d’Austràlia per sotmetre’s a una operació de cataractes, i ella, el seu fill Ronald i la seva filla Hilda s’establiren al número 427 de Park Lane. Els joves, integrats al si de la bona societat, no tenien enemics ni vicis coneguts. Ell s’havia compromès amb Miss Edith Woodley, de Carstairs, però ho havien deixat córrer per mutu acord uns mesos abans, i no semblava pas que aquesta circumstància hagués deixat cap mena de rancúnia en cap dels dos. D’altra banda, la vida de l’home en qüestió es limitava a un cercle reduït i convencional, ja que els seus hàbits eren tranquils i el seu caràcter tenia ben poc d’emotiu. Tanmateix, aquest jove aristòcrata i indolent trobà la mort de la manera més estranya i inesperada entre les deu i les onze i vint de la nit del 30 de març del 1894.

Ronald Adair era un entusiasta de les cartes i hi jugava contínuament, però mai no hi apostava quantitats que poguessin deixar-lo en una situació delicada. Era membre dels clubs de joc Baldwin, Cavendish i Bagatelle. Hom demostrà que el dia de la seva mort, en acabat de sopar, havia jugat unes quantes partides de whist en aquest darrer club. Hi havia jugat també a la tarda. El testimoni dels seus companys de joc —Mr. Murray, Sir John Hardy i el coronel Moran— confirmava que el joc era el whist, i que la sort es distribuí amb força equanimitat. Adair devia haver perdut unes cinc lliures, però no més. La seva fortuna era considerable, i una pèrdua tan insignificant no podia afectar-li de cap manera. Havia jugat quasi a diari en un o altre club, però era un jugador prudent i sovint guanyava. Hom sabé que algunes setmanes abans, formant parella amb el coronel Moran, havia guanyat en el decurs d’una sessió la xifra de 420 lliures a Godfrey Milner i a Lord Balmoral. Això és tot el que la investigació va esbrinar del seu passat recent.

La nit del crim va tornar a casa, procedent del club, a les deu en punt. La seva mare i la seva germana havien sortit de visita. El majordom declarà que l’havia sentit entrar per la porta principal de la segona planta, on s’ubicaven les seves dependències. Allà dins havia encès el llum, i, com sigui que es va posar a fumar, havia obert la finestra. No se sentí cap més soroll provinent de la cambra fins a les onze i vint, hora en què arribaren Lady Maynooth i la seva filla. La dama provà d’ingressar a l’habitació del seu fill amb la intenció de desitjar-li una bona nit, però la porta era tancada per dins i no va obtenir cap mena de resposta als seus crits i trucs. Anà a la recerca d’ajut i varen forçar la porta. Trobaren l’infortunat jove ajagut al costat de la taula. Tenia el cap horriblement mutilat per un tret d’expansió disparat per un revòlver, però no es va trobar cap classe d’arma a l’interior de la cambra. Damunt la taula hi havia dos bitllets de 10 lliures i 17 lliures i deu penics en monedes de plata i or, disposades en petits munts de diferent valor. Hi havia també un full de paper amb diverses quantitats escrites, amb els noms d’alguns amics del club al costat, sobre el qual full hom conjecturà que, abans de la seva mort, havia estat mirant d’establir les seves pèrdues i guanys en el joc.

Un acurat examen de les circumstàncies només servia perquè es compliqués més el cas. En primer lloc, no existia cap motiu perquè el jove tanqués la porta per dins. Hi havia, en canvi, la possibilitat que l’assassí ho hagués fet i hagués fugit tot seguit per la finestra. La caiguda, però, era d’uns sis metres, i a baix hi havia un llit de safrà florit. Ni les flors ni el terra evidenciaven senyals de cap mena d’intrusió, ni era visible cap empremta a l’estreta llenca de gespa que separava la casa del carrer. Així, doncs, tot semblava indicar que havia estat el jove mateix qui havia tancat la porta. Però, com s’esdevingué la seva mort? Ningú no hauria pogut enfilar-se fins a la finestra sense deixar-hi empremtes. Suposant que algú li hagués disparat des de la finestra, hauria estat un tret molt poderós per infligir una ferida tan mortífera amb un revòlver. D’altra banda, Park Lane és una via molt freqüentada, i hi ha una parada de cotxes a no més de cent metres de la casa. Ningú no havia sentit cap tret. I, tanmateix, hi havia un home mort per un tret de revòlver que s’havia expandit com els projectils farcits de metralla i li havia causat una ferida capaç de provocar-li la mort a l’acte. Tals eren les circumstàncies del misteri de Park Lane, agreujat per l’absència d’un mòbil, perquè, com ja he dit abans, hom no sabia de cap enemic que pogués tenir el jove Adair, i ningú no havia provat d’endur-se els diners o els béns existents en aquella habitació.

Em vaig passar dies i dies considerant tots aquests fets, intentant de bastir una teoria que els reconciliés i de trobar la línia de menor resistència que el meu malaurat amic havia declarat que constituïa el punt inicial de tota investigació. He de confessar que vaig fer ben pocs progressos. Aquella tarda vaig travessar el Parc, i cap allà a les sis em trobava a la confluència d’Oxford Street amb Park Lane. Una colla de curiosos aplegats al carrer, tots mirant cap a una finestra concreta, m’indicaren la casa que havia anat a veure. Un home alt i prim amb ulleres de color, que en un primer moment vaig confondre amb un detectiu de paisà, exposava la seva teoria mentre els altres es congregaven al seu voltant per escoltar-lo. M’hi vaig apropar tant com vaig poder, però les seves observacions em semblaren d’allò més absurdes, de manera que vaig retirar-me’n amb un cert disgust. Quan ho feia, vaig topar contra un home vell i deforme que es trobava darrere meu, i li vaig tirar a terra alguns dels llibres que duia. Recordo que mentre els recollia em vaig fixar en el títol d’un, L’origen del respecte pels arbres, i se’m va acudir que aquell home devia ser un pobre bibliòfil que, ja per negoci o afecció, col·leccionava obres d’escassa divulgació. Vaig provar de disculpar-me per l’incident, però era evident que aquells llibres, que amb tan mala fortuna acabava de maltractar, eren objectes molt valuosos als ulls del seu propietari. Amb un grunyit de desdeny es girà, i jo em vaig quedar mirant aquella esquena encorbada i aquelles patilles blanques que desapareixien entre la multitud.

Les meves observacions a l’immoble del número 427 de Park Lane van projectar ben poca llum sobre el problema que acaparava el meu interès. La casa estava separada del carrer per una paret baixa amb un passamà, i tot plegat no feia més d’un metre i mig d’alçada. Resultava, doncs, ben fàcil per a qualsevol intrús d’entrar al jardí; però la finestra era del tot inaccessible, ja que no hi havia cap canonada ni res semblant que facilités a l’home més àgil del món d’enfilar-s’hi. Més desconcertat que mai, vaig optar per tornar cap a Kensington. No feia més de cinc minuts que acabava d’arribar, quan la donzella entrà al meu despatx i anuncià que hi havia una persona que desitjava de veure’m. Esbalaït, vaig constatar que no era altre que l’estrany i vell col·leccionista de llibres, amb la seva cara angulosa i arrugada sortint d’un garbuix de cabells blancs, i amb un munt dels seus preciosos volums, una dotzena si més no, sota el braç dret.

—Sembleu sorprès de veure’m, senyor —digué amb una veu rogallosa i estranya.

Vaig haver d’admetre que sí que ho estava.

—Bé, jo tinc consciència, senyor, i quan he vist que entràveu en aquesta casa, ja que us he seguit fins aquí, m’he dit: «aniràs a veure un moment aquest gentil cavaller, et disculparàs per haver estat una mica brusc amb ell i li donaràs les gràcies per haver-te collit els llibres de terra».

—Potser n’heu fet un gra massa d’una fotesa —vaig dir jo—. Permeteu-me que us pregunti com sabíeu qui era jo.

—Bé, senyor, resulta que sóc veí vostre. Trobareu la meva llibreria al xamfrà de Church Street, i em faríeu molt content si em veníeu a veure. Potser sou un col·leccionista, senyor. Porto aquí Ocells britànics, Catul i La guerra santa, autèntiques gangues tots ells. Amb cinc volums podríeu omplir el buit que hi ha en aquella segona prestatgeria. Sembla un xic abandonada, no us sembla, senyor?

Vaig girar el cap per mirar la vitrina que hi havia darrere meu. Quan em vaig tombar, vaig veure Sherlock Holmes somrient a l’altra banda de la meva taula d’estudi. Em vaig posar dret, el vaig fitar durant uns segons tot esbalaït, i pel que sembla vaig sofrir un desmai per primera i única vegada a la meva vida. Un vel em va entelar la visió, i quan s’esvaí em vaig adonar que tenia el coll descordat i un regust de brandy als llavis. Holmes estava inclinat sobre la meva cadira amb el seu flascó a la mà.

—Estimat Watson —digué aquella veu tan familiar—, us dec mil disculpes. No tenia idea que quedaríeu tan afectat.

El vaig agafar del braç.

—Holmes! —vaig exclamar—. Sou vós de veritat? Pot ser que encara sigueu viu? Es possible que aconseguíssiu sortir d’aquell terrible esvoranc?

—Espereu un moment! —va dir ell—. Esteu segur que us trobeu prou bé per entrar en discussions? Us acabo de proporcionar un seriós ensurt amb la meva innecessàriament dramàtica aparició.

—Estic prou bé. Però us dic de veritat, Holmes, que amb prou feines puc creure el que veuen els meus ulls. Déu del cel! I pensar que, de tots els homes d’aquest món, sou vós qui esteu en el meu despatx! —Vaig tornar a agafar-lo de la màniga i vaig notar el braç prim i tendinós sota la roba—. Bé, almenys no sou pas un esperit. Estimat amic, estic foll de joia de veure-us! Seieu, si us plau, i expliqueu-me com vàreu poder sortir viu d’aquell esgarrifós avenc.

Es va asseure davant meu i encengué una cigarreta amb el seu posat indolent. Anava vestit amb l’apedaçada levita de llibreter, però la resta d’aquell personatge descansava en una pila de roba blanca i llibres vells damunt la taula. Holmes semblava més prim i entusiasta que mai, però hi havia un matís pàl·lid en aquell rostre aquilí que revelava que la seva vida recent no havia estat gaire saludable.

—M’alegra que em pugui estirar, Watson —va dir—. No és pas cosa de broma que un home alt hagi d’escurçar la seva estatura durant unes quantes hores. Ara, benvolgut amic, pel que fa al capítol d’explicacions, voldria demanar-vos la vostra col·laboració en una nit de feina dura i perillosa. Potser fóra millor que us oferís un relat complet de la situació quan hàgim acabat aquesta feina.

—Em menja la curiositat. M’estimaria més que m’ho expliquéssiu ara.

—Vindreu amb mi aquesta nit?

—Quan vulgueu i on vulgueu.

—Com en els vells temps. Encara podrem fer un mos per sopar abans de marxar. Bé doncs, pel que fa a aquell avenc, us diré que no vaig trobar gaires problemes per sortir-ne, perquè el cert és que no hi vaig arribar a caure mai.

—No hi vàreu arribar a caure?

—No, Watson, no hi vaig caure. La nota que us vaig deixar era del tot sincera. Tenia ben pocs dubtes que havia assolit la fi de la meva carrera quan vaig albirar la sinistra figura del Professor Moriarty enmig del camí estret que conduïa cap a la seguretat. Vaig llegir un propòsit inexorable en els seus ulls grisos. Vaig bescanviar, doncs, unes paraules amb ell i vaig obtenir la seva amable autorització per escriure la breu nota que vós trobaríeu més tard. La vaig deixar junt amb la meva cigarrera i el meu bastó i vaig seguir el camí amb Moriarty encara al darrere. En arribar al final del senderol, vaig quedar acorralat. Ell no esgrimí cap arma, sinó que va córrer cap a mi i em va llançar els seus llargs braços al coll. Sabia que jo havia arruïnat tot el seu joc i no tenia cap més desig que la revenja. Vàrem rodolar plegats per la vora de l’avenc. Tinc, però, alguns coneixements de baritsu, un sistema de lluita japonès, que m’han resultat de gran utilitat en més d’una ocasió. Vaig aconseguir escapolir-me del seu domini, i ell, amb un crit esgarrifós, espernetegà i esgarrapà l’aire durant uns segons. Però gràcies als seus esforços, perdé l’equilibri i va caure al buit. Apostat a la vora de l’avenc, vaig veure com queia una bona estona. Després, xocà amb una roca, va rebotar i anà a parar dins l’aigua.

Vaig escoltar sorprès aquesta explicació, que Holmes em lliurà entre bafarades de fum de la seva cigarreta.

—Però, i les empremtes? —vaig preguntar—. Vaig veure amb els meus propis ulls que dues persones havien transitat pel camí i cap de les dues no havia tornat.

—Tot anà de la manera següent. En el mateix moment que el professor havia desaparegut en el buit, em vaig adonar de l’extraordinària sort que el fat havia posat al meu abast. Sabia que Moriarty no era l’únic home que havia jurat la meva mort. Hi havia tres homes més, com a mínim, la set de venjança dels quals només seria intensificada per la fi del seu líder. Tots ells eren homes molt perillosos, i un o altre m’atraparia. D’altra banda, si tot el món estava convençut que jo havia mort, aquests homes es prendrien algunes llibertats, esdevindrien vulnerables i tard o d’hora jo els podria destruir. Ja hi hauria temps per anunciar que encara formava part del món dels vius. El cervell treballa amb tal celeritat que crec que ja havia reflexionat en tot això inclús abans que el Professor Moriarty assolís el fons de la cascada de Reichenbach.

»Em vaig aixecar i vaig examinar la paret de roca que es dreçava davant meu. En el vostre pintoresc relat del fet, que vaig llegir amb gran interès uns mesos després, afirmàveu que la paret era escarpada. Això no era literalment cert. En realitat, presentava alguns llocs segurs perquè hi posés el peu, i fins i tot l’indici d’una plataforma sortint. El cingle era tan alt que escalar-lo tot esdevenia una utopia òbvia, i es feia també impossible tornar pel mateix camí sense deixar-hi petjades en el terra humit. Hagués pogut, és cert, retrocedir d’esquena, com he fet tantes vegades, però l’evidència de tres jocs d’empremtes en la mateixa direcció hauria arruïnat els meus propòsits. Tot plegat, doncs, em va aconsellar que m’arrisqués a escalar el cingle. No va resultar una feina fàcil, Watson. La fressa de la cascada retrunyia als meus peus. No sóc pas una persona propensa a deixar-se endur per la fantasia, però us asseguro que em semblà que sentia la veu de Moriarty cridant-me des del fons de l’avenc. Un error hauria pogut ser fatal. Més d’una vegada, quan se m’escapava algun manat d’herba de les mans o em relliscava el peu en les osques humides de la roca, vaig creure que em precipitava timba avall. Tanmateix, vaig continuar pujant fins que vaig assolir una plataforma força ampla i coberta de molsa verda, on podria romandre invisible amb una considerable comoditat. Allí em trobava ajagut, benvolgut Watson, quan vós i els vostres acompanyants arribàreu amb la intenció d’investigar les circumstàncies de la meva mort d’una manera tan commovedora com ineficaç.

»Per fi, quan ja us havíeu format les inevitables i errònies conclusions, tornàreu cap a l’hotel i jo em vaig quedar sol. Havia imaginat que acabava d’arribar al final de les meves aventures, però un esdeveniment inesperat em demostrà que les sorpreses no s’havien acabat. Una enorme roca procedent de les altures va passar davant meu, impactà al bell mig del camí i es precipità timba avall. Vaig pensar per un moment que es tractava d’un accident, però tot seguit, en alçar els ulls, vaig veure el cap d’un home retallat sobre el cel crepuscular, i una altra roca va caure sobre la plataforma que jo ocupava, a poc més d’un pam del meu cap. Naturalment, el significat d’aquest fet era obvi. Moriarty no havia estat sol. Un còmplice —la mirada del qual havia bastat perquè em convencés de la seva perillositat— havia muntat guàrdia mentre el professor m’atacava. A una certa distància, inadvertit per mi, havia presenciat la mort del seu amic i la meva evasió. Havia estat esperant, i, després d’enfilar-se al cim del cingle, havia provat d’endegar la tasca allí on el seu company havia fallat.

»No em vaig aturar a pensar-hi gaire, Watson. Aquell rostre sorrut tornà a abocar-se a la timba, i vaig comprendre que això era el preliminar de la caiguda d’una altra roca. Em vaig despenjar per la paret fins al camí. No crec pas que ho hagués aconseguit amb sang freda. Resultava cent vegades més difícil que enfilar-se. Però no tenia pas temps de pensar en el perill, perquè una tercera roca va passar arran mentre penjava agafat de la vora de la plataforma amb les dues mans. A mitja paret vaig relliscar, però gràcies a Déu vaig aterrar, il·lès, sobre el camí. Em vaig posar a caminar, vaig recórrer setze quilòmetres per les muntanyes enmig de la foscor, i una setmana més tard em trobava a Florència amb la seguretat que ningú no sabia què se n’havia fet de mi.

»Vaig tenir només un confident: el meu germà Mycroft. Us dec mil disculpes, benvolgut Watson, però era imprescindible que tothom es pensés que jo era mort, i és segur que no hauríeu escrit pas un relat tan convincent de la meva malaurada fi si no haguéssiu cregut que era veritat. Moltes vegades en el decurs dels últims tres anys he agafat la ploma per escriure-us, però sempre he tingut por que la vostra afectuosa consideració envers la meva persona us empenyés a alguna indiscreció que traís el meu secret. És per això que m’he apartat de vós aquest vespre després que m’heu recollit els llibres de terra, perquè en aquell moment em trobava en perill i qualsevol mostra d’emoció i sorpresa per part vostra hauria atret l’atenció cap a la meva identitat i hauria pogut generar conseqüències deplorables i irreparables. Pel que fa a Mycroft, vaig haver de confiar en ell perquè em proporcionés els diners que necessitava. El curs dels esdeveniments a Londres no va anar tan bé com jo confiava, perquè el judici de la banda de Moriarty deixà dos dels seus membres més perillosos, els meus enemics més venjatius, en llibertat. Així, doncs, vaig optar per viatjar pel Tibet durant dos anys, durant els quals vaig gaudir de la visita a Lhassa i vaig passar uns quants dies amb el dalai-lama. És possible que hàgiu llegit alguna cosa de les notables exploracions d’un noruec anomenat Sigerson, però estic segur que mai no se us va acudir que estàveu rebent noves del vostre amic. Més tard vaig passar a Pèrsia, vaig visitar la Meca i vaig tenir una breu però interessant entrevista amb el califa a Kartum, els resultats de la qual he comunicat al ministeri d’Afers Estrangers. Havent tornat a França, vaig despendre alguns mesos en una investigació sobre els derivats del quitrà d’hulla, que vaig dirigir a un laboratori de la ciutat de Montpeller, al sud de França. En acabada aquesta investigació amb resultats satisfactoris, i després d’esbrinar que només quedava un dels meus enemics a Londres, em disposava a tornar quan els meus moviments foren accelerats per la notícia de l’apassionant misteri de Park Lane, que no només em cridà l’atenció pels seus propis mèrits, sinó que semblava brindar-me algunes possibilitats personals força peculiars. De manera que he vingut a Londres de seguida, m’he presentat a Baker Street, he provocat un atac d’histèria a Mrs. Hudson i m’he adonat que Mycroft havia conservat les meves habitacions i els meus papers tal com jo els havia deixat. Així doncs, estimat Watson, a les dues d’aquesta tarda ja era assegut a la meva butaca del meu vell despatx, desitjant de veure el meu vell amic Watson ocupant l’altra cadira que tan sovint havia honorat amb la seva presència».

Tal va ser l’extraordinària narració que vaig escoltar aquell vespre del mes d’abril, una narració que m’hauria estat impossible de creure de no ser per la visió d’aquella figura alta i prima i d’aquell rostre ansiós que mai no havia sospitat que tornaria a veure. D’alguna manera, ell s’havia adonat de la meva profunda aflicció, i manifestava la seva solidaritat en la seva actitud més que no pas amb paraules.

—El treball constitueix el millor antídot contra la tristesa, benvolgut Watson —va dir—, i tinc preparada una sessió de treball per a tots dos aquesta nit que, si la podem dur a terme amb èxit, justificarà l’existència d’un home en aquest planeta.

Fou en va que li’n demanés més detalls.

—Ja n’escoltareu i en veureu prou abans de demà —va respondre—. Tenim tres anys del passat per discutir. Us suggeriria que deixéssiu el tema aparcat fins a dos quarts de deu d’aquesta nit, quan ens submergirem en la notable aventura de la casa buida.

Havíem tornat als vells temps quan, a l’hora prevista, em trobava assegut al seu costat en un cabriolé, amb el revòlver a la butxaca i el pessigolleig de l’aventura al cor. Holmes es mostrava fred, seriós i reservat. A la llum dels fanals del carrer, vaig veure que tenia les celles arrufades i els llavis fins, premuts en un posat d’intensa meditació. Ignorava a quina bèstia salvatge ens disposàvem a enfrontar-nos enmig de la fosca selva criminal de Londres, però estava convençut, en veure l’expressió del mestre dels detectius, que l’aventura seria molt seriosa. El sardònic somriure que de tant en tant dibuixaven els seus llavis no presagiava res de bo en relació amb l’objecte de la nostra investigació.

Jo em pensava que ens dirigíem a Baker Street, però Holmes féu aturar el cotxe al xamfrà de Cavendish Square. Un cop haguérem baixat, em vaig fixar que Holmes mirava a dreta i esquerra amb desconfiança, i que a cada cantonada adoptava tota mena de mesures per assegurar-se que no ens seguia ningú. El nostre trajecte resultava d’allò més singular. El coneixement de Holmes dels camins de Londres era extraordinari, i en aquesta ocasió avançava amb rapidesa i fermesa per un eixam de cavallerisses i estables, l’existència dels quals jo desconeixia. Finalment vàrem desembocar en un carreró delimitat per cases velles i tenebroses que ens dugué a Manchester Street, i des d’aquí a Blandford Street. Arribats en aquest punt. Holmes tombà de sobte per un passatge estret, accedí a un pati interior per una porta de fusta, i tot seguit obrí la porta posterior d’una casa amb una clau. Vàrem entrar-hi, i ell tancà la porta darrere nostre.

El lloc era molt fosc, però em semblava evident que es tractava d’una casa buida. Els nostres peus cruixien sobre l’empostissat de fusta del terra, i la meva mà tocà una paret el paper de la qual penjava a trossos. Els freds i prims dits de Holmes es tancaren al voltant del meu canell i em va conduir per un llarg passadís fins que vaig albirar vagament una finestreta de ventilació coberta de pols damunt d’una porta. Aleshores Holmes girà de sobte a la dreta, i ingressàrem en una àmplia sala quadrada i buida, molt fosca als racons però dèbilment il·luminada al centre pels llums del carrer que discorria davant l’edifici. No hi havia cap llum en les immediacions, i la finestra presentava una capa massa gruixuda de pols perquè poguéssim discernir la silueta del company. El meu amic em posà la mà a l’espatlla i m’apropà els llavis a l’orella.

—Sabeu on som? —va xiuxiuejar.

—Jo diria que això és Baker Street —vaig respondre, mirant a través dels vidres bruts de la finestra.

—Exacte. Som a la casa Camden, que es dreça just davant de les nostres velles dependències.

—Però, què hi fem, aquí?

—Som en aquesta casa perquè proporciona una excel·lent panoràmica d’aquell pintoresc edifici. Seríeu tan amable, amic Watson, d’apropar-vos un xic més a la finestra, tenint bona cura de no deixar-vos veure, i fer un cop d’ull a les nostres velles estances, punt de partida de tantes i tantes aventures? Comprovarem si aquests tres anys d’absència m’han arrabassat del tot la meva capacitat de sorprendre-us.

Em vaig acostar amb precaució al vidre i vaig mirar cap a la finestra que tan familiar em resultava. Quan els meus ulls s’hi fixaren, no vaig poder reprimir un crit sufocat d’esbalaïment. La persiana estava baixada, i dins l’estança s’hi veia una intensa llum. A la pantalla lluminosa de la finestra es definia la silueta fosca i ben marcada d’un home assegut en una cadira. La dignitat del cap, la quadratura de les espatlles i l’angulositat de les faccions no deixaven lloc al dubte. La cara es va girar, i l’efecte fou comparable al d’aquelles siluetes negres que agradava de construir als nostres avis. Era una reproducció perfecta de Holmes. Tan sorprès estava jo, que vaig estendre la mà per assegurar-me que l’home que es trobava al meu costat era Sherlock Holmes. Ell s’estremí en un silenciós atac de riure.

—I bé? —em va dir.

—Déu del cel! —vaig exclamar—. Es extraordinari!

—Confio que ni l’edat ni el costum marceixi la meva infinita varietat de recursos —digué, i vaig reconèixer en el to de la seva veu l’entusiasme i l’orgull que l’artista despèn en la pròpia creació—. Se m’assembla força, no és cert?

—Jo hauria jurat que éreu vós.

—El mèrit correspon a Monsieur Oscar Meunier, de Grenoble, que invertí uns quants dies en la realització del motlle. Es un bust de cera. Els altres detalls els he organitzat jo durant la visita que he efectuat aquesta tarda a Baker Street.

—Però, per què?

—Perquè, benvolgut Watson, tinc motius molt poderosos per fer creure a unes persones determinades que sóc allí quan en realitat sóc aquí.

—Creieu potser que vigilen les vostres habitacions?

—Sé que les vigilen.

—Qui?

—Els meus vells enemics, Watson. L’encisadora societat el líder de la qual descansa al peu de la cascada de Reichenbach. Cal que recordeu que ells, i només ells, sabien que jo encara era viu. I creien que, tard o d’hora, tornaria a les meves dependències. Les han vigilades contínuament, i aquest matí m’hi han vist arribar.

—Com ho sabeu?

—Perquè he reconegut el seu sentinella així que he tret el cap per la finestra. És un home força inofensiu que es diu Parker, garroter d’ofici i virtuós de l’arpa jueva. No em preocupa gens. El que em preocupa bastant més és la formidable personalitat que s’oculta darrere seu, l’amic íntim de Moriarty, l’home que deixà caure els rocs al penya-segat, el criminal més murri i perillós de Londres. Aquest és l’home que m’empaita aquesta nit, Watson, i és també l’home que menys sospita que li anem al darrere.

Els plans del meu amic començaven a revelar-se de forma gradual. Des d’aquest còmode amagatall, els vigilants eren vigilats, i els batedors, caçats. Aquella ombra angulosa que teníem al davant constituïa el reclam, i nosaltres érem els caçadors. En silenci, enmig de la foscor, contemplàvem les figures apressades que passaven una i altra vegada per davant de la posició que ocupàvem. Holmes romania callat i immòbil, però es mantenia en una frisosa alerta, amb els ulls fixos en aquell tràfec de passants. Hi havia força gent que es movia amunt i avall, la majoria emboçats amb abrics i bufandes. Un parell de vegades em va semblar que ja havia vist la mateixa figura abans, i em vaig fixar d’una manera especial en dos homes que aparentment s’arreceraven del vent al portal d’una casa emplaçada més amunt del carrer. Vaig provar d’atreure l’atenció del meu company cap a ells, però aquest va emetre una breu exclamació d’impaciència, i continuà fitant el carrer. Més d’un cop picava, nerviós, de peus a terra i donava copets a la paret amb els dits. Resultava evident que s’estava intranquil·litzant, i que els seus plans no seguien el curs que ell havia previst. Per fi, poc abans de mitjanit, i quan el carrer començava a buidar-se de transeünts, Holmes es posà a passejar amunt i avall de la cambra, pres d’una agitació incontrolable. Em disposava a formular-li alguna observació, quan vaig aixecar els ulls cap a la finestra il·luminada i vaig experimentar una sorpresa tan gran com l’anterior. Vaig prémer el braç de Holmes i vaig assenyalar cap amunt.

—L’ombra s’ha mogut! —vaig exclamar.

Ja no era el perfil, sinó l’esquena, allò que s’havia girat cap a nosaltres.

Aquells últims tres anys no havien pas llimat les aspreses del seu temperament, ni de la seva impaciència, i Holmes mostrava una intel·ligència tan activa com sempre.

—I és clar que s’ha mogut —va dir—. M’heu pres per un lladregot ridícul, Watson, que deixaria un maniquí evident i esperaria que alguns dels homes més astuts d’Europa es deixessin engalipar? Ens hem passat dues hores en aquesta habitació, i Mrs. Hudson ha efectuat algun canvi de posició en aquella figura vuit vegades, és a dir, un cop cada quart d’hora. Ho fa des del davant, per evitar que la seva ombra pugui ser vista. Ah!

Va contenir la respiració en una aspiració estrident i excitada. Enmig de la llum pàl·lida, vaig veure com estirava el cap, en una actitud rígida per l’atenció. Aquells dos homes devien ser encara arraulits al portal, però jo no podia pas veure’ls. Tot era tranquil i silenciós, llevat d’aquella pantalla de llum groga situada davant nostre amb la figura negra retallada al bell mig. En el silenci absolut, vaig sentir de nou aquella nota breu i sibilant que expressava una intensa excitació a penes reprimida. A l’instant següent, Holmes m’empenyia cap al racó més fosc de l’estança, i vaig notar la seva mà sobre els meus llavis. Els dits que m’agafaven tremolaven. Mai abans no havia vist el meu amic tan neguitós, i tanmateix a baix, al carrer, tot romania solitari i silenciós.

De sobte, però, em vaig adonar d’allò que els seus esmolats sentits ja havien distingit. Un so baix i esmorteït arribà a les meves oïdes, no pas procedent de Baker Street, sinó del darrere de la mateixa casa on ens trobàvem amagats. Una porta es va obrir i es tancà. Tot seguit se sentiren unes passes pel passadís…, unes passes que pretenien ser silencioses, però que ressonaven amb estridència per la casa buida. Holmes es va arrambar contra la paret i jo vaig fer el mateix, mentre la meva mà es tancava sobre el mànec del meu revòlver. Escrutant la penombra, vaig veure la vaga silueta d’un home, una ombra més negra que la foscor de la porta oberta. S’aturà un instant, i tot seguit continuà avançant per l’habitació en posició ajupida i amenaçadora. La sinistra figura es trobava ja a no més de tres metres de nosaltres, i jo ja m’havia col·locat en situació de saltar-li al damunt, quan em vaig adonar que no tenia idea de la nostra presència. Va passar pel nostre costat, s’acostà a la finestra i, amb gran lentitud i silenciosament, l’aixecà uns quinze centímetres. Quan es va ajupir fins a l’altura d’aquesta obertura, la llum del carrer, lliure de l’obstacle del polsós vidre, inundà de ple el seu rostre. L’home semblava pres d’una agitació considerable. Els ulls li brillaven com estrelles, i les faccions s’estremien d’una forma convulsiva. Era un home ja entrat en anys, amb un nas prominent i afuat, un front ample i calb i un enorme bigoti de pèls grisencs. Duia al cap un clac tirat endarrere, i portava un vestit d’etiqueta amb pitera que resplendia sota el seu abric. La cara era esprimatxada i bruna, solcada d’arrugues ben marcades que li conferien un aspecte salvatge. Duia a la mà el que semblava un bastó, però quan el deixà a terra va fer un soroll metàl·lic. Després va treure de la butxaca de l’abric un objecte voluminós, i es va sumir en una tasca que culminà amb un cop sec i fort com el d’un forrellat en tancar-se. Encara agenollat a terra, s’inclinà endavant i carregà tot el seu pes i força sobre una mena d’alçaprem, amb el resultat d’un grinyol agut i perllongat que va culminar una vegada més en un fort cop. Aleshores es va dreçar, i vaig veure que el que tenia a la mà era una mena de fusell, amb una culata curiosament deforme. En va obrir la recambra, hi ficà alguna cosa i tancà d’un cop la tapa de la recambra. Tot seguit es va ajupir i recolzà l’extrem del canó sobre l’ampit de la finestra, i jo vaig veure com el seu bigoti llarg reposava damunt la culata i l’ull li resplendia en fitar per la mira. Li vaig sentir un lleu sospir de satisfacció quan abraçà la culata contra l’espatlla, i vaig veure aquell sorprenent objectiu, la silueta negra sobre la pantalla groga, al final de la trajectòria de la seva visió. Per un moment s’estigué rígid i immòbil. Llavors el seu dit va prémer el gallet. Se sentí un xiulet fort i estrany i una dringadissa llunyana de vidres trencats. En aquell precís instant, Holmes va saltar com un tigre sobre l’esquena del tirador i li etzibà un cop de puny a la cara. L’home es va incorporar en qüestió de segons, i agafà Holmes pel coll amb una força convulsiva, però jo el vaig copejar al cap amb la culata del meu revòlver i va tornar a caure a terra. M’hi vaig llançar a sobre mentre el meu company donava avís mitjançant un xiulet. Vaig sentir un martelleig de peus corrent sobre el paviment, i dos policies uniformats, junt amb un detectiu de paisà, entraren a la casa per la porta principal i feren acte de presència a l’habitació que ocupàvem.

—Sou vós, Lestrade? —preguntà Holmes.

—Sí, Mr. Holmes. Jo mateix m’he ocupat del cas. M’alegro de tornar-vos a veure a Londres, senyor.

—He pensat que potser no us faria res de comptar amb una petita ajuda no oficial. Tres homicidis inadvertits en un any no són una fotesa, Lestrade. En canvi, vàreu manejar el misteri Molesey amb bastant menys de la vostra acostumada…, vaja, vull dir que vàreu estar força encertat.

Tots ens havíem incorporat. El nostre presoner respirava dificultosament, custodiat per dos cepats agents de policia. Alguns curiosos ja començaven a congregar-se al carrer. Holmes anà cap a la finestra, la va tancar i baixà la persiana. Lestrade havia encès dues espelmes, i els policies les seves llanternes. Per fi vaig tenir ocasió de donar un bon cop d’ull al nostre presoner.

Era un rostre extraordinàriament viril i sinistre el que ens mirava. Dotat del front d’un filòsof i la barra d’un sensualista, aquell home semblava posseir unes facultats admirables per al bé o per al mal. Però ningú no podia observar els seus ulls blaus i cruels, emmarcats per sengles celles cíniques i baixes, o aquell nas ferotge i agressiu i aquell front amenaçador, solcat d’arrugues, sense llegir-hi els senyals de perill més evidents de la naturalesa humana. No feia cas de cap de nosaltres, sinó que tenia els ulls clavats en el rostre de Holmes amb una expressió on es combinaven l’odi i l’esbalaïment a parts iguals.

—Dimoni! —no deixava de murmurar—, sou un dimoni ple d’astúcia!

—Vaja, coronel —digué Holmes mentre s’arranjava el coll arrugat de la camisa—, «els viatges acaben quan els enamorats es retroben», com diu aquell vell refrany. Crec que no he tingut el plaer de veure-us d’ençà que em vàreu honorar amb totes aquelles atencions quan em trobava a la lleixa de la cascada de Reichenbach.

El coronel continuava fitant el meu amic com sumit en trànsit.

—Dimoni, sou un dimoni d’allò més murri! —era tot el que podia dir.

—Encara no he fet les presentacions de rigor —va dir Holmes—. Aquest, cavallers, és el coronel Sebastian Moran, antany al servei de l’Exèrcit de Sa Majestat a l’índia i el millor tirador que el nostre imperi oriental hagi vist mai. Em penso que no vaig errat, coronel, quan afirmo que el nombre de tigres que vós heu caçat no ha estat igualat per ningú.

Aquell home d’aspecte terrible no va dir res, però continuà observant el meu amic; amb uns ulls salvatges i el seu llustrós bigoti, era la viva imatge d’un tigre.

—No me’n sé avenir que la meva senzilla estratagema hagi pogut engalipar un sicari tan veterà com vós —digué Holmes—. Us ha de resultar molt familiar. No heu lligat mai un infant a un arbre, us hi heu amagat entre les fulles amb el fusell carregat, i heu esperat que la carnada atragués el tigre? Aquesta casa buida és el meu arbre, i vós sou el meu tigre. És possible que disposeu d’alguns rifles de reserva per si us atacava més d’un tigre, o en la improbable suposició que erréssiu el tret. Aquests —va assenyalar al seu voltant— són els meus rifles de reserva. El paral·lelisme és exacte.

El coronel Moran féu un salt endavant amb un bram de ràbia, però els policies el varen contenir. La fúria que descrivia el seu rostre era d’allò més terrible.

—Confesso que em vàreu sorprendre un xic —digué Holmes—. No havia pas previst que vós faríeu ús d’aquesta casa buida i aquesta pràctica finestra. M’havia imaginat que operaríeu des del carrer, on us esperaven el meu amic Lestrade i els seus agents. Llevat d’això, tot s’ha esdevingut tal com jo em pensava.

El coronel Moran s’adreçà al detectiu oficial.

—Vós podeu tenir o no una raó justa per arrestar-me —va dir—, però no veig cap motiu perquè hagi de suportar les burles d’aquest individu. Si estic en mans de la justícia, cal procedir amb els tràmits legals.

—Bé, em sembla un suggeriment força raonable —va fer Lestrade—. Teniu res més a afegir, Mr. Holmes, abans d’anar-nos-en?

Holmes acabava de recollir la sofisticada escopeta d’aire comprimit del terra i n’estava examinant el mecanisme.

—Una arma admirable i única —va dir—, silenciosa i dotada d’una enorme potència. Vaig conèixer Von Herder, el mecànic alemany invident que la construí especialment per al difunt Professor Moriarty. Durant molts anys he sabut de la seva existència, per bé que no he tingut mai abans l’oportunitat de tocar-la. Us recomano que hi presteu una especial atenció, Mr. Lestrade, així com a les bales que conté.

—Podeu pujar-hi de peus, Mr. Holmes, que l’examinarem amb cura —digué Lestrade, mentre el seu grup avançava ja cap a la porta—. Teniu res més a dir?

—Només us voldria preguntar quins càrrecs teniu intenció d’assignar a aquest home.

—Quins càrrecs, dieu? Doncs l’intent frustrat d’homicidi contra Mr. Sherlock Holmes, és clar.

—Més val que no ho feu, Mr. Lestrade. Us suggeriria que jo no aparegués en aquest assumpte per res. Només a vós correspon el mèrit de l’extraordinari arrest que acabeu d’efectuar. Sí, Lestrade, us felicito! Gràcies a la vostra prodigiosa combinació d’astúcia i audàcia, heu aconseguit d’atrapar-lo.

—Atrapar-lo? Atrapar qui, Mr. Holmes?

—L’home que totes les forces de seguretat han estat empaitant en va: el coronel Sebastian Moran, autor de la mort de l’honorable Ronald Adair amb una bala explosiva d’escopeta d’aire comprimit a través de la finestra oberta del segon pis del número 427 de Park Lane, el dia 30 del mes passat. Aquests són els càrrecs, Lestrade. I ara, Watson, si us veieu capaç de suportar el corrent d’aire provinent d’una finestra trencada, crec que mitja hora d’estada a les meves habitacions amb un cigar a la mà podria aportar-vos una estona força profitosa.

Les nostres dependències no havien estat alterades, gràcies a la supervisió de Mycroft Holmes i la diligent cura de Mrs. Hudson. Tot just entrar-hi em vaig adonar, és cert, d’una insòlita netedat, si bé tots els antics detalls eren als seus llocs respectius. Encara hi havia el racó on Holmes solia consagrar-se als seus experiments de química i la taula de fusta tacada d’àcid. Damunt d’un prestatge descansava la renglera de llibres vells i obres de consulta que bona part dels nostres conciutadans haurien llençat al foc. Els diagrames, l’estoig del violí i els estris de fumador —fins i tot la babutxa persa que contenia la picadura de tabac—, tot plegat em va ullprendre quan vaig mirar al meu voltant. Dos personatges ocupaven la sala: un era Mrs. Hudson, que dibuixà un ampli somriure en veure’ns entrar; l’altre era l’estrany maniquí que tan destacat paper havia representat en les aventures d’aquella nit. Era una reproducció de cera pintada del meu amic, tan ben feta que resultava un facsímil perfecte. Es dreçava sobre un petit pedestal, vestit amb una bata vella de Holmes d’una forma tan natural que l’efecte des del carrer era d’allò més admirable.

—Suposo que heu adoptat tota mena de precaucions, Mrs. Hudson —va dir Holmes.

—M’he estat tota l’estona de genolls, senyor, tal com m’havíeu dit.

—Excel·lent. Ho heu fet molt bé. Us heu fixat on ha anat a parar la bala?

—Sí, senyor. Em temo que ha espatllat el vostre bust, ja que li ha travessat el cap i ha anat a impactar a la paret. L’he recollida del terra. Aquí la teniu!

Holmes em va mostrar la bala tot dient:

—Una bala de revòlver, com podeu veure, Watson. Una jugada mestra, perquè, qui es podria pensar que aquest projectil va ser disparat per una escopeta d’aire comprimit? Molt bé, Mrs. Hudson, us quedo molt agraït per la vostra col·laboració. I ara, Watson, feu-me el favor d’ocupar la vostra vella butaca, ja que hi ha alguns aspectes que m’agradaria de considerar amb vós.

S’acabava de treure la tronada levita i ara tornava a ser el Holmes dels vells temps, abillat amb la bata de color marró que havia tret a la seva efígie.

—Els nervis del vell sicari no han perdut llur fermesa, ni els seus ulls llur intensitat —anuncià, tot rient, mentre inspeccionava el malmès front del seu bust—. Ha col·locat una bala de plom entre cella i cella i ha fet que travessés la part posterior del cervell. Era el millor tirador de l’índia, i em penso que n’hi ha ben pocs de millors que ell a Londres. N’havíeu sentit parlar abans?

—La veritat és que no.

—Vaja, vaja, són coses de la fama! De fet, si no recordo malament, vós tampoc no havíeu sentit el nom del Professor James Moriarty, posseïdor d’un dels cervells més brillants d’aquest segle. Passeu-me l’índex de biografies que hi ha al prestatge.

Va passar les pàgines amb indolència, recolzat sobre el respatller de la cadira, mentre desprenia espesses bafarades de fum del seu cigar.

—La meva col·lecció de personatges començats per «M» és força completa —va observar—. Moriarty sol ja és prou important per atorgar a qualsevol recull la categoria d’il·lustre, i aquí tenim Morgan, l’emmetzinador, Merridew, un home d’infausta memòria, Mathews, que em va trencar l’ullal esquerre a la sala d’espera de Charing Cross, i, finalment, vet ací el nostre amic d’aquesta nit.

Em va passar el llibre, i jo vaig llegir-hi:

—«Moran, Sebastian, coronel. Desocupat. Ex-membre del primer cos de Sapadors de Bengala. Nascut a Londres, 1840. Fill de Sir Augustus Moran, Companion of the Bath^[1], ex-ministre britànic a Pèrsia. Educat a Eton i Oxford. Serví a la campanya de Jowaki, a la campanya d’Afganistan, a Charasiab (despatxos), Sherpur i Cabul. Autor de Caça major als Himalaia Occidentals, 1881; Tres mesos a la jungla, 1884. Adreça: Conduit Street. Clubs: Anglo-indi, Tankerville, Bagatelle Card Club».

Al marge figurava escrita en la pulcra cal·ligrafia de Holmes l’anotació següent: «El segon home més perillós de Londres».

—Això és desconcertant —vaig constatar, mentre li tornava el volum—. Aquest home té un brillant historial militar.

—Es ben veritat —replicà Holmes—. Ha estat sempre un home amb uns nervis de ferro. Encara hom parla a l’índia de com va recórrer una claveguera a l’encalç d’un perillós tigre ferit. Hi ha alguns arbres, Watson, que assoleixen una certa alçària i desenvolupen de sobte una excentricitat inadvertida fins aleshores. Ho veureu sovint en el gènere humà. Jo tinc la teoria segons la qual cada individu representa en el seu desenvolupament tot el seguit dels seus ancestres, i que un gir sobtat cap al bé o el mal resideix en alguna influència intensa transmesa a través del seu arbre genealògic. Cada un de nosaltres esdevenim, per dir-ho així, l’epítom de la història de la nostra família.

—Això és, segurament, força imaginari.

—No hi insistiré pas. Sigui quina sigui la raó, el coronel Moran va triar el mal camí. Sense causar cap escàndol fastuós, s’ho va manegar per convertir l’índia en poc menys que un infern. Llavors es jubilà, vingué a Londres i tornà a fer-se un nom en el món del crim. Fou aleshores que el va cridar el Professor Moriarty, que el convertí en el cap de la seva banda. Moriarty el proveïa generosament de diners, i només l’utilitzava per a treballs molt delicats que cap criminal ordinari no hauria pogut pas realitzar. Sens dubte deveu recordar la mort de Mrs. Stewart, de Lauder, al 1887, oi? Doncs bé, estic segur que Moran hi era al darrere; tanmateix, no es pogué provar res en contra seu. Tan ben amagat estava el coronel, que ni tan sols quan hom desarticulà la banda de Moriarty no el vàrem poder inculpar. Recordeu aquella data en què us vaig anar a veure a les vostres dependències i vaig baixar les persianes per por a les escopetes d’aire comprimit? No dubto que em tingueu per un home capriciós. Jo sabia molt bé el que feia, perquè coneixia l’existència d’aquesta singular escopeta i sabia també que un dels millors tiradors del món seria al seu darrere. Quan érem a Suïssa, ens seguí acompanyant Moriarty, i estic del tot convençut que va ser ell qui em proporcionà aquells cinc terribles minuts a la lleixa de les cascades de Reichenbach.

»Ja us podeu pensar que vaig llegir els diaris amb una certa atenció durant el meu sojorn a França a la recerca d’alguna possibilitat d’enxampar-lo. Mentre ell voltés per Londres en llibertat no valia la pena de venir a instal lar-m’hi. Dia i nit hauria notat la seva ombra suspesa damunt meu, i tard o d’hora havia d’arribar-li l’oportunitat. Què hi podia fer jo? No podia pas exposar-me a engegar-li un tret, perquè aleshores hauria estat jo qui hagués anat a parar al banc dels acusats. No hauria servit de res apel·lar a un magistrat. No poden intervenir confiant en el que els podria semblar una sospita evident. Així, doncs, no vaig fer res. Però sí que vaig repassar a diari la secció d’informació criminal de la premsa, sabedor que tard o d’hora l’atraparia. Llavors s’esdevingué la mort d’aquest tal Ronald Adair. La meva oportunitat havia arribat per fi! Sabent el que jo sabia, no era segur que el coronel Moran n’havia estat l’autor? Havia jugat a cartes amb aquell pobre xicot, l’havia seguit a casa seva des del club i li havia disparat per la finestra oberta. No en tinc cap mena de dubte. Aquesta classe de bales són prou potents per a destrossar un cap humà. Vaig venir de seguida. Em va veure un sentinella, el qual s’apressà a anunciar la meva presència al coronel. He de suposar que no es deuria negar a relacionar el meu sobtat retorn amb el seu crim, la qual cosa el va alarmar d’allò més. Jo estava segur que ell provaria d’eliminar-me immediatament, i que utilitzaria aquesta arma terrible amb aquest propòsit. Així que li vaig deixar una diana esplèndida davant la finestra i, després d’avisar la policia els serveis de la qual podria necessitar —per cert, Watson, que heu advertit la seva presència en aquell portal amb infal·lible precisió—, vaig escollir el que em semblava un prudent lloc d’observació, sense somiar ni per un instant que ell triaria el mateix indret des d’on portaria a terme el seu atac. Ara, benvolgut Watson, ha quedat res que exigeixi una explicació?

—Sí —vaig fer—. Encara no m’heu aclarit quin fou el mòbil del coronel Moran per assassinar l’honorable Ronald Adair.

—Ai, amic Watson, em temo que entraríem en el reialme de la conjectura, on fins i tot la més lògica de les ments és susceptible de fallar-hi. Cadascú deu haver-se format la seva pròpia hipòtesi sobre la base dels fets, i la vostra té tantes possibilitats de ser correcta com la meva.

—N’heu construït una, doncs?

—Em penso que no resulta difícil explicar els fets. És sabut que el coronel Moran i el jove Adair havien guanyat plegats una estimable quantitat de diners. Darrerament, Moran jugava brut, la qual cosa jo sabia des de força temps enrere. Crec que el dia de l’assassinat, Adair acabava de descobrir que Moran feia trampes. És molt possible que enraonés amb ell en privat i l’amenacés amb desemmascarar-lo si no renunciava voluntàriament a ser membre del club i prometia que no jugaria més a cartes. No sembla probable que un home tan jove com Adair fos capaç de moure un gran escàndol desemmascarant un personatge il·lustre força més vell que ell. Tal vegada actuà com acabo de suggerir. L’exclusió dels seus clubs significaria per a Moran la ruïna, ja que d’un temps ençà vivia dels beneficis que li reportaven els seus trucs en el joc. De manera que va matar Adair en el moment en què aquest comptava els diners que havia de tornar, perquè no volia aprofitar-se del joc brut del seu company. Va tancar la porta, per tal que les senyores no el sorprenguessin i insistissin a saber què feia amb tots aquells noms i tantes monedes. Què en penseu?

—No tinc cap mena de dubte que hi heu tocat de mig a mig.

—Serà el tribunal qui n’establirà la veracitat. Mentrestant, sigui com sigui, el coronel Moran ja no ens tornarà a molestar, la famosa escopeta d’aire comprimit de Von Herder passarà a embellir el Museu de Scotland Yard, i una vegada més Mr. Sherlock Holmes és lliure per a consagrar la seva vida a l’estudi d’aquests interessants petits problemes que la complexa vida londinenca presenta tan a bastament.