6. En Sherlock Holmes dóna una lliçó

—Ara, Watson —digué en Holmes, fregant-se les mans—, disposem de mitja hora. Aprofitem-la al màxim. Com ja us he dit, tinc el cas gairebé complet, però no hem de caure al parany de l’excés de confiança. Per molt simple que pugui semblar el cas a hores d’ara, sempre hi pot haver amagat quelcom de més complicat.

—Simple? —vaig exclamar.

—Segurament —va dir, amb un cert aire del professor de medicina que dóna la seva classe—. Asseieu-vos en aquell racó, on les vostres petjades no ens puguin complicar les coses. Ara, a treballar! En primer lloc, com ha entrat i com ha sortit aquesta gent? La porta no s’ha obert des d’anit. I la finestra? —Apropà la làmpada a la finestra tot murmurant un seguit d’observacions en veu alta, més aviat adreçades a si mateix que no pas a mi—. La finestra està tancada per dintre. El marc és sòlid. No té xarneres al costat. Obrim-la. No hi ha cap canonada a prop. La teulada no es troba a l’abast. Tanmateix, ha pujat un home a la finestra. Anit va ploure una mica. A l’ampit hi ha l’empremta d’un peu que ha trepitjat fems. I aquí es veu un senyal circular de fang, i aquí, al terra, i aquí també, al costat de la taula. Mireu, Watson! És realment una bonica demostració.

Vaig veure tot de marques rodones de fang, ben definides.

—Això no és pas l’empremta d’un peu —vaig observar.

—És quelcom molt més valuós per a nosaltres. És el senyal d’un pal de fusta. Mireu aquí, a l’ampit, la petjada d’una bota, una bota pesada amb un taló de metall, i al costat la marca de la pota de fusta.

—L’home de la cama de fusta! —vaig fer.

—Exactament. Però hi ha intervingut algú més… un aliat molt pràctic i eficient. Podríeu escalar aquesta paret, doctor?

Vaig treure el cap per la finestra oberta. La lluna incidia encara amb intensitat sobre aquell angle de la casa. Ens trobàvem a uns divuit metres del sòl, i enlloc no vaig poder veure un indret on posar el peu amb seguretat ni tan sols una esquerda a l’enrajolat.

—És absolutament impossible —vaig dictaminar.

—Sense ajuda sí. Però suposeu que teniu un amic que us ha pujat amb aquella sòlida corda que veig al racó, havent assegurat un extrem a aquell ganxo que hi ha a la paret. En tal cas, si éreu un home àgil, no us resultaria difícil d’arribar aquí dalt, amb cama de fusta i tot. Naturalment, fugiríeu pel mateix sistema, mentre que el vostre aliat estiraria la corda, la deslligaria del ganxo, tancaria la finestra per dintre i marxaria de l’original manera com havia vingut. D’altra banda —continuà dient, assenyalant la corda—, cal considerar que l’amic de la cama de fusta, per bé que un bon escalador, no era pas un mariner professional. Les seves mans estaven més que calloses. Les meves ulleres revelen més d’una taca de sang, sobretot cap al final de la corda, de la qual cosa dedueixo que l’home baixà a una velocitat tal, que s’hi deixà la pell de la mà.

—Tot això està molt bé —vaig dir—, però l’assumpte esdevé més inintel·ligible que mai. Què me’n dieu, d’aquest misteriós aliat? Com va entrar a la cambra?

—Sí, l’aliat… —repetí en Holmes, pensarosament—. Hi ha alguns trets interessants sobre aquest aliat, el qual salva el cas de la vulgaritat. Em sembla que aquest aliat aportarà saba nova als annals del crim en aquest país, encara que ja s’han donat casos paral·lels a l’Índia i, si no recordo malament, a Senegàmbia.

—Com va entrar, doncs? —vaig reiterar—. La porta està tancada; la finestra és inaccessible. Potser per la xemeneia?

—La llar és massa petita —respongué—. Ja he considerat aquesta possibilitat.

—Com, doncs? —vaig insistir.

—No apliqueu mai el meu precepte —digué, negant amb el cap—. Quantes vegades us he dit que, una vegada eliminat l’impossible, allò que resti, per bé que improbable, ha de ser la veritat? Sabem que no va entrar per la porta, la finestra o la xemeneia. Sabem també que no podia estar amagat a la cambra, ja que no hi ha amagatall possible. Així, doncs, d’on va sortir?

—Del forat del sostre! —vaig cridar.

—És clar! Això és el que deu haver fet. Si sou tan amable d’aguantar-me la làmpada, podrem continuar les nostres investigacions a l’estança superior… la cambra secreta on fou trobat el tresor.

Pujà per l’escala i, agafant-se a les bigues, s’impulsà a l’interior de les golfes. Seguidament es tombà, cap per avall, per recuperar la làmpada, que agafà mentre jo el seguia.

La cambra a la qual accedírem tenia tres metres per dos. El sòl era constituït per les bigues, amb llates i guix a l’entremig, de manera que calia caminar d’una biga a l’altra. La teulada s’aixecava cap a l’àpex, i era evident que es tractava de l’estructura interna de la teulada real de la casa. No hi existia cap mena de mobiliari, i una espessa capa de la pols acumulada durant anys recobria el terra.

—Mireu, aquí ho tenim —anuncià en Sherlock Holmes, amb una mà sobre la inclinada paret—. Això és una trapa que porta a la teulada. La pressiono, i vet ací la teulada, inclinada en un angle greu. Així, doncs, és com entrà el Número U. Provem de trobar d’altres indicis d’aquest individu.

Enfocà la làmpada cap al terra, i en fer-ho vaig veure, per segona vegada aquella nit, que una mirada d’esglai i sorpresa es reflectia al seu rostre. En seguir aquella mirada, jo mateix vaig sofrir una esgarrifança. El sòl estava ple de les petjades d’un peu nu… clar, ben definit, perfectament format, però amb prou feines la meitat de gran que el peu d’un adult.

—Holmes —vaig fer, xiuxiuejant—, l’autor d’aquest horrible crim ha estat una criatura.

Ell tot just acabava de recuperar el domini sobre si mateix.

—M’he quedat parat per un moment —va admetre—, però és una circumstància bastant natural. De no haver-me fallat la memòria, hauria pogut pronosticar-ho. No hi ha res més a fer, aquí. Baixem.

—Aleshores, quina és la vostra teoria sobre aquestes petjades? —vaig preguntar àvidament, retornats a la cambra inferior.

—Estimat Watson, proveu d’analitzar per compte vostre —m’aconsellà, amb un deix d’impaciència—. Ja coneixeu els meus mètodes. Apliqueu-los, i serà instructiu de comparar els resultats.

—No puc concebre res que conciliï tots els fets —vaig replicar.

—Aviat us resultarà prou clar —digué bruscament—. No crec que hi hagi res d’important aquí, però miraré de totes maneres.

Tragué la lupa i una cinta mètrica i recorregué l’habitació de genollons, mesurant, comparant, examinant, amb el seu nas llarg a escassos centímetres de l’empostissat i els seus ulls envidriats resplendents i enfonsats com els d’un ocell. Tan lleugers, silenciosos i furtius eren els seus moviments, com els d’un gos de caça ensinistrat que segueix un rastre, que jo no podia deixar de pensar en el terrible criminal que hauria pogut ser en el cas que hagués optat per aplicar la seva energia i sagacitat contra la llei en comptes de exercir-les en la seva defensa. Mentre buscava per tot arreu, murmurava per a si mateix, i finalment esclatà en una expressió de joia.

—Estem ben bé de sort —anuncià—. A partir d’ara ens toparem amb molt pocs problemes. El Número U ha tingut l’infortuni de trepitjar la creosota. Podeu veure la línia del contorn del seu peuet aquí, al costat d’aquest bassal tan pudent. La garrafa s’ha trencat, com veieu, i el líquid s’ha escolat.

—I què? —vaig fer.

—I què? Bé, doncs que ja el tenim —va dir—. Conec un gos que seguiria aquest rastre fins a la fi del món. Si una munió de gossos pot seguir una pista falsa a través d’un comtat, fins a quin punt un gos especialment ensinistrat pot seguir una olor tan punyent com aquesta? Equival a una suma en una regla de tres. La resposta ens permetrà de… Mireu! Vet ací els acreditats representants de la llei.

Se sentien unes passes pesades i un clamor de veus procedents de baix, i la porta del rebedor es tancà amb un cop violent.

—Abans que arribin —digué Holmes—, poseu la mà sobre el braç d’aquest pobre home, i també sobre la seva cama. Què noteu?

—Els músculs estan durs com la fusta —vaig respondre.

—En efecte. Es troben en un estat d’extrema contracció, excedint el rigor mortis. Juntament amb aquesta distorsió facial, aquest somriure hipocràtic o «risus sardonicus», com l’anomenaven els autors antics, quina conclusió se us acut?

—Una mort per efecte d’algun poderós alcaloide —vaig respondre—, alguna substància similar a l’estricnina generadora del tètanus.

—Això és el que se m’ha acudit així que li he vist els músculs de la cara contrets. Tot just entrats a la cambra, m’he posat a buscar la manera com ha estat aplicada la metzina. Com heu vist, he descobert una espina que havia estat disparada sense massa força cap a la pell del crani. Observeu que la zona ferida seria l’orientada cap a l’obertura del sostre si l’home hagués estat assegut en posició erecta a la cadira. Examineu l’espina.

La vaig agafar cautelosament i la vaig observar a la llum de la llanterna. Era llarga, punxeguda i negra, amb un reflex a prop de la punta com si s’hi hagués assecat alguna substància gomosa. L’extrem esmussat havia estat tallat i arrodonit amb un ganivet.

—Es tracta d’una espina anglesa? —preguntà en Holmes.

—No, certament no ho és.

—Amb totes aquestes dades ja podríeu treure alguna conclusió. Però ja arriben les forces regulars, així que les auxiliars farien bé en retirar-se.

Dit això, les passes, que s’havien anat acostant, es deixaren sentir nítidament pel passadís fins que un home corpulent, amb un vestit gris, irrompé bruscament a l’habitació. Tenia la cara rogenca, era robust i tenia un parell d’ulls petits i brillants que fitaven d’una manera penetrant d’entre unes inflades ulleres. El seguien a poca distància un inspector uniformat i un Thaddeus Sholto encara bleixant.

—Això sí que és un cas! —cridà amb veu somorta i rogallosa—. Vet ací un cas preciós! Però, qui són aquests? Diantre, aquesta casa està més habitada que un cau de conills.

—Crec que teniu motius per a reconèixer-me, Mr. Athelney Jones —digué en Holmes, tranquil·lament.

—I és clar que sí! —exclamà esbufegant—. Sou Mr. Sherlock Holmes, el teòric. Us recordo! Mai no oblidaré el vostre discurs sobre les causes, inferències i efectes del cas de la joia de Bishopgate. És cert que ens vàreu situar en el bon camí, però ja és hora de reconèixer que hi intervingué més la sort que no pas l’habilitat.

—Va ser un simple exercici de raonament.

—Vaja, vaja! No us avergonyiu pas de confessar. Però, què és això? Malament! Malament! Aquí hi ha fets evidents… no hi ha lloc per a la teoria. Quina sort, de trobar-me a Norwood, per tal com se m’ha presentat aquest cas! Era a la comissaria, quan m’ha arribat el missatge. De què creieu que ha mort?

—Oh! Aquest és un cas que amb treballs m’autoritza a teoritzar —sentencià en Holmes amb sequedat.

—No, no. De fet, no podem pas negar que l’encerteu, de vegades. Diantre! La porta estava tancada, pel que veig. Han desaparegut joies per valor de mig milió, i Com estava la finestra?

—Tancada, però hi ha empremtes a l’ampit.

—Bé, bé. Si estava tancada, les empremtes no deuen tenir res a veure amb l’afer. Això és de sentit comú. L’home pot haver mort d’un atac, però, a més, les joies han desaparegut. Ah! Tinc una teoria. Em passa algunes vegades. Sortiu, sergent. I vós també, Mr. Sholto. El vostre amic es pot quedar. Què en penseu, Mr. Holmes? En Sholto, segons la seva confessió, vingué a veure el seu germà anit. El germà morí d’un atac, i en Sholto fugí amb el tresor. Què me’n dieu?

—Després del qual el mort, molt consideradament, s’aixecà i tancà la porta des de dins.

—Hum! Aquí hi ha un defecte. Apliquem el sentit comú. Aquest tal Thaddeus Sholto estava amb el seu germà; hi hagué una discussió, pel que sabem. El germà és mort i les joies han volat, també segons se’ns ha dit. Ningú no ha vist el germà d’ençà que en Thaddeus el va deixar. El seu llit no ha estat desfet. En Thaddeus es troba en un estat evident de torbació. El seu aspecte és… bé, no massa edificant. Ja veieu que estic parant una xarxa sobre en Thaddeus. El cercle comença a tancar-se al seu voltant.

—Encara no heu pres coneixement dels fets —advertí en Holmes—. Aquesta estella de fusta, de la qual tinc molts motius per a creure que estava emmetzinada, es trobava clavada a la pell del crani de la víctima, on encara n’és visible el senyal. Sobre la taula hi havia aquest paper amb la mateixa inscripció, al costat d’aquest curiós instrument amb un cap de pedra. Com fareu encaixar tot això a la vostra teoria?

—La confirmen cada un dels detalls —digué el robust detectiu, pomposament—. La casa està plena de curiositats índies. En Thaddeus pujà aquests objectes, i, si l’estella era metzinosa, en Thaddeus fou capaç d’emprar-la com a arma mortífera. La nota és un parany… un engany, si voleu. L’únic interrogant és: com va fugir? Ah, naturalment, hi ha una obertura al sostre.

Amb gran agilitat, considerant la seva grandària, pujà per l’escala i s’introduí a les golfes, i tot seguit vàrem sentir la seva veu exultant que proclamava que havia descobert la trapa.

—Podria trobar alguna cosa —observà en Holmes, encongint les espatlles—. De tant en tant té algun moment de lucidesa. Il n’y à pas des sots si incommodes que ceux qui ont de l’esprit^[1].

—Sabeu? —va dir l’Athelney Jones mentre baixava per l’escala—, al capdavall, els fets són millors que les teories. Hi ha una trapa que comunica amb la teulada, i està parcialment oberta.

—He estat jo el que l’ha oberta.

—De veritat? Així que ja l’heu descoberta? —Semblava un pèl cresta-caigut per aquesta revelació—. Bé, tant se val qui l’ha descoberta. Demostra que el nostre home fugí. Inspector!

—Senyor? —es deixà sentir des del passadís.

—Feu entrar Mr. Sholto… Mr. Sholto, és el meu deure d’informar-vos que qualsevol cosa que dieu podria ser utilitzada en contra vostre. Us arresto en nom de la Reina per estar implicat en la mort del vostre germà.

—Oh, no! Què us havia dit? —somicà el pobre home, estenent les mans i mirant-nos a tots dos.

—No us preocupeu, Mr. Sholto —va dir en Holmes—. Crec que m’ho podré amanir per tal d’alliberar-vos dels càrrecs.

—No prometeu tant, senyor Teòric, no prometeu tant! —replicà el detectiu—. Ja veureu com el cas no és pas tan senzill com penseu.

—No solament l’absoldré, Mr. Jones, sinó que us obsequiaré amb el nom i la descripció d’una de les dues persones que la passada nit eren dins d’aquesta cambra. El seu nom, i tinc bones raons per a creure-ho, és Jonathan Small. És un home poc instruït, petit, àgil, que li manca la cama dreta i l’ha reemplaçada per una de fusta que es pot posar i treure. La sola de la bota esquerra té la puntera quadrada i un revestiment metàl·lic al voltant del taló. És un home de mitjana edat, força bronzejat, i ja ha estat condemnat. Aquestes poques indicacions us podran ser d’alguna utilitat, juntament amb el fet que li manca un bon tros de pell al palmell de la mà. L’altre home…

—Ah! L’altre home? —interrogà l’Athelney Jones amb un to sorneguer, però impressionat, com vaig constatar fàcilment, per la ferma actitud del seu interlocutor.

—És una persona força curiosa —continuà dient en Sherlock Holmes, tot girant-se en rodó—. Espero poder presentar-vos aquest parell ben aviat. He de parlar amb vós, Watson.

Em conduí a fora, al final de les escales, i em digué:

—Aquest inesperat incident gairebé ens ha fet oblidar el propòsit original del nostre viatge.

—Justament estava pensant el mateix —vaig fer—. No és just que Miss Morstan romangui en aquest condemnat indret.

—Cert. L’hauríeu d’acompanyar a casa. Viu amb Mrs. Cecil Forrester, a Lower Camberwell, que no és pas massa lluny. Us esperaré aquí, si és que voleu tornar. O potser esteu massa cansat?

—De cap manera. No crec que pugui descansar fins a saber quelcom més sobre aquest fantàstic afer. He vist moltes coses desagradables durant la vida, però us asseguro que la ràpida successió d’estranyes sorpreses d’aquesta nit m’ha alterat completament els nervis. Tanmateix, ara que ja he arribat tan lluny, m’agradaria de persistir en el cas al vostre costat.

—La vostra presència em serà de gran ajut —replicà—. Treballarem en el cas pel nostre compte i deixarem que aquest carai de Jones continuï fent descobriments als núvols. Quan hagueu acompanyat Miss Morstan, m’agradaria que anéssiu al número 3 de Pinchin Lane, a prop de la riba del riu, a Lambeth. La tercera casa a mà dreta és la d’un ocellaire que es diu Sherman. A la finestra, veureu una mostela caçant un conill. Demaneu per en Sherman i digueu-li, amb els meus millors desigs, que necessito el Toby de seguida. Veniu amb el Toby amb cotxe.

—És un gos, suposo.

—Sí, un curiós gos bastard amb unes sorprenents facultats per a seguir rastres. Prefereixo l’ajuda del Toby que la de tots els detectius de Londres plegats.

—Us el portaré, doncs —vaig prometre—. Ara és la una. Miraré de tornar abans de les tres, si puc trobar un cavall de refresc.

—I jo —replicà en Holmes— veuré què puc treure de Mrs. Bernstone i del criat indi, el qual, segons Mr. Thaddeus, dorm a les golfes contigües. Després estudiaré els mètodes d’en Jones i suportaré els seus no massa delicats sarcasmes. «Wir sind gewohnt dass die Menschen verhöhnen was sie nicht verstehen»^[2]. Goethe és sempre substanciós.