5. L’ESCOLA PRIORY

Al nostre petit estudi de Baker Street hem presenciat algunes entrades i sortides d’allò més dramàtic, però no en recordo cap de més sobtada i desconcertant que la primera aparició del Doctor Thorneycroft Huxtable, mestre d’arts, doctor en filosofia, etc. La seva targeta, que semblava massa reduïda perquè pogués contenir totes les seves distincions acadèmiques, el precedí amb uns quants segons de diferència, i tot seguit entrà ell, tan gran, tan pompós i majestuós, que constituïa la veritable encarnació de la serenitat i la confiança en un mateix. I, això no obstant, la seva primera acció, així que hagué tancat la porta al seu darrere, fou ensopegar contra la taula i caure a terra. Allà es va quedar aquella majestuosa figura, postrada i inconscient sobre la nostra catifa de pell d’ós.

Nosaltres dos ens havíem incorporat d’un salt, i restàrem uns moments contemplant amb muda estupefacció aquell imposant cos naufragat, que anunciava una tempesta tan inesperada com fatal enmig de la immensitat de l’oceà de la vida. Llavors, Holmes s’afanyà a col·locar-li un coixí sota el cap, mentre que jo li humitejava els llavis amb brandy. Aquella cara, blanca com la cera, apareixia solcada d’arrugues de preocupació; les bosses que tenia sota els ulls presentaven un color plúmbic; la boca, semi-oberta, es contreia a les comissures dels llavis, i duia la papada sense afaitar. El coll i els punys de la camisa mostraven la brutícia característica d’un llarg viatge, i tenia els cabells despentinats i embullats sobre un crani de forma regular. Era un home derrotat el que jeia davant nostre.

—Què té, Watson? —preguntà Holmes.

—Esgotament total, encara que és possible que només sigui conseqüència de la fam i la fatiga —vaig respondre, mentre li prenia el pols, que denunciava un corrent de vida molt feble.

—Un bitllet d’anar i tornar expedit a Mackleton, al nord d’Anglaterra —observà Holmes, després de treure-l’hi de la butxaca del rellotge—. I encara no és migdia. Deu haver-se llevat molt d’hora.

Les arrugades parpelles havien començat a bellugar-se, i ara ens observaven un parell d’ulls grisos amb una expressió absent. Uns segons després, l’home ja s’havia posat dempeus, amb el rostre enrojolat de vergonya.

—Disculpeu aquesta debilitat, Mr. Holmes. D’un temps ençà m’he trobat molt cansat. Si tinguéssiu la bondat de portar-me un got de llet i un parell de galetes, de ben segur que em trobaré molt millor. He vingut personalment, Mr. Holmes, per tal que m’acompanyeu en el viatge de tornada a casa. He pensat que un telegrama no us convenceria pas de l’absoluta urgència del cas.

—Quan estigueu prou recuperat…

—Ja em trobo bé. No em puc ni imaginar com he arribat a estar tan feble. Mr. Holmes, vull que m’acompanyeu a Mackleton amb el primer tren.

El meu amic brandà el cap.

—El meu col·lega, el Doctor Watson, us confirmarà que estem molt ocupats en el moment present. Em trobo implicat en el cas dels documents Ferrers, i l’assassinat d’Abergavenny és a punt d’anar als tribunals. Només un assumpte molt important em podria allunyar de Londres a hores d’ara.

—Important, dieu? —El nostre visitant es posà les mans al cap—. No heu sentit pas parlar del segrest del fill únic del Duc de Holdernesse?

—Què? Us referiu a l’ex-ministre d’estat?

—Exacte. Hem provat de mantenir-ho en secret quant a la premsa, però anit es varen publicar alguns rumors al Globe en aquest sentit. Em pensava que haurien arribat a les vostres oïdes.

Holmes estirà el braç, llarg i prim, i va agafar el volum «H» de la seva enciclopèdia de referència.

—«Holdernesse, sisè duc, Cavaller de la Garrotera i Conseller del Regne. Baró de Beverley, Comte de Carlton» —Mare de Déu, quina llista!—, «Lord de Hallamshire des del 1900. Casat amb Edith, filla de Sir Charles Appledore, el 1888. Hereu i fill únic: Lord Saltire. Possessions d’una extensió de 100 hectàrees. Minerals a Lancashire i Gal·les. Adreces: Carlton House Terrace; Holdernesse Hall, Hallamshire; Castell de Carlton, Bangor, Gal·les. Lord de l’Almirallat, 1872; Secretari en Cap de l’Estat per…». Vaja, vaja, aquest home és un dels personatges més il·lustres de la Corona!

—Un dels més il·lustres i potser el més ric. Tinc entès, Mr. Holmes, que manteniu un nivell molt alt en assumptes professionals, i que esteu sempre disposat a treballar per amor a la feina. Cal que us digui, però, que Sa Excel·lència ha donat instruccions perquè es lliuri un xec per l’import de cinc mil lliures a la persona que sàpiga dir-li on és el seu fill, i mil més a qui pugui identificar l’home, o els homes, que l’han segrestat.

—Una recompensa digna d’un príncep —observà Holmes—. Watson, em penso que hauríem d’acompanyar el Doctor Huxtable de retorn al nord d’Anglaterra. I ara, Doctor Huxtable, quan us hàgiu pres aquest got de llet, expliqueu-nos, si us plau, què ha passat, on ha passat, com ha passat, i, per fi, què hi té a veure en aquest afer el Doctor Thorneycroft Huxtable, de l’Escola Priory, prop de Mackleton, i per què ve tres dies després dels fets —l’estat de la vostra sotabarba en diu la data— a sol·licitar els meus humils serveis.

El nostre visitant va consumir la llet i les galetes. La llum havia tornat a les seves pupil·les i el color a les galtes quan es disposà a explicar-nos la situació amb gran ardor i lucidesa.

—Cal que us informi, cavallers, que Priory és una escola preparatòria de la qual sóc el fundador i rector. Els Comentaris a l’obra d’Horaci, escrits per mi, potser us refrescaran el meu nom. Priory és, sense excepció, la millor i més selecta escola preparatòria d’Anglaterra. Lord Leverstoke, el Comte de Blackwater, Sir Cathcart Soames…, tots ells han enviat els seus fills a la meva institució. Però vaig pensar que l’escola havia assolit el seu zenit quan, ara fa tres setmanes, el Duc de Holdernesse m’envià el seu secretari, Mr. James Wilder, amb la notificació que el jove Lord Saltire, de deu anys d’edat, seria confiat a la meva responsabilitat. Poc m’esperava que això seria el preludi del més gran infortuni que he tingut en ma vida.

»El noi arribà el primer de maig, al començament de la temporada d’estiu. Era un xicotet encantador, i ben aviat es va adaptar a la manera de fer del nostre centre. Us diré —i confio no ser pas indiscret, però considero que és absurd d’estalviar-se les confidències en un cas com aquest— que el noi no era del tot feliç a casa seva. És ben sabut que la vida matrimonial del duc no ha estat pas gaire tranquil·la i ha culminat en una separació per consens mutu; la duquessa ha fixat la seva residència al sud de França. Això succeí poc abans que el nen ingressés a l’escola, i hom diu que s’hi feia més amb la mare que no pas amb el pare. Va estar molt deprimit quan ella abandonà Holdernesse Hall, i fou per aquesta raó que el duc va voler enviar-lo al meu establiment. De la nit al dia, el noi se sentí entre nosaltres com a casa seva, i en aparença se’l veia completament feliç.

»Hom el veié per darrer cop la nit del 13 de maig, és a dir, la nit del proppassat dilluns. La seva cambra es trobava al segon pis, i s’hi accedia a través d’una habitació més gran on dormien dos nois. Aquests no varen veure ni sentir res, la qual cosa fa sospitar que el jove Saltire no hi passà. La finestra del seu dormitori era oberta, i dóna a una heura robusta que arriba fins a terra. No hi vàrem trobar cap empremta, però és ben segur que era aquesta l’única sortida possible.

»Vàrem descobrir la seva absència a les set del matí del dimarts. El seu llit estava desfet. S’havia vestit de cap a peus abans de posar-se l’uniforme reglamentari de l’escola; jaqueta negra i pantalons gris fosc. No hi havia senyals que ningú hagués entrat a l’habitació, ni es varen sentir crits ni discussions, ja que Caunter, el nostre estudiant intern més gran, té el son molt lleuger.

»Quan es va descobrir la desaparició de Lord Saltire, vaig ordenar una revista de tot el personal de l’establiment: alumnes, mestres i servei. Fou llavors que ens vàrem adonar que Lord Saltire no havia fugit pas sol. Heidegger, el professor d’alemany, també era absent. La seva cambra era al segon pis, en una punta de l’edifici, i oferia la mateixa disposició que la de Lord Saltire. També tenia el llit desfet, però, pel que semblava, havia marxat a mig vestir, ja que hom trobà la seva camisa i els seus mitjons a terra. Era indubtable que havia baixat per l’heura, perquè es veien les empremtes dels seus peus al lloc on havia aterrat sobre la gespa. Guardava la seva bicicleta en un petit cobert que hi havia al costat d’aquesta gespa, però també havia desaparegut.

»Duia dos anys a l’escola, i havia arribat amb referències immillorables, però era un home silenciós i desconfiat, no gaire popular entre els mestres ni els alumnes. No s’ha trobat ni rastre dels dos fugitius, i a hores d’ara, dijous al matí, en sabem tan poc com el dimarts. Com és lògic, ens vàrem adreçar de seguida a Holdernesse Hall. Es troba a escassos quilòmetres de l’escola, i ens vàrem imaginar que, en un accés sobtat d’enyorança, el noi potser havia tornat amb el seu pare, però allà no en sabien pas res. El duc està molt nerviós, i pel que a mi respecta, ja heu pogut constatar l’estat d’abatiment en què l’ànsia i la responsabilitat m’han sumit. Us imploro, Mr. Holmes, que si us trobeu en condicions d’utilitzar les vostre plenes facultats, no ho dubteu pas, ja que difícilment trobareu un cas que les requereixi més que aquest».

Sherlock Holmes havia escoltat la tràgica narració del mestre amb el màxim interès. Les seves celles arrufades i les arrugues que li solcaven el front demostraven que no necessitava cap mena d’exhortació per tal de concentrar tota la seva atenció en un problema que, a banda dels enormes interessos en ell involucrats, havia de suscitar la seva afecció per la complexitat i l’insòlit del cas. Es va treure el bloc de la butxaca i prengué un parell d’anotacions.

—Heu estat força negligent de no acudir abans a mi —va dir amb severitat—. Em demaneu que enceti una investigació en unes condicions molt desavantatjoses. Es inconcebible, per exemple, que l’heura i la gespa no suggerissin res a un observador expert.

—No en tinc jo la culpa, Mr. Holmes. Sa Excel·lència s’ha mostrat extremadament zelós per evitar qualsevol escàndol públic. Tenia por que les seves desgràcies familiars fossin posades a l’abast de tothom. Experimenta un enorme pànic davant una possibilitat com aquesta.

—Però, s’hi ha efectuat cap investigació oficial?

—Sí, senyor, i ha resultat d’allò més decebedora. Es va trobar una pista aparent, ja que hom ha declarat que un noi i un jove foren vistos mentre agafaven un tren en una estació de les rodalies a primera hora del matí. La passada nit ens arribaren notícies segons les quals s’havia trobat la mateixa parella a Liverpool, però no tenien res a veure amb l’assumpte que ens ocupa. Ha estat llavors que, desesperat i decebut, després d’una llarga nit d’insomni, he vingut de dret cap aquí amb el primer tren.

—Suposo que la investigació local es relaxà mentre se seguia aquesta pista falsa.

—Fou abandonada del tot.

—Aleshores heu malgastat els tres dies. L’afer ha estat portat d’una manera deplorable.

—Així ho veig i ho admeto.

—I, tanmateix, encara hi ha alguna possibilitat que es pugui resoldre el misteri. Serà per a mi un plaer d’intentar-ho. Heu trobat cap mena de relació entre el noi desaparegut i el professor d’alemany?

—Cap ni una.

—Assistia el noi a les classes d’aquest mestre?

—No; pel que jo sé, mai no es bescanviaren ni una sola paraula.

—Això és força estrany. Tenia cap bicicleta, el noi?

—No.

—Trobàreu a faltar cap altra bicicleta?

—No.

—N’esteu ben segur?

—Segur del tot.

—Aleshores, voleu insinuar que el professor d’alemany va córrer amb bicicleta aquella nit portant un nen en braços?

—És clar que no.

—Llavors, quina és la teoria que us volta pel cap?

—La bicicleta deuria ser un parany. Potser la varen amagar en algun indret i fugiren a peu.

—És possible; però sembla més aviat un parany absurd, no creieu? Hi havia d’altres bicicletes en aquell cobert?

—Unes quantes.

—En tal cas, no n’hauria pogut amagar dues si és que volia donar idea que havien fugit amb bicicleta?

—Suposo que sí.

—Naturalment que sí. La teoria del parany no sembla factible. L’incident, però, suposa un punt de partença força interessant per a una investigació. Al capdavall, una bicicleta no és pas una cosa fàcil d’amagar o destruir. Una pregunta més. Vàreu rebre cap sol·licitud per tal de veure el noi el dia abans de la seva desaparició?

—No.

—Va rebre cap carta?

—Sí, una.

—De qui?

—Del seu pare.

—Teniu per costum d’obrir la correspondència dels nois?

—No.

—Així, doncs, com sabeu que era una carta del seu pare?

—Perquè hi havia l’escut d’armes al sobre, i l’adreça estava escrita amb la cal·ligrafia peculiar del duc. A més, Sa Excel·lència recorda que li va escriure.

—Quan rebé una altra missiva abans d’aquesta?

—No en rebé pas cap en força dies.

—Li n’arribà mai cap de França?

—No, mai.

—Suposo que ja us adoneu de la intenció de les meves preguntes. O bé el noi fou raptat per la força, o bé va marxar per voluntat pròpia. En el segon cas, fóra d’esperar que un nen d’aquesta edat necessitaria una incitació exterior perquè es decidís a fugir. Si no va rebre cap visita, aquesta incitació deuria arribar en forma de carta. A partir d’aquí, provo d’esbrinar la identitat dels seus corresponsals.

—Em temo que no us serviré de gaire ajuda en aquest sentit. El seu únic corresponsal, que jo sàpiga, era el seu pare.

—La lletra del qual li arribà el mateix dia de la seva desaparició. Eren gaire cordials, les relacions entre pare i fill?

—Sa Excel·lència no es mostra mai gaire cordial amb ningú. Es troba del tot immers en importants assumptes de caràcter públic, i sembla força inaccessible a totes les emocions ordinàries. Però, a la seva manera, s’ha mostrat sempre amable amb el xicot.

—Tot i que les simpaties d’aquest tendien més aviat cap a la mare.

—Sí.

—Ho reconeixia el mateix noi?

—No.

—El duc, doncs?

—Déu del cel, no!

—Aleshores, com ho sabeu?

—He mantingut alguna conversa confidencial amb Mr. James Wilder, el secretari de Sa Excel·lència. Va ser ell qui em facilità la informació sobre els sentiments de Lord Saltire.

—Ja ho entenc. Per cert, aquesta darrera carta del duc…, la vàreu trobar a la cambra del noi després que aquest va desaparèixer?

—No; se l’havia endut. Em penso, Mr. Holmes, que ja comença a ser hora que marxem cap a Euston.

—Faré que cridin un cotxe. D’aquí a un quart d’hora estarem a la vostra disposició. Si heu d’enviar un telegrama a casa, Mr. Huxtable, fóra bo que donéssiu a entendre als habitants del vostre veïnat que la investigació continua a Liverpool, o onsevulla que aquesta pista falsa us hagi portat. Mentrestant, realitzarem una discreta tasca a la vostra escola, i potser el rastre encara no sigui massa fred perquè dos vells perdiguers com Watson i un servidor puguem ensumar alguna cosa.

Aquell vespre, respiràvem l’aire fresc i net de la regió de les muntanyes, on es trobava ubicada la famosa escola del Doctor Huxtable. Ja era fosc quan hi arribàrem. Damunt la tauleta del rebedor hi havia una carta, i el majordom xiuxiuejà unes paraules a cau d’orella del seu patró, que es girà cap a nosaltres amb una expressió de gran desconcert.

—El duc és aquí —ens va anunciar—. El duc i Mr. Wilder m’esperen al meu despatx. Seguiu-me, cavallers, i us els presentaré.

Jo estava força familiaritzat amb les fotografies del cèlebre polític, però haig de dir que en persona se’l veia molt diferent de la seva representació. Era una persona alta i corpulenta, vestida amb un gust impecable, amb un rostre llarg i esprimatxat i un nas corbat d’una forma grotesca. El color de la pell era molt pàl·lid, i l’efecte resultava més torbador en contrast amb el roig intens de la barba, llarga i arrissada, que s’estenia sobre la seva armilla blanca, encreuada per la brillant cadena del rellotge. Tal era la majestuosa presència que ens fitava amb fredor des del bell mig del despatx del Doctor Huxtable. Al seu costat hi havia un home molt jove, que vaig identificar com a Wilder, el secretari privat del duc. Era un personatge menut, despert, nerviós, amb uns ulls blaus penetrants i intel·ligents i faccions mòbils. Va ser ell qui, en un to incisiu i emfàtic, encetà la conversa.

—He vingut aquest matí, Doctor Huxtable, massa tard per recomanar-vos que no anéssiu a Londres. M’he assabentat que teníeu intenció de convidar Mr. Sherlock Holmes perquè es fes càrrec de la investigació del cas. Sa Excel·lència està molt sorprès, Doctor Huxtable, que hàgiu fet aquest pas tan important sense consultar-li-ho.

—Quan vaig saber que la policia havia fracassat…

—Sa Excel·lència no està gens convençut que la policia hagi fracassat.

—Però, segurament, Mr. Wilder…

—Sabeu molt bé, Doctor Huxtable, que Sa Excel·lència té un especial interès per evitar qualsevol escàndol públic. Prefereix que hi hagi les mínimes persones possible implicades en aquest assumpte.

—El problema té fàcil solució —digué l’intimidat doctor—, Mr. Sherlock Holmes pot tornar a Londres amb el tren del matí.

—Això ni pensar-hi, doctor —va dir Holmes, amb el seu to de veu més plàcid—. Aquest aire del nord és vivificant i reconfortant, de manera que em penso que passaré alguns dies a les vostres deveses i ocuparé la meva ment tan bé com pugui. Si he d’allotjar-me sota el vostre sostre o a la fonda del poble, us pertoca, per suposat, a vós de decidir-ho.

Em vaig adonar que l’infortunat doctor es trobava en l’última fase de la indecisió, de la qual el rescatà la veu profunda i potent del duc barba-roig, que retrunyí per l’estança com un gong.

—Estic d’acord amb Mr. Wilder, Doctor Huxtable, que hauríeu fet bé de consultar-me. Però ja que heu contractat els serveis de Mr. Holmes, fóra absurd que l’acomiadéssim sense que en traguéssim cap profit. No cal que us allotgeu a la fonda, Mr. Holmes. Serà per a mi un honor que us instal·leu a la meva residència, a Holdernesse Hall.

—Us ho agraeixo de cor, Sa Excel·lència. A efectes de l’èxit de la meva investigació, considero més prudent que romangui a l’escenari del crim.

—Com vós disposeu, Mr. Holmes. No cal dir que Mr. Wilder i jo mateix estarem a la vostra disposició per facilitar-vos qualsevol tipus d’informació que necessiteu.

—Suposo que caldrà que us faci una visita a la vostra residència —respongué Holmes—. A hores d’ara m’agradaria preguntar-vos, senyor, si heu pensat en cap explicació sobre la misteriosa desaparició del vostre fill.

—No, senyor, no me n’he imaginat cap.

—Disculpeu-me si el que us diré us resulta dolorós, però no hi ha cap altra alternativa. Creieu que la duquessa té alguna relació amb el que ha passat?

L’ex-ministre mostrà una perceptible vacil·lació.

—No ho crec —va contestar per fi.

—La segona explicació més òbvia és que algú hagi segrestat el noi per tal de demanar-ne un rescat. Heu rebut cap petició en aquest sentit?

—No, senyor.

—Una pregunta més, Sa Excel·lència. Tinc entès que vós vàreu escriure al vostre fill el mateix dia que succeí l’incident.

—No; li vaig escriure el dia abans.

—Exacte. Però ell va rebre la carta aquell dia.

—Sí.

—Contenia la vostra missiva res que pogués pertorbar-lo o induir-lo a fugir?

—No, senyor, la veritat és que no.

—Vàreu enviar la carta personalment?

La resposta del noble fou interrompuda pel seu secretari, que intervingué en la conversa amb una certa irritació.

—Sa Excel·lència no té el costum d’enviar la correspondència personalment —va dir—. La carta en qüestió era amb unes quantes més damunt la taula, i jo mateix les vaig tirar a la bústia.

—Esteu segur que aquesta carta era entre les altres?

—Sí; m’hi vaig fixar.

—Quantes cartes va escriure Sa Excel·lència aquell dia?

—Vint o trenta. Tinc molta correspondència. Però, voleu dir que aquest detall no és irrellevant?

—No del tot —respongué Holmes.

—Pel que a mi respecta —explicà el duc—, he aconsellat a la policia que centri la seva atenció al sud de França. Ja us he dit que no crec pas que la duquessa patrocinés una monstruositat com aquesta, però el nen tenia idees molt obstinades, i és possible que hagi fugit envers la seva mare, amb l’ajut i la instigació d’aquell alemany. Em penso, Doctor Huxtable, que hauríem de tornar a la mansió.

Vaig veure que hi havia algunes preguntes més que a Holmes li hagués agradat de formular, però les abruptes maneres del noble anunciaren la fi de l’entrevista. Era evident que, donada la seva condició aristocràtica, la discussió dels afers íntims de la seva família amb un estrany el molestava d’allò més, i que temia que qualsevol nova pregunta projectés una llum més intensa sobre els racons inescrutables de la seva història ducal.

Quan el noble i el seu secretari hagueren marxat, el meu amic se submergí de seguida, amb simptomàtic entusiasme, en la investigació.

La cambra del noi fou escorcollada amb tot deteniment, i no aportà res llevat de l’absoluta convicció que només havia pogut fugir per la finestra. L’habitació i els efectes personals del professor d’alemany tampoc no ens varen proporcionar cap més pista. En el seu cas, una branca d’heura havia cedit sota el seu pes, i vàrem veure, a la llum d’una llanterna, el senyal que havien deixat els seus talons sobre la gespa. Aquesta única empremta sobre l’herba, baixa i verda, constituïa l’únic testimoni material de la seva inexplicable fugida nocturna.

Sherlock Holmes abandonà la casa tot sol, i no va tornar abans de les onze de la nit. Havia aconseguit un detallat mapa de la comarca, editat pel Servei Oficial de Cartografia. El va portar a la meva cambra, el va estendre damunt el meu llit i, un cop emplaçat el llum al mig d’aquest, començà a fumar mentre m’assenyalava, de tant en tant, els punts d’interès amb el broquet d’ambre de la seva pipa.

—M’agrada aquest cas, Watson —va dir—. Conté, decididament, alguns aspectes molt interessants. En aquesta sessió inicial vull que us fixeu en aquests trets geogràfics, que potser tindran molt a dir en la nostra investigació. Mireu aquest mapa. El quadrat negre és l’Escola Priory. Hi clavaré una agulla. Aquesta línia és la carretera principal. Ja veieu que passa per davant de l’escola en direcció est i oest, i us adonareu també que no hi ha cap carretera secundària en menys d’un quilòmetre en cada sentit. Si les dues persones que busquem varen fugir per carretera, ho varen fer per aquesta carretera.

—Exacte.

—Per una singular i afortunada coincidència podem saber, fins a un cert punt, què succeí en aquesta carretera la nit en qüestió. En aquest punt que indica la meva pipa, hi havia un agent de policia de servei des de mitjanit fins a les sis del matí. És, com veieu, la primera desviació que hi ha a la banda est. El policia afirma que no es va absentar del seu lloc de vigilància en cap moment, i està convençut que no va veure que hi passés cap home ni cap xicot. He enraonat amb aquest agent fa una estona, i m’ha semblat una persona digna de tota confiança. Tal circumstància ens bloqueja aquesta banda de carretera. Caldrà, doncs, que considerem l’altre costat. Aquí hi ha una fonda, el «Red Bull», la mestressa de la qual estava malalta. Havia enviat un dels seus criats a Mackleton en cerca d’un metge, que no arribà fins al matí ja que es trobava atenent un altre cas. El personal de la fonda va romandre despert tota la nit en espera del doctor, i, pel que sembla, sempre hi havia algú que observava la carretera. Asseguren que no hi va passar ningú. Si llur testimoni és fiable, tindrem la sort de bloquejar també l’oest i podrem dir que els fugitius no agafaren la carretera per a res.

—Però, i la bicicleta? —vaig objectar.

—Espereu. En parlarem tot seguit, de la bicicleta. Continuem el nostre raonament: si aquestes dues persones no varen agafar la carretera, això implica que deurien travessar el camp que es troba al nord de l’escola o el camp emplaçat al sud d’aquesta. Considerem les dues possibilitats. Al sud de l’edifici s’estén, com veieu, una superfície considerable de terra cultivable, repartida en petits camps delimitats per murs de pedra. Cal que acceptem que, en aquestes condicions, l’ús d’una bicicleta esdevé impossible. Podem descartar la idea. Concentrem-nos ara en la zona nord. Aquí hi trobem un bosquet d’arbres, conegut com «Ragged Shaw», i, a l’altra banda, s’estén una enorme devesa ondulada, la devesa de Lower Gill, en una distància de quinze quilòmetres amb una ascensió gradual. Aquí, a un costat d’aquest ermàs, es dreça Holdernesse Hall, a setze quilòmetres per carretera però només a tretze a través de la devesa. És una plana especialment desolada. Alguns grangers hi tenen petites possessions, on pasturen vaques i bens. Llevat d’aquests, els únics habitants de la zona que s’hi pot trobar abans d’embrancar la carretera principal de Chesterfield són corriols i curleres. Aquí hi ha una església, algunes masies i una fonda. Més enllà, el terreny esdevé bastant més accidentat. És molt possible que sigui aquí, al nord, on es trobi la persona que cerquem.

—Però, i la bicicleta? —vaig insistir.

—D’acord, d’acord! —exclamà Holmes, impacientat—. Un bon ciclista no necessita pas una carretera principal. La devesa està travessada per una quantitat considerable de caminois, i aquella nit hi havia lluna plena. Vaja! Què és això?

Sentírem un atrafegat truc a la porta, i segons després compareixia el Doctor Huxtable a l’habitació. Duia a la mà una gorra blava de criquet, amb un galó blanc a la visera.

—Per fi tenim una pista —va cridar—. Gràcies a Déu, per fi podem seguir el rastre del xicot! Aquesta és la seva gorra.

—On l’heu trobada?

—Al carro dels gitanos que eren acampats a la devesa. Se n’anaren dimarts. Avui, la policia els ha trobat i n’ha escorcollat el carro. D’allí ha sortit això.

—Com ho han justificat?

—Amb evasives i mentides. Han dit que la varen trobar a la devesa el matí del dimarts. Saben on és el noi, els molt bandits! Gràcies al cel, estan tots tancats al calabós. O bé el temor a la llei o la recompensa del duc faran que diguin tot el que saben.

—Fins aquí, tot va bé —constatà Holmes, després que el doctor hagué abandonat la nostra cambra—. Aquest incident dóna suport, si més no, a la teoria que és a la zona de la devesa de Lower Gill on cal que busquem algun rastre. La policia no ha fet res a nivell local, llevat de l’arrest d’aquests gitanos. Mireu, Watson! Hi ha un curs fluvial que travessa la devesa. Aquí el teniu, marcat en el mapa. En alguns indrets, s’eixampla i forma un pantà. Aquesta circumstància es dóna amb força freqüència a la regió que s’estén entre Holdernesse Hall i l’escola. Seria en va que busquéssim petjades a qualsevol altre lloc, tenint en compte la sequera que patim, però, en aquest indret, existeix alguna possibilitat que hi hagin deixat algun record. Demà al matí us cridaré, i sortirem tots dos a la recerca d’algun detall que aporti un xic de claror al misteri que ens ocupa.

Tot just apuntava l’alba quan em vaig despertar i vaig veure la llarga i esvelta silueta de Holmes al costat del meu llit. Estava del tot vestit i, pel que semblava, ja havia sortit a l’exterior.

—Ja he examinat la gespa i el cobert de les bicicletes —em va anunciar—. Fins i tot he fet un volt pel bosquet de «Ragged Shaw». Watson, us espera una tassa de xocolata a l’habitació del costat. Us prego que us afanyeu una mica, ja que avui serà un dia molt ocupat.

Li brillaven els ulls, i tenia les galtes enrojolades per l’entusiasme de l’artesà que veu la seva obra acabada al seu davant. Era, en definitiva, un Holmes molt diferent —actiu i despert— del somiador introspectiu i pàl·lid de Baker Street. Quan vaig veure la seva expressió, enèrgica i plena de vida, vaig pressentir que ens esperava una jornada certament molt fatigosa.

I, tanmateix, les nostres primeres evolucions ens provocaren una profunda decepció. Vàrem encetar el nostre escorcoll de la torbosa i vermellenca devesa, encreuada per milers de senders per al ramat, amb grans esperances, fins que arribàrem al cinyell de zona verda que delimitava el pantà que s’estenia entre nosaltres i Holdernesse Hall. Si el noi havia tornat a casa, no tenia més remei que travessar el fangar, i no ho hauria fet sense deixar-hi alguna empremta. Tanmateix, no hi trobàrem ni rastre d’ell ni del professor d’alemany. Amb un rostre circumspecte, el meu amic vorejà el pantà mentre observava amb gran atenció cada una de les taques de fang que hi havia sobre la superfície molsosa. S’hi veia una gran profusió de petjades de bens i, en un indret determinat, uns quilòmetres més endavant, les vaques hi havien deixat les seves empremtes. Però res més.

—Vist l’escenari número u —anuncià Holmes, mentre contemplava amb pessimisme la vasta extensió de la devesa—. Més enllà hi ha un altre pantà i, entremig, un estret braç de terra. Vaja, vaja, vaja! Què hi tenim, aquí?

Havíem assolit la superfície negra d’un senderol. Al bell mig, ben marcat sobre el terra humit, hi havia el senyal d’una roda de bicicleta.

—Visca! —vaig fer jo—. Ja la tenim!

Però Holmes brandava el cap, i l’expressió del seu semblant mostrava desconcert i expectació més que no pas alegria.

—Una bicicleta, en efecte, però no pas la bicicleta —va dir—. Estic familiaritzat amb quaranta-dues roderes diferents deixades per cobertes de bicicleta. Aquesta, com podeu comprovar, correspon a una Dunlop, amb un pegat sobre la coberta exterior. Els pneumàtics de la màquina de Heidegger eren de la marca Palmer, que deixen franges longitudinals. Aveling, el professor de matemàtiques, es mostrà concloent en relació amb aquest detall. Per consegüent, aquest no és pas el rastre de la bicicleta de Heidegger.

—Potser que sigui de la del noi.

—Es possible, sempre que puguem demostrar que posseïa una bicicleta. Però aquest és un aspecte que ens hem oblidat d’establir. Aquestes roderes, com veieu, les va fer un ciclista que venia de l’escola.

—O potser hi anava.

—No, no, benvolgut Watson. L’empremta més profunda correspon, per suposat, a la roda del darrere, que és sobre la qual recau la major part del pes. Fixeu-vos que hi ha diversos punts en què ha travessat i esborrat la marca més plana de la roda del davant. La bicicleta s’allunyava, sens dubte, de l’escola. Pot o no pot estar relacionat amb la nostra investigació, però el més prudent és que seguim aquest rastre cap enrere abans de fer cap més pas.

Així ho vàrem fer, i al cap d’uns quants centenars de metres les roderes es perdien quan abandonàvem el sector fangós de la devesa. Seguint el camí a la inversa vàrem trobar un indret on rajava una font. Aquí, de bell nou, apareixia la marca de la bicicleta, encara que mig esborrada per les petjades de les peülles de les vaques. Després d’aquest tram, ja no s’hi apreciava cap més senyal, però el camí s’endinsava al bosquet de Ragged Shaw, l’arbreda que ocupava la part de darrere de l’escola. La bicicleta devia haver sortit d’aquest bosc. Holmes es va asseure sobre un roc, amb la barbeta recolzada sobre les mans. Jo ja m’havia fumat dues cigarretes quan ell es decidí a reprendre la marxa.

—Bé, bé —digué per fi—. Naturalment, és possible que un home molt murri podria canviar els pneumàtics de la seva bicicleta per tal de no deixar roderes familiars. Un criminal capaç de recórrer a un detall com aquest és un home amb el qual convé de no tenir-hi gaires tractes. Deixarem aquesta qüestió aparcada i tornarem al nostre pantà, que hem deixat en bona part inexplorat.

De manera que vàrem continuar la nostra sistemàtica recerca pel marge del fangar, i aviat veiérem la nostra perseverança recompensada a bastament.

La part més fonda del pantà apareixia travessada per una sendera tota enfangada. Holmes féu un crit de joia quan ens hi acostàvem. Pel mig del camí discorria una empremta similar a la d’un feix de cables de telègraf. Era la rodera del pneumàtic de la marca Palmer.

—Vet aquí Herr Heidegger, sens cap mena de dubte! —exclamà Holmes, exultant—. El meu raonament sembla que era força sòlid, Watson.

—Us felicito.

—Però encara ens queda molta feina a fer. Camineu per la vora del camí, tingueu la bondat. Seguirem aquest rastre. Molt em temo que no ens durà gaire lluny.

A mesura que avançàvem, però, descobrirem que aquest sector de la devesa estava encreuat per trossos molt tous, i, encara que sovint perdíem el rastre de vista, sempre reeixíem a trobar-lo.

—Us heu fixat —digué Holmes— que el ciclista està apressant el ritme en aquest últim tram? No hi pot haver cap dubte. Mireu aquesta impressió, on s’aprecien les dues roderes amb claredat. L’una és tan profunda com l’altra. Això només vol dir que el ciclista carrega el seu pes sobre el manillar, com si fes un esprint. Per Júpiter!, ha sofert una caiguda.

Hi havia una marca àmplia i irregular que cobria alguns metres del rastre. Tot seguit es veien algunes petjades, i la rodera del pneumàtic apareixia un cop més.

—Deuria patir una relliscada —vaig suggerir.

Holmes recollí una branca trencada d’una argelaga en flor. Vaig descobrir, horroritzat, que les flors grogues estaven tacades d’un color carmesí. També al camí i entre els arbustos de bruc apareixien taques fosques de sang coagulada.

—Malament! —exclamà Holmes—. Malament! Aparteu-vos-en, Watson! No deixeu cap petjada innecessària! Què hi podem llegir, aquí? Va caure i es va ferir, s’aixecà, pujà a la bicicleta i va reprendre el camí. Però no es veu cap més rastre. En tot cas, petges d’un ramat, en aquest senderol secundari. No el deuria envestir un brau o una vaca? Impossible! Però no hi veig pas senyals de ningú més. Cal que continuem, Watson. A partir d’ara, gràcies a la guia tant de les roderes com de les taques de sang, ja no se’ns pot pas escapar.

La nostra recerca no va ser gaire llarga. Les marques dels pneumàtics començaren a oscil·lar de forma capritxosa sobre l’humit i brillant camí. De sobte, quan vaig mirar endavant, em cridà l’atenció un resplendor metàl·lic entre els arbustos d’argelaga. Allí hi trobàrem una bicicleta, amb cobertes de la marca Palmer, un pedal torçat i tota la part davantera tacada de sang. A l’altra banda dels arbustos, sobresortia una sabata. Vàrem donar la volta i descobrirem l’infortunat ciclista. Era un home alt i barbat, amb ulleres, un vidre de les quals havia saltat. La causa de la seva mort havia estat un esgarrifós cop al cap, que li havia esclafat parcialment el crani. El fet que hagués continuat el seu camí després d’haver rebut una ferida com aquella deia molt en favor de la vitalitat i el coratge del difunt. Duia sabates, però no pas mitjons, i el seu abric, obert, revelava una camisa de dormir a sota. Era, sens dubte, el professor alemany.

Holmes girà el cadàver amb gran respecte i l’examinà amb enorme atenció. Llavors se submergí en les seves reflexions durant una bona estona, i em vaig adonar, pel seu front arrufat, que aquest sinistre descobriment no representava, en la seva opinió, un progrés gaire important en la nostra investigació.

—Resulta un xic difícil determinar què hem de fer tot seguit, Watson —digué per fi—. La meva propensió em diu que hauríem de reprendre la nostra recerca, perquè ja hem perdut tant de temps que no podem permetre’ns de desprendre una altra hora. D’altra banda convindria que aviséssim la policia i procuréssim que algú tingui cura del cos d’aquest pobre home.

—Si voleu, aniré jo.

—Però jo necessito la vostra companyia i assistència. Espereu un moment! Allà baix veig un home que esmicola torba. Por-teu-me’l cap aquí, i l’enviarem a informar la policia.

Vaig anar a buscar el camperol, i Holmes despatxà l’espantat home amb una nota adreçada al Doctor Huxtable.

—Ara, Watson —va dir—, ja hem trobat dues pistes en un matí. Una és la bicicleta dels pneumàtics Palmer, i ja sabem fins on ens ha portat. L’altra és la bicicleta amb la coberta Dunlop apedaçada. Abans que comencem a investigar per aquest costat, caldria que féssim una recapitulació de tot allò que ja sabem per tal de seleccionar-ne la informació útil i destriar l’essencial de l’accidental. En primer lloc, vull que us quedi ben clar que el noi va fugir per pròpia voluntat. Es despenjà per la finestra i se’n va anar, ja sigui sol o acompanyat. Això és segur.

Vaig assentir amb el cap.

—Bé, ara, dediquem la nostra atenció a aquest malaurat professor alemany. El noi anava completament vestit quan va fugir. Per tant, preveia que ho faria. Però l’alemany se’n va anar sense mitjons. Va haver d’actuar en un termini de temps molt curt.

—Sens dubte.

—Per què se n’anà? Perquè, de la finestra del seu dormitori estant, va veure que el nen fugia. Perquè tenia intenció d’atrapar-lo i tornar-lo a l’escola. Així doncs, agafà la seva bicicleta, empaità el xicot i, en el decurs de la seva persecució, trobà la mort.

—Això sembla.

—Arribo ara al punt més crític del meu argument. L’acció natural d’un adult que empaita un nen seria de córrer darrere seu, segur que podria encalçar-lo. Però l’alemany no es comporta així, sinó que agafa la seva bicicleta. Hom m’ha dit que era un ciclista excel·lent. No hauria actuat així si no hagués vist que el noi disposava d’un mitjà d’escapatòria veloç.

—L’altra bicicleta.

—Continuem la nostra reconstrucció. El professor troba la mort a uns vuit quilòmetres de l’escola…, no pas com a conseqüència d’un tret, que fins i tot un nen sabria disparar, sinó d’un cop violent descarregat per un braç molt poderós. El noi, per tant, comptava amb un company en la seva fugida. I aquesta va ser ràpida, ja que es van requerir vuit quilòmetres fins que un experimentat ciclista els pogués atrapar. Tanmateix, donem un cop d’ull a l’escenari de la tragèdia. Què trobem? Algunes petges de bestiar i res més. He escorcollat el lloc i no hi he trobat cap més camí a menys de cinquanta metres. Un altre ciclista no hi tindria res a veure amb la causa real de la mort. Ni tan sols hi havia petjades humanes, llevat de les de la víctima.

—Holmes —vaig fer jo—, això és impossible.

—Admirable! —exclamà ell—. Un comentari d’allò més significatiu. És impossible tal com jo ho he exposat, i en conseqüència dec haver-me equivocat en algun sentit a l’hora de desenvolupar la meva teoria. Ja ho descobrireu per vós mateix. Podeu suggerir-me cap error?

—No es podria haver trencat el cap en la caiguda?

—En un fangar, Watson?

—Em dono per vençut.

—Ca, home, ca! Hem resolt problemes més intricats. Si més no, disposem d’un munt de material, i només cal que l’utilitzem. Ara que ja hem trobat la bicicleta dels pneumàtics Palmer, veurem què ens depara la coberta Dunlop amb un pegat.

Trobàrem el rastre i el seguírem un bon tros, fins que el camí descrivia una brusca corba en pujada, enmig d’un bruguerar, i deixava el curs d’aigua enrere. A partir d’aquí, no hi havia esperança de distingir-hi cap rodera. Des de l’indret on havíem vist el darrer vestigi dels pneumàtics Dunlop, aquests tant podien haver anat cap a Holdernesse Hall, les orgulloses xemeneies del qual s’erigien alguns quilòmetres a la nostra esquerra, o bé cap a un petit llogaret situat davant nostre, i que senyalava la posició de la carretera principal de Chesterfield.

Quan ens acostàvem a la lúgubre i miserable fonda del poble, amb la representació d’un gall de combat al damunt de la porta, Holmes féu un sobtat gemec i s’agafà ben fort a la meva espatlla per evitar de caure. Acabava de sofrir una d’aquelles torçades de turmell que deixen un home clavat a terra. No sense dificultat, va arribar coixejant fins a la porta, on un home bru, rabassut i d’edat avançada fumava una pipa negra d’argila.

—Com esteu, Mr. Reuben Hayes? —el saludà Holmes.

—Qui sou vós, i com diantre sabeu el meu nom? —replicà el pagès, amb una guspira de desconfiança als seus ulls astuts.

—Bé, ho diu el rètol que penja sobre el vostre cap. És fàcil d’identificar l’home que és l’amo de casa seva. Suposo que no tindreu pas cap mena de carruatge a les vostres quadres.

—No, no en tinc cap.

—Amb prou feines puc recolzar el peu a terra.

—No l’hi recolzeu.

—Però no puc pas caminar.

—Bé, doncs, aleshores salteu.

Les maneres de Mr. Reuben Hayes distaven força de ser gracioses, però Holmes es va prendre la seva actitud amb un sentit de l’humor considerable.

—Mireu, benvolgut senyor —va dir—. Em trobo en un tort un xic delicat. No m’importa com hagi de seguir el meu camí.

—Ni a mi tampoc —va contestar el taciturn dispeser.

—Es tracta d’un assumpte molt important. Us donaré un sobirà si em deixeu una bicicleta.

El dispeser va obrir les orelles.

—A on voleu anar?

—A Holdernesse Hall.

—Sou amics del duc, suposo —digué l’home, mentre fitava els nostres vestits, tacats de fang, amb una mirada irònica.

—Sigui com sigui, estarà content de veure’ns.

—Com és, això?

—Perquè li portem noves sobre el seu fill desaparegut.

El nostre interlocutor se sobresaltà d’una forma ben visible.

—Carat! Que potser l’esteu cercant?

—La policia afirma que és a Liverpool. Asseguren que el trobaran d’un moment a l’altre.

Un nou canvi d’expressió es reflectí al rostre malcarat i sense afaitar del dispeser, que ara adoptava un posat bastant més amable.

—Tinc menys motius per desitjar bé al duc que la gran majoria dels mortals —va explicar—, perquè fa alguns anys jo era el seu cap de cotxers i em tractà amb força crueltat. Fou ell qui em va despatxar sense que adduís cap mena de justificació. Tot i amb això, m’alegra de saber que hom ha vist el jove Lord a Liverpool, i podeu tenir per segur que us ajudaré per tal que dugueu les noves a la mansió.

—Gràcies —digué Holmes—. Abans, ens agradaria de fer un mos. Ja ens portareu la bicicleta en acabat.

—No tinc pas cap bicicleta.

Holmes li va mostrar un sobirà.

—Us dic que no en tinc pas cap. Us deixaré dos cavalls perquè us duguin fins a la mansió.

—D’acord, d’acord —digué Holmes—, ja en parlarem quan hàgim menjat alguna cosa.

Quan ens quedàrem sols al menjador, pavimentat amb lloses de pedra, fou sorprenent la rapidesa amb què el meu amic es va recuperar de la torçada de turmell que havia sofert uns minuts abans. Ja era mitja tarda, i encara no havíem menjat res des de primera hora del matí, de manera que ens vàrem prendre un cert temps per despatxar el nostre àpat. Holmes es mostrava molt reflexiu, i un parell de vegades es dirigí cap a la finestra i mirà a l’exterior amb un posat frisós. Aquesta finestra donava a un pati molt miserable. A una banda hi havia una farga on treballava un llardós xicot. A l’altra banda es trobaven les quadres. Holmes havia tornat a asseure’s després d’una de les seves expedicions, quan de sobte s’aixecà de la cadira amb un crit d’entusiasme.

—Per Júpiter, Watson, em penso que ja ho tenim! —va exclamar—. Sí, sí, ha de ser això. Watson, recordeu si avui hem vist cap petja de vaca?

—Sí, unes quantes.

—On?

—Bé, doncs… pertot. N’hi havia al pantà, al camí, i també en les proximitats del lloc on l’infortunat Heidegger trobà la mort.

—Exacte. I ara, Watson, digueu-me: quantes vaques heu vist a la devesa?

—No recordo que n’hagi vist cap.

—És estrany, Watson, que hàgim vist petges en el decurs de tot el nostre recorregut i, en canvi, no hagi aparegut ni una sola vaca en tota la devesa. No ho trobeu pas estrany, Watson?

—Sí, és molt estrany.

—Ara, Watson, feu un esforç i utilitzeu la vostra memòria. Podeu veure les petges que hi havia en el camí?

—Sí, suposo que sí.

—Recordeu que les petges eren de vegades així, Watson? —Esmicolà una llesca de pa i arranjà les molles de la manera següent : : : : : : —. I de vegades així? —Redisposà les engrunes així: : T : « : « : . —. I, de tant en tant, descrivien aquesta formació? —El nou dibuix era: : . · . · —. Us recordeu?

—La veritat és que no.

—Però jo sí. Hi posaria la mà al foc. Tanmateix, tornarem a la devesa i ho comprovarem. Quin beneit que he estat de no treure’n la meva conclusió!

—I quina és la vostra conclusió?

—Només que es tracta d’una vaca molt curiosa que camina, va a mig galop i al galop llarg. Diantre, Watson, no va ser el cervell d’un humil dispeser qui planejà un atzucac com aquest! Tot sembla força clar, de no ser per aquell noi que treballa a la farga. Acostem-nos-hi i veurem què hi trobem.

A les ruïnoses quadres, hi havia dos cavalls descurats i mal pentinats. Holmes aixecà la pota del darrere d’un d’ells i esclafí a riure.

—Ferradures velles, però claus nous. Aquest cas mereix que sigui considerat un clàssic. Anem cap a la farga.

El noi continuà la seva feina sense mirar-nos. Em vaig adonar que els ulls de Holmes giraven a dreta i esquerra, sobre el desordre de fustes i ferros escampats damunt el sòl. De sobte, però, sentírem unes passes darrere nostre, i allí era el dispeser, amb les celles arrufades sobre els seus ulls ferotges i les brunes faccions convulsionades per la ira.

Duia a la mà un bastó amb el mànec metàl·lic, i avançà cap a nosaltres d’una manera tan amenaçadora que em vaig alegrar de palpar el meu revòlver a la butxaca.

—Espies del dimoni! —exclamà l’home—. Què hi feu, aquí?

—Vaja, Mr. Reuben Hayes —va dir Holmes amb calma—, qualsevol creuria que teniu por que trobem alguna cosa.

L’home s’asserenà amb gran esforç, i la seva sinistra boca va dibuixar un fals somriure, que resultava més amenaçador que la seva expressió.

—Podeu tafanejar tant com vulgueu a la meva farga —va dir—. Però cal que sapigueu una cosa, senyor, i és que no m’agrada que els forasters xafardegin a casa meva sense el meu permís, així que, com més aviat pagueu el compte i marxeu d’aquí, millor.

—D’acord, Mr. Hayes, no passeu ànsia —respongué Holmes—. Només donàvem un cop d’ull als vostres cavalls. Em penso que, de tota manera, continuaré el camí a peu. Crec que no és pas lluny.

—No hi ha més de tres quilòmetres fins a l’entrada de la mansió. Es la pista de l’esquerra.

Ens observà amb una expressió eixuta fins que vàrem abandonar el seu establiment.

No avançàrem pas gaire tros per la pista, ja que Holmes s’aturà en el mateix moment que la corba ens va ocultar de la vista del dispeser.

—Trobo que s’hi estava calentet, com diuen els infants, en aquesta fonda —va dir—. I em fa l’efecte que ens refredem a cada pas que ens n’allunyem. No, no puc pas marxar d’aquí.

—Estic convençut —vaig fer jo— que aquest Reuben Hayes ho sap tot. És el poca-vergonya més evident que mai he conegut.

—Oh, de manera que us ha impressionat en aquest sentit, oi? Té els cavalls, i té la farga. Sí, és un lloc força interessant, aquesta fonda de «Fighting Cock». Em penso que hi donaré un altre cop d’ull, però aquesta vegada sense la possibilitat que ningú no m’interrompi.

Darrere nostre s’estenia l’inclinat vessant d’un turó, sembrat de còdols de pedra calcària gris. Havíem sortit de la pista i començàvem a pujar turó amunt, quan, mirant en direcció cap a Holdernesse Hall, veiérem un ciclista que s’aproximava a bon ritme.

—Baixem, Watson! —cridà Holmes, amb una mà sobre la meva espatlla.

Amb prou feines havíem assolit el peu de carretera, quan l’home va passar com un llamp pel nostre costat. Entre la polseguera, vaig entreveure un rostre pàl·lid i torbat, un rostre amb l’horror dibuixat en cada una de les seves faccions; la boca oberta i els ulls molt oberts i clavats al seu davant. Era una estranya caricatura del pulcre James Wilder que havíem conegut la nit abans.

—El secretari del duc! —exclamà Holmes—. Vinga, Watson, anem a veure què fa.

Vàrem tornar a pujar el vessant, una roca rere l’altra, fins que instants després arribàrem a un punt des del qual podíem veure la porta davantera de la fonda. La bicicleta de Wilder estava recolzada sobre la paret, al costat de la porta. No hi havia ningú deambulant per l’exterior de la casa, i tampoc no veiérem cap rostre darrere les finestres. La nit anava caient sobre l’escena a mesura que el sol s’amagava darrere les altes torres de Holdernesse Hall. Llavors, enmig de la penombra, vàrem distingir els llums de posició d’un cabriolé, i poc després sentírem el soroll dels cascos dels cavalls quan el carruatge sortia a la carretera i s’allunyava a tota velocitat en direcció cap a Chesterfield.

—Quina conclusió en traieu, Watson? —xiuxiuejà Holmes.

—Que sembla una fugida.

—Pel que he pogut veure, anava un home sol al carruatge. Bé, de fet, no podia pas ser Mr. James Wilder, perquè, com podeu comprovar, és allí, davant la porta.

Un quadrat de llum vermella havia sorgit de la foscor. Enmig, es dreçava la negra silueta del secretari, amb el cap estirat, com si escrutés la fosca de la nit. Era evident que esperava algú. Més tard, per fi, se sentiren unes passes a la carretera. Una segona silueta es féu visible un instant sobre la llum, la porta es tancà, i les tenebres tornaren a apropiar-se del lloc.

Cinc minuts després, s’encenia un llum en una cambra del primer pis.

—Em fa l’efecte que el «Fighting Cock» té una clientela força curiosa —observà Holmes.

—La taverna és a l’altra banda.

—Exacte. Aquests són allò que hom podria qualificar d’hostes privats. Què diantre hi fa Mr. James Wilder en aquesta pensió en aquestes hores, i qui és el company que s’ha reunit amb ell aquí? Anem, Watson, cal que acceptem el risc i provem d’investigar aquest misteri un xic més de prop.

Baixàrem plegats fins a la carretera i avançàrem amb precaució fins a la porta de la fonda. La bicicleta continuava recolzada sobre la paret. Holmes va encendre un llumí i el va acostar a la roda del darrere. El vaig sentir com reia quan la llum mostrà un pneumàtic Dunlop amb un pegat. Damunt dels nostres caps, hi havia la finestra de l’habitació il·luminada.

—M’agradaria de fer una mirada a través d’aquesta finestra, Watson. Si arronseu l’esquena i us recolzeu sobre la paret, estic segur que ho aconseguiré.

Poc després, els seus peus descansaven sobre les meves espatlles. Amb prou feines acabava de pujar, que saltà a terra de seguida.

—Anem-nos-en, amic meu —va dir—; la nostra jornada de treball ja ha estat prou llarga. Crec que ja hem aplegat tot el material que necessitàvem. Ens queda un bon tros fins a l’escola, i com més aviat ens posem en camí, millor.

Gairebé no va obrir la boca durant el fatigós trajecte a través de la devesa. Arribats a l’escola, no hi entrà pas, sinó que es dirigí a Mackleton Station, des d’on va enviar uns quants telegrames. Més tard, el vaig sentir mentre consolava el Doctor Huxtable, afligit per la tràgica mort del seu professor d’alemany, i més tard encara va entrar a la meva cambra tan animat i despert com l’havia vist aquell mateix matí.

—Tot va bé, amic meu —em digué—. Us prometo que abans de demà al vespre ja haurem trobat la solució al misteri.

A les onze del matí de l’endemà, el meu company i jo avançàvem per la majestuosa avinguda de teixos de Holdernesse Hall. Hom ens va conduir a través de la magnífica porta isabelina fins al despatx de Sa Excel·lència. Allí hi trobàrem Mr. James Wilder, amb un aire reposat i cortès, però amb algun vestigi de l’intens terror de la nit passada a l’expressió dels seus ulls furtius i les seves faccions convulsives.

—Heu vingut a veure Sa Excel·lència? Em sap molt de greu, però el fet és que el duc no es troba gaire bé. Ha estat molt afectat per les tràgiques notícies. Vàrem rebre un telegrama del Doctor Huxtable ahir a la tarda que ens comunicava el vostre descobriment.

—Cal que enraoni amb el duc, Mr. Wilder.

—Però és al seu dormitori.

—Aleshores el veuré al seu dormitori.

—Crec que és al llit.

—Doncs el veuré al llit.

La freda i inexorable actitud de Holmes mostrà al secretari que seria en va de discutir amb ell.

—Molt bé, Mr. Holmes. Li anunciaré que sou aquí.

Al cap de mitja hora, el noble comparegué a la nostra presència. El seu rostre apareixia més cadavèric que mai, les espatlles arrodonides, i em va fer l’efecte d’un home molt diferent del que havíem conegut la matinada del dia abans. Ens saludà amb majestuosa cortesia i es va asseure al seu escriptori, amb la barba roja caient-li sobre la taula.

—Vós direu, Mr. Holmes —va fer.

Però els ulls del meu amic estaven clavats en el secretari, que romania al costat de la cadira del seu senyor.

—Em penso, Sa Senyoria, que em podria expressar amb més llibertat en absència de Mr. Wilder.

L’home es tornà encara més pàl·lid i adreçà una maliciosa mirada a Holmes.

—Si Sa Senyoria desitja…

—Sí, sí, és millor que us retireu. Ara, Mr. Holmes, què volíeu dir-me?

El meu amic esperà que el secretari hagués tancat la porta darrere seu.

—El fet. Sa Excel·lència, és que el meu col·lega, el Doctor Watson, i un servidor tenim la garantia per part del Doctor Huxtable que hom ha ofert una recompensa en el cas present. M’agradaria rebre’n la confirmació dels vostres propis llavis.

—És veritat, Mr. Holmes.

—Pujava, segons que tinc entès, a cinc mil lliures per a qualsevol persona que informés del parador del vostre estimat fill.

—Exacte.

—I unes altres mil lliures per a aquell qui pogués revelar la identitat de la persona o de les persones que el tinguessin sota la seva custòdia.

—Això mateix.

—En aquest segon apartat s’inclouen, sens dubte, no només aquells que varen endur-se el vostre fill, sinó també aquells que conspiren per mantenir-lo en la situació actual.

—Sí, sí! —exclamà el duc, impacientat—. Si feu bé la vostra feina, Mr. Sherlock Holmes, no tindreu pas motius per queixar-vos de ser tractat amb gasiveria.

El meu amic es fregà les seves mans llargues i primes en un gest d’avarícia que em va sorprendre, per tal com jo coneixia l’austeritat dels seus gustos.

—Ja em sembla veure el talonari de Sa Excel·lència damunt la taula —va dir—. Em complauria que m’entreguéssiu un xec per valor de sis mil lliures. Barrat, si no us fa res. El Capital and Counties Bank, a Oxford Street, és el meu agent.

Sa Excel·lència es va ben dreçar a la seva cadira, i observà el meu company amb una expressió glacial.

—Que potser esteu de broma, Mr. Holmes? Em penso que no és pas un assumpte susceptible de prendre-se’l a riota.

—Res més lluny de la meva intenció, Sa Excel·lència. Mai no he estat més seriós en la meva vida.

—Què voleu dir, doncs?

—Vull dir que m’he ben guanyat la recompensa. Sé on és el vostre fill i conec, si més no, algunes de les persones que el tenen captiu.

La barba del duc s’havia tornat més roja que mai en contrast amb el seu semblant, blanc com la cera.

—On és? —va preguntar, bleixant.

—Doncs és, o era la nit passada, a la Fonda de «Fighting Cock», a uns tres quilòmetres de la porta d’accés a la vostra finca.

El duc s’esfondrà sobre el respatller de la seva cadira.

—I a qui acuseu?

La resposta de Sherlock Holmes fou d’allò més esbalaïdora. S’aixecà com un llamp del seu seient i col·locà una mà sobre l’esquena del noble.

—Us acuso a vós —va dir—. I ara, Sa Excel·lència, més val que m’esteneu aquest xec.

Mai no oblidaré l’expressió del duc quan saltà de la cadira i esgarrapà l’aire amb les mans com aquell que s’enfonsa en un esvoranc. Tot seguit, en un extraordinari esforç d’autocontrol aristocràtic, va tornar a asseure’s i ocultà el rostre entre les seves mans. Varen passar uns instants abans que parlés.

—Què és el que en sabeu? —va preguntar per fi, sense alçar el cap.

—Us vaig veure junts la nit passada.

—Ho sap ningú més, a banda del vostre amic?

—No ho he dit a ningú.

El duc agafà una ploma entre els seus dits tremolencs i obrí el seu talonari de xecs.

—Compliré la meva paraula, Mr. Holmes. Us estendré el xec, per molt perjudicial que sigui la informació que heu aplegat per als meus interessos. Quan vaig formular l’oferta, poc sospitava el caire que assolirien els esdeveniments. Però cal que us faci una pregunta: vós i el vostre amic, sou homes discrets, Mr. Holmes?

—Molt em temo que no us entenc, Sa Excel·lència.

—Us ho diré molt clar, Mr. Holmes. Si només vós i el Doctor Watson sabeu la veritat de l’incident, no veig cap raó perquè s’estengui la notícia. Em penso que la quantitat que us dec puja a dotze mil lliures, no és cert?

Però Holmes féu un somriure, i brandà el cap.

—Em temo, Sa Excel·lència, que aquest assumpte no té una solució tan senzilla. Cal que passeu comptes per la mort d’aquest mestre d’escola.

—Però James no en sabia res, d’això. No el podeu pas fer responsable d’aquesta mort. Va ser obra d’aquell brutal canalla que tingué la desgràcia de contractar.

—No tinc més remei. Sa Excel·lència, que subscriure l’opinió segons la qual quan un home participa en un crim, és moralment culpable de qualsevol altre crim que en pugui resultar.

—Moralment, Mr. Holmes. No dubto que teniu raó. Però ben segur que no la teniu als ulls de la justícia. No es pot condemnar un home per un assassinat en el qual no ha estat present, i que lamenta i abomina tant com vós. En el mateix moment que se’n va assabentar me’n va fer una confessió completa, de tan ple d’horror i remordiments com estava. No s’hi va pensar gens per separar-se per complet de l’assassí. Oh, Mr. Holmes, heu de salvar-lo, heu de salvar-lo! Us dic que heu de salvar-lo! —El duc havia fracassat en el darrer intent de mantenir l’autocontrol, i ara es passejava amunt i avall de l’habitació amb el rostre compungit i els punys tancats i agitant-los en l’aire. Al final aconseguí d’asserenar-se i tornà a asseure’s davant la seva taula—. Aprecio molt la vostra iniciativa de venir fins aquí abans que ho anunciéssiu a altri —va dir—. Si més no, podreu donar-nos algun consell perquè minimitzem el ressò d’aquest espantós escàndol.

—En efecte —va respondre Holmes—. Crec, Sa Excel·lència, que això només és possible mitjançant una absoluta i completa franquesa entre nosaltres. Estic disposat a ajudar Sa Excel·lència en tot allò que estigui al meu abast. Però, perquè això sigui factible, hauria de saber tots els detalls de l’assumpte que ens ocupa. Ja m’adono que les vostres paraules es referien a Mr. James Wilder, i que ell no és pas l’assassí.

—No. L’assassí ha fugit.

Sherlock Holmes dibuixà un tímid somriure.

—Sa Excel·lència no deu haver sentit enraonar de la petita reputació que m’han atorgat, perquè en tal cas no us imaginaríeu que sigui tan fàcil fugir de mi. Mr. Reuben Hayes fou arrestat a Chesterfield, a partir dels meus informes, a les onze de la nit passada. He rebut un telegrama del cap de la policia local abans que sortís de l’escola aquest matí.

El duc es reclinà sobre el respatller de la seva cadira i observà el meu amic amb astorament.

—Pel que sembla, posseïu facultats gairebé extra-humanes —va dir—. De manera que Reuben Hayes ha estat arrestat? M’alegra força de sentir-ho, sempre i quan no redundi de forma negativa en el fet de James.

—El vostre secretari?

—No, senyor; el meu fill.

Aquesta vegada va tocar el torn a Holmes de mostrar-se sorprès.

—Confesso que això és del tot nou per a mi, Sa Excel·lència. Us prego que sigueu més explícit.

—No us amagaré pas res. Estic d’acord amb vós que la completa franquesa, per molt dolorosa que em pugui resultar, és la millor política que podem endegar en aquesta desesperada situació en què la follia i la gelosia de James ens han sumit. Quan jo era jove, Mr. Holmes, vaig estimar amb un amor que només arriba un cop a la vida. Vaig oferir el matrimoni a aquella dama, però ella refusà amb el pretext que el nostre enllaç podia malmenar la meva carrera. Si hagués sobreviscut, estic segur que ella no s’hauria casat amb ningú més. Va morir, i em deixà aquest únic fill, que he educat i protegit per ella. No en podia pas reconèixer la paternitat als ulls del món, però li vaig donar la millor educació, i d’ençà del seu naixement l’he mantingut a prop meu. Resulta que un bon dia descobrí el meu secret, i des d’aleshores ha presumit sempre que té la prerrogativa de provocar un escàndol, la qual cosa seria molt ignominiosa per a mi. La seva presència influí en l’infeliç desenllaç del meu matrimoni. Sobretot, odiava el meu jove legítim hereu des del començament amb un menyspreu constant. Em preguntareu per què, donades aquestes circumstàncies, encara mantenia James sota la meva teulada. Us respondré que era perquè em semblava veure en ell el rostre de la seva mare, i que per la seva estimada memòria no hi havia fi al meu llarg sofriment. També tenia totes les seves virtuts…, no n’hi havia cap que ell no em dugués al pensament. Però jo tenia tanta por que li pogués fer algun mal a Arthur —és a dir, Lord Saltire—, que vaig enviar aquest a l’escola del Doctor Huxtable.

»James es posà en contacte amb el tal Hayes perquè l’home era un arrendatari meu, i James em feia de representant. El dispeser es comportà com un perfecte bergant des del primer moment, però, per extraordinari que pugui semblar, James intimà amb ell. Sempre demostrà una predilecció especial a envoltar-se de males companyies. Quan James decidí de segrestar Lord Saltire, es va valer dels serveis d’aquest home. Com recordareu, jo vaig escriure a Arthur el dia abans del seu segrest. Doncs bé, James obrí la carta i hi afegí una nota en la qual demanava a Arthur que es reunís amb ell en un petit bosc conegut com Ragged Shaw que es troba prop de l’escola. Va utilitzar el nom de la duquessa, i així va convèncer el noi perquè sortís. Aquella nit anà amb bicicleta fins allà —us estic dient el que ell m’ha confessat a mi— i anuncià a Arthur, amb qui es va trobar al bosc, que la seva mare frisava per veure’l, que l’esperava a la devesa, i que si tornava al bosquet a mitjanit hi trobaria un home dalt d’un cavall que el duria en presència de la seva mare. El pobre Arthur va caure al parany. Acudí a la cita, i hi trobà Hayes muntat sobre un poni. Arthur hi va pujar, i varen marxar plegats. Pel que sembla —si bé James se n’assabentà tot just ahir—, els varen empaitar, Hayes copejà el perseguidor amb el seu bastó i l’home va morir com a conseqüència de les ferides rebudes. Hayes portà Arthur a la seva taverna, “Fighting Cock”, on fou confinat en una habitació del pis de dalt, sota la vigilància de Mrs. Hayes, que és una dona amable, però del tot dominada pel seu brutal marit.

»Bé, Mr. Holmes, tal era la situació quan us vaig conèixer dos dies enrere. Llavors, jo no tenia més idea de la veritat de la que podíeu tenir vós. Em preguntareu quin fou el motiu que va empènyer James a realitzar una acció tan denigrant com aquella. Us contestaré que, en bona part, es devia a l’irraonable i fanàtic menyspreu que sentia envers el meu hereu. Ell considerava que hauria estat el beneficiari de tots els meus béns, i experimentava un intens ressentiment contra les lleis socials que ho impossibilitaven. Al mateix temps, tenia un motiu força més concret. Estava ansiós perquè jo trenqués el vincle, i opinava que aquesta possibilitat residia a les meves mans. Va pensar en una negociació amb mi: em tornaria Arthur si jo estava disposat a trencar el vincle i el feia hereu mitjançant testament. Sabia molt bé que jo no recorreria pas a l’ajut de la policia contra ell. Estic convençut que m’hauria ofert aquest canvi, però en realitat no ho va fer pas, perquè els esdeveniments se succeïren amb excessiva rapidesa per a ell i no va tenir temps de posar els seus plans en pràctica.

»Allò que engegà en orris tots els seus esquemes fou el vostre descobriment del cos de l’infortunat Heidegger. James quedà aterrit per la notícia. Ens arribà ahir quan érem asseguts en aquest mateix despatx. El Doctor Huxtable ens va enviar un telegrama. James es mostrà tan afectat i nerviós que les meves sospites, que no havien mancat en cap moment, es convertiren de cop i volta en certesa. Ell em va fer una confessió del tot voluntària. Llavors m’implorà que mantingués el seu secret tres dies més, per tal de proporcionar al seu miserable còmplice una oportunitat de salvar la seva vida culpable. Vaig accedir —com ho he fet sempre— a la seva petició, i tot seguit James va anar al “Fighting Cock” corrents per advertir Hayes i brindar-li els mitjans perquè fugis. Jo no podia pas anar-hi a plena llum del dia sense que la meva presència allí no suscités comentaris, però tan aviat com es féu fosc hi vaig córrer per tal de veure el meu benvolgut Arthur. El vaig trobar en bones condicions de salut, però aterrit en grau superlatiu per l’espantosa mort que havia presenciat. Fidel a la meva promesa, si bé molt a contracor, vaig consentir que es quedés allà tres dies més a càrrec de Mrs. Hayes, ja que era evident que no podíem informar la policia del seu parador sense que els diguéssim també qui era l’assassí, i jo no veia com se’l podia castigar sense arruïnar, de retruc, la vida del meu infortunat James. M’heu demanat franquesa, Mr. Holmes, i he fet honor a la meva paraula, per tal com us ho he explicat tot sense que hagi recorregut en cap moment a circumloquis ni encobriments. En canvi, us pertoca a vós de ser igual de franc que jo».

—Ho seré —va prometre Holmes—. En primer lloc, Sa Excel·lència, em veig obligat a informar-vos que us heu col·locat en una situació força delicada als ulls de la justícia. Heu condonat una vilesa, i heu facilitat la fugida d’un assassí, ja que no tinc cap dubte que els diners que emprà James Wilder per propiciar el vol del seu còmplice varen sortir de la bossa de Sa Excel·lència.

El duc assentí amb el cap.

—Aquest és un assumpte molt seriós. En la meva opinió, Sa Excel·lència, és encara més culpable la vostra actitud envers el vostre fill més jove. L’heu deixat en aquella fonda durant tres dies.

—Però sota promeses solemnes…

—Què són les promeses per a aquesta mena de gentalla? No teniu pas garanties que no se’l tornarien a endur. En l’intent de protegir el vostre fill gran, heu exposat el vostre innocent fill petit a un perill imminent i innecessari. Ha estat una acció d’allò més injustificable.

L’orgullós lord de Holdernesse no estava gens acostumat que el renyessin a la seva pròpia mansió ducal. El seu ample front es va encendre d’ira, però la seva consciència acabà per imposar-se.

—Us ajudaré, però amb una sola condició. Crideu el vostre lacai i permeteu-me que li doni totes les instruccions que jo consideri oportunes.

Sense dir ni un mot, el duc va prémer el botó del timbre elèctric. Tot seguit, un criat accedí al despatx.

—Us alegrarà de saber —digué Holmes— que el vostre jove patró ha estat trobat. Es desig del duc que agafeu el cotxe i aneu al «Fighting Cock» de seguida per portar Lord Saltire a casa.

Un cop que el complagut lacai hagué desaparegut, Holmes va dir:

—Ara que hem assegurat el futur, podem permetre’ns de ser més benèvols amb el passat. No estic pas en una posició oficial, i no veig cap raó, per tal com els límits de la justícia estan garantits, perquè reveli tot el que sé. Pel que fa a Hayes, no puc pas fer-hi res. La forca l’espera, i no tinc intenció de salvar-lo de la seva mort. No us sabria dir què divulgarà sobre vós, però no tinc cap mena de dubte que Sa Excel·lència podrà fer-li entendre que com millor servirà els seus propis interessos serà mitjançant el silenci. Des del punt de vista de la policia, haurà segrestat el vostre fill per demanar-ne un rescat. Si el cos oficial no esbrina per ell mateix la resta de la història, no veig cap motiu perquè jo l’inciti a adoptar un punt de vista més ampli. Tanmateix, m’atreviria a advertir a Sa Excel·lència que la presència continuada de Mr. James Wilder a casa vostra només us aportarà noves desgràcies.

—Així ho entenc jo també. Mr. Holmes, i ja hem acordat que em deixarà per sempre més i anirà a la recerca de fortuna a Austràlia.

—En tal cas, Sa Excel·lència, ja que vós mateix heu afirmat que la major part de la vostra infelicitat en el matrimoni ha estat provocada per la seva presència, us suggeriria que presenteu les vostres excuses a la duquessa, i que proveu de restablir una relació que fou interrompuda d’una forma tan malaurada.

—També això ho he arranjat, Mr. Holmes. He escrit a la duquessa aquest mateix matí.

—En aquest cas —digué Holmes, aixecant-se—, em penso que el meu amic i jo podem congratular-nos dels feliços resultats de la nostra curta estada al nord. Hi ha un petit detall que m’agradaria d’aclarir. El tal Hayes havia ferrat els seus cavalls amb ferradures que reproduïen les petges de les vaques. Fou de Mr. Wilder que va aprendre aquest estratagema tan extraordinari?

El duc se submergí en les seves cabòries uns instants, amb una expressió d’enorme sorpresa al rostre. Aleshores obrí una porta i ens va fer passar a un ampli saló moblat com un museu. Ens acompanyà fins a una vitrina emplaçada en un racó i assenyalà la inscripció que constava a sota.

«Aquestes ferradures —resava el text— eren enterrades al fossar de Holdernesse Hall. Són per a l’ús dels cavalls, però disposen a la part inferior d’un peu forcat de ferro, per tal que els perseguidors equivoquessin el rastre. Hom suposa que pertanyeren a alguns dels intrusos Barons de Holdernesse, a l’Edat Mitjana».

Holmes obrí la vitrina i, després d’humitejar-se un dit, el passà per la ferradura. Quan el retirà, la seva pell presentava una fina pel·lícula de fang recent.

—Gràcies —digué, mentre tornava a col·locar el vidre al seu lloc—. És el segon objecte més interessant que he vist aquí, al nord.

—I el primer?

Holmes doblegà el xec i se’l guardà amb delicadesa al seu bloc de notes.

—Cal que us feu càrrec que sóc un home pobre —va dir, mentre acaronava el bloc afectuosament i se’l ficava a l’interior de la seva butxaca interior.