7. L’episodi de la tona

La policia havia vingut amb un cotxe, i amb ell vaig acompanyar Miss Morstan a casa seva. A la manera angelical de les dones, havia resistit tot el tràngol amb una expressió serena mentre es trobava amb algú més dèbil que ella, i jo l’havia trobada radiant i tranquil·la al costat de l’espantada majordoma. Al cotxe, en canvi, començà per tornar-se pàl·lida, i tot seguit esclatà en un plor incontenible, de tan intensament com l’havien afectada les aventures d’aquella nit. Fou aleshores que em digué que en aquell viatge em veia fred i distant. Endevinà una mica la lluita dins el meu cor, o l’esforç d’autocontrol que em retenia. La meva simpatia i el meu amor eren atrets per ella, tal com ho havia estat la meva mà al jardí. Vaig pensar que tants anys de convencionalismes de la vida no havien aconseguit de fer-me conèixer aquella dolça i coratjosa natura com ho havia fet aquell dia d’estranyes experiències. Tanmateix, existien dos pensaments que empresonaven les meves paraules d’afecte dins els meus llavis. Ella estava dèbil i indefensa, amb la ment i els nervis alterats. Això li representaria un desavantatge a l’hora d’experimentar amb l’amor en un moment com aquell. Pitjor encara, era rica. Si les investigacions d’en Holmes tenien èxit, seria una hereva. Era just, era honorable que un infermer mal pagat s’aprofités fins a tal punt d’una relació que tot just acabava de presentar-se? No podia pas arriscar-me que un tal pensament li passés pel cap. Aquell tresor d’Agra esdevenia un obstacle insuperable entre tots dos.

Eren quasi les dues quan arribàrem a casa de Mrs. Cecil Forrester. Els criats s’havien retirat feia algunes hores, però Mrs. Forrester havia restat tan interessada per l’estrany missatge que Miss Morstan havia rebut, que s’havia quedat a esperar el seu retorn. Fou ella qui obrí la porta, una dona graciosa, de mitja edat, i em confortà de veure la manera tan tendra com el seu braç envoltava la cintura de l’altra i d’escoltar el to maternal amb què la rebia. Clarament, no era pas una simple institutriu assalariada, sinó una respectada amiga. Vaig ser presentat, i Mrs. Forrester em pregà àvidament de passar i explicar-li les nostres aventures. Allò que li vaig explicar fou la importància del meu encàrrec, i vaig prometre fervorosament de trucar per tal d’informar sobre qualsevol progrés en relació amb el cas. Mentre marxava, vaig girar el cap enrere, i em semblà de veure encara aquell petit quadre a l’entrada: les dues figures, gracioses i unides, la porta entreoberta, la llum del rebedor a través del vidre de color, el baròmetre i les brillants barnilles de l’escala. Era tranquil·litzador d’entrellucar tan sols aquesta escena d’una plàcida llar anglesa enmig del fosc i amarg assumpte que ens havia absorbit.

I com més pensava en el que havia esdevingut, més fosc i amarg se’m feia. Vaig recapitular tota l’extraordinària seqüència de fets mentre el cotxe em portava pels silenciosos carrers, enllumenats amb gas. La mort del capità Morstan, la remesa de les perles, l’anunci, la nota… Havíem fet llum sobre tots aquests fets, però només ens havien portat fins a un misteri més profund i força més tràgic. El tresor indi, el curiós document trobat entre les coses d’en Morstan, l’estrany incident durant la mort del major Sholto, el redescobriment del tresor, seguit immediatament per l’assassinat del descobridor, les singulars circumstàncies del crim, les empremtes, les gens comunes armes, les paraules de la nota, exactament les mateixes escrites al paper del capità Morstan… Tot era, de fet, un laberint en el qual un home menys singularment dotat que el meu company s’hauria desesperat en provar de trobar la clau.

Pinchin Lane era una filera de cases velles de maó de dos pisos, a la zona inferior del barri de Lambeth. Vaig haver de trucar una bona estona al número 3 abans de rebre cap resposta. Finalment, vaig veure la resplendor d’una espelma darrere del tendal, i a la finestra superior aparegué una cara.

—Fot el camp, vagabund borratxo! —digué la cara—. Si tornes a moure gresca, obriré les caneres i t’engegaré quaranta-tres gossos.

—N’hi haurà prou amb un, és per això que he vingut —vaig fer.

—Fora! —cridà la veu—. Mira, en aquesta bossa tinc un drap, i te’l tiraré al cap si no fots el camp d’aquí.

—Però, jo vull un gos… —vaig cridar.

—Jo no em deixo pas convèncer! —replicà Mr. Sherman—. Ara, fot el camp, perquè comptaré fins a tres i et tiraré el drap.

—Mr. Sherlock Holmes… —vaig començar a dir, però aquestes paraules tingueren un efecte màgic, ja que tot d’una la finestra es tancà, i en qüestió d’un minut la porta era desembarrada i oberta. Mr. Sherman era un home vell, esprimatxat i encorbat, carregat d’espatlles, amb un nas fibrós i ulleres de color blau.

—Un amic de Mr. Sherlock Holmes és sempre benvingut —va dir—. Entreu, senyor. Manteniu-vos allunyat del teixó, perquè mossega. Ah, dolent, dolent! Li vols fer una mossegada a aquest cavaller? —S’adreçava a un ermini, que treia el seu cap malintencionat, amb uns ulls vermells, per entre les reixes de la seva gàbia—. No tingueu por d’això, senyor; és només una serp de vidre. No té pas ullals, així que la deixo voltar per l’habitació, ja que espanta els escarabats. No tingueu present el meu comportament així que heu arribat, perquè la mainada no fa més que emprenyar i més d’una vegada vénen al carrerot i em truquen a la porta. Què era el que volia Mr. Sherlock Holmes, senyor?

—Volia un gos vostre.

—Ah! Deu ser el Toby.

—Sí, «Toby» era el seu nom.

—El Toby viu al número 7, aquí a mà esquerra.

Evolucionà lentament amb l’espelma a la mà entre l’estranya família animal que s’havia reunit al seu voltant. A la incerta i tènue llum podia veure amb prou feines uns ulls resplendents que ens esguardaven des de cada clivella i cada racó. Fins i tot les bigues del sostre estaven habitades per aus solemnes, que desplaçaven peresosament el seu pes d’una pota a l’altra per tal com les nostres veus pertorbaven el seu descans.

El Toby era una bèstia inquietant, de pèl llarg i orelles de llop, barreja de spaniel i gos bastard, de pell marró i blanca, amb una manera de caminar maldestra, similar a la dels ànecs. M’acceptà, amb una certa reticència, un terròs de sucre que el vell naturalista m’havia donat, i, havent així segellat una aliança, em seguí al cotxe i no posà cap objecció a acompanyar-me. Acabaven de tocar les tres al rellotge del Palace quan em vaig trobar una vegada més de camí cap a l’hostal Pondicherry. L’ex-boxador McMurdo, pel que vaig veure, havia estat també arrestat, i, juntament amb Mr. Sholto, havia estat conduït a comissaria. Dos policies custodiaven l’estreta porta, però m’autoritzaren a passar amb el gos només amb esmentar el nom del detectiu.

En Holmes m’esperava al llindar, amb les mans a la butxaca, fumant amb la seva pipa.

—Ah! L’heu portat! —exclamà—. Bon quisso! L’Athelney Jones se n’ha anat. Hi ha hagut força moviment d’ençà que heu marxat. No solament ha arrestat l’amic Thaddeus, sinó també el conserge, la majordoma i el criat indi. Disposem del lloc per a nosaltres, per bé que hi ha un sergent, a dalt. Deixeu el gos aquí i veniu.

Vàrem lligar el Toby a la taula del rebedor i pujàrem les escales. La cambra estava tal com l’havíem deixada, llevat que el personatge central havia estat tapat amb un llençol. Un sergent de policia amb aspecte de cansat es recolzava en un racó.

—Deixeu-me la vostra llanterna, sergent —digué el meu company—. Ara, col·loqueu-me aquest tros de cartó a l’entorn del coll, per tal que pengi al meu davant. Gràcies. Ara hauré de treure’m les botes i els mitjons. Emporteu-vos-los a baix, Watson. Faré una mica de grimpada. Mulleu el meu mocador a la creosota. Això mateix. Ara, veniu amb mi a les golfes un moment.

Hi vàrem pujar a través de l’obertura. En Holmes enfocà novament la làmpada cap a les empremtes visibles sobre la pols.

—Vull que examineu aquestes petjades atentament —va dir—. Hi observeu res de notable?

—Pertanyen —vaig respondre— a un nen o a una dona menuda.

—Oblideu-vos de la grandària. Hi veieu res més?

—Semblen unes petjades com qualssevol d’altres.

—En absolut. Mireu! Això és la marca d’un peu dret sobre la pols. Ara en deixaré una altra amb el peu nu al costat. Quina n’és la diferència principal?

—Els vostres dits estan tots junts. L’altra empremta presenta cada dit perfectament separat.

—Justos! D’això es tracta. Tingueu-ho ben present. Ara, i seríeu tan amable d’acostar-vos fins aquella finestra i ensumar el costat de la fusta? Jo em quedaré aquí, ja que tinc el mocador a la mà.

Vaig fer el que se’m demanava, i de seguida vaig sentir una forta pudor de quitrà.

—Aquí és on va posar el peu en sortir. Si vós sou capaç de seguir aquest rastre, crec que el Toby no tindrà cap dificultat. Ara aneu a baix, allibereu el gos i sortiu a cercar en Blondin.

Una vegada a l’exterior, vaig veure en Sherlock Holmes a la teulada, el qual semblava una enorme cuca de llum evolucionant lentament pel capçaner. El vaig perdre de vista darrere un canó de xemeneia, però reaparegué aviat, i tot seguit es va perdre novament per l’altre vessant. Vaig anar cap a l’altra banda de la casa i el vaig trobar assegut en un angle del ràfec.

—Sou vós, Watson? —cridà.

—Sí.

—Aquest és el lloc. Què és aquella cosa negra?

—Una tona d’aigua.

—Té tapadora?

—Sí.

—Hi ha cap senyal d’una escala?

—No.

—Que el cel el confongui! Això és un trencacolls. Hauria de poder baixar pel mateix lloc que ell va pujar. La canonada de l’aigua sembla bastant sòlida. Allà vaig!

Es va sentir un soroll de peus, i la llanterna començà a baixar regularment per la paret. Seguidament, amb un petit salt, caigué sobre la tona, i des d’allà assolí el terra.

—Ha resultat fàcil de seguir-lo —anuncià, mentre es posava els mitjons i les botes—. Hi havia teules aixecades pertot, i amb les presses el nostre home va perdre això. D’aquesta manera es confirma el meu diagnòstic, com dieu els doctors.

L’objecte que em va passar era una petita bossa d’un teixit de colors, amb unes tires de mal gust tot al voltant. Per la forma i les dimensions no podia ser una cigarrera. A dins, hi havia mitja dotzena d’estelles d’una fusta fosca, punxegudes d’un extrem i arrodonides de l’altre, com la que havia matat en Bartholomew Sholto.

—Són uns objectes demoníacs —observà—. Pareu compte de no punxar-vos. Estic content de tenir-les, perquè és possible que hi siguin totes les que ell posseïa. Això alleuja per un temps els temors de trobar una d’elles clavada a la vostra pell o a la meva. Més aviat preferiria enfrontar-me a un projectil Martini. Esteu disposat a fer una caminada de deu quilòmetres, Watson?

—D’acord —vaig contestar.

—Ho podrà resistir, la vostra cama?

—Oh, sí.

—Hola, quisso! Bon xicot, el Toby! Olora, Toby, olora! —Estengué el mocador amarat de creosota sota el morro del gos, mentre que l’animal separava les seves peludes potes i decantava el cap amb un posat còmic, com el del catador que ensuma el bouquet d’un famós vi vell. Aleshores en Holmes llançà el mocador a una certa distància, lligà un sòlid ronsal al collar del gos i el portà al peu de la tona d’aigua. L’animal es posà a udolar immediatament en una sèrie d’esgarips forts i tremolosos, i, amb la cua aixecada, començà a seguir el rastre a un pas que feia que el ronsal tibés i ens obligava a caminar al màxim de la nostra velocitat.

L’orient s’havia anat il·luminant gradualment, i ara podíem veure’ns-hi un bon tros gràcies a la tímida i grisenca llum. La quadrada i massissa casa, amb les seves finestres negres i buides i les seves parets altes i nues, quedà darrera nostre, trista i desemparada. La nostra trajectòria travessava els camps, per entre les rases i clots que els creuaven. Aquell paratge, amb els seus munts d’escombraries i els seus arbustos esquifits pertot, oferia un aspecte desagradable i malaltís que s’adeia molt bé amb la fosca tragèdia que s’hi havia esdevingut.

En arribar al mur fronterer, el Toby el seguí, udolant desesperadament, a la seva ombra, i finalment s’aturà en un racó amagat per un faig jove. Al punt on s’ajuntaven les dues parets mancaven alguns maons, i les clivelles que hi havien deixat apareixien escantellades i arrodonides a la part inferior, com si haguessin estat emprades sovint com a esglaons. En Holmes hi pujà, i, després d’agafar-me el gos, el va deixar anar a l’altre costat.

—Vet ací l’empremta d’una cama de fusta —anuncià quan jo em vaig situar al seu costat—. Mireu aquesta subtil taca de sang sobre el guix blanc. Quina sort que no hagi caigut cap xàfec des d’ahir! El rastre persistirà sobre la carretera malgrat les seves vint-i-vuit hores d’antiguitat.

Confesso que jo en vaig tenir alguns dubtes en reflexionar sobre l’intens tràfec que havia passat per la carretera de Londres fins aleshores. Tanmateix, els meus temors s’esvaïren molt aviat. El Toby mai no vacil·lava ni es desviava, sinó que continuava caminant d’aquella seva manera tan peculiar. Era clar que la punyent sentor de la creosota prevalia sobre qualsevol altra.

—No penseu pas —digué en Holmes— que el meu èxit depèn del simple fet que un d’aquests individus hagi ficat el peuet en aquella substància. Tinc els coneixements suficients com per a seguir-los la pista de maneres molt diverses. Aquesta, però, és la més ràpida, i des del moment que la fortuna s’ha posat del nostre costat, jo seria culpable si la rebutjava. Tanmateix, ha impossibilitat el cas de consistir en el petit repte intel·lectual que prometia en un principi, el qual hauria aportat molt més mèrit que no pas aquesta pista tan evident.

—Hi ha mèrit, no ho dubteu —vaig fer—. Us asseguro, Holmes, que estic meravellat dels mitjans amb què obteniu els vostres resultats en el cas present, més encara del que ho vaig estar quan l’assassinat d’en Jefferson Hope. Aquest afer em sembla més complex i més inexplicable. Com, per exemple, vàreu poder descriure amb tanta seguretat l’home de la cama de fusta?

—Ah, estimat amic! La mateixa simplicitat. No m’agrada ser teatral. Tot és patent i sense disfresses. Dos oficials que custodien un penal s’assabenten d’un secret tan important com el d’un tresor enterrat. Un anglès anomenat Jonathan Small els dibuixa un mapa. Recordeu que vàrem veure aquest nom al document del capità Morstan. Ell l’havia signat en benefici seu i dels seus socis… el signe dels quatre, com l’anomenava dramàticament. Mitjançant aquest mapa, els oficials —o un dels dos— troben el tresor i se l’emporten a Anglaterra, deixant, suposem, alguna condició sota la qual el rebien incomplet. Així, doncs, per què en Jonathan Small no es va fer amb el tresor pel seu compte? La resposta és òbvia. El mapa és datat en una època en què en Morstan tenia molta relació amb els condemnats. En Jonathan Small no podia assolir el tresor perquè tant ell com els seus socis eren condemnats i no podien fugir.

—Però això és mera especulació —vaig objectar.

—És més que això. És la sola hipòtesi que explica els fets. Vejam si encaixa amb la resta. El major Sholto viu en pau durant uns quants anys, feliç en possessió del seu tresor. Aleshores rep una lletra de l’Índia que li provoca un gran esglai. De què es tracta?

—D’una carta que anuncia que els homes que ha enredat han estat alliberats.

—O s’han evadit. Això és molt més probable, perquè de l’altra manera n’hauria sabut el termini d’empresonament i no li hauria suposat cap sorpresa. Què és el que fa, llavors? Es prevé contra un home amb una cama de fusta. Un home blanc, per tal com confon un repartidor blanc per ell, i de fet li engega un tret. Al mapa només hi ha un nom d’home blanc. Els demés són hindús o mahometans, i no hi ha cap altre home blanc. En conseqüència, podem afirmar amb tota seguretat que l’home de la cama de fusta és idèntic al Jonathan Small. Creieu que aquest raonament pot ser erroni?

—No. És clar i concís.

—Bé doncs, posem-nos en el lloc d’en Jonathan Small. Estudiem l’assumpte des del seu punt de vista. Ve a Anglaterra amb la doble intenció de recuperar el que ell considera els seus drets i de revenjar-se de l’home que l’ha enredat. Esbrina el parador d’en Sholto, i molt possiblement estableix contacte amb algú de l’interior de la casa. Tenim el seu majordom, en Lal Rao, el qual no hem vist. Mrs. Bernstone li dóna més que alguna bona recomanació. En Small no pot esbrinar, però, l’amagatall del tresor, ja que ningú no ho sap, tret del major i d’un criat lleial que ha mort. De sobte, en Small s’assabenta que el major és al seu llit de mort. Apressat pel temor que el secret del tresor mori amb ell, s’obre camí entre els vigilants fins a la finestra del moribund, i tan sols el dissuadeix d’entrar la presència dels dos fills. Presa de l’odi envers el difunt, aquella mateixa nit entra a la cambra, busca entre els seus documents privats amb l’esperança de trobar-hi alguna informació sobre el tresor, i finalment deixa constància de la seva visita amb la breu inscripció de la targeta. No hi ha dubte que prèviament havia planejat que, si assassinava el major, deixaria algun vestigi sobre el cos com a advertència que no era un homicidi comú sinó, des del punt de vista dels quatre socis, una mena d’acte de justícia. Els annals del crim n’estan plens, de conceptes estranys i capritxosos com aquest, i generalment aporten detalls força suggestius en relació amb el criminal. Em seguiu, fins aquí?

—Amb tota claredat.

—Així doncs, què podia fer, en Jonathan Small? Només podia continuar vigilant secretament els esforços invertits en trobar el tresor. Possiblement deixa Anglaterra i retorna solament a intervals. S’esdevé el descobriment a les golfes, i n’és informat immediatament. Novament tenim constància de la presència d’algun aliat dins la casa. En Jonathan, amb la seva cama de fusta, és del tot incapaç d’assolir l’alterosa cambra d’en Bartholomew Sholto. Tanmateix, compta amb un curiós còmplice que li salva les dificultats, però trepitja amb el peu nu un bassal de creosota, des d’on ha vingut el Toby, i emprèn una passejada de deu quilòmetres fins al dispensari amb un tendo Achillis danyat.

—Però fou el còmplice, i no pas en Jonathan, l’autor del crim.

—Exactament. I a disgust d’en Jonathan, si hem de jutjar de la manera com picà de peus en entrar a la cambra. No li guardava pas rancor, al Bartholomew Sholto, i s’hauria estimat més de lligar-lo i emmordassar-lo. No volia pas arriscar-se a ser penjat. Tanmateix, no aconseguí de frenar els salvatges instints del seu company, i el verí féu els seus efectes. Així, en Jonathan Small deixà el seu record, abaixà el cofre del tresor al terra i després el seguí ell. Aquesta és la successió dels fets segons he pogut desxifrar-los. Per suposat, pel que fa a l’aparença personal deu tenir edat mitjana i ha d’estar bronzejat després de passar tant de temps en un forn com el de les illes Andaman. L’alçada es calcula fàcilment per la llargària de la seva gambada, i sabem que duia barba. Els seus cabells és l’únic que recorda d’ell en Thaddeus Sholto quan el va veure a la finestra. Crec que no queda res més.

—I el còmplice?

—Bé, no hi ha gran misteri en ell. Però molt aviat ho sabreu tot. Que fresquet que és l’aire del matí! Fixeu-vos en aquell nuvolet: sembla una ploma rosa d’un flamenc gegant. El cercle vermell del sol s’alça ja sobre la boira de Londres. Resplendeix sobre molta gent, però sobre ningú, m’hi jugaria el coll, que acompleixi un encàrrec més estrany que el nostre. Que petits que ens sentim, amb les nostres insignificants lluites i ambicions, en presència de les grandioses forces elementals de la Natura! Heu llegit res d’en Jean Paul?

—Sí. El vaig seguir a través d’en Carlyle.

—Això equival a seguir el riu cap al llac mare. Fa una curiosa però profunda observació, i és que la prova principal de la grandesa de l’home resideix en la consciència de la seva pròpia petitesa. Això indica, com veieu, un poder de comparació i d’apreciació que per si mateix és una prova de noblesa. Hi ha molt aliment per al pensament, a Richter. No porteu pas pistola, m’equivoco?

—Tinc el meu bastó.

—És possible que hàgim de menester una arma d’aquesta mena si volem accedir al seu cau. En Jonathan, el deixo per a vós, però si l’altre es posa violent el mataré d’un tret.

En dir això, es tragué el revòlver, carregà dues de les recambres i se’l tornà a guardar a la butxaca dreta de la jaqueta.

Fins aleshores havíem estat seguint el recorregut del Toby per les carreteres vorejades per rengleres de vil·les que portaven fins a la Metròpoli. Ara, en canvi, començàvem a enfilar una sèrie de carrers en els quals els peons i els treballadors dels molls ja s’havien llevat i algunes dones desendreçades obrien els finestrons i escombraven els llindars. Les tavernes de les cantonades en angle recte tot just obrien, i d’elles sortien homes d’aspecte rústic que es passaven la màniga per la barbeta després de remullar la gola. Alguns gossos estranys andarejaven i ens miraven passar amb perplexitat, però el nostre inimitable Toby no mirava ni a la dreta ni a l’esquerra, sinó que avançava amb el morro enganxat a terra llançant algun que altre udol que evidenciava un rastre calent.

Havíem travessat Streatham, Brixton i Camberwell, i ara ens trobàvem a Kennington Lane després d’haver-nos perdut pels carrers secundaris a l’est de l’Oval. Els homes que empaitàvem semblaven haver seguit un itinerari en ziga-zaga, probablement amb la intenció de confondre llurs perseguidors. Mai no es mantenien en un carrer principal si en trobaven un de secundari paral·lel que els pogués servir. Arribats a Kennington Lane, havien girat a l’esquerra per Bond Street i Miles Street. A la confluència d’aquest últim amb Knight’s Place, el Toby deixà d’avançar i començà a córrer amunt i avall amb una orella eriçada i l’altra abaixada, la pura imatge de la indecisió canina. Tot seguit es posà a descriure cercles tot mirant-nos de tant en tant, com a la recerca de solidaritat amb el seu tràngol.

—Què diantre li passa al gos? —rondinà en Holmes—. No crec pas que agafessin un cotxe, o fugissin amb un globus.

—Potser es varen quedar aquí una estona —vaig suggerir.

—Ah! Ja està! Reemprèn la marxa —observà el meu company, amb un to d’alleujament.

En efecte, l’animal havia reemprès la marxa sobtadament, després d’ensumar una vegada més al seu voltant, amb una energia i una determinació que no havia demostrat abans. La pista semblava ara molt més clara, ja que el gos ni tan sols tenia necessitat d’apropar el nas al terra, sinó que estirava del ronsal i provava d’apretar a córrer. Pel fulgor dels ulls d’en Holmes vaig saber que creia que ens apropàvem al final del viatge.

La nostra ruta ens portà per Nine Elms fins al gran magatzem de fusta de Broderick and Nelson, passada la taverna de White Eagle. En aquest punt el gos, boig d’excitació, s’introduí per una porta lateral al local, on els serradors ja estaven treballant. L’animal passà a corre-cuita per un carrerot entre serradures, enfilà un passadís entre dues piles de fusta i finalment, amb un udol triomfal, saltà sobre un gran barril que estava encara al carretó que l’havia transportat. Amb la llengua penjant i els ulls parpellejant, el Toby romania sobre la tona, mirant-nos a tots dos esperant un gest d’apreciació. Les fustes del barril i les rodes del carretó estaven impregnades d’un líquid fosc, i l’aire olorava intensament a creosota.

En Sherlock Holmes i jo ens vàrem mirar amb una expressió desconcertada, i seguidament esclatàrem a riure incontroladament alhora.