4. EL «GLORIA SCOTT»

—Tinc aquí uns quants papers —digué el meu amic Sherlock Holmes, una nit d’hivern en què érem asseguts a la vora del foc— que crec realment, Watson, que mereixen un cop d’ull per part vostra. Aquests són els documents relacionats amb l’extraordinari cas del Gloria Scott, i aquest és el missatge que horroritzà el jutge de pau Trevor quan el va llegir.

El meu company havia tret d’un calaix un cilindre desenllustrat, del qual va desfer la cinta i em va passar una nota escrita en mig full de paper d’un color gris pissarra.

Deia el següent: «El mestre de joc decidirà qui ha perdut i acabat. Un esquivador, Hudson, que no ho sap, s’hi ha jugat un dit, ignorant de tot. Si no salveu la guineu, la de casa vostra perdrà la vida».

En alçar la vista d’aquest enigmàtic missatge, vaig veure que Holmes reia per sota el nas davant l’expressió del meu rostre.

—Sembleu una mica perplex —va dir.

—No veig per què un missatge com aquest ha d’inspirar horror. A mi em sembla, més que res, un escrit força grotesc.

—És molt probable. Tot i així, el fet és que el destinatari, un home madur, ferm i robust, va acusar la recepció d’aquest missatge com el cop de culata d’una pistola.

—Aconseguiu d’excitar la meva curiositat —vaig fer—. Però ¿per què dieu precisament ara que hi ha unes raons molt concretes que aconsellen que estudiï aquest cas?

—Perquè va ser el primer de què em vaig ocupar.

Molt sovint jo havia provat de sostreure al meu company què l’havia decidit a interessar-se per la investigació criminal, però no l’havia abordat mai en un estat d’ànim suficientment comunicatiu. Ara seia a la seva butaca inclinat endavant i estenia els documents sobre els genolls. Tot seguit va encendre la pipa, i es va passar una estona fumant i remenant els papers.

—No m’heu sentit mai parlar de Victor Trevor? —em preguntà—. Va ser l’únic amic que vaig fer durant els dos anys a la universitat. Jo no he estat mai un individu sociable, Watson. Acostumava a tancar-me a les meves habitacions per exercitar els meus mètodes de pensament, de manera que no m’hi feia pas gaire, amb els joves de la meva edat. Fora de l’esgrima i la boxa, no m’atreia cap altra disciplina esportiva, i la meva línia d’estudi s’apartava força de la dels companys, així que no hi havia cap punt de contacte amb ells. Trevor era el meu únic conegut, i això a partir de l’accident en què el seu bull-terrier em va mossegar un turmell un matí que baixava a la capella.

»Fou una manera prosaica de construir una amistat, però eficaç. Em vaig passar deu dies penjat dels talons, i Trevor venia de tant en tant a interessar-se per mi. Al començament només eren converses d’un minut, però aviat les seves visites anaren allargant-se, i abans d’acabar-se el termini ja érem amics íntims. Era un xicot sa, vigorós, ple d’esperit i energia, ben oposat a mi en la majoria d’aspectes, però vàrem descobrir que teníem alguns punts en comú, i el fet d’assabentar-me que estava tan sol com jo va constituir un tret d’unió decisiu. Finalment, em va convidar a la casa que tenia el seu pare a Donnithorpe, a Norfolk, i vaig acceptar la seva hospitalitat durant un mes, a les vacances d’estiu.

»El vell Trevor era evidentment un home amb una certa riquesa i consideració, jutge de pau i terratinent. Donnithorpe és una petita aldea situada al nord de Langmere, a la comarca dels Broads. La casa era un habitatge antic de maons i bigues de fusta de roure, molt ampli, amb una avinguda vorejada de til·lers que hi portava. Els pantans veïns eren plens d’ànecs salvatges i bona pesca. La casa comptava, a més, amb una petita però selecta biblioteca, instal·lada, segons vaig entendre, per un inquilí anterior, i amb un cuiner tolerable, així que només un home molt llepafils no seria capaç de passar un mes agradable en aquell indret.

»Mr. Trevor era vidu, i el meu amic n’era l’únic fill. Vaig sentir a dir que havia tingut una filla, però havia mort de diftèria en el decurs d’una visita a Birmingham. El pare em suscitava un viu interès. Era un home d’escassa cultura, però dotat d’una força física i mental considerable. Coneixia ben pocs llibres, si bé havia viatjat força, havia vist una bona part del món i havia aconseguit de retenir tot allò que havia après. Físicament era un home rabassut i cepat, amb una grenya de cabell grisós, un rostre colrat per la intempèrie i uns ulls blaus i penetrants fins als límits de la ferocitat. Tanmateix, gaudia d’una excel·lent reputació al veïnat per la seva amabilitat i bonhomia, i era cèlebre per la indulgència de les seves sentències al tribunal.

»Un vespre, pocs dies després de la meva arribada, estàvem asseguts prenent una copa de porto en acabat de sopar, quan el jove Trevor començà a enraonar dels hàbits d’observació i deducció que més tard he integrat en una pràctica sistemàtica, per bé que aleshores no havia apreciat encara la importància que posteriorment tindrien en la meva vida. Era evident que el vell pensava que el seu fill exagerava en la seva descripció d’un parell de petites proeses protagonitzades per mi.

»—Vinga, Mr. Holmes —va dir, rient de bona gana—. Jo sóc un subjecte excel·lent, si és que voleu deduir alguna cosa de mi.

»—Em temo que no hi ha gran cosa a deduir —vaig respondre—. En tot cas, m’atreviria a suggerir que heu temut un atac personal en el decurs dels darrers dotze mesos.

»El somriure dels seus llavis es va esvair, i em va mirar amb una expressió d’immensa sorpresa.

»—Bé, això és ben veritat —va reconèixer—. Saps, Victor? —va fer, adreçant-se al seu fill—, quan vàrem dissoldre aquella colla de caçadors furtius, varen jurar que ens acoltellarien, i, de fet, Sir Edward Hoby ja ha estat atacat. Des d’aleshores he estat previngut, però no tinc idea de com heu pogut esbrinar-ho.

»—Teniu un bastó molt respectable —vaig contestar—. Per la inscripció m’he adonat que no té més d’un any. Però veig que us heu pres la molèstia de foradar-ne el mànec per omplir-lo de plom fos i convertir-lo en una arma contundent. He arribat a la conclusió que no hauríeu pres aquestes precaucions si no haguéssiu previst alguna mena de perill.

»—Res més? —va preguntar, tot somrient.

»—Heu practicat força boxa, en la vostra joventut.

»—Correcte. Com ho heu sabut? Que potser tinc el nas una mica torçat?

»—No —vaig fer—. Es tracta de les orelles. Les teniu aplanades i gruixudes, com correspon a un boxador.

»—Què més?

»—Heu cavat força, segons denuncien les callositats que presenten les vostres mans.

»—Tots els diners que tinc, els vaig fer als camps aurífers.

»—Heu estat a Nova Zelanda.

»—Correcte.

»—Heu visitat el Japó.

»—Certament.

»—I heu estat íntimament relacionat amb algú les inicials del qual eren J.A., la qual persona heu tingut el màxim interès a oblidar posteriorment.

»Mr. Trevor es va incorporar lentament, clavà els seus grans ulls blaus en mi amb una expressió dura i estranya, i va caure de cara, sense coneixement, sobre les cloves de nous escampades sobre les estovalles.

»Ja us podeu imaginar, Watson, com vàrem quedar de desconcertats el seu fill i jo. L’atac, però, no va durar gaire, perquè així que li descordàrem el coll de la camisa i li ruixàrem la cara amb una mica d’aigua que quedava en un got, va esbufegar un parell de cops i es va incorporar.

»—Ai, xicots! —va exclamar, forçant un somriure—. Espero no haver-vos espantat. Fort com semblo, tinc el cor feble, i no li resulta gaire difícil de trair-me. No sé pas com us ho manegueu, Mr. Holmes, però em fa l’efecte que tots els detectius reals i de ficció serien ninots en les vostres mans. Aquesta és la vostra vocació en la vida, i podeu ben creure en el criteri d’un home que ha vist una mica de món.

»I aquesta recomanació, juntament amb l’exagerat elogi de les meves facultats que l’havia precedida, va ser, si em voleu creure, Watson, el primer que em féu pensar que podia convertir allò que fins aleshores havia estat una mera distracció en una professió. En aquells moments, però, jo estava massa capficat en el sobtat atac del meu amfitrió per a pensar en qualsevol altra cosa.

»—Espero no haver dit res que us hagi dolgut —vaig dir.

»—Bé, no hi ha dubte que heu tocat una fibra força sensible. ¿Puc preguntar-vos com ho sabeu i què és el que en sabeu? —Ara enraonava d’una manera mig faceciosa, per bé que la seva mirada ocultava encara un sentiment de terror.

»—És ben senzill —vaig respondre—. Quan us vàreu arromangar per agafar aquell peix i deixar-lo dins la barca, vaig veure que dúieu tatuades les inicials “J.A.” a la corba del colze. Les lletres encara eren llegibles, però el seu contorn borrós i les taques sobre la pell del voltant evidenciaven que us havíeu esforçat a esborrar-les. Era obvi, doncs, que aquestes inicials us havien resultat molt familiars en el passat, i que posteriorment havíeu desitjat oblidar-les.

»—Quin ull que teniu! —exclamà ell, amb un sospir d’alleujament—. És tal com vós dieu. Però no en parlem més. De tots els fantasmes, els dels nostres antics amors són els pitjors. Passem a la sala de billar i fumarem un cigar tranquil·lament.

»D’ençà d’aquell dia, tot i la seva cordialitat, hi havia sempre un deix de sospita en l’actitud de Mr. Trevor envers la meva persona. Fins el seu fill se’n va adonar. “Li has donat al meu pare un tal ensurt”, em deia, “que mai més no estarà segur de què és el que saps i el que no saps”. L’home lluitava per dissimular els seus temors, n’estic convençut, però aquests estaven tan arrelats en la seva ment que s’entrellucaven en cada una de les seves accions. Finalment, jo era tan conscient que l’incomodava la meva presència, que vaig determinar de posar terme a la meva visita. El dia abans de la meva partida, però, s’esdevingué un incident les conseqüències del qual varen ser importants.

»Ens trobàvem tots tres asseguts en sengles cadires de jardí, a la gespa, escalfant-nos al sol i admirant la vista sobre els Broads, quan va comparèixer la minyona per anunciar que hi havia un home a la porta que volia veure Mr. Trevor.

»—Com es diu? —preguntà el meu amfitrió.

»—No m’ha donat pas el nom.

»—I què és el que vol?

»—Diu que vós el coneixeu, i que només vol conversar una mica amb vós.

»—Acompanyeu-lo aquí. —Instants després va aparèixer un home menut, de maneres servils, que caminava arrossegant els peus. Duia una jaqueta descordada, amb una taca de quitrà a la màniga, una camisa de quadres rojos i negres, pantalons de treball i unes botes pesants i molt gastades. Tenia el rostre esprimatxat, bru, amb una expressió d’astúcia i un somriure perpetu que mostrava una renglera irregular de dents grogues. Les mans, arrugades, estaven mig closes, d’una manera característica dels mariners. Mentre s’acostava amb el cap cot per la gespa, vaig sentir que Mr. Trevor feia una mena de sanglot amb la gola, i, després d’aixecar-se de la cadira d’un salt, va entrar a la casa a corre-cuita. Va tornar al cap de breus instants, i en passar pel meu davant vaig notar una forta pudor de brandy.

»—Bé, senyor meu —va dir—, què puc fer per vós?

»El mariner el va mirar amb els ulls mig closos i el mateix somriure extraviat, abans de replicar:

»—Que no em coneixeu?

»—Diantre! Vós deveu ser en Hudson! —exclamà Mr. Trevor, amb un to de sorpresa.

»—Sí, senyor, sóc en Hudson! —va dir el mariner—. Vaja! Han passat més de trenta anys d’ençà que us vaig veure per última vegada. I aquí esteu, a casa vostra, mentre que jo continuo traient la carn salada del barril de queviures.

»—Vinga, ja veureu que no he oblidat pas els vells temps —digué Mr. Trevor, i tot seguit es va apropar al mariner i afegí alguna cosa en veu baixa—. Aneu a la cuina —va continuar dient en veu alta—: hi trobareu menjar i beguda. Estic segur que podré acomodar-vos.

»—Gràcies, senyor —va respondre el mariner, tocant-se el tupè—. Vinc de passar-me dos anys empresonat en un vaixell mercant de vuit nusos, i ara vull descansar. Vaig pensar d’acudir a Mr. Beddoes o a vós.

»—Ah! —va exclamar Mr. Trevor—. Així doncs, sabeu on és, Mr. Beddoes?

»—Valga’m Déu, senyor! Jo sé on són tots els meus amics —replicà l’home, amb un somriure sinistre, i seguí la minyona cap a la cuina. Mr. Trevor ens va explicar alguna cosa en el sentit que aquell home havia estat company seu en el mateix vaixell que el portava a les excavacions, i tot seguit ens va deixar i entrà a la casa. Quan nosaltres vàrem fer el mateix una hora més tard, trobàrem el vell Trevor completament begut al sofà del menjador. L’incident em va causar una desagradable impressió, i l’endemà no em vaig penedir de deixar Donnithorpe, perquè em semblava que la meva presència no aportaria al meu amic res més que molèsties.

»Tot això succeí durant el primer mes de les vacances d’estiu. Vaig tornar a les meves habitacions de Londres i hi vaig despendre set setmanes treballant en uns quants experiments de química orgànica. Un dia, però, ja ben entrada la tardor i quan les vacances estaven a punt d’acabar-se, vaig rebre un telegrama del meu amic en què em pregava de tornar a Donnithorpe i afegia que necessitava urgentment el meu consell i ajut. Naturalment, ho vaig deixar tot i vaig fer cap al nord una vegada més.

»El meu amic em vingué a esperar a l’estació amb una calessa, i em vaig adonar al primer cop d’ull que els darrers dos mesos havien estat molt durs per a ell. Se’l veia més prim i aclaparat d’inquietuds, i havia perdut el tarannà jovial que sempre l’havia caracteritzat.

»—El meu pare s’està morint —foren les seves primeres paraules.

»—No pot ser! —vaig exclamar—. I doncs, què té?

»—Apoplexia. Una crisi nerviosa. Ha estat tot el dia a dos dits de la mort. Començo a dubtar que el trobem viu.

»Com ja podeu suposar, Watson, vaig quedar horroritzat per aquestes notícies tan inesperades.

»—I què és el que l’ha provocada? —vaig preguntar.

»—Ah, d’això es tracta. Puja al cotxe, i en parlarem pel camí. ¿Recordes aquell individu que va arribar la tarda abans del dia que vares marxar?

»—Perfectament.

»—¿Saps qui era l’home que deixàrem entrar a casa aquell dia?

»—No en tinc ni idea.

»—Era el Diable, Holmes! —va exclamar.

»Me’l vaig quedar mirant, dominat per l’astorament.

»—Sí, era el mateix Diable. Des d’aleshores no hem tingut ni una sola hora de pau… ni una. El pare no ha tornat a aixecar el cap des d’aquella tarda, fins al punt que ara com ara la seva vida corre un gran perill i té el cor fet a trossos per culpa d’aquest maleït Hudson.

»—Quin poder té, doncs?

»—Ah, això és el que m’agradaria saber. Pobre pare meu, tan bo, amable i compassiu! Com pot haver caigut en les grapes d’un home tan vil? Però estic tan content que hagis vingut, Holmes! Confio plenament en el teu criteri i discreció, i sé que m’aconsellaràs bé.

»Avançàvem veloçment per la blanca i uniforme carretera local, amb la llarga carena dels Broads davant nostre resplendint en la llum rogenca del sol ponent. Sobresortint d’entre un bosquet emplaçat a l’esquerra, podia veure ja les altes xemeneies i l’asta de bandera que identificaven els dominis del vell terratinent.

»—El meu pare va contractar aquell home com a jardiner —explicà el meu company—, però com sigui que no el satisfeia el va ocupar com a majordom. La casa semblava estar a la seva entera mercè, i l’individu en qüestió vagava per on volia i feia tot allò que li venia de gust. El servei es queixava de la seva afecció a la beguda i del seu llenguatge barroer. El pare els augmentà el salari per compensar-los de totes les molèsties. L’home agafava la barca i el millor rifle del meu pare i sortia de cacera. Tot això, ho feia amb una sorna, una impunitat i una insolència tals, que jo li hauria donat una vintena de cops de puny en cas de tenir la mateixa edat. T’asseguro, Holmes, que m’he hagut de reprimir durant tot aquest temps, i a hores d’ara em pregunto si no hauria estat més intel·ligent de donar un marge de llibertat als meus impulsos. El cas és que la situació va anar empitjorant i aquesta bèstia d’en Hudson esdevenia cada cop més importú, fins que un dia en què va replicar el pare d’una manera insolent en presència meva, el vaig agafar per l’espatlla i el vaig foragitar de l’habitació. Es va retirar amb la cara lívida i una mirada virulenta que proferia més amenaces del que hauria estat capaç la seva llengua. Ignoro què va succeir entre el pobre pare i ell a partir d’aquest incident, però l’endemà el meu pare se’m va adreçar per preguntar-me si em faria res de disculpar-me davant en Hudson. Hi vaig refusar, com ja et pots imaginar, i vaig inquirir al meu pare com podia permetre a aquell desgraciat de prendre’s tantes llibertats amb ell i amb tota la casa.

»”—Ai, fill meu! —va exclamar—. Va bé que en parlem, però tu no coneixes la meva situació. Però ja la coneixeràs, Victor. Ja em preocuparé que la coneguis, peti qui peti! No et facis una mala opinió del teu vell i pobre pare, d’acord, fillet? —Estava molt trasbalsat, i es va passar la resta del dia tancat al despatx. A través de la finestra vaig poder veure que escrivia zelosament.

»”Aquell mateix vespre es va anunciar el que prometia ser un gran alleujament, perquè en Hudson ens va dir que tenia la intenció d’anar-se’n. Va entrar al menjador en acabat de sopar i anuncià el seu propòsit amb la veu gruixuda d’un home mig begut.

»”—Ja me n’he cansat, de Norfolk —va dir—. Me n’aniré a veure Mr. Beddoes, a Hampshire. Estic segur que s’alegrarà tant de veure’m com vós.

»”—Espero que no ens deixareu amb l’ànim ressentit, Hudson —va dir el pare, amb una mansuetud que em feia bullir la sang.

»”—Encara espero una disculpa —va replicar l’home, sorrudament, mirant-me.

»”—Victor, ¿reconeixes que has tractat aquest respectable senyor amb una certa rudesa? —va fer el pare, adreçant-se a mi.

»”—Al contrari, crec que hem demostrat una extraordinària paciència amb ell —vaig respondre.

»”—Ah, sí? Ah, sí? —va grunyir l’home—. Molt bé, amic meu. Ja en parlarem, d’això! —Va sortir de l’estança i mitja hora després abandonava la casa, deixant el meu pare en un llastimós estat de nerviosisme. Nit rere nit, el sentia passejar-se amunt i avall del seu dormitori, i tot just quan començava a recuperar la confiança s’esdevingué el cop de gràcia.”

»—Com va ser? —vaig preguntar jo, impacient.

»—D’una manera summament curiosa. Ahir a la tarda va arribar una carta per al meu pare, amb mata-segells de Fordingbridge. El pare en va llegir el contingut, es va posar les dues mans al cap i començà a córrer per l’habitació descrivint petits cercles, com si tot just acabés de perdre el seny. Quan finalment vaig aconseguir de fer-lo seure al sofà, em faig fixar que tenia la boca i les parpelles arrugades cap a un costat, senyal inequívoca d’un atac de feridura. Va venir de seguida el Dr. Fordham i el vàrem ficar al llit; però, en el decurs de les últimes hores, la paràlisi s’ha agreujat, no presenta símptomes de recuperar el coneixement, i dubto que el trobem amb vida quan arribem.

»—Em deixes ben aclaparat, Trevor! —vaig exclamar—. ¿Què contenia aquesta carta, per causar-li uns efectes tan terribles?

»—No res. Vet ací el més inexplicable de tot. El missatge era absurd i intranscendent. Ai, Déu meu! Ja m’ho esperava!

»En dir això, arribàrem a la corba de l’avinguda, i a la llum del crepuscle veiérem que totes les persianes de la casa estaven abaixades. Mentre enfilàvem el camí de la porta, el rostre del meu amic reflectí una expressió de dolor quan va sortir de l’edifici un cavaller vestit de negre.

»—Quan ha succeït, doctor? —va preguntar Trevor.

»—Gairebé immediatament després que heu marxat.

»—Ha recuperat el coneixement en cap instant?

»—Només uns moments abans de morir.

»—M’ha deixat cap missatge?

»—Tan sols que els papers estan a l’últim calaix de l’armari japonès.

»El meu amic va acompanyar el doctor a la cambra del difunt, mentre que jo em vaig quedar al despatx, donant voltes i més voltes a aquell assumpte i sentint-me més pessimista del que mai abans no havia estat. ¿Quin era el passat de Mr. Trevor: boxador, viatger i buscador d’or? ¿Com podia haver-se sotmès al poder d’aquell mariner malcarat? A més, ¿per què havia de desmaiar-se davant una al·lusió a les inicials mig esborrades que duia tatuades al braç, i per què havia de morir-se de terror pel fet de rebre una carta de Fordingbridge? Aleshores vaig recordar que Fordingbridge era a Hampshire, i que aquell tal Mr. Beddoes, que el mariner havia anat a visitar, i presumiblement a fer-li xantatge, vivia precisament a Hampshire, segons s’havia dit. Consegüentment, la lletra podia haver estat remesa per Hudson, el mariner, per anunciar que havia traït el secret culpable que semblava existir, o bé per Beddoes, advertint a un antic soci de la imminència de tal traïció. En aquest cas, ¿com podia ser que la carta tingués un contingut grotesc i intranscendent, com assegurava el fill? Potser l’havia interpretat malament. Si era així, havia de tractar-se d’un d’aquells codis secrets tan enginyosos que semblen dir una cosa quan en realitat es refereixen a una altra de ben diferent. Calia veure la carta. Si contenia un significat ocult, jo confiava en la meva capacitat per destriar-lo. Em vaig passar una hora sencera a les fosques considerant totes les possibilitats, fins que va aparèixer una criada ploranera amb una làmpara i, darrere seu, el meu amic Trevor, pàl·lid però assossegat, portant a la mà els mateixos documents que ara reposen sobre els meus genolls. Ell es va asseure al meu davant, va col·locar la làmpara damunt la taula i em va passar una lacònica nota escrita, com podeu veure, en un full de paper gris. Resava així:

»M’atreviria a dir que el meu rostre va reflectir una expressió tan desconcertada com la vostra quan vaig llegir aquest missatge per primer cop. Tot seguit vaig tornar a llegir-lo amb gran deteniment. Era obvi que era el que jo ja m’esperava, en el sentit que aquella estranya combinació de paraules ocultava un segon significat. ¿No podia ser també que s’hagués preestablert una significació concreta per a expressions com “mestre de joc” i “salvar la guineu”? Tal significat havia de ser arbitrari, i no es podia deduir de cap manera. I malgrat que jo em resistia a creure que fos aquest el cas, la presència de la paraula “Hudson” semblava corroborar que el tema del missatge coincidia amb el que jo havia suposat, i que més aviat l’havia remès en Beddoes que no pas el mariner. Vaig provar de llegir-lo a l’inrevés, però la combinació “vida la perdrà vostra casa” no resultava gaire esperançadora. Seguidament vaig mirar d’associar paraules alternades, però ni “El de decidirà” ni “mestre joc qui” no prometien d’aclarir res. De sobte, em vaig trobar la clau de l’enigma a les mans, i em vaig adonar que combinant cada tercera paraula, a partir de la primera, obtenia un missatge perfectament capaç de desesperar el vell Trevor.

»L’advertiment era breu i concís, i el vaig llegir al meu company:

»—El joc ha acabat. Hudson ho ha dit tot. “Salveu la vostra vida”.

»Victor Trevor enfonsà el rostre entre les seves mans tremoloses i va dir:

»—Suposo que deu ser això. És pitjor que la mort, perquè també significa oprobi. Però ¿què vol dir aquest “esquivador” i aquesta “guineu”?

»—No aporten res al missatge, però poden ajudar-nos a trobar el bon camí a manca d’altres pistes. Ja veus que el primer que va escriure és: “El … joc … ha …”, etcètera. Per tal de complir les condicions del codi preestablert, havia d’afegir dues paraules més a cada espai. Sembla natural que utilitzés els primers mots que li vinguessin al cap, i com sigui que entre ells n’hi ha algun que es refereix a l’esport de la caça, pots estar força segur que es tracta d’un entusiasta d’aquesta disciplina o un amant de la vida al camp. En saps res, del tal Beddoes?

»—Ara que en fas esment —va respondre—, recordo que cada tardor el pobre pare rebia una invitació d’ell per anar a caçar als seus vedats.

»—Aleshores no hi ha dubte que l’autor de la nota ha estat ell —vaig fer—. Només ens manca per esbrinar quin és el secret que Hudson, el mariner, sembla haver suspès sobre els caps d’aquests dos cavallers tan rics i respectats.

»—Ai, Holmes! —es lamentà el meu amic—. Molt em temo que sigui un secret pecaminós i oprobiós. Però a tu no tinc per què amagar-te res. Vet ací la declaració que va redactar el meu pare quan s’adonà que l’amenaça d’en Hudson era imminent. La vaig trobar a l’armari japonès, tal com va revelar al doctor. Pren-la i llegeix-me-la, perquè no tinc ni la força ni el coratge per fer-ho jo mateix.

»Aquests són, Watson, els papers que em va lliurar, i us els llegiré tal com vaig fer aquella nit al vell despatx. Com veieu, hi figuren unes paraules a la portada que diuen: “Detalls sobre el trajecte de l’embarcació Gloria Scott, des de la partida de Falmouth el 8 d’octubre de 1855, fins a la seva destrucció a 15'' 20' lat. N, 25° 14' long. O, el 6 de novembre”. L’informe està redactat en forma de carta, i diu el següent:

»“Molt estimat fill: Ara que la ignomínia comença a enfosquir els darrers anys de la meva vida, puc escriure amb tota veracitat i honestedat que no és pas el terror pel rigor de la llei, ni la pèrdua de la posició que he conquerit en aquest comtat, ni la meva ruïna davant els ulls de tots els qui m’han conegut allò que em fereix el cor, sinó el pensament que tu puguis avergonyir-te de mi, tu que m’estimes i que no has trobat mai (així ho espero) cap motiu per deixar de respectar-me. Però si algun dia cau sobre mi l’amenaça que penja sobre el meu cap, m’agradaria que llegissis aquestes ratlles per tal d’assabentar-te per mediació meva de les culpes que em són atribuïbles. D’altra banda, si tot va bé (prego a l’Altíssim perquè així sigui) i aquest document, per alguna circumstància, no hagi estat destruït i arribi a les teves mans, et suplico per tot allò que sigui sagrat per tu, per la memòria de la teva difunta mare i per l’amor que ens hem professat, que el llencis al foc i no hi tornis a pensar mai més.

»”Així doncs, si els teus ulls han arribat fins a les presents ratlles, sé que ja he estat desemmascarat i m’hauré exiliat lluny de casa, o bé, cosa que em sembla més probable (ja saps que tinc el cor delicat), jauré amb els llavis segellats per sempre més. Sigui com sigui, ja no hi haurà temps per a continuar guardant el meu secret, i juro, amb l’esperança de la teva commiseració, que tot allò que em disposo a explicar-te és la pura veritat.

»”El meu cognom, fill estimat, no és Trevor. De jove, jo em deia James Armitage, de manera que ja pots comprendre la forta impressió que vaig patir fa unes setmanes quan el teu amic es va adreçar a mi amb unes paraules que semblaven donar a entendre que havia descobert el meu secret. Fou amb el nom d’Armitage que vaig ingressar en una empresa bancària de Londres, i també com a Armitage vaig ser condemnat a deportació per haver infringit les lleis del meu país. No em jutgis gaire severament, fill meu. Havia de pagar un deute d’honor, per dir-ho així, i vaig emprar uns diners que no eren meus amb la certesa que podria restituir-los abans no els trobessin a faltar. Ara bé, vaig ser víctima d’una sort nefasta: no vaig aconseguir d’obtenir els diners que havia calculat i una revisió de comptes prematura deixà el meu dèficit al descobert. El cas podia haver estat considerat amb indulgència, però les lleis eren aplicades amb més rigor trenta anys enrere que no pas ara, i així vaig passar el dia del meu vint-i-tresè aniversari encadenat com un criminal entre trenta-set condemnats més a l’entrecoberta del vaixell Gloria Scott, rumb a Austràlia.

»”Era l’any 55, quan la Guerra de Crimea havia assolit el seu zenit i els vells vaixells dels condemnats ja comptaven amb una sòlida experiència com a mitjà de transport a la Mar Negra. El Govern, per tant, es veia obligat a utilitzar embarcacions més petites i menys preparades per a deportar els presos. El Gloria Scott havia servit en la comercialització del te de la Xina, però ja era vell, tenia una proa molt pesant i era massa ample de mànega, i els nous vaixells ràpids l’havien apartat d’aquest servei. Pesava 500 tones, i a més dels trenta-vuit presoners transportava vint-i-sis homes que formaven la tripulació, el capità, tres oficials primers, un doctor, un capellà, quatre carcellers i divuit soldats. Tot plegat, gairebé un centenar de persones ens trobàvem a bord del Gloria Scott quan aquest va salpar de Falmouth.

»”Els envans que delimitaven les cel·les dels condemnats, en comptes de ser de sòlida fusta de roure, com és habitual en els vaixells de presoners, eren força prims i fràgils. El meu veí de la banda de popa era un home que m’havia cridat especialment l’atenció quan ens feien esperar al moll. Era un home jove de cara endreçada i ben afaitada, nas llarg i prim i mandíbules robustes. Mantenia el cap alçat amb gallardia, caminava amb aires de suficiència i destacava, sobretot, per la seva prodigiosa estatura. No crec que ningú de la resta li arribés a l’altura de les espatlles, i estic segur que no feia menys de metre noranta-cinc. Entre tantes cares tristes i enfastijades, sobtava de veure’n una que denotava energia i resolució. La imatge d’aquell individu va atreure la meva atenció com una foguera enmig d’una tempesta de neu. Em va alegrar, doncs, el fet de constatar que era veí meu, i vaig esdevenir encara més content quan, a mitja nit, vaig sentir un xiuxiueig a cau d’orella i em vaig adonar que s’ho havia manegat per practicar una clivella en l’envà que ens separava.

»”—Hola, camarada! —va dir—. ¿Com et dius, i per què ets aquí?

»”Vaig respondre, i li vaig preguntar al meu torn amb qui enraonava.

»”—Sóc en Jack Prendergast —va contestar—, i com hi ha Déu que no tindràs més remei que beneir aquest nom!

»”Vaig recordar que havia sentit a parlar del seu cas, ja que havia causat sensació arreu del país uns dies abans del meu arrest. Era un home de bona família i amb una gran capacitat, però també vicis inguaribles, que mitjançant un enginyós sistema fraudulent havia obtingut fortes sumes de diners dels comerciants capdavanters de Londres.

»”—Ah, ah! No recordes el meu cas? —em preguntà orgullosament.

»”—Perfectament.

»”—Aleshores potser recordaràs una particularitat molt especial…

»”—Quina?

»”—Jo havia guanyat prop d’un quart de milió, no és veritat?

»”—Així ho tinc entès.

»”—Però no se’n va recuperar res, oi?

»”—No.

»”—Bé, doncs, on creus que està el romanent? —va preguntar?

»”—No en tinc ni idea —li vaig respondre.

»”—Exactament entre el meu índex i el polze —digué—. Com hi ha Déu que tinc més lliures a nom meu que no pas tu cabells al cap. I si tens calés, amic meu, i saps utilitzar-los i escampar-los, pots aconseguir qualsevol cosa! ¿Tu creus que un home capaç d’aconseguir qualsevol cosa ha de dur aquests pantalons i ha d’estar tancat en un vell vaixell xinès pudent, miserable, infestat d’escarabats i corcat per les rates? No, senyor, un home així prendrà cura de si mateix, i prendrà cura dels seus companys. Pots pujar-hi de peus. Confia en ell, i ja pots besar la Bíblia perquè et traurà d’aquesta situació.

»”Tal era la seva manera d’enraonar, i en un primer moment vaig pensar que no volia dir res, però al cap d’una estona, després d’haver-me posat a prova i de fer-me prestar jurament amb tota solemnitat, em va donar a entendre que en realitat estava tramant un complot per fer-se amb el comandament de la nau. Una dotzena de presoners s’hi havien afegit abans de pujar a bord, Prendergast n’era el líder, i els seus diners n’eren el mòbil principal.

»”—Jo tinc un company —em va dir—, un bon home tan fidel com una fusta a una bóta. Va apoderar-se d’uns hàbits, i… ¿on diries que és a hores d’ara? Bé doncs… és el capellà d’aquest vaixell. El capellà, ni més ni menys! Ha pujat a bord amb un vestit negre i els papers en regla, i prou diners a la caixa per comprar la confiança de tothom, des de la quilla fins al pont. La tripulació és seva, en cos i ànima. La va comprar amb calés en efectiu, i ho va fer fins i tot abans que els homes s’enrolessin. Ja ha convençut dos carcellers i en Mercer, l’oficial segon, i convenceria el mateix capità si ho cregués convenient.

»”—Què hem de fer nosaltres, doncs? —vaig preguntar.

»”—A tu què et sembla? —replicà ell—. Tenyirem l’uniforme d’alguns soldats d’un color més vermell del que un sastre podria aconseguir.

»”—Però estan armats… —vaig objectar.

»”—També ho estarem nosaltres, amic meu. Hi ha un parell de pistoles per a cada fill de sa mare que som aquí, i si no aconseguim de fer-nos amb el govern d’aquest vaixell, amb el suport de la tripulació, més valdrà que ens enviïn a tots a un col·legi per a senyoretes. Parla aquesta mateixa nit amb el company de la teva esquerra i comprova si és digne de confiança.

»”Així ho vaig fer, i em vaig assabentar que el meu veí de l’esquerra era un jove en la mateixa situació que jo, el delicte del qual havia estat una falsificació. Es deia Evans, però posteriorment es va canviar de nom, com també vaig fer jo, i actualment és un home ric i pròsper que viu al sud d’Anglaterra. Estava disposat a participar en la conspiració, ja que era l’única manera que coneixíem de salvar-nos, i abans d’haver travessat la badia només quedaven dos presoners que ignoraven el secret. Un d’ells tenia les facultats mentals pertorbades i no gosàvem confiar-hi, i l’altre sofria d’icterícia i no podia servir-nos de cap utilitat.

»”Des del primer moment es va demostrar que res no ens impediria de prendre possessió del vaixell. La tripulació era una banda de rufians, especialment triats per a la feina. El fals capellà entrava a les cel·les per exhortar-nos amb una bossa negra a la mà, suposadament plena d’opuscles, ho feia tan sovint que al tercer dia cada un de nosaltres havia amagat sota el llit una llima, un parell de pistoles, una lliura de pólvora i vint bales. Dos dels carcellers eren agents de Prendergast, i l’oficial segon n’era el braç dret. Els nostres adversaris quedaven reduïts al capità, dos oficials primers, dos carcellers, el lloctinent Martin, els seus divuit soldats i el doctor. Malgrat tot, per bé que l’operació semblava força segura, vàrem decidir de no negligir cap precaució i dur a terme l’atac per sorpresa en plena nit. Succeí, però, més aviat del que havíem previst, i va anar de la manera següent:

»”Un vespre de la tercera setmana d’ençà de la nostra partida, el doctor va baixar per visitar un dels presoners, que estava malalt. En recolzar la mà sobre la llitera, va palpar el contorn de les pistoles. Si hagués guardat silenci, hauria arruïnat el pla sencer, però era un home força nerviós, i, en deixar anar un crit de sorpresa i tornar-se pàl·lid, el presoner es va adonar del que passava i el va agafar, el va emmordassar abans no pogués donar l’alarma i el va lligar al llit. El doctor havia deixat oberta la porta que comunicava amb la coberta, i tots vàrem córrer cap allí. Els dos carcellers varen morir a trets, com també el caporal que acudí a corre-cuita a veure què estava passant. A la porta de la cabina hi havia dos soldats més, però sembla ser que tenien els mosquets descarregats, perquè no ens varen disparar en cap moment i foren abatuts quan provaven de calar la baioneta. Aleshores ens vàrem dirigir cap a la cabina del capità, però en el mateix instant en què empenyíem la porta vàrem sentir un espetec procedent de l’interior, i allí el trobàrem, ajagut amb el cap sobre la carta de l’Atlàntic clavada damunt la taula, mentre el capellà ens esperava al seu costat amb una pistola fumejant a la mà. Els dos oficials havien estat capturats per la tripulació, i l’operació semblava haver assolit el seu final.

»”El saló era al costat de la cabina del capità. Allí ens vàrem congregar i ens acomodàrem als sofàs, tots enraonant alhora per l’excitació pròpia de sentir-nos lliures. Hi havia armaris tot volt de la sala i Wilson, el fals capellà, en va esbotzar un i en va treure una dotzena d’ampolles de xerès. Vàrem trencar els colls de les ampolles i n’abocàrem el contingut en vasos. Quan tot just ens l’estàvem bevent, de sobte, i inopinadament, varem sentir un espetec de mosquets i la sala es va omplir d’una fumera tan densa, que amb prou feines podíem veure més enllà de la taula. Quan es va esvair el fum, el lloc va aparèixer convertit en una carnisseria. Wilson i vuit homes més es retorçaven els uns sobre els altres a terra, i la imatge de la sang i el xerès barrejats en aquella taula encara em posa malalt quan hi penso. Vàrem quedar tan intimidats davant d’aquell espectacle, que crec que hauríem abandonat l’operació de no haver estat per Prendergast. Va bramar com un toro i es va abalançar cap a la porta amb tots els qui havíem sobreviscut entalonant-lo. Vàrem sortir a l’exterior a corre-cuita, i un cop a popa vàrem ensopegar amb el lloctinent i deu dels seus homes. Havien entreobert la claraboia que hi havia sobre la taula del saló i ens havien disparat a través de l’obertura. Ens abalançàrem damunt d’ells abans que poguessin tornar a carregar i ens varen oposar una tenaç resistència, però els érem superiors en nombre i al cap de cinc minuts tot s’havia acabat. Déu meu! ¿S’ha vist mai un escorxador com aquell vaixell? Prendergast semblava un dimoni rabiós: aixecava els soldats com si fossin infants i els llençava per sobre la borda, vius o morts. Un sergent havia quedat horriblement esguerrat, i no obstant això es va mantenir a la superfície durant una bona estona, fins que algú es va apiadar d’ell i li va volar el cervell d’un tret. Quan es va acabar la lluita, no quedava cap dels nostres enemics, llevat dels carcellers, els oficials i el doctor.

»”Fou a propòsit d’ells que es va establir una gran discussió. Molts ens acontentàvem amb haver conquerit la llibertat i no desitjàvem haver de carregar nous assassinats a les nostres consciències. Una cosa era combatre contra uns soldats armats amb mosquets, i una altra de molt diferent era quedar-nos impassibles mentre assassinaven uns homes a sang freda. Vuit de nosaltres, cinc condemnats i tres mariners, ens hi vàrem oposar, però no hi va haver manera de persuadir Prendergast i els seus partidaris. Ell afirmava que l’única possibilitat de salvació consistia a acomplir la feina fins al final, i que no deixaria ni una sola llengua amb la facultat d’enraonar des d’una tribuna de testimonis. Va insistir en la necessitat de compartir amb ell la responsabilitat sobre el destí dels presoners, però finalment va dir que podíem botar una barca i anar-nos-en, si així ho desitjàvem. Vàrem acceptar l’oferta, perquè ja en teníem prou de tantes accions sanguinàries i ens adonàvem que la situació podia empitjorar en el cas que romanguéssim allí. Ens varen fornir d’un uniforme de mariner per a cadascú, una bota d’aigua i dos tonells, un de carn salada i l’altre de galetes, i una brúixola. Prendergast ens va llançar una carta, ens comunicà que diguéssim que érem nàufrags la nau dels quals havia sotsobrat a 15° N de lat. i 25° O de long., i seguidament va tallar l’amarra i ens deixà marxar.

»”Arribo ara, benvolgut fill, a la part més sorprenent d’aquesta història. Durant la revolta, els mariners havien halat la verga del trinquet en fatxa, però ara que ens allunyàvem del vaixell tornava a estar aparellada en angle recte i, com sigui que bufava una brisa del nord-est, la nau va començar a apartar-se lentament del nostre rumb. La barca pujava i baixava a cavall d’unes ones llargues i uniformes, i Evans i jo, que érem els més instruïts del grup, sèiem a coberta provant de localitzar la nostra posició i planificant cap a quina costa havíem de dirigir-nos. Era un problema considerable, ja que teníem Cap Vert a 500 milles al nord i la costa africana a unes 700 milles a l’est. Considerant que el vent estava rolant a nord, vàrem decidir que Sierra Leone constituïa la millor destinació, així que vàrem fer proa en aquella direcció deixant el vaixell a l’altura de la quarta d’estribord. De sobte, mentre l’estàvem contemplant, vàrem veure que en sortia una columna de fum negre i dens que descrivia la forma d’un arbre gegantesc sobre l’horitzó. Uns instants després, arribà fins a les nostres oïdes un estrèpit semblant a un tro, i en esvair-se el fum ens adonàrem que el Gloria Scott havia desaparegut. Vàrem fer mitja volta immediatament, i remàrem amb totes les nostres forces cap el lloc on la boirina, que es difuminava encara sobre l’aigua, assenyalava l’escenari de la catàstrofe.

»”Va passar una hora llarga abans que hi poguéssim arribar, i en un principi vàrem creure que ja era massa tard per a salvar algú. Una barca partida per la meitat i una quantitat estimable de caixes i trossos de verga surant sobre les onades indicaven l’indret on havia sotsobrat el vaixell, per bé que no es veia cap vestigi de vida. Ja havíem girat cua, mancats de tota esperança, quan vàrem sentir un crit en demanda d’auxili, i veiérem a una certa distància una resta del naufragi amb un home ajagut al damunt. Quan el vàrem hissar a bord de la barca ens adonàrem que era un jove mariner anomenat Hudson, que estava tan cremat i fatigat que no va poder explicar-nos res del que havia succeït fins a l’endemà al matí.

»”Sembla ser que, després que nosaltres havíem abandonat el vaixell, Prendergast i la seva banda havien procedit a ajusticiar els cinc presoners que quedaven: els dos carcellers varen ser afusellats i llançats per la borda, així com el tercer oficial. Seguidament, Prendergast va baixar a l’entrepont i va degollar l’infeliç metge amb les seves pròpies mans. Restava només el primer oficial, un home temerari i enèrgic. En veure que se li acostava el cap dels sublevats amb un ganivet ensagnat a la mà, es va desprendre de les cordes, que havia reeixit a deslligar d’alguna manera, i, havent travessat la coberta a corre-cuita, es va ocultar al polvorí de popa.

»”Una dotzena de convictes que el buscaven, pistoles en mà, el varen trobar al costat d’un barril de pólvora obert, un dels cent que havien estat carregats a bord. L’oficial, mostrant una capsa de mistos, va jurar que faria volar el vaixell en el cas que li causessin alguna molèstia. Uns instants després s’esdevingué l’explosió, encara que Hudson creia que havia estat provocada per una bala desviada, disparada per un dels amotinats, i no pas per un misto de l’oficial. Qualsevulla que en fos la causa, aquell fou el final del Gloria Scott i de la xusma que se n’havia apoderat.

»”Aquesta, estimat fill, és, en poques paraules, la història del terrible afer en què em vaig veure involucrat. L’endemà vàrem ser recollits pel Hotspur, un bergantí en ruta cap a Austràlia, el capità del qual no va trobar cap inconvenient a creure que érem els supervivents d’un vaixell de passatgers que havia sotsobrat. L’Almirallat va considerar que el vaixell de transport Gloria Scott havia naufragat enmig de l’oceà, i res més no en va transcendir a propòsit de la seva veritable sort. Després d’un viatge excel·lent, el Hotspur ens va desembarcar a Sydney, on Evans i jo vàrem canviar de nom i vàrem fer cap als jaciments. Allí, envoltats de gent arribada de totes les nacions del planeta, no vàrem tenir dificultats a perdre les nostres antigues identitats.

»”No tinc necessitat d’explicar-te la resta. Vàrem prosperar, vàrem viatjar, vàrem tornar a Anglaterra convertits en colons rics, i vàrem comprar terres. Durant més de vint anys hem gaudit de sengles vides tranquil·les i profitoses, confiant que el nostre passat havia quedat enterrat per sempre més. Imagina’t, doncs els meus sentiments quan en aquell mariner que ens va venir a veure vaig reconèixer instantàniament l’home que havíem rescatat del naufragi. S’ho havia manegat per seguir-nos les passes, decidit a aprofitar-se dels nostres temors. Ara podràs comprendre per què m’he escarrassat tant a mantenir la pau amb ell, i d’alguna manera et sentiràs solidari amb mi pel que fa a la por que m’embarga ara que m’ha deixat per anar a intimidar amb amenaces la seva segona víctima.”

»A sota hi ha escrit, amb una lletra tan tremolosa que a penes resulta llegible: “Beddoes ha escrit en codi xifrat per dir que H. ho ha contat tot. Déu del cel, tingueu pietat de les nostres ànimes!”.

»Aquest va ser el relat que vaig llegir al jove aquella nit, i em penso, Watson, que donades les circumstàncies resultava força dramàtic. El pobre noi va quedar molt aixafat moralment i va fer cap a les plantacions de te de Terai, d’on he rebut notícies que anuncien que li van bé les coses. Pel que fa al mariner i Beddoes, no se n’ha sabut res més d’ençà del dia que fou escrita la carta d’advertiment. La policia no ha rebut cap denúncia al respecte, la qual cosa indica que Beddoes va interpretar una amenaça com un fet. Hudson havia estat vist a l’aguait, i la policia va creure que havia eliminat Beddoes i havia fugit. Jo, personalment, crec que la veritat és justament el contrari. Considero més probable que Beddoes, dominat per la desesperació, en la creença que ja havia estat traït, es vengés de Hudson i abandonés el país amb tots els diners que hagués estat capaç d’aplegar. Aquests són els fets del cas, doctor, i en el supòsit que puguin servir-vos per a la vostra col·lecció, estic segur que no hi haurà cap inconvenient perquè els utilitzeu a discreció.