5. La tragèdia de l’hostal Pondicherry

Eren quasi les onze quan assolírem l’etapa final de les aventures d’aquella nit. Havíem deixat al darrere la humida boira de la gran ciutat, i la nit era força agradable. De l’oest bufava un vent calent, i uns núvols consistents travessaven el cel lentament, amb una mitja lluna traient de tant en tant el cap entre les clarianes. Hi havia prou claror per a veure-s’hi, però en Thaddeus Sholto agafà una de les làmpades del carruatge per tal d’il·luminar millor el nostre camí.

L’hostal Pondicherry es conservava ferm, i estava voltat d’una paret de pedra molt alta coronada amb trossos de vidre. Una sola i estreta porta amb una armella de ferro constituïa l’única via d’accés. El nostre guia hi trucà a la manera dels carters.

—Qui sou? —cridà una veu rogallosa des de l’interior.

—Sóc jo, McMurdo. Suposo que ja coneixes el meu truc.

Se sentí un soroll sord, un repic metàl·lic i un grinyol de claus. La porta s’obrí pesadament i un home baix i ample de pit aparegué davant nostre, mentre la llum groga de la llanterna resplendia sobre un rostre prominent i uns ulls brillants i malfiats.

—Ah, sou vós, Mr. Thaddeus. Però, qui són els demés? No tinc ordres respecte d’ells de part de l’amo.

—No, Mc Murdo? Em sorprens! La passada nit li vaig dir al meu germà que portaria alguns amics.

—Avui no ha sortit de la seva habitació en tot el dia, Mr. Thaddeus, i no tinc ordres. Sabeu molt bé que he de complir les regles. A vós sí que us puc deixar entrar, però els vostres amics s’hauran de quedar on són.

Aquell era un obstacle inesperat. En Thaddeus Sholto semblava perplex i afligit.

—Això ja és massa, McMurdo! —exclamà—. Si jo us en dono una garantia, ja en teniu prou. A més, hi ha una dama, i no es pot pas esperar a la via pública a aquestes hores.

—Ho sento molt, Mr. Thaddeus —digué el conserge, inexorablement—. Aquesta gent poden ser amics vostres, però no pas de l’amo. Ell em paga per complir el meu deure, i el penso complir. No conec pas cap dels vostres amics.

—Oh, sí que em coneixeu, Mc Murdo —intervingué en Sherlock Holmes genialment—. No crec que m’hàgiu pogut oblidar. No us recordeu de l’afeccionat que va combatre amb vós tres assalts a les habitacions de l’Alison la nit del vostre benefici, ara fa quatre anys?

—Mr. Sherlock Holmes! —bramà el boxador professional—. Per tots els déus, com he pogut confondre-us? Si en comptes de romandre aquí tan tranquil us haguéssiu avançat i m’haguéssiu clavat un dels vostres ganxos a la mandíbula, us hauria reconegut de seguida. Veig que heu perdut facultats. Hauríeu pogut arribar lluny si haguéssiu perseverat en la vostra afecció.

—Ja ho veieu, Watson: si m’anaven malament les coses, sempre em quedaria una de les professions científiques oberta —va dir en Holmes, tot rient—. Ara, el nostre amic no ens deixarà pas aquí fora, n’estic segur.

—Entreu, senyor, entreu… vós i els vostres amics —respongué—. Ho lamento, Mr. Thaddeus, però tinc ordres molt estrictes. Havia d’assegurar-me dels vostres amics abans de deixar-vos passar.

A dins, un camí de grava portava, a través d’un terreny desolat, a una casa quadrada i prosaica, submergida en les ombres llevat d’una cantonada, on un raig de lluna il·luminava una finestra de les golfes. Les vastes proporcions de l’edifici, amb la seva foscor i el seu silenci mortuori, glaçava el cor. Inclús en Thaddeus Sholto se sentia incòmode, i la làmpada que duia a la mà s’agitava.

—No ho entenc —digué—. Hi deu haver algun malentès. Li vaig dir al Bartholomew clarament que vindríem, i ni tan sols hi ha llum a la seva finestra. Estic ben desconcertat.

—Guarda sempre la propietat d’aquesta manera? —preguntà en Holmes.

—Sí, segueix el costum del meu pare. Era el fill predilecte, sabeu?, i de vegades penso que el meu pare li deuria explicar més coses que no pas a mi. Aquella és la finestra d’en Bartholomew, allà on hi toca la resplendor de la lluna. Hi ha molta claror, però crec que no hi ha llum a l’interior.

—Cert —concedí en Holmes—, però veig la resplendor d’una llum a la finestreta del costat de la porta.

—Ah, és la cambra de la majordoma. S’hi allotja la vella Mrs. Bernstone. Us dirà tot allò que desitgeu. Però potser no us sabria pas greu d’esperar aquí un parell de minuts, ja que hi anàvem tots plegats, per tal com no sap res de la nostra visita, podria alarmar-se. Però… Ep! Què és això?

Alçà la llanterna, i la seva mà tremolava fins al punt que els cercles de llum vacil·laven i oscil·laven al voltant nostre. Miss Morstan s’agafà a la meva cintura, i tots paràrem l’orella amb el cor encongit. De la fosca casa procedia, entre el silenci de la nit, el més trist i commovedor dels sorolls… l’agut i desesperat gemec d’una dona espantada.

—És Mrs. Bernstone —anuncià en Sholto—. És tracta de l’única dona que hi ha a la casa. Espereu-me aquí. Tornaré tot seguit.

Es dirigí corrent cap a la porta i trucà amb el seu peculiar estil. Vàrem veure que una dona alta i vella li obria i s’estremia d’alegria només de veure’l.

—Oh, Mr. Thaddeus! Estic tan contenta que hàgiu vingut! Estic tan contenta que hàgiu vingut, Mr. Thaddeus!

Sentírem les seves reiterades festes fins que es tancà la porta, i la seva veu esdevingué una sorda monotonia.

El nostre guia ens havia deixat la llanterna. En Holmes la gronxava lentament tot al voltant, fitant intensament la casa i les piles d’escombraries amuntegades pel terreny. Miss Morstan i jo restàvem junts, agafats de la mà. L’amor és quelcom delicat i meravellós. Allí estàvem dues persones que no s’havien vist mai fins aquell dia i entre les quals no havia passat ni una paraula ni una mirada d’afecte, i tanmateix, després d’una hora de tripijocs, les nostres mans es buscaven instintivament. Jo me n’havia meravellat després, però en aquell instant semblava d’allò més natural que jo l’anés a cercar i que ella, tal com m’ha dit sovint, tingués l’instint de recórrer a mi per tal de trobar consol i protecció. Així, doncs, vàrem romandre agafats de la mà com dues criatures, i els nostres cors s’ompliren de pau envers la foscor que ens envoltava.

—Quin lloc tan estrany! —exclamà ella, mirant a l’entorn.

—Sembla com si tots els talps d’Anglaterra s’haguessin perdut aquí. He vist una cosa similar al vessant d’un turó pròxim a Ballarat, on s’havien fet prospeccions.

—Tal és el cas aquí —intervingué en Holmes—. Això és el rastre dels buscadors de tresors. Tingueu present que s’hi han passat sis anys buscant-lo. No hi ha dubte que aquests terrenys semblen una pedrera de grava.

Aleshores s’obrí la porta de la casa, i en sortí en Thaddeus Sholto a corre-cuita, amb les mans esteses al davant i el terror a la mirada.

—Alguna cosa li ha passat al Bartholomew! —cridà—. Estic espantat! Els meus nervis no poden resistir més.

De fet, estava ploriquejant de por, i la cara convulsiva i malaltissa que sortia del coll d’astracan tenia l’expressió desvalguda i suplicant d’un nen aterrit.

—Entrem a la casa —suggerí en Holmes amb veu seca i ferma.

—Sí, si us plau —pregà en Thaddeus Sholto—. Francament, no em veig amb cor de donar-vos-en els detalls.

Tots el seguírem a l’interior de la cambra de la majordoma, que quedava a mà esquerra del passadís. La vella es passejava amunt i avall amb una mirada de pànic i uns dits crispats, però la visió de Miss Morstan semblà tenir un efecte tranquil·litzador sobre ella.

—Déu beneeixi el vostre semblant dolç i plàcid! —cridà, amb un sanglot d’histèria—. M’alegra molt de veure-us. Però he patit tant, avui…

La nostra acompanyant acaronà la seva mà prima i gastada, i murmurà algunes paraules de consol afectiu i femení, que feren tornar el color a les pàl·lides galtes de la dona.

—L’amo s’ha tancat i no em respon —explicà—. Durant tot el dia he estat esperant saber-ne alguna cosa, ja que sovint li agrada d’estar sol. Però fa una hora he pensat que alguna cosa no anava bé, així que he pujat i he mirat pel forat del pany. Pugeu, Mr. Thaddeus… Pugeu i mireu vós també. He estat veient Mr. Bartholomew Sholto durant deu anys de joies i tristeses, però mai abans no l’he vist amb una cara semblant.

En Sherlock Holmes agafà la làmpada i obrí la comitiva, ja que al Thaddeus Sholto li cruixien les dents. Tremolava tant, que li vaig haver de passar la mà per sota el braç mentre pujàvem les escales, puix que els seus genolls s’estremien. Dues vegades, en plena ascensió, en Holmes es tragué les ulleres de la butxaca i examinà acuradament unes marques que a mi em semblaven simples taques informes de pols sobre l’estora de color de coco que servia d’estora d’escala. Pujava els esglaons lentament, subjectant la làmpada baixa i adreçant atentes mirades a dreta i esquerra. Miss Morstan s’havia quedat amb l’aterrida majordoma.

La tercera sèrie d’esglaons donava a un passadís recte d’una certa llargària, amb un gran tapís indi a mà dreta i tres portes a mà esquerra. En Holmes hi avançà amb la mateixa actitud lenta i metòdica, mentre que els altres dos l’entalonàvem i les nostres ombres, negres i llargues, s’estenien cap enrere, passadís enllà. La porta que buscàvem era la tercera. En Holmes hi trucà sense rebre cap resposta, i tot seguit accionà el pom per tal de provar d’obrir-la. Tanmateix, estava tancada per dins mitjançant un forrellat robust, com vàrem poder constatar a la llum de la làmpada. Per bé que hi havia una clau travessada al pany, el forat no era tancat del tot. En Sherlock Holmes s’ajupí a fer-hi un cop d’ull, i s’alçà immediatament amb la respiració alterada.

—Hi ha quelcom de demoníac, aquí dins, Watson —anuncià, més impressionat del que l’havia vist mai—. Què us sembla?

Em vaig inclinar sobre el pany, i vaig recular horroritzat. La lluna il·luminava la cambra amb una brillantor vaga i furtiva. Fitant-me directament, i com si estigués suspès a l’aire, per tal com tot el que hi havia a sota era a les fosques, es mostrava un rostre… el mateix rostre del nostre company, en Thaddeus. Tenia el mateix front alt i resplendent, el mateix cercle de cabell roig, la mateixa fesomia pàl·lida. Els trets es contreien, però, en un horrible somriure, fix i pervers, que en aquella estança enllumenada per la lluna crispava més els nervis que no pas cap altra mirada o contorsió. Tan idèntica era aquella cara a la del nostre petit amic, que em vaig girar a mirar-lo per tal d’assegurar-me que estava amb nosaltres. Aleshores vaig recordar que havia esmentat que el seu germà i ell eren bessons.

—És terrible! —vaig exclamar—. Què cal fer?

—Cal enderrocar la porta —respongué en Holmes, i, llançant-se contra ella, descarregà tot el pes sobre el pany.

La porta cruixia i grinyolava, però no cedia. Ens hi abalançàrem tots plegats alhora, i aquesta vegada la porta s’esfondrà amb un estrèpit sobtat i ens trobàrem dins l’habitació d’en Bartholomew.

La cambra semblava disposada com un laboratori químic. Una doble filera d’ampolles de tap de vidre s’estenia sobre la paret oposada a la porta, i la taula estava envaïda per encenedors de Bunsen, tubs d’assaig i redortes. Als racons hi havia unes garrafetes d’àcid dins de cistelles de vímet. Una d’elles semblava perdre o haver-se trencat, perquè se n’escolava un doll d’un líquid fosc, i l’atmosfera era plena d’una olor forta com de quitrà. A un costat de la cambra hi havia una escala, enmig d’una pila de llistons i de guix, i just a sobre es veia una obertura al sostre prou gran com per a permetre a un home de passar. Al peu de l’escala descansava una corda enrotllada de qualsevol manera.

Al costat de la taula, l’amo de la casa seia en una cadira de braços de fusta amb el cap recolzat sobre l’espatlla esquerra i aquell somriure horripilant i inescrutable a la cara. Estava rígid i fred, i era clar que havia mort feia moltes hores. A mi em feia l’efecte que no solament els trets facials, sinó també els membres, es contorsionaven d’una manera fantàstica. Al costat de la mà que reposava sobre la taula hi havia un estrany instrument: un bastó marró, com de fibres, amb un cap de pedra, com si fos un martell, lligat toscament amb un cordill. A continuació, hi havia un full de notes rebregat amb unes paraules escrites a mà. En Holmes li féu un cop d’ull i me’l passà tot seguit.

—Mireu —em va dir, alçant les celles d’una manera significativa.

A la llum de la llanterna vaig llegir, estremint-me d’horror: «El signe dels quatre».

—Per tots els sants, què vol dir, això? —vaig preguntar.

—Vol dir assassinat —contestà ell, inclinant-se sobre el cadàver—. Ah! Ja m’ho esperava. Mireu això!

Assenyalà el que semblava una espina llarga i negra, clavada a la pell just al damunt de l’orella.

—Sembla una espina —vaig suggerir.

—És una espina. L’hauríeu d’extreure. Pareu compte, perquè està emmetzinada.

La vaig agafar entre l’índex i el polze. Sortí tan fàcilment que amb prou feines es veia cap senyal a la pell. Una minúscula gota de sang advertia on es localitzava la punxada.

—Tot això és un misteri insoluble, per a mi —vaig comentar—. Cada vegada el veig més fosc en comptes de més clar.

—Al contrari —replicà en Holmes—. Esdevé més clar a cada instant. Només em cal de trobar unes poques baules per tal de tenir el cas enterament connectat.

Des que havíem entrat a la cambra, ens havíem oblidat pràcticament de la presència del nostre acompanyant. Es trobava encara a l’entrada, la imatge viva del terror, retorçant-se les mans i murmurant per a si. Inopinadament, es posà a plorar d’una manera gemegosa i penetrant.

—El tresor ha desaparegut! —exclamà—. Li han pres el tresor! Vet ací el forat que va fer per baixar-lo. Jo el vaig ajudar a fer-lo! Jo he estat l’últim que l’ha vist! El vaig deixar aquí la passada nit, i en baixar les escales li vaig sentir tancar la porta.

—Quina hora era?

—Les deu. I ara és mort, i hi intervindrà la policia, i sospitaran que jo he participat del crim. Sí, n’estic segur. Però vós no ho creieu, no és veritat, cavallers? Segurament, no creureu que hagi estat jo… Que potser us hauria portat fins aquí en el cas d’haver estat jo? Oh, Déu meu! Oh, Déu meu! Crec que em tornaré boig!

Sacsejà els braços i començà a donar puntades de peu en una mena de frenesí convulsiu.

—No passeu pas pena, Mr. Sholto —digué en Holmes afectuosament, posant-li una mà sobre l’espatlla—. Seguiu el meu consell i aneu a donar part a la policia. Oferiu-vos a col·laborar amb ells en tot allò que vulguin. Esperarem aquí fins que torneu.

L’homenet obeí, mig atordit, i el vàrem sentir baixar les escales en la foscor.