12. ABBEY GRANGE

Era un matí fred i glaçat de l’hivern del 97, quan em varen despertar uns copets a l’espatlla. Era Holmes. L’espelma que duia a la mà il·luminava el seu rostre frisós i acotat, el qual m’indicà a primer cop d’ull que alguna cosa no anava bé.

—Vinga, Watson, vinga! —em va dir—. El joc ha començat. Ni una paraula! Vestiu-vos i veniu de seguida!

Deu minuts més tard viatjàvem tots dos en un cabriolé pels silenciosos carrers, camí de l’estació de Charing Cross. Tot just començaven a aparèixer les primeres llums de l’alba hivernal, i podíem veure confusament la silueta ocasional d’algun treballador matiner que ens passava pel costat, borrosa i imprecisa en l’opalescent boira londinenca. Holmes s’escarxofà en silenci dins el seu gruixut abric, i també jo ho vaig fer de bon grat, ja que l’ambient era gèlid i cap dels dos no havia desdejunat. No va ser fins que haguérem pres una mica de te calent a l’estació i ocupat els nostres seients al tren de Kent, que ens sentírem prou refets, ell per a enraonar i jo per a escoltar. Holmes es va treure una nota de la butxaca i la llegí en veu alta:

—Hopkins ha acudit a mi set vegades, i en totes el seu requeriment era ben justificat —va dir Holmes—. M’imagino que cada un d’aquests casos ha trobat lloc a la vostra col·lecció, i he d’admetre, Watson, que hi teniu una certa gràcia, en els vostres relats, que expia en gran part el que més en deploro. El vostre fatal costum d’enfocar-ho tot des del punt de vista narratiu, en comptes del científic, ha arruïnat allò que podia haver estat una sèrie instructiva i fins i tot clàssica de demostracions. Passeu per alt un treball de la màxima precisió i delicadesa per estendre-us en uns detalls sensacionalistes que poden estimular, però possiblement no instruir, el lector.

—¿Per què no els escriviu vós mateix? —vaig fer, amb una certa amargor.

—Ho faré, amic Watson, ho faré. Ara mateix, com ja sabeu, estic molt ocupat, però tinc previst de consagrar els meus anys de declivi a la redacció d’un llibre de text que concentrarà tot l’art de la deducció en un sol volum. La nostra investigació actual sembla centrar-se en un cas d’homicidi.

—¿Creieu, doncs, que aquest Sir Eustace és mort?

—Diria que sí. L’escriptura de Hopkins evidencia una considerable agitació, i no és pas un home gaire emotiu. Sí, em penso que s’ha produït un incident violent, i que el cadàver només espera la nostra inspecció. Un simple suïcidi no l’hauria pas impulsat a cridar-me. Pel que fa a l’alliberament de la dama, tot sembla indicar que ha romàs tancada a la seva habitació, durant la tragèdia. Ens movem entre l’alta societat. Fixeu-vos-hi, Watson: paper de qualitat, el monograma «E.B»., escut d’armes, una adreça pintoresca… Crec que l’amic Hopkins estarà a l’altura de la seva reputació, i que passarem un matí força interessant. El crim s’ha comès abans de mitjanit.

—¿Com ho podeu saber, això?

—Tenint en compte els horaris de trens i amb un càlcul del temps. Calia avisar la policia local, aquesta havia d’establir contacte amb Scotland Yard, Hopkins havia de sortir, i ell, al seu torn, ha hagut de posar-me’n al corrent. Tot això suposa una llarga nit d’activitat. Bé, ja som a l’estació de Chislehurst, i aviat tindrem ocasió de dissipar aquests dubtes.

Un trajecte d’uns tres quilòmetres pels estrets camins de la comarca ens dugué fins a la porta d’un parc, que ens va obrir un vell vigilant, el rostre macilent del qual reflectia el sentiment per un desastre de grans proporcions. L’avinguda discorria enmig d’un noble parc, entre fileres d’oms antiquíssims, i acabava en una mansió baixa i extensa, amb un pòrtic a la façana que recordava l’arquitectura de Palladio. La part central de l’edifici era, evidentment, molt antiga i apareixia coberta d’heura, però els amplis finestrals demostraven que s’hi havien dut a terme reformes modernes, i una ala de la casa semblava del tot nova. La figura juvenil i el rostre despert i frisós de l’inspector Stanley Hopkins sortiren a rebre’ns al llindar de la porta principal, que era oberta.

—Estic molt content que hàgiu vingut, Mr. Holmes. I vós també, Doctor Watson! Però, realment, si pogués fer tornar el temps enrere, ara no us molestaria, perquè quan la dama ha recuperat el coneixement m’ha facilitat un relat tan clar del cas que em penso que no tenim gran cosa a fer. ¿Recordeu aquella banda de lladres de Lewisham?

—¿Us referiu als tres Randall?

—Exacte, el pare i els dos fills. Això és obra seva. No en tinc cap dubte. Fa quinze dies que varen actuar a Sydenham, on foren vistos i descrits. Demostren molta sang freda, en fer una altra feina tan aviat i tan a prop, però són ells, no hi ha dubte. Aquesta vegada s’han fet mereixedors de la forca.

—¿Voleu dir que Sir Eustace és mort?

—En efecte. Era un dels homes més rics de Kent. Lady Brackenstall és al saló matinal. Pobra dona, acaba de viure una experiència terrible. Semblava mig morta, quan l’he vista per primer cop. He pensat que abans que res l’hauríeu de veure i escoltar la seva versió dels fets. Després examinarem el menjador plegats.

Lady Brackenstall no era pas una persona ordinària. Rara vegada havia vist jo una figura tan graciosa, una presència tan femenina i un rostre tan bonic. Era una dona rossa de cabells daurats i ulls blaus, que hauria presentat, sens dubte, el to de pell adient amb aquests colors si no hagués estat que la recent experiència li havia deixat un rostre cansat i ullerós. Els seus sofriments eren físics i mentals alhora, ja que tenia al front, damunt d’un ull, un cop espantós de color morat, que la donzella, una dona alta i adusta, remullava assíduament amb aigua i vinagre. La dama estava repenjada, exhausta, sobre un sofà, però la seva mirada ràpida i observadora, així que entràrem a l’habitació, i la desperta expressió de les seves atractives faccions evidenciaven que la terrible experiència que acabava de viure no li havia alterat el seny ni el coratge. Anava vestida amb una bata descordada de colors blau i gris, però un vestit de nit negre cobert de lluentons penjava del sofà al seu costat.

—Ja us he explicat tot el que ha passat, Mr. Hopkins —va dir, cansada—. ¿Us sabria greu de repetir-ho vós mateix? Bé, si ho creieu necessari, ho tornaré a explicar a aquests cavallers. ¿Ja heu estat al menjador?

—He considerat més convenient que abans escoltessin el vostre relat, senyora.

—No hi tindré cap inconvenient així que ho hàgiu arranjat tot. Per a mi és espantós, de pensar en ell, allà ajagut.

La dama es va estremir, i amagà el rostre un moment entre les mans. Quan ho va fer, la màniga de la bata va baixar i deixà l’avantbraç al descobert. Holmes no pogué reprimir una exclamació.

—Teniu altres ferides, senyora! ¿Què és això?

Dues taques d’un color roig viu s’apreciaven en un dels seus braços, blancs i ben formats. Ella s’apressà a tapar-les.

—No és res. No hi té cap relació, amb la terrible desgràcia d’aquesta nit. Si vós i el vostre amic teniu la bondat de seure, us explicaré tot el que en sé.

»Sóc l’esposa de Sir Eustace Brackenstall. He estat casada amb ell un any. Suposo que no serviria de res que provés d’amagar que el nostre matrimoni no ha estat pas feliç. Em temo que tots els nostres veïns us en podrien donar fe, per molt que jo m’entestés a negar-ho. Potser la culpa ha estat, en part, meva. Jo vaig ser criada en l’ambient més lliure i menys convencional del sud d’Austràlia, i aquesta vida anglesa, amb tots els seus formalismes i escrúpols, no fa per a mi. Però el motiu principal rau en un fet notori per a tothom, i és que Sir Eustace era un bevedor empedreït. Estar una hora amb un home com ell és d’allò més desagradable. ¿Us imagineu el que suposa, per a una dona sensible i animosa com jo, estar lligada a ell nit i dia? És un sacrilegi, un crim, una crueltat, sostenir que un matrimoni així s’hagi de mantenir. Us asseguro que aquestes monstruoses lleis vostres són una maledicció per a la humanitat. El cel no permeti que aquesta perversitat duri més temps.

Un instant, la dama es va aixecar, amb les galtes enrogides i els ulls encesos sota el terrible senyal del front. Llavors la mà ferma i tranquil·litzadora de l’adusta criada retornà el seu cap al coixí, i la violenta ira es convertí en un incontrolat sangloteig. Finalment, reprengué el relat:

—Us contaré el que ha passat aquesta nit. Ja sabeu, suposo, que tot el servei domèstic d’aquesta casa dorm a l’ala més moderna de l’edifici. Aquest bloc central es fa servir com a residència, amb la cuina al darrere i el nostre dormitori al pis de dalt. La donzella, Theresa, dorm a l’habitació de damunt la meva. No hi ha ningú més, i cap soroll no podria inquietar els qui habiten el sector més lluny. Aquesta circumstància devia ser ben coneguda pels lladres, o en cas contrari no haurien actuat tal com han fet.

»Sir Eustace es va retirar cap a quarts d’onze. El servei ja se n’havia anat a les seves cambres. Només la donzella estava llevada, i havia restat a la seva habitació, al pis de dalt de la casa, fins que vaig haver de menester els seus serveis. Jo em vaig quedar en aquesta sala fins a les onze, absorta en la lectura d’un llibre. En acabat vaig fer una ronda per la casa per comprovar si tot estava en ordre. Tinc per costum de fer-ho jo mateixa, perquè, com ja he explicat abans, Sir Eustace no era sempre digne de confiança. Vaig entrar a la cuina, al rebost del majordom, a la sala d’armes, a la sala de billar, al saló i, per últim, al menjador. Quan m’acostava a la finestra, que està coberta amb unes cortines gruixudes, vaig notar de sobte un corrent d’aire a la cara i em vaig adonar que era oberta. Vaig descórrer la cortina i vaig ensopegar, cara a cara, amb un home ja gran d’amples espatlles que acabava d’entrar a l’habitació. La finestra és llarga i baixa, d’estil francès, i forma en realitat una porta que dóna al jardí. Vaig sostenir l’espelma del meu dormitori a la mà i, a la seva llum, darrere del primer home en vaig veure dos més que també entraven en aquell moment. Vaig fer un pas enrere, però ell se’m va llançar al damunt de seguida. Primer em va agafar per la cintura i després pel coll. Vaig obrir la boca per cridar, però aleshores em clavà un cop de puny terrible al front i em va tirar a terra. Devia quedar inconscient uns quants minuts, perquè quan vaig recuperar el coneixement em vaig adonar que havien arrencat la corda del timbre i m’havien lligat ben fort a la cadira de roure que ocupa la capçalera de la taula del menjador. M’havien lligat tan estretament que no em podia ni moure i un mocador tapant-me la boca m’impedia de fer cap soroll. Fou aleshores que el meu infortunat marit entrà a l’habitació. Era evident que havia sentit sorolls sospitosos, i venia preparat per a l’escena amb què es va trobar. Anava vestit amb camisa i pantalons, i duia el seu bastó d’arç negre favorit a la mà. Es va abalançar contra un dels lladres, però un altre —el més vell— s’ajupí, despenjà l’atiador de la llar i li clavà un cop espantós quan passava pel seu costat. El meu marit va caure sense un gemec, i ja no es va moure més. Em vaig desmaiar de nou, però també aquesta vegada només devien passar uns pocs minuts, fins que em vaig refer. Quan vaig obrir els ulls em vaig adonar que havien tret tota la vaixella de plata del trinxant, i fins i tot una ampolla de vi que hi havia. Cada un d’ells tenia una copa a la mà. Ja us ho he dit, ¿oi?, un era vell i duia barba, mentre que els altres dos eren joves, dos xicotets sense pèl a la cara. Potser eren pare i fills. Parlaven entre ells xiuxiuejant. Després se’m varen acostar, per assegurar-se que estava ben lligada. Finalment se n’anaren i tancaren la finestra darrere seu. Devia passar un quart d’hora, abans que no em pogués desfer del mocador que m’obstruïa la boca. Quan ho vaig aconseguir, els meus xiscles varen fer venir la donzella al menjador. Aviat es va estendre l’alarma per tota la casa, i vàrem avisar la policia local, que de seguida establí contacte amb Londres. Això és tot el que us puc dir, cavallers, i confio que no tindré més necessitat de repetir aquest relat, tan dolorós per a mi.

—¿Teniu cap pregunta a fer, Mr. Holmes? —va dir Hopkins.

—No em veig pas amb cor d’abusar més de la paciència i el temps de Lady Brackenstall —respongué Holmes—. Abans de visitar el menjador, m’agradaria d’escoltar la vostra experiència —afegí, referint-se a la donzella.

—Jo havia vist els lladres fins i tot abans que entressin a la casa —digué la dona—. De la finestra del meu dormitori estant, vaig veure tres homes a la claror de la lluna, al costat de la porta de la cabana del vigilant, però no vaig sospitar res d’especial, en aquell moment. Va ser al cap de més d’una hora, que vaig sentir els crits de la meva senyora, i vaig baixar les escales corrents. La vaig trobar, pobreta, tal com ha dit, i ell estès a terra amb tot de sang i cervell escampat per l’habitació. Era una escena prou repulsiva per a fer perdre els nervis a una dona lligada en una cadira, amb el vestit tacat de la sang del seu marit. Però a Miss Mary Fraser, d’Adelaida, no li ha mancat mai el coratge, i ara, en qualitat de Lady Brackenstall, d’Abbey Grange, continua essent la mateixa. Ja l’heu cansada prou, cavallers, i ara es retirarà a la seva cambra, amb la seva vella Theresa, per gaudir del descans que tant necessita.

Amb una tendresa maternal, l’esprimatxada dona va envoltar la seva mestressa amb el braç i se l’endugué de la sala.

—Ha estat al seu costat tota la vida —explicà Hopkins—. La va criar quan era una nena, i va venir amb ella a Anglaterra quan varen marxar d’Austràlia per primer cop, ara fa divuit mesos. Es diu Theresa Wright, i és d’aquelles criades que ja no se’n troben. Seguiu-me, Mr. Holmes, si us plau.

L’intens interès havia desaparegut de l’expressiu rostre de Holmes, i jo sabia que juntament amb el misteri s’havia esvaït tot l’encís del cas. Quedava encara un arrest pendent, però ¿què eren aquells vulgars lladregots perquè ell se n’hagués d’empastifar les mans? Un especialista il·lustrat i qualificat que descobreix que l’han cridat per un cas de xarampió experimentaria una contrarietat semblant a la que vaig llegir als ulls del meu amic. Tanmateix, l’escena amb què vàrem topar-nos al menjador d’Abbey Grange era prou singular per a atreure la seva atenció i reclamar el seu minvant interès.

Era una estança molt àmplia i alta, amb un sostre gravat de fusta de roure, revestiments també de roure i una bona col·lecció de caps de cérvol i armes antigues a les parets. A la banda de més lluny de la porta hi havia l’alt finestral d’estil francès de què ens havien parlat. Tres finestres més petites, al costat de la dreta, omplien la sala amb l’esblaimada llum del sol hivernal. A l’esquerra hi havia una llar de foc ampla i profunda, amb una massissa lleixa de roure damunt. Al costat de la llar es veia una sòlida cadira de roure amb braços i travessers sota el seient. Per tota l’estructura de fusta s’entrelligava una corda de color carmesí, fixada a ambdós extrems del pal travesser de sota. Quan alliberaren la dama, la corda havia caigut, però els nusos amb què l’havien lligada encara hi eren. Només reparàrem en aquests detalls més tard, ja que els nostres pensaments foren enterament absorbits pel terrible objecte estès damunt la catifa de pell de tigre, davant del foc.

Era el cos d’un home alt i corpulent, d’uns quaranta anys d’edat. Estava estès sobre l’esquena, amb la cara girada i la blanca dentadura visible enmig d’una barba curta i negra. Tenia les dues mans estirades sobre el cap, amb els punys closos al voltant d’un pesant bastó d’arç negre. Les seves faccions brunes, aquilines i ben formades, apareixien contorçades en un espasme de fúria venjativa que li havia congelat el rostre en una expressió terriblement diabòlica. Era evident que era al llit en produir-se l’alarma, perquè duia una elegant camisa de dormir brodada i els seus peus descalços sobresortien dels pantalons. Tenia una esgarrifosa ferida al cap, i per tota l’estança hi havia escampades restes que demostraven la salvatge virulència del cop que l’havia fet caure. Al seu costat descansava l’atiador, massís, corbat per la potència del cop. Holmes els examinà tots dos, com també la indescriptible carnisseria que havia provocat l’instrument.

—Deu ser un home molt fort, el vell Randall —va observar.

—Sí —va dir Hopkins—. Tinc alguns informes sobre ell, i el descriuen com un individu molt dur.

—Suposo que no tindreu cap dificultat a trobar-lo.

—Ni la més mínima. Hem estat seguint-li la pista, i teníem una certa idea que havia fugit a Amèrica. Ara que sabem que la banda és aquí, no veig pas com es poden escapar. Ja hem passat avís a tots els ports marítims, i abans d’aquest vespre oferirem una recompensa. El que em té desconcertat és com han gosat fer una bestiesa com aquesta, sabent que la dama els descriuria i que nosaltres no deixaríem d’identificar la descripció.

—Exacte. El més lògic hauria estat que també haguessin silenciat Lady Brackenstall.

—Potser no se’n varen adonar —vaig suggerir jo—, que ella s’havia refet del desmai.

—Això és força possible. Si semblava que havia perdut el coneixement, no tenien pas motius per a matar-la. ¿Què me’n dieu, d’aquest pobre desgraciat, Hopkins? Crec haver sentit alguns estranys rumors sobre ell.

—Era un bon home, quan no estava ebri, però un veritable salvatge quan anava begut, o més aviat mig begut, perquè rara vegada arribava a un estat d’embriaguesa total. Semblava inspirat pel mateix dimoni, en aquests casos, i era capaç de qualsevol cosa. Pel que tinc entès, malgrat tota la seva riquesa i el seu títol, estigué a punt de caure en les nostres mans una o dues vegades. Es va produir un escàndol que el responsabilitzava d’untar un gos amb petroli i calar-li foc —el gos de la comtessa, per acabar-ho d’adobar—, i això només es va poder amagar amb moltes penes i treballs. Un altre dia va llançar un gerro al cap de la criada, Theresa Wright, i també hi hagué raons. Tot plegat, i que quedi entre nosaltres, aquesta casa serà força més alegre, sense ell. ¿Què esteu mirant, ara?

Holmes s’havia posat de genolls i examinava amb gran atenció els nusos de la corda carmesí amb què havien lligat la senyora. Tot seguit observà amb deteniment l’extrem trencat i esfilagarsat per on s’havia partit quan el lladre la va arrencar.

—Quan varen estirar aquesta corda, el timbre de la cuina devia sonar molt fort —va dir.

—No el podia sentir ningú. La cuina és a la part del darrere de la casa.

—¿I com ho sabia, el lladre, que no el sentiria ningú? ¿Com va gosar, d’estirar la corda d’un timbre tan temeràriament?

—Exacte, Mr. Holmes, exacte. És la mateixa pregunta que jo m’he estat fent. No hi ha dubte que aquest individu havia de conèixer la casa i els seus costums. Devia saber perfectament que el servei ja s’havia d’haver retirat a les seves cambres, en una hora no gaire avançada com aquella, i que no era possible que ningú sentís el timbre de la cuina. Per tant, devia estar confabulat amb algun dels criats. Això sembla evident. Però vet aquí que hi ha vuit criats, i tots persones excel·lents.

—Per aquesta regla de tres —intervingué Holmes—, podríem sospitar de la persona a qui el patró llançà un gerro pel cap. I, tanmateix, això implicaria una traïció a la mestressa, de qui aquesta dona sembla tan devota. Molt bé, això és una simple fotesa, i quan tindreu Randall en el vostre poder és probable que no trobeu cap dificultat a detenir els seus còmplices. La versió de la senyora sembla, en efecte, corroborada, si és que necessita corroboració, per cada un dels detalls que tenim davant. —Es va arribar fins al finestral d’estil francès i l’obri—. No hi ha empremtes, aquí, però el terra és molt dur i ningú no esperaria de trobar-n’hi. Veig que les espelmes que hi ha damunt la lleixa de la xemeneia han estat enceses.

—Sí, va ser a la seva llum, i a la de l’espelma del dormitori de la comtessa, que els lladres varen fer la feina.

—¿I què es varen endur?

—Bé, no es varen endur gran cossa…, només mitja dotzena d’objectes de plata del trinxant. Lady Brackenstall creu que estaven massa torbats per la mort de Sir Eustace, per escorcollar la casa, que és el que haurien fet en unes altres circumstàncies.

—No tinc cap mena de dubte que això és cert. I, tanmateix, tinc entès que varen prendre una mica de vi.

—Per asserenar els nervis.

—Justa. Suposo que aquelles tres copes que hi ha sobre el trinxant devien quedar intactes.

—Sí, i l’ampolla està tal com la varen deixar.

—Mirem-nos-la una mica. Vaja, vaja, ¿què és això?

Les tres copes estaven juntes, totes amb restes de vi, i una amb una mica de pòsit. L’ampolla era a prop, plena en les seves dues terceres parts, i al costat el tap de suro, llarg i molt tacat. Tant l’aspecte com la pols acumulada sobre l’ampolla demostraven que no era pas una collita qualsevol, la que havien triat els assassins.

En l’actitud de Holmes es produí un canvi. Acabava de perdre la seva apàtica expressió, i en aquells ulls penetrants vaig veure de bell nou una guspira d’ardent interès. Va agafar el tap de suro i l’examinà minuciosament.

—¿Com el varen treure? —va preguntar Hopkins assenyalà un calaix mig obert. A dins, hi havia alguns jocs de taula i un gran obridor.

—¿Ha dit Lady Brackenstall si és aquest, l’obridor amb què varen destapar l’ampolla?

—No. Recordeu que encara no havia recuperat el coneixement, quan la destaparen.

—Teniu raó. En realitat, aquest obridor no va ser utilitzat. L’ampolla fou destapada amb un obridor de butxaca, probablement dels de les navalles de mil usos, no pas més llarg de quatre centímetres. Si examineu la part superior del tap observareu que l’obridor hi fou introduït tres vegades, abans no van poder extreure el suro. No el van traspassar en cap moment. Aquest obridor tan llarg l’hauria traspassat i extret d’una sola estrebada. Quan enxampeu l’individu en qüestió, descobrireu que porta una navalla de mil usos.

—Excel·lent! —exclamà Hopkins.

—Però aquestes copes em desconcerten, tot cal dir-ho. Lady Brackenstall ho va veure, com els tres homes bevien ¿oi?

—Sí, s’ha mostrat categòrica, en aquest sentit.

—Això és definitiu. ¿Què més se’n podria dir? I, malgrat tot, he de reconèixer que aquestes tres copes són força singulars, Hopkins. ¿Com?, ¿no hi veieu res de particular? Bé, bé, deixem-ho, doncs. Potser passa que, quan algú té coneixements i facultats especials, com ara jo, més aviat tendeix a cercar explicacions complexes en comptes de les més senzilles que té a l’abast. Naturalment, això de les copes ha de ser una simple casualitat. En fi, bon dia tingueu, Hopkins. No veig pas que us pugui servir de gaire res, i sembla que teniu el cas força clar. Ja em mantindreu informat sobre l’arrest de Randall, així com dels esdeveniments que hi pugui haver a continuació. Confio que aviat em donareu motius per felicitar-vos pel desenllaç. Anem, Watson, em penso que aprofitarem més bé el temps a casa.

Durant el viatge de tornada em vaig adonar, per l’expressió de Holmes, que estava molt desconcertat per alguna cosa observada. De tant en tant, no sense esforç, es treia aquesta impressió del damunt i enraonava com si tot estigués clar, però els dubtes no trigaven a assetjar-lo, i les celles arrufades i la mirada absent demostraven que els seus pensaments tornaven una vegada més a l’ampli menjador d’Abbey Grange on s’havia perpetrat aquella tragèdia nocturna. Finalment, amb un impuls sobtat, just quan el tren abandonava una estació suburbial, saltà a l’andana i m’arrossegà darrere seu.

—Disculpeu-me, amic meu —va dir, mentre vèiem com els últims vagons del tren desapareixien darrere una corba—. Em sap greu fer-vos víctima del que sembla un simple caprici, però us ben asseguro, Watson, que no puc deixar aquest cas en aquestes condicions. Tots els meus instints s’hi rebel·len. Està malament…, tot està malament…, juro que està malament. I, això no obstant, l’explicació de la dama era completa, la corroboració de la criada era suficient, i cada detall era ben exacte. ¿Què hi tinc a oposar, a tot això? Tres copes de vi, res més. Però, si no hagués donat res per segur, si hagués examinat cada cosa amb el deteniment que hi hauria aplicat si hagués considerat el cas de novo i no hagués tingut un relat preparat d’antuvi deformant-me la ment, ¿no hauria trobat res més concret sobre què treballar? I és clar que sí. Seiem en aquell banc, Watson, fins que passi un tren cap a Chislehurst, i permeteu-me que exposi l’evidència davant vostre. Abans, però, us pregaria que desterréssiu de la vostra ment la idea que el que la criada o la mestressa puguin haver dit hagi de ser necessàriament veritat. No podem pas permetre que l’encantadora personalitat de la dama manipuli el nostre criteri.

»Hi ha alguns detalls del seu relat que, si els consideràvem a sang freda, suscitarien sens dubte les nostres sospites. Aquests lladres, a Sydenham, ara fa una quinzena, varen endur-se un botí considerable. Els diaris publicaren la notícia i una descripció dels individus, i, com és natural, qualsevol persona que volgués inventar-se una història on prenguessin part uns lladres imaginaris podria recórrer a ells. En realitat, els lladres, quan acaben de protagonitzar un bon cop, per norma general acostumen a gaudir dels beneficis en pau i tranquil·litat, sense embarcar-se en cap altra empresa perillosa. A més, és inhabitual que uns lladres actuïn tan d’hora com se suposa que varen fer a Abbey Grange. Es inhabitual que uns lladres ventin un cop de puny a una dama per evitar que cridi, quan és d’imaginar que és justament el millor sistema per a fer-la cridar. És inhabitual que uns lladres cometin un assassinat en un home quan són prou nombrosos per a reduir-lo. És inhabitual que s’acontentin amb un botí tan minso quan tenen moltes més coses a l’abast. I, finalment, jo diria que és d’allò més inhabitual que aquests homes deixessin una ampolla mig buida. ¿Què me’n dieu, Watson, de tots aquests aspectes inusuals?

—L’efecte acumulatiu és certament considerable, i això no obstant, cada un d’ells és força possible, considerar-lo tot sol. El més infreqüent de tot, tal com jo ho veig, és que lliguessin la dama a la cadira.

—Bé, jo no n’estic tan segur, d’això, Watson, perquè és evident que l’havien de matar o bé lligar-la de manera que no pogués donar avís immediat de la seva fugida. Sigui com sigui, he demostrat que hi ha un cert element d’improbabilitat, en el relat de la senyora, ¿no us sembla? A més a més, per a acabar-ho d’adobar, tenim l’incident de les copes de vi.

—¿Què passa amb les copes de vi?

—¿Les teniu ben presents a la memòria?

—Les veig com si fossin davant meu.

—Ens han dit que tots tres homes hi varen beure. ¿Us sembla probable, això?

—¿Per què no? Hi havia restes de vi, a cada copa.

—Exacte, però només hi havia pòsit en una. Suposo que us n’heu adonat, d’aquesta circumstància. ¿Què us suggereix?

—L’última copa que van omplir era la més susceptible de contenir pòsit.

—Ni pensar-hi. L’ampolla era plena, i és inconcebible que les dues primeres copes fossin netes i la tercera es carregués de pòsit. Hi ha dues explicacions possibles i només dues. L’una és que, un cop servida la segona copa, l’ampolla fos sacsejada violentament, de manera que la tercera rebés el pòsit. Però això no sembla gaire probable. No, no, estic segur que tinc raó.

—¿Què suposeu, doncs?

—Que només es varen fer servir dues copes, i que les restes de totes dues varen ser abocades dins una tercera copa per donar la falsa impressió que eren tres persones. D’aquesta manera, tot el pòsit s’havia de concentrar en la tercera, ¿no us sembla?

Sí, n’estic convençut del tot. Però, si he ensopegat amb la veritable explicació d’aquest petit fenomen, aleshores, de cop i volta, el cas transcendeix la trivialitat i incorre en una extrema singularitat, per tal com significa només que Lady Brackenstall i la seva criada ens han mentit de forma deliberada, que no ens convé de creure ni una paraula de la seva narració, que tenen alguna raó de pes per a encobrir el veritable criminal, i que haurem de reconstruir el cas nosaltres sols sense el seu ajut. Aquesta és la missió que ara ens espera, i vet aquí, Watson, el tren que ens durà a Chislehurst.

El servei domèstic d’Abbey Grange se sorprengué molt del nostre retorn, però Sherlock Holmes, en assabentar-se que Stanley Hopkins havia marxat per informar a comissaria, va prendre possessió del menjador, va tancar la porta per dins i es consagrà durant dues hores a una d’aquelles minucioses i escrupoloses investigacions que formen els sòlids fonaments sobre què s’aixequen les torres colossals de la deducció. Assegut en un racó, com l’alumne interessat que observa les demostracions del mestre, jo seguia cada pas d’aquella extraordinària investigació. El finestral, les cortines, la catifa, la cadira, la corda…, tot va ser examinat per torns amb minuciositat i ponderat a consciència. El cadàver de l’infortunat baronet, ja l’havien retirat, però tota la resta estava tal com ho havíem vist aquell matí. Després, davant el meu astorament, Holmes s’enfilà a la massissa lleixa de la xemeneia. Bastant més amunt del seu cap penjaven els escassos centímetres de corda vermella encara connectada al cable. El meu amic passà una bona estona mirant-se-la, i tot seguit, en un intent per a acostar-s’hi més, va recolzar el genoll sobre una lleixa de fusta que hi havia a la paret. Això li va permetre que la mà arribés a ben pocs centímetres de l’extrem trencat de la corda, però el que semblava atreure la seva atenció era la mateixa lleixa, més que no pas la corda. Finalment, saltà a terra amb una exclamació de satisfacció.

—Ja està, Watson —va dir—. Tenim el cas resolt…, un dels més remarcables de la nostra col·lecció. Però, que lent de reflexos que he estat, i que poc m’ha mancat per a cometre la patinada de la meva vida! Ara, em penso que amb unes poques baules més que falten, gairebé hauré completat la cadena.

—¿Ja heu identificat els homes?

—L’home, Watson, l’home. Només és un, però formidable. Fort com un lleó…, tal com demostra el cop, que va doblegar l’atiador. Metre noranta d’estatura, àgil com un esquirol i molt hàbil amb els dits. Finalment, molt murri, per tal com aquesta genial història ha estat producte de la seva invenció. Realment, Watson, hem ensopegat amb l’obra d’un individu extraordinari.

I, tanmateix, ens ha deixat una pista, en aquella corda, que ens permet d’excloure qualsevol mena de dubte.

—¿On és, la pista?

—Bé, si vós estiréssiu la corda d’un timbre, Watson, ¿per on esperaríeu que es trenqués? Segurament, pel lloc on està connectada al cable. ¿Per què s’hauria de trencar a vuit centímetres de la part de dalt, com en aquest cas?

—Perquè està esfilagarsada d’aquí.

—Exacte. Aquest extrem, que podem examinar, està esfilagarsat. El nostre home va ser prou hàbil per a fer-ho amb la navalla. Però l’extrem que penja no ho està pas, d’esfilagarsat. Des d’aquí no ho podeu veure, però si pugéssiu damunt la lleixa de la xemeneia us adonaríeu que la corda presenta un tall net, sense senyal d’esfilagarsament. Ja teniu prou elements per a reconstruir el que va passar. L’home necessitava la corda. No gosava estirar-la per por que sonés el timbre i s’estengués l’alarma. ¿Què va fer? Es va enfilar a la lleixa i, com que no hi arribava, va recolzar el genoll sobre la lleixa —en podeu apreciar l’empremta a la pols— i es va treure la navalla per tallar la corda. Jo no hi he arribat per vuit centímetres, com a mínim; de la qual cosa dedueixo que té una estatura almenys vuit centímetres superior a la meva. Mireu aquella taca que hi ha al seient de la cadira de roure! ¿Què és?

—Sang.

—No hi ha dubte que és sang. Això sol és suficient per a desautoritzar la història de la dama. Si era asseguda a la cadira de roure quan es cometé el crim, ¿com es podia produir, aquesta taca? No, no, es va asseure a la cadira després de la mort del seu marit. Apostaria que el vestit negre té una taca corresponent a aquesta. No hem conegut encara el nostre Waterloo, Watson, però això és el nostre Marengo, per tal com ha començat amb desfeta i acabarà amb victòria. Ara m’agradaria de tenir unes paraules amb Theresa, la donzella. Cal ser prudents una estona, si volem atènyer la informació que necessitem.

L’austera dida australiana era una persona interessant. Taciturna, suspicaç i descortesa, va passar un cert temps abans que les bones maneres de Holmes i la franca acceptació de tot el que ella deia no l’assuaugessin prou perquè adoptés una amabilitat recíproca. No provà pas d’amagar l’odi pel seu difunt patró.

—Sí, senyor, és cert, que em va tirar el gerro pel cap. Vaig sentir com insultava la meva patrona, i li vaig dir que no hauria pas gosat enraonar d’aquella manera, en presència del germà d’ella. Va ser llavors que em va tirar el gerro. Tant de bo me n’hagués tirat una dotzena, si així hagués deixat el meu ocellet en pau. Sempre l’estava maltractant, i ella era massa orgullosa per a queixar-se’n. Ni tan sols a mi me les explicaria, totes les coses que ell li ha fet patir. No me n’ha parlat mai, dels senyals que duu al braç i vós li heu vist aquest matí, però sé molt bé que són punxades fetes amb un passador. Era un dimoni molt murri… Que el cel em perdoni per enraonar d’ell amb aquests termes, ara que és mort, però us ben asseguro que si alguna vegada el dimoni s’ha encarnat en un home, era ell. Quan el vàrem conèixer, ara fa divuit mesos, era dolç com la mel, i ara totes dues tenim la sensació com si haguessin passat divuit anys. Ella tot just acabava d’arribar a Londres. Sí, era el seu primer viatge…, no havia sortit mai de casa, abans. Ell se la va guanyar amb el seu títol, els seus diners i les seves falses maneres londinenques. Si mai cap dona ha pagat prou pel seu error, ha estat la meva mestressa. ¿Quin mes el vàrem conèixer? Bé, com us he dit, quan tot just acabàvem d’arribar. Vàrem arribar el mes de juny, i el vàrem conèixer el juliol. Es varen casar el gener de l’any passat. Sí, ella és a baix, al saló matinal, i estic segura que no tindrà cap inconvenient a rebre-us, però no li feu gaires preguntes, que acaba de passar per tot el que un ésser humà és capaç de suportar.

Lady Brackenstall estava repenjada al mateix sofà, però se la veia més sencera que abans. La criada havia entrat amb nosaltres, i procedí a curar de bell nou el blau que la seva mestressa tenia al front.

—Confio —va dir la dama— que no hàgiu vingut per interrogar-me una altra vegada.

—No —respongué Holmes, amb el to de veu més gentil—. No us causaré cap molèstia innecessària, Lady Brackenstall, i el meu únic desig és facilitar-vos les coses, perquè estic convençut que sou una dona molt soferta. Si em tracteu com a amic i confieu en mi, ja veureu com sabré recompensar la vostra confiança.

—¿Què voleu que faci?

—Dir-me la veritat.

—Mr. Holmes!

—No, no, Lady Brackenstall, no us servirà de res. Potser heu sentit a parlar de la petita reputació que m’avala. Doncs, bé, estic disposat a jugar-me-la que la vostra història és pura invenció.

Senyora i criada fitaven Holmes amb la cara pàl·lida i ulls esbatanats.

—Sou un desvergonyit —exclamà Theresa—. ¿Goseu dir que la meva patrona us ha mentit?

Holmes es va aixecar de la cadira.

—¿Teniu res a dir-me?

—Ja us ho he dit tot.

—Penseu-vos-hi una mica, Lady Brackenstall. ¿No valdria més que fóssiu honesta?

Per un instant, una ombra de vacil·lació enfosquí aquell bell rostre. Tot seguit, un nou i intens pensament l’endurí com una màscara.

—Ja us he explicat tot el que en sé.

Holmes va agafar el barret i arronsà les espatlles.

—Ho lamento —va dir.

Sense afegir res més, vàrem abandonar la sala i la casa. Hi havia un estany, al parc, i el meu amic hi va fer cap. L’aigua estava glaçada, però hi havia un forat, que aprofitava un cigne solitari. Holmes observà el forat, i en acabat s’adreçà a la cabana del vigilant. Allà va escriure una breu nota a l’atenció de Stanley Hopkins i la deixà a càrrec del vigilant.

—Pot ser que sigui un èxit, o tal volta un fracàs, però haurem de fer alguna cosa per l’amic Hopkins, només per justificar aquesta segona visita —va explicar—. Encara no hi confio gaire, en ell. Em penso que el nostre pròxim teatre d’operacions hauria de ser l’oficina naviliera de la línia Adelaida-Southampton, que es troba al límit de Pall Mall, si no recordo malament. Hi ha una altra línia de vapors que enllaça el sud d’Austràlia amb Anglaterra, però provarem sort primer amb la més important.

La targeta de visita que Holmes féu arribar al director assegurà una atenció immediata, i no va trigar gaire a obtenir tota la informació que necessitava. Al mes de juny del 1895, només un dels vaixells d’aquella línia havia tocat un port anglès. Es tractava del Rock of Gibraltar, el seu vapor més gran i millor. Una consulta a la llista de passatgers demostra que Miss Fraser, d’Adelaida, hi havia viatjat juntament amb la seva criada. El vaixell es trobava ara camí d’Austràlia, en algun indret al sud del Canal de Suez. El quadre d’oficials era el mateix de l’any 95, amb una excepció. L’oficial primer, Mr. Jack Croker, havia ascendit a capità i era a punt de fer-se càrrec de la seva nova nau, el Bass Rock, que salparia dos dies més tard de Southampton. Residia a Sydenham, però era probable que es deixés caure aquell matí per l’oficina per rebre instruccions, si no ens feia res d’esperar-lo.

No, Mr. Holmes no tenia pas ganes de veure’l, però en canvi li hauria agradat molt de tenir més detalls sobre la seva carrera i el seu caràcter.

La seva carrera era envejable. No hi havia ni un sol oficial a la flota que pogués equiparar-s’hi. Quant al caràcter, era un home complidor, però esquerp, desesperat, arrauxat i nerviós, lluny de la coberta del vaixell, per bé que honest, lleial i benintencionat. Això era, en essència, la informació amb què Holmes abandonà les oficines de l’Adelaide-Southampton Company. Des d’aquí, es va fer portar a Scotland Yard, però, en comptes d’entrar a l’edifici, restà assegut dins el cotxe, amb les celles arrufades i immers en profunds pensaments. Finalment, es va fer dur a l’oficina de telègrafs de Charing Cross, envià un missatge i després, per fi, vàrem emprendre el camí de Baker Street.

—No, no ho he pogut fer, Watson —digué, tot just arribats a les nostres habitacions—. Un cop expedida l’ordre d’arrest, ja res en el món no el podria salvar. Un parell de vegades en la meva carrera m’he adonat que havia fet més mal jo amb el descobriment del criminal que no pas ell amb el seu crim. He après a ser prudent, i ara m’estimo més jugar brut amb la justícia anglesa que no pas amb la meva consciència. Esbrinem-ne una mica més del cas, abans d’actuar.

Al capvespre vàrem rebre un visita de l’inspector Stanley Hopkins. Les coses no li anaven gaire bé.

—Estic temptat de creure que sou un bruixot, Mr. Holmes. De vegades penso que els poders que teniu no són propis de la condició humana. Digueu-me, ¿com diantre podíeu saber que la plata robada era al fons d’aquell estany?

—No ho sabia.

—Però, si vós m’heu dit que l’examinés!

—¿L’heu trobada, doncs?

—Sí, l’he trobada.

—Celebro haver-vos servit d’algun ajut.

—Però el cas és que no m’heu ajudat gens. Encara m’heu complicat més el cas. ¿Quina mena de lladres són, aquests, que roben plata i després la llencen a l’estany més pròxim?

—És, en efecte, un comportament força excèntric. Senzillament, se m’ha acudit la idea que si la plata se l’enduia algú que no la volia, que només la feia servir de parany, com si diguéssim, llavors aquesta persona devia estar, com és natural, ansiosa per treure-se-la del damunt.

—Però ¿com se us ha pogut acudir, una idea com aquesta?

—Bé, he cregut que era possible. Quan varen fugir pel finestral, el primer amb què varen ensopegar fou l’estany, amb un temptador forat al glaç davant els seus mateixos nassos. ¿Podien trobar cap amagatall millor?

—Ah, un amagatall…, això ja és diferent! —exclamà Stanley Hopkins—. Sí, sí, ara ho veig clar! Era aviat, encara transitava gent pels camins i varen tenir por que algú els pogués sorprendre carregats amb la plata, de manera que la varen amagar dins l’estany amb la intenció de recuperar-la quan no hi hagués moros a la costa. Excel·lent, Mr. Holmes, això és més encertat que la vostra idea d’un parany.

—En efecte, acabeu de construir una teoria admirable. No dubto pas que les meves idees eren un xic agosarades, però cal admetre que han culminat en el descobriment del botí.

—Sí, senyor, teniu raó. Tot ha estat mèrit vostre. Però he de reconèixer que he rebut un revés.

—¿Un revés?

—Sí, Mr. Holmes. La banda dels Randall ha estat arrestada aquest mateix matí a Nova York.

—Valga’m Déu, Hopkins! Això contradiu força la vostra teoria que han comès un homicidi a Kent aquesta nit.

—És fatal, Mr. Holmes, absolutament fatal. Tot i això, n’hi ha d’altres, de bandes formades per tres homes, a més dels Randall, o potser hagi estat obra d’alguna banda nova de què la policia encara no té notícia.

—Sí, és perfectament possible. Però ¿com?, ¿ja marxeu?

—Sí, Mr. Holmes, no em puc permetre cap recés mentre no arribi al fons del cas. Suposo que no tindreu cap pista a suggerir-me.

—Ja us n’he suggerida una.

—¿Quina?

—Bé, he aventurat la possibilitat d’un parany.

—Però ¿per què, Mr. Holmes?, ¿per què?

—Ah, vet aquí la qüestió, és clar. Us recomano que considereu la idea. Tal volta us adonareu que, al capdavall, no és pas tan agosarada. ¿No us quedareu a sopar? Bé, doncs, bona nit. Ja ens fareu saber com us ha anat.

Havíem acabat de sopar, i la taula ja era desparada, quan Holmes al·ludí al tema una vegada més. Havia encès la pipa, i ara estenia els peus, calçats amb sabatilles, davant l’agradable escalfor del foc. Tot d’una, consultà el seu rellotge.

—Espero esdeveniments, Watson.

—¿Quan?

—Ara…, d’aquí a uns minuts. ¿Diríeu que m’he comportat de manera injusta amb Stanley Hopkins, fins ara?

—Confio en el vostre bon criteri.

—Una resposta molt sensata, Watson. Cal que ho veieu d’aquesta forma: el que jo sé és oficiós, el que sap ell és oficial. Jo tinc el dret a la discreció privada, però ell no. Hopkins ha de revelar-ho tot, i si no ho fa serà un traïdor al seu ofici. En cas de dubte, no voldria pas posar-lo en situació tan delicada, per la qual cosa em reservaré la informació que tinc fins que jo mateix m’hagi aclarit prou.

—Però ¿quan serà, això?

—Ha arribat el moment. Ara tindreu ocasió d’assistir a l’acte final d’un petit drama força remarcable.

Se sentiren unes passes a l’escala, i la porta donà pas a l’home més atractiu que hagués traspassat mai el nostre llindar. Era un jove molt alt, amb bigoti ros, ulls blaus, pell colorada pel sol tropical i pas enèrgic, que demostrava que aquell cos era tan actiu com fort. Va tancar la porta darrere seu, i romangué dret amb els punys closos i la respiració agitada, com per reprimir una emoció aclaparadora.

—Seieu, capità Croker. ¿Heu rebut el telegrama?

El nostre visitant es va asseure en una butaca i ens mirà a tots dos amb una expressió inquisidora.

—He rebut el vostre telegrama, i he vingut a l’hora que heu fixat. M’han dit que us heu presentat a l’oficina. No hi havia manera de fugir de vós. Comencem pel pitjor. ¿Què penseu fer amb mi? ¿Arrestar-me? Digueu alguna cosa, home! No podeu quedar-vos aquí aturat i jugar amb mi com el gat amb el ratolí.

—Doneu-li un cigar —va dir Holmes—. Fumeu, capità Croker, i no deixeu que els nervis us traeixin. Jo no m’estaria pas aquí, fumant amb vós, si us cregués un criminal comú, d’això en podeu estar ben segur. Sigueu franc amb mi, i encara farem alguna cosa de bo. Proveu d’enganyar-me i us arruïnaré la vida.

—¿Què voleu que faci?

—Vull que em doneu una explicació veraç de tot el que ha passat a Abbey Grange aquesta nit. Una explicació veraç, no ho oblideu, sense afegir-hi ni ometre’n res. Penseu que ja m’he assabentat de moltes coses, de manera que si us desvieu un mil·límetre de la veritat faré sonar aquest xiulet de la policia des de la finestra i l’afer s’escaparà per sempre més de les meves mans.

El mariner reflexionà uns instants. Tot seguit, es va donar un cop a la cama amb la seva mà poderosa i bronzejada pel sol.

—Ho provaré —va dir—. Us crec un home de paraula, un home net, i us contaré tota la història. Però abans vull deixar clara una cosa. Pel que a mi fa, no em penedeixo de res ni tinc por de res, i encara ho tornaria a fer i me’n sentiria orgullós. Maleïda bèstia… Encara que tingués les vides d’un gat, prou me n’ocuparia, jo, d’arrencar-les-hi totes! Però hi ha la noia, Mary…, Mary Fraser…, perquè no li diré mai aquell cognom maleït. Quan penso en la possibilitat de causar-li problemes, jo, que donaria la vida per veure un somriure en aquell rostre deliciós…, és això el que em trenca el cor. I tanmateix…, tanmateix…, ¿quina alternativa em quedava? Us contaré la història, cavallers, i en acabat us preguntaré, d’home a home, què més podia fer.

»Cal que reculi un xic en el temps. Sembla com si vós ho sabéssiu tot, i suposo que esteu també assabentat que la vaig conèixer quan ella viatjava en qualitat de passatgera i jo com a oficial primer a bord del Rock of Gibraltar. Des del primer dia que la vaig veure ja no hi hagué més dona, per a mi. Cada dia, durant aquell viatge, me l’estimava més, i d’aleshores ençà, moltes vegades m’he agenollat a l’empara de la nit i he besat la coberta d’aquell vaixell, sabent que els seus peus adorables l’havien trepitjada. Ella no es va enamorar mai de mi. Em va tractar amb tota la delicadesa i la justícia amb què una dona pot tractar un home. No en tinc cap queixa. Tot era amor, per part meva, i bona companyonia i amistat per la seva. Quan ens vàrem separar, era una dona lliure, però jo ja no ho tornaria a ser mai més, un home lliure.

»La següent vegada que vaig tornar del mar em vaig assabentar del seu matrimoni. Bé, ¿per què no havia de casar-se amb qui ella volgués? Diners i un títol…, ¿qui s’ho podia merèixer més que ella? Havia nascut per a gaudir de totes les coses boniques i refinades que la vida ens pot oferir. No me’n vaig pas plànyer, del seu matrimoni. No era pas un gos tan egoista com per això, jo. Em vaig alegrar de la bona fortuna que havia fet ella, i de no haver esgarriat la seva vida amb un mariner pobre com una rata. Fins a aquest punt l’estimava, jo, la Mary Fraser.

»Bé, no m’esperava pas tornar-la a veure. Però vet aquí que a l’últim viatge em varen ascendir, i, com que encara no havien botat el nou vaixell, vaig haver d’esperar un parell de mesos amb els meus homes a Sydenham. Un bon dia em vaig trobar Theresa Wright, la seva vella criada, per un camí dels afores. Em va enraonar d’ella, d’ell, de tot plegat. Us ben asseguro, cavallers, que el que vaig sentir aconseguí d’enfurismar-me. Maleït gos borratxo, que gosava aixecar-li la mà, un home com ell, que no es mereixia ni llepar-li les sabates! Vaig tornar a trobar-me amb Theresa. Després vaig veure la mateixa Mary…, i la vaig veure una altra vegada. Després, no va voler que ens trobéssim més. Però l’altre dia vaig rebre la notificació que havia d’embarcar-me en el terme màxim d’una setmana, i vaig decidir de veure-la un cop més abans de marxar. Theresa ha estat sempre amiga meva, perquè estima la Mary i odiava aquell canalla gairebé tant com jo. Va ser ella qui m’assabentà dels costums de la casa. Mary acostumava a llegir a la saleta de la planta baixa. Ahir a la nit em vaig arribar fins allí i vaig trucar a la finestra. Al començament no em va obrir, però jo ja sabia aleshores que en el fons del seu cor m’estimava i no seria capaç de deixar-me a fora, en el fred gelat de la nit. Em va xiuxiuejar que donés la volta fins al finestral del davant, que vaig trobar obert i em va permetre d’accedir al menjador. Una vegada més, vaig sentir dels seus propis llavis coses que em feien bullir la sang, i de nou vaig maleir aquell monstre, que maltractava la dona que jo estimava. Bé, cavallers, jo era amb ella al costat del finestral, amb tota la innocència, i en poso el cel per testimoni, quan ell va irrompre a la sala fet una fúria, li va dir les paraules més grolleres que un home pugui adreçar a una dama, i la va pegar a la cara amb el bastó que duia a la mà. Jo em vaig abalançar sobre l’atiador, tinguérem una lluita terrible, entre tots dos. Mireu aquesta marca al braç, on em va descarregar el primer cop. Després em va tocar a mi, i li vaig ensorrar el cap com si fos una carbassa podrida. ¿Creieu que me’n vaig penedir? I ara! Era la seva vida o la meva. Però, molt més que això…, era la seva vida o la d’ella, perquè… ¿com podia jo deixar-la a mans d’aquell boig? És així com el vaig matar. ¿Que em vaig equivocar? Doncs bé, cavallers, ¿què hauríeu fet vós, si us haguéssiu trobat en la meva situació?

»Ella havia xisclat, en pegar-la ell, i això va fer que la vella Theresa baixés de l’habitació. Hi havia una ampolla de vi al trinxant. La vaig destapar i vaig humitejar els llavis de Mary amb una mica de vi, perquè estava mig commocionada pel cop. També jo en vaig prendre una gota. Theresa es mostrava freda com el gel, i entre ella i jo vàrem ordir la trama. Havíem de fingir que tot havia estat obra d’uns lladres. Theresa repetia, un cop i un altre cop, la història a la seva mestressa, mentre jo m’enfilava i tallava la corda del timbre. Tot seguit vaig lligar Mary a la seva cadira i vaig esfilagarsar l’extrem de la corda per fer que semblés més natural, o sinó, qualsevol s’hauria pogut preguntar com diantre s’ho havia manegat, un lladre, per pujar fins allí i tallar-la. Després vaig aplegar unes quantes safates i recipients de plata per donar peu a la idea d’un robatori, i les vaig deixar totes dues amb instruccions perquè donessin l’alarma un quart d’hora després de la meva marxa. Vaig amagar la plata a l’estany i vaig emprendre el camí de Sydenham amb la sensació que, un cop a la vida, havia fet una feina nocturna certament profitosa. La veritat i tota la veritat és això, Mr. Holmes, encara que m’hagi de costar el coll.

Holmes fumà en silenci una estona. En acabat, travessà l’estança i estrenyé la mà del nostre visitant.

—Us diré el que en penso —va fer—. Sé que tot el que acabeu d’explicar-nos és la veritat, perquè amb prou feines heu dit res que jo no sabés. Ningú, llevat d’un acròbata o un mariner, no hauria pogut arribar a aquella corda de timbre des de la lleixa, i ningú tret d’un mariner no hauria pogut fer els nusos amb què la corda estava lligada a la cadira. La dama només havia establert contacte amb mariners una vegada, i va ser en el seu viatge, i devia ser algú amb el seu mateix estil de vida, ja que s’esforçava tant a protegir-lo i demostrava, així, que l’estimava. Ja veieu amb quina facilitat us he trobat, un cop he seguit el sender correcte.

—No creia que la policia arribés mai a descobrir la nostra argúcia.

—I no ho ha fet pas, la policia, ni ho farà, que jo sàpiga. Ara escolteu-me bé, capità Croker. L’assumpte és molt seriós, tot i que estic disposat a admetre que vàreu actuar pressionat per la provocació més extrema a què pot enfrontar-se un home. No sé si la defensa de la vostra vida justificaria la vostra acció com a legítima. Tanmateix, és a un jurat britànic que correspon de pronunciar-se. Mentrestant, em sento tan solidari amb vós que, si decidiu de desaparèixer en vint-i-quatre hores, us prometo que no us ho impedirà ningú.

—I després, ¿se sabrà tota la història?

—Naturalment, caldrà que se sàpiga la veritat.

El mariner es va encendre de fúria.

—¿Com goseu fer aquesta mena de proposta a un home? Sé prou de lleis per a entendre que Mary seria acusada de còmplice. ¿Em creieu capaç de deixar-la sola perquè pagui els plats trencats mentre jo me’n rento les mans? No, senyor, que m’arribi el pitjor no m’espanta, però, per l’amor de Déu, Mr. Holmes, trobeu alguna manera de preservar la meva pobra Mary dels tribunals.

Per segona vegada, Holmes va estendre la mà al mariner.

—Només us he posat a prova, i doneu la nota exacta, cada cop que us premen. Bé, és una gran responsabilitat, la que em disposo a assumir, però he proporcionat a Hopkins una pista excel·lent, i si no sap aprofitar-la no puc pas fer-hi més. Mireu, capità Croker, proposo que resolguem aquest afer de la forma legal apropiada. Vós sou l’acusat. Watson, vós sereu un jurat britànic, i dono fe que no he conegut mai cap home més escaient per a representar-ne un. Jo seré el jutge. Ara, cavallers del jurat, ja heu escoltat les proves. ¿Declareu l’acusat culpable, o no culpable?

—No culpable, sa senyoria —vaig fer jo.

—Vox populi, vox Dei. Quedeu absolt, capità Croker. Mentre la llei no inculpi ningú més pel que heu fet, podeu comptar amb el meu vist-i-plau. Torneu al costat d’aquella dama d’aquí a un any, i que el seu futur i el vostre justifiquin el veredicte que aquesta nit acabem de pronunciar.