7. THOR BRIDGE

En alguna banda dels soterranis del banc de Cox & Co., a Charing Cross, hi ha una cartera de llautó, vella i gastada, amb el meu nom, John H. Watson, doctor en medicina, ex-combatent a l’exèrcit de l’índia, retolat a la tapa. És farcida de papers, la major part dels quals són relats de casos il·lustratius dels curiosos problemes que Mr. Sherlock Holmes va haver d’examinar en diverses situacions. Uns quants, i no pas els menys interessants, resultaren fracassos absoluts, i com a tals amb prou feines mereixen una narració, per tal com no aporten cap explicació final. Un problema sense solució pot interessar l’estudiós, però és força improbable que deixi satisfet el lector eventual. Entre aquestes històries inacabades figura la de Mr. James Phillimore, el qual, després de tornar al seu domicili a recollir el paraigua, no seria vist mai més en aquest món. No menys singular és el cas del canot Alice, que va salpar un matí de primavera enmig d’un petit banc de boira del què no sortiria mai més, ni es tindria cap notícia del vaixell ni de la tripulació. Un tercer cas digne d’esment és el d’Isadora Persano, la cèlebre periodista i duelista, que fou trobada boja sense remei mentre contemplava una capsa de llumins davant seu contenint un cuc de proporcions molt notables i, segons que diuen, desconegut per a la ciència. A part d’aquests enigmes insondats, n’hi ha que inclouen secrets de família tals que la seva difusió pública seria motiu de consternació en diversos cercles exaltats. No cal que digui que una tal violació de confiança és inconcebible, i que aquests informes seran separats i destruïts ara que el meu amic disposa de temps per a consagrar-hi les seves energies. Hi ha un remanent considerable de casos que podria haver publicat abans si no hagués tingut por d’empatxar els meus lectors i provocar-los una reacció contra la reputació de l’home que més admiro.

En uns quants hi vaig participar i puc narrar-los en qualitat de testimoni, mentre que en d’altres no hi vaig ser present o hi vaig jugar un paper tan insignificant que només podria contar-los en tercera persona. El relat següent és tret de la meva pròpia experiència.

Era un matí tempestuós d’octubre, i mentre em vestia vaig observar com el vent arrencava les últimes fulles que quedaven al solitari plàtan que decora el pati interior de casa. Vaig baixar a esmorzar pensant trobar el meu company de poc humor, perquè, com tots els grans artistes, és molt sensible al seu entorn. Em va sorprendre, doncs, de veure que gairebé havia enllestit l’esmorzar, i que tenia un estat d’ànim especialment radiant i feliç, amb aquella alegria un pèl sinistra que el caracteritzava en els seus moments més brillants.

—Que teniu un cas en perspectiva, Holmes? —li vaig preguntar.

—La facultat de la deducció és contagiosa, Watson —respongué—. Us ha permès de descobrir el secret. Sí, tinc un cas. Després d’un mes de foteses i estancament, les rodes tornen a girar.

—Puc compartir-lo?

—Hi ha poc a compartir, però podem discutir-ho quan hàgiu despatxat els dos ous durs amb què ens ha obsequiat la nova cuinera. El seu estat no és pas gaire diferent del de l’exemplar del Family Herald que vaig veure ahir damunt la tauleta del rebedor. Fins i tot una cosa tan trivial com bullir un ou demana una atenció conscient del pas del temps i incompatible amb les històries romàntiques que publica aquella excel·lent publicació.

Un quart d’hora més tard la taula era desparada i ens trobàvem cara a cara. Es va treure una carta de la butxaca.

—Heu sentit a parlar de Neil Gibson, el rei de l’or? —va dir.

—Us referiu al senador americà?

—Bé, certament va ser senador per algun estat de l’oest, però més aviat és conegut com el més gran magnat de l’extracció d’or del món.

—Sí, que n’he sentit a parlar. Deu haver viscut a Anglaterra un quant temps. El seu nom m’és molt familiar.

—I tant! Va comprar una finca de dimensions molt notables a Hampshire fa cosa de cinc anys. Us deveu haver assabentat també de la tràgica mort de la seva esposa.

—És clar que sí, ara me’n recordo. És per això que em sonava tant aquest nom. Però no en sé pas els detalls.

Holmes assenyalà uns diaris que hi havia en una cadira.

—Què m’havia de pensar que el cas arribaria a les meves mans!, perquè si no ja n’hauria tret les meves conclusions —va explicar—. El cert és que el problema, tot que espectacular en excés, no semblava presentar cap dificultat. La interessant personalitat de l’acusat no enfosqueix gens la claredat de l’evidència. Aquest va ser el punt de vista subscrit pel jutge de primera instància i també al procés judicial. El cas ha passat ara a les sessions del tribunal de Winchester. Em temo que és un cas desagraït. Jo puc descobrir fets, Watson, però no els puc pas canviar. Llevat que surti a la llum algun fet enterament nou i inesperat, no veig cap motiu d’esperança per al meu client.

—El vostre client?

—Ah, oblidava que no us n’he dit res. Estic incorrent en el vostre enrevessat costum, Watson, de narrar les històries en sentit invers. Val més que llegiu això, abans.

La carta que em va passar, escrita amb una lletra rodona i dominant, deia el següent:

—Ja ho veieu —digué Sherlock Holmes, mentre treia la cendra de la seva pipa matinal i la reomplia metòdicament—. Aquest és el cavaller que espero. Pel que fa a la història, amb prou feines tindreu temps de repassar tots aquests diaris, de manera que us en faré un resum si esteu disposat a esmerçar un interès intel·ligent en el cas. Aquest home és el potentat financer més important del món, i un individu, segons que tinc entès, dotat d’un caràcter fort i violent. Es va casar amb una dona, la víctima d’aquesta tragèdia, de la qual no sé res tret que anava avall, amb la desgràcia afegida que una institutriu molt atractiva supervisava l’educació dels dos fills. Aquests són els tres personatges implicats, i l’escenari és una enorme i antiga casa pairal, centre d’una històrica finca anglesa. Us parlaré ara de la tragèdia. Varen trobar l’esposa del potentat dins els límits de la propietat, a poc menys d’un quilòmetre de la casa, ben avançada la nit. La dona duia un vestit de nit, amb un xal damunt les espatlles i una bala de revòlver al cervell. No es va trobar cap arma a les proximitats ni cap pista que permetés d’identificar el criminal. I cap arma prop seu, Watson…, fixeu-vos-hi bé! Sembla ser que el crim es va cometre al vespre, i el cos fou descobert per un guardabosc cap a les onze. Després, la policia i un metge varen examinar el cadàver abans de traslladar-lo a la casa. Trobeu la narració massa atapeïda, o podeu seguir-la clarament?

—Tot és molt clar. Però, per què se sospita de la institutriu?

—Bé, en primer lloc perquè hi ha proves molt directes. Es va trobar un revòlver amb una recambra descarregada del calibre de la bala al terra del seu armari. —Em va mirar fixament i va repetir, separant bé les paraules—: Al-terra-del-seu-armari. —Després va fer una pausa, i em vaig adonar que un seguit de pensaments recorria el seu cervell i per tant em va semblar improcedent d’interrompre’l. De sobte, amb un sobresalt, es va despertar a la vida activa de bell nou—. Sí, Watson, s’hi va trobar un revòlver. Una prova aclaparadora, oi? Així ho varen considerar tots dos jurats. A més, la víctima duia a sobre una nota signada per la institutriu que la citava en aquell mateix indret. Què us sembla, això? Finalment, ens queda el mòbil. El senador Gibson és un home atractiu. Si la seva esposa moria, qui tenia més possibilitats de succeir-la si no que la jove que, segons tots els testimonis, ja havia rebut atencions de part del seu patró? Amor, fortuna, poder…, tot això depenia d’una vida de mitjana edat. Lleig, Watson…, un cas molt lleig!

—Sí, teniu raó, Holmes.

—A més, la jove no va aportar cap coartada. Ans al contrari, va haver d’admetre que es trobava a prop de Thor Bridge —l’escenari de la tragèdia— a l’hora del crim. No ho podia pas negar, perquè més d’un transeünt local l’havia vista per allí.

—Això sembla definitiu.

—Ja ho podeu ben dir, Watson. Aquest pont —una estructura de pedra amb una sola llum i els costats balustrats— permet de salvar la part més estreta d’una extensió llarga d’aigua, fonda i sembrada de joncs. L’anomenen llac de Thor. El cos de la víctima fou trobat a l’entrada del pont. Aquests són els fets principals. Però ara arriba, si no m’equivoco, el nostre client, força abans de l’hora esmentada.

Billy havia obert la porta, però el nom que va anunciar fou del tot inesperat. Mr. Marlow Bates era un desconegut tant per a Holmes com per a mi. Era un tros d’home reprim i nerviós, amb els ulls esbatanats i una actitud crispada i vacil·lant. Un home, en definitiva, que segons la meva experiència professional es trobava al caire de l’atac de nervis.

—Sembleu trasbalsat, Mr. Bates —observà Holmes—. Seieu, si us plau. Em temo que no podré dedicar-vos gaire temps, perquè tinc una cita a les onze.

—Ja ho sé —va dir, bleixant, el nostre interlocutor, que encadenava frases curtes com si li faltés l’aire—. Mr. Gibson ve cap aquí. Mr. Gibson és el meu patró. Jo sóc l’administrador de la seva propietat. És un canalla, Mr. Holmes, un canalla infernal.

—Això que dieu és molt gros, Mr. Bates.

—Haig de ser enfàtic, Mr. Holmes, perquè tinc el temps molt just. No voldria pas que em trobés aquí per res del món. Deu estar a punt d’arribar. No he pogut venir abans. El seu secretari, Mr. Ferguson, m’ha comunicat la seva entrevista amb vós aquest mateix matí.

—I vós sou el seu administrador?

—Ja li ho he dit. D’aquí a un parell de setmanes m’hauré alliberat del seu maleït esclavatge. És dur, Mr. Holmes, insensible a tots els qui l’envolten. Les obres de caritat que fa en públic són una pantalla per a amagar les seves perversitats privades. Però la seva víctima principal ha estat la pròpia esposa. S’hi comportava de forma brutal, amb ella…, sí, senyor, brutal! No sé pas com va trobar la mort, aquella pobra dona, però estic segur que ell li ha fet la vida impossible. Mrs. Gibson era una criatura tropical, brasilera de naixement, suposo que ja ho sabíeu.

—No, aquest detall se m’havia escapat.

—Tropical d’origen i tropical de caràcter. Una filla del sol i de la passió. L’havia estimat com només aquesta classe de dones saben estimar, però quan els seus encants físics es varen marcir —i m’han dit que havien estat esplèndids, en la seva joventut— ja no li va quedar cap recurs per a retenir el seu marit. Tots l’apreciàvem, i odiàvem Mr. Gibson per la manera com la tractava. Però és un home astut i entabanador. No el jutgeu pas per la seva imatge exterior; amaga moltes més coses, a dins. Ara haig de marxar. No, no m’atureu! Arribarà d’un moment a l’altre.

Després de consultar el rellotge amb una mirada espaordida, el nostre visitant va córrer literalment cap a la porta i va desaparèixer.

—Vaja, vaja! —exclamà Holmes, al cap d’un interval de silenci—. Mr. Gibson sembla tenir un servei d’allò més fidel. Però l’advertència és digna d’atenció, i l’únic que podem fer ara és esperar fins que apareixi el nostre home.

A l’hora en punt sentírem unes passes feixugues a l’escala, i el famós milionari entrà a la sala. En observar-lo vaig entendre no sols la por i l’animadversió que provocava en el seu administrador, sinó també les execracions que tants rivals del món de les finances li havien dedicat. Si jo fos escultor i volgués representar l’home de negocis triomfant, dotat de nervis d’acer i consciència de cuir, hauria triat Mr. Neil Gibson de model. La seva silueta alta, prima i estilitzada suggeria una certa avidesa i rapacitat. La imatge d’un Abraham Lincoln consagrat a interessos egoistes en comptes d’altruistes donaria una idea bastant aproximada d’aquell personatge. El rostre hauria d’haver estat esculpit en granit: les faccions, dures, cantelludes, implacables, solcades per arrugues pregones, cicatrius resultants de més d’una crisi. Uns ulls grisos i freds, que miraven amb perspicàcia a l’ombra d’unes celles eriçades, ens escrutaven alternadament. Va fer una mecànica reverència quan Holmes esmentà el meu nom, i tot seguit, amb un aire possessiu i autoritari, acostà una cadira al meu company i es va asseure amb els genolls esprimatxats fregant els del seu interlocutor.

—Permeteu-me que us digui primer, Mr. Holmes —va començar dient—, que els diners no són res per a mi, en aquest cas. Podeu cremar-los, si us fan prou llum per a descobrir la veritat. Aquella dona és innocent i ha de ser exculpada, i de vós depèn que ho sigui. Esmenteu una xifra!

—Els meus honoraris professionals responen a unes tarifes fixes —replicà Holmes, fredament—. I no els modifico, llevat de quan els perdono.

—Bé, si els dòlars no us impressionen, penseu en la vostra reputació. Si aclariu aquest cas, tots els diaris d’Anglaterra i Amèrica us exalçaran. Sereu l’heroi de dos continents.

—Gràcies, Mr. Gibson, però crec que no en necessito pas, de publicitat. Potser us sorprendrà de saber que m’estimo més treballar en l’anonimat, i que és el problema en si allò que m’atrau. Però estem perdent el temps. Passem a considerar els fets.

—Em penso que trobareu tots els fets principals a les cròniques periodístiques. No sé si puc afegir-hi res que us pugui ajudar. Però si hi ha cap detall que necessiteu ampliar…, vaja, sóc aquí per a fer-ho.

—Bé, només hi ha un aspecte que m’agradaria de tenir clar.

—De què es tracta?

—Quines eren les relacions exactes entre vós i Miss Dunbar?

El rei de l’or es va sobresaltar violentament i es va mig aixecar de la cadira. Després, recuperà la seva monolítica calma.

—Suposo que esteu en el vostre dret —i potser en el vostre deure— de plantejar-me-la, una pregunta com aquesta, Mr. Holmes.

—Suposeu bé —va contestar Holmes.

—Aleshores puc assegurar-vos que les nostres relacions han estat sempre i exclusivament les d’un patró amb una treballadora amb la qual no conversava, ni tan sols veia, llevat de quan ella es trobava en companyia dels meus fills.

Holmes s’aixecà de la seva butaca.

—Sóc un home força ocupat, Mr. Gibson —va explicar—, i no tinc temps ni ganes de mantenir converses sense objectiu. Us desitjo un bon dia.

El nostre visitant també s’havia alçat, i la seva figura llarga i àgil excel·lia damunt la de Holmes. A sota d’aquelles celles eriçades es distingia una llambregada de fúria, i un matís de color en les galtes olivenques.

—Què diantre voleu dir amb això, Mr. Holmes? Que potser rebutgeu el meu cas?

—Bé, Mr. Gibson, us rebutjo a vós, si més no. Em pensava que les meves paraules havien estat clares.

—Prou clares, però… què hi ha al darrere d’això? Preteneu apujar-me el preu, teniu por d’emprendre el cas, o què? Tinc dret a una resposta sincera.

—Bé, potser sí —respongué Holmes—. Us en donaré una. Aquest cas ja és prou complicat d’emprendre sense la dificultat afegida de les informacions falses.

—Insinueu que dic mentida?

—Bé, he provat d’expressar-ho tan delicadament com he pogut, però si insistiu en la paraula no us contradiré pas.

Jo em vaig posar dempeus d’un salt, perquè l’expressió que prengué la cara del milionari era d’allò més diabòlica, i va aixecar un puny clos. Holmes va somriure lànguidament, i estirà la mà per agafar la pipa.

—No mogueu enrenou, Mr. Gibson. Considero que després d’esmorzar fins i tot la discussió més insignificant és pertorbadora. Suggereixo que una passejada a l’aire matinal i una reflexió tranquil·la i breu us faran un gran bé.

El rei de l’or aconseguí de dominar-se la fúria, no pas sense esforç. Jo no em vaig poder estar d’admirar-lo, perquè gràcies a un suprem domini de si mateix havia passat en un minut d’un violent atac d’ira a una indiferència despectiva i glacial.

—Bé, com vulgueu. Suposo que ja sabeu com dirigir el vostre negoci. No puc pas fer que accepteu el cas contra la vostra voluntat. No us heu ajudat pas gaire aquest matí, Mr. Holmes, perquè jo he desfet homes més forts que vós. Ningú no m’ha desafiat mai sense que després no hagi hagut de penedir-se’n.

—Són molts els qui m’ho han dit, això, i tanmateix aquí estic —replicà Holmes, amb un somriure—. Bé, bon dia, Mr. Gibson. Teniu encara moltes coses a aprendre.

El nostre visitant féu una estrepitosa sortida, però Holmes fumava en un impertorbable silenci, amb els ulls clavats al sostre.

—Què en penseu, Watson? —va preguntar, finalment.

—Bé, Holmes, haig de confessar que quan considero que és un home capaç d’aixafar qualsevol obstacle que li surti al pas, i quan recordo que la seva esposa pot haver-li estat un obstacle i la víctima del seu rebuig, tal com el tal Bates ens ha explicat clarament, em fa l’efecte…

—Exacte. I a mi també.

—Però, quines relacions hi mantenia, amb la institutriu, i com les heu descobert?

—Un bluf, Watson, un bluf! Quan he considerat el to apassionat, poc convencional i poc metòdic de la carta, i l’he constrastat amb el seu tarannà d’aspecte reservat, he vist molt clar que alguna emoció intensa se centrava en la dona acusada en comptes d’en la víctima. Cal que esbrinem les relacions exactes d’aquestes tres persones si volem atènyer la veritat. Ja heu presenciat l’atac frontal a què l’he sotmès i la impertorbabilitat amb què l’ha encaixat. Llavors l’he punxat per fer-li veure que n’estava del tot segur, quan en realitat només ho sospitava en grau superlatiu.

—Creieu que tornarà?

—Naturalment que tornarà. Ha de tornar. No pot pas deixar-ho tal com està. Ah, no acaba de sonar el timbre? Sí, són les seves passes. Bé, Mr. Gibson, acabava de dir al Doctor Watson que ja trigàveu massa.

El rei de l’or acabava de reaparèixer a l’estança amb un posat més submís que quan n’havia sortit. L’orgull ferit encara es llegia als seus ulls ressentits, però el sentit comú li havia ensenyat que havia de sotmetre’s si volia assolir l’objectiu.

—M’ho he estat rumiant, Mr. Holmes, i crec que m’he precipitat, a l’hora de jutjar els vostres comentaris. Teniu tot el dret a conèixer els fets, siguin quins siguin. Tanmateix, puc assegurar-vos que les relacions entre Miss Dunbar i jo no afecten el cas per res.

—Això hauria de decidir-ho jo, no us sembla?

—Sí, suposo que sí. Sou com el cirurgià que vol analitzar tots els símptomes abans d’emetre el diagnòstic.

—Exacte. És una definició força encertada. I només un pacient amb interès a enganyar el seu metge ocultaria els detalls del seu cas.

—És possible, però heu d’admetre, Mr. Holmes, que la majoria d’homes s’escandalitzen un xic quan se’ls pregunta quina relació mantenen amb una dona…, si és que hi ha certament algun sentiment autèntic en joc. Suposo que la majoria d’homes amaguen algun petit secret privat en un racó del seu esperit on no hi pugui entrar cap intrús. I vós hi heu irromput directament. Però l’objectiu us justifica, per tal com ho heu fet amb la intenció de salvar-la. Bé, les estaques han estat retirades i la reserva és oberta, de manera que podeu explorar per on vulgueu. Què desitgeu saber?

—La veritat.

El rei de l’or féu una pausa momentània, com aquell qui ordena els seus pensaments. El rostre, sorrut i arrugat, havia pres una expressió encara més trista i severa.

—Us la puc exposar en molt poques paraules, Mr. Holmes —va dir finalment—. Hi ha coses que són doloroses i difícils d’explicar, de manera que no hi aprofundiré més del que calgui. Vaig conèixer la meva esposa quan era buscador d’or al Brasil. Maria Pinto era filla d’un funcionari del govern fincat a Manaos, i era molt bella. Jo era jove i apassionat, en aquella època, però fins i tot ara, quan miro enrere amb sang més freda i ull més crític, m’adono de la dona que era, dotada d’una bellesa rara i prodigiosa. Tenia també un caràcter apassionat, entusiasta, tropical, inquiet, molt diferent del tarannà de les dones americanes que havia conegut. Bé, per a resumir una llarga història, us diré que me’n vaig enamorar i m’hi vaig casar. Només quan l’idil·li hagué passat —i va durar molts anys— em vaig adonar que no teníem res, absolutament res en comú. El meu amor es va apagar. Si el seu també s’hagués esvaït hauria estat més fàcil. Però ja coneixeu l’extraordinària naturalesa femenina! Res del que jo fes l’allunyava del meu costat. Si he estat brusc amb ella, o fins i tot brutal, com n’hi ha que han assegurat, ha estat perquè sabia que si aconseguia de fer-li perdre l’amor per mi, o si el convertia en odi, la situació seria més senzilla per a tots dos. Però res no la va fer canviar. M’adorava en aquells boscos anglesos igual com m’havia adorat vint anys enrere a la riba de l’Amazones. Fes el que fes, jo, m’era tan fidel com sempre.

»Llavors va arribar Miss Grace Dunbar. Va respondre a l’anunci que havíem publicat i es va convertir en la institutriu dels nostres dos fills. Potser heu vist la seva fotografia als diaris. Tothom ha proclamat que és una dona molt atractiva. No tinc pas intenció de ser més ètic que els meus veïns, i us confessaré que no podia pas viure sota el mateix sostre i en contacte diari amb aquella jove sense experimentar una forta atracció cap a ella. M’ho retraieu, Mr. Holmes?

—No us culpo pas de sentir-ho, però ho faria si haguéssiu expressat aquest sentiment, per tal com aquella jove estava, en certa manera, sota la vostra protecció.

—Bé, potser sí —digué el potentat, tot i que un instant el retret va provocar aquella anterior mirada d’enuig als seus ulls—. No tinc pas la intenció de presentar-me millor del que sóc. Crec que he estat un home que sempre ha estirat el braç per agafar allò que ha volgut, i mai no he desitjat res tant com l’amor i la possessió d’aquesta dona. Així li ho vaig dir.

—Oh, i li ho vàreu dir?

Holmes podia ser formidable quan estava impressionat.

—Li vaig dir que si pogués casar-me amb ella ho faria, però que això era fora de les meves possibilitats. Li vaig dir també que els diners no eren cap problema i que faria tot el que pogués per què se sentís còmoda i feliç.

—Molt generós per part vostra —observà Holmes, amb un somriure burleta.

—Escolteu-me bé, Mr. Holmes. Si recorro a vós és per uns fets, no pas per qüestions de moral. No he vingut pas a demanar les vostres crítiques.

—És només en benefici d’aquesta jove que indago en el vostre cas —replicà Holmes, amb severitat—. No crec que res d’allò de què l’acusen sigui pitjor del que vós acabeu de reconèixer: haver provat d’arruïnar una noia indefensa que vivia sota el vostre sostre. Molta gent rica com vós ho hauria d’aprendre, que no es pot subornar tothom perquè els condoni els pecats.

Davant la meva sorpresa, el rei de l’or va rebre aquest nou retret amb equanimitat.

—Això és el que a hores d’ara en penso. Dono gràcies a Déu que els meus plans no sortissin tal com havia previst. Ella no en va voler saber res, i va amenaçar d’abandonar la casa immediatament.

—I per què no ho va fer?

—Bé, en primer lloc, perquè altres persones depenien d’ella, i no li era gens fàcil deixar-les en una situació delicada per haver sacrificat la seva feina. Quan li vaig jurar que no tornaria a molestar-la més —com així he fet—, va consentir a quedar-se. Però, a més, hi havia un altre motiu. Ella sabia la influència que exercia damunt meu, i que era més forta que qualsevol altra influència al món. La volgué utilitzar per una bona causa.

—Quina?

—Bé, ella coneixia una mica els meus assumptes. Són molt complexos, Mr. Holmes, més complexos del que un home corrent podria pensar-se. Jo puc fer i desfer…, i molt sovint desfaix. No sols individus, sinó també societats, ciutats, fins i tot nacions. Els negocis són un joc molt dur, i els febles són els que hi tenen més a perdre. Sempre he acceptat el joc amb tots els ets i uts. No m’he queixat mai ni m’ha preocupat gens que els altres es queixessin. Però ella ho veia des d’una perspectiva diferent. Suposo que tenia raó. Creia i afirmava que la fortuna d’un home que posseeix més del que necessita no hauria d’haver-se tret de deu mil homes arruïnats que s’hagin quedat sense recursos per a viure. Així és com ella pensava, i crec que tenia la facultat d’apuntar darrere els dòlars a coses més duradores. Es va adonar que jo me l’escoltava, i creia fer un servei al món influint en els meus actes. De manera que es va quedar… i llavors va venir la tragèdia.

—Podeu aportar-hi alguna explicació?

El rei de l’or va fer una pausa d’un minut o més, amb el cap enfonsat entre les mans i sumit en profundes reflexions.

—Totes les aparences l’acusen. No puc pas negar-ho. A més, les dones menen una vida interior i poden fer coses que s’escapen a la comprensió d’un home. Al començament vaig quedar tan desconcertat i esparverat que vaig creure que havia estat víctima d’una estranya alienació actuant contra el seu tarannà habitual. Se’m va acudir una explicació possible. Us l’exposaré tot seguit, Mr. Holmes, perquè en tragueu les conclusions oportunes. No hi ha dubte que la meva esposa estava molt gelosa. Hi ha una gelosia espiritual que pot ser tan neguitejadora com la gelosia física, i per bé que la meva dona no tenia cap motiu —i em penso que ella mateixa ho sabia— per a sentir aquesta darrera, era conscient que aquella noia anglesa tenia una influència damunt la meva ment i els meus actes que ella no havia tingut mai. Era una influència positiva, però això no arranjava el problema. Estava folla de ràbia, i la calor de l’Amazones li feia bullir la sang. Potser va planejar de matar Miss Dunbar, o potser va amenaçar-la amb una pistola perquè s’espantés i ens abandonés. Aleshores degué produir-se una batussa, degué perdre el control de la pistola i aquesta es va disparar contra la dona que la brandava.

—Aquesta possibilitat ja se m’havia acudit —observà Holmes—. És l’única alternativa evident a l’homicidi deliberat.

—Però ella ho nega categòricament…

—Bé, en tot cas això no és pas definitiu, oi? Podem arribar a entendre que una dona en una posició forçada tan terrible pogués córrer cap a casa tota trastornada amb el revòlver a la mà. Fins i tot què pogués haver-lo deixat entre la seva roba, sense saber amb prou feines el que feia, i que quan li trobessin potser provés de negar-ho tot, per tal com qualsevol explicació li resultés impossible. Què contradiu aquest supòsit?

—La mateixa Miss Dunbar.

—Bé, potser sí.

Holmes va consultar el seu rellotge.

—No tinc cap mena de dubte que podrem obtenir els permisos reglamentaris aquest mateix matí i viatjar fins a Winchester amb el tren de la tarda. Quan m’hagi entrevistat amb aquesta jove, és molt possible que us pugui continuar ajudant, encara que no puc pas prometre que les meves conclusions satisfacin necessàriament els vostres desitjos.

Hi hagué un cert retard a l’hora d’aconseguir el permís oficial, i en comptes d’atènyer Winchester aquell mateix dia vàrem fer cap a Thor Place, la finca que Mr. Neil Gibson tenia a Hampshire. No ens hi va pas acompanyar personalment, però ens facilità l’adreça el sergent Coventry, de la policia local, el qual s’havia ocupat del cas en primera instància. Era un home alt, prim i esquelètic, amb un posat reservat i enigmàtic, la qual cosa inspirava la idea que sabia o sospitava molt més del que gosava dir. Tenia la tendència, a més, d’abaixar sobtadament la veu fins a un xiuxiueig com si enraonés d’algun detall de vital importància, tot i que la informació que ens subministrà era força trivial. Darrere d’aquest posat, però, es va mostrar aviat com un home decent i honest i no pas prou orgullós per a no admetre que se sentia desorientat i que agrairia qualsevol ajuda que li poguessin dispensar.

—Sigui com sigui, Mr. Holmes, m’estimo més treballar amb vós que no pas amb Scotland Yard —va dir—. Quan es reclama la col·laboració de Scotland Yard en un cas, la policia local perd tota mena de crèdit i hom la pot acusar de fracàs. Vós, en canvi, sempre jugueu net, segons que tinc entès.

—No tinc cap necessitat que el meu nom aparegui en el cas —respongué Holmes, davant l’evident alleujament del nostre preocupat interlocutor—. Si aconsegueixo d’aclarir-lo, no demanaré que s’esmenti el meu nom per a res.

—Bé, això diu molt a favor vostre, sens dubte. I el vostre amic, el Doctor Watson, és digne d’una total confiança, ja ho sé. Ara, Mr. Holmes, mentre ens adrecem a l’escenari del crim, m’agradaria de plantejar-vos una qüestió. No gosaria insinuar-ho a ningú tret de vós. —Va mirar tot volt com si no s’atrevís a pronunciar les paraules—. No creieu que es podria inculpar el mateix Mr. Neil Gibson, en aquest cas?

—Ho he estat considerant.

—Vós no coneixeu encara Miss Dunbar. És una dona exquisida en tots els sentits. Ell podria haver desitjat de treure’s la seva esposa del mig. I aquests americans són més propensos a fer servir les pistoles que els anglesos. La pistola que es va trobar era seva, ja ho deveu saber.

—S’ha confirmat, això?

—Sí, senyor. Era una de les dues que tenia.

—De dues? I on és l’altra?

—Bé, aquest cavaller té una col·lecció d’armes de foc de tota mena. No hem buscat la parella de la pistola homicida…, però l’estoig és de dues.

—Si pertanyia a un parell, bé hauríeu pogut trobar la seva equivalent.

—Mireu, totes les armes estan exposades dins la casa, si voleu prendre-us la molèstia d’examinar-les.

—Potser ja és massa tard. Crec que val més que sortim plegats i fem un cop d’ull a l’escenari de la tragèdia.

Aquesta conversa s’havia desenvolupat a la saleta que hi havia davant de la modesta caseta del sergent Coventry, que servia de comissaria local. Un passeig de poc menys d’un quilòmetre a través d’un bruguerar assotat pel vent, de colors daurats i bronzejats per obra i gràcia de les falgueres marcides, ens dugué fins a un portal que donava accés a la finca de Thor Place. Un camí ens va conduir enmig de les reserves de faisans, i després, d’una clariana estant, veiérem la casa, extensa i mig bastida amb fusta, sobre la cresta del turó. Teníem al costat un estany allargassat i ple de joncs, més estret del centre per on el camí principal discorria sobre un pont de pedra formant dos petits llacs a banda i banda. El nostre guia es va aturar a l’entrada d’aquest pont i assenyalà a terra.

—Aquí és on es va trobar el cos de Mrs. Gibson. Ho vaig marcar amb aquesta pedra.

—Tinc entès que vàreu arribar aquí abans no s’enduguessin el cadàver.

—Sí, em varen venir a cercar de seguida.

—Qui?

—Mr. Gibson en persona. Quan es va donar l’alarma i ell va sortir corrents de la casa acompanyat d’altres persones, va insistir que no es podia tocar res fins que arribés la policia.

—Una actitud molt assenyada. Vaig llegir als diaris que el tret va ser disparat de prop.

—Sí, senyor, de molt a prop.

—I que la bala es va allotjar ben a prop de la templa dreta…

—Just darrere, senyor.

—En quina postura vàreu trobar el cos?

—D’esquena a terra, senyor. No vaig apreciar senyals de lluita, ni empremtes, ni vaig veure cap arma. La mà esquerra de la víctima tenia ben agafada la breu nota de Miss Dunbar.

—Ben agafada, dieu?

—Sí, senyor. Ens va costar molt d’esforç d’obrir-li la mà.

—Això és molt important. Exclou la possibilitat que algú hagués deixat la nota allí un cop morta per facilitar una pista falsa. Diantre! La nota, segons que puc recordar, era força breu: «Seré a Thor Bridge a les nou en punt. G. Dunbar». Això deia, veritat?

—Sí, senyor.

—Quina explicació en va donar Miss Dunbar?

—La seva defensa és reservada al tribunal que instrueix la causa. No va declarar res.

—El problema és d’allò més interessant. El detall de la nota és molt fosc, no us sembla?

—Bé, senyor —respongué el guia—, a mi em va semblar, si em permeteu la gosadia de dir-ho, l’únic aspecte clar de tot aquest cas.

Holmes va brandar el cap.

—Si considerem que la nota és original i la va escriure Miss Dunbar personalment, devia haver estat rebuda amb una certa antelació…, una o dues hores abans, posem per cas. Per què, doncs, la dama la tenia encara agafada a la mà esquerra? Per què la duia tan ben agafada? No necessitava pas referir-s’hi, durant l’entrevista. No us sembla força singular?

—Bé, senyor, tal com ho plantegeu, potser sí.

—M’agradaria seure tranquil·lament uns minuts per reflexionar.

Es va asseure sobre la barana de pedra del pont, i vaig veure com els seus ulls grisos i suspicaços llançaven mirades interrogatives en totes direccions. De sobte, es va aixecar i va anar corrents a la barana contrària, es va treure la lupa de la butxaca i procedí a examinar la maçoneria.

—Això és molt curiós —va comentar.

—Sí, senyor, ja ens hi vàrem fixar, en l’osca de la barana. Suposo que la devia fer algun vianant.

L’obra era de pedra grisa, però en aquest punt concret presentava una osca blanca no pas més ampla que una moneda de sis penics. Vista de prop, es podia apreciar que la superfície era esberlada com si hagués rebut un cop violent.

—Es necessita molta força per fer això —observà Holmes, pensarós. Va copejar la barana amb el seu bastó diverses vegades sense deixar-hi cap senyal—. Sí, va ser un cop molt violent. En un lloc ben curiós, a més. I no va venir pas de dalt, sinó de baix, perquè, com podeu apreciar, es troba a la part inferior de la barana.

—Però és a quatre metres, com a mínim, del cos.

—Sí, és a quatre metres del cos. Pot ser que no tingui cap relació amb el cas que ens ocupa, però és un punt que val la pena de considerar. No crec que hi puguem trobar res més significatiu, aquí. Heu dit que no hi vàreu trobar empremtes?

—El terra era ressec i dur com el ferro, senyor. No hi havia cap mena d’empremta.

—Aleshores ja podem marxar. Primer ens arribarem fins a la casa i examinarem les armes de què heu parlat abans. Després farem cap a Winchester, perquè desitjo entrevistar-me amb Miss Dunbar abans d’anar més lluny.

Mr. Neil Gibson no havia tornat encara de la ciutat, però a la casa hi vàrem trobar el neuròtic Mr. Bates, que havia passat a veure’ns al matí. Ens va mostrar amb sinistre entusiasme el formidable arsenal d’armes de foc de diverses mides i calibres que el seu patró havia acumulat durant la seva vida aventurera.

—Mr. Gibson té enemics, com es podria esperar qualsevol que el conegui, a ell i els seus mètodes —va explicar—. Dorm amb un revòlver carregat al calaix de la tauleta de nit. És un home violent, senyor, i hi ha èpoques en què tots li tenim por. Estic convençut que la pobra senyora, que al cel sigui, n’estava sovint aterrida.

—Havíeu presenciat cap acte de violència física contra ella?

—No, això no ho puc pas dir. Però he sentit paraules quasi tan censurables com la violència…, paraules gèlides i sarcàstiques de menyspreu, fins i tot en presència del servei.

—El nostre milionari no sembla pas gaire virtuós, en la seva vida privada —va observar Holmes, mentre cobríem el trajecte cap a l’estació—. En fi, Watson, ens hem assabentat d’una bona colla de fets, entre ells d’alguna novetat, i tanmateix em sé un xic lluny de la conclusió. Malgrat l’evidentíssim disgust que sent Mr. Bates pel seu patró, dedueixo de la seva declaració que quan es va donar l’alarma el potentat es trobava, indubtablement, a la biblioteca. El sopar es va acabar a dos quarts de nou, i la situació havia estat normal, fins aleshores. És cert que l’alarma es va produir cap al tard, però la tragèdia s’esdevingué pels volts de l’hora esmentada a la nota. No hi ha cap prova ni testimoni en el sentit que Mr. Gibson hagués sortit de la casa des que havia arribat de la ciutat a les cinc de la tarda. D’altra banda, Miss Dunbar, si no m’equivoco, ha admès que havia concertat una cita per trobar-se amb Mrs. Gibson al pont. Però no ha afegit res més, per tal com el seu advocat li ha aconsellat que es mantingui reservada en la seva defensa. Tenim diverses preguntes transcendentals a plantejar-li, a aquesta jove, i la meva ment no estarà tranquil·la fins que l’hàgim anat a veure. Haig de confessar que el cas em semblaria molt comprometedor per a ella si no fos per una sola cosa.

—Quina, Holmes?

—La descoberta de la pistola al seu armari.

—Valga’m Déu, Holmes! —vaig exclamar—. Em pensava que aquest era l’incident més aclaparador de tots…

—Doncs no, Watson. Ja en la meva primera lectura superficial dels fets em va semblar un incident molt estrany, i ara que tinc un contacte més viu amb el cas és l’únic terreny sòlid en què baso les meves esperances. Cal que busquem la consistència. Allà on la trobem a faltar, hem de sospitar-hi un frau.

—No us acabo d’entendre.

—Bé, ara, Watson, suposeu que us imaginem encarnant el personatge de la dona que pretén eliminar la seva rival d’una forma freda i premeditada. Ho heu planificat tot. Li heu escrit una nota. La víctima ha acudit a la cita. Vós teniu una arma. El crim ja és fet. Ha estat ràpid i eficient. Em direu que, després d’haver comès un crim tan hàbil, arruïnareu ara com a criminal la vostra reputació oblidant-vos de llençar l’arma a aquelles aigües pantanoses que la cobririen per sempre més, i en canvi la dureu acuradament a casa i la guardareu al vostre armari, el primer lloc que escorcollaran? Els vostres millors amics no us consideren pas un estratega, Watson, i tanmateix no puc pas imaginar-vos cometent una acció tan barroera com aquesta.

—Però, amb l’excitació del moment…

—No, no, Watson, no admetré pas que sigui possible. Quan hom premedita un crim amb tanta de fredor, premedita també amb igual fredor els mitjans per a cobrir-lo. Confio, per tant, que som davant d’una greu equivocació.

—Però hi ha tantes coses per explicar…

—Bé, ja provarem d’explicar-les. Un cop la vostra perspectiva hagi canviat, allò que semblava tan aclaparador esdevindrà una clau per a esbrinar la veritat. Per exemple, tenim aquest revòlver. Miss Dunbar va dir que no en sabia res de res. A la llum de la nostra nova teoria, diu la veritat quan afirma això. En conseqüència, algú va posar la pistola al seu armari. Qui va ser? Algú que volia inculpar-la. No podria ser aquesta persona el veritable criminal? Ja veieu com assolim de seguida una línia d’investigació més fructífera.

Ens veiérem obligats a passar la nit a Winchester, per tal com les formalitats no havien estat encara enllestides, però l’endemà al matí, en companyia de Mr. Joyce Cummings, el prometedor advocat que s’ocupava de la defensa, ens varen autoritzar a visitar la jove a la seva cel·la. Després de tot el que n’havíem sentit a dir, m’esperava de veure una dona bella, però no podré oblidar mai l’efecte que Miss Dunbar em va produir. No tenia res d’estrany que fins i tot aquell arrogant milionari hagués trobat en ella una cosa més poderosa que ell…, una cosa que podia dominar-lo i guiar-lo. En mirar aquell rostre ferm, net i sensible, hom tenia la impressió que, encara que hagués estat capaç de cap acció impetuosa, tenia una noblesa de caràcter innata que la feia actuar sempre al servei del bé. Era una noia bruna i alta, de faccions nobles i presència autoritària, però els seus ulls negres traïen l’expressió suplicant i indefensa de la criatura assetjada que sent les xarxes al voltant seu sense possibilitat de fugir-ne. Ara, conscient de la presència i l’ajut del meu cèlebre amic, aparegué una pinzellada de color a les seves galtes marcides, i una guspira d’esperança s’encengué en la mirada que ens adreçava.

—Potser Mr. Neil Gibson us n’ha explicat alguna cosa, del que va passar entre nosaltres —va insinuar, amb una veu baixa i agitada.

—Sí —respongué Holmes—. No cal que us turmenteu referint-vos a aquest capítol de la història. Després de veure-us, estic disposat a acceptar la declaració de Mr. Gibson tant pel que fa a la influència que vós exercíeu sobre ell com pel que respecta a la innocència de les vostres relacions amb ell. Però, per què no s’hi ha exposat, tot això al judici?

—Em semblava impossible que poguessin mantenir una acusació semblant. Vaig creure que si em limitava a esperar, tot plegat s’aclariria sense haver de recórrer als dolorosos detalls de la vida íntima de la família. Però ara m’adono que, lluny d’aclarir-se, el cas s’ha complicat encara més.

—Estimada jove —digué Holmes, amb severitat—, us prego que no us feu gaires il·lusions. Aquí Mr. Cummings us pot assegurar que totes les cartes ens són, ara com ara, adverses, i que ens cal fer tot el que puguem per guanyar net i clar. Seria un cruel engany simular que no us trobeu en un gran perill. Concediu-me, doncs, tota l’ajuda que pugueu per tal d’atènyer la veritat.

—No us amagaré res.

—Aleshores, parleu-nos de les vostres relacions reals amb l’esposa de Mr. Gibson.

—M’odiava, Mr. Holmes. M’odiava amb tota la passió del seu caràcter tropical. Era una dona que no sabia fer res a mitges, i la mesura del seu amor pel seu marit era també la mesura de l’odi que sentia per mi. És probable que interpretés malament les nostres relacions. Jo no volia pas fer-la víctima de cap injustícia, però ella estimava tan intensament en un sentit físic que amb prou feines podia entendre el vincle mental, i fins i tot espiritual, que lligava el seu marit amb mi, ni imaginar que era només el desig d’influir en el seu poder amb fins positius allò que em retenia sota el seu sostre. Ara veig que em vaig equivocar. Res no la podia justificar, la meva estada allí, quan jo era un motiu d’infelicitat, si bé és cert que la infelicitat hi hauria persistit encara que me n’hagués anat.

—Ara, Miss Dunbar —va dir Holmes—, us prego que ens expliqueu exactament què va passar aquell vespre.

—Us puc explicar la veritat només del que jo en sé, Mr. Holmes, però no estic pas en condicions de demostrar res, i hi ha detalls —els detalls més importants— que ni conec ni en puc imaginar cap mena d’explicació.

—Si vós exposeu els fets, potser algú altre en podrà trobar l’explicació.

—Pel que respecta, doncs, a la meva presència a Thor Bridge aquella nit, vaig rebre una nota de Mrs. Gibson el matí del mateix dia. Era damunt la taula de la classe, i podia haver-la-hi deixat ella personalment. Em suplicava que em trobés amb ella havent sopat, assegurava que tenia coses importants a dir-me, i em demanava que li deixés una resposta al rellotge de sol del jardí, perquè no volia que ningú s’assabentés de la nostra cita. Jo no veia cap motiu per a actuar amb tanta discreció, però vaig fer el que em demanava, i vaig acceptar l’entrevista. Em va pregar que destruís la seva nota i la vaig cremar a la llar de l’aula. Tenia molta por del seu marit, que la tractava amb una aspresa que jo mateixa li havia censurat sovint, i només em podia imaginar que actuava d’aquesta forma perquè no volia que ell s’assabentés de la nostra trobada.

—I tanmateix ella va conservar la vostra nota amb molt de compte.

—Sí. Em vaig sorprendre molt quan em varen dir que la tenia a la mà en morir.

—Bé, què va passar després?

—M’hi vaig presentar, tal com havia promès. Quan vaig arribar al pont ella ja hi era. Mai fins aquell moment no m’havia adonat fins a quin punt m’odiava, aquella pobra desgraciada. Era com una boja…, de fet, em penso que estava boja, subtilment boja, amb el poder pregon de l’engany que les persones alienades poden arribar a tenir. Com, si no, podia veure’m cada dia i aparentar indiferència quan abrigava un odi tan rabiós dins el seu cor? No reproduiré pas el que em va dir. Va abocar tota la seva fúria salvatge en forma de paraules ofensives i terribles. Jo ni tan sols vaig contestar…, no podia. Era espantós de veure-la. Em vaig tapar les orelles i vaig sortir corrents. Quan la vaig deixar, continuava insultant-me cridant allà dreta, a l’entrada del pont.

—Allí on la varen trobar més tard?

—A pocs metres del lloc exacte.

—I tanmateix, considerant que va trobar la mort poc després que la deixéssiu, no vàreu sentir cap tret?

—No, no vaig sentir res. Però en realitat, Mr. Holmes, jo estava tan alterada i astorada per aquell terrible incident que em vaig apressar a tornar a la calma del meu dormitori, i vaig ser incapaç d’adonar-me de res del que passava.

—Acabeu de dir que vàreu tornar al vostre dormitori. En vàreu sortir de bell nou, abans de l’endemà al matí?

—Sí. Quan varen donar la notícia que la pobra infeliç havia mort, vaig sortir corrents amb els altres.

—Vàreu veure Mr. Gibson?

—Sí, tot just tornava del pont quan el vaig veure. Havia fet avisar el metge i la policia.

—Us va semblar gaire torbat?

—Mr. Gibson és un home molt fort i reservat. No crec que manifestés mai les seves emocions externament. Però jo, que el coneixia tan bé, em vaig adonar que estava d’allò més afectat.

—Arribem ara al punt més important de tots: la pistola que es va trobar a la vostra habitació. L’havíeu vista abans?

—Mai; ho juro.

—Quan la van descobrir?

—L’endemà al matí, quan la policia escorcollava la casa.

—Entre la vostra roba?

—Sí, al terra de l’armari, dessota els meus vestits.

—Podeu calcular quant de temps hi havia romàs?

—No hi era pas, el matí abans.

—Com ho sabeu?

—Perquè vaig endreçar l’armari.

—Això és definitiu. Algú va entrar al vostre dormitori i va col·locar la pistola a l’armari per inculpar-vos.

—Això és el que devia passar.

—I quan?

—Només podia haver succeït a l’hora de dinar, o mentre em trobava a l’aula amb els nens.

—Que és on éreu quan vàreu rebre la nota?

—Sí, tot el matí des d’aleshores.

—Gràcies, Miss Dunbar. Hi ha cap més detall que pugui ajudar-me en la investigació?

—No se me n’acut cap més.

—Hi havia un senyal de violència a l’ampit de pedra del pont: una osca molt recent just a la banda contrària d’on es va trobar el cos. Podríeu suggerir-hi cap possible explicació?

—Segurament deu ser una simple coincidència.

—Curiós, Miss Dunbar, molt curiós. Per què va aparèixer al mateix moment i al mateix indret de la tragèdia?

—Però, què podria haver-lo produït? Només un cop molt violent.

Holmes no va respondre. El seu rostre, pàl·lid i frisós, havia pres de sobte aquella expressió tensa i distant que jo havia après a associar amb la manifestació suprema de la seva genialitat. Tan evident era la crisi en la seva ment que cap de nosaltres no gosava enraonar, i ens quedàrem tots —advocat, presonera i jo— observant-lo, enmig d’un silenci concentrat i absort. De sobte, es va aixecar de la cadira, tremolant d’energia nerviosa i imperiosa necessitat d’acció.

—Anem, Watson, anem! —va exclamar.

—Què passa, Mr. Holmes?

—No pateixi, estimada senyoreta. Ja tindreu notícies meves, Mr. Cummings. Amb l’ajut del déu de la justícia us proporcionaré un cas que farà que tot Anglaterra s’estremeixi. Demà us direm alguna cosa, Miss Dunbar, i mentrestant cregueu en la meva promesa que els núvols comencen a obrir-se i que tinc l’esperança que la llum de la veritat lluirà molt aviat.

El trajecte des de Winchester fins a Thor Place no era pas llarg, però a mi m’ho va semblar d’impaciència, mentre que a Holmes era evident que se li feia inacabable. Dominat per una gran agitació nerviosa, no podia parar quiet, sinó que recorria el vagó amunt i avall o bé copejava els coixins del costat amb els seus dits llargs i prims. De sobte, però, quan ja ens acostàvem a la nostra destinació, es va asseure davant meu —estàvem tots dos sols en un vagó de primera classe— i, posant una mà sobre cada un dels meus genolls, em va mirar als ulls amb aquella peculiar expressió entremaliada tan característica del seu caràcter més maliciós.

—Watson —va dir—, crec recordar que sempre porteu una arma, en aquestes excursions.

Era també pel seu bé que jo duia una arma a la butxaca, perquè ell no es preocupava gens de la seva pròpia seguretat, quan estava capficat en un problema. Així doncs, el meu revòlver havia estat un bon amic en més d’un cas de necessitat. Li vaig recordar aquesta circumstància.

—Sí, sí, reconec que sóc un xic distret en aquesta mena d’assumptes. Però… teniu el vostre revòlver a mà?

Me’l vaig treure de la butxaca de la jaqueta. Era una arma curta, fàcil de manejar i molt pràctica. Holmes el va agafar per l’empunyadura, en va treure els cartutxos i examinà la pistola detingudament.

—És pesant…, molt pesant —va constatar.

—Sí, és feta d’un material molt massís.

Ell va meditar uns instants i digué:

—Sabeu una cosa, Watson? Crec que el vostre revòlver tindrà una relació molt estreta amb el misteri que estem investigant.

—Benvolgut Holmes, deveu estar de broma.

—No, Watson, ho dic molt seriosament. Tenim una prova pendent. Si aquesta prova resulta com em penso, tot quedarà aclarit. I el resultat de la prova dependrà del comportament d’aquesta petita arma. Deixarem un cartutx fora. Ara carregarem els altres cinc i posarem el dispositiu de seguretat. Així! D’aquesta manera s’incrementa el pes i ens en dóna una reproducció més fidel.

No tenia pas idea de què li rondava pel cap, ni ell m’ho va explicar, sinó que va romandre immers en les seves cavil·lacions fins que posàrem peu a la petita estació de Hampshire. Vàrem agafar un cabriolé molt atrotinat i un quart d’hora més tard ens trobàvem a casa el nostre amic el sergent.

—Una pista, Mr. Holmes? De què es tracta?

—Tot depèn de com es porti el revòlver del Doctor Watson —respongué el meu amic—. Aquí el teniu. Ara, oficial, podríeu aconseguir-me deu metres de cordill?

La botiga del poble ens va subministrar un cabdell de cordill resistent.

—Crec que no ens fa falta res més —anuncià Holmes—. Ara, si teniu la bondat d’acompanyar-nos, encetarem el que confio que serà la darrera etapa del nostre viatge.

El sol es ponia i convertia l’ondulada devesa de Hampshire en un meravellós paisatge de tardor. El sergent caminava al nostre costat, llançant nombroses mirades interrogatives i incrèdules que demostraven seriosos dubtes respecte a la sensatesa del meu company. A mida que ens aproximàvem a l’escenari del crim m’adonava que Holmes, lluny d’aparentar la seva fredor habitual, estava visiblement inquiet.

—Sí —va contestar, en resposta al meu comentari en aquest sentit—, ja m’heu vist deixar estar les bones maneres altres vegades, Watson. Tinc un instint per a aquestes coses, encara que de vegades m’ha traït. Semblava una certesa quan m’ha passat pel cap a la cel·la de Winchester, però un dels inconvenients de les ments actives és que permeten de concebre explicacions alternatives que ens poden fer seguir una pista falsa. I tanmateix…, tanmateix… En fi, Watson, no hi perdrem res provant-ho.

Mentre caminava, havia lligat ben fort un dels extrems del cordill al puny del revòlver. Ara ja havíem arribat a l’escenari de la tragèdia. Seguint les indicacions del policia, va marcar amb molta cura el lloc exacte on havien trobat el cadàver. Després va buscar entre els brucs i les falgueres fins que va ensopegar una pedra de dimensions considerables. Va lligar la pedra a l’altre extrem del cordill i la va deixar penjant per a l’altra banda de la barana del pont de manera que quedés suspesa damunt l’aigua. Seguidament es va situar a l’indret fatal, a una certa distància de la vora del pont, amb el meu revòlver a la mà i el cordill ben tibant entre l’arma i la pesada pedra lligada a l’altrc extrem.

—Ara! —va cridar.

Havent dit això, va aixecar la pistola a l’alçada del cap i la va deixar anar. En un instant el revòlver sortí disparat, arrossegat pel pes de la pedra, topà amb estrèpit amb la barana i desaparegué darrere d’aquesta abans de caure a l’aigua. Encara no havia acabat d’enfonsar-se que Holmes ja s’agenollava davant la maçoneria, i un crit de joia ens va significar que havia trobat el que esperava.

—S’ha fet mai una demostració més exacta? —va exclamar—. Ja ho veieu, Watson, el vostre revòlver ha resolt el problema! I va assenyalar una osca d’idèntica mida i forma que la primera que havíem apreciat a la part inferior de la barana de pedra.

—Passarem la nit a la fonda —afegí, mentre s’aixecava i es girava cap a l’atònit sergent—. Hauríeu d’aconseguir un garfi, amb l’ajuda del qual podreu recuperar fàcilment el revòlver del meu amic. Al seu costat trobareu també el revòlver, el cordill i el llast amb què aquella dona venjativa va provar de simular el seu propi crim per carregar una acusació d’homicidi a una víctima innocent. Podeu anunciar a Mr. Gibson que l’aniré a veure demà de matí, quan m’hagi assegurat que s’han iniciat els tràmits necessaris per a l’alliberament de Miss Dunbar.

Aquell vespre, mentre fumàvem sengles pipes a la fonda del poble, Holmes em va fer cinc cèntims del que havia passat.

—Molt em temo, Watson —va dir—, que no millorareu pas la reputació que pugui haver adquirit incorporant el cas del misteri de Thor Bridge als vostres annals. He estat mentalment gandul i he mancat de la barreja d’imaginació i realitat en què es fonamenta el meu art. Confesso que l’osca a la maçoneria era una pista suficient per a suggerir la veritable solució, i m’acuso de no haver-la concebut abans.

»Cal admetre que les maquinacions de la ment d’aquella infeliç dona eren profundes i subtils, per la qual cosa no era una empresa fàcil treure l’entrellat de la seva estratagema. No crec que en el decurs de les nostres aventures hàgim ensopegat mai un exemple més estrany de les conseqüències què pot comportar un amor pervers. Sembla ser que, als seus ulls, la disjuntiva de si Miss Dunbar era la seva rival en l’aspecte físic o només en el mental era igualment imperdonable. No hi ha dubte que culpava aquesta dama innocent del tractament cruel i les paraules ofensives amb què el seu marit provava de reprimir les seves zeloses demostracions d’afecte. La determinació final que va prendre va ser posar fi a la seva vida. La segona: fer-ho de manera que involucrés la seva víctima en un destí molt pitjor del que pot suposar una mort sobtada.

»Podem seguir els diversos passos amb força claredat, i tots ens demostren una agudesa mental extraordinària. S’ho va manegar molt astutament per aconseguir una nota signada per Miss Dunbar que donés a entendre que havia estat aquesta qui havia triat l’escenari del crim. Portada pel seu gran interès perquè es descobrís la nota, en va fer un gra massa duent-la a la mà fins a la mort. Només això ja hauria d’haver suscitat les meves sospites més aviat.

»Després va agafar un dels revòlvers del seu marit —n’hi havia tot un arsenal, a la casa, com heu pogut comprovar—, i se’l va quedar per al seu ús personal. Aquell mateix matí va amagar un revòlver idèntic a l’armari de Miss Dunbar després de disparar una bala, cosa que podia haver fet fàcilment al bosc sense cridar l’atenció. Llavors va baixar fins al pont, on havia concebut aquest mètode tan enginyós que heu presenciat avui per a fer desaparèixer l’arma. Quan va comparèixer Miss Dunbar, va esmerçar les últimes energies a manifestar-li el seu odi, i després, quan la noia ja s’havia allunyat prou, va perpetrar el seu terrible propòsit. Ara totes les baules són al lloc que els correspon i la cadena és sencera. La premsa es preguntarà ara com és que no varen dragar l’estany de bon principi, però és molt fàcil fer-se el savi quan ja es coneix la solució, i, en tot cas, l’extensió d’un llac ple de joncs no és pas tan senzilla de dragar si no es té una idea clara del que cal buscar, ni d’on. Bé, Watson, hem ajudat una dona singular, i també un home formidable. Si en el futur ajunten les seves forces, com no sembla pas improbable, el món financer podrà constatar que Mr. Neil Gibson hi ha après alguna cosa, en aquesta vall de llàgrimes on s’ensenyen les nostres lliçons mundanes.