12. Mort a l’erm

Durant uns instants vaig restar sense alè; gairebé no podia creure el que sentien les meves orelles. Després, vaig recobrar la veu i l’autodomini, alhora que notava com si em traguessin del damunt el pes feixuc de la responsabilitat. Aquella veu freda, incisiva i irònica no podia pas pertànyer a cap altre home en el món.

—Holmes! —vaig exclamar—. Holmes!

—Surti —digué— i, si us plau, vagi amb compte amb la pistola.

Vaig ajupir-me per passar per sota de la tosca llinda i allà seia ell, sobre una pedra del defora, i els seus ulls grisos dansaven alegrement mentre miraven el meu posat sorprès. Estava prim i semblava esgotat, però tenia el cap clar i els sentits ben alerta, i la seva cara de fura apareixia bronzejada pel sol i tallada pel fred. Amb el seu vestit de xeviot i la gorra, semblava un turista qualsevol i amb la seva dèria per la higiene personal, que era una de les seves característiques, s’ho havia fet per dur la barba tan ben afaitada i la roba tan polida com a Baker Street.

—Mai no he estat tan content de veure algú en tota la meva vida —vaig dir-li, al temps que li donava una forta encaixada.

—Ni tan sorprès, oi?

—Bé, he d’admetre que sí.

—La sorpresa no ha pas estat únicament per una banda, li ho asseguro. No tenia la més mínima idea que vostè havia descobert l’indret on m’he retirat de forma ocasional, ni tampoc que l’hi trobaria dins, fins que no he arribat a vint passes de la porta.

—A causa de les meves petjades, suposo?

—Ca, Watson, temo que no podria pas reconèixer la seva petjada entre totes les petjades del món. Si vostè vol realment destarotar-me canviï la marca del seu tabac, perquè quan veig una punta de cigarret amb la marca Bradley, Oxford Street, sé que el meu amic Watson és a la vora. La pot trobar al costat del camí; sens dubte la devia llençar a l’instant suprem es què ha entrat a la cabana buida.

—Exactament.

—Això és el que he pensat i, coneixent la seva admirable tenacitat, estava convençut que vostè s’asseuria a l’aguait amb una arma a la mà, esperant el retorn del seu estadant. Així és que creia realment que jo era el criminal?

—No sabia del cert qui era, però estava decidit a esbrinar-ho.

—Excel·lent, Watson! Com m’ha localitzat? Potser em va veure la nit de la persecució del presoner quan vaig cometre la imprudència de permetre que la lluna es posés al meu darrera?

—Sí, fou llavors que el vaig veure.

—I, sens dubte, devia escorcollar totes les cabanes abans d’arribar en aquesta, oi?

—No, el vailet fou detectat i em donà la pista d’on havia de cercar.

—Devia ser el vell cavaller del telescopi, no hi ha dubte. No vaig saber desxifrar què era aquella llum que es reflectia a la lent —s’aixecà i mirà dins la cabana—. Ah! Veig que el Cartwright m’ha dut provisions. Què és aquest paper? Així que vostè ha anat a Coombe Tracey, veritat?

—Sí.

—Ha visitat Missis Laura Lyons?

—Justa la fusta!

—Molt bé! És evident que les nostres recerques han anat paral·leles i quan posarem en comú els nostres resultats confio que obtindrem un coneixement força complet del cas.

—Bé, estic content de tot cor que sigui aquí, perquè, de fet, ha arribat un punt que la responsabilitat i el misteri estan al límit de la meva resistència nerviosa. Però, com dimonis ha vingut vostè aquí, i què ha estat fent? Jo creia que vostè era a Baker Street, treballant en aquell cas de xantatge.

—Això era el que jo volia que cregués.

—Així és que m’ha estat utilitzant en comptes de confiar en mi —vaig exclamar amb una certa amargor—. Crec que em mereixia un altre tracte per part seva, Holmes.

—Estimat amic, vostè ha estat valuosíssim per a mi en aquest cas com en molts d’altres, i li prego que em perdoni si ha semblat que jo jugava una mica amb vostè. Realment, ha estat en part pel seu propi interès que ho he fet i fou la consciència del perill que corria que m’ha portat a venir aquí i examinar l’assumpte per mi mateix. Si m’hagués estat amb Sir Henry i vostè, el meu punt de vista hauria estat el mateix que el seu i la meva presència hauria alertat els nostres temibles enemics. Tal com estava la situació, així he pogut moure’m d’una forma que no m’hauria estat possible vivint a la Mansió. D’aquesta manera, en canvi, continuo essent un factor desconegut en l’assumpte, disposat a abocar tot el meu potencial en el moment crític.

—Però, per què me n’ha mantingut a part?

—Que vostè ho sabés no ens hauria pas ajudat i, probablement, hauria provocat que jo fos descobert. Vostè hauria volgut dir-me alguna cosa o, per amabilitat, m’hauria vingut a portar quelcom per fer més confortable la meva estada, i, així, hauríem corregut riscs innecessaris. Me n’he endut en Cartwright amb mi —ja deu recordar el vailet de l’Oficina de Missatgers— i ell s’ha ocupat de les meves necessitats: una barra de pa i un coll de camisa net. Què més podia necessitar? A més, ha significat tenir un parell d’ulls addicionals i un parell de cames molt actives i, tot això, ha estat d’un valor incalculable.

—Llavors els meus informes no han servit de res?

Em tremolava la veu en recordar les penes i treballs que m’havien costat i l’orgull que sentia d’haver-los redactat. Holmes es tragué un feix de papers de la butxaca.

—Aquí té els seus informes, estimat amic, i molt grapejats, li ho asseguro. Vaig prendre disposicions molt pràctiques i només m’arribaven amb un dia de retard. L’he de felicitar sincerament pel zel i la intel·ligència que ha mostrat en un cas tan extraordinàriament difícil com aquest.

Encara em sentia força decebut pel tracte que Holmes m’havia donat, però la calidesa de l’elogi que ara em dirigia, allunyava l’enuig del meu cor. Vaig comprendre també, en el fons de l’ànima, que tenia raó en dir que era realment millor per als nostres propòsits si jo no sabia que ell es trobava a l’erm.

—Així m’agrada —digué, en veure com canviava el posat entristit del meu rostre—; i ara expliqui’m el resultat de la seva visita a Missis Laura Lyons. No m’ha estat gens difícil d’endevinar que havia estat a Coombe Tracey per veure-la, car ja estic al corrent que ella és l’única persona d’allà que pot ser-nos d’ajuda en aquest afer. De fet, si avui no hi hagués anat vostè, demà hi hauria anat jo.

El sol ja s’havia post i el crepuscle s’ajaçava damunt l’erm. L’aire havia esdevingut gèlid i ens ficàrem dins la cabana per tal d’escalfar-nos. Allà, asseguts en la penombra, vaig contar a Holmes la meva conversa amb la dama. Estava tan interessat en allò que li contava, que vaig haver de repetir-ne algunes parts dues vegades per satisfer el seu interès.

—Això és important —digué ell quan vaig acabar—. Omple un buit que he estat incapaç de reblir en aquest afer tan complicat, i s’haurà adonat, potser, de l’estreta intimitat que existia entre aquesta dama i Stapleton?

—No sabia pas que els unís una tal intimitat.

—No hi ha cap dubte d’això. Es trobaven, s’escrivien; hi havia una entesa plena entre ells. Ara tenim una arma molt poderosa a les nostres mans. Si tan sols pogués utilitzar-la per apartar la seva dona…

—La seva dona?

—Ara jo li estic fornint informació a canvi de tota la que vostè m’ha donat. La dona que es fa passar per Miss Stapleton en realitat és la seva muller.

—Déu meu, Holmes! Està segur del que diu? Com hauria permès que Sir Henry se n’enamorés si hagués estat així?

—Que Sir Henry se n’enamorés no perjudicava ningú, llevat d’ell mateix. Ben prou va tenir cura que Sir Henry li fes l’amor, tal com vostè mateix ha observat. Li repeteixo que la dama és la seva muller, no la seva germana.

—Aleshores, per què van tramar aquest engany?

—Perquè va calcular que li seria molt més útil fent el paper d’una dona lliure.

Tots les meves inexplicables intuïcions, les meves vagues sospites, de sobte prengueren cos i es concentraren en el naturalista. En aquell home impassible i esblanqueït, amb el seu barret de palla i el caçapapallones a la mà, em semblà veure-hi un ésser terrible, una criatura d’una paciència i una laboriositat infinites, amb un rostre somrient i un cor d’assassí.

—Així és ell, el nostre enemic. És ell qui ens seguí la pista a Londres?

—Així és com jo interpreto l’enigma.

—I l’avís… devia provenir d’ella!

—Exactament.

L’ombra d’una monstruosa malesa, mig vista, mig intuïda, sorgia de la foscor que m’havia envoltat tants de dies.

—Però, vostè, n’està segur, d’això, Holmes? Com ho sap que la dona és la seva muller?

—Perquè en Stapleton va cometre l’error de contar-li un fragment real de la seva biografia en la primera ocasió que el va veure i m’aventuraria a dir que se’n deu haver penedit moltes vegades. Durant un temps treballà de mestre d’escola al Nord d’Anglaterra. Avui en dia no hi ha ningú més fàcil de seguir-li els passos que a un mestre. Existeixen agències on es pot identificar qualsevol home que hagi treballat en la professió. A través d’una petita investigació, he pogut esbrinar que una escola havia passat per circumstàncies atroces i que el seu propietari —el seu cognom era diferent— havia desaparegut amb la seva dona. Les descripcions coincidien. En descobrir que l’home desaparegut era aficionat a l’entomologia, la identificació fou completa.

La foscor creixia però bona part de l’entorn era encara cobert només per les ombres.

—Si aquesta dona és realment la seva dona, aleshores quin paper fa Missis Laura Lyons? —vaig preguntar.

—Aquest és un dels punts que les seves recerques han aclarit. La seva entrevista amb la dama ha clarificat molt la situació. No sabia que existís cap projecte de divorci entre ella i el seu marit. En aquest cas, considerant Stapleton com a solter, ella deu comptar, sens dubte, a convertir-se en la seva muller.

—I quan se’n desenganyi?

—Aleshores, probablement ens farà servei. El nostre primer objectiu és anar-la a trobar tots dos demà mateix. No creu vostè, Watson, que ja fa massa estona que és fora de les seves funcions? El seu lloc és a la Mansió de Baskerville.

Els darrers raigs de llum rogenca s’havien esvaït cap a ponent i la nit s’havia instal·lat sobre l’erm. Unes quantes estrelles lluïen feblement en un cel violeta.

—Una darrera pregunta, Holmes —vaig fer mentre m’aixecava—. Ben segur que no hi ha d’haver secrets entre nosaltres. Què significa tot això?

Holmes baixà la veu per respondre’m.

—Es tracta d’un assassinat, Watson. Un assassinat refinat, a sang freda i absolutament premeditat. No em pregunti detalls. La meva xarxa s’està tancant sobre ell de la mateixa manera que la seva s’abat sobre Sir Henry i, amb l’ajuda de vostè, està gairebé a la meva mercè. Només hi ha un perill que ens amenaça. I és que no doni el cop abans que nosaltres estiguem preparats per atacar. Un dia més —dos a tot estirar— i hauré tancat el cas. Però fins llavors resti al seu lloc i estigui tan a prop de Sir Henry com una mare abnegada quan vigila el seu fill malalt. La seva missió d’avui queda justificada per ella mateixa, però hauria valgut més que no l’hagués deixat desemparat. Escolti!

Un crit esgarrifós —un llarg xiscle d’horror i angoixa— trencà el silenci de l’erm. Aquell espantós esgarip em corglaçà.

—Oh! Déu meu! —vaig dir amb la veu sobtada—. Què és això? Què significa?

Holmes aixecà el cap i vaig veure la seva silueta fosca i atlètica dibuixada a la porta de la cabana, amb les espatlles doblegades, el cap endavant i el rostre sotjant en la foscor.

—Pst! —mormolà— pst!

El crit fou llarg a causa de la seva intensitat, però havia ressonat des d’algun lloc distant de l’ombrívola plana. Ara, esclatava a les nostres orelles més a prop, més fort i més urgent que abans.

—On és? —mormolà Holmes, i m’adoní pel tremolor de la seva veu que ell, l’home de ferro, estava profundament commòs—. On és, Watson?

—Crec que allà —vaig respondre assenyalant en la foscor.

—No, allà!

I, altra vegada, el xiscle esgarrifós s’expandí en el silenci de la nit més intens i proper que mai. I un nou so s’hi afegí, una remor greu i sorda, harmònica i, tot i així amenaçadora que pujava i baixava com el murmuri greu i constant de la mar.

—El gos! —exclamà Holmes—. Vingui, Watson, vingui! Déu meu, feu que no sigui massa tard!

Arrencà a córrer a tota velocitat per l’erm, i jo li seguia els passos. Però, ara, des d’algun lloc del terreny esquerdat, immediatament davant de nosaltres, ens arribà un darrer xiscle desesperat seguit d’un cop pesat i somort. Ens deturàrem a escoltar. Cap altre so trencà el silenci feixuc d’aquella nit sense vent.

Vaig veure que Holmes es posava la mà al front com qui no sap on es troba, i picà de peus a terra amb força.

—Ens han vençut, Watson, hem arribat massa tard.

—No, no pot pas ser!

—Que neci he estat retenint la meva mà. I vostè, Watson, miri què passa per deixar el seu lloc! Però, per Déu que si s’ha esdevingut el pitjor, el venjarem!

Correguérem cegament a través de les tenebres, ensopegant amb les pedres, fressant-nos el camí entre les mates d’argelaga, panteixant en pujar els turons i baixant per les vessants a gran velocitat, sempre en la direcció d’on provenien aquells sons esgarrifosos. A cada pujada, Holmes mirava àvidament el seu entorn, però les ombres de l’erm eren espesses i res no es movia en la seva tenebrosa faç.

—Pot veure alguna cosa?

—Res.

—Però, escolti, què és això?

Un llarg gemec se’ns ficava a les orelles. Altre cop, per l’esquerra! En aquella banda una cresta de roques acabava en un cingle abrupte que davallava per un pendent sembrat de pedres. Sobre aquella oscada superfície jeia un objecte fosc de forma irregular. En atansar-nos-hi corrent, la silueta vaga es concretà en una estructura definida. Era el rostre d’un home abatut, de boca terrosa, amb el cap cargolat sota el cos fent un angle horrible, les espatlles encongides, tot ell encorbat com si es disposés a fer un salt mortal. La seva positura era tan grotesca que no vaig poder per un instant comprendre que aquell gemec significava el traspàs de la seva ànima. Ni un murmuri, ni un cruixit sorgia ara de la negra figura sobre la qual ens havíem inclinat. Holmes li posà la mà al damunt i la tragué amb una exclamació d’horror. La lluentor del llumí que havia encès il·luminà els seus dits tacats de sang quallada mentre l’espantós bassal s’engrandia lentament amb la sang que brollava del crani esclafat de la víctima. I brillà també sobre quelcom que ens estremí, fent-nos gairebé defallir: era el cos de Sir Henry de Baskerville!

Cap de nosaltres no podia oblidar aquell peculiar vestit vermellós de xeviot, el mateix que portava el matí que el veiérem per primer cop a Baker Street. Poguérem donar-li encara una ullada i després la flama vacil·là i el llumí s’apagà al mateix temps que l’esperança abandonava les nostres ànimes. Holmes gemegà i la pal·lidesa del seu rostre trencà la foscor.

—La bèstia bruta! La bèstia bruta! —vaig exclamar tancant fortament els punys—. Oh! Holmes, mai no em perdonaré per haver-lo deixat en mans del destí.

—Sóc més culpable jo que no pas vostè, Watson. Per tenir el cas ben lligat he posat en perill la vida del meu client. És el cop més fort que he hagut de suportar en tota la meva carrera. Però, com ho podia saber, com podia saber que arriscaria la seva vida passejant sol per l’erm, a desgrat de tots els meus advertiments?

—Que ens hagi tocat sentir els seus xiscles… Déu meu, aquells xiscles! I que, tot i així, haguem estat incapaços de salvar-lo! On és aquesta bèstia bruta de gos que l’ha dut a la mort? Es deu haver amagat entre les roques. I Stapleton on és? Ell haurà de respondre d’aquest fet.

—Ho farà. Ja vetllaré jo perquè sigui així. L’oncle i el nebot han estat assassinats; l’un mort a causa de l’espant produït per la visió de la bèstia que ell creia que era sobrenatural, l’altre conduït a la mort per la seva fugida desesperada en escapar-se de la bèstia. Llevat del que hem sentit no podem ni tan sols jurar l’existència de la bèstia, ja que Sir Henry ha mort, com és evident, a causa de la caiguda.

—Però juro que, per astut que sigui, abans no acabi el dia serà a les meves mans!

Restàrem uns instants a banda i banda del cos destrossat, compungits i aclaparats per una desgràcia tan sobtada i irrevocable que havia dut tots els nostres llargs i laboriosos esforços a un final tan lamentable. Aleshores, en sortir la lluna, pujàrem dalt del rocam d’on havia caigut el nostre amic i, des del cim, observàrem l’erm ombrívol, mig argentat i mig tenebrós. En la llunyania, a milles de distància en la direcció de Grimpen, lluïa una llum groga, solitària i estàtica. Només podia provenir de la casa aïllada dels Stapleton. Vaig renegar amargament, donant un cop de puny enlaire mentre m’ho mirava.

—Per què no l’enxampem ara mateix?

—El nostre cas no està complet. Aquest individu és extremadament prudent i astut. No val el que sabem sinó el que podem provar. Si fem un moviment en fals, el brètol se’ns pot escapar.

—Què podem fer?

—Demà tindrem moltes coses a fer. Aquesta nit l’única cosa que poden: fer és resar les últimes oracions pel nostre pobre amic.

Plegats, baixàrem la vessant escarpada i ens apropàrem al cos que ressaltava, negre i clar, damunt les pedres argentades. L’agonia d’aquelles extremitats contorsionades m’afectà fins a produir-me un espasme de dolor que em negà els ulls de llàgrimes.

—Hem d’anar a cercar ajuda, Holmes! No podem pas portar-lo tot el camí fins a la Mansió, nosaltres sols. Déu meu, s’ha tornat boig?

Proferí un crit i s’inclinà sobre el cos. Ara, dansava i reia prenent-me la mà. Podia ser ell, el meu amic impertorbable i autocontrolat? Realment, aquells eren cops amagats!

—Porta barba! Porta barba! L’home porta barba!

—Barba?

—No és Sir Henry… És… és el meu veí, el criminal!

Giràrem el cos a corre-cuita i la seva barba regalimant assenyalava la claror freda de la lluna. No hi podia haver dubte pel que feia al front sortit i als ulls enfonsats de fera. Era realment el mateix rostre que resplendia a la llum de l’espelma, quan per sobre la roca descobrirem la faç de Selden, el criminal.

Aleshores, de sobte, se’m va fer tot clar. Vaig recordar que el jove baró havia regalat la roba vella a Barrymore. Aquest la devia haver traspassat a Selden per tal d’ajudar-lo a escapar. Les botes, la camisa, la gorra; tot era de Sir Henry. Tot i així, la tragèdia apareixia prou sinistra; però aquest home, almenys, es mereixia la mort segons les lleis del seu país. Li vaig comunicar a Holmes com anava l’assumpte, amb el cor eixamplant-se’m dins del pit d’alegria i agraïment.

—Aleshores ha estat la roba que l’ha conduït a la mort? —digué—. Està clar que el gos ha seguit la víctima després d’haver ensumat una peça de roba de Sir Henry —la bota que li van prendre a l’hotel, segurament— i per això aquest home s’ha estimbat. Hi ha un fet curiós, però: Com ha pogut saber en Selden, enmig de la foscor, que el gos anava per ell?

—L’ha sentit.

—El fet d’escoltar l’udol d’un gos a l’erm no hauria pas conduït un home tan dur com ell a un tal paroxisme de terror, fins al punt d’arriscar-se a ser capturat altra volta, amb els crits tan esgarrifosos que feia. Pels xiscles que hem sentit, deu haver hagut de recórrer un llarg camí després de conèixer que la bèstia el perseguia. Però com se n’ha adonat?

—És un misteri per a mi saber per què aquest gos, suposant que les nostres conjectures siguin correctes…

—Jo no suposo res.

—Bé, doncs, per què aquest gos anava solt aquesta nit? M’imagino que no deu pas córrer sempre lliurement per l’erm. Stapleton no el devia pas deixar anar llevat que tingués raons per creure que Sir Henry hi era.

—La meva dificultat és més gran que la seva, car penso que ben aviat tindrem una explicació per a la seva mentre que la meva restarà sempre un misteri. La qüestió és ara què farem amb el cos d’aquest pobre desgraciat? No podem pas deixar-lo aquí a mercè de les guilles i els corbs.

—Suggereixo que el fiquem dins una d’aquestes cabanes fins que puguem comunicar-nos amb la policia.

—Exactament. I no hi ha dubte que entre tots dos podrem transportar-l’hi. Escolti Watson, què és això? És el nostre home en persona. Quina audàcia! Ni una paraula que pugui mostrar les nostres sospites, ni un sol mot, o els meus plans se n’aniran en orris.

Una figura se’ns estava apropant per l’erm, i vaig veure la guspira roja mig apagada d’un cigar. La lluna l’il·luminava i vaig poder distingir la silueta elegant i el caminar airós del naturalista. Es deturà en veure’ns, i després seguí avançant.

—Ei, doctor Watson, és vostè, oi? És l’última persona que m’imaginava trobar a l’erm, en aquesta hora de la nit. Però, Déu meu, què és això? Hi ha algú ferit? No… no em digui que és el seu amic Sir Henry!

Em passà pel davant d’una revolada i s’inclinà sobre l’home mort. Vaig notar com inspirava profundament i el cigar li queia dels dits.

—Qui… qui és? —quequejà.

—És Selden, l’home que s’escapolí de Princetown.

Stapleton es girà, pàl·lid com la mort, cap a nosaltres; però en un esforç suprem, superà la seva sorpresa i decepció. Ens mirà amb suspicàcia l’un després de l’altre.

—Déu meu! Quin assumpte tan esgarrifós! Com ha mort?

—Sembla que s’hagi trencat el coll en estimbar-se per aquestes roques. El meu amic i jo ens passejàvem per l’erm quan hem sentit un crit.

—Jo també he sentit un crit. Això és el que m’ha fet sortir de casa. Estava preocupat per Sir Henry.

—Per què per Sir Henry en concret? —no vaig poder evitar preguntar-li.

—Perquè jo li havia suggerit que vingués a fer-me una visita. En veure que no venia, m’ha estranyat; i, naturalment, m’he començat a preocupar per ell quan he sentit crits a l’erm. A propòsit —els seus ulls tornaren a dirigir-se cap a mi i després cap a Holmes alternativament—, han sentit alguna altra cosa a part del crit?

—No —digué Holmes— i vostè?

—Tampoc.

—Què vol dir, doncs?

—Oh! Vostè ja coneix les històries que els camperols conten sobre el gos fantasma, i tot això. Diu que se sent per l’erm de nit. Només em preguntava si hi hauria proves d’haver-se escoltat aquesta nit.

—No hem pas sentit res d’això, nosaltres —vaig respondre.

—I quina és la seva teoria sobre la mort d’aquest pobre individu?

—No hi ha dubte que l’angoixa i el fet d’estar-se a la intempèrie l’han fet parar boig. Ha fugit esparverat per l’erm en estat de follia, ha caigut i s’ha trencat el coll.

—Aquesta sembla l’explicació més raonable —digué Stapleton i deixà anar un sospir que, pel que em va semblar, indicava que se sentia alleujat—. I vostè què en pensa, míster Sherlock Holmes?

El meu amic el felicità:

—Vostè és ràpid fent identificacions —digué.

—L’hem estat esperant en aquesta contrada des que va arribar el doctor Watson. Encara ha estat a temps de presenciar una tragèdia.

—Sí, ben cert que sí. No dubto que les explicacions del meu amic s’avenen amb els fets. Me’n duré un record ben desagradable demà, quan torni a Londres.

—Oh! Se’n torna demà?

—Aquesta és la meva intenció.

—Espero que la seva visita posi una mica de llum sobre tots aquests esdeveniments que ens desconcerten.

Holmes arronsà les espatlles.

—No sempre es pot tenir l’èxit que es desitja. Un investigador necessita fets i no llegendes i murmuracions. No ha estat un cas satisfactori.

El meu amic parlava amb un to ben franc i despreocupat. Stapleton se’l mirava encara fixament. Després es girà cap a mi.

—Proposaria que transportéssim aquest pobre home cap a casa meva, però la meva germana s’espantaria tant, que no m’atreveixo a fer-ho. Crec que si el tapem estarà segur fins demà.

I així ho vàrem fer. Després de resistir-nos a l’oferta d’hospitalitat de Stapleton, Holmes i jo ens dirigírem a la Mansió de Baskerville, deixant que el naturalista tornés a casa tot sol. En mirar enrera vàrem veure la seva silueta allunyant-se lentament per la immensitat de l’erm i, al seu darrera, aquella clapa negra sobre el pendent argentada que assenyalava l’indret on jeia aquell home que havia acabat els seus dies d’una manera tan horrible.

—Finalment, arribem al cos a cos —digué Holmes mentre caminàvem plegats a través de l’erm—. Quins nervis d’acer que té aquest individu! Com s’ha refet de seguida davant d’allò que hauria pogut representar un xoc fortíssim, en adonar-se que un home equivocat havia estat víctima del seu pla. Ja li vaig dir a Londres, Watson, i li ho repeteixo ara, que mai no ens les hem hagut amb un enemic més del nostre tremp.

—Lamento que l’hagi vist a vostè.

—De primer, també m’ha contrariat a mi. Però Déu ens guard d’un ja està fet!

—Quina conseqüència tindrà en els seus plans el fet de saber que vostè és aquí?

—Potser el farà ser més cautelós o que prengui mesures desesperades immediatament. Com la majoria dels criminals intel·ligents, deu confiar excessivament en la seva intel·ligència i s’imagina que ens ha enganyat completament.

—Per què no l’arrestem ara mateix?

—Estimat Watson, vostè ha nascut per a ser un home d’acció. El seu instint sempre el condueix a despendre energia. Però pensi que si, per un suposar, l’haguéssim arrestat aquesta nit, què dimonis n’hauríem tret, d’això? No podem demostrar res contra ell. Aquí rau la diabòlica astúcia de l’assumpte. Si actués mitjançant un agent humà podríem obtenir-ne alguna prova però encara que arrosseguéssim aquest gos immens fins a la llum del dia, no ens ajudaria gens a posar la corda al voltant del coll del seu amo.

—Però tenim alguna base.

—Ni tan sols això. Només suposicions i conjectures. Seríem la riota de la Cort de Justícia si hi acudíssim amb una història com aquesta i amb les proves que tenim ara.

—Hi ha la mort de Sir Charles.

—El van trobar mort sense cap senyal de violència sobre el cos. Vostè i jo sabem que va morir de pura por; però com podem convèncer d’això els dotze membres impassibles del jurat? Quins senyals hi ha del gos? On són les marques dels seus ullals? Naturalment, ja sabem que un gos no mossega un cos sense vida, i que Sir Charles ja era mort abans que la bèstia l’encalcés. Però tot això hem de demostrar-ho i no estem pas en posició de fer-ho.

—Bé, però, i el que ha passat aquesta nit?

—No hem pas millorat gaire amb el que ha passat aquesta nit. Altre cop ens trobem que no hi ha relació directa entre el gos i la mort de l’home. No hem pas vist el gos. L’hem sentit però no podem pas provar que estigués perseguint l’home. Hi ha una total absència de mòbil. No, estimat amic, hem d’admetre que no tenim cap base de moment i s’ho val de córrer qualsevol risc per tal d’aconseguir-ne una.

—I com pensa aconseguir-la?

—Tinc grans esperances que Missis Laura ens ajudi quan vegi ben clar com està l’assumpte. I, a més, tinc el meu propi pla. Ja n’hi ha prou amb el que ha passat avui, però espero que abans no s’acabi el dia ens haurem sortit amb la nostra.

No vaig poder treure-li res més i continuà caminant immers en les seves cabòries, fins al portal dels Baskerville.

—Que pensa pujar a dalt?

—Sí. Ja no crec que hi hagi cap motiu per continuar amagat. Una última cosa, Watson. No digui res del gos a Sir Henry. Deixi que cregui que la mort de Selden ha estat tal com Stapleton ens vol fer creure. Així estarà més serè per a la prova que haurà de suportar demà; perquè demà, si no em falla la memòria en recordar el seu informe, està convidat a sopar a casa d’aquesta gent.

—I jo també.

—Aleshores, vostè s’haurà d’excusar, car ell hi ha d’anar tot sol. Això serà fàcil d’arranjar. I ara, si bé arribem tard per dinar, potser podrem almenys sopar una mica.