1. WISTERIA LODGE

I. La singular experiència de Mr. John Scott Eccles

Trobo registrat al meu bloc de notes que era un dia fred i ventós de les acaballes de març de l’any 1892. Holmes havia rebut un telegrama mentre dinàvem, i va gargotejar una resposta. No en va fer cap comentari, però romangué al seu pensament, per tal com es va quedar després dret davant el foc amb una expressió reflexiva al rostre, fumant la seva pipa i llançant alguna mirada ocasional al paper. De sobte, es girà cap a mi amb un guspireig maliciós als ulls.

—Suposo, Watson, que cal considerar-vos un home de lletres —va dir—. Com definiríeu la paraula «grotesc»?

—Estrany…, singular —vaig suggerir.

Brandà el cap davant la meva definició.

—Segurament hi ha més —va dir—, alguna suggerència subjacent de tràgic i terrible. Si acudiu amb la ment a alguna de les narracions amb què heu castigat el sofert públic, reconeixereu que sovint el grotesc s’endinsa en el criminal. Penseu en aquell petit cas dels homes pèl-rojos. Tenia un origen força grotesc, i tanmateix va culminar en un intent desesperat de robatori. O, també, podem considerar el grotesc afer de les cinc llavors de taronja, que va propiciar una conspiració homicida. Aquesta paraula em posa en situació d’alerta.

—Apareix aquí escrita? —vaig preguntar.

Em va llegir el telegrama en veu alta:

—«Acabo de viure l’experiència més increïble i grotesca. Puc consultar-vos? Signat: Scott Eccles, Oficina de Correus, Charing Cross».

—Home o dona? —vaig fer jo.

—Oh, home, per descomptat. Cap dona enviaria mai un telegrama amb la resposta pagada. Hauria vingut personalment.

—El veureu?

—Benvolgut Watson, ja sabeu com n’he estat, d’avorrit, d’ençà que vàrem tancar el coronel Carruthers. La meva ment és com un motor de competició, que es trenca a peces perquè no fa el treball per a què ha estat construït. La vida és rutinària, els diaris són estèrils… L’audàcia i el romanticisme semblen haver fugit per sempre més del món criminal. Com podeu preguntar-me, doncs, si estic disposat a acceptar cap problema, per trivial que pugui resultar? Però vet aquí, si no vaig errat, que ve el nostre client.

Vàrem sentir unes passes moderades a l’escala, i uns instants després un home alt, robust, de patilles grises i aspecte solemne i respectable entrava a la sala. La història de la seva vida la duia escrita en les faccions, ben marcades, i en el posat ostentós. Des dels botons fins a les ulleres, de muntura d’or, era un conservador, un eclesiàstic, un bon ciutadà, ortodox i convencional en extrem. Però alguna experiència esbalaïdora havia pertorbat el seu agençament natural i deixat els vestigis en els cabells eriçats, a les galtes enrojolades i enfadades, i a la seva actitud neguitosa. Començà de seguida amb les seves preocupacions.

—He viscut una experiència d’allò més singular i desagradable, Mr. Holmes —va començar—. Mai a la vida m’havia vist en una situació semblant. És molt indecorosa…, molt deshonrosa. Cal que insisteixi a demanar una explicació.

L’home s’inflava i esbufegava de còlera.

—Seieu, si us plau, Mr. Scott Eccles —va dir Holmes, amb un to tranquil·litzador—. Em permeteu que us pregunti, en primer lloc, per què heu acudit a mi?

—Bé, senyor, no em semblava pas un assumpte que pogués interessar la policia i, tanmateix, quan hàgiu escoltat els fets, haureu d’admetre que no el podia pas deixar tal com està. Els detectius privats són unes persones que no m’inspiren cap mena de simpatia, però, tot i amb això, com sigui que he sentit a parlar molt de vós…

—Està bé. Però, en segon lloc, per què no heu vingut de seguida?

—Què voleu dir?

Holmes consultà el rellotge.

—Ara és un quart de tres —va anunciar—. El vostre telegrama ha estat despatxat pels volts de la una. Però ningú no es pot fixar en el vostre aspecte i indumentària sense arribar a la conclusió que la torbació que teniu prové del mateix moment de despertar-vos.

El nostre client es va endreçar els cabells despentinats i es va palpar la barbeta sense afaitar.

—Teniu raó, Mr. Holmes. Ni tan sols se m’ha acudit de pensar en el meu aspecte. Estava massa content d’abandonar aquella casa. Però he estat molt ocupat fent indagacions, abans d’acudir a vós. He anat a veure els agents immobiliaris, sabeu?, i m’han informat que el lloguer de Mr. García és pagat i que tot està en ordre a Wisteria Lodge.

—Vinga, vinga, senyor —va fer Holmes, tot rient—. Sou com el meu amic el Dr. Watson, que té el mal costum de contar les seves històries començant pel final. Ordeneu, si us plau, els vostres pensaments, i doneu-me’ls a conèixer en la seqüència adequada, els esdeveniments precisos que us han portat fins aquí despentinat i desendreçat, calçat amb botes i vestit amb una armilla mal cordada en cerca de consell i ajut.

El nostre client va mirar, amb una expressió de penediment al rostre, el seu aspecte poc convencional.

—Sóc conscient que la meva presència és molt descurada, Mr. Holmes, i no recordo que m’hagi passat mai res semblant en tota la meva vida. Però us explicaré l’estranyíssim cas que m’ha passat i, en acabat us fareu càrrec, sens dubte, que n’hi ha prou per a disculpar-me.

Però la seva narració es va tallar abans de néixer. Es va sentir un enrenou a fora, i Mrs. Hudson obrí la porta per donar entrada a dos individus fornits i d’aspecte solemne, un dels quals era ben conegut de nosaltres, l’inspector Gregson, de Scotland Yard, un home enèrgic, valent i, dins les seves limitacions, un oficial força competent. Va encaixar la mà de Holmes i presentà el seu company, l’inspector Baynes, de la comissaria de policia de Surrey.

—Treballem plegats, Mr. Holmes, i les pistes ens han dut en aquesta direcció. —Clavà els seus ulls de bulldog sobre el nostre visitant—. Sou, vós, Mr. John Scott Eccles, de Popham House, Lee?

—Sí, sóc jo.

—Us hem estat seguint tot el matí.

—Li heu seguit el rastre gràcies al telegrama, sens dubte —observà Holmes.

—Exacte, Mr. Holmes. Hem ensumat el rastre a l’oficina de correus de Charing Cross i ens ha dut fins aquí.

—Però, per què em seguiu? Què voleu de mi?

—Volem una declaració, Mr. Scott Eccles, sobre els fets que han culminat amb la mort, aquesta nit, de Mr. Aloysius García, de Wisteria Lodge, prop d’Esher.

El nostre client s’aixecà de la cadira amb uns ulls com unes taronges, i tot tint de color s’havia esvanit en el seu semblant esbalaït.

—Mort? Dieu que és mort?

—Sí, senyor, mort.

—Però, com? D’un accident?

—D’un homicidi com no se n’ha comès mai cap sobre la capa de la terra.

—Déu meu! És terrible! No insinuareu…, no insinuareu pas que jo en sóc sospitós.

—S’ha trobat una carta vostra a la butxaca del cadàver i sabem per ella que vós teníeu la intenció de passar aquesta nit al seu domicili.

—I això és el que he fet.

—Oh, de manera que això és el que heu fet, oi?

L’oficial es va treure el bloc de notes.

—Espereu un segon, Gregson —va intervenir Sherlock Holmes—. L’únic que desitgeu és una simple declaració, no és veritat?

—I és deure meu advertir Mr. Scott Eccles que podria ser utilitzada contra els seus interessos.

—Mr. Eccles es disposava a explicar-nos el cas quan heu entrat a la sala. Em penso, Watson, que un brandy amb soda no li farà pas cap mal. Ara, senyor, suggereixo que no us deixeu influir per aquesta incorporació a la vostra audiència, i que procediu amb el vostre relat exactament com hauríeu fet si no us haguessin interromput.

El nostre visitant s’havia begut el brandy d’un glop i els colors li havien tornat a la cara. Amb una mirada dubitativa a la llibreta de l’inspector, se submergí tot seguit dins la seva extraordinària declaració.

—Jo sóc solter —va començar— i, com que tinc un tarannà força sociable, disposo d’un nombre considerable d’amistats. Entre aquestes figura la família d’un cerveser jubilat anomenat Melville, que viu a Albemarle Mansion, Kensington. Jo seia a la seva taula quan vaig conèixer fa unes quantes setmanes un home jove de cognom García. Era, segons que em vaig assabentar, descendent d’espanyols, i estava relacionat en certa manera amb l’ambaixada. Enraonava un anglès impecable, tenia un tracte agradable i era un dels homes més atractius que hagi vist mai en la meva vida.

»Aquest jove i jo vàrem establir un cert lligam d’amistat. Ell va semblar agafar-me estimació des del primer moment, i dos dies després de conèixer-nos va venir a veure’m a Lee. Una cosa va dur l’altra, i tot plegat va culminar en la invitació que em va fer de passar uns quants dies a casa seva, Wisteria Lodge, entre Esher i Oxshott. Ahir al capvespre vaig anar a Esher per satisfer aquest compromís.

»Ell m’havia descrit la composició de casa seva abans que jo hi anés. Vivia amb un majordom lleial, un home del camp, que li satisfeia totes les necessitats. Aquest home parlava anglès i s’ocupava de les feines de la casa. Hi havia també un magnífic cuiner, segons que em va dir, un mestís que havia contractat en els seus viatges, capaç de servir un sopar excel·lent. Recordo que va comentar que era la seva una casa força infreqüent de trobar al cor de Surrey, i que jo li vaig donar la raó, tot i que ha resultat bastant més estranya del que jo m’havia imaginat.

»Em vaig desplaçar en cotxe fins a aquell indret, situat uns tres quilòmetres al sud d’Esher. L’edifici és de dimensions considerables, apartat de la carretera, amb un camí d’accés corbat i flanquejat d’alts arbustos de fulla perenne. És una casa vella i apedaçada, en un lamentable estat de conservació. Quan el cotxe avançava pel camí cobert de gespa fins al davant de la porta, tacada i gastada pels elements, em varen assetjar dubtes sobre la conveniència de visitar un home que jo coneixia tan poc. Tanmateix, va obrir la porta ell personalment, i em va saludar amb evidents mostres de cordialitat. Em va confiar al majordom, un individu malenconiós, de pell bruna, que em va dur, amb la meva maleta a la mà, fins al meu dormitori. El lloc era depriment. El sopar va ser tête-à-tête i, encara que el meu amfitrió va fer tot el possible per distreure’m, els seus pensaments semblaven divagar contínuament i enraonava d’una forma tan vaga i absurda que jo amb prou feines l’entenia. Repicava constantment els dits sobre la taula, es rosegava les ungles i mostrava altres signes de nerviosa impaciència. El sopar mateix no va ser ben servit ni ben cuinat, i la trista presència del taciturn majordom no contribuïa precisament a animar-nos. Puc assegurar-vos que múltiples vegades en el decurs de la vetllada vaig desitjar inventar-me qualsevol pretext que em permetés de tornar a Lee.

»Ara em ve a la memòria un detall que podria tenir relació amb el cas que aquests dos senyors estan investigant. No en vaig pensar res especial, en aquell moment. Cap a les acaballes del sopar, el majordom va lliurar una nota. Vaig notar que, després de llegir-la, el meu amfitrió semblava encara més distret i estrany que abans. Va desistir de cercar cap tema de conversa i va romandre, fumant una cigarreta rere l’altra, sumit en els seus pensaments, però no va fer cap mena de comentari sobre el contingut de la nota. Pels volts de les onze, em vaig alegrar de retirar-me al llit. Al cap d’una estona, García va treure el cap per la porta —la cambra estava a les fosques, en aquell moment— i em va preguntar si jo havia tocat el timbre. Li vaig dir que no. Es va disculpar per molestar-me tan tard, i afegí que era prop de la una. Després d’aquest incident em vaig adormir, i ja no em vaig despertar en tota la nit.

»I ara arribo a la part més sorprenent del relat. Quan m’he despertat era de dia. He mirat el rellotge, i m’he adonat que eren gairebé les nou. Havia demanat específicament que em cridessin a les vuit, de manera que he quedat molt sobtat per aquest oblit. M’he aixecat i he trucat requerint la presència del majordom. No hi ha hagut resposta. He trucat una vegada i una altra, amb el mateix resultat. Aleshores he arribat a la conclusió que el timbre no funcionava. M’he vestit a corre-cuita i m’he precipitat escales avall de molt mal humor per demanar que em preparessin aigua calenta. Ja us podeu imaginar la meva sorpresa en descobrir que no hi havia ningú. He cridat al passadís. No he rebut resposta. Llavors he mirat les habitacions una per una. Totes estaven desertes. El meu amfitrió a la nit, m’havia indicat quin era el seu dormitori, de manera que hi he trucat a la porta. Cap resposta. He girat el pom i he entrat. L’habitació era buida, i no semblava que ningú hagués dormit al llit. Se n’havia anat amb els altres. L’amfitrió estranger, el majordom estranger, el cuiner estranger…, tots s’havien esfumat durant la nit! Vet aquí el desenllaç de la meva visita a Wisteria Lodge.

Sherlock Holmes es fregava les mans i reia per sota el nas mentre afegia aquest curiós incident a la seva col·lecció d’episodis estranys.

—La vostra experiència és, almenys, que jo sàpiga, certament única —va observar—. Em permeteu que us pregunti, senyor, què heu fet tot seguit?

—Jo estava furiós. El meu primer pensament ha estat que era víctima d’una broma absurda. He fet l’equipatge, he sortit de la casa ventant un cop de porta, i he tornat a Esher amb la maleta a la mà. M’he aturat a Allan Brothers, la principal agència immobiliària de la vila, i he descobert que era aquesta la firma que havia llogat la finca. Se m’ha acudit llavors que era força improbable que haguessin ideat tota aquella comèdia per riure’s de mi, i que l’objectiu principal devia ser defugir de pagar el lloguer. Som a les darreries de març, de manera que el dia de pagament del trimestre és a punt d’arribar. Però aquesta teoria no ha funcionat. L’agent m’ha donat les gràcies per l’advertència, però també m’ha dit que li havien pagat el lloguer a la bestreta. Llavors he fet cap a ciutat i he passat per l’ambaixada espanyola. L’home era desconegut, allí. Després de tot això m’he presentat al domicili de Melville, on jo havia vist García per primera vegada, però he constatat que ell en sabia encara menys que jo. Finalment, quan he rebut la vostra resposta al meu telegrama he vingut cap aquí de seguida, perquè tinc entès que vós sou una persona que dóna consell en casos difícils. Però ara, senyor inspector, entenc, pel que heu dit en entrar en aquesta cambra, que podeu aportar noves dades al meu relat, i que alguna tragèdia s’ha esdevingut. Puc assegurar-vos que tot el que he dit és la pura veritat, i que, fora del que us he explicat, no sé absolutament res del destí d’aquest home. El meu únic desig és ajudar la justícia en tot el que pugui.

—N’estic convençut, Mr. Scott Eccles…, n’estic convençut —digué l’inspector Gregson, en un to molt afable—. M’atreviria a dir que tot el que ens heu explicat encaixa força bé amb els fets tal com han arribat al nostre coneixement. Per exemple, hi ha aquella nota que van portar durant el sopar. Vàreu tenir ocasió d’observar què se’n va fer?

—Prou. García la va rebregar i la va llançar al foc.

—Què en dieu, d’això, Mr. Baynes?

El detectiu rural era un home cepat, bufat i vermellós, el rostre del qual defugia la vulgaritat només per uns ulls extraordinàriament lluents, gairebé amagats darrere els marcats plecs de les galtes i el front. Amb un somriure indolent, es va treure un tros de paper arrugat i descolorit de la butxaca.

—Era una llar molt fonda, Mr. Holmes, i el paper va passar per sobre el foc. Vaig recollir aquest tros intacte al fons de la llar.

Holmes va expressar amb un somriure la seva aprovació.

—Deveu haver examinat la casa ben a consciència, per a trobar una sola piloteta de paper.

—En efecte, Mr. Holmes. És el meu estil. En llegeixo el contingut, Mr. Gregson?

L’inspector londinenc assentí amb el cap.

—La nota està escrita sobre un paper ordinari de color crema sense filigrana. És un quart de full. El paper ha estat tallat amb dos talls amb unes tisores de fulla curta. Ha estat doblegat més de tres vegades i lacrat amb cera de color porpra, aplicada de forma apressada i comprimida amb algun objecte pla i ovalat. El missatge va adreçat a Mr. García, Wisteria Lodge. Diu el següent: «Els nostres colors, verd i blanc. Verd obert, blanc tancat. Escala principal, primer passadís, setena a la dreta, tapet verd. Molta rapidesa. D». És una escriptura de dona, feta amb ploma de punta fina, però l’adreça ha estat escrita amb una altra ploma o per una altra persona. És més gruixuda i rodona, com podeu veure.

—Una nota ben curiosa —va dir Holmes, fent-hi un cop d’ull—. He de felicitar-vos, Mr. Baynes, per l’atenció als detalls en el seu examen. Potser caldria afegir-hi uns pocs aspectes insignificants. El segell ovalat és, sens dubte, un simple botó de puny… Quin altre objecte podria ser que tingués aquesta forma? Les tisores són de manicura, de punta corbada. Curts com son els dos talls, es pot apreciar clarament una lleugera curvatura en tots dos.

El detectiu rural va riure per sota el nas.

—Em creia que n’havia tret tot el suc, però ja veig que en quedava un xic més —va observar—. M’inclino a dir que no en vaig deduir res, de la nota, llevat que tenia alguna relació amb el cas i que, com de costum, n’era la causa.

Mr. Scott Eccles s’havia agitat nerviosament a la butaca durant la conversa.

—M’alegra que trobéssiu la nota, per tal com corrobora la meva narració —va dir—. Però us prego que tingueu en compte que no m’he assabentat encara del que li ha esdevingut a Mr. García, ni del que se n’ha fet del seu servei domèstic.

—Pel que fa a García —va dir Gregson—, és prou senzill de respondre. L’han trobat mort aquest matí a Oxshott Common, a un quilòmetre i mig del seu domicili. Té el cap esclafat pels violents cops infligits amb un sac de sorra o objecte similar, que ha aixafat més que no pas ferit. És un indret solitari, i no hi ha cap casa en un radi de quatre-cents metres. Pel que sembla, ha rebut un primer cop de baix a dalt, però el seu assaltant ha continuat colpejant-lo durant una bona estona després de mort. Ha estat un atac d’allò més salvatge. No hi havia petjades ni cap rastre de l’homicida.

—Creieu que l’han robat?

—No, no n’hi havia pas senyals, de robatori.

—Aquest fet és molt dolorós…, molt dolorós i terrible —observà Mr. Scott Eccles, amb veu queixosa—, però és també una situació desacostumadament delicada per a mi. Jo no tinc res a veure amb l’excursió nocturna del meu amfitrió ni amb el trist destí que ha trobat. Com puc estar-hi involucrat, en el cas?

—Molt senzill, senyor —va respondre l’inspector Baynes—. L’únic document que s’ha trobat a la butxaca del cadàver és una carta signada per vós on anunciàveu la vostra visita la nit de la seva mort. Ha estat el sobre d’aquesta lletra el que ens ha facilitat el nom i l’adreça del difunt. A les nou tocades d’aquest matí quan hem arribat a casa seva no us hi hem trobat ni a vós ni cap altre ocupant a dins. He telegrafiat Mr. Gregson perquè us arrestés a Londres mentre jo escorcollava Wisteria Lodge. Després he baixat a ciutat, m’he trobat amb Mr. Gregson, i aquí ens teniu.

—Ara que hi penso —va fer Gregson, aixecant-se del seient—, hauríem de registrar aquest cas de forma oficial. Haureu d’acompanyar-nos a comissaria, Mr. Scott Eccles, per tal de deixar constància escrita de la vostra declaració.

—Naturalment, vindré tot seguit. Tanmateix, contracto els vostres serveis, Mr. Holmes. Desitjo que no estalvieu esforços ni mitjans a esbrinar la veritat.

El meu amic s’adreçà a l’inspector rural.

—Suposo que no teniu cap objecció a la meva col·laboració amb vós, Mr. Baynes.

—Me’n sentiré molt honrat, senyor, n’estic segur.

—Sembla ser que us heu mostrat molt puntual i diligent en tot allò que heu fet. Puc preguntar-vos si teniu cap pista referent a l’hora exacta en què la víctima ha trobat la mort?

—Era allà des de la una de la matinada. Ha plogut pels volts d’aquesta hora, i la mort es deu haver produït abans de la pluja.

—Però això és del tot impossible, Mr. Baynes! —exclamà el nostre client—. La seva veu era inconfusible. Podria jurar que va ser ell qui se’m va adreçar al meu dormitori aquesta mateixa hora.

—Singular, però de cap manera impossible —va precisar Holmes, amb un somriure.

—Teniu cap pista? —preguntà Gregson.

—A primera vista, el cas no sembla pas gaire complicat, per bé que presenta, sens dubte, alguns aspectes novedosos i interessants. M’és necessari un coneixement més complet dels fets abans d’aventurar-me a pronunciar una opinió concreta i definitiva. Per cert, Mr. Baynes, heu trobat res de remarcable a més d’aquesta nota en el decurs del vostre escorcoll de la casa?

El detectiu esguardà el meu amic d’una manera singular.

—Hi havia —va dir— un parell de coses molt remarcables. Potser quan hagi acabat la meva feina a comissaria podríeu acompanyar-me i fer-me saber la vostra opinió al respecte.

—Estic enterament al vostre servei —va contestar Sherlock Holmes, mentre feia sonar el timbre—. Acompanyeu aquests senyors, Mrs. Hudson, i envieu, si us plau, el noi amb aquest telegrama. Haurà de pagar una resposta de cinc xelins.

Vàrem romandre una estona en silenci després que els nostres visitants ja haguessin marxat. Holmes fumava molt, amb les celles arrufades sobre els seus ulls perspicaços i el cap estirat endavant en el gest impacient característic del meu company.

—Bé, Watson —va preguntar, girant-se de sobte cap a mi—, i, què en deduïu, de tot això?

—No en puc deduir res, de la confusió que ha evidenciat Scott Eccles.

—Però… i el crim?

—Bé, considerat juntament amb la desaparició del servei de la víctima, jo diria que els criats estan implicats fins a un cert punt en l’homicidi i han fugit de la justícia.

—Aquest és, certament, un punt de vista possible. Segons les aparences haureu d’admetre, però, que és molt estrany que els dos criats hagin conspirat contra el seu patró i hagin triat per atacar-lo la mateixa nit que tenia un convidat. L’haurien tingut tot sol a la seva mercè qualsevol altra nit de la setmana.

—Aleshores, per què han fugit?

—Això mateix. Per què han fugit? Hi ha un fet fonamental. Un altre fet fonamental és la remarcable experiència del nostre client, Scott Eccles. Doncs bé, amic Watson, creieu que fuig dels límits de l’enginy humà la recerca d’una explicació a aquests dos fets fonamentals? Si en trobéssim cap que admetés també la misteriosa nota amb la seva curiosa fraseologia, valdria la pena d’acceptar-la com una hipòtesi temporal. Si totes les noves dades que arribin al nostre coneixement encaixen dins l’esquema, la nostra hipòtesi podrà convertir-se gradualment en una solució.

—Però… quina és la vostra hipòtesi?

Holmes es reclinà sobre el respatller de la butaca amb els ulls mig closos.

—Cal que admeteu, benvolgut Watson, que la idea d’una broma és impossible. Es preparaven esdeveniments greus, tal com demostrarien les seqüeles, i l’ensarronada de Scott Eccles perquè acudís a Wisteria Lodge hi tenia alguna connexió.

—Però… quina possible connexió?

—Considerem el cas baula per baula. Hi ha, a primera vista, quelcom d’antinatural en aquesta estranya i sobtada amistat entre el jove espanyol i Scott Eccles. Fou el primer qui va forçar la situació. Es va presentar a casa d’Eccles, a l’altra punta de Londres, l’endemà mateix del dia que es varen conèixer, i va mantenir un contacte íntim amb ell fins que el va convèncer perquè li tornés la visita a Esher. Doncs bé, què en podia desitjar, d’Eccles? Què li podia subministrar Eccles? No hi veig pas gaire encant, en ell. No és especialment intel·ligent…, ni sembla gaire susceptible de congeniar amb un llatí perspicaç. Per què, doncs, fou triat d’entre totes les persones que García coneixia com a particularment escaient per al seu propòsit? Posseeix cap qualitat destacada? Jo apostaria que sí. Eccles encarna l’arquetip de la respectabilitat britànica convencional, i el testimoni idoni per a impressionar un altre britànic. Ja heu vist amb els vostres propis ulls com cap dels dos inspectors han gosat qüestionar la seva declaració, tot i que resultava força extraordinària.

—I què havia de testimoniar?

—No res, tal com s’han precipitat els esdeveniments, però tot si haguessin actuat d’una altra manera. Així és com jo interpreto el cas.

—Ja ho entenc: hauria pogut aportar una coartada.

—Exacte, benvolgut Watson: hauria aportat una coartada. Suposarem, només pel plaer d’argumentar, que els criats de Wisteria Lodge són còmplices d’algun pla. L’intent, sigui el que sigui, ha de tenir lloc, posem per exemple, abans de la una de la matinada. Per algun engany dels rellotges és força possible que els hagi passat que Scott Eccles es retiri al llit més aviat del que es pensava, però en tot cas és probable que quan García treu el cap per la porta de la seva cambra per dir-li que és la una no siguin, en realitat, més de les dotze. Si García podia fer allò que havia de fer i haver tornat a l’hora esmentada tindria, evidentment, una poderosa resposta a qualsevol acusació. Hi hauria aquest anglès irreprotxable disposat a jurar a qualsevol tribunal que l’acusat va romandre a casa seva tota l’estona. Era una garantia contra el pitjor.

—Sí, sí, això ja ho entenc. Però, què me’n dieu de la desaparició dels altres?

—Encara no estic en possessió de tots els fets, però no crec pas que hi hagi dificultats insuperables. Tanmateix, és un error argumentar per endavant les dades de què disposes. Et trobes donant-los voltes sense cap solta perquè encaixin dins les teves teories.

—I el missatge?

—Com anava? «Els nostres colors, verd i blanc». Sembla com si fes referència a curses de cavalls. «Verd obert, blanc tancat». Això és, clarament, un senyal. «Escala principal, primer passadís, setena a la dreta, tapet verd». Això obeeix a una cita. Podríem trobar-hi un marit gelós, darrere de tot l’assumpte. Es tractava, sens dubte, d’una recerca perillosa. Ella no hauria pas escrit «Molta rapidesa» si no hagués estat així. «D».… hauria de ser una guia.

—L’home era espanyol. Suggereixo que «D». podria traduir-se per Dolores, un nom de dona ben corrent a Espanya.

—Bé, Watson, molt bé…, però força inadmissible. Una espanyola escriuria a un espanyol en castellà. L’autora d’aquesta nota és evidentment anglesa. Bé, l’únic que podem fer de moment és alimentar el nostre esperit amb paciència, fins que aquest excel·lent inspector torni. Mentrestant, podem donar gràcies al nostre afortunat destí, que ens ha rescatat durant unes poques i curtes hores de les insofribles fatigues de la desocupació.

Abans va arribar una resposta al telegrama de Holmes que tornés l’oficial de Surrey. Aquest la va llegir, i es disposava a guardar-la al seu bloc de notes quan la seva mirada reparà en la meva expressió expectant. Em va passar el missatge tot rient.

—Ens movem en àmbits elevats —va dir.

El telegrama era una llista de noms i adreces: «Lord Haringby, The Dingle; Sir George Folliott, Oxshott Towers; Mr. Hynes, J.P., Purdey Place; Mr. James Baker Williams, Forton Old Hall; Mr. Henderson, High Gable; Rev. Joshua Stone, Nether Walsling».

—És una manera ben evident de limitar el nostre camp d’operacions —explicà Holmes—. No tinc cap dubte que Baynes, donada la seva mentalitat metòdica, ja ha adoptat algun procediment similar.

—No us entenc pas gaire.

—Bé, estimat amic, ja hem arribat a la conclusió que el missatge rebut per García durant el sopar era una cita. Doncs bé, si la seva òbvia interpretació és correcta, i si per tal d’atènyer el lloc de trobada calia pujar una escala principal i buscar la setena porta d’un passadís, queda del tot clar que la casa en qüestió és molt gran. També és segur que aquesta casa no pot trobar-se a més de dos o tres quilòmetres d’Oxshott, per tal com García caminava en aquesta direcció i confiava, segons la meva lectura dels fets, haver tornat a Wisteria Lodge amb temps suficient per a procurar-se una coartada, que només seria vàlida fins a la una. Com sigui que el nombre de cases grans pròximes a Oxshott deu ser limitat, he adoptat el mètode lògic d’enviar un telegrama als agents esmentats per Scott Eccles i obtenir-ne una llista. Aquí les tenim, en aquest telegrama, i l’altre extrem del nostre embolic ha de ser-hi.

Eren gairebé les sis de la tarda quan ens trobàrem a la bonica població d’Esher, a Surrey, amb l’inspector Baynes com a mestre de cerimònies.

Holmes i jo ens havíem endut equipatge per a passar la nit, i vàrem trobar una còmoda habitació al Bull. Finalment, vàrem fer cap a Wisteria Lodge en companyia del detectiu rural. Era un vespre fred i fosc del mes de març, amb un vent penetrant i una pluja fina que ens colpejava la cara, clima adient amb el paisatge salvatge per on discorria el camí i el tràgic objectiu a què ens portava.

II. El tigre de San Pedro

Una freda i malenconiosa passejada de tres quilòmetres ens dugué fins a una porta alta de fusta que donava a una llòbrega avinguda de castanyers. El camí, ombrívol i en corba, ens conduí a una casa baixa i fosca sota un cel de color pissarrenc. De la finestra frontal que hi havia a l’esquerra de la porta, en sortia una tènue resplendor.

—Hi ha un agent de guàrdia —anuncià Baynes—. Trucaré a la finestra.

Va travessar el tros de gespa i va trucar al vidre amb la mà. A l’altra banda del vidre entelat, vaig veure-hi dèbilment com un home saltava d’una cadira al costat del foc, i vaig sentir un esgarip procedent de l’interior de l’estança. Tot seguit, un policia pàl·lid i panteixant obria la porta, amb una espelma oscil·lant a la seva mà tremolosa.

—Què passa, Walters? —va preguntar Baynes, alarmat.

L’home es va eixugar la suor del front amb un mocador i deixà anar un llarg sospir d’alleujament.

—Celebro que hàgiu vingut, senyor. Ha estat una tarda molt llarga, i no crec pas que els meus nervis siguin tan ferms com abans.

—Els teus nervis, Walters? No hauria dit mai que en tinguessis ni un bri.

—Bé, senyor, ho fa aquesta casa solitària i silenciosa, i l’estrany cadàver a la cuina. A més, quan heu picat a la finestra, he cregut que havia tornat.

—Qui, havia tornat?

—El dimoni, senyor, que jo sàpiga. Era a la finestra.

—Què hi havia a la finestra, i quan?

—Fa un parell d’hores. Tot just començava a fer-se fosc. Jo estava assegut a la cadira, llegint. No sé pas què m’ha fet alçar la vista, però hi havia una cara que em mirava des del vidre de baix. I quina cara, Déu del cel! Estic segur que la veuré en els meus somnis.

—Vinga, vinga, Walters! Això no és pas manera de parlar, per a un agent de la policia.

—Ja ho sé, senyor, ja ho sé. Però m’ha torbat, i no serveix de res negar-ho. No era negra, senyor, ni era blanca, ni de cap color que jo conegui, sinó una mena d’ombra estranya com d’argila amb un esquitx de llet. També m’ha esbalaït la seva grandària…, feia dues cares com la vostra, senyor. I la seva mirada…, aquells ulls grossos i desorbitats, i una filera de dents blanques com si fos una bèstia famolenca. Us ben asseguro, senyor, que no he pogut moure un dit, ni tornar a respirar amb normalitat, fins que ha desaparegut. He sortit corrents i he mirat entre els arbusts, però gràcies a Déu no hi havia ningú.

—Si no sabés que ets un home honest, Walters, redactaria un informe negatiu contra tu per això que acabes de dir. Si fos el mateix dimoni, un policia de servei no hauria de donar mai gràcies a Déu per no haver-lo pogut atrapar. Suposo que tot plegat no ha estat cap miratge producte del nerviosisme.

—Això, si més no, es pot comprovar molt fàcilment —digué Holmes, encenent la seva llanterna de butxaca—. En efecte —va afegir, després d’una breu examinació del parterre de gespa—, una sabata del número quaranta-vuit, m’atreviria a dir. Si les dimensions de l’home estan en proporció amb el peu, sens dubte és un gegant.

—Què se n’ha fet?

—Pel que sembla, ha fugit a través dels arbusts en direcció a la carretera.

—Bé —va fer l’inspector, amb una expressió sorruda i pensarosa—, sigui qui sigui el qui hagi estat, i hagi passat el que hagi passat, se n’ha anat, i tenim coses més immediates a resoldre. Ara, Mr. Holmes, amb el vostre permís, us mostraré la casa.

Els diversos dormitoris i sales no havien aportat res de significatiu després d’un detingut escorcoll. Aparentment, els habitants s’havien endut ben poca cosa o no res, i s’havia fet inventari de tot el mobiliari de la casa fins als últims detalls. Havia quedat una estimable quantitat de roba amb l’etiqueta de Marx & Co., High Holborn. Una indagació per telegrama havia demostrat ja que Marx no sabia gran cosa més sobre el seu client llevat que era bon pagador. Andròmines, pipes, unes quantes novel·les, dues en espanyol, un revòlver antic i una guitarra constaven entre els objectes personals.

—No hi ha res en tot això —anuncià Baynes, mentre passava, amb una espelma a la mà, d’una habitació a l’altra—. Però ara, Mr. Holmes, m’agradaria atraure la vostra atenció cap a la cuina.

Era una cambra llòbrega, de sostre alt, situada al darrere de la casa, amb un jaç de palla en un racó que servia, aparentment, de llit per al cuiner. La taula era plena de plats i safates bruts, les restes del sopar de la nit abans.

—Mireu això —digué Baynes—. Què us en sembla?

Va acostar l’espelma a un objecte extraordinari que hi havia darrere l’armari de la cuina. Estava tan arrugat i encongit que feia de mal dir què havia estat. Era de color negre i semblant al cuir, i recordava en certa manera una figura humana de dimensions reduïdes. Al començament, quan ho vaig haver examinat, vaig creure que era un nadó negre momificat, però en segona instància em va semblar una mona molt vella i deforme. Finalment, vaig dubtar si era d’origen animal o humà. Al centre hi havia una doble filera de conquilles blanques.

—Molt interessant…, molt interessant, certament! —exclamà Holmes mentre contemplava aquella sinistra relíquia—. Res més?

Baynes es dirigí en silenci cap a l’aigüera i hi va acostar l’espelma. El cos i els membres d’un ocell gros i de color blanc, esquinçat a trossos de forma salvatge amb plomes i tot, estaven escampats dins l’aigüera. Holmes assenyalà les barbes al cap tallat.

—Un gall blanc —va anunciar—. Molt interessant! És realment un cas molt curiós.

Però Mr. Baynes havia deixat el seu objecte més sinistre per al final. De sota l’aigüera va treure una galleda de zinc que contenia una bona quantitat de sang. Tot seguit va prendre de la taula un plat ple de bocins d’ossos carbonitzats.

—Han matat i cremat alguna cosa. Hem recollit tot això del foc, i aquest matí ho ha examinat un metge. Afirma que aquestes restes no són humanes.

Holmes va somriure i es fregà les mans.

—He de felicitar-vos, inspector, per ocupar-vos d’un cas tan peculiar i instructiu. La vostra capacitat, si em permeteu que us ho digui sense ofendre-us, sembla superior a les vostres opcions.

Els ulls de l’inspector varen guspirejar amb plaer.

—Teniu raó, Mr. Holmes. Aquí a províncies ens quedem estancats. Un cas d’aquestes característiques li ofereix una oportunitat, a hom, i confio que no la desaprofitaré. Què en deduïu, d’aquests ossos?

—Jo diria que corresponen a un be, o a un infant.

—I el gall blanc?

—Curiós, Mr. Baynes, molt curiós. Jo gairebé diria que únic.

—Sí, senyor, devia haver-hi habitants molt estranys i de costums força singulars en aquesta casa. Un d’ells és mort. Potser els seus companys el varen seguir i el varen matar? Si és així, aleshores ja són nostres, per tal com tots els ports del país estan vigilats. Però el meu punt de vista és diferent. Sí, senyor, el meu punt de vista és molt diferent.

—Teniu una teoria, doncs?

—I la desenvoluparé pel meu propi compte, Mr. Holmes. Ho faré només per la meva pròpia reputació. Vós ja us heu fet un nom a la professió, però jo encara no. M’agradaria poder dir en acabat que he resolt aquest cas sense el vostre ajut.

Holmes esclafí a riure de bona gana.

—Molt bé, molt bé, inspector —va dir—. Seguiu el vostre camí, i jo seguiré el meu. Posaré els meus resultats a la vostra disposició si us preneu la molèstia de demanar-me’ls. Crec que ja he vist tot el que volia, en aquesta casa, i que podré aprofitar millor el temps en un altre indret. Au revoir, i bona sort!

Jo podia dir a partir de nombrosos indicis subtils, que haurien passat desapercebuts a qualsevol altre, que Holmes seguia un rastre calent. Impassible com sempre per a un observador fortuït, hi havia tanmateix una impaciència indòmita i una insinuació de tensió, als seus ulls brillants i al seu brusc comportament, que em garantien que la cacera havia començat. Fidel al seu costum, no deia res, i jo, seguint el meu, no li feia cap pregunta. Em bastava amb compartir l’activitat esportiva i prestar la meva humil col·laboració a la recerca, sense distreure aquell cervell absort amb interrupcions innecessàries. Tot m’arribaria en el moment oportú.

Així doncs, jo esperava…, però, davant la meva decepció en augment, esperava en va. Passaven els dies, i el meu amic no feia cap pas endavant. Es va passar tot un matí a ciutat, i em vaig assabentar per un comentari casual que havia visitat el British Museum. Llevat d’aquesta única excursió, invertia els seus dies en llargues, i ben sovint solitàries, passejades, o bé a xerrar amb uns quants vilatans que havia conegut.

—Estic convençut, Watson —va comentar una vegada—, que una setmana al camp us farà molt de bé. És molt agradable tornar a veure els primers llucs verds als arbusts de les tanques i els gatells als avellaners. Amb un aixadell, una capseta i un manual de botànica, hi podríeu desprendre uns dies força instructius, aquí.

Ell recorria els encontorns equipat amb aquest mateix material, però les mostres vegetals amb què tornava al capvespre eren exigües.

De tant en tant, en el decurs de les nostres passejades, ens topàvem amb l’inspector Baynes. El seu rostre gras i vermell dibuixava un somriure i els ullets li resplendien quan saludava el meu company. Explicava poca cosa del cas, però d’aquell poc en deduíem que no estava tampoc descontent de com li anava la seva investigació. He d’admetre, però, que vaig quedar un xic sorprès quan, uns cinc dies després del crim, vaig obrir el diari matinal i hi vaig llegir en grans titulars:

Holmes va fer un bot a la cadira com si l’haguessin punxat, quan li vaig llegir el titular en veu alta.

—Carat! —va exclamar—. No em digueu que Baynes l’ha atrapat…

—Això sembla —vaig respondre, mentre llegia l’informe següent:

«Una gran sensació va causar a Esher i al districte de les rodalies la notícia coneguda a darrera hora d’anit de la consumació d’un arrest relacionat amb l’assassinat d’Oxshott. El lector recordarà que Mr. García, de Wisteria Lodge, va ser trobat sense vida a Oxshott Common, amb senyals d’una extrema violència al cos, i que aquella mateixa nit el majordom i el cuiner varen desaparèixer, la qual cosa suggeria la seva participació en el crim. Hom va considerar la possibilitat, que no ha arribat a demostrar-se, que el difunt podia tenir articles de valor a la casa, i que el seu robatori podia haver constituït el mòbil de l’homicidi. L’inspector Baynes, l’oficial que s’ocupa del cas, ha esmerçat tota mena d’esforços a esbrinar el parador dels fugitius, i tenia bons motius per a sospitar que no havien anat gaire lluny i que es trobaven en algun amagatall preparat per endavant. Era segur des del començament, però, que tard o d’hora serien descoberts, per tal com el cuiner, segons el testimoni de dos botiguers que l’havien vist a través de la finestra, era un home d’aspecte molt característic: un mulat corpulent i sinistre, amb unes faccions groguenques de caràcter marcadament negroide. Aquest home havia estat allí des del crim, per tal com va ser vist i perseguit per l’agent de policia Walters aquell mateix vespre quan va tenir l’audàcia de tornar a Wisteria Lodge. L’inspector Baynes, considerant que aquesta visita havia de tenir algun objectiu en perspectiva, i que era, per tant, probable que es repetís, va abandonar la casa, però preparà una emboscada entre els arbusts. L’home va caure al parany i fou capturat la nit passada, després d’una lluita en el decurs de la qual l’agent de policia Downing va rebre una terrible mossegada per part del salvatge. Entenem que quan el presoner comparegui davant els magistrats, la policia sol·licitarà el seu reingrés a la presó, i hom espera resultats importants d’aquesta captura».

—Cal que anem a veure Baynes de seguida! —exclamà Holmes, mentre recollia el seu barret—. L’hem d’aturar abans no es posi en camí.

Ens vàrem afanyar pels carrers del poble i veiérem, tal com havíem suposat, que l’inspector abandonava tot just les seves dependències.

—Heu llegit el diari, Mr. Holmes? —va preguntar, mentre ens en lliurava un exemplar.

—Sí, Baynes, l’he llegit. Si us plau, no em considereu massa agosarat si us dic unes paraules de cordial advertència.

—D’advertència, Mr. Holmes?

—He examinat aquest cas amb força atenció, i no estic pas convençut que aneu pel bon camí. No voldria pas que us comprometéssiu gaire, llevat que n’estigueu ben segur.

—Sou molt gentil, Mr. Holmes.

—Us garanteixo que us ho dic pel vostre bé.

Em va fer la impressió que un tic nerviós afectava un instant un dels ullets de Mr. Baynes.

—Vàrem acordar que treballaríem cadascú pel seu compte, Mr. Holmes. Això és justament el que faig.

—Oh, molt bé —va respondre Holmes—. No m’ho retragueu.

—És clar que no, senyor. Crec que desitgeu el meu bé. Però tots tenim els nostres mètodes, Mr. Holmes. Vós teniu els vostres, i jo els meus.

—No se’n parli més, doncs.

—Us posaré al corrent dels meus últims progressos. Aquell individu és un perfecte salvatge, fort com un cavall i ferotge com el dimoni. Abans no poguéssim reduir-lo va estar a punt d’arrencar-li el polze a Downing d’una mossegada. Amb prou feines sap cap paraula d’anglès, i no n’hem pogut treure res més que grunyits.

—I creieu que teniu proves que ell va matar el seu difunt patró?

—Això no us ho puc pas dir, Mr. Holmes. Tots tenim els nostres recursos. Proveu amb els vostres, que jo provaré amb els meus. Aquest és el nostre pacte.

Holmes arronsà les espatlles mentre marxàvem plegats.

—No puc fer res més, per aquest home. Sembla precipitar-se en un pou sense fons. Bé, com diu ell, cadascú ha de posar en pràctica els propis recursos i veure què en treu. Però hi ha quelcom en l’inspector Baynes que no arribo a comprendre.

—Seieu en aquella cadira, Watson —em va dir Sherlock Holmes, havent tornat a les nostres habitacions al Bull—. Vull que prengueu contacte amb la situació, per tal com necessitaré el vostre ajut aquesta nit. Deixeu-me que us mostri l’evolució del cas, almenys fins on l’he pogut seguir. Senzill com semblava en línies generals, ha presentat tanmateix dificultats sorprenents en forma d’un arrest. Hi ha buits en aquesta direcció que encara hem d’omplir.

»Tornarem a la nota que varen lliurar a García el vespre de la seva mort. Podem deixar de banda la idea de Baynes en el sentit que els criats de García estan implicats en el cas. La prova d’això rau en el fet que va ser ell qui va disposar la presència de Scott Eccles, que només podia obeir al propòsit d’una coartada. Era García, per tant, el qui tenia una empresa, i aparentment una empresa criminal, en perspectiva aquella nit, en el decurs de la qual va perdre la vida. I dic criminal perquè només un home amb una empresa criminal desitja procurar-se una coartada. Qui, doncs, té més possibilitats d’haver-li llevat la vida? Segurament, la persona contra la qual es dirigia l’empresa criminal. Fins aquí, em penso que trepitgem un terreny segur.

»Ara podem veure un possible motiu de la desaparició del servei de García. Tots eren còmplices del mateix crim desconegut. Si aquest tenia lloc després que García hagués tornat, qualsevol possible sospita seria desviada pel testimoni del cavaller anglès i tot aniria bé. Però l’intent era perillós, i si García no tornava abans d’una hora determinada, era probable que la seva pròpia vida fos sacrificada. S’havia concertat, en conseqüència, que en aquest cas els seus dos subordinats farien cap a un indret convingut a la bestreta, on podrien defugir la investigació i disposar després de l’oportunitat de repetir l’intent. Això explicaria plenament els fets, no us sembla?

Tot l’embull inexplicable semblava desfer-se davant meu. Em vaig preguntar, com sempre, perquè no ho havia vist abans igual de clar.

—Però… per què havia de tornar un dels criats?

—Podem imaginar-nos que, amb les presses de la fugida, s’havien oblidat alguna cosa preciosa, sense la qual no podien permetre’s de marxar. Això justificaria la seva insistència, oi?

—Bé, i què més?

—Doncs, la nota rebuda per García durant el sopar. Indica un còmplice a l’altre extrem. Molt bé, on és l’altre extrem? Us he dit sempre que només podia ser en alguna casa gran, i que el nombre de cases grans és limitat. Els primers dies que vaig passar en aquest poble els vaig dedicar a una sèrie d’expedicions, en què durant els intervals de les investigacions botàniques vaig procedir a un reconeixement de totes les grans mansions i a un examen de la història familiar dels ocupants. Una casa, i només una, em va cridar l’atenció. És la famosa i antiga granja jacobina de High Gable, a un quilòmetre i mig del límit més llunyà d’Oxshott, i a menys d’un quilòmetre de l’escenari de la tragèdia. Les altres mansions pertanyen a persones prosaiques i respectables que viuen molt apartades d’aquesta mena d’embolics. Però Mr. Henderson, de High Gable, era, pel dir de la gent, un home curiós a qui podien passar coses curioses. Vaig concentrar la meva atenció, per tant, en ell i la seva família.

»Una colla força singular, Watson…, el mateix Mr. Henderson el més singular de tots. M’ho vaig manegar per veure’l amb un pretext plausible, però em va semblar llegir en els seus ulls foscos, grossos i penetrants, que era perfectament conscient de les meves veritables intencions. És un home d’uns cinquanta anys, fort, actiu, de cabells grisencs, celles negres i espesses, de pas de cérvol i aire d’emperador…, un home ferotge i autoritari, amb un caràcter encès darrere el rostre apergaminat. O bé és estranger o ha passat molt de temps als tròpics, perquè es veu groguenc i marcit però sòlid com una corda de fuet. El seu amic i secretari, Mr. Lucas, és sens dubte estranger, de pell color de xocolata, un individu astut, cortès i felí, amb una parla gentil i metzinosa. Com veieu, Watson, hem trobat ja dos grups d’estrangers, un a Wisteria Lodge i un altre a High Gable, de manera que els nostres buits comencen a omplir-se.

»Aquests dos homes, amics íntims i confidents, acaparen el centre de la família. Però hi ha una altra persona que, per als nostres interessos més immediats, podria ser encara més important. Henderson té dues filles: una nena d’onze anys i una altra de tretze. La seva institutriu és una tal Miss Burnet, una anglesa que volta els quaranta anys. Hi ha també un criat de confiança. Aquest grupet conforma el veritable nucli familiar, perquè viatgen junts a tot arreu, i Henderson és un viatger infatigable, no para mai quiet. Només fa unes poques setmanes que ha tornat, després d’un any d’absència, a High Gable. Puc afegir que és immensament ric, i que siguin quins siguin els seus capricis pot satisfer-los molt fàcilment. Pel que fa a la resta, la casa és plena de majordoms, lacais, minyones i el servei habitual, ben alimentat i poc diligent, en una casa pairal anglesa.

»Tot això ho he sabut en part de les tafaneries que corren pel poble i en part de les meves pròpies observacions. No hi ha millors instruments en aquest sentit que els servents acomiadats i rancuniosos, i vaig tenir la sort de trobar-ne un. Jo ho anomeno sort, però no hauria pas comparegut davant meu si jo no l’hagués cercat. Tal com Baynes diu, tots tenim el nostre sistema. Va ser el meu sistema el que em va permetre de trobar John Warner, ex-jardiner de High Gable, despatxat en un rampell de geni pel seu impetuós patró. Ell, al seu torn, tenia amics entre el servei domèstic, solidaris en el seu temor i disgust per l’amo. D’aquesta manera vaig aconseguir la clau que m’ha obert la porta dels secrets de la residència.

»Estranya gent, Watson! No pretenc pas, entendre’ls a tots, encara, i tanmateix són persones curioses. És una casa de dues ales, i el servei viu en un costat i la família a l’altre. No hi ha cap vincle entre els dos grups llevat del criat personal de Henderson, que serveix els àpats familiars. Tot es duu fins a una porta determinada, única comunicació entre les dues ales de la casa La institutriu i les nenes amb prou feines surten, si no és al jardí. Henderson no passeja mai sol sota cap concepte. El seu bru secretari és com la seva ombra. La xerrameca entre els criats suggereix que el patró té molta por d’alguna cosa. “Va vendre l’ànima al diable per diners”, afirma Warner, “i espera que el seu creditor comparegui en qualsevol moment i reclami el que li deu”. Ningú no té ni idea de l’origen o la identitat de la família en qüestió. Només se sap que són molt violents. Henderson ha pegat algú un parell de vegades amb el seu fuet per a gossos, i només la seva pròspera bossa i una forta compensació li han permès d’eludir els tribunals.

»Bé, ara, Watson, jutgem la situació a la llum d’aquesta informació nova. Podem suposar que la carta va sortir d’aquesta estranya família i que era una invitació a García perquè dugués a terme alguna acció que ja s’havia planificat. Qui va escriure la nota? Era algú que residia dins la ciutadella, i era dona. Qui, doncs, sinó Miss Burnet, la institutriu? Tot el nostre raonament sembla apuntar en aquesta direcció. De qualsevol manera, podem prendre-ho com una hipòtesi, i veure quines conseqüències podria aportar. He d’afegir que l’edat i el caràcter de Miss Burnet asseguren que la meva idea en el sentit que podria haver-hi un interès amorós en la nostra història queda fora de dubte.

»Si ella va escriure la nota, és, presumiblement, l’amiga i còmplice de García. Què podem esperar que fes, doncs, en assabentar-se de la mort d’aquest? Si ell la trobava en un assumpte inic, els llavis de la institutriu quedarien segellats per sempre. Nogensmenys, guardaria al seu cor amargor i ressentiment contra els qui l’havien matat, i probablement faria tot el possible per venjar-se’n. Podíem, per tant, veure-la i provar d’utilitzar-la? Aquest fou el meu primer pensament. Però ara arribem a un altre fet sinistre. Miss Burnet no ha estat vista per cap ull humà des de la nit de l’assassinat. Aquell mateix vespre va desaparèixer com per art d’encanteri. És viva encara? Potser va trobar la fi la mateixa nit que l’amic que havia citat? O bé és simplement presonera? Aquesta és la qüestió que encara hem de decidir.

»Ja apreciareu la dificultat que entranya la situació, Watson. No hi ha motius que justifiquin la sol·licitud d’una ordre de registre. Tot el nostre esquema podria semblar una pura fantasia si el presentàvem davant un magistrat. La desaparició de la dona no implica res, perquè en el si d’aquella família tan extraordinària qualsevol dels seus membres podria ser invisible durant una setmana. I, tanmateix, en el moment present la seva vida pot córrer perill. L’únic que puc fer és vigilar la casa i deixar el meu agent, Warner, de guàrdia a les portes. No hem de permetre que aquesta situació es perpetuï. Si la justícia no pot fer-hi res, haurem d’assumir el risc nosaltres.

—Què proposeu?

—Sé quina és la cambra de la dona. És accessible des de la teulada d’un annex. La meva proposta és que vós i jo hi anem aquesta nit i provem d’introduir-nos al cor mateix del misteri.

No era pas, he de confessar-ho, una perspectiva gaire seductora. La casa, antiga, d’ambient sinistre, amb els seus singulars i formidables habitants, els perills desconeguts de l’accés a l’edifici i el fet de protagonitzar una acció il·legal, tot plegat es combinava per a suscitar la meva inquietud. Però hi havia alguna cosa en el glacial raonament de Holmes que em feia impossible de renunciar a cap mena d’aventura que ell pogués recomanar. Sabíem que així, i només així, podríem trobar una solució. Vaig encaixar-li la mà en silenci, i el tracte quedà lligat.

Però no estava pas predestinat que la nostra investigació tingués un desenllaç tan venturós. Era cap a les cinc de la tarda, i les ombres dels vespres de març començaven a allargar-se, quan un rústic molt excitat entrà precipitadament a la nostra habitació.

—Se n’han anat, Mr. Holmes. Han marxat en l’últim tren. La dama els ha deixat, i la tinc a baix, al cotxe.

—Excel·lent, Warner! —exclamà Holmes, posant-se dret d’un salt. Ja ho veieu, Watson, els buits es van omplint ràpidament.

Trobàrem al cabriolé una dona mig desmaiada com a conseqüència d’una crisi nerviosa. Duia al seu rostre aquilí i demacrat les empremtes d’alguna tragèdia recent. Tenia el cap decantat lànguidament sobre el pit, però quan el va aixecar i va fixar la seva mirada inexpressiva en nosaltres, em vaig adonar que les seves pupil·les eren sengles punts foscos al bell mig d’un iris dilatat i gris. Anava drogada amb opi.

—Jo vigilava l’entrada, com vós em vàreu aconsellar, Mr. Holmes —va explicar el nostre emissari, el jardiner acomiadat—. Quan ha sortit el carruatge, l’he seguit fins a l’estació. Ella anava com qui camina en somnis, però quan han provat de pujar-la al tren, s’ha revifat i s’hi ha resistit amb totes les seves forces. Llavors l’han empès cap a l’interior del carruatge, però ella s’hi ha oposat de bell nou. Jo me n’he fet càrrec, l’he ficada en un cabriolé, i aquí estem. No oblidaré mai la cara que he vist a la finestreta del carruatge mentre m’enduia la dama. Jo no hauria viscut gaire temps si aquell dimoni groc i sorrut, d’ulls negres, s’hagués sortit amb la seva.

Vàrem portar la dama a dalt, la vàrem estirar en un sofà, i un parell de tasses de cafè fort aviat li rescataren el cervell del tel de la droga. Holmes havia reclamat la presència de Baynes, i de seguida el va posar al corrent de la situació.

—Bé, senyor, heu atès la mateixa prova que jo cercava —digué l’inspector, cordialment, encaixant la mà del meu amic—. Jo seguia el mateix rastre que vós des del principi.

—Com? Voleu dir que també vigilàveu Henderson?

—Mireu, Mr. Holmes, quan vós estàveu amagat entre els arbusts de la finca de High Gable jo estava enfilat dalt d’un dels arbres de la plantació i us vaig veure. Es tractava de veure qui trobava primer la seva prova.

—Aleshores, per què vàreu arrestar el mulat?

Baynes va riure per sota el nas.

—Estava segur que Henderson, com es fa anomenar, creia que sospitàvem d’ell, i que per tant s’estaria quiet i no faria cap moviment mentre es considerés en perill. Vaig arrestar el mulat per fer-li creure que havíem desviat les nostres sospites d’ell. Jo sabia que aleshores seria probable que es fes escàpol i ens brindés una oportunitat per a arribar fins a Miss Burnet.

Holmes va col·locar una mà sobre l’espatlla de l’inspector.

—Arribareu lluny en la vostra professió. Teniu intuïció i instint —va dir.

Baynes s’enrojolà de satisfacció.

—Tota aquesta setmana he tingut un home vestit de paisà esperant a l’estació. Anés on anés la gent de High Gable, ell els tenia vigilats. Tanmateix, deu haver trobat alguna dificultat quan Miss Burnet ha provat de fugir. Per sort, el vostre home l’ha recollida, i tot ha acabat bé. No podem pas arrestar-la sense el seu testimoni, això és evident, de manera que, com més aviat n’obtinguem una declaració, millor.

—Cada minut que passa es veu més forta —observà Holmes, fent un cop d’ull a la institutriu—. Però digueu-me una cosa, Baynes, qui és aquest Henderson?

—Henderson —va respondre l’inspector— és Don Murillo, antigament conegut com el Tigre de San Pedro.

El Tigre de San Pedro! La història completa d’aquell home va acudir a la meva ment en un instant. S’havia fet un nom com el tirà més indecent i sanguinari que hagués governat mai un país amb el pretext de civilitzar-lo. Fort, audaç i enèrgic, tenia virtuts suficients per a imposar els seus detestables vicis sobre una població acovardida durant deu o dotze anys. El seu nom inspirava terror per tota l’Amèrica Central. A les acaballes d’aquell període es declarà una rebel·lió universal contra ell. Però era un home tan murri com cruel, i quan li arribaren els primers rumors de conflicte va carregar en secret els seus tresors en un vaixell tripulat per alguns dels seus partidaris. L’endemà els insurgents varen assaltar un palau completament buit. El dictador, les seves dues filles, el seu secretari i les seves riqueses havien aconseguit fugir dels revoltats. Des d’aquell dia, s’havia esvaït del món, i la seva nova identitat es convertí en tema de freqüents comentaris a la premsa europea.

—Sí, senyor: Don Murillo, el Tigre de San Pedro —repetí Baynes—. Si us preneu la molèstia de comprovar-ho, us adonareu que els colors de San Pedro són el verd i el blanc, els mateixos que s’esmentaven a la nota, Mr. Holmes. L’home en qüestió va adoptar el nom de Henderson, però jo vaig seguir-li el rastre a la inversa per París, Roma, Madrid i Barcelona, on va fer port el seu vaixell l’any 86. Han estat cercant-lo durant tot aquest temps per consumar la revenja, però no és fins fa poc que han aconseguit de trobar-lo.

—El varen descobrir fa cosa d’un any —intervingué Miss Burnet, que s’havia incorporat i seguia ara la conversa amb gran atenció—. Ja han atemptat contra la seva vida una vegada, però alguna força maligna l’ha protegit. Aquesta vegada ha estat el noble i cavallerós García qui hi ha fracassat, mentre que el monstre n’ha sortit sa i estalvi. Però ho intentarà un altre, i després un altre, fins que algun dia es faci justícia. Això és tan cert com que el sol surt cada matí.

La dona es va estrènyer les mans primes amb força, i el seu rostre fatigat empal·lidí per la intensitat de l’odi.

—Però… com us hi heu implicat, vós, en aquest afer, Miss Burnet? —preguntà Holmes—. Com s’explica que una dama anglesa s’involucri en un complot criminal?

—M’hi he involucrat perquè no hi ha cap altra forma en el món de fer justícia. Quina preocupació pot tenir la justícia anglesa pels rius de sang vessats uns quants anys enrere a San Pedro, o pel vaixell carregat de tresors que aquest home va robar? Per a vós es tracta només de crims comesos en un altre planeta. Però nosaltres ho sabem. Hem copsat la veritat mitjançant el dolor i el sofriment. Per a nosaltres no hi cap dimoni a l’infern tan cruel com Juan Murillo, i no hi haurà pau a la terra mentre les víctimes encara clamin venjança.

—No tinc cap dubte —replicà Holmes— que aquest home era tal com vós dieu. Tinc entès que era un personatge terrible. Però, fins a quin punt us afectava, a vós?

—Us ho explicaré tot. La política d’aquest canalla consistia a assassinar, amb un pretext o altre, qualsevol home susceptible de convertir-se, al cap d’un cert temps, en un rival perillós. El meu marit —sí, el meu nom real és Signora Victor Durando— era l’ambaixador de San Pedro a Londres. Ens vàrem conèixer i ens vàrem casar allí. L’home més noble que hagi viscut mai a la terra. Per desgràcia, Murillo va sentir enraonar de les seves aptituds, va reclamar la seva presència amb algun pretext, i el varen matar d’un tret. Com si hagués sentit una premonició del seu destí, s’havia negat a dur-me amb ell. Les seves propietats foren confiscades, i jo em vaig quedar en la misèria i amb el cor desfet.

»Després va arribar la caiguda del tirà. Va fugir tal com vós acabeu de descriure. Però els molts la vida dels quals ell havia arruïnat, els éssers més pròxims i estimats dels qui havien sofert la tortura i la mort a mans seves, no estaven disposats a acceptar aquest desenllaç. Es varen integrar en una societat que no es dissoldria fins un cop acabada la feina. Després que vàrem descobrir en el transformat Henderson el dèspota destituït, la meva tasca consistia a introduir-me al seu servei i mantenir els altres al corrent dels seus moviments. Vaig aconseguir el càrrec d’institutriu de la família. Ell poc s’imaginava que la dona que seia davant seu a cada àpat era l’esposa d’un home que havia enviat a l’eternitat en menys d’una hora després d’haver-lo cridat. Jo li somreia, complia amb el meu deure amb les nenes, i esperava el moment propici. A París es va produir un intent d’atemptat, però va fracassar. Vàrem recórrer tot Europa d’un lloc a altre, per tal de burlar els perseguidors, i finalment vàrem tornar a la residència actual, que ell havia adquirit poc després de la seva primera arribada a Anglaterra.

»Però també aquí l’esperaven els ministres de la justícia. Sabedor que tornaria al nostre país, García, el fill de l’anterior governador de San Pedro, esperava amb dos companys de confiança i de condició humil, tots tres estimulats pels mateixos motius de venjança. Poca cosa podia fer durant el dia, perquè Murillo adoptava tota mena de precaucions, i no sortia mai sense el seu satèl·lit Lucas, o López, tal com se’l coneixia en el seu període d’esplendor. De nit, però, dormia sol, i el venjador podia sorprendre’l. Un vespre, que havia estat convingut per endavant, vaig enviar al meu amic unes instruccions definitives, ja que l’home estava sempre alerta i canviava contínuament d’habitació. Jo havia d’ocupar-me que les portes fossin obertes, i el senyal d’una llum verda o blanca des d’una finestra que donava al camí indicaria si tot estava tranquil o si valia més que s’ajornés l’intent.

»Però tot va anar malament entre nosaltres. D’alguna manera jo havia suscitat les sospites de López, el secretari. Em va seguir d’amagat, i em va saltar al damunt just en acabar d’escriure la nota. Ell i el seu amo em varen tancar a la meva cambra, i em varen sotmetre a un judici sota l’acusació de traïdora. M’haurien executat amb ganivets allí mateix si haguessin sabut com defugir les conseqüències de la meva mort. Finalment, després de moltes discussions, varen concloure que assassinar-me era massa perillós. Tanmateix, varen decidir desfer-se de García per sempre més. M’havien emmordassat, i Murillo em va retòrcer el braç fins que li’n vaig facilitar l’adreça. Us juro que m’hauria deixat arrencar el braç si hagués sabut el destí que esperava a García. López va adreçar la nota que jo havia escrit, va segellar el sobre amb el seu botó de puny, i la va enviar per mà del criat, José. No sé pas com el varen assassinar, l’únic que sé és que degué fer-ho Murillo en persona, per tal com López es va quedar a vigilar-me. Suposo que el degué esperar amagat entre els arbusts d’argelaga que voregen el camí i el va atacar quan passava. En un principi varen considerar la possibilitat de deixar que entrés a la casa i matar-lo com si es tractés d’un lladregot descobert, però varen discutir que si els requerien en una investigació es divulgaria públicament la seva identitat i serien vulnerables a nous atacs. Amb la mort de García podria ser que s’aturés la persecució, perquè un tal desenllaç dissuadiria els altres de continuar la tasca.

»Tot els hauria sortit bé si no hagués estat pel meu coneixement del que havien fet. No tinc cap mena de dubte que hi va haver moments en què la meva vida va penjar d’un fil. Vaig ser confinada a la meva habitació, terroritzada per les amenaces més espantoses, maltractada de forma cruel per abatre la meva moral —mireu aquesta ferida a l’espatlla i els meus braços plens de morats—, i em varen entaforar una mordassa a la boca quan vaig provar de cridar des de la finestra. Aquest cruel empresonament s’ha perllongat durant cinc dies, amb aliments a penes suficients per a sostenir el cos i l’ànima. Aquesta tarda m’han portat un substanciós dinar, però tan bon punt l’he tastat m’he adonat que m’estaven drogant. Recordo com, en una mena de somni, m’arrossegaven fins al carruatge i em feien pujar al tren en el mateix estat. Només aleshores, quan les rodes gairebé començaven a moure’s, he comprès de sobte que la meva llibertat estava a les meves mans. He saltat del tren, ells han provat de retenir-me, i si no és per l’ajuda d’aquest bon home, que m’ha dut fins al cabriolé, no hauria pas aconseguit de fugir. Ara, gràcies a Déu, he escapat del seu poder per sempre.

Tots havíem escoltat aquesta singular declaració amb enorme interès. Va ser Holmes qui trencà el silenci.

—Les nostres dificultats no han pas acabat —va observar, sacsejant el cap—. La nostra tasca policial finalitza, però comença la legal.

—Exacte —vaig fer jo—. Un advocat defensor plausible podria convertir-ho en un acte en defensa pròpia. Pot ser que hi hagi un centenar de crims, al fons, però només els poden jutjar per aquest.

És una qüestió d’història, però, que encara hauria de transcórrer un cert temps abans el Tigre de San Pedro, no trobés el que mereixia. Astuts i valents, ell i el seu company varen burlar el seu perseguidor entrant en una fonda d’Edmonton Street i sortint-ne per la porta del darrere, que donava a Curzon Square. Des d’aquell mateix dia, ja no es van veure més a Anglaterra. Uns sis mesos després, el Marquès de Montalva i el Signor Rulli, el seu secretari, eren assassinats a les seves dependències a l’Hotel Escorial de Madrid. El crim fou atribuït als nihilistes, i els assassins no varen ser mai arrestats. L’inspector Baynes ens visità a Baker Street amb un retrat del rostre bru del secretari, i de les faccions autoritàries, els ulls negres i magnètics i les celles espesses del seu amo. No podíem dubtar que la justícia, encara que tardana, s’havia consumat per fi.

—Un cas caòtic, benvolgut Watson —digué Holmes, mentre fumava la seva pipa de cada vespre—. No us serà possible presentar-lo d’aquella forma compacta que tant us complau. Ocupa dos continents, afecta dos grups de persones misterioses, i encara es complica més per la respectable presència del nostre amic Scott Eccles, la inclusió del qual em demostra que el difunt García tenia una ment astuta i un instint agut de la pròpia conservació. És notable només pel fet que, entre una enorme confusió de possibilitats, nosaltres, amb el nostre valuós col·laborador, l’inspector, hem sabut cenyir-nos als aspectes essencials, que ens han guiat per un camí difícil i tortuós. Hi ha cap aspecte que no us hagi quedat prou clar?

—Amb quin objecte va tornar a la casa el cuiner mulat?

—Crec que l’estranya criatura que vàrem veure a la cuina ho pot justificar. L’home era un salvatge primitiu de les selves de San Pedro, i allò era el seu fetitxe. Quan ell i el seu company fugien a un amagatall concertat per endavant —ja ocupat, sens dubte, per un còmplice—, el company l’havia convençut que el deixés estar, un objecte tan comprometedor. Però el mulat no el podia oblidar, i va tornar l’endemà per recollir-lo quan, en mirar per la finestra, va veure l’agent Walters fent guàrdia. Va esperar tres dies més, fins que la seva devoció o la seva superstició l’impulsà a intentar-ho de bell nou. L’inspector Baynes, que, amb la seva astúcia habitual, va minimitzar la importància d’aquest fet davant meu, s’havia adonat ja de la seva significació, i li va parar una trampa en què el mulat va caure de ple! Cap altra pregunta, Watson?

—L’ocell sacrificat, la galleda amb la sang, els ossos carbonitzats, tot el misteri d’aquella estranya cuina.

Holmes va somriure mentre consultava una entrada a la seva llibreta.

—Vaig desprendre un matí al British Museum documentant-me sobre aquests aspectes i d’altres. Tinc anotat aquí un fragment de l’obra El vodú i les religions negroides, d’Eckermann:

«El veritable devot del vodú no emprèn cap empresa important sense determinats sacrificis encaminats a conquerir el favor dels seus déus impurs. En casos extrems, aquests ritus adopten la forma de sacrificis humans seguits de pràctiques caníbals. Les víctimes més usuals són un gall blanc, que és plomat i esquarterat en vida, i una cabra negra, a la qual li talla el coll i en crema el cos».

—Ja veieu, doncs, que el nostre amic el salvatge era molt ortodox en el seu ritual. És grotesc, Watson —afegí Holmes, mentre lligava la seva llibreta amb parsimònia—, però, com ja he tingut ocasió d’explicar, del grotesc a l’horrible només hi ha un pas.