El 1894, amb la publicació de «El problema final» (inclòs a Les memòries de Sherlock Holmes), Sir Arthur Conan Doyle creu haver-se desempallegat del seu odiat Sherlock Holmes, i poder dedicar-se per fi a escriure novel·la històrica, a la manera de les del seu admirat Sir Walter Scott. Però el problema —si és que va ser mai real— no se li va arribar a resoldre, ja que els lectors, que no acceptaven d’ell la seva «altra» obra literària, el van obligar a escriure noves aventures protagonitzades pel famós detectiu de Baker Street. A part les raons de tipus sentimental —la seva mare era una admiradora fervent de Holmes i Watson—, les raons econòmiques —els seus relats eren dels més ben pagats— el van menar, al cap de vuit anys, a escriure la novel·la El gos dels Baskerville, que es referia a un episodi anterior a la mort de l’heroi, i tres anys més tard a escriure la sèrie de relats curts recollits amb el títol de El retorn de Sherlock Holmes i publicada per entregues entre 1903 i 1904 a The Strand Magazine.

Al primer d’aquests relats, «La casa buida», després d’explicar-nos que Holmes en realitat no va morir, Watson l’acompanyarà, contra el malvat professor Moriarty. A «L’armador de Norwood», a «Els ballarins», a «El ciclista solitari» i a «L’escola Priory», Mr. John Hector McFarlane, Mr. Hilton Cubitt —en una curiosa intriga en què uns ballarins tenen un gran significat semiòtic—, Miss Violet Smith i el Dr. Thorneycroft Huxtable acudeixen en busca d’ajuda, cosa no gens fàcil si a més hi ha per entremig l’inspector Lestrade. Després, Holmes ajudarà Stanley Hopkins a aclarir la misteriosa mort del caçador de foques i balenes Peter Carey, conegut com a «Peter, el Negre».

Amb els relats titulats «Charles Augustus Milverton», «Els sis Napoleons», «Els tres estudiants», «El pinça-nas d’or», «El tres-quarts desaparegut», «Abbey Grange» i «La segona taca» es tanca la sèrie. En aquests relats Holmes continuarà amb el seu típic raonament i el seu procés de deducció, sorprenent com sempre el Doctor Watson i, per descomptat, els lectors, als quals proporcionarà fins i tot unes claus perquè, si ho volen, el puguin imitar.

En alguns dels darrers relats, Sir Arthur Conan Doyle ha anat introduint-hi reproduccions de textos cal·ligràfics, gravats i dibuixos que es complementen amb el text. No cal pas ser un Peirce —vegeu, si no, el llibre de Thomas A. Sebeok i Jean-Umiker-Sebeok, Sherlock Holmes i Charles S. Peirce. Un mètode de la investigació, publicat en traducció castellana— o un Umberto Eco per detectar intencions semiòtiques en els relats del creador de Sherlock Holmes. Intencions que queden prou explícites en les xifres dels títols: «sis», «tres», «dos» (pinça-nas), «tres-quarts» i «segona», i «Abbey Grange» i «Charles Augustus Milverton», paraules de cinc, sis, set, vuit i nou lletres, respectivament. Tot plegat, però, no deixa de ser una simple deducció holmesiana: és al lector a qui correspon de fer altres deduccions, o simplement limitar-se al plaer de la lectura, lineal, d’aquestes divertides històries.