10. EL NOBLE SOLTER

Les noces de Lord St. Simon i el seu curiós desenllaç ja fa temps que han deixat de suscitar interès en els àmbits en què es mou l’infortunat nuvi. Altres escàndols més recents ho han eclipsat i els seus detalls més picants han apartat les males llengües d’aquest drama de fa quaranta anys. No obstant això, com sigui que tinc motius per a creure que els fets no s’han difós mai entre el gran públic, i com sigui també que el meu amic Sherlock Holmes va jugar un paper decisiu en l’aclariment del cas, penso que cap biografia seva no seria completa sense un resum d’aquest episodi notable.

Succeí unes setmanes abans del meu propi casament, quan encara compartia amb Holmes l’apartament de Baker Street, que una tarda, havent tornat de fer un tomb, el meu company va trobar una carta que li era adreçada damunt la taula. Jo havia romàs a casa tot el dia, perquè s’havia girat un temps plujós i ventós i perquè la bala allotjada en un dels meus membres com a relíquia de la campanya afgana em coïa amb una persistència especial. Amb el cos reclinat en una butaca i les cames sobre una altra, m’havia rodejat d’un núvol de diaris fins que al final, saturat de les notícies de la jornada, els vaig deixar de costat i vaig restar apàtic contemplant el gran blasó i el monograma impresos al sobre que descansava damunt la taula i preguntant-me peresosament de quin noble corresponsal del meu amic podia ser aquella carta.

—Aquí teniu una epístola prou fascinant —li vaig anunciar, aixi que va entrar—. Les cartes d’avui al matí, si no recordo malament, eren d’un peixater i d’un cambrer.

—Sí, la meva correspondència té, decididament, l’encant de la varietat —respongué, tot somrient—, i la lletra més humil acostuma a ser la més interessant. Aquesta té tot l’aspecte de ser una d’aquells ingrates convocatòries socials que exigeixen d’avorrir-se o bé inventar-se alguna mentida.

Va trencar el segell i donà un cop d’ull al contingut de la lletra.

—Oh, vaja! Resulta que és una cosa interessant.

—No és cap assumpte social, doncs?

—No, és eminentment professional.

—I d’un client noble?

—Un dels més nobles d’Anglaterra.

—Estimat amic, us felicito.

—Puc assegurar-vos, Watson, sense cap mena d’afectació, que l’estatus del meu client té una importància insignificant pel que fa a l’interès que jo tingui pel cas. És possible, però, que aquest estatus tingui força coses a dir en aquesta investigació. Heu estat llegint els diaris diligentment, oi?

—Això sembla —vaig dir, tristament, assenyalant un lligall que descansava en un racó—. No he tingut res més a fer.

—És una sort, perquè potser podreu posar-me’n al corrent. No he llegit res tret de la crònica de successos i la secció d’anuncis personals. Aquesta última sempre és instructiva. Però si heu seguit les notícies més recents tan a consciència, haureu llegit alguna cosa sobre Lord St. Simon i la seva boda…

—Oh, sí, amb el màxim interès.

—Això està bé. La carta que tinc a la mà és de Lord St. Simon. Us la llegiré, a canvi que vós reviseu aquests diaris i em busqueu tot el que tingui a veure amb el tema. Diu el següent:

—Està datada a Grosvenor Mansions, escrita amb una ploma d’oca, i el noble cavaller ha tingut l’infortuni de tacar-se la part exterior del dit petit de la mà dreta —féu notar Holmes, tot tornant a plegar la carta.

—A les quatre, diu? Ja són les tres. Una hora més, i ja el tindrem aquí.

—Aleshores tinc el temps just, amb la vostra ajuda, per a posar-me en antecedents sobre el tema. Agafeu aquests diaris i ordeneu-ne els resums per ordre cronològic mentre jo m’assabento de qui és el nostre client. —Va triar un volum de cobertes vermelles d’entre una renglera de llibres de referència situats al costat de la lleixa de la xemeneia—. Vet-ho aquí —digué, tot asseient-se i estenent el llibre sobre els seus genolls—. “Robert Walsingham de Vere St. Simon, fill segon del Duc de Balmoral…” Hum! “Armes: Atzur, tres obriülls al cap sobre cor sable. Nascut el 1846”. Té quaranta-un anys, una edat prou madura per a casar-se. Ha estat sots-secretari de Colònies en una de les últimes administracions. El Duc, el seu pare, ha estat secretari d’Afers Estrangers. Han heretat la sang dels Plantagenet per descendència directa, i dels Tudor per la banda materna. Ha! Bé, no hi ha res de gaire instructiu, en tot això. Crec que us correspon a vós de proporcionar dades més sòlides.

—He tingut molt poques dificultats a trobar el que volia —vaig dir—, perquè els fets són molt recents i el tema m’ha cridat força l’atenció. No he volgut pas de fer-vos-els saber, però, perquè he vist que teníeu un altre assumpte entre mans i us podria disgustar la intrusió d’altres temes.

—Oh, us esteu referint al petit problema del cotxe distribuïdor de mobiliari de Grosvenor Square. Ja està tot aclarit… per bé que, en realitat, era obvi des del principi. Si us plau, comuniqueu-me els resultats de la vostra selecció de diaris.

—Vet aquí la primera notícia que hi he pogut trobar. Ve a la secció d’anuncis privats del Morning Post i data, com veieu, de fa algunes setmanes. “S’ha anunciat un matrimoni”, diu, “que tindrà lloc molt aviat, si els rumors en aquest sentit són correctes, entre Lord Robert St. Simon, fill segon del duc de Balmoral, i Miss Hatty Doran, filla única d’Aloysius Doran, Esq., de San Francisco, Califòrnia, E.U.A.” Això és tot.

—Un prodigi de laconisme —observà Holmes, estirant les seves cames, llargues i primes, cap al foc.

—Va aparèixer un paràgraf que ampliava aquest en un dels diaris de societat de la mateixa setmana. Ah, aquí el tenim. “Aviat caldrà fer una crida en defensa del mercat matrimonial, ja que el modern principi del lliure comerç sembla amenaçar perillosament la nostra producció nacional en aquest sentit. Un per un, els caps de les famílies nobles de la Gran Bretanya estan passant a mans dels nostres cosins de l’altra banda de l’Atlàntic. Aquesta setmana s’ha registrat un cas important que cal afegir a la llista de les peces cobrades per aquests deliciosos invasors. Lord St. Simon, que durant vint anys ha demostrat una resistència tenaç a les fletxes del déu Cupido, acaba d’anunciar definitivament el seu prometatge amb Miss Hatty Doran, la filla fascinant d’un multimilionari californià. Mis Doran, la gràcil figura i el bell rostre de la qual ha atret força l’atenció en les festes de Westbury House, és filla única i, si és veritat que el seu dot pot arribar a assolir les sis xifres, té bones expectatives per al futur. Si ja ha deixat de constituir un secret el fet que el Duc de Balmoral s’ha vist obligat a vendre els seus quadres en el decurs dels darrers anys i que Lord St. Simon no disposa de cap propietat al seu nom, tret de la petita finca de Birchmoor, és obvi que l’hereva californiana no és l’única beneficiària d’una aliança que li assegurarà una còmoda transició de dama republicana a tenir un títol britànic”.

—Res més? —preguntà Holmes, tot badallant.

—Oh, sí, tant com en vulgueu. Hi ha una altra nota al Morning Post que diu que la boda serà absolutament íntima, que se celebrarà a St. George’s, Hannover Square, que només hi seran convidats mitja dotzena d’amics íntims i que la festa tindrà lloc a la mansió moblada de Lancaster Gate adquirida per Mr. Aloysius Doran. Dos dies després, és a dir, dimecres passat, es va publicar un breu anunci segons el qual les noces ja havien tingut efecte i la lluna de mel tindria per escenari la residència de Lord Backwater, prop de Petersfield. Aquestes són les notícies aparegudes abans de la desaparició de la núvia.

—Abans de què? —exclamà Holmes, sobresaltat.

—De la desaparició de la núvia.

—Quan va desaparèixer, doncs?

—Durant el banquet de noces.

—Comprenc. Això és més interessant del que prometia; i força dramàtic, de fet.

—Sí. A mi em va sobtar perquè no és pas un fet gaire habitual.

—Les desaparicions d’aquesta mena solen esdevenir-se abans de la cerimònia, i en algun cas durant la lluna de mel, però no puc recordar res de tan puntual. Si us plau, doneu-me’n més detalls.

—He d’advertir-vos que són molt incomplets.

—Potser en podrem treure el màxim de suc.

—Siguin com siguin, apareixen publicats en un únic article d’un diari matinal d’ahir. Us el llegeixo tot seguit. Es titula “Desenllaç singular d’una boda elegant”.

—I això és tot?

—Queda un petit article en un altre dels diaris matinals, però és força suggestiu.

—De què es tracta?

—Confirma el fet que Miss Flora Millar, la dona que va originar els primers incidents, ha estat, certament, arrestada. Sembla que havia treballat com a danseuse a l’Allegro, i que coneixia el nuvi des de feia alguns anys. No hi figura cap altre detall, i ara el cas passa enterament a la vostra competència. Fins aquí, tot el que n’ha publicat la premsa.

—I sembla un cas extremament interessant. No me’l perdria per res del món. Però vet ací que sona el timbre, Watson, i com sigui que el rellotge marca les quatre tocades, no tinc cap dubte que ha de ser el nostre noble client. Ni somieu de retirar-vos, Watson, perquè m’estimo més de comptar amb un testimoni, ni que només sigui per completar la meva pròpia memòria.

—Lord Robert St. Simon —anuncià el nostre criat, deixant la porta oberta. Va entrar un cavaller amb una expressió culta i agradable, pàl·lid, el nas llarg, amb un deix de mal geni a la boca, la mirada serena i penetrant d’un home el destí plaent del qual l’obligués a manar i a ésser obeït. El seu tarannà era enèrgic, per bé que la seva aparença general feia una inexacta impressió d’edat, ja que adoptava una lleugera inclinació endavant i un lleu encorbament dels genolls en caminar. També els cabells, que li sortien de sota les cargolades ales del barret, eren grisencs i fins de les puntes. Quant al seu vestuari, se’l veia elegant fins a fregar els límits de la vanitat, amb un coll alt, levita negra, armilla blanca, guants grocs, sabates de xarol i polaines de color clar. Va avançar lentament per l’habitació, girant el cap d’una banda a l’altra i balancejant amb la mà dreta el cordill del qual penjaven les seves ulleres d’or.

—Bon dia tingueu, Lord St. Simon —va dir Holmes, aixecant-se i fent una reverència—. Si us plau, ocupeu la cadira de vímet. Us presento el meu amic i col·lega, el Doctor Watson. Acosteu-vos una mica al foc i enraonarem del vostre assumpte.

—Un assumpte molt dolorós per a mi, com fàcilment us haureu imaginat, Mr. Holmes. M’han ferit al meu punt sensible. Ja suposo que haureu hagut d’intervenir en diversos casos delicats d’aquesta mena, però em temo que no corresponien a la mateixa classe social.

—No, teniu raó. Vaig de baixa.

—Com dieu?

—El meu darrer client en un cas semblant era un rei.

—Un rei? Vaja, no ho sabia. I quin rei?

—El rei d’Escandinàvia.

—Què? També va perdre la seva esposa?

—Ja em disculpareu —digué Holmes, amb suavitat—, però he de consagrar als afers de tots els meus clients la mateixa discreció que us garanteixo per al vostre.

—És dar! Molt bé, molt bé. Accepteu les meves disculpes. Pel que fa al meu cas, estic disposat a facilitar-vos qualsevol informació que pugui ajudar-vos a formar una opinió al respecte.

—Gràcies, Ja m’he posat al corrent del que se n’ha publicat a la premsa, i res més. Suposo que puc considerar aquestes informacions com a correctes… L’article, per exemple, sobre la desaparició de la núvia.

Lord St. Simon hi donà un cop d’ull.

—Sí, tot el que diu és veritat.

—Però cal disposar de força dades suplementàries abans de poder aventurar una opinió. Crec que assoliré les meves conclusions més directament si us interrogo de forma personal.

—Feu-ho, si us plau.

—Quan vàreu conèixer Miss Hatty Doran?

—Fa un any, a San Francisco.

—Éreu de viatge als Estats Units?

—Sí.

—Fou llavors que us vàreu prometre?

—No.

—Però manteníeu relacions amistoses…

—La seva societat em divertia, i ella ho sabia.

—Tan ric és el seu pare?

—Diuen que és l’home més ric de tota la costa del Pacífic.

—I com els va fer, tants diners?

—En mineria. Fa uns anys no tenia res. Va trobar or, hi invertí i s’enriquí a passes de gegant.

—Quina és la vostra impressió sobre la jove dama… sobre el caràcter de la vostra esposa?

El noble balancejà les ulleres una mica més de pressa i clavà la mirada en el foc.

—Mireu, Mr. Holmes —va dir—, la meva esposa tenia vint anys quan el seu pare esdevingué un home ric. Durant aquests vint anys es va criar lliure en un campament miner vagabundejant per boscos i muntanyes, així que la seva educació procedeix de la natura més que no pas de l’escola. És el que aquí a Anglaterra en diem un gallimarsot, amb un caràcter fort, salvatge i lliure, inalterat per cap mena de tradició. És impetuosa… volcànica, diria jo. No s’hi pensa gaire a arribar a una conclusió, i no té por quan es tracta de portar a terme les seves decisions. D’altra banda, jo no li hauria pas donat el cognom que tinc l’honor d’ostentar —va deixar anar una tos delicada i noble— sense assegurar-me abans que es tractava, en el fons, d’una noble dama. Crec que és capaç d’un autosacrifici heroic, i que qualsevol cosa que no sigui honorable li repugna.

—Teniu cap fotografia seva?

—He portat això. —Obrí un medalló i ens mostrà el rostre d’una dona encantadora. No era una fotografia, sinó una miniatura d’ivori, i l’artista havia aconseguit de plasmar-hi l’efecte dels cabells negres i llustrosos, dels ulls foscos i grans i d’una boca exquisida. Holmes la va contemplar llargament i seriosa. Tot seguit, va tancar el medalló i el va tornar a Lord St. Simon.

—La jove va venir a Londres, doncs, i tinguéreu oportunitat de renovar la vostra coneixença…

—Sí, el seu pare la va portar la darrera temporada social a Londres. La vaig veure unes quantes vegades, m’hi vaig prometre, i ara acabem de casar-nos.

—Ha aportat, segons tinc entès, un dot considerable.

—Un dot just. No pas més del que és habitual en la meva família.

—El qual dot, és clar, us correspon, des del moment que el matrimoni és un fait accompli…

—La veritat és que no he encetat cap investigació en aquest sentit.

—Naturalment que no. Vàreu veure Miss Doran, el dia abans de la boda?

—Sí.

—Estava de bon humor?

—Immillorable. Vam estar enraonant del que faríem en la nostra vida futura.

—Entesos. Això és molt interessant. Com estava, el matí de la boda?

—Tant radiant com podia… si més no, fins després de la cerimònia.

—Vàreu observar cap mena de canvi, aleshores?

—Bé, si voleu que us sigui franc, llavors vaig advertir els primers indicis del seu caràcter rebel. L’incident, però, fou massa trivial per a merèixer de ser referit, i no té cap relació amb el cas.

—Us prego que ens n’assabenteu.

—Oh, és una criaturada. Li va caure el ram quan ens dirigíem a la sagristia. En aquell moment passàvem davant la primera fila de bancs, i el ram va caure damunt del banc. Hi hagué uns instants de desconcert, però el cavaller que seia en aquell banc va recollir les flors i les hi va tornar, sense que l’incident donés a entendre que havia de tenir cap més transcendència. Tanmateix, quan li vaig comentar el tema, em va respondre de males maneres, i una vegada al cotxe, ja de camí cap a casa, semblava absurdament capficada a causa d’aquesta fotesa.

—Ja ho veig. Acabeu de dir que hi havia un cavaller en el primer banc. També hi havia públic en general?

—Oh, sí. És impossible d’excloure’l quan l’església és oberta.

—Aquest cavaller, no era pas un dels amics de la vostra esposa?

—No, no. L’he anomenat cavaller per cortesia, però era una persona d’aspecte vulgar. Amb prou feines em vaig adonar de la seva presència. Però em sembla que ens estem allunyant del centre del nostre interès.

—Lady St. Simon, en definitiva, va tornar de la boda en un estat d’ànim menys favorable que durant l’anada. Què va fer en entrar a casa del seu pare?

—La vaig veure conversant amb la seva donzella.

—I qui és la seva donzella?

—Es diu Alice. És americana, i vingué de Califòrnia amb ella.

—Una criada de confiança?

—Massa i tot. Sempre m’ha semblat que la seva senyora l’autoritzava a prendre’s grans llibertats. Per bé que, naturalment, a Amèrica consideren aquests assumptes des d’un punt de vista bastant diferent.

—Quant de temps hi va enraonar, amb la tal Alice?

—Oh, només uns instants. Jo tenia altres coses en què pensar.

—No vàreu arribar a sentir res del que deien?

—Lady St. Simon va dir alguna cosa sobre “saltar-se una concessió”. Estava acostumada a emprar aquesta mena d’argot. No tinc ni idea de què podia voler dir amb això.

—L’argot americà és, de vegades, molt expressiu. Què va fer la vostra esposa quan va acabar d’enraonar amb la donzella?

—Va entrar al menjador.

—De bracet amb vós?

—No, sola. Era molt independent en detalls d’aquest tipus. Després, quan portàvem uns deu minuts asseguts, es va aixecar apressadament, murmurà unes paraules de disculpa i deixà la sala. I ja no l’hem tornat a veure més.

—Però aquesta donzella, Alice, segons tinc entès, ha declarat que Lady St. Simon va anar a la seva cambra, es cobrí el vestit de noces amb un abric llarg, es va posar un capell i sortí al carrer…

—Exacte. I més tard va ser vista passejant per Hyde Park en companyia de Flora Millar, una dona que ara està sota custòdia i que ja havia provocat un incident a casa de Mr. Doran aquell matí.

—Ah, sí. M’agradaria de conèixer alguns detalls sobre aquesta senyoreta i les vostres relacions amb ella.

Lord St. Simon encongí les espatlles i alçà les celles.

—Hem mantingut una relació amistosa durant uns quants anys… Bé, potser hauria de dir una relació molt amistosa. Acostumàvem a trobar-nos a l’Allegro. Mai no la vaig tractar d’una manera gasiva, i ella no tenia motius per a queixar-se de mi, però ja sabeu com són aquestes dones, Mr. Holmes. Flora era un bombó, però tenia el cap massa calent i es va encapritxar devotament de mi. Em va escriure unes cartes terribles quan s’assabentà de la meva intenció de casar-me, i, si voleu que us sigui franc, la raó per la qual vaig voler celebrar la boda tan secretament va ser perquè tenia por que hi hagués un escàndol a l’església. Ella es va presentar a la porta de la mansió de Mr. Doran poc després d’haver-hi arribat nosaltres i va provar d’entrar-hi proferint expressions de molt mal gust contra la meva esposa i fins i tot amenaçant-la. Jo havia previst una situació similar i havia donat instruccions al servei en aquest sentit, de manera que la dona ben aviat va ser foragitada. Veient que era inútil de fer soroll, va callar.

—Va sentir tot això la vostra esposa?

—No, gràcies a Déu.

—I dieu que més tard va ser vista passejant amb aquesta mateixa dona?

—Sí. Això és el que Mr. Lestrade, de Scotland Yard, considera seriosament. Hom creu que Flora va engalipar la meva esposa per fer-la caure en un parany terrible.

—Bé, és una suposició possible.

—També vós ho creieu així?

—No he pas dit una suposició probable. Però, quina opinió en teniu vós?

—Crec que Flora és incapaç de matar una mosca.

—Tanmateix, la gelosia és un estrany transformador del caràcter. Us puc preguntar quina teoria teniu sobre el que va passar?

—Bé, en realitat jo he vingut aquí a cercar una teoria, i no pas a proposar-ne cap. Us acabo d’exposar tots els fets. Ja que m’ho pregunteu, però us diré que se m’ha acudit com a possible que el ressò de tot aquest afer, i la consciència d’haver fet un pas social tan gran han provocat una certa torbació nerviosa en la meva esposa.

—Es pot dir, en resum, que s’ha trastornat de sobte?

—Bé, en realitat, quan considero el que ella ha assolit… no em refereixo pas a mi, sinó a tot allò a què molts han aspirat sense èxit… no puc donar-hi cap altra explicació.

—De fet, hi ha una altra hipòtesi concebible —digué Holmes, somrient—. I ara, Lord St. Simon, crec que estic a punt de tenir totes les dades necessàries. Només em queda preguntar-vos si, des de la posició que ocupàveu durant el banquet, podíeu veure l’exterior a través de la finestra.

—Sí, el menjador oferia vistes de l’altra banda del carrer i del parc.

—Perfectament. Em penso que no cal retenir-vos aquí més temps. Ja em posaré en contacte amb vós.

—Us desitjo molta sort en la resolució d’aquest problema —va dir el nostre client, incorporant-se.

—Ja l’he resolt.

—Què? Què dieu?

—Dic que ja l’he resolt.

—Així doncs, on és la meva esposa?

—Això és un detall que us faré saber ben aviat.

Lord St. Simon va negar amb el cap.

—Em temo que requerirà una ment més aguda que la vostra o la meva —digué i, després d’inclinar-se amb una reverència majestuosa i passada de moda, ens va deixar.

—És molt d’agrair que Lord St. Simon honori la meva ment equiparant-la amb la seva —comentà Sherlock Holmes, tot rient—. Em sembla que em prendré un whisky amb soda i un cigar, després d’aquest interrogatori. De fet, ja havia arribat a les meves conclusions sobre el cas abans que el nostre client entrés en aquesta habitació.

—Estimat Holmes!

—Tinc notes a propòsit d’uns quants casos similars, per bé que cap d’ells, com he dit abans, no era tan clar com aquest. L’interrogatori m’ha servit per a convertir les meves conjectures en certeses. Les proves circumstancials resulten, a vegades, molt convincents, com quan trobeu una truita dins la llet, per citar l’exemple d’en Thoreau.

—Però jo he sentit exactament el mateix que heu sentit vós.

—Mancat, això no obstant, del coneixement obtingut de casos preexistents, que tan útil em resulta. Fa uns quants anys, a Aberdeen, es va registrar una situació paral·lela, i una altra amb uns termes molt semblants a Munic, l’any posterior a la Guerra Franco-Prussiana. És un d’aquests casos… però, vaja! Aquí tenim en Lestrade! Bona tarda, Lestrade! Trobareu una copa damunt el trinxant, i cigars en aquella caixa.

El detectiu oficial portava una jaqueta de mariner i corbata, la qual cosa li conferia un aspecte decididament nàutic, i duia una cartera de lona negra a la mà. Després d’una salutació breu, es va asseure i va encendre el cigar que li acabaven d’oferir.

—Què hi ha de nou? —li preguntà Holmes, picant-li l’ullet—. Sembleu descontent.

—I n’estic, de descontent. És aquest cas infernal de les noces de St. Simon. No té ni cap ni peus, aquest assumpte.

—De veres? Em sorpreneu!

—On s’és vist, un cas tan embolicat? Totes les pistes semblen esmunyir-se’m per entre els dits. Hi he estat treballant tot el sant dia.

—I sembla haver estat un dia força humit, per a vós —observà Holmes, passant la mà per la màniga de la jaqueta marinera.

—Sí, he estat dragant el Serpentine.

—Com hi ha Déu… Però, per què?

—Per cercar-hi el cos de Lady St. Simon.

Sherlock Holmes es reclinà en el respatller de la seva cadira, rebentant-se de riure.

—No heu dragat pas la font de Trafalgar Square? —va preguntar.

—Com? Què voleu dir?

—Perquè teníeu tantes probabilitats de trobar la dama en un lloc com en l’altre.

Lestrade va projectar una mirada irritada al meu company.

—He de suposar que vós ja ho sabeu tot —va rondinar.

—Bé, tot just acabo d’assabentar-me dels fets, però ja he arribat a una conclusió.

—Oh, de veritat? I creieu que el Serpentine no hi juga cap paper, en el cas?

—Ho veig molt improbable.

—Aleshores, seríeu tan amable d’explicar-me com pot ser que hi haguem trobat això? —Va obrir el sac i deixà caure a terra un vestit de núvia de seda, un parell de sabates de setí blanc i una garlanda i un vel de boda, tot descolorit i amarat d’aigua—. Vet aquí —afegí, col·locant una aliança nova al cim d’aquell munt de roba—, vet aquí una nou que us serà difícil de trencar, Mestre Holmes.

—Oh, certament —digué el meu amic, deixant anar anells de fum blau a l’aire—. Heu trobat tot això al Serpentine?

—No. En realitat, ho ha trobat un treballador del parc flotant a prop de la riba. Ha estat identificat com el vestit de la dama, i m’ha semblat que si la roba era allí, el cos no podia ser lluny.

—Segons aquest mateix brillant raonament, hom pot trobar el cos d’un home prop del seu armari rober. Si us plau, em podeu dir on esperàveu arribar amb tot això?

—A alguna prova que impliqués Flora Millar en la desaparició.

—Em temo que us serà difícil.

—N’esteu ben segur? —cridà Lestrade, amb un cert rancor—. Crec, Holmes, que no sou gaire pràctic amb les vostres deduccions i conclusions. Heu patinat dues vegades en dos minuts. Aquest vestit implica Miss Flora Millar en el cas.

—I de quina manera?

—El vestit té una butxaca. A la butxaca hi ha un sobre. Dins el sobre hi ha una nota. I vet aquí la nota. —La va plantar damunt la taula amb un cop sec—. Escolteu això: “Veniu a veure’m quan estigui tot preparat. Veniu de seguida. F.H.M.” La meva teoria és que Lady St. Simon va ser enganyada per Flora Millar, i que aquesta, comptant sens dubte amb còmplices, és responsable de la seva desaparició. Aquesta nota, signada amb les seves inicials, és la que, sens dubte, varen fer arribar a mans de Lady St. Simon discretament a través de la porta i la va fer caure sota el seu poder.

—Molt bé, Lestrade —va dir Holmes, rient—. Sou realment molt bo. Deixeu-me-la veure. —Va agafar el paper sense gaire interès, però de seguida hi posà tota la seva atenció, i deixà anar una exclamació de satisfacció—. Això és realment important! —digué.

—Ha! De veritat ho creieu?

—Indubtablement. Us felicito cordialment.

Lestrade es va aixecar amb aires de triomfador i acotà el cap per mirar.

—Però —va cridar—, esteu mirant el costat equivocat!

—Al contrari, aquest costat és el bo.

—El costat bo? Esteu boig! La nota escrita amb llapis és a l’altra banda.

—I en aquesta banda hi ha el que sembla un fragment del compte d’un hotel, que m’interessa d’allò més.

—No hi ha res, ja ho he mirat abans —va dir Lestrade—. “4 Oct., cambres 8 xelins, esmorzar 2 xelins 6 penics, aperitiu 1 xelí, dinar 2 xelins 6 penics, copa xerès 8 penics”. No hi veig pas res.

—Molt probablement no. Tot plegat, en canvi, és de la màxima importància. La nota és important, també, o si més no les inicials, i per tant us torno a felicitar.

—Ja he perdut prou el temps —digué Lestrade, aixecant-se—. Jo crec en la feina bruta, i no pas a seure a la vora del foc elaborant belles teories. Bon dia tingueu, Mr. Holmes, i ja veurem qui és el primer a arribar al fons del problema. —Va recollir les peces de roba, les va ficar al sac i emprengué el camí de la porta.

—Una última insinuació per a vós, Lestrade —digué Holmes, afectadament, abans que desaparegués el seu rival—. Us diré la veritable solució del cas. Lady St. Simon és un mite. No existeix, ni ha existit mai, una tal persona.

Lestrade mirà el meu company amb tristesa. Tot seguit, es girà cap a mi, es va donar tres copets al front, brandà el cap majestuosament i va sortir de la sala.

Tot just acabava de tancar la porta al seu darrere, quan Holmes es va incorporar i es posà l’abric.

—Hi ha alguna cosa de veritat en el que diu aquest individu sobre el treball a l’aire lliure —va reconèixer—, de manera que em penso, Watson, que us hauré de deixar una estoneta en companyia dels vostres diaris.

Eren les cinc tocades quan Sherlock Holmes em va deixar, però no vaig estar sol gaire estona, perquè al cap d’una hora arribà un pastisser portant una capsa llarga i plana. La va desembalar ajudat per un jove que l’acompanyava, i a continuació, davant la meva sorpresa, començà a aparèixer un lleuger però epicuri sopar fred damunt l’humil sòl de caoba de la nostra pensió. Hi havia un parell de becades fredes, un faisà, un pastís de paté-de-foie-gras i un parell d’ampolles polsoses i cobertes de teranyines. Deixant totes aquestes menges de luxe, els dos visitants s’esfumaren, com els genis de les Mil i Una Nits, sense més explicació que tot allò era pagat i enviat a aquella adreça.

Poc després de les nou del vespre, Sherlock Holmes feia acte de presència, enèrgicament, a l’apartament. Hi havia gravetat en les seves faccions, si bé la vivor dels ulls em va fer pensar que no estava pas decebut de les seves deduccions.

—Veig que ja han portat el sopar —observà, tot fregant-se les mans.

—Sembla que espereu companyia. Han portat sopar per a cinc.

—Sí, m’imagino que no trigarem a rebre alguns convidats —anuncià—. Em sorprèn que Lord St. Simon encara no hagi arribat. Ha! Em sembla que ja el sento pujar les escales.

Era, en efecte, el nostre visitant de la tarda qui va irrompre precipitadament, balancejant les ulleres més vigorosament que mai, amb una expressió de torbació màxima en les seves aristocràtiques faccions.

—Us ha arribat el meu missatger, doncs? —li preguntà Holmes.

—Sí, i he de confessar que el contingut del missatge m’ha esverat d’allò més. Us creieu realment autoritzat a dir-me tals noves?

—Em temo que sí.

Lord St. Simon s’enfonsà en una cadira i es passà la mà pel front.

—Què dirà el Duc —va murmurar— quan s’assabenti que un membre de la família ha estat sotmès a una humiliació tal?

—És un simple accident. No veig que hi hagi cap mena d’humiliació.

—Ah, vós considereu el cas des d’un punt de vista molt diferent.

—No acabo de veure que ningú en pugui ser culpable. Amb prou feines en puc imaginar de quina altra manera podia haver actuat la dama, encara que, sens dubte, el seu brusc procediment no deixa de ser lamentable. Essent òrfena de mare, no podia comptar amb ningú que li donés consell, en una tal crisi.

—Ha estat una ofensa, senyor, una ofensa pública —digué Lord St. Simon, donant copets amb els dits sobre la taula.

—Cal que us feu càrrec de la pobra noia, atrapada en una situació poc corrent…

—No me’n faig càrrec. Estic molt indignat, i he estat vergonyosament utilitzat.

—M’ha semblat sentir el timbre —va dir Holmes—. Sí, sento passes a l’escala. Si no us puc persuadir que adopteu una actitud més indulgent respecte al cas, Lord St. Simon, aquí teniu un advocat que potser se’n sortirà. —Va obrir la porta i féu passar una dama i un cavaller—. Lord St. Simon, permeteu-me que us presenti Mr. i Mrs. Francis Hay Moulton. La dama, crec que ja la coneixeu.

En veure els dos nouvinguts, el nostre client va saltar de la cadira i es va posar molt dret, amb els ulls baixos i la mà amagada dins el pit de la levita, la viva imatge de la dignitat ofesa. La dama va fer un pas endavant i va estendre una mà cap a ell, però aquest encara es resistia a alçar la mirada. Era, potser també, a causa de la resolució d’ell, que l’expressió suplicant de la dona era difícil de suportar.

—Estàs enfadat, Robert —observà ella—. Bé, m’imagino que tens motius per a estar-ho.

—No em vinguis amb disculpes, t’ho prego —replicà Lord St. Simon, amargament.

—Oh, sí, ja ho sé, que t’he tractat molt malament i que hauria de parlar amb tu abans d’anar-me’n. Però estava molt desconcertada, i des que vaig tornar a veure en Frank aquí no sabia ni què fer ni què dir. Encara no em sé avenir de no haver caigut i no haver-me desmaiat davant mateix de l’altar.

—Potser, Mrs. Moulton, preferiríeu que el meu amic i jo sortíssim de l’habitació mentre vós aclariu el tema.

—Si voleu conèixer la meva opinió —intervingué el cavaller desconegut—, ja n’hem tingut una mica massa, de secret, en tot aquest afer, Per la meva part, m’agradaria que a tot Europa i Amèrica se n’assabentessin dels detalls. —Era un home petit, nerviüt, torrat pel sol, de rostre angulós i actitud vigilant.

—En aquest cas explicaré la nostra història tot seguit —va dir la noia—. En Frank, aquí present, i jo ens vàrem conèixer l’any 81 al campament de McQuire, prop de les Rocalloses, on el meu pare explotava una concessió minera. Ens vàrem prometre, però un dia el meu pare va trobar un filó que li proporcionà molts diners, mentre que el pobre Frank tenia una concessió que es va exhaurir. Com més ric es feia el pare, més pobre esdevenia en Frank, fins que al final el meu pare ja no va voler saber res del nostre compromís i em va dur a San Francisco. En Frank no estava disposat a resignar-s’hi, així que em va seguir fins a la ciutat i ens vàrem continuar veient sense que el pare ho sabés. Vàrem fer els nostres plans, i en Frank va dir que també faria molts diners i que no accediria a demanar la meva mà fins que fos tan ric com el meu pare. Vaig prometre que l’esperaria fins a la fi dels meus dies, i em vaig comprometre a no casar-me amb cap altre en vida d’ell. “I per què no ens casem ara”, em va proposar, “i així podré estar segur de tu? No em concediré el privilegi de ser el teu marit fins que torni”. Bé, en vàrem parlar i ho vàrem arranjar tot, fins i tot citàrem un pastor, i ens vàrem casar. A continuació, en Frank va marxar a la recerca de fortuna i jo vaig tornar al costat del meu pare.

»La primera notícia que vaig rebre d’en Frank deia que era a Montana, després se n’anà a fer prospeccions a Arizona i més tard a New Mexico. Un dia aparegué una llarga crònica a la premsa sobre l’atac dels indis apatxes a un campament miner, i entre les víctimes figurava el nom del meu Frank. Vaig sentir com si em morís, i vaig estar molt malalta durant força mesos. El meu pare va creure que la meva salut minvava dia a dia, i em va portar als millors metges de San Francisco. Durant un any o més no vaig rebre cap nova d’en Frank, la qual cosa em va fer pensar que realment havia mort. Aleshores, Lord St. Simon va arribar de San Francisco, vàrem fer cap a Londres i arranjàrem el matrimoni. El pare se sentia molt complagut, però jo no vaig deixar de pensar en cap moment que cap més home en el món no podria omplir el buit que el meu pobre Frank havia deixat en el meu cor.

»Si m’hagués casat amb Lord St. Simon, no cal dir que hauria complert els meus deures d’esposa. És cert que no podem dominar els nostres sentiments, però sí les nostres accions. Vaig acompanyar-lo a l’altar amb la intenció de ser per a ell tan bona esposa com era capaç. Però ja us podeu imaginar com em vaig sentir quan, en començar a pujar les escales que duien a l’altar, em vaig girar i vaig veure en Frank observant-me del primer banc estant. Al començament vaig creure que era el seu fantasma, però quan vaig tornar a mirar encara hi era, amb uns ulls interrogatius que semblaven preguntar-me si me n’alegrava o em sabia greu, de veure’l. No sé com no vaig caure. Sé que tot em donava voltes, i les paraules del pastor sonaven com el brunzit d’una abella en les meves oïdes. No sabia pas què fer. Havia d’interrompre la cerimònia i fer una escena enmig de l’església? El vaig tornar a mirar i em va semblar que sabia quins eren els meus pensaments, perquè es posà un dit sobre els llavis per indicar-me que callés. Després el vaig veure escrivint en un tros de paper, i em vaig adonar que tenia la intenció de passar-me una nota. En passar per davant del seu banc, vaig deixar caure el ram damunt seu, i em va passar la nota tot tornant-me les flors. Era només una ratlla, on em demanava que em reunís amb ell quan així m’ho indiqués. Naturalment, en cap moment no vaig dubtar que m’havia de lliurar a ell, així que vaig decidir de fet tot allò que em digués.

»Havent tornat a casa, vaig explicar la situació a la meva donzella, que havia conegut en Frank a Califòrnia i sempre havia estat amiga seva. Li vaig ordenar que no en digués res a ningú i em preparés un parell de coses i el meu abric. Sé que li ho hauria d’haver fet saber a Lord St. Simon, però era una empresa difícil, davant de la seva mare i de totes aquelles persones distingides. Tenia pensat de fugir primer i després donar explicacions. No duia asseguda a taula ni deu minuts que vaig veure en Frank, a través de la finestra, a l’altra banda del carrer. Em va fer signes, i tot seguit es va posar a caminar cap al parc. Vaig deixar el menjador, vaig recollir les meves coses i el vaig seguir. Em sortí una dona al pas i em va parlar d’alguna cosa relacionada amb Lord St. Simon. Del poc que vaig escoltar, vaig entendre que també ell tenia alguna intriga en el seu propi prometatge, però vaig aconseguir de desfer-me de la dona i aviat em vaig reunir amb en Frank. Vàrem agafar un cotxe, anàrem a un hotel de Gordon Square, on ell s’havia allotjat, i allí vaig celebrar la meva veritable boda després de tants anys d’espera. En Frank havia caigut presoner dels apatxes, n’havia fugit, havia anat a San Francisco, s’hi assabentà que jo l’havia donat per mort, i havia vingut a Anglaterra seguint les meves passes fins a trobar-me el mateix matí de les meves segones núpcies».

—Ho vaig veure al diari —explicà l’americà—. Deia el nom i l’església, però no pas on vivia la dama.

—Llavors vàrem tenir una conversa sobre el que havíem de fer. En Frank era partidari de declarar la nostra situació, però jo n’estava tan avergonyida que només pensava a desaparèixer i no tornar-los a veure més. En tot cas, enviar una ratlla al meu pare per demostrar-li que era viva. Era espantós pensar en tots aquells cavallers i dames asseguts al voltant de la taula esperant el meu retorn. Així, doncs, en Frank va agafar el vestit i els accessoris de núvia, en va fer un farcell i els va anar a amagar on ningú no pogués trobar-los per tal que no em seguissin la pista. Probablement demà hauríem anat a París si aquest bon cavaller, Mr. Holmes, no hagués vingut a trobar-nos aquest vespre, no sé pas com, per exposar-nos amb molta claredat i amabilitat que jo estava equivocada i que en Frank tenia raó, i que ens faríem culpables si actuàvem tan secretament. Aleshores ens ha brindat l’ocasió d’enraonar amb Lord St. Simon a soles, i hem vingut tot seguit fins aquí. Bé, Robert, ara ja ho saps tot. Ho sento molt, si t’he fet mal, i confio que no tinguis un concepte massa mesquí de mi.

Lord St. Simon no havia abandonat en cap moment la seva rígida actitud, i havia escoltat aquella llarga història amb una cella arrufada i els llavis premuts.

—Ja m’excusareu —va dir—, però no tinc per costum de discutir els meus assumptes personals i íntims en públic.

—Així, doncs, no em perdonaràs? No voldràs donar-me la mà abans que me’n vagi?

—Oh, sí, si és que t’ha de complaure. —Va estirar la mà i encaixà fredament la que li oferien.

—Jo esperava —suggerí Holmes— que ens acompanyaríeu en un sopar amistós.

—Em sembla que això ja és demanar-me una mica massa —respongué el noble—. Puc ser obligat a acceptar aquests esdeveniments recents, però crec que ningú no té dret a esperar que els aprofiti per divertir-me. Amb el vostre permís, em sembla que no tinc altra alternativa que desitjar-vos a tots una bona nit. —Ens va incloure a tots en una profunda reverència i sortí de l’habitació.

—En aquest cas, confio que vós sí que m’honorareu amb la vostra companyia —digué Sherlock Holmes—. Sempre és un plaer, per a mi, de conèixer un americà, Mr. Moulton, perquè jo sóc d’aquells qui creuen que la follia d’un monarca i la niciesa d’un ministre no podran evitar durant molts anys que els nostres descendents siguin, algun dia, ciutadans del mateix país universal sota una bandera que tindrà un cantó de la Union Jack juntament amb les llistes i estrelles.

—Trobo que el cas ha estat interessant —comentà Holmes, quan els nostres visitants s’havien retirat—, perquè serveix per a il·lustrar ben clarament com pot ser de simple l’explicació d’un cas que a primera vista sembla poc menys que inexplicable. Res no podia semblar més inexplicable. Res més natural que la seqüència de fets narrada per aquesta dama, i res més estrany que el resultat contemplat, per exemple, des del punt de vista de Mr. Lestrade, de Scotland Yard.

—Així, doncs, vós no estàveu equivocat?

—Des de bon començament, hi havia dos fets evidents: que la dama va participar en la cerimònia del matrimoni per la seva pròpia voluntat, i que se’n va penedir als pocs minuts de tornar a casa. Òbviament, havia succeït alguna cosa durant el matí que l’havia fet canviar d’opinió. Què podia ser? No podia haver enraonat amb ningú perquè en tot moment havia estat en presència del nuvi. Així, doncs, potser havia vist algú? Si era així, havia de ser algú d’Amèrica, perquè la noia portava tan poc temps en aquest país que difícilment algú d’aquí podia exercir sobre ella una influència tan pregona que la seva sola presència la induís a canviar de plans d’una manera tan radical. Com veieu, ja hem arribat, mitjançant un procediment d’eliminació, a la conclusió que la dama havia vist un americà. Qui podia ser aquest americà, capaç d’exercir una influència tan gran sobre ella? Havia de ser un amant o bé un marit. Jo sabia que la infància i la joventut de la noia s’havien desenvolupat en escenaris hostils i en estranyes condicions. Fins aquí havia arribat abans d’escoltar el testimoni de Lord St. Simon. Quan aquest ens ha parlat d’un home en un banc, del canvi en l’actitud de la núvia, d’un mitjà tan suat per a passar una nota com la caiguda d’un ram, del recurs a la donzella de confiança i de la significativa al·lusió a saltar una concessió, que en l’argot dels minaires vol dir prendre possessió d’allò sobre què una altra persona té una pretensió prioritària, vaig veure clara tota la situació. Havia fugit amb un home, i aquest era un amant o un marit anterior. Les probabilitats estaven a favor d’aquest darrer.

—I com diantre els heu trobat?

—Podia haver resultat molt difícil, però l’amic Lestrade tenia en les seves mans una informació el valor de la qual desconeixia. Les inicials tenien naturalment, una gran importància, però encara era més important de saber que fa una setmana el nostre home havia pagat aquella factura en un dels hotels més selectes de Londres.

—Com heu deduït la categoria de l’establiment?

—Pels preus no menys selectes. Vuit xelins per un llit i vuit penics per una copa de xerès apuntaven a un dels hotels més cars. No n’hi ha pas gaires, a Londres, que presentin uns preus semblants. Al segon que he visitat, a Northumberland Avenue, una inspecció del llibre de registre m’ha assabentat que Francis H. Moulton, un cavaller americà, havia deixat l’establiment el dia abans, i tot repassant la llista de les seves despeses, hi he trobat els mateixos comptes que havia vist al duplicat de la factura. Com sigui que havia deixat ordre que li trametessin la correspondència al número 226 de Gordon Square, allí m’he plantat, i, havent tingut la sort de trobar-hi la feliç parella, he gosat de donar-los alguns consells paternals i de fer-los veure que el millor que podien fer era d’aclarir una mica la seva posició a Lord St. Simon en particular i al públic en general. Els he invitat a reunir-se amb ell aquí, i, com heu vist, he aconseguit d’ell que acudís a la cita.

—Amb no gaire bons resultats —vaig fer notar jo—. Certament, el seu comportament no ha estat precisament afable.

—Ah! Watson —digué Holmes, somrient—, potser vós tampoc no estaríeu gaire afable si, després de tota una història de festeig i de noces, us veiéssiu sobtadament sense esposa ni fortuna. Crec que hem de jutjar a Lord St. Simon molt compassivament i agrair al nostre fat que probablement nosaltres no ens trobarem en la mateixa situació. Acosteu la cadira i allargueu-me el violí, ja que l’únic problema que ens resta a resoldre és com amenitzar aquest freds vespres de tardor.