9. La flor d’Utah

No és aquest el lloc apropiat per rememorar les proves i les privacions que hagueren de suportar els immigrants mormons abans d’arribar a llur refugi final. Des dels marges del Mississipí fins als vessants occidentals de les muntanyes Rocalloses, havien lluitat per avançar amb una constància gairebé sense precedents a la història. L’home salvatge i la bèstia ferotge, la gana, la set, el cansament, la malaltia, tots els impediments que la natura els podia posar al davant havien estat superats amb tenacitat anglosaxona. Però el llarg viatge i els terrors acumulats havien sacsejat fins i tot els ànims dels més valents de tots. No n’hi hagué ni un que no caigués de genolls per resar de tot cor en veure l’àmplia vall d’Utah al seu davant i en assabentar-se per boca del líder que aquesta era la terra promesa i que aquelles terres serien seves per sempre més.

Ben aviat es demostrà que Young era un administrador expert i un dirigent decidit. Es feren mapes i es prepararen diagrames on s’esbossava la futura ciutat. Les granges es repartiren pels voltants i foren assignades segons la categoria de cada individu. El comerciant fou destinat al seu ofici i l’artesà a la seva vocació. A la ciutat, els carrers i les places sorgiren com per art d’encantament. Als camps es feren desguassos i tanques. Es netejaren els camps i s’hi començà a plantar de manera que a l’estiu següent ja eren tots daurats, coberts de blat. Tot prosperava a l’estranya colònia. I, per damunt de tot, el gran temple que havien erigit al centre de la ciutat era cada vegada més alt. Des de les primeres lluentors de l’alba fins a l’última hora del vespre, el soroll del martell i el de la serra no faltaven mai al monument, que els immigrants erigiren a Aquell que els havia conduït amb seguretat per entremig de tants perills.

Els dos nàufrags, John Ferrier i la nena que havia compartit la seva sort i que ell havia adoptat com a filla, acompanyaren els mormons fins a la fi de llur gran peregrinació. La menuda Lucy Ferrier viatjà amb força comoditat al carro de l’Ancià Stangerson, un refugi que compartia amb les tres esposes i el fill del mormó, un noiet de dotze anys, voluntariós i precoç. Ja s’havia refet, amb la flexibilitat de la infància, del xoc causat per la mort de la seva mare, i ben aviat esdevingué la nena mimada de les dones i s’acostumà a la seva nova vida dins d’aquella llar en moviment, coberta per una lona. Mentrestant Ferrier, que ja s’havia recuperat de les seves privacions, es distingia com a guia útil i caçador infatigable. Tan de pressa es guanyà l’apreci dels seus nous companys que, en arribar al final de llur pelegrinatge, decidiren de manera unànime que li donarien un tros de terra tan gran i tan fèrtil com els dels altres colons, amb excepció de Young i de Stangerson, Kemball, Johnston i Drebber, que eren els quatre Ancians més importants.

A la granja així aconseguida, John Ferrier hi construí una sòlida cabana de fusta que rebé tantes addicions en anys successius que esdevingué finalment una casa molt espaiosa. Era un home de ment pràctica, espavilat per fer tractes i amb una gran habilitat manual. Tenia una constitució de ferro, la qual cosa li permetia de treballar des del matí fins al vespre, millorant i llaurant les seves terres. D’aquesta manera la granja i tot el que li pertanyia prosperaren sobre manera. Als tres anys, estava ja molt millor que tots els seus veïns; als sis ja era un home acomodat, als nou ja era ric i, al cap de dotze, no hi havia a Salt Lake City ni mitja dotzena d’homes que se li poguessin comparar. Des del gran mar interior fins a les llunyanes Muntanyes Wahsatch no hi havia cap nom més conegut que el de John Ferrier.

En una cosa, i només en una, ofenia la susceptibilitat dels seus correligionaris. No hi hagué manera de convèncer-lo que fundés una família com els seus companys. Mai no explicà les raons que tenia per a negar-s’hi d’una manera tan persistent; es limità a ser inflexible i a mantenir la seva decisió amb determinació. N’hi havia que l’acusaven d’indiferència envers la religió que havia adoptat i d’altres que ho atribuïen a afany de riquesa i a poques ganes de ficar-se en deutes. També n’hi havia que parlaven d’un amor de joventut i d’una noia de cabells rossos que s’havia consumit a les costes de l’Atlàntic. Fos quina fos la raó, Ferrier es mantingué solter. Excepte en aquest punt, s’ajustava perfectament a la religió de la nova colònia i fins i tot el tenien per un home ortodox i recte.

Lucy Ferrier cresqué a la cabana ajudant el seu pare adoptiu en tot el que feia. L’aire sa de la muntanya i l’olor balsàmica dels pins li feren de mare i de dida. A mesura que els anys passaven, s’anava enfortint, les galtes se li tornaven més rogenques i el pas se li feia més elàstic. Molts dels que passaven pel camí que hi havia a la vora de la granja de Ferrier sentien que se’ls despertaven pensaments adormits des de feia molt de temps en veure com la figura jovenívola i àgil de la noia es movia pels camps de blat, o bé com muntava el cavall del seu pare i com el dominava amb tota la facilitat i la gràcia d’una autèntica filla de l’oest. I la poncella es transformà en flor, i al mateix temps que el seu pare es convertia en el més ric de tots els agricultors, ella esdevenia el millor exemple de noia americana que hi havia en tot el vessant del Pacífic.

Tanmateix no fou el seu pare el primer que s’adonà que la criatura s’havia transformat en una dona. Això passa ben noques vegades. Aquest canvi misteriós és molt subtil i gradual i no es pot mesurar per dates. I la que menys se n’adona és la noia mateixa fins que nota que el seu cor s’emociona en sentir una veu o en notar el contacte d’una mà; aleshores sap, amb una barreja d’orgull i de por, que una natura nova i més àmplia s’ha despertat dintre d’ella. N’hi ha ben poques que hagin oblidat aquest dia i que no recordin aquell petit incident que anunciava el començament d’una nova vida. En el cas de Lucy Ferrier, l’ocasió fou prou important en ella mateixa, a part de la influència que pogués tenir sobre el seu destí i sobre el destí de molts d’altres.

Era un calorós matí de juny i els Sants dels Darrers Dies estaven tan ocupats com abelles, el rusc de les quals havien triat per emblema. Als camps i pels carrers es notava el mateix brunziment d’activitat humana. Pels carrers polsosos baixaven llargues corrues de mules molt carregades que anaven cap a l’oest, perquè la febre de l’or havia esclatat a Califòrnia i el camí passava pel mig de la ciutat dels Elegits. També hi havia ramats de bens i de bravatells que venien de les llunyanes praderies, i emigrants cansats, homes i cavalls igualment baldats a causa d’aquell viatge sense fi. I, en mig d’aquella barreja bigarrada, passant entre la gent amb tota la perícia d’un genet consumat, galopava Lucy Ferrier, amb la cara encesa per l’exercici i els llargs cabells castanys onejant al vent. El seu pare li havia demanat que li fes un encàrrec a la ciutat i hi entrava atropelladament, tal com havia fet tantes vegades, amb la intrepidesa de la joventut, pensant només en el que havia de fer i en la millor manera de fer-ho. Els aventurers, bruts del viatge, la miraven bocabadats, i fins i tot els Indis impassibles deixaven de banda llur estoïcisme habitual i es meravellaven de la bellesa de la noia de cara pàl·lida.

Havia arribat a les rodalies de la ciutat quan trobà el camí bloquejat per un gran ramat de bestiar conduït per mitja dotzena de vaquers de les planúries, d’aspecte salvatge. Tan impacient estava que s’esforçà per passar aquell obstacle fent anar el cavall cap al que semblava ser un espai obert. Però amb prou feines s’hi havia ficat que els animals se li acostaren i l’envoltaren i es trobà completament submergida en el corrent movedís de bravatells de banyes llargues i mirada ferotge. Estava acostumada a tractar amb bestiar i no s’espantà; aprofità la més mínima oportunitat per obligar el cavall a anar endavant amb l’esperança d’obrir-se camí entre la desfilada. Per desgràcia, les banyes d’un dels animals, per accident o amb intenció, entraren en contacte violent amb la illada del cavall que s’excità fins a la follia. En un instant, es posà dret damunt les potes del darrera amb un esbufec de ràbia, s’encabrità i s’alçà d’una manera que hauria fet caure un genet menys expert. La situació era molt perillosa. Tots els moviments del cavall excitat el feien topar altra vegada amb les banyes i li provocaven nous atacs de fúria. La noia feia tot el que podia per mantenir-se damunt la sella; una caiguda hauria representat una mort terrible sota els cascs dels pesats animals terroritzats. Poc acostumada a situacions d’emergència, Lucy sentí que el cap li començava a rodar i deixà d’aferrar-se a les brides amb la força d’abans. Sense poder respirar a causa de la pols que s’aixecava i del vapor que desprenien aquells animals en plena lluita, Lucy hauria deixat molt probablement d’esforçar-se si no hagués estat pel so d’una veu amable, a la seva esquena, que li garantia ajuda. Al mateix moment, una mà musculosa i morena agafà l’espantat cavall pel fre i, obrint per força un pas per entre els animals, aviat la tragué del mig del ramat.

—Espero que no s’hagi fet mal, senyoreta —digué el salvador, respectuosament.

Lucy aixecà els ulls cap a aquella cara fosca i ferotge, i es posà a riure descaradament.

—Estic aterrida —digué ingènuament—; qui hauria pogut pensar que Poncho s’espantaria tant d’una colla de vaques?

—Gràcies a Déu que s’ha mantingut damunt la sella —digué l’altre amb molta seriositat. Era un jove alt, d’aspecte salvatge, que muntava un poderós cavall ruà i portava roba basta de caçador i un llarg rifle penjat a l’espatlla—. Suposo que és la filla de John Ferrier —digué—; l’he vista baixar a cavall des de casa seva. Quan el vegi, pregunti-li si recorda els Jefferson Hopes de Saint Louis. Si és el mateix John Ferrier, el meu pare i ell eren inseparables.

—No valdria més que vingués vostè mateix? —digué la noia amb coqueteria.

El xicot semblà content del suggeriment i els ulls li brillaren d’alegria.

—Així ho faré —digué—; hem estat dos mesos a les muntanyes i no anem massa presentables per a anar de visita. Ens haurà de prendre tal com anem.

—Li ha d’estar molt agraït, i jo també —contestà Lucy—. M’estima molt. Si aquelles vaques m’haguessin aixafat, no se n’hauria refet mai.

—Ni jo tampoc —digué ell.

—Vostè! Bé, no veig per què li hauria d’interessar tant. Ni tan sols és amic nostre.

La cara fosca del jove caçador s’entristí tant en sentir aquella observació de Lucy que la noia esclatà de riure.

—Home, no volia dir això —digué—. És clar que ara ja és un amic. Ha de venir a veure’ns. Ara me n’haig d’anar o el pare no m’encarregarà res més. Adéu!

—Adéu! —contestà ell alçant el barret d’ala ampla que portava i inclinant-se cap a la maneta de Lucy. La noia féu girar el seu cavall, li donà una fuetada i fugi com el vent camí avall, envoltada d’un núvol de pols.

Jefferson Hope continuà amb els seus companys, trist i taciturn. Havien estat a les Muntanyes de Nevada buscant plata i tornaven a Salt Lake City amb l’esperança de reunir capital suficient per a treballar i explotar uns filons que havia descobert. Havia estat tan entusiasmat pel projecte com tots els altres, fins que aquest incident sobtat va desviar els seus pensaments envers un altre cantó. La visió de la noia rossa, tan franca i saludable com les brises de la serralada, havia torbat el seu cor, volcànic i indomable. Quan Lucy ja havia desaparegut de la seva vista, s’adonà que s’havia produït una crisi en la seva vida i ja ni la plata ni cap altra qüestió no podien interessar-li tant com aquell sentiment, nou i absolutament absorbent. L’amor que havia nascut en el seu cor no era el caprici repentí i inconstant d’un noiet; era més aviat la passió salvatge d’un home de voluntat forta i caràcter dominant. S’havia acostumat a triomfar en tot el que emprenia. Es jurà a si mateix que no fracassaria ara si la perseverança i l’esforç humà podien ajudar-lo.

Visità John Ferrier aquella nit i moltes altres vegades, fins que es convertí en una cara coneguda a la granja. John, tancat a la vall i absort en la feina, no havia tingut massa ocasió d’assabentar-se del que havia succeït al món exterior al llarg dels darrers dotze anys. Jefferson Hope li ho explicà tot, i en un estil que féu que Lucy s’hi interessés tant com el seu pare. Havia estat colonitzador a Califòrnia i podia explicar moltes històries estranyes de fortunes fetes i de fortunes perdudes en aquells dies salvatges i feliços. També havia estat explorador, i caçador, i buscador de plata, i ranxer. Jefferson Hope havia anat a buscar aventures emocionants pertot arreu on era possible de trobar-ne. Ben aviat es convertí en el company predilecte del vell granger, que no parava de lloar les virtuts del foraster. Lucy callava, però tenia les galtes enceses i la mirada brillant i feliç, el que demostrava ben clarament que aquell jove cor ja no era seu del tot. És molt possible que el seu bon pare no s’hagués adonat d’aquests símptomes, però amb tota seguretat no havien passat desapercebuts per a l’home que havia guanyat el seu afecte.

Un vespre d’estiu vingué al galop pel camí i s’aturà davant l’entrada. Lucy era al portal i baixà a rebre’l. L’home llançà les brides damunt la tanca i s’acostà a gambades.

—Me’n vaig, Lucy —digué, agafant-li les mans i mirant amb tendresa la cara de la noia—; no et demano que vinguis amb mi ara, però, voldràs venir quan torni?

—I quan serà això? —preguntà ella posant-se vermella i rient.

—D’aquí a un parell de mesos, a tot estirar. Aleshores vindré i et reclamaré, estimada. Ningú no pot interposar-se entre nosaltres!

—I el pare? —preguntà Lucy.

—Ja ha donat el consentiment a condició que posem les mines en marxa. No tinc pas cap por pel que fa a aquest detall.

—Oh, bé, és clar, si el pare i tu ja ho heu arreglat tot, no hi ha res més a dir —murmurà Lucy, recolzant el cap damunt el pit de Jefferson.

—Gràcies, Déu meu! —digué Hope amb veu rogallosa, acostant-se-li i besant-la—. Com més em quedi, més em costarà d’anar-me’n. M’esperen a la gorja. Adéu, amor meu, adéu. Tornaré d’aquí a dos mesos.

Féu un esforç i se separà d’ella mentre parlava, saltà damunt el cavall i se n’anà furiosament al galop, sense tombar-se a mirar ni una sola vegada, com si tingués por que li faltés voluntat si tornava a veure el que deixava. Ella es mantingué a la porta, mirant-lo fins que desaparegué de la seva vista. Aleshores tornà a entrar a la casa, sentint-se la noia més feliç d’Utah.